Soc un acèrrim seguidor d’en Murakami. Potser perquè,
com ell, vaig començar a córrer de gran, potser perquè, com ell també, vaig
fer-ho per aprimar-me. També, perquè li agrada la marató com a mi. No ho sé. El
que és segur és que vaig gaudir molt amb el seu llibre ‘De que parlo quan parlo
de córrer’ (que recomano si algú no l'ha llegit) i recorro sovint a les seves
vivències sobre una afició comuna. I en llegir-les m’adono que tots dos som
uns autèntics malalts del córrer. Sobre la idea de que fent exercici es viu
més, Murakami aporta una reflexió amb la que estic molt d’acord: "No
importa si no visc molt, però, mentre visqui, vull almenys que aquesta vida
sigui plena". M’identifico amb ell quan m’assabento que corre pel plaer de
córrer; quan, com un servidor, ho fa per divertir-se. Sense cap pretensió, Per
no haver de pensar amb res mentre ho fa. Fins el punt que, quan li pregunten,
com ens pregunten sovint als que correm, “Què penses quan corres” (com si la
gent s’imaginés que durant aquella estona hem d’estar reflexionant sobre els
misteris de la vida), en Murakami contesta: " No penso en res especial.
Els dies que fa fred, penso amb el fred. Els dies que fa calor, penso amb la
calor. Quan estic trist, penso amb la tristesa. Quan estic alegre, penso amb
l'alegria. Això és tot, senzillament”.
Miquel Pucurull
12/08/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada