Km 0 a l’1
El diumenge, una bona quantitat d’aficionats sortirem a fer una cursa, la d’
El Corte Inglés,
una prova que ha servit, i segueix servint, per a que molts i moltes
s'iniciïn en aquest món apassionant del córrer. Una cursa que alguns
critiquen per la seva massificació i caire mercantil...però tothom s’hi
apunta.
Sortirem, deia, a la confluència del
Passeig de Gràcia amb la Gran Via i pujarem el passeig fins al carrer
Aragó, on girarem a l’esquerra.
El
Passeig de Gràcia, el carrer més senyorial de Barcelona, està
farcit d’edificis singulars que conviden a veure'ls. El primer, el de la
nostra dreta en el moment de sortir, al número 2 i 4 del passeig, ja és
per quedar-se’l mirant a fons i amb detall...si no haguéssim de sortir.
És la casa de
Pasqual i Pons, construïda fa més de cent anys per l’arquitecte modernista
Sagnier i Villavecchia.
Una curiositat: no és que, com és costum, l’amo de la casa fos un senyor
que signés amb la lletra “i” entre els dos cognoms, com és el cas, per
exemple, de l’arquitecte (un costum, tot sigui dit de pas, que alguns
lingüistes diuen que, contràriament al què creiem, és més castellà que
català); l’edifici es compon de dues cases destinades a dos rics
burgesos de l’època, la de
Sebastià Pascual i la d'
Alexandre Pons.
Passada la Gran Via, també a la nostra dreta, en front d’una casa que hi
al número 24 del passeig -que sembla talment d’un príncep de Rabat- hi
ha una altra singularitat: una
Alzina que té l’honor d’haver estat lloada en un simpàtic poema per
Jacint Verdaguer, tot fent esment al fet que és l’únic arbre d’aquest tipus que hi ha al seu voltant.
"... Aquí sempre seràs una forastera, una
estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots els partidaris de la
simetria i de l’uniformisme. Aqueix costum que tens de guardar les
fulles d’un any per l’altre aquí no és seguit per gairebé ningú. Si vols
que t’ho diga clar, això fa pobre. Aquí els arbres menys luxosos, fins
els més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamant a cada
primavera, i ells mateixos faran córrer que tu no tens sinó un trajo per
presentar-te al públic”.
Deia que l’
Alzina de Mossèn Cinto està davant d’un edifici que
sorprèn. No té res a veure amb el modernisme imperant en aquest carrer.
Just abans d’un petit passatge, hi ha una casa d’estil...àrab! Ens
costarà poc veure-la: a la planta baixa hi ha un bar de tapes (l’estil
de l’entrada d’aquest local no és com la resta de l’edifici) amb un
rètol rodo que hi diu
Qu Qu.
L’Alzina de Mossèn Cinto davant de la casa d’estil àrab del Passeig de Gràcia
Del
Passeig de Gràcia
es poden dir moltes coses. Una que em ve a la memòria: a la cantonada
de passeig amb Consell de Cent costat dret, hi havia en els anys
seixanta una botiga de regals propietat d’en
Ladislau Kubala,
el famós davanter del Barça. Va durar poc temps oberta. La gent hi
anava pensant veure’l a ell, que era un autèntic ídol, però només hi
trobaven a la seva dona i no compraven res. Hi passarem per davant: la
botiga ha canviat cent vegades de negoci; ara hi venen rellotges.
També, a l’altra banda del passeig, hi tenia una tenda de bombons un torero. En
Pedrucho,
que aquest era el seu nom artístic, era molt popular a Barcelona en una
època en la qual -curiositats de la vida- els toros tenien molt èxit a
casa nostra. Aquest torero, per exemple, va aconseguir, el mateix dia i a
la mateixa hora d'un diumenge, congregar més nombre d'aficionats a la
Monumental que espectadors al Camp de Les Corts en una final de copa
entre el Barça i el Bilbao. Insòlit, però cert.
Una altra curiositat és que, tot i que costa imaginar-ho, fa cent cinquanta anys, el
Passeig de Gràcia per on estarem pujant, era un camí que anava al poble de Gràcia. I més tard, a les primeries del segle XX, la
gent guapa
de Barcelona hi passejava amunt i avall, amb l’objectiu de mirar i
deixar-se mirar. Els senyors amb barret i les noies enganxades del bracet
unes de les altres -potser per això en deien "fer la goma"- ; les
famílies benestants per mostrar-se al complet, minyona o dida
inclosa...A algú se l’hi acut que es podria fer una cosa semblant ara?
Passejar? Què rars eren els nostres besavis!
Girarem a l’esquerra pel carrer d’
Aragó, tot just després de passar per davant de tres de les cases –sí se’n poden dir cases- més boniques de Barcelona: la
Casa Lleó Morera –la que a la planta baixa té la botiga de Loewe–; la
Casa Amatller
-que la va fer construir un fabricant de xocolata, per la qual cosa, sí
un s’hi fixa una mica –i ara serà possible perquè tot just estem
començant- pot veure com la façana recorda a una tauleta clàssica de
xocolata - i la
Casa Batlló, la d’en
Gaudí, davant de la qual sempre hi ha molts
guiris fent cua per entrar.
No ho copsarem, però el carrer
Aragó per on enfilarem ha estat
íntimament lligat al tren. M'explico: passa per sota del paviment, la
qual cosa vol dir que encara hi està vinculat, però anys enrere era molt
patent. Fa uns seixanta anys va ser cobert el terra, però abans, tot
el carrer estava descobert i es veia com passaven els trens.(Un servidor
vivia al carrer de sota i recordo perfectament el divertit que era
contemplar-los traient fum per la xemeneia, un fum que ennegria les
façanes, algunes de les quals encara ho confirmen).
A la cruïlla d'
Aragó amb el
Passeig de Gràcia, on hem girat, hi havia l'estació d'
El Baixador (tots li dèiem l'
Apeadero),
que construït l'any 1902 amb estil modernista servia per facilitar
l'accés al tren als habitants de l'Eixample, per a que no haguessin
d'anar fins l'Estació de França. Va ser enderrocat al voltant de 1960,
quan es va acabar de cobrir el carrer en aquest punt.
Justament al girar, passarem per davant d’un establiment singular com és el
Servei Estació,
molt conegut per tothom. Potser, el que no sigui tan conegut és que va
ser fundat fa gairebé cent anys anys, el 1924, com una gasolinera. Li van
posar "Service Station". Anys després va deixar de subministrar benzina i
es va dedicar a la venda de productes derivats del petroli; més tard
articles de plàstic, i ara, de tot el que faci falta per la casa. ¿Qui
no hi ha anat a buscar alguna vegada alguna cosa per fer bricolatge?
Haurem girat per
Aragó, i tot seguit, a la dreta del carrer, al xamfrà amb la Rambla de Catalunya, passarem per davant de què va ser una una botiga centenària, el
Colmado Quilez, Ara, en lloc de botifarres hi venen vestits de moda.
No és que avui la cosa vagi de botigues, però és el que em ve al cap en
aquest moment. Podríem haver dit que abans ens trobarem la
Fundació Tapies, a la dreta d’Aragó, aquell edifici de
Domenech i Muntaner amb uns filferros a la façana (l'
Antoni Tapies els va batejar con
Nuvols i Cadira) que
ningú sap què signifiquen (com tampoc ningú -o gairebé ningú- sap el
què signifiquen les seves obres).
I una mica més enllà, a l’alçada de la
Plaça Letamendi, trobarem el
Km 1
Km 1 al 2
Travessarem la plaça del
Doctor Letamendi, el nom de la qual serveix per honorar a un metge humanista català del XIX d'ascendència basca,
Josep de Letamendi i de Manjarrés.
L’home, a més de metge, era filòsof, músic, pintor i no sé quantes
coses més. Una de les seves aficions era escriure versos amb
recomanacions per mantenir la salut, un dels quals, ens ve a nosaltres
al pel:
“Vida honesta y arreglada;
Usar de pocos remedios
Y poner todos los medios
De no apurarse por nada.
La comida moderada;
Ejercicio y diversión;
Salir al campo algún rato;
Poco encierro, mucho trato
Y continua ocupación”.
Per cert, fa molts anys, a principis del segle XX, en aquesta plaça hi havia un cinema, el
Cine Letamendi, exactament on ara hi ha l’edifici d’
Hisenda,
a la dreta del nostre pas. Només hi van fer pel•lícules de cine mut.
Mut perquè la sala va ser derruïda l’any 1913 i el sonor encara no
existia. (És sabut que la primera pel•licula sonora de la història, “El
cantor de Jazz”, es va fer el 1927).
Una curiositat: la plaça
Letamendi, creuada pel mig pel carrer
Aragó, està dividida en dos i els veïns l'anomenen de dues maneres. A la
part muntanya li diuen “Letamendi”, i a la part del costat mar “la
plaça de baix”. Certament, els dos espais, tot i simètrics, són
diferents. La part de dalt té més vida: nens que es gronxen o que fan
castells de sorra al sorral; gossos amb els seus amos; homes i dones que
entren i surten de l’edifici d’Hisenda amb el posat que ja se sap que
hom té quan s’entra o se surt d’un lloc com aquest...Mentre que a la
“plaça de baix” no hi ha mai ningú. També hi ha els mateixos gronxadors i
tobogans, però, estranyament, només es veu algun jubilat amb el
seu gos, i prou. Per no tenir, el jardinet, a diferència del de dalt, no
té ni flors. I ningú sap per què, els gossos són més petits.
I sí parlem de cinemes que ja no existeixen, en aquest mateix carrer
Aragó n’hi havia un, precisament entre el Km 1 i 2 on estem ara: el
Cine Oriente,
entre els carrers Aribau i Muntaner. Era un cinema de barri que tenia
la particularitat que per la nit, a l’estiu, s’obria el sostre per a que
passes l’aire (eren temps on la refrigeració només la tenien els
cinemes d’estrena), i els veïns del primer pis de l’immoble -ho puc
jurar perquè hi vivia a prop i hi anava a veure pelis d’en
Boris Kaarlof-
veien la pel·lícula gratis des de la finestra de la cuina que donava al
celobert. El 1976 va ser reformat i es va convertir en la
Sala Roma, on hi feien cine porno, i per falta d’espectadors, suposo, va tancar les portes fa uns quants anys.
“El cine és com una finestra oberta al món”, deia el poeta
Joan Brossa. No ho deia per la peculiaritat del
Cine Oriente, per descomptat, sinó que es referia al cine en genèric. Explicava que una tarda de postguerra va anar al
Kursaal (un altre cinema desaparegut que estava també al carrer Aragó/Rambla Catalunya) a veure una pel•lícula de la
Greta Garbo,
i a la meitat se’n va anar la llum per una avaria. Al cap d’una estona
va aparèixer l’acomodador amb una espelma a la mà, i dirigint-se al
públic, els va dir: “Es retornarà els diners als que vulguin anar-se’n,
però sí n’hi ha que prefereixin no moure’s, jo mateix els explicaré el
final”.
Seguirem avançant pel carrer
Aragó i travessarem els carrer de Casanova. Justament aquí, si haguéssim corregut aquesta cursa fa cent anys -que ja
hem dit que no hagués estat possible per culpa del tren- en la cruïlla
d’
Aragó amb Casanova, potser ens hauríem trobat un mico.
Deixeu-me explicar-ho: a la cantonada hi havia un bar, l’amo del qual
tenia un mico. Per a que l’animal no es mengés l’àpat dels clients, el
tenia lligat sempre a la porta de l’establiment. De tal manera es va
fer popular, que a un pont de fusta que travessava les vies del tren que
passava per aquí, els veïns li van posar
“El Pont del Mico”. Se
li va dir així, fins que al voltant dels anys 30 el van substituir per
un altre de pedra. Com que era més bonic que el de fusta, i el mico
s’havia mort, li van començar a dir “El Pont de la Mona”. Però no va fer
tanta fortuna com l’anterior. A l’indret se li ha dit fins fa
relativament poc “El Pont del Mico”.
Seguirem pel carrer Aragó, l’amplada del qual es reduirà
precisament al passar Casanova i arribar a Villarroel. Compte, perquè és
un punt una mica temerari donada la quantitat de gent que correm
aquesta cursa...alguns –molts- amb cotxets de nens, gossos, etc...i
alguns –massa- creuadors. Els creuadors, no cal dir-ho,
són aquells que anant al teu costat t’avancen per la dreta o per
l’esquerra creuant-se davant teu de cop, com moguts per un ressort,
ningú sap a on van. Un perill.
Però sí podem avançar indemnes... arribarem al Km 2 a l’alçada del carrer Calàbria.
Km 2 al 3
Passat Calàbria seguirem avançant amb estretor i encongits. Vull dir que
no ens serà còmode córrer fins que no arribem al carrer Tarragona, al final d’Aragó. I és que, certament, aquesta cursa no és per fer marca, a menys que no siguis dels que van molt endavant... Com que no podrem córrer massa de pressa per aquest tram, potser serà un
moment en el qual ens farem reflexions sobre la cursa d’El Corte,
una prova que té molts adeptes, però també molts detractors. M’afanyo a
dir que soc dels primers; a la majoria dels que estem una mica xiflats
per la cosa aquesta del córrer ens agrada, però conec bastants
corredors que en són radicalment contraris. Diuen, fins i tot, que
aquesta cursa, en la qual hi participen molts que van disfressats, és
una xarlotada.
No sé exactament perquè, no acabo d’explicar-me a mi mateix com és
possible que no em faci res veure com, efectivament, hi ha molts
participants que duen disfresses, una cosa que en un altre tipus de
prova, per popular que sigui, em fa mal als ulls perquè em sembla que la
prostitueixen.
Potser no em fa res perquè penso que en aquesta cursa, malgrat la
disbauxa; malgrat els que es creuen davant teu; malgrat els que s’hi
afegeixen en el Km 7 o 8 i malgrat un llarg etcètera dels inconvenients que té, també serveix, com poques, per a que molts dels
que hi participen per primera vegada s’enganxin a aquest món nostre del
córrer per sempre més.
En una de 10 Km o una mitja, i menys encara en una marató, no accepto de
bon grat -disculpeu la radicalitat- que hi hagi qui corre la prova
espitjant un carret amb un nen a dintre. En canvi, en aquesta que estem
corrent n’hi ha centenars sempre, i em diverteix veure’ls. Cap, però, de
visió tan insòlita i còmica, com la d’aquell xicot que l’any passat
duia dins d’un carret a una senyora. Bastant grassa -per no dir molt-,
em va semblar per l’aspecte que era la seva sogra i se la veia més feliç
que una gírgola. Sens dubte, hi ha gendres que es fan estimar.
Deixarem les disquisicions, i aviat, acabant Aragó, i abans de girar per Tarragona, ens trobarem amb el Parc de l’Escorxador a l’esquerra. Passarem per davant d’una caserna provisional dels Bombers que estaven al carrer Provença. L’han posat al costat de l’escultura La dona i l’Ocell
que hi ha al parc, no sense manifestacions de rebuig pels veïns més
pròxims, suposo perquè, com és habitual, a la gent no ens agrada que ens
pertorbin la tranquil•litat. Necessitem bombers, com també presons i
altres serveis, però, solidaris com som, els volem lluny de casa, a
prop de la d’un altre.
Girarem a l’esquerra i vorejarem el
Parc de l’Escorxador, tot admirant l’escultura que dèiem, que tothom sap que l’autor,
Joan Miró,
obligat segurament per les circumstàncies de l'època que la va
realitzar (ja m'enteneu), va batejar el monument amb un eufemisme. Ho
confirmarem al passar pel costat, l'escultura és un penis com una casa;
de dona i d’ocell no en té res.
Com que aquest escrit no vol ser una guia turística, s’ha de dir que el
Parc de l’Escorxador
passa èpoques en les quals està molt descuidat. Ara no és de les més
dolentes, però hi ha llargs períodes de temps on la brutícia impera per
tot arreu, els estanys sense aigua o de color verd fosc, l’espai d’herba
que no es pot trepitjar amb nois que hi juguen partits de futbol, un
munt de gossos sense lligar... Una llàstima! El millor, encara bo, la
biblioteca.
La zona per la qual estarem en aquest moment s’ha transformat molt en
els darrers trenta o quaranta anys. Ara s’anomena emfàticament
El Manhattan Barceloní pels moderns gratacels del costat dret de carrer
Tarragona.
Fa seixanta anys era un carrer que servia d’enllaç amb la part alta de
la ciutat. El configuraven l’Escorxador i una caserna d’Artilleria. Era
un lloc de pas, amb pocs veïns. Hi havia, això sí, ramaders, soldats i
culés. Se sabia que el partit de futbol del Camp de Les Corts d’una mica
més amunt s’havia acabat, quan baixaven riades de barcelonistes els
diumenges pel carrer
Tarragona, sempre contents, perquè a casa, el Barça d’en
Kubala sempre guanyava, sovint per golejada.
Avui, aquest diumenge, la riada no serà de pagesos, ni de soldats ni de
culés. Baixarà pel carrer Tarragona una altra mena de riuada de gent.
Tot i que molts dels que corren seran també del Barça, també n’hi haurà
de l’Espanyol i fins i tot d’algun altre equip. No hi ha res més
democràtic i que aglutini tanta diversitat com una cursa. I tot just en
acabar de passar per davant del
Parc de l’Escorxador, en aquesta, ens hem de trobar l’indicador del
Km 3.
Km 3 al 4
Acabant el carrer
Tarragona veurem a la nostra esquerra l'antiga plaça de toros de
Les Arenes, convertida en un centre comercial i d'oci després de fer-hi obres durant molt temps. L'interior de
Les Arenes
va ser enderrocat, però van voler mantenir la façana perquè diuen que
com a monument, té molt valor arquitectònic. Costa acceptar-ho, al menys
a mi, però sí ho diuen els que entenen d’arquitectura ... Només, en tot
cas, en petit comitè i dient-ho fluixet, gosaria apuntar que la imatge
de la plaça de toros no lliga gaire amb la dels monuments de la ciutat.
Ni la plaça ni tot el que envolta als toros. Associar aquest espectacle
amb la Barcelona actual se'm fa difícil.
Una precisió:
Les Arenes es va construir a finals del segle XIX
damunt d’un monticle on segles enrere ajusticiaven a la forca els
condemnats a mort de Barcelona. En aquella època hi havia quatre llocs
més per executar-los, i aquest, on ara és la
Plaça Espanya,
estava fora de les muralles de la ciutat. Es té notícia que la darrera
execució a Barcelona d'un enforcat va ser l’any 1832. Es va substituir
la forca pel garrot vil, un mètode que estava reservat per a la noblesa.
Fins llavors s’estimava que fins i tot amb això hi havia d'haver
distincions: els nobles havien de morir asseguts a una cadira i, com que
l’agonia era més curta, es considerava que la mort era més digna. Per
tot plegat, per aquí, passem-hi corrent! (mai més ben dit)
Creuarem la
Plaça Espanya i enfilarem per l’
Avinguda Maria Cristina cap a munt. Lloc de visió incomparable aquest: les
Fonts de Montjuïc, les
Quatre Barres, el
Palau Nacional...i
de records inesborrables per a molts dels que estem avui corrent. No en
debades, aquest és un indret on hi passen, comencen o acaben un munt de
curses, una de les quals la marató, que a més d’un emocionarà
recordar-ho.
Deixarem l’
Avinguda Maria Cristina en arribar a les
Fonts.
No fa falta dir que ella formava part de la reialesa fa un segle i mig.
És de suposar que, com que els reis i els aristòcrates eren els únics
que llavors feien esport, l'honorem en un indret tan emblemàtic.
Agafarem l'avinguda de
Ferrer i Guàrdia i veurem tot seguit, a l'esquerra, un monòlit amb una placa que la ciutat ha posat en honor de
Ramon Oliu,
el pioner de l'atletisme popular a Catalunya. La situació del monument
s'hi escau, perquè va ser precisament aquí on va començar i acabar la
primera marató celebrada a Barcelona l'any 1980, una prova creada per
ell. Es de destacar que a la ciutat comtal hi ha molt pocs monuments o
noms de carrers que honorin esportistes; aquest n'és un, en homenatge a
qui és el "responsable" de la nostra afició a córrer.
Monòlit en honor de Ramon Oliu
Una mica més amunt veurem el magnífic edifici del
Caixa Fòrum, que va ser en els seus inicis una fàbrica de teixits i més tard una caserna de cavalleria dels
grisos. Era xocant, durant la dictadura, veure entrar i sortir cavalls d’un edifici modernista de
Puig i Cadafalch que estava considerat
Monumento Histórico-Artístico. I que, per acabar-ho d’adobar, tenia en una de les seves torres -s’ha conservat- el rètol del fabricant:
Casaramona.
I just aquí, s’haurà acabat la broma perquè començarà la pujada cap a l’
Estadi,
una pujada que es fa dir “Si senyor”. Escoltarem els altaveus de
l’organització de la cursa que ens recomanaran insistentment parar-nos
sí ens sentim fatigats, i cap dalt. Tirarem cap amunt, i en arribar a l'altura de l’entrada del
Poble Espanyol, hi veurem el senyal del
km 4.
Km 4 al 5
Encara que estiguem més contents que un gínjols pujant la muntanya de
Montjuïc,
alguns veterans (o ultraveterans,,,) no deixarem de recordar que aquest
indret, que ara és tan lluït i dóna gust passar-hi corrent, va ser
durant dècades un dels llocs més precaris -per no dir vergonyosos- de la
ciutat. Per on estem corrent ja hi havia algunes barraques en els anys
vint del segle passat. I després de la guerra la situació es va agreujar
fins el punt que eren milers les famílies que hi vivien. Malvivien vull
dir.
Per fer-nos una idea: als anys cinquanta hi havia a
Montjuïc: 6.000 barraques ocupades per prop de 30.000 persones. Autèntics barris -
Can Valero, Las Banderas, Jesús i Maria, Tres Pins...-conformaven el que se’n deia “donde la ciudad canvia su nombre”, en afortunada definició de l’escriptor
Paco Candel.
L’arribada a Barcelona de nouvinguts en busca d’un món millor havia
estat una constant des de el primer terç del segle passat, i
s’allotjaven on podien.
L’Administració de l'època va crear fins i tot un "Servicio de
Erradicación del Barraquismo” per tractar de frenar l’extensió del
barraquisme. Controlaven i reprimien les noves construccions, i
intentaven, infructuosament naturalment, que els immigrants "il•legals"
retornessin als seus llocs d’origen. Una “solució” va ser enviar a molts
a l’Estadi a aixoplugar-se sota les tribunes, o davant de l'Estadi en
un edifici que en deien el
Palacio de las Misiones de Montjuïc. I
més tard cap a polígons d’habitatges aixecats corre-cuita a la
perifèria. L’èxode no va ser fàcil: fins a les primeries dels anys
setanta no es va eradicar del tot el barraquisme a
Montjuïc.
Barraques a Montjuïc anys cinquanta.
El parc de
Montjuïc on estarem corrent, ha estat sempre molt
lligat al nostre món del córrer. Precisament, ara, en pujar camí de
l'Estadi, servirà per recordar-nos que a les primeries dels anys noranta
es feia exactament aquest mateix camí per arribar-hi i acabar la
marató. Només una petita diferència: llavors es duien 40 quilòmetres al
damunt i s’estava desenquadernat, i ara només en portem 4 i estarem més
frescos que un pèsol.
Un apunt sobre el
Poble Espanyol per davant del qual estarem
passant: aquesta mena de parc temàtic del què són alguns pobles de la
Península, no s’havia de dir com es diu. El recinte formava part del
conjunt d’obres projectades per a l’Exposició Universal de 1929 i
s’havia d’anomenar
Iberona, en homenatge als Ibers, els primers pobladors de Catalunya. Però al general
Primo de Ribera no li va agradar el nom –no és difícil saber perquè- i el va canviar per
Pueblo Español. Per això era qui manava.
I ja que hi estem posats, direm que aquest dictador també va canviar els
noms del pavellons de la Fira. Havien de ser d’oficis artesanals, i li
va posar els de nobles i reis espanyols. Va substituir nou raigs de llum
(5 de grocs i quatre de vermells) que es projectaven sobre Barcelona
per darrera del
Palau Nacional, per uns altres de color
blau-lil•la. I per reblar el clau, va fer enderrocar les quatre columnes
que simbolitzaven les quatre barres catalanes, ara feliçment aixecades
de nou.
No ens posem de mal humor rememorant certes coses, que avui no toca, i expliquem una anècdota: Al
Poble Espanyol, s’hi han filmat algunes pel•lícules, una d’elles
El perfume
fa uns anys, en la qual la darrera escena es força impactant. Qui hagi
vist la pel•li ja sap de que parlem: una multitud al mig de la plaça,
nua de pel a pel, amb la Fura dels Baus pel mig. Per filmar-la
necessitaven extres i van posar un anunci als diaris demanant:
"Per
a la escena final de la pel•lícula, es necessiten més de set-centes
persones durant una setmana. I bona part d’elles disposades a
despullar-se."
També s’ha de dir, per a que no resulti trist pensar amb allò d’abans i
ens baixin els ànims que necessitem -especialment dintre de poc, que
haurem de tornar a pujar i de valent-, que a
Montjuïc, també s’hi
feien curses d’automòbils i de motocicletes per les avingudes on ara
estem corrent, fins que es van suprimir pels accidents que causaven.
Seguirem pujant per l’avinguda
de
Ferrer i Guàrdia cap amunt, a trobar la
Plaça de Sant Jordi,
on hi haurà un avituallament. Compte amb els creuaments dels que, poc
habituats, s’abraonaran davant nostre a la recerca d’una ampolla
d’aigua. No ens hi enfadem: per a molts, aquesta és la primera cursa de
la seva vida i no estan acostumats a acostar-se a la taula abans
d’arribar-hi. Són, en potència, corredors i corredores com nosaltres, i
aviat els veurem per les curses que es fan i es desfan arreu.
Quins contrastos té la vida! En aquesta
Plaça de Sant Jordi, on
avui milers de persones estan fent una festa plena d’alegria, és el lloc
on els "12 d’octubre" s’hi apleguen nostàlgics de l’antic règim per
commemorar “el dia de la raza”. Tampoc ens hi enfadarem; ho
visualitzarem
en passar, recordant les imatges que ens donen per la tele aquest dia,
però no ens hi posarem cap pedra al fetge. Acostumen a ser
quatre i el cabo.
Passada la
Plaça de Sant Jordi agafarem un petit tros de l’
Avinguda de l’Estadi, i en arribar a l’alçada de l’
INEFC, l'edifici dissenyat per
Ricardo Bofill on es formen el professors d'educació física, girarem a la dreta pel carrer dels
Jocs del 92, que fa baixada, i ens deixarem anar per fer-lo a tota pastilla fins trobar l’indicador del
Km 5 que estarà a la meitat del carrer, abans d’enfilar el
Passeig Olímpic.
Km 5 al 6
Seguirem pel
Carrer dels Jocs del 92 en baixada, un espai per on es fa un tros de la
Cursa Lluís Companys a l’Octubre. Veurem de reüll, a l'esquerra, la
Torre de Telecomunicacions d’en
Calatrava i una mica més enllà el
Palau Sant Jordi (més tard el veurem millor) i després de passar el carrer de la Pedrera del Mussol arribarem al del
Foc, que enllaça amb el
Passeig Olímpic.
Un apunt a propòsit de la Pedrera del Mussol: aquest era un terreny, com molts altres de la muntanya de
Montjuïc,
que era una pedrera. Va servir per construir edificis de Barcelona des
de temps immemorials. De Santa Maria del Mar o la Catedral fins la
Sagrada Família, passant per l’Ajuntament, la Generalitat i el Palau de
Justícia, un llarg nombre d’edificis públics van ser bastits amb pedra
de
Montjuïc. I abans que es generalitzés la utilització del
totxo, les pedres extretes de les pedreres de la muntanya on estem
corrent en aquest moment –hi van haver fins a 25 pedreres, la darrera
tancada a mitjans del segle passat-, va ser l’element bàsic de la
construcció en la formació de l’Eixample. (Molts immigrants hi vivien a prop,
en les barraques que “veiem” en el quilòmetre anterior)
Un altre apunt, aquest sobre el significat del nom del carrer del
Foc:
és un mot impactant, però te a veure, senzillament, amb el foc que
s’utilitzava en la industria metal•lúrgica de la zona. Del nom del
Passeig Olímpic amb el qual enllaçarem tot seguit, com del dels
Jocs del 92
per on hem baixat, no cal explicar el significat. I menys encara sabent que els (possibles) lectors d'aquests
escrits són consumats esportistes.
Una cosa: estem parlant molt de
Montjuïc -on hi fem més de la
meitat del recorregut d'aquesta cursa- i no diem res de l’origen del
mot. Hi ha historiadors que creuen que s’ha d’atribuir el seu significat
a (
Mont de Júpiter), i altres a
Mont dels jueus, que
sembla el més versemblant degut a l'existència d'un cementiri jueu a la
muntanya -la comunitat jueva del carrer del Call en l'Edat Mitja va ser
molt nombrosa- que va ser descobert fa uns anys. Van ser trobades prop
de 170 tombes, d’entre les quals alguna del segle IX.
Avançant pel
Passeig Olímpic a la recerca de l’
Estadi,
pensarem que dir-li avui passeig a aquest carrer és un eufemisme. Ho serà per
als que passegen, però per als que corren... És molt bonic, però la
pujada és de pronòstic reservat. Els que han fet aquesta cursa d’
El Corte alguna vegada ja ho saben.
Encara sort que, tot just comencem el passeig, albirarem el
Palau de Sant Jordi -ara de més a prop-, la magnífica obra del japonès
Arata Isozaki que és una de les modernes icones de la ciutat.
El Sant Jordi forma part, junt amb l’
Estadi, les Piscines
Picornell i la Piscina de Salts de Montjuïc, de l’anomenada “Anella
Olímpica”, i si celebren esdeveniments esportius de tota mena, incloent
esports que sembla impossible que si puguin fer, com la natació. Doncs
amb motiu dels Campionats del Món de Natació de 2003, es va instal•lar
una piscina reglamentària on es van disputar les principals proves dels
campionats. Allà va ser on
Michael Phelps, amb quatre ors i dos plates, es va convertir en estrella. Curiosament, un tipus d’esport que no ha quallat en
el Sant Jordi
ha estat el bàsquet. Fins al punt que el Barça, que a principis dels
noranta se li havia fet petit el Blaugrana, hi va jugar una o dues
temporades però hi anava poca gent i va haver de retornar al seu
pavelló.
Piscina a l'interior del Palu Sant Jordi. Any 2003
Com sigui,
el Palau Sant Jordi, la visió del qual ens ajudarà a pujar el
Passeig Olímpic, és una meravella, on es fan també memorables espectacles musicals i recitals. Qui no recorda els d’en
Lluís Llach,
Serrat,
Madonna,
Bruce Springsteen...?
Seguirem pujant pel passeig, i tot i la pujada no ens queixarem: l’esforç val la pena perquè tot seguit arribarem a
l’Estadi. Gairebé no ens adonarem -tanta serà l’emoció- que abans d’entrar-hi hi haurà l’indicador del
Km 6 i potser ni el veurem per culpa de l’excitació del moment.
Km 6 al 7
Per als que ens agrada córrer, i no diguem per als que avui corren per primera vegada, no hi ha res comparable a fer-ho a l’
Estadi,
encara que sigui una volta. Entrarem al recinte, creuarem per un túnel
que dona accés a la pista en mig de nens i nenes, nois i noies i avis i
avies que criden trasbalsats pel que els espera, i sortirem a
la llum.
Veritablement, trepitjar el tartan, com farem, és molt emocionant. No és
el mateix que van trepitjar els atletes durant els Jocs
del 92 perquè l’han substituït per un de nou de color blau per als
Europeus d'Atletisme del 2010, però com si ho fos. En aquest moment ens sentirem com els olímpics que hi van participar
aquells dies inoblidables de l’agost de 1992.
l’
Estadi Lluís Companys (nom que se li va posar el 2001 per
honorar al president de la Generalitat afusellat també a Montjuïc) és un
recinte llegendari. Construït per a l’Exposició Universal de 1929, era
llavors el segon més gran d'Europa, després del de Wembley de Londres, i
molt aviat es va convertir en un orgull per als barcelonins. S’hi
jugava a futbol, a rugbi, s’hi feien combats de boxa, proves d’atletisme
en una pista de cendra de 500 metres...
Anys més tard, l’
Estadi havia de ser la seu on se celebrés l'
Olimpíada Popular de 1936, interrompuda l'últim moment per l'esclat de la Guerra Civil. (la
Cursa Lluís Companys
que se celebra a l’octubre al voltant del recinte, compromesa amb
l’esperit del que havia de ser aquella Olimpíada, es fa com a homenatge
per recordar-ho).
Sobre aquell esdeveniment, que no es va celebrar, em permeto extreure
els darrer paràgraf d’un escrit realitzat el 1992 per un testimoni de
l’època, l’atleta
Eduard Vivancos, publicat en la revista "Flama", del Casal Català de Toronto:
“Molts dels atletes olímpics van
participar activament a la lluita contra el feixisme, i una bona part
d’ells no tornaria a trepitjar mai més les pistes d’un estadi. Així va
acabar, abans que comencés, lo que podia haver estat la gran Olimpiada
Popular de Barcelona, preparada amb tant entusiasme i tanta il•lusió per
homes de bona voluntat que de bona fe creien en l’ideal olímpic i
humà”.
Al finalitzar la guerra, la ciutat es va oblidar de l'
Estadi de Montjuïc,
que semblava condemnat. S'hi feien pocs esdeveniments: uns Jocs
Mediterranis el 1955, o la final de Copa del Generalisimo entre el Barça
i l’Espanyol el 57, i s’anava degradant. Fins i tot, es va estar a punt
d’enderrocar-lo. No es va fer perquè alguns arquitectes s’hi van
oposar. Feliçment, en adjudicar-se a Barcelona els Jocs Olímpics, es va
remodelar conservant la façana i rebaixant el nivell de la pista onze
metres. Una Copa del Món d’Atletisme el 1989 va servir per
re-inaugurar-lo. Es recorda dues coses d’aquell dia: les goteres,
vertaders canals d’aigua, i la xiulada al Rei per haver arribat amb més
de mitja hora de retard. Els xiulets van voler ser neutralitzats per
part del públic (la televisió va tallar i va donar imatges de la
ciutat), però no hi havia manera: com que plovia tant, els que aplaudien
no podien alhora aguantar el paraigua i picar de mans i van guanyar els
dels xiulets. Tot plegat, goteres i xiulada, va ser un escàndol
monumental, del qual se’n va assabentar mig món.
Des de llavors, i des dels Jocs tres anys més tard, s’hi han vingut
celebrant alguns esdeveniments esportius com per exemple partits de
rugbi o de futbol (ha esta feu de l’Espanyol uns anys), alguns mítings
d’atletisme d’un cert nivell, i les arribades de la marató des del 90 al
96.
A propòsit, el que us està donant la llauna amb aquest escrit, té un
record molt especial d’una d’aquestes arribades de la marató a l’Estadi (permeteu-li la referència personal): la de quan la seva filla Elisenda, amb un temps de 2h43’11”, hi va guanyar la marató de Barcelona en categoria femenina l’any 1990.
Després de fer la volta a la pista, sortirem de l’Estadi per tornar a agafar el Passeig Olímpic i anar a petar, pujant de nou una mica, a l’Avinguda de l’Estadi. A l'arribar a l’avinguda trobarem l’indicador del Km 7 i l’enfilarem cap a la dreta. Abans però, no ens oblidem de mirar, encara que sigui per un moment, el Peveter de l’Estadi,
aquell que es va encendre el dia de la inauguració dels Jocs del 92
mitjançant una fletxa. Aquell del qual, males llengües van dir,
l’endemà, que la fletxa va passar de llarg i es va encendre per un
mecanisme preparat a l’efecte per si fallava. Jo no ho crec, però es va
dir i molt. Fins i tot circulen unes imatges per internet -segurament
trucades- que volen qüestionar l’encert de l’arquer Antonio Rebollo.
Km 7 al 8
A
Montjuic hi ha un munt d’escultures. N’haurem vist alguna, com per exemple la que hi ha al mig de la
Plaça de Sant Jordi, fa una estona, que tot i que molts ens pensàvem que és la del sant, en apropar-nos haurem vist que no: es tracta de la de
Ceres, la deessa grega de l’agricultura, que passa per ser l’escultura més antiga de les que hi ha a la muntanya. La de
Sant Jordi
està en un costat de la plaça, dalt d’un cavall, en una actitud -tot
sigui dit de passada- que s’assembla més a la d’un jugador de polo que
no pas a la d’un cavaller que s’enfronta amb un dragó; per més que qui
el va esculpir,
Josep Llimona, fos una de les glòries catalanes de l’escultura. M’agrada més, posats a dir, la d’un altra glòria,
Pau Gargallo, que a dalt de l’entrada principal de l’
Estadi, precisament, hi té l’
Auriga Olímpica.
I una de les escultures més curioses de
Montjuïc està en front de l’antiga
Porta de Marató de l’Estadi, a l’
Avinguda de l’Estadi, a tocar de per on acabarem el
Passeig Olímpic i girar per l’avinguda. Es un conjunt que va ser regalat pel govern de Corea a Barcelona en homenatge a
Young-Cho Hwang,
guanyador de la marató dels Jocs del 1992. No ho veurem el diumenge,
perquè tot i que està molt a prop de per on girem en trobar l’avinguda
per començar a baixar, no ens hi arriba fàcilment la vista. Si ho
féssim, es probable que veiéssim turistes orientals, que venen a visitar
l’
Estadi, fent-se un munt de fotografies al costat del monument a l’atleta coreà, a qui consideren -i no els hi ho negarem- un heroi.
 |
| Escultura de l'atleta coreà guanyador de la marató dels Jocs del 92 |
Al girar, justament al girar per agafar l’
Avinguda de l’Estadi, veurem al xamfrà de la dreta el
Museu Olímpic
que es va inaugurar fa pocs anys. Ara no, avui no, però un altre dia
val la pena visitar-lo qui no l’hagi vist. Tot l’exposat està relacionat
amb l'olimpisme i l’esport, des dels seus orígens fins l’actualitat, i
agrada als que hi estem vinculats. És curiós veure, per exemple, unes
enormes sabatilles de
Roberto Dueñas. Molt recomanable la sala
dedicada als Jocs del 92, en la qual hi ha objectes que van fer servir
els esportistes, així com els que es van utilitzar en les cerimònies
d’inauguració i cloenda.
A partir d‘ara, i fins el Paral•lel, tot és baixada i convida a córrer.
Especialment quan deixem l’avinguda per girar a l’esquerra i agafar el
Passeig de Santa Madrona. Avall va!!! I no us estranyeu -ni us hi poseu pedres al fetge- sí veieu
retalladors fent el que els hi és propi, escurçar. En veureu més d’un baixant per l'escales del
Museu Etnològic sense seguir per la carretera. Res, tot plegat quatre metres menys, però ja se sap...
Una mica més avall d’aquest museu, que està format per col•leccions
d’objectes representatius de les cultures dels pobles d'arreu del món, a
la dreta, passarem per davant de l'entrada de
La Font del Gat , on hi ha un restaurant a més de la font, dins d'un edifici del 1925, de
Josep Puig i Cadafach.
A les primeries del segle passat ja hi havia tradició d’anar els
diumenges a la muntanya, on hi havia varies fonts, la més popular,
aquesta de la
Font del Gat. Les excursions solien acabar amb una
“fontada”, on es menjava, a prop de la font, i s’acabava ballant La nit
de Sant Joan era el lloc preferit de les revetlles, i els nois agafaven
berbenes (un tipus de flor que creixia a Montjuïc) i les oferien a les
xicotes en un pom. Es diu que les aigües de la
Font del Gat eren
especialment bones per aixecar l’ànim. Segons una llegenda, el primer
que se’n va assabentar de les propietats va ser un gat.
La
Font del Gat va donar peu a una de les més populars cançons catalanes, “Marieta de l’ull viu”
No se sap, a propòsit, si ens esperaran una
“noia
i un soldat” que
es voldran afegir a la festa i es posaran a córrer amb nosaltres. Si hi
són, no caldrà preguntar-li a ella el seu nom perquè el durà al dorsal
com serà de ben segur: “Marieta”. Li mirarem els ulls, això sí, perquè a
aquestes alçades de la prova ens ajudarà la mirada “tan viva” que té.
No se sap tampoc si ens oferirà aigua de la font i “figues de moro” per
avituallar-nos, que ens aniria molt bé, ni sí ens obsequiarà amb un
"clavell”. Això últim segurament que no: la seva “mare” es quedaria
sense, i no podria anar “a ballar” ...
 |
| Inefable cartell d'una pel·licula que es va fer l'any 1927 sobre la Marieta de l'ull viu |
No se sap sí
"la noia i el soldat" hi seran, esperant-nos, però el que sí que hi serà, molt a prop de la
Font del Gat, és la senyal del
Km 8.
Km 8 al 9
Seguirem "baixant de la
Font del Gat” a tot gas...
I continuant pel
Passeig de Santa Madrona -antigament un camí que
arribava fins al Portal de Santa Madrona, una de les portes de la
Barcelona emmurallada que està en la part baixa del Paral•lel- passarem
per uns llocs que no tenen res a veure amb els d’àmbit esportiu que hem
estat travessant en els darrers quilòmetres.
Ara li toca el torn a les arts escèniques. Quina meravella de circuit el de la Cursa d’
El Corte! Fixem-nos si no.
Passarem per davant del
Teatre Grec, construït, com tants llocs de
Montjuïch,
per a la Exposició Universal del 29, aprofitant una antiga pedrera. A
l'entrada del teatre, a la nostra dreta, hi ha uns jardins amb una bella
escultura anomenada
La noia de la trena. Avui no ens “esperaran” a la porta els actors i actrius perquè el
Grec només funciona a l’estiu, però en passar, no ens podrem sostraure a una mena de miratge: imaginar-nos la
Núria Espert representant una tragèdia grega. No em pregunteu per què, però quan passo per davant del
Teatre Grec,
sempre penso amb ella. Me la imagino, al bell mig de l’escenari, amb la
seva veu inconfusible, i fent unes pauses que tallen l’aire. Un
servidor té alguns mites, i la
Núria Espert, que va començar fent teatre d'aficionats a l'Orfeó Gracienc, n’és un d’ells.
I tot seguit, abans d’agafar el carrer
Lleida, ens trobarem un altre teatre,
El Lliure, en un edifici que va ser el Palau de l’Agricultura en el 29, i davant mateix, a la nostra esquerra, el
Museu Arqueològic, que era el Palau d’Arts Gràfiques durant l'exposició.
Dintre del
Museu Arqueològic es conserva una rèplica de les
restes d’un monument que hi ha a la ciutat grega d’Olimpia per
commemorar la victòria d'un barceloní de la Barcino romana,
Lucius Minicius Natalis,
que va guanyar una cursa de quadrigues en la 227 olimpíada, l’any 129
de l’era actual. El seu pare i ell eren uns dels romans més rics de la
ciutat. Mantenia una bona quadra de cavalls, i després del seu triomf va
fer aixecar a Olimpia un gran monument commemoratiu de la seva victòria
(en realitat ell era l’amo de la quadriga que conduïa un esclau), del
qual encara se’n conserven restes.
 |
| Rèplica del monument a Lucius Minicius Natalis |
Deixarem el passeig de Santa Madrona a l’arribar al carrer Lleida i el baixarem –la darrera de les baixades de la cursa- trobant-nos, a la nostra dreta, l’entrada de La Ciutat del Teatre, un complex que comprèn, a més del Lliure, el Teatre del Mercat de les Flors (abans que a Mercabarna com ara, el mercat estava aquí), i l’Institut del Teatre. I al davant, una mica més avall, a la nostra esquerra, el Teatre Musical (l’antic Palau d’Esports), on es fan representacions de musicals que han estat èxits arreu.
Acabant de baixar pel carrer Lleida , ens trobarem a la nostra esquerra, al xamfrà amb l’Avinguda Rius i Taulet, la bonica façana de l’Escola Verdaguer. El Verdaguer
és un col•legi públic que en la famosa Exposició Universal del 29 (no
sé què hagués estat de Barcelona sense aquesta exposició) va ser la seu
de les oficines de l’esdeveniment, i l’any següent es va remodelar per
convertir-lo amb el que és ara. Tot passant pel davant, admirarem la
seva façana esgrafiada, que ja té uns quants anys.
Tot seguit, una mica més avall, passarem per davant del Parc de Bombers
(ara en desús, però anys enrere, els bombers de guàrdia sortien a
ruixar als participants de les curses que passaven per aquí) i havent
passat un lateral de La Fira arribarem al Paral•lel, on -ja falta menys-, ens hem de trobar l’indicador del Km 9.
Km 9 al 10
Un cop creuat el Paral•lel girarem a la dreta pel carrer de Floridablanca per fer-lo tot, des del seu començament fins al final, a la Ronda de Sant Antoni. Un quilòmetre exacte.
Abans de girar haurem vist fàcilment la Casa dels Cargols, un singular edifici a la cantonada de Vilamarí amb Floridablanca,
que està ple de cargols en els seus ornaments. Una llegenda, no se sap
si certa, explica que l’amo de la casa la va fer construir així en
agraïment a aquests animalons, que el van fer ric en trobar-se un tresor
un dia que va anar a buscar cargols.
El carrer Floridablanca té un nom bonic de veritat. No té, però,
tot i que ho sembla, cap connotació poètica. Correspon al d'un senyor
que va néixer a Múrcia i va morir a Sevilla fa dos-cents anys, José Moñino y Redondo,
i a qui se li va atorgà el títol de compte de Floridablanca per haver
aconseguit expulsar els jesuïtes d'Espanya essent ambaixador a Roma.
Travessarem l’Avinguda Mistral, que també és bonica, i duu un nom que correspon al poeta occità Frederic Mistral, Premi Nobel de literatura de 1904, i passarem pel punt de sortida i arribada d’una cursa també emblemàtica, la del Barri de Sant Antoni
que se celebra al gener, on més d’un i de dos dels que avui estan
corrent també hi participa segur. Ja ho sabeu: inapreciable baixada fins
el carrer Urgell, i imperceptible pujada fins la Ronda. Pla, en definitiva. El carrer Floridablanca, a més a més de tenir un nom bonic, és pla. No podem demanar més.
No té, però, coses a destacar, o al menys, qui fa aquesta fisonomia
no les sap veure o no les recorda. Només, com a més significatiu, dir
que cap el final del carrer passarem per davant de la sala de multicines
Renoir Floridablanca, un dels pocs cinemes de Barcelona on
projectaven pel•licules de “Cinerama” fa més de trenta anys (llavors era
el Florida Cinerama). Un sistema que consistia en una pantalla enorme,
sis vegades més gran que les convencionals de l’època, i no sé quants
altaveus, que permetia als espectadors “submergir-se i gaudir” a base de
bé.
Ara és una casa de pisos, però al costat del cinema, en el xamfrà de Floridablanca
amb el carrer Casanova, hi havia un local fa anys on es feien sovint
esdeveniments esportius. Em refereixo –potser algú ho recordarà- a el Gran Price. En el Price
s’hi feia de tot. Combats de boxa, partits de bàsquet, mítings polítics
(abans de la guerra, és clar), sermons de capellans (després de la
guerra, és clar), i ball de saló tots els dijous per la tarda,
amenitzats per l’orquestra Los Rapsodas. Hi abundaven minyones,
però també aprenentes de modista o de perruqueria acompanyades de les
seves mares, que feien de "carabina". Estem parlant dels anys quaranta -
cinquanta, quan el ball era un lloc habitual per a que les noies i els
nois trobessin parella, i "la carabina" era una salvaguarda obligada per
a que els nubis no fessin "dolenteries"
En el Price s’hi feia lluita lliure, un espectacle que en la
postguerra atreia molt. És feien combats cada diumenge pel mati amb el
local ple de gom a gom. Qui això escriu recorda haver-hi anat varies
vegades de petit amb el seu pare. Com sí fos ara, li ressona la veu de
l’espeaker: “Primer combate de lucha libre americana, a la distancia de
cuatro asaltos o a la primera puesta de espaldas. A mi derecha....”
Feien veure que es feien molt mal, però tot era tongo. En passar-hi a tocar el diumenge segur que ho recordarà...no sense una mica de rubor.
La cursa s'està acabant. A un servidor, aficionat a escriure batalletes com aquestes, li anirà bé trobar la senyal del Km 10 quan el carrer Floridablanca s’acabi i comenci la Ronda de Sant Antoni. Li anirà bé, per sí la vergonya d’haver d’acceptar que li agradava un esport
com la lluita lliure americana (el Catch) l’impedís córrer de valent,
que és el que toca ara, a falta de l’últim quilòmetre per acabar la
cursa.
Km 10 a l’11 (10.766 per a ser exactes )
Haurem arribat a la Ronda de Sant Antoni en acabar Floridablanca, i en farem uns tres-cents metres, fins a la Plaça de la Universitat.
A la dreta de la Ronda, que ja es sabut que -com les altres
rondes de l’Eixample de Barcelona- segueixen el traç de l’antiga muralla
de la ciutat, veurem el Teatre Goya al començament del carrer
Joaquim Costa, un teatre històric. En els anys seixanta, com molts
altres, es va reconvertir en cinema, però de nou, des de no fa gaire,
torna a dedicar-se a l’activitat teatral.
Al final de la Ronda de Sant Antoni arribarem a la Plaça de la Universitat,
aquell lloc que té un edifici emblemàtic on, a banda d’aprendre, s’hi
tancaven els estudiants descontents del Pla Bolonya i en fer-los sortir
al carrer se’ls estomacava. Allargarem la gambada, no fos cas...
Passarem per davant de La Mallorquina, un dels comerços més antics de la plaça, que es dedica a vendre roba per a la llar, i enfilarem pel carrer de Pelayo (a mi em costa dir-li Pelai al
rei d'Astúries, a qui potser tampoc li agradaria saber que catalanitzem
el seu nom des de 1990, ningú sap perquè), on tot just al començar, a
la cantonada de la dreta, hi va haver fins l’any 1981 un dels magatzems
més populars de la Barcelona de l’època: El Aguila.
Un enorme incendi va acabar amb l’edifici inaugurat el 1925, i
l’espectacular àguila que el coronava. No hi va haver ferits,
afortunadament, de miracle, perquè va cremar en poc temps. Per falta de
pressió de l’aigua, els bombers no van poder fer gran cosa i el foc es
va propagar amb rapidesa. Es va comentar, llavors, que a l’amo li va
anar de perles l’incendi, perquè el negoci feia temps que no rutllava i
no sabia com desfer-se’n. El propietari d’El Aguila era un
multimilionari que havia fet duros a cabassos amb l’estraperlo de la
postguerra, de qui se’n explicaven excentricitats per sucar-hi pa. Una
d’elles la de que, després d’anar al lavabo de casa seva, hi buidava
sempre una ampolla sencera de Chanel nº 5.
A més a més d’El Aguila, al carrer Pelayo hi havia dos grans magatzems més: El Siglo i El Capitol. Els Grandes Almacenes El Siglo, que van tancar fa uns anys, segurament per la competència d’El Corte Inglés,
van ser inaugurats a finals del segle XIX molt a prop, a la Rambla,
però per un devastador incendi del dia de Nadal de 1932, van ser
traslladats al carrer Pelayo. Eren els més antics de la ciutat, i
tothom els considerava, amb orgull, un exponent del desenvolupament
mercantil de Barcelona. Estava situat on ara hi ha els magatzems C&A, que ha conservat la façana de l’edifici i una gran bola de vidre a dalt de tot, que veurem, a la dreta, a prop de la Plaça Catalunya, a mesura que avancem pel carrer.
Al Capitol també li deien “Els Alemanys” perquè en el
moment que es va inaugurar, el 1917, és dedicava a vendre peces de
cristall d’Alemanya. Era molt més petit que els altres dos grans
magatzems del mateix carrer, però va anar ampliant-se i finalment venien
de tot. Va expandir-se adquirint botigues, una d’elles a Madrid, però
en la dècada dels vuitanta tampoc no va poder aguantar la competència,
va anar de baixa i va plegar.
Per Pelayo (o Pelai, com vulgueu), cada vegada corrent a més bon pas perquè albirarem la Plaça Catalunya
al fons i sabrem que la cosa s’acaba, passarem per un munt de llocs que
en poc temps s’han transformat. Barcelona es transfigura constantment, i
el carrer Pelayo és paradigmàtic en aquest aspecte. Hi ha moltes
botigues i edificis d’aquest carrer, que hi passes avui i demà ja no hi
són; avui és una sabateria i demà és un bar, o a l’inrevés.
Parlant de sabateries, hom recorda Can Segarra, al costat d‘El Aguila,
el lloc on invariablement es compraven totes les sabates per als nens.
Les recordo no pas per la seva comoditat: eren dures com una pedra, un
vertader suplici per als nostres peus, però com que eren barates i
duraven molt...
També en aquest carrer, una mica més avall de la sabateria, en front
d'on comença el carrer Balmes, existia fa uns anys la redacció de La Vanguardia,
on els transeünts s’amuntegaven a l’aparador de la planta baixa per
llegir les notícies del diari, que exposaven cada dia de bon matí.
Per Pelayo també s’accedia a La Avenida de la Luz, una
galeria comercial subterrània a sota mateix del carrer, inaugurada el
1940, que anava des de Balmes a Plaça Catalunya. S’hi podia comprar un
disc, anar al barber, berenar, jugar al millón, menjar una neula pamper, comprar-se unes ulleres de sol o unes sabates topolino...tot
un món de glamour en els anys cinquanta. Hi havia un cinema que tenia
molt èxit, el "Avenida de la Luz”, que em sembla recordar que les
sessions començaven a les 11 del matí. Aquest va ser el primer dels
cines que va tenir Balañá a Barcelona. El que projectava no era res de l’altre món. De fet, era una sala on normalment feien pel•lícules del tipus Cantinflas o El Gordo y el Flaco.
Una anècdota fatal, però curiosa: l’any 1974, mentre projectaven la
pel•lícula “Los que tienen que morir”, es va morir un espectador. En la dècada dels vuitanta, l’Avinguda de la Llum (llavors ja es
podia dir així) va entrar en decadència. En els darrers anys ja no hi
anava ningú a comprar, ni al cinema (que s’havia convertit en sala X), i
va desaparèixer el 1990. Actualment, una part d’aquestes singulars
galeries està ocupada per la perfumeria Shepora de l’edifici El Triangle, a l’esquerra, a dos-cents metres del final de la cursa.
Potser estic parlant massa de molts anys enrere. I per a que no sembli que avui el cronista amateur està nostàlgic, acabo.
I ho faig fent una lloança a aquesta cursa que finalitzarem al girar a l’esquerra, al costat del quasi centenari Cafè Zurich (no, no hi torno, però és que el Zurich és una icona de la ciutat) en el xamfrà de Pelayo amb la Plaça Catalunya, a punt de fer els cinquanta metres que falten per pujar al mig de la plaça i arribar a la meta.
Al començar aquest escrit, deia que aquesta és una prova que molts
critiquen per la seva massificació. Certament és una mica aclaparadora
per la multitud que s’hi aplega. Però ho hem d’acceptar així I celebrar-ho. A ni
em sembla consubstancial a la cursa, i la disbauxa la fa entranyable. I no s’ha d’oblidar que molts corredors i corredores populars actuals s’han iniciat
en aquest món gràcies a alguna Cursa d’El Corte Inglés com la que avui, joiosos i contents, acabem de fer en aquest moment que hem arribat a la Plaça Catalunya.
..................................
Miquel Pucurull
