Impressiona
pensar que, amb una cama ortopèdica, va poder fer-ho. Va ser en l’Ironman de
Hawai de l’any 2005, quan tenia 30 anys. Quan en tenia 7 li van amputar la cama
esquerra. Una deficiència congènita no li permetia desenvolupar-la com la resta
del cos i li van haver de tallar. Als 11 va començar a córrer. Va prendre
aquesta decisió després de veure una noia que participava en una cursa de 10
quilòmetres de Nova York amb una cama artificial. “Em vaig adonar que era possible i em vaig proposar també fer-ho”.
Quan va arribar a casa es va posar unes sabatilles i va començar, tota sola, a
córrer.
L’any
1992 va participar en el Jocs Paralímpics de Barcelona. No li va anar gens bé.
Va caure en una prova i va deixar de córrer durant dos anys. En recuperar-se va
voler dedicar-se a la marató. Va debutar en la de Nova York de 1997 acompanyada
pel seu entrenador, que duia una cama ortopèdica de recanvi per si de cas. No
va fer falta, i va acabar-la en 6h30, un temps excepcional donades les
circumstàncies.
Aquest
mateix any va conèixer a un esportista a qui també li faltava una cama i que anava a Hawaii a competir en un Ironman. Això va despertar en ella un interès
que es va acabar convertint gairebé en una obsessió, però no tenia ni idea de
com anar en bicicleta i amb prou feines sabia nedar. Tot i així Sarah va
assumir el repte. Després de participar en diverses maratons de tot el món i d’entrenar-se
durament corrent, anant en bicicleta i nedant, el 2004 va anar a Hawaii per
participar en el seu primer Ironman. No el va poder finalitzar: va ser
desqualificada en la transició de la bicicleta a la marató per sobrepassar el
temps màxim estipulat. Un any després ho va aconseguir, acabant en 15 hores i 5 minuts, convertint-se en la
primera dona amb una pròtesi que ho aconseguia. "400 atletes, que tenien
les dues cames, van arribar després que jo", va dir Sarah Reinertsen, amb
tot el dret de sentir-se orgullosa.
Miquel Pucurull
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada