El món del córrer està de dol

El món del córrer està de dol. A Espanya, diumenge va morir el corredor extremeny Elias Chavete durant un trail de 21k a València, i el dilluns la triatleta britànica Sharon Lang en un hospital de Marbella, després de patir una aturada cardíaca vint-i quatre hores abans en un mig Ironman.  A la marató de Londres del passat 22 d'abril, un corredor de 29 anys,

Matt Campbell, va patir un col·lapse poc abans de l'arribada i va morir a l'hospital hores més tard.

Quan passen aquests successos les alarmes es disparen. Però s’ha de dir que les morts sobtades en les proves atlètiques de llarga distància són rares. De fet, un grup mèdic nord-americà va estudiar fa uns anys prop d’11 milions de corredors que havien participat en maratons o mitges maratons entre el 2000 i el 2010. Durant aquests deu anys, 59 corredors van tenir una parada cardíaca, i 42 d'aquestes persones van morir. Això significa una mort cada 259.000 corredors. Van confirmar, per cert, que la majoria tenia condicions cardíaques subjacents o malalties del cor.

Moltes publicacions mèdiques se’n va fer ressò de l’estudi. També alguns mitjans, com la BBC l’any 2012: US research has looked at nearly 11 million runners who participated in marathons or half-marathons between 2000 and 2010. Over the decade, 59 of the runners had a cardiac arrest - where the heart stops working - and 42 of these people died. This means one death in every 259,000 runners. Most had underlying heart conditions or heart disease.

En les triatlons, les morts són més freqüents que en les maratons. Estudis recents  conclouen que es mor un triatleta per cada 67.000 participants. I està augmentant la ratio, potser degut a que cada cop hi ha més gent que, sense la necessària preparació, s’atreveix a fer una prova tan exigent com una triatló i no diguem una Ironman. La majoria de les morts, més del 70%, es produeixen durant la prova de natació. S’atribueix a l'estrès que provoca l’entrada brusca a l’aigua. L’adrenalina es dispara en el moment de la sortida i es produeix una augment de la freqüència cardíaca i la pressió arterial.

No és qüestió d’alarmar-se, dèiem, però els que participem en proves d’aquest tipus és indiscutible la necessitat de fer-nos revisions cardiològiques periòdiques. Els metges recomanen un electrocardiograma cada any i una prova d’esforç cada dos.
Tot plegat, més econòmic que unes bambes i quatre dorsals. I els hi hauríem de fer cas.

Miquel Pucurull
03/05/2018