1.1.15

Fisonomia de la Cursa del Poblenou'2016


Km 0 al’1

Just en el moment de sortir, al carrer Perú  cantonada amb Espronceda, el primer que veurem al fons del carrer de Perú és la Torre Agbar; un prodigi arquitectònic admirat per tothom; un edifici avantguardista que s’ha convertit en poc temps en una icona de la ciutat. És bona cosa que sigui atractiu el primer que vegem, perquè és una magnífica manera d’iniciar una prova que, per a molts i moltes, serà la del “retorn al ball” (llegeixis començament de la temporada atlètica).

La Cursa del Poblenou es fa en una època en la qual acostuma a fer calor. I com que la majoria dels participants hauran estat de vacances i sense córrer ni un quilòmetre, valdrà la pena agafar el carrer de Perú amb cura. El que avisa no és traïdor. (Dic “la majoria”, no tots, perquè en conec a uns quants que quan els hi pregunten quan comencen la temporada no saben que respondre. No descansen mai. No és cap crítica: jo soc un d’ells)

A propòsit del barri, dues coses:  el primer que cal dir és que hi ha controvèrsia sobre si s’escriu “Poblenou” o “Poble Nou”. Un servidor utilitzarà el primer sintagma. M’agrada més; sembla més autèntic. A més a més, “Poblenou”, tot seguit, és com li van posar al títol d’una sèrie d’èxit que van fer per TV3 fa anys. I al'altra: l’espai que ara ocupa el Poblenou fou durant molts segles una zona humida i pantanosa, que només s’aprofitava com a pastures. Fa uns 500 anys hi van començar a arribar pagesos que ocupaven petits trossos de terra. A mitjans del segle XVIII s’hi van instal·lar els fabricants d’indianes (teixits de cotó estampats) que van desplaçar els pagesos i els pastors. Aquestes fabriques necessitaven molt espai i aigua, i ho trobaven fàcilment aquí. Al llarg de la segona meitat del segle XIX va créixer de manera vertiginosa el nombre de indústries, al voltant de les quals es van aixecar humils habitatges per als treballadors i es va formar el Poblenou, un nom, per cert, que va aparèixer per primer cop a l’Estadística de Barcelona en castellà, Pueblo Nuevo, l’any 1843.


A poc de començar, a l’esquerra del nostre pas pel carrer de Perú, hi veurem la fàbrica de gelats Farggi, propietat del que fou directiu del Barça, Jesús Farga, desaparegut no fa gaire. Home emprenedor on n’hi hagi, va crear un imperi. Fa anys, ell mateix en persona em va explicar que, vingut de les terres de pagès, de Lleida a Barcelona, va obrir una petita botiga de queviures a Gràcia. No es guanyava la vida, i en observar que no hi havia cap pastisseria al barri, va deixar de vendre mongetes i oli per dedicar-se als pastissos. L’èxit va ser extraordinari. Curiosament, la manca de negoci d’aquell petit comerç inicial, va ser l’origen del que avui és una multinacional.

La Farggi ocupa l’espai de l’antiga fàbrica Frigo, també de gelats. Pionera en la fabricació industrial de gelats hauríem de dir, perquè es va crear l’any 1927 en aquest lloc, on hi havia existit una sèquia i un camp de futbol. Amb el nom de Industrias Frigoríficas, es va dedicar primer a la producció de gel i neveres, i el 1930 va començar a fabricar gelats que es venien per la ciutat mitjançant la venda ambulant amb carretons. Sense anar tant lluny ¿qui no recorda els “Dracula”, per exemple, de la casa Frigo?. Hi ha marques que defineixen determinats productes, i aquesta n'era una. Recordo que de petit, per demanar un gelat, ho dèiem en genèric, així: “-Un Frigo, si us plau”.

Carretó ambulant de de venda de gelats

Girarem a la dreta quan arribem al carrer de Bilbao i en farem un tros, amb punyetera pujadeta,  fins la Gran Via, que l'enfilarem cap a la dreta. Pel seu lateral, en direcció al Besòs, avançarem pel mateix camí del de la marató - que també passa per aquí-, per anar a buscar la Rambla de Prim. Molt abans, però, a l’alçada de Selva de Mar, ens trobarem el senyal del Km 1. S’ha de dir que el trajecte, en aquest tram, és pla però força avorrit, allunyats com estan els habitatges, a dreta i esquerra, i impossible de trobar -si més no per un servidor- cap cosa especial a destacar.

Km 1 al 2

Progressarem pel lateral de la Gran Via, el carrer més llarg de Barcelona per cert, i travessarem el de Josep Pla i el del Maresme abans d’arribar a la Rambla de Prim.

Diguem quatre coses de què o a qui volen recordar aquests noms de carrer. El de Gran Via, que en ser una avinguda important a canviat varies vegades de nom segons el tipus de règim, se’n diu per rememorar les antigues Corts Catalanes - un dels primers parlaments europeus- instituïdes el segle XIII. El de Josep Pla per honorar a un dels escriptors il•lustres de la literatura catalana, autor d’una vastíssima col•lecció de llibres, un dels quals, “Quadern gris”, és des de fa anys llibre de capçalera d’aquest ajuntalletres que mal-escriu aquesta fisonomia de la cursa. I el del Maresme (sinònim de marina) pren el nom del barri on està situat.

Ja hem quedat que, mentre avancem per aquest tram de la Gran Via no veurem gaires coses. No obstant, si mirem a la llunyania, albirarem la Serralada de la Marina. Una cadena muntanyosa, no gaire alta, de 600 metres màxim d’alçada, on s’hi fan diverses marxes i curses de muntanya, per cert, una d’elles amb un nom tan suggeridor com el de L’Endimoniada, que és fa per la nit al Juny. (A propòsit, l’altre dia, algú va escriure al Twitter una bonica cita d’un autor anònim: “Córrer per la muntanya suposa un plaer afegit: pots introduir-te en les conversacions dels arbres i les xafarderies dels ocells".)

I ara que ens hem posat poètics..., de la Serralada de la Marina que tenim davant nostre hi ha un munt de llegendes per explicar. La de l’”Arbre dels Nassos” és de les més conegudes, i potser recordar-la ens anirà bé, tot i que és una mica esgarrifosa, mentre correm per aquest tram tan avorrit.

Som-hi: a Tiana, a prop de la Conreria –una casa de colònies que fou un seminari construït damunt de les restes d’un convent de monges del segle XIII- hi havia un arbre singular, origen de la famosa llegenda. Segons es diu, un cavaller es va enamorar d’una de les monges novícies del convent i, captivat per la seva bellesa, l’anava a veure sovint. En saber, ella, que el que més atreia al cavaller era el seu nas, va decidir acabar amb aquella situació per tal d’evitar temptacions. Una tarda, agafant unes tisores del jardiner, es va tallar el nas per tal de perdre la seva boniquesa i desenganyar-lo. L’embolicà amb un mocador de seda i li donà al cavaller tot dient-li “-Ací tens el que tu més vols. Ara deixa’m que segueixi consagrant-me a Déu nostre Senyor”. La tradició diu que en el mateix lloc on ho va fer va néixer un arbre amb flors vermelles que recordaven el nas sagnant de la monja. No sé si l’arbre existeix. Em sembla que no. Però el cert és que la llegenda de l’"Arbre dels Nassos" està molt arrelada a l’entorn del Maresme i la Serralada de la Marina. Fins al punt que els gegants de Tiana són, precisament, el Cavaller i la Novícia.

El Cavaller i la Novícia de Tiana

Deixarem de pensar amb la llegenda tot seguit, perquè en arribar a la Rambla de Prim -el general a qui honorem en molts llocs, oblidant, curiosament, que va bombardejar Barcelona per apaivagar una revolta dels ciutadans- girarem a la dreta per baixar-la i deixarem de veure la serralada. Veurem, això sí, l’indicador del Km 2 poc després del gir.

Km 2 al 3

Haurem agafat la Rambla de Prim, l’eix del barri del Besòs que s’ha convertit en un agradable avinguda, per fer-la fins al final, amb suau baixada.

A la nostra dreta, a l’alçada de l’indicador del Km 2, veurem uns plàtans centenaris que s’han lliurat de les constructores gràcies a les reivindicacions dels veïns. I tot baixant, uns carrerons amb casetes de planta baixa -les vivendes  més antigues de la zona- on hi vivien els obrers a principis del segle passat. A l’esquerra tindrem el barri de la Mina, un nucli construït a precari a finals dels anys cinquanta, per tal d’encabir-hi barraquistes amb caràcter d’urgència.

Passarem tot seguit per davant del modern Centre Cívic del Besòs a la nostra dreta. Un esplèndid edifici, s'ha de dir. Mes avall, passat el carrer de Cristobal de Moura, hi ha una placeta a l’esquerra amb un petit monument que honora a Theolongo Bacchio. El monument està aquí perquè es va dir que en Theolongo, un personatge llegendari nascut a Blanes, cabdill dels laietans en el segle III abans de Crist, va guanyar a Annibal en aquest lloc. No l'ha retirat ningú, però sembla ser, pel que diuen els historiadors, que es tracta d’una falsedat històrica.

A més a més del monument, al terra de la plaça hi ha un tauler d’escaig gegant. No seria res d’estrany que, en passar per davant, si mirem a l’esquerra estirant el coll, hi vegem alguns jugadors movent peces i fent-hi una partida.

Partida d’escaig, un diumenge pel matí, a la placeta Theolongo Bacchio del barri del Besòs

Parlant de monuments al barri, una història: el barri del Besòs, per on estem corrent, es va formar en els anys seixanta, quan l’Ajuntament d’aquella època hi va construir un munt d’habitatges per a que els ocupessin immigrants i barraquistes. Com que eren temps en els quals es rendia vassallatge a  Franco, va anar d’un pel que no li posessin un monument a Carmen Polo, la seva esposa. Volien fer-ho en agraïment, es deia, per haver anat a inaugurar un grup de pisos al barri veí de la Verneda -també per a obrers-, que, curiosament, estava a dos quilòmetres del lloc on volien aixecar-lo. Una inauguració, la de la Verneda, en la qual, per tal d’evitar l’aspecte pobre i humil dels alumnes d’una escola del barri, els van substituir per uns altres nens de col•legis del centre de Barcelona, polits i uniformats. (Aquesta referència, que potser costa de creure, figura en la Línia de la Verneda, una línia d’acer amb inscripcions que hi ha al terra de l’avinguda Guipúscoa).

Certament, ens agradarà córrer per la Rambla de Prim perquè està molt ben urbanitzada. S’ha de dir que res no s’assembla al que fou fa quaranta anys o cinquanta anys, un carrer mig embastat, on s’havien aixecat habitatges a banda i banda sense gaires miraments, és a dir, sense infraestructures necessàries, que es van haver d’anar resolvent més tard. Sense cap arbre -a diferència d’ara-, per la rambla havia circulat antigament les aigües de la Riera d’Horta que anaven a parar al mar. Res a veure amb el que ens trobarem. I és que aquest va ser un punt del barri on les múltiples demandes i reivindicacions dels veïns a les diferents administracions -que van ser moltes- van servir per aconseguir un espai força lluït. Falta li feia, a la rambla i a la resta del barri.

Seguirem per la rambla a bon pas (no serà difícil perquè fa baixada) fins arribar al final, on girarem per agafar la Diagonal, però una mica abans, cent metres abans, ens esperarà el senyal del Km 3

Km 3 al 4

No fer esment a que l’espai per on estem fent aquesta part de la cursa, tot i que no ho sembli, va ser una zona extremadament marginada fa anys, seria una bajanada com una casa de pagès. Ningú no ho diria, però justament a l’esquerra d’on ens haurem trobat l’indicador del Km 3, on ara s’aixequen uns gratacels, hi va haver, fins els anys setanta, un barri de barraques anomenat Camp de la Bota. I una mica més avall, a prop de la platja, en l’espai ocupat ara pel Fòrum, n’hi havia un altre, el barri de Pequin.

En el de Pequin, que era més antic que el de la Bota, s’hi van instal•lar pescadors xinesos que van venir al voltant de 1870 i més tard famílies d’ètnia gitana. Al de la Bota, ho van fer, cinquanta anys més tard, immigrants arribats del sud de la península per treballar en les obres de l’Exposició del 29. Li deien “de la Bota” perquè el terreny havia estat una zona militar ocupada per les tropes napoleòniques, i en francès, “butte” és un terraplè on s’hi fan pràctiques d’artilleria.

Passem-hi de pressa: al Camp de la Bota hi havia un castell i un camp de tir on, entre 1936 i 1953 hi van afusellar 1.717 persones per causa de la guerra civil, la majoria a partir del 1939 com a represàlia, no cal dir per qui. Una estilitzada escultura metàl•lica de color vermell ho recorda dintre del Fòrum, una mica més enllà de l’Auditori, l’esplèndid edifici blau en forma de prisma triangular que veurem a l’arribar al final de la rambla.

Camp de la Bota. Anys seixanta

Aquesta és una zona de la ciutat que ha canviat i està canviant molt. Al final de la Rambla de Prim, en el moment del gir a la dreta per agafar la Diagonal, veurem un modern edifici d’oficines de 23 plantes. A l’esquerra, enfilada la Diagonal, passarem justament per davant d’un altre edifici singular: l’Hotel Princess, de 21 plantes i 109 metres d’alçada. Haurem deixat el barri del Besòs i entrarem al de Diagonal Mar i el Front Marítim del Poble Nou, un barri nou de Barcelona al que li han posat aquest nom tan llarg amb el fàcil que hagués estat deixar-lo com abans, Poblenou i llestos. Però bé, rectors té l’església. Se li va posar aquest nom quan es va dissenyar l’espai de davant, on es va celebrar el Fòrum de les Cultures el 2004 i, potser Poblenou no sonava prou modern.

A la nostra esquerra tindrem el centre comercial Diagonal Mar, i a la dreta cases de veïns. No ho he dit, però aquest tram de la cursa, ja des del Km 1 i fins més enllà del 4, és el mateix que el de la marató de Barcelona. Un tram que comença a ser consagrat, no per a nosaltres que estarem la mar de frescos, sinó el de la marató, perquè coincideix en els quilòmetres del 23 al 27.

Per cert, a propòsit del pas de la marató per aquí, explico una curiosa anècdota que li va succeir a un amic, de nom Albert, en la marató del 2011, exactament a l’alçada d’on estem corrent la cursa ara. Per animar als maratonians, l’home tocava una guitarra elèctrica que havia endollat en el bar que hi ha a la casa de veïns del començament de la Diagonal. En un moment donat se li va acostar una senyora amb la seva neta per dir-li: “Bon dia. Miri... l’hem vist i, escolti, no sé si fem bé o malament, però anem molt en metro i hi veiem gent als passadissos... Gent necessitada, sap ? La nena m’ho ha dit, ho ha vist així sempre i, i... si us plau, accepti’m això”. I tant si com no -l’Albert es va quedar al•lucinant- la bona avia li va donar dues monedes d’euro.

I Diagonal amunt -lleugera pujada s’ha de dir- , un cop passat el Parc de Diagonal Mar a la nostra esquerra, tindrem un bonic i original parc de l'any 2002 que van dissenyar el matrimoni d’arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue, on l’aigua és un dels elements més importants, Arribarem al km 4 a l’alçada del carrer Selva de Mar. Estarem envoltats d’edificis avantguardistes, a quin millor, que deixen amb la boca oberta -més oberta del normal mentre un corre- no en debades aquesta és la zona del 22@Barcelona, el pla d’innovació urbana més ambiciós que s’ha fet els darrers anys a la ciutat.

Km 4 al 5

Passat el carrer de Bac de Roda tindrem a la dreta, a prop nostre, un altre parc, també molt nou, més que el que hem vista l’esquerra en l’anterior quilòmetre. És el Parc del Centre del Poblenou, dissenyat per Jean Nouvel, el mateix famós urbanista i arquitecte de la Torre Agbar. Va ser inaugurat l’any 2008, no sense polèmica. El cert és que és un parc molt tancat i això va ser un motiu de queixa dels veïns pel perill d’agressions que suposa. No els hi falta raó i ho veurem perfectament. També, el fet de que està dividit per carrers que el creuen, convertint el parc en una mena d’arxipèlag de cinc illes. Fins i tot les cadires també han estat criticades perquè en lloc de fusta són de metall: fredes a l’hivern i calentes a l’estiu. Però amb tot, original si que ho és. Ho apreciarem en passar: uns grans ulls de bou a les parets ens ho permetran.

Esglaiats pel colossal edifici de vidre -el quart més alt de Barcelona- de l’Hotel Me, a la nostra esquerra (que confirma que els propietaris -els disculparem perquè segurament no són d’aquí- no tenen ni idea de posar noms escaients a un hotel de luxe),  abandonarem la Diagonal girant a la dreta quan arribarem al carrer Cristobal de Moura (un nom en honor d’un gentilhome portuguès, amic del rei Felip II que no sé què hi fa aquí), un dels carrers que divideix el parc. Creuant pel mig del Parc del Centre -on en Nouvel va voler deixar-hi la xemeneia Buigas i Samsó com a record  d'una fàbrica de 1889- en farem uns cent cinquanta metres, fins el carrer de Bac de Roda (un guerriller de la guerra contra Felip II, curiosament), que l’agafarem a l’esquerra.

Xemeneia de la fàbrica Buigas i Samsó. Al darrere, l'Hotel Me

Per Bac de Roda vorejarem el Parc  fins el carrer de Pere IV mentre veiem de resquitllada, a dintre, una altra antiga fàbrica, un vestigi que s’ha conservat de l’època en que el Poblenou era un zona industrial. L’edifici va ser aixecat fa més de 130 anys per a Andreu Oliva -s’anomenava la Fàbrica d’Oliva Artés- i s’hi construïen motors. Una excepcionalitat perquè el Poblenou es caracteritzava bàsicament per les fàbriques de teixits. Va deixar de funcionar quan el barri va començar a transformar-se en el 22@. Una de les naus acull a la Guàrdia Urbana; a l’altra s’hi fan obres per a que  s’ubiqui un Museu d’Història, concebut –bona pensada- per mostrar el passat fabril de la ciutat en els segles XIX i XX.

Començarem a córrer pel carrer de Pere IV, el nom del qual el van posar en honor d’un rei de la Catalunya del segle XV a qui l’anomenaven “el Cerimoniós" (i també “el del punyalet”, segurament perquè en no fiar-se ni del seu pare duia sempre un punyal a la cintura) i en un no res trobarem el senyal del Km 5. Haurem arribat a la meitat de la cursa i, probablement, estarem força sencers, la qual cosa vindrà a confirmar que la prova no és gens dura (Hi ha qui diu que no hi ha cap cursa que sigui dura: que només les fem dures nosaltres. Jo no hi estic gaire d’acord, perquè n'hi ha algunes per sucar-hi pa, però...)

Km 5 al 6

Aviat, una mica més enllà del punt quilomètric del 5, veurem a la nostra esquerra un rètol prou explícit a la paret lateral d’un edifici mig en runes: està fet per un grafiter i hi diu “Amor”. Què més volem?. L’edifici en qüestió potser no ens cridarà l’atenció, però es tracta dels habitatges dels obrers d’un important complex industrial inaugurat a la meitat del segle XIX que va funcionar fins el 1984. Encara es conserva el rètol a la porta d’entrada de la darrera de les empreses que s’hi va instal•lar, La Escocesa, i a sota el número 345 que correspon al del carrer. A dreta i esquerra de la porta podrem veure els balcons i portes dels que foren les cases, ara tapiades i amb un aspecte lamentable. Fins i tot, un petit bar que hi ha, el Bar Bayo -ara, com les cases, pendent de rehabilitació- pertanyia a l’antiga fàbrica. Diversos van ser els conflictes socials que van succeir abans de la Guerra Civil a l’interior d’aquest lloc. I diverses també les industries que hi va haver, la última, La Escocesa, dedicada a la fabricació de punt de ganxet, i la primera, J. Arbós i Cia, a la química. Aquesta primera va durar només tres anys, perquè l’amo, el senyor Jaume, va engegar l’empresa a fer punyetes quan, súbitament, va entrar al seminari per fer-se capellà.

Ningú no ho diria, però actualment, a l’nterior de l’enclavament de La Escocesa s’hi apleguen artistes professionals de diferents disciplines i, convertit en un espai municipal, està cridat a ser un referent artístic de primer ordre. S’està rehabilitant, però una de les naus ja funciona com a lloc per a la creació d’arts plàstiques i artesanals, i la planta baixa, en construcció, a la formació teatral.

Entrada actual de La Escocesa

En front de La Escocesa, a la nostra dreta, hi ha una placeta amb una església. És la Parròquia del Sagrat Cor, senzilla, però amb alguns elements atractius, com la rosassa i el campanar. No és gaire antiga. Es va re-inaugurar el 1943, tot i que la original, que va ser feta mal bé durant la Guerra, es va construir al primer terç del segle passat. La parròquia té el mèrit d’haver estat, durant la postguerra, un actiu centre obrer del barri, impulsor d’una cooperativa d’habitatges i una escola. Una singularitat: fa un temps, a la porta de fusta de l’església, sota de dos relleus que representen Les noces de Caná i La multiplicació dels pans i els peixos, hi havia una inscripció que algú havia afegit amb un esprai: hi deia, amb caràcters àrabs, “Alà és gran”.

Seguirem avançant per Pere IV i trobant-nos amb mostres representatives del que va ser el passat industrial de la zona, l’anomenat Manchester Català. La majoria en runes. Tot i així, poc després de l’església del Sagrat Cor i a la mateixa mà, veurem la façana de la fàbrica Semillas Fitó, fundada el 1880, que encara és manté. Ha ampliat el seu local amb un altre al carrer del costat, i s’ha convertit en una multinacional on hi treballen 300 persones.

Més endavant, la Fabrica Colores Hispania, un edifici de 1920 que té una bonica façana, tot i que deteriorada, el veurem a la nostra dreta, després de passar per una sèrie de petites industries i habitatges que ens recordaran que aquest carrer de Pere IV va esser l’antiga carretera que unia Barcelona amb Mataró i amb França. A propòsit, alguns historiadors afirmen que en el segle X les aigües del mar arribaven al que ara és el carrer, i la zona estava plena d’aiguamolls i llacunes.

I en arribar al carrer del Maresme deixarem Pere IV girant a l’esquerra per fer-ne quatre passes, fins el de Paraguai, on a la cantonada ens hem de trobar el senyal del Km 6 i, probablement, un munt d’ambulàncies. No és que estiguin preparades per algun ensurt dels que correm: hi són cada matí perquè els seus conductors i infermers esmorzen la mar de bé (espero no haver descobert cap negligència del servei) al Bar Medina que hi ha al xamfrà. (Especialitat, per si un dia hi volem anar-hi: “Seitó en vinagre”).

Km 6 al 7

Enfilarem per Paraguai, però, curiosament, als cent metres de fer-ho, passat Josep Pla, es converteix en carrer del Perú. És un carrer pla, com tots els de la cursa, i com en tots també, s’hi pot córrer a base de bé. Per fer marca, vaja!, que és una cosa que, no cal dir-ho, quan ens posem un dorsal, malgrat afirmem al contrari (que no estem bé...que hem sortit d’una lesió, etc), a poc d’engegar agafem sempre un ritme de rècord del món.

Bé, potser el carrer de Paraguai és tan curt, perquè és un país més petit que el de Perú. Ves a saber, però aquestes coses compten al posar noms als carrers. El que sí és cert és que al Poblenou n’hi ha molts referits a l’Amèrica llatina. Aquests dos són una mostra. I per si en faltava alguna referència, tot seguit trobarem el Col•legi Brasil a la nostra dreta.

Per cert, parlant d’escoles, en el tram que farem d’aquest carrer n’hi ha un munt. Les veurem tot passant. També veurem alguna xemeneia encara en peu, inactiva, per descomptat, però fent testimoniatge del que va ser el barri, motor industrial de la Barcelona dels dos darrers segles. I el que també veurem tan aviat com haurem agafat el carrer és la Torre Agbar. A la llunyania, però ens servirà per orientar-nos: fins allà hem d’anar, a trobar-la d’aquí un parell de quilòmetres.

Xemeneies del Poblenou. 

Una cosa que resulta sorprenent d’aquest quilòmetre, i fins i tot més enllà, és que, com si s’haguessin posat d’acord, els dos costats del carrer són ben diferents: al de la dreta hi ha habitatges i a l’esquerra empreses; noves o velles, però cases de pisos no n’hi ha ni una. A la dreta sí, moltes, per a gent treballadora, i també un bon nombre de pistes de tennis en el Complex Esportiu Olímpia, poc abans d’arribar al km 7, com si és volgués desmentir, així, que el tennis sigui (o hagi estat) un esport de rics.

Km 7 al 8

Passarem el punt de la sortida i continuarem avançant per Perú, que encara ens en quedaran tres quilòmetres de cursa. Passat el carrer d’Espronceda, trobarem, a la dreta, una petita i agradable plaça i una escola. Aquesta darrera amb el nom del Virrei Amat, i la plaça amb el del poeta Espronceda, el del “Con diez cañones por banda, viento en popa, a toda vela...” que ens feien aprendre de memòria al col•legi. Un poeta romàntic del XIX que va raptar a una dona casada, van tenir una filla, i ella -diuen les cròniques que era casquivana (capfluixa diríem en català)- el va abandonar fugant -se amb un altre. Malgrat tot, l’home li va dedicar un poema que comença així:

¡Oh, Teresa! ¡Oh, dolor! Lágrimas mías
¡ah!, ¿dónde estáis, que no corréis a mares?
¿Por qué, por qué como en mejores días
no consoláis vosotras mis pesares?

Diuen, les mateixes cròniques, que l’Espronceda i la Teresa es van tornar a ajuntar anys més tard. Però tant marro ultrapassa l’objecte d’aquesta fisonomia de la cursa del Poblenou i no n’explico més. Deixarem momentàniament el carrer de Perú en trobar-nos amb el de Bilbao. A diferència del que hem fet en el primer quilòmetre, que l’hem agafat girant a la dreta, ara ho farem cap a l’esquerra per anar a buscar el carrer del Marroc, i tot seguit a la Diagonal altre cop.

De la Diagonal, ara, en farem molt poc, tant sols per enllaçar amb el carrer de Castella amunt. Tot i així, tindrem ocasió de veure, al terra, les vies del Trambaix, un element que potser no haurem vist abans. (Segurament que sí, el que passa és que no n’he fet esment. Se m’ha passat i ara ho aprofito per parlar-ne). El Trambaix no fa gaire que és un mitjà de transport de Barcelona. Vull dir que no fa gaire que s’ha tornat a recuperar, perquè de tramvies n’hi va haver per tota la ciutat fins l’any 1971, quan es van suprimir, ningú sap perquè. Ves a saber quins interessos van prevaldre per eliminar-los.

Pel Poblenou, precisament, hi circulaven alguns tramvies. Un d’ells, el 36, el més popular, ho feia pel carrer de Pere IV, pel qual hem corregut una bona estona. En relació a aquest tramvia, s’explica una anècdota coneguda com la del “Lloro del 36”. Es diu que el tramvia tenia l’estació del final i començament de trajecte davant d’un bar anomenat La Licorera, els amos del qual, a finals dels anys cinquanta, tenien un lloro a l’entrada de l’establiment que els hi havien regalat. El lloro havia aconseguit imitar el xiulet del cap de l’estació en donar l’ordre de marxa i, molt sovint, alertats pel ell, els conductors engegaven la màquina abans d’hora, fins i tot mentre pujaven passatgers. Tants van ser els ensurts que va provocar, que l’Ajuntament va obligar els amos a introduir l’ocell dins de l’establiment. No va ser fàcil, perquè els veïns estaven molt encarinyats amb el llorito, que no només xiulava: als clients els hi feia molta gràcia que els saludés dient-los-hi “borratxo”. El bar encara existeix (està al carrer de Taulat), i els actuals propietaris conserven el “Lloro del 36” -que va morir al cap de quaranta anys- dins de la seva gàbia, dissecat.

El Lloro del 36 dissecat es conserva a l'interior del bar la Licorera

I pel carrer de Castella amunt, com dèiem, al cap de poques passes (gambades caldria dir en llenguatge atlètic -ja que som atletes- és a dir “passes molt llargues”), ens hem de trobar, abans de girar pel de Perú de nou, amb el senyal del Km 8. Un apunt curiós: el nomenclator de Barcelona diu textualment que el nom d’aquest carrer ja es deia Castilla en l’època d’en Cerdà, i que correspon a “País del centre de la península Ibèrica. Estat format per la unió definitiva (1230), sota Ferran III, dels regnes de Lleó i Castella, més els territoris conquerits als musulmans”.

Km 8 al 9

Acabarem de fer el carrer de Castella i girarem a l’esquerra per Perú altra vegada, tenint en front un altre centre escolar, el Ceip Provençals. (Ja deia que en aquest carrer hi ha moltes escoles). De seguida, a la nostra esquerra, davant d’una plaça en honor de la Creu Roja (té el nom d'aquest organisme creat pel suïs Henri Dunat en el segle XIX per ajudar als ferits de guerra) hi veurem una espectacular façana de vidre que tanca l’edifici de Can Jaumandreu.

Can Jaumandreu, que adopta el nom d’una antiga fàbrica de la zona, és actualment un centre municipal que promou l’ocupació dels treballadors i el desenvolupament de la gent emprenedora (Barcelona Activa), i unes instal•lacions de la Universitat Oberta. Antigament era una fàbrica coneguda com a Vapor de la Llana, propietat d’uns industrials de Mataró, els Escubós, que la van inaugurar el 1853 en aquest indret, anomenat llavors el Prat de les Febres. No cal dir la raó: el territori, humit i pantanós, era insalubre però econòmic per aixecar-hi fàbriques. No es pot dir que no s’eradiquessin les febres, però el cert és que, segons els cronistes, al Vapor de la Llana hi treballaven més de 600 obrers, la gran majoria dones, i nens -per tal que els salaris a pagar fossin baixos-, en unes condicions -com a totes les industries de l’època- gairebé infrahumanes.

Can Jaumandreu

Creuarem la Rambla del Poblenou, l’eix vertebral del barri des de fa dos segles, ara modernament urbanitzada, especialment a la part alta per on passarem. No ens resistirem a mirar cap a dreta i esquerra en creuar-la. La Rambla amb més sabor, està, però, a la part baixa, bastant lluny. De fet, fins no gaires anys, començava a prop del mar i s’acabava al carrer Pere IV. D’aquí que, en creuar-la, els edificis que veurem són nous de trinca. No veurem, doncs, les cases noucentistes i modernistes -n’hi ha unes quantes-. Tampoc el Casino de l’Aliança o l’Orxateria del Tio Ché a tocar, dos llocs emblemàtics del Poblenou. El primer, fundat el 1868, ha estat el centre recreatiu per excel•lència del barri, i el segon perquè, a banda de que té una de les millors orxates de Barcelona, li correspon l’honor d’haver estat el local on fa més de cent anys, en el 1909, quan era una cerveseria, es va fundar el club Jupiter.

No ho veurem en travessar-la, però intuirem que la Rambla ha estat i segueix essent el punt de reunió dels poblenouencs i poblenouenques (no sé si és diu així, però ho deixo), i al seu voltant es va anar configurant el barri.

Acabarem de córrer pel carrer de Perú quan arribem al de Llacuna. Girarem a l’esquerra tenint en front nostre el Centre Comercial Glòries, i al darrere l’omnipresent Torre Agbar. Per Llacuna -que ens recorda que la zona estava plena d’aiguamolls anys enrere- vorejarem el centre comercial, i passat el gimnàs que hi ha (si algú es recupera d’una lesió i vol fer cinta ja ho sap) ens trobarem de nou la Diagonal, que l’agafarem girant a la dreta. Tornarem a quedar impactats per l’espectacularitat dels edificis de l’esquerra i la Torre Agbar, cada vegada més a prop, i en arribar al carrer Ciutat de Granada abandonarem l’avinguda per pujar-lo -quatre passes- fins el lateral de la Gran Via.

A la Gran Via, a l’alçada d’una de les portes de la gran superfície comercial, ens esperarà l’indicador del penúltim quilòmetre, el Km 9. Haurem rodejat el Centre Glòries, un espai que ocupava fa uns anys una altra històrica fàbrica, la de màquines d’escriure Hispano Olivetti, que també, exactament en aquest punt, tenia la porta d’entrada a la factoria.

Anunci de la primera màquina d’escriure que es va fabricar a la Hispano Olivetti de Barcelona. 

Km 9 al 10

Seguirem pel lateral de la Gran Via fins arribar al carrer de la Llacuna, que l’agafarem per baixar-lo tot acabant de rodejar el centre comercial -quatre passes també-, i enfilar pel carrer de Perú per darrera vegada, per acabar la cursa en el mateix punt on l’hem començada.

Com que tornarem a anar pel carrer Perú -ara en direcció contrària a la que hem anat abans- i passarem pels mateixos llocs que fa una estona, allibero als possibles lectors la pallissa que suposaria la repetició del què ens trobarem fins el Km 10. A més a més, com que els darrers metres tothom els farà “a tope”, ningú seria capaç de fixar-se en cap icona més del Poblenou, encara que ens trobéssim "El lloro del 36" pel camí.

                                                  ---------o---------

Miquel Pucurull

Web oficial de la cursa: http://www.avgranvia.org/xxi-cursa-atletica-poble-nou-2016/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada