Amigues i amics, avui va de vivències. Els avituallaments de les maratons són cada cinc quilòmetres, però a vegades no n’hi ha prou. A la de Barcelona de 1986 no en vaig tenir prou. En aquella edició es baixava Rambla avall els últims quilòmetres per anar a buscar el final al Parc de la Ciutadella. En el 40, de sobte, em va agafar una gana terrible . Em quedaven dos quilòmetres per arribar i poder menjar alguna cosa. Però estava afamat i vaig haver d’adoptar una decisió agosarada. Vaig veure una senyora a la vorera. Una espectadora de la marató que s’estava menjant un entrepà. No la coneixia de res. Però em vaig atrevir. M’hi vaig acostar i li vaig dir: “-Perdoni… no me’n donaria pas un tros?” Va quedar esmaperduda; sense saber què dir a un moribund que corria. “-Només en vull una miqueta”, vaig mirar de justificar-me. “-Si, home, per què no? Queda-te’l sencer.” I, amb un somriure, em va donar l’entrepà. L’hi vaig agafar, Gairebé l’hi vaig arrencar de les mans. Era de tonyina; boníssim. Agonitzant com estava, amb dos mossegades me’l vaig cruspir i vaig tornar a córrer com un energumen, sense dir-li res. No vaig agrair-li el gest. He estat 38 anys amb remordiments, pensant que vaig ser un mal educat amb la dama que em va ‘salvar la vida’. Com que val més tard que mai, aprofito l’ocasió per donar-li les gràcies avui, des de l’Ultraesports de Rac1, per si escolta l’espai. Fins el cap de setmana que ve, correu o corrinyeu molt.
Miquel Pucurull
19/04/2024
