Deixarem el carrer de Huelva i girarem a la dreta pel de Bac de Roda. En aquest indret hi ha bastants edificis, espais o elements que duen aquest nom: des del carrer fins una parada de metro. El carrer Bac de Roda està dedicat en honor de qui fou un pagès benestant nascut a Roda de Ter al segle XVll, de nom Francesc Macià (no confondre amb el President de la Generalitat del mateix nom del segle passat) que va participar en la defensa de Barcelona contra les tropes borbòniques l’any 1705. Anys després va combatre a les muntanyes animant als catalans perquè resistissin, fins que, refugiat en un mas de la seva propietat, fou traït per un amic que el va denunciar i va ser penjat a Vic el novembre de 1713 sense cap procés. Una cançó popular, “ El romanç de Bac de Roda”, ho recorda amb aquest final:
“Ja l'en prenen i l'en lligueni a la força l'emportaven.
Quan va ser dalt de la forca
ja va dir eixes paraules:
No em maten per ser traïdor
ni tampoc per ser cap lladre,
sinó perquè he volgut dir
que visqués tota ma pàtria”
I arribant a Guipúscoa des de Bac de Roda, veurem un magnífic i modern edifici a la dreta, que alberga la Federació Catalana de Bàsquet . Un edifici que en veure’l ens farà pensar com ha evolucionat aquest esport, perquè anys enrere, tota la Federació cabia en un modestíssim pis del carrer Casanova.
Havent passat la Rambla de Guipúscoa per Bac de Roda seguirem cap avall i creuarem el carrer Concilio de Trento, nom d’un llarg concili de l’església catòlica en el segle XVI en el qual, entre altres coses “és va reafirmar l'excel•lència del celibat, i es va suprimir el concubinat dels eclesiàstics”; i el carrer d’Andrade, abans d’arribar a la Gran Via, per on girarem a l’esquerra.
El nom del carrer d’Andrade mereix un petit comentari per la curiositat que conté. Antigament i des de 1929 fins el 1980, es deia carrer de Juan Gil de Andrade, que era un comandant naval que va lluitar a la batalla de Lepant governant la Galera Reial, la galera capitana (aquella de la qual hi ha una rèplica al Museu Marítim). A alguns veïns no els agradava aquest nom; preferien el de Domingo Antonio de Andrade, que havia estat un arquitecte gallec del segle XVIII que va fer algunes coses de la catedral de Santiago, i feien reivindicacions per aconseguir el canvi mentre altres preferien l’antic. El canvi es va produir l’any 1980: el van deixar únicament com Andrade, i tothom content.
A l’arribar a la Gran Via anirem a buscar el lateral mar i l’agafarem a la nostra esquerra per fer-ne un quilòmetre i escaig, fins a la Rambla de Prim. Compte que aquest tram és, per a mi, dels difícils; no perquè no sigui pla, que ho és com el palmell de la mà, i no gaire llarg, sinó perquè és un lloc d’un paisatge urbà bastant monòton, amb cases de pisos a dreta i esquerra molt allunyades de nosaltres, que contrasta amb l’atractiu de tot el recorregut de la marató. Més endavant tindrem òbviament la dificultat de l’acumulació de quilòmetres, però els indrets tindran molt més encant. En aquest tros de la Gran Via no hi ha gaires elements d'interès que trobar-nos, perquè tot i que els dos barris per la frontera dels quals estem corrent (Sant Martí i Provençals del Poble Nou) en tenen, els seus centres queden força lluny del nostre pas. S’ha de dir, no obstant, que fa uns anys van plantar unes bones fileres d’arbres i es van habilitar uns petits espais d’esbarjo per a la canalla entre les cases i el nostre camí, que serviran per a fer-nos-el menys feixuc. Com que abans no hi eren, s’ha de suposar que ha estat fet especialment per això de la marató...
El barri de Sant Martí té el seu origen en l’antic poble de Sant Martí de Provençals, que ja existia en el segle XI. Des de llavors i fins a mitjans del segle XX, tota la zona era camps de conreu, unes quantes masies (Can Planas, Ca l’Arnó, Can Riera, Can Cadena i alguna més van ser les darreres) i l’església de Sant Martí Vell que data del segle XV. En l'època feudal es va construir una sagrera al voltant de l'esglèsia (un lloc sagrat que protegia persones i bens) i fou l'orígen de l'actual barri de la Sagrera de Sant Andreu.
En quant a Provençals del Poble Nou, es pot dir el mateix originàriament, tot i que es va convertir en una zona industrial en lloc d’un espai rural, reconvertida darrerament, i amb una profunda transformació, en un dels grans sectors de desenvolupament del 22@.
Deia que aquest tram de la Gran Via pot resultar poc distret; és clar però, que hi ha molts corredors i corredores a qui els agrada córrer per línies rectes i llargues. Aquí sí trobaran a gust i seran feliços. I tots ens en sentirem quan, tot seguit, albirarem el senyal del Km 24, a prop del carrer del Treball.
