Cursa de Bombers’2021 FISONOMIA

Km 0 al 1

El diumenge se celebra la Cursa de Bombers, una de les més multitudinàries de Barcelona i la que va experimentar més creixement en poc temps. La primera que es va fer -l'any 1999- érem escassament 3.000 finalistes i es va  arribar a gairebé 24.000 el 2013. L'any 2015, la organització va tenir molts errors: van pujar el preu de 17 euros a 20, van fer la sortida i arribada en llocs diferents, s'havia de pagar 3 euros perquè et portessin la bossa de la roba a l'arribada, va ser nocturna...En fi, la gent no és tonta i la cursa va perdre 7.000 participants. Afortunadament, els organitzadors actuals són uns altres, han baixat el preu,  s'ha tornat al circuït antic i a fer-la pel matí, etc. Però deixem-ho. Aquest escrit no va d'això; va de parlar del seu recorregut.

La sortida és en un lloc amb sabor a antic. Malgrat que el terme pugui semblar pejoratiu, res més lluny del sentit que li vull donar: em refereixo a la Barcelona antiga. És així perquè sortirem de davant de l’Estació de França i de l’entrada del Parc de la Ciutadella, dos indrets més que centenaris. Només cal dir que al Parc, a finals del segle XIX, hi havia una caserna, precisament, de bombers. I també, a pocs metres de la sortida, darrera la porta d'entrada del Parc, un camp on jugava el Barça a futbol l'any 1909. De fet, va ser un del seus primers terrenys de joc, un dels molts que va tenir en els anys propers a la seva fundació.

L’Estació de França, a la nostra esquerra, també en té d’història: la més significativa segurament és la que es refereix a la sortida d’aquí mateix, del primer tren que va funcionar a Espanya. Corria l’any 1848 i va fer el recorregut Barcelona – Mataró. Es diu que el projecte va tenir molts opositors. Volien boicotejar la idea i per desprestigiar-la es van inventar un rumor que va quallar: el de l’Home del sac. Afirmaven que sortia a la nit i recollia tots els nens que podia per esquarterar-los vius i treure’ls-hi el greix per tal de greixar les vies del tren. Com que, certament, els operaris de manteniment de l’estació utilitzaven un sac per treballar, el rumor va fer-se creïble, fins al punt que, després de tants anys, encara circula la llegenda per atemorir els nens del barri del Born...i de tot Barcelona.

Com que serem molts a la cursa, no podrem sortir gaire de pressa (Què bé, per a alguns, com un servidor...) i potser ens podrem fixar amb l’edifici que hi ha a la nostra esquerra, passada la Plaça Palau, els Pòrtics d’en Xifrè del Passeig d’Isabel II, sota dels quals hi ha el Restaurant 7 Portes, un dels més antics de Barcelona. El nom prové de quan es va inaugurar: com que el local no tenia rètol, un periodista li va posar “El de les set portes”, i així s’ha quedat fins els nostres dies. És un establiment que a qualsevol hora, sigui la que sigui, et donen de menjar. Sovint s’hi veu gent que a primeres hores del matí es mengen una paella. Per cert, la Paella Parellada -una tradició del restaurant- és boníssima per recuperar-se d’una cursa, sabut que els hidrats de carboni són molt bons per abans i per desprès.

Enfilarem el Passeig de Colom, i si la cursa l’haguéssim corregut fa molts anys, potser ens hauríem trobat en Pablo Picasso. L’any 1917 hi havia un hotel en el número 24, el Ranzini, on s’hi allotjava una novia seva, Olga Khokhlova, una ballarina russa que estava a Barcelona de gira, que més tard va ser la seva primera dona, i ell. Des del balcó de l’habitació, s’inspirava per pintar algun quadro.

 
'El passeig de Colom'. Picasso 1917

I a propòsit de la cosa aquesta de “si haguéssim corregut la cursa fa molts anys...”, si ho haguéssim fet abans de l’any 1848 que dèiem, no hauríem vist el Monument a Colom (km 1)... perquè encara no hi era.

Km 1 al 2

Passat l’indicador del Km 1 no sé si la cursa s’haurà ja esponjat prou per començar a córrer una mica còmodament, però no ho crec. Tot i així, tant és. A mi, al contrari de molts que conec, m’agraden les curses on hi corre molta gent. I no m’importa córrer a poc a poc els primers quilòmetres. Ja avançaré més tard...si puc.

Passarem per sota del Monument a Colom i potser, en fer-ho, recordarem la polèmica que de tant en tant s’enceta respecte del lloc on va néixer el bon home. O potser ens preguntarem si es veritat el que diuen alguns sobre cap on indica el seu dit. Aquesta sí que és bona: hi ha qui diu que quan van muntar l’estàtua es van equivocar; la van entregirar, i en lloc de senyalar Amèrica senyala Almeria. I circula una altra versió també xocant: la de que hagués tingut de senyalar cap a la Rambla, però van considerar que la gent no ho hauria entès, i els va sembla millor que ho fes cap el mar.

Passarem per davant de Les Drassanes -l’edifici de l’Edat Mitjana, ara un museu i abans el lloc on feien els vaixells- vorejarem aquella rotonda tant lletja que va construir-se en el mateix indret on s’embarcaven i desembarcaven càrregues de carbó (la Terra Negra en deien) i agafarem el Paral•lel.

Al costat dret tindrem la part que es conserva de la muralla, amb la Porta de Santa Madrona ben aviat. Ara restaurada i tancada, aquesta era una de les portes d’entrada a la Barcelona emmurallada, que donava accés a la zona més populosa de la ciutat, la que després, i fins els nostres dies, va ser el Barri Xino. Quan passarem per davant imaginarem el tràfec que hi deuria haver fa segles. Malfactors entrant i sortint. meretrius a l’aguait de clients, gent de malviure... i ciutadans de bé, que també en devien haver.

Porta de Santa Madrona a les primeries del segle XX
 

Una mica més enllà, avançant pel Paral•lel, passarem per davant del Parc de les Tres Xemeneies a la nostra esquerra. El que ara és el Parc, molts anys enrere era un espai de terra de cultiu anomenat Les Hortes de Sant Bertran. Res a veure amb el que amb el temps va ser l’espai on s’hi va instal•lar, primer una industria carbonera.

Un apunt: en el segle XVII, aquí mateix, a Les Hortes de Sant Bertran, un dissabte de 1640 va ser mort un virrei de Catalunya després d’una revolta ciutadana. No deuria ser gaire volgut, perquè durant una temporada, en el punt on va morir, van anar amuntegant-se pedres que llençaven els barcelonins. I una llegenda explica que durant molts anys -fins que varen desaparèixer els horts de l’indret per urbanitzar el Paral•lel per on estem corrent- cada dissabte emergia una ombra blanca de les hortalisses i s’endinsava al mar, que llavors estava molt a prop, i deien que era l’ànima en pena del virrei, que va morir sense confessar-se.

En passar per davant del Parc, podrem veure, a més a més de les xemeneies -que són una icona de la ciutat- una cadira enorme en un costat, una dinamo i unes vàlvules gegants. La cadira no sé que vol significar; les altres peces sí: serveixen per recordar que en aquest lloc hi va haver l’empresa coneguda com La Canadenca, que s’encarregava de generar i subministrar l’energia elèctrica a la ciutat. Dic que la cadira, enorme per altra banda, no sé que representa perquè a l'empresa de personal assegut no n'hi havia; el que hi havia eren obrers que pencaven de sol a sol. I per quatre quartos, s’ha de dir. Fins al punt que l’any 1919 les queixes dels treballadors reclamant menys hores de treball i un salari digne, va desenvolupar una vaga que es va estendre per tot Barcelona. Més de tres mil treballadors van ser detinguts, un obrer va morir a trets de la guàrdia civil, però el govern espanyol es va veure obligat a establir una jornada de treball de 8 hores.

No ens posem transcendents, tot seguit passarem per la zona del Paral•lel on anys enrere hi havia el que s’anomenava el Broadway Barceloní. Tavernes i petits teatrets de fusta els darrers anys del segle XIX, i cafès concert, teatres i cabarets més tard, configuraven un sector on regnava la gresca i la xerinola a tota hora. Abundaven les classes populars, però també hi anaven les benestants. Gairebé tot estava permès, i els assidus gaudien tot transgredint les normes de l’època. La gent que hi anava deuria treballar poc, perquè a l’indret causava furor el que deia l’escriptor Josep Maria de Sagarra als anys vint sobre el treball: “El treball és la cosa més poc artística, més poc intel•ligent que es coneix”

Es conserven alguns vestigis de l’època d’esplendor del Paral•lel, com el Teatre Apolo, el Victòria i El Molino, poc abans del Km 2, per davant dels quals passarem en aquest tram, i el Condal una mica més enllà, però la majoria de locals de disbauxa han desaparegut.

Km 2 al 3

El Molino fou el local més famós del Paral•lel i un dels que més de tot Barcelona. Fa poc temps, després d’haver estat tancat molts anys, i quan semblava que el seu destí era l’enderrocament, s’ha restaurat la façana –ho veurem perfectament- i remodelat totalment el seu interior i l’han tornat a engegar. Els espectacles, però, i els seus espectadors no tenen gran cosa a veure amb els d’abans. El Molino va ser testimoni d’un temps ja passat. Ho va explicar molt bé el crític d’art Sebastià Gasch fa anys, quan deia que “...per una pesseta, hom podia estar a El Molino des de les 10 de la nit fins a les quatre de la matinada...Durant aquest temps li eren permeses fer unes quantes coses: presenciar la desfilada de quaranta artistes; ballar en el foyer amb les dames de faldilla curta, escot llarg, cames grosses i vano; protestar de les cupletistes amb pretensions intel•lectuals i tirar a l l’escenari clofolles de cacauet”.

No està massa clar el per què se li diu Paral•lel al carrer. Hi ha qui diu que li va donar el nom un bar que hi havia el segle XIX, que es deia així per la recomanació que li va fer un astrònom de l’Observatori Fabra a la mestressa de l’establiment. Altres diuen, i és la versió que sembla més rigorosa, que el seu traçat coincideix amb el paral•lel 41 i l'hi ho va posar en Cerdà. El que és cert es que no sempre s’ha dit així. Durant el franquisme el nom oficial era Avenida del Marqués del Duero, tot i que la gent li deia Paral•lel, o millor dit, Paralelu.

 

No ens trenquem les vestidures, encara que no sembli un català polit, en aquella època se li deia Paralelu. Els mateixos escriptors i periodistes que escrivien en català, l’anomenaven així, un d’ells Ramon Barnils, que en un dels articles que sovint feia de la zona s’hi referia: “Com deien al Paral•lel de Barcelona quan era el Paralelu”.

 

El Molino. Anys seixanta

Certament, l’avinguda del Paral•lel per on estem corrent avui, no té gran cosa a veure amb els primers anys del segle passat, i fins i tot els d’un cop acabada la guerra, quan la gent necessitava una forma d’evadir-se. Hi abundaven personatges peculiars, una amalgama generada pels artistes dels teatres, les vedettes dels music-halls, les dones de la vida... D’aquestes darreres n’hi havia de famoses: una d’elles la Quaranta cèntims , una prostituta que durant la setmana tràgica de 1909 va acabdillar un escamot que cridant a la vaga destrossava el mobiliari dels cafès que es negaven a tancar les portes, o tombava tramvies, o s’enfrontava als guàrdia civils...

També, al Paral•lel, hi veurem algunes cases damunt de porxos. Una particularitat del carrer que corresponen a una època de fa més de cent anys, en la qual els constructors evadien l’ordre que els obligava a edificar els habitatges amb una distància concreta entre la porta d’una casa i la del davant, fent que els pisos sobresortissin, amb la qual cosa aconseguien que tinguessin més metres dels que haurien estat.

Una altra particularitat del Paral•lel, i aquesta si que no ha canviat, és que el carrer puja (el Paral•lel puja una mica, que hi farem...). Ho comprovarem sens dubte fins que girem per Entença, poc desprès del senyal del Km 3.

Km 3 al 4

Tot corrent pel Paral•lel, no podem obviar, ara que l'abandonarem en arribar al carrer Entença, que a l’esquerra hi ha el Poble Sec. Urbanitzat abans que l’Eixample d’en Cerdà del que forma part el Paral•lel, el Poble Sec és un barri entranyable es miri per on es miri. Li deien L’Eixample de Santa Madrona a les primeries del segle XX, i tot i que va ser urbanitzat amb cases massa altes per a uns carrers massa estrets, va configurar-se caòticament harmònic, si val l’oxímoron. Molts catalans però també molts aragonesos abans, i molts pakistanesos ara (després del Raval, el Poble-sec és el barri amb més immigració de la ciutat) fan del lloc un espai singular. Un barri on un s’hi troba bé, i per si li faltés alguna cosa, al juliol organitzen una cursa magnífica, que també agafa part del Paral•lel.

Quan es parla del Paral•lel del feliços vint del segle passat, se sol evocar un lloc on tot era diversió. És cert, però la guerra del 36 ho va trastocar tot. A partir de la postguerra va entrar en decadència i no va ser el que era, en absolut. Hem dit en aquesta fisonomia que el Paral•lel per on estem pujant va ser un punt on la gresca estava assegurada. I ara que estem a punt de deixar el carrer per endinsar-nos al barri més tranquil de Sant Antoni, és just que fem una referència a que, també, els efectes de la guerra hi van ser presents, com a la resta de la ciutat.

Malgrat tothom diu que la gloriosa època del Paral•lel és difícil que retorni, s’estan fent esforços en aquest sentit. Fins i tot, en Ferran Adrià ha obert un establiment a tocar el carrer Entença, a la nostra dreta, per davant del qual passarem. És un bar de tapes -no podia ser d’altra manera que un lloc per menjar i beure- i li ha posat el nom de Tickets; (al costat hi ha posat també una coctelera amb el nom de 41º), que sembla com si el famós cuiner desafies tot el que es diu sobre el temps ja passat de la zona. El local és singular: està dividit en uns espais temàtics, als quals els hi ha posat també un nom. Així, una de les barres és la Presumida, per menjat tapes del mar; l'Estrella per a les begudes; el Garatge per als plats a la graella; el Nostromo, per a les barquetes d’estil futurista; i la Dolça, que recrea una carpa de circ amb màquines de cotó de sucre i granissades.  El preu del sopar a base de tapes costa al voltant del 80 euros. I pel que diuen, costa trobar-hi taula.

Deixarem el Paral·lel en arribar al carrer Entença, i si mirem a la dreta veurem la Casa dels Cargols. Un casa de pisos de color rosat, on tota la façana està plena de cargols perquè l’amo, en agraïment per haver trobat -segons es diu- un tresor un dia que en va anar a buscar, va voler fer-los un homenatge.

Girarem a la dreta per agafar Floridablanca. Un carrer que no és desconegut per als que correm: aquí comença i acaba una altra cursa mítica de Barcelona com és la del Barri de Sant Antoni. El carrer és pla i ens anirà bé després de la pujadeta del Paral•lel. Un nom força poètic el de Floridablanca. Correspon, no obstant, al d'un senyor, de nom José Moñino y Redondo, a qui se li va atorgar el títol de comte de Floridablanca per haver aconseguit expulsar els jesuïtes d'Espanya essent ambaixador a Roma. Va néixer a Murcia i va morir a Sevilla fa dos-cents anys. Quina relació té amb Barcelona, o amb el barri de Sant Antoni? No se sap.

Per Floridablanca haurem anat a bon ritme fins al carrer Urgell on girarem per pujar-lo fins la Gran Via. En el moment de girar ens cridarà l’atenció una casa decorada per uns okupes que hi habitaven fins que van ser desallotjats: s'anomena La Carboneria, i certament, els grafiters van fer una obra d’art. Pel que diuen al barri, eren gent molt maca (feien un munt d’activitats socials per als veïns). Quan hi eren penjaven escombres a la façana que els hi duia la gent per “escombrar l’especulació”. Data de 1864 i és el primer edifici de l'Eixample de Cerdà.

 

La Carboneria

Urgell amunt, en trobar el següent carrer, el de Sepúlveda, hi veurem l’indicador del Km 4. En aquest punt, quan hi passi el que subscriu (i els que vagin al seu costat), ja hauran arribat a la meta de la cursa els primers; moment en el qual pensarem que -aquí va una reflexió- els que ens agrada córrer gaudim molt més que els que van al davant perquè correm molta més estona.

Km 4 al 5

Seguirem per Compte d’Urgell fins la Gran Via pel carrer que dona nom a un compte de l’edat mitjana, en Jaume II, a qui la historia anomena El Dissortat. Certament, el pobre home ho va ser de desgraciat: no tan sols no va arribar a rei de la Corona d’Aragó, quan sembla ser que li pertocava, sinó que, enfrontat amb qui havien escollit, va ser destituït del seu comptat després d’haver-se de rendir en un setge, i va morir en captivitat a la presó.

En arribar a Gran Via, doncs, girarem a la dreta i l’enfilarem. Plana com és, permetrà allargar la petjada, que ja començarà a ser hora si volem -com sempre que ens posem un dorsal- fer marca.

Per la Gran Via, el carrer més llarg d'Espanya i d'Europa -oficialment la Gran Via de les Corts Catalanes, un nom també força llarg que, curiosament, quan es va urbanitzar en l’època d’en Cerdà només es deia carrer N- passarem la Plaça de la Universitat. A la nostra esquerra ens farà costat l’edifici que li dóna nom a la plaça; edificat el 1874, fou el primer que es va construir més enllà de les muralles. No cal dir que Barcelona té Universitat des de molt abans. El 1536 va inaugurar-se la primera, al cap de munt de la Rambla, en el mateix lloc on ara hi ha el teatre Poliorama. Quan la ciutat va estar sotmesa i arrasada el 1714, la Universitat de Barcelona va haver d’anar a parar a Cervera. Com aquell que diu a quatre passes. I no va ser fins el 1837 que va poder tornar, ocupant un antic convent del carrer Carme fins el 1874, quan es va inaugurar l’edifici històric per davant del qual passarem.

Més endavant, també a l’esquerra, ens trobarem un altre notable edifici, el majestuós Coliseum, inspirat en el de l'Òpera de Paris. Ara és un teatre i abans fou un cinema, davant del qual hi ha un monument -uns simples barres metàl•liques, no gaire afortunades per al meu gust- en memòria d’un sagnant bombardeig que hi va haver a tocar, passada la cruïlla de Gran Via-Balmes durant la guerra civil. Es diu que va ser el més terrorífic de tots els que es van fer: una bomba llançada per un avió italià va esclatar sobre un camió militar que duia explosius.

Cine Coliseum. 1938

 

Un apunt: als baixos de l’edifici del Coliseum hi ha un un club de billar, el Barcelona, fundat el 1927, on s’hi han fet campionats del món i tot. Del billar hi ha controvèrsia: es diu que és un joc, i també que és un esport. De fet, tot i que finalment no va ser inclòs en els Jocs Olímpics del 2004, va esser proposat i va obtenir la carta olímpica. Joc o esport, es practica des de fa segles. Els primers que ho van fer-ho, els nobles a l’edat mitjana, però hi ha qui diu que ja hi jugaven els grecs. A Espanya es va fer molt popular el billar entre la noblesa del segle XVII, quan en lloc de boles usaven pilotes. De llavors ve el dir que és un pilota la persona que ofereix excessives atencions a una altra. Així se’ls hi deia als cortesans i nobles que jugaven amb Ferran VII, els quals deixaven les pilotes (o boles de billar) de manera que al rei li resultés fàcil fer una carambola. Un curiós fet que també és l’origen de la famosa frase: "Así se las ponían a Fernando VII”.

Els que hi juguen diuen que el billar és molt relaxant. I precisament a l’alçada del lloc on s’hi juga ens trobarem el Km 5. No ens hi quedarem, tot i que, escopetejats com anirem i traient el fetge per la boca, més d’un, potser, haurem de superar la temptació.

Km 5 al 6

Barcelona es transforma constantment. Hi ha espais, com el sector pel qual estem passant que ahir hi havia una sabateria i avui hi ha una cafeteria; avui un bar i demà una oficina bancària. I això sempre ha estat així. Passat el Coliseum, a la cantonada de la Gran Via amb la Rambla de Catalunya, on ara hi ha una oficina de La Caixa, hi va haver El Oro del Rhin, un dels cafès més concorreguts de la Barcelona de mitjans del segle passat. 

El Oro del Rhin. Anys quaranta

 
Creuarem la Rambla de Catalunya, on al mig hi ha la divertida escultura del Toro Pensant a la nostra esquerra, i passarem per davant d'un altre dels llocs que han anat canviant al llarg del temps: l’hotel Avenida Palace. El que ara és un hotel de luxe, va ser inicialment un cinema, el Metropolitan Cinemaway. El lloc, el 1908, era un solar i s’hi va instal•lar durant tres anys aquest cinema, que era una curiosa atracció que causava furor a Europa. Simulava l’interior d’un vagó de tren, amb moviment i tot, al fons del qual es projectava una pel•lícula de 10 minuts en una pantalla que permetia als espectadors veure reportatges com si anessin de viatge. Anys després s’hi va aixecar un cinema de veritat, l’Ideal, i un altre més al cap d’un temps, el Palace Cinema, que es va tancar per obrir un saló de té i restaurant amb el nom de Casa Llibre fins el 1952, quan es va construir l’hotel actual

Tot seguit passarem per davant del Comèdia, un cinema actualment -un teatre abans- que va ser un palauet construït el 1887 per al polític i comerciant de peix, Frederic Marcet. De fet, l’edifici, a la Gran Via cantonada Passeig de Gràcia, és conegut com el Palau Marcet, i és un dels pocs palaus urbans anteriors al modernisme que es conserven a Barcelona.

En front, a l’altra cantonada, hi ha una joieria, la Tous -fins fa uns anys la Roca- que va ser dissenyada per Josep Lluis Sert l’any 1935 i forma part del catàleg del patrimoni arquitectònic de la ciutat. Ocupa el lloc del Bar Torino, un dels establiments més famosos del modernisme. El Torino es va inaugurar el 1902 i va durar fins el 1911, moment en el qual la seva façana va ser desmuntada i traslladada al restaurant Grill del carrer Escudellers. Des de 1911 al 1935, on ara hi ha la joieria, hi va haver una botiga d’objectes d’art.

Un apunt: els orígens de la joieria Tous, avui en dia una empresa multinacional amb botigues a 45 països i més de 1.800 empleats, provenen d’un matrimoni de Manresa que a les primeries del segle passat es dedicaven a reparar rellotges en un taller. L’emblema de la firma és el famós os, la idea del qual va sorgir quan una de les netes dels fundadors va veure fa anys un osset de peluix en un aparador i va pensar que, donat que tothom n’ha tingut un, la seva imatge portaria records entranyables.

Parlant de transformacions, davant, a la cantonada de la dreta, també hi ha un immoble que n’ha tingut. El que avui és un espectacular edifici que ocupa l’espai del que va ser l’habitatge del marquès de Marianao, un senyor que va fer fortuna a Cuba i es va fer construir un sumptuós palauet al Passeig de Gràcia a les primeries del segle passat, com molts altres burgesos de l’època. Se’l va vendre i el van enderrocar per construir un bloc per a oficines i pisos, i també, fins fa uns anys, la seu del Banc Vitalici. L’any 1992 s’hi va instal•lar la multinacional britànica Virgin amb un imponent megastore de 1.500 metres quadrats, on venien discos i videos. Quan al cap de sis anys van tancar les portes, potser perquè els top manta ja havien aparegut i el jovent es baixava la música per l’ordinador, es van formar llargues cues durant quinze dies per comprar discos a preus rebentats. Actualment, als baixos de l’edifici hi veurem una botiga de Zara, un altre fenomen comercial que s’estudia a les escoles de negoci: l’any 1975 un gallec espavilat obre una tendeta de peces de roba a Arteixo, un poble a prop de La Corunya, per vendre les que feia en un petit taller de la població. Actualment, la botiga del Passeig de Gràcia per davant de la qual passarem, és una de les 1.422 que té en 76 països.

Avançarem, i un parell de carrers més enllà del passeig ens trobarem amb l’Hotel Palace a la dreta del nostre camí, Davant de l’hotel, al mig de la Gran Via, hi ha una font amb la Diana coberta per un vel. Fins el nens dels parvularis saben que a aquesta deessa se la representa nua, però quan van fer l’escultura per posar-la aquí, fa noranta anys, l’ajuntament de llavors li va demanar la màxima discreció a l’escultor... i no en parlem més.

En aquest hotel de luxe construït el 1919 -ara el Palace, però tothom li diu el Ritz- s’hi ha allotjat un munt de personatges. Un d’ells en Heindrick Himmler, la mà dreta de Hitler i cap de la SS i la Gestapo, en una visita que va fer a Catalunya l’any 1940. Va anar a Montserrat -on no va ser rebut per l’abat que es va excusar en no saber parlar alemany- i es va deixar homenatjar a Barcelona per les autoritats del moment (feixistes, naturalment, perquè estem parlant de just acabada la guerra), que malgrat el desplegament de seguretat que van fer per protegir-lo, no van poder impedir que en un lladre li prengués la cartera que tenia a l’hotel. Va córrer el rumor de que contenia documents relacionats amb el Grial (la copa que es diu que va usar Jesús durant el sopar amb els apòstols), que els nazis suposaven -ves quines coses- que estava guardat a Montserrat. El cert és que la cartera del sanguinari Himmler no va aparèixer -s’han escrit llibres sobre l’afer-, i no es va saber mai que hi duia a dins.
 

Himmler sortint del Ritz en la seva visita a Barcelona

Quatre passes més -ja hem convingut que seran llargues pel ritme que durem- i arribarem a l’alçada de Bailén, un nom de carrer dedicat a una batalla que hi va haver fa dos-cents anys contra el francesos en aquest poble de Jaén, i ens trobarem amb el senyal del Km 6.

Km 6 al 7

Una mica més enllà d’on hem trobat l’indicador del km 6, entre el carrer Bailén i la Plaça Tetuán, va haver un accident fa anys que va causar la mort d’un català universal. El 7 de juny de 1926, un home amb aspecte de rodamón que caminava per la Gran Via va ser atropellat per un tramvia. Va ser portat a una casa de socors de la Ronda de Sant Pere i més tard a l’hospital de la Santa Creu del carrer del Carme. Van trigar en reconèixer aquell ancià de barba blanca que havia ingressat greument ferit; no es va adonar ningú, fins moltes hores després, que l’accidentat no era altre que el genial arquitecte Antoni Gaudi. Va morir al cap de tres dies.

Seguint per la Gran Via arribarem a la Plaça de Tetuan en un no res. Aquesta plaça és una de les més grans de l’Eixample, però em sembla que s’utilitza més com a nus per al tràfic que per res. Al mig, malgrat està enjardinat i hi ha bancs i jocs per als nens, s’hi veu sempre molt poca gent.

Ens costarà una mica de veure perquè ens ho impedirà els arbres, però al centre hi ha una escultura dedicada al doctor Bartomeu Robert realitzada per Josep Llimona. El doctor Robert va ser un alcalde de Barcelona de finals del XIX molt estimat. Inicialment, el monument estava a la Plaça Universitat. Va esser retirat en acabar la guerra i emmagatzemat fins que va morir en Franco. No es estrany que fos així per varies raons: el doctor era catalanista i d’esquerres, i el conjunt escultòric el formen, l’estàtua del metge i un pedestal amb un grup de camperols, obrers, intel•lectuals i polítics, units per una bandera catalana. En un costat de la plaça, a la dreta, a punt de seguir per la Gran Via, hi veurem un dels primers gratacels que es van construir a Barcelona.

En aquest tram per on estem passant no hi ha res gaire destacable, si exceptuem la plaça de toros Monumental a Gran Via – Marina. Un lloc aquest on sovint hi havia anti-taurins i aficionats als toros que es manifestaven -uns en contra i els altres a favor- que no sé si s’estomacaven alguna vegada però no m’estranyaria. Deia que la plaça és un lloc una mica destacable, no tant per l’arquitectura -a mi, al menys, no m’agrada gaire- sinó per la quantitat d’espectacles musicals que s’hi ha celebrat, a banda, naturalment, de les corrides. Hi han actuat els Beatles, els Rolling Stone, Bob Marley...(de fet, els grans esdeveniments musicals que ara es fan al Palau Sant Jordi es feien aquí perquè té un aforament de 18.000 espectadors). També s’hi ha fet boxa i lluita lliure; s’hi fa circ de tant en tant... Curiosament, quan es va inaugurar el recinte el 1914, tot i que estava concebuda per fer-hi corrides de toros, li van posar El Sport. Com que no lligava gaire, dos anys més tard el van canviar per la Monumental.

 

Entrada per veure els Beatles

  

Davant de la Monumental deixarem la Gran Via , baixarem pel carrer de la Marina i travessarem el de Casp i el de Ribes per anar a trobar el senyal del Km 7.

Un incís: m’agrada esbrinar perquè un carrer per on passem corrent té el nom que té. Alguns és fàcil de deduir-ho i altres no. Així, el de Marina per on baixem, li ho van posar per commemorar les glòries de la marina mercant i militar catalana. El de Casp es refereix al Compromís que l’any 1412 van signar uns notables en aquest poble aragonès per tal que el castellà Ferran d’Antequera fos nomenat rei de Catalunya i Aragó. I el de Ribes, se'n diu perquè antigament era la carretera que conduïa de Barcelona a Ribes de Freser.

Km 7 al 8

Per Marina arribarem a Ausiàs March tot seguit, un carrer amb el nom d’un dels més importants poetes de la Catalunya medieval, sinó el millor. Els seus biògrafs no saben on va néixer. Diuen que probablement a Gandia l'any 1397, però tots estan d'acord en que va ser un poeta d'una extraordinària sensibilitat. Molts dels seus poemes han estat cantats per Raimon, un d'ells el magnífic, per a mi, Veles e vents. Si estem molt cansats, només que recordem la seva musicalitat: “Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar...” ja en tindrem prou per afrontar aquest vuitè quilòmetre.

Agafarem Ausiàs March girant a l’esquerra i l’enfilarem fins el Passeig de Sant Joan.
Arribant-hi, creuarem de nou el carrer de Ribes, a tocar de la Plaça de Fort Pienc a la nostra esquerra, on hi ha un centre cívic molt actiu.

Un apunt sobre el nom de Fort Pienc, el barri on estem ara: el Fort Pienc era un antic fort militar que va fer construir Felip V. Formava part d’una sèrie d’instal•lacions de l’exercit -una d’elles la Ciutadella- per tal de mantenir a ratlla a la ciutat després de la guerra del 14. El fort estava situat a quatre passes d’on estarem corrent, al voltant del que és ara l’Estació del Nord, el lloc on sovint anem per recollir els dorsals de les curses. El rei li va posar el nom de Pio de Saboya, que era el capità general de Catalunya i a qui l’any 1720 li havia atorgat el títol de marquès de Castel Rodrigo, conde de Lumiares, principe di San Gregorio i duque de Nochera, quasi res. Però la gent li va dir des del primer moment Fort Pius, i va derivar en Fort Pienc ningú sap perquè. El que se sap és que l’any 1868, aprofitant un canvi polític, la població va exigir l'enderrocament de la ciutadella i el Fort Pienc, i les pedres d’ambdues fortificacions es van fer servir per edificar l'església de Sant Martí del Clot.

Continuant per Ausiàs March, ens trobarem a l’esquerra l’Institut Fort Pius, construït fa uns anys on hi havia estat una caserna de la guàrdia civil. Però això no és rellevant; el que ho és, segons la història del centre, és que en aquest mateix indret hi havia un control policial fa més de dos mil anys, durant l’època romana.

Molt aviat arribarem al Passeig de Sant Joan. Girarem a l’esquerra i el baixarem fins la Ronda de Sant Pere, davant per davant de l’Arc de Triomf.

Una observació a propòsit: els arcs de triomf són monuments que provenen de quan els romans els aixecaven per commemorar les victòries en alguna batalla. A Barcelona no va ser així: es va construir com a porta d’entrada de l’Exposició Universal de 1888, un esdeveniment que va donar un enorme impuls a la ciutat. Els que no tenim gaire bona vista no ho podrem veure, però a la façana que tindrem davant hi ha una inscripció que hi diu Barcelona rep les nacions.

En girar per agafar la Ronda de Sant Pere, a l’esquerra, hi ha un petit monument a Lluís Companys, el president de la Generalitat afusellat pel franquisme. El componen un medalló amb el seu rostre i el d’una noia que duu un mocador a la mà. La historia que va inspirar a l’escultor Francisco López Hernández per realitzar l’obra és bonica: degut als fets d'octubre de 1934 (una revolta de Catalunya i Astúries contra un govern de dretes), Companys va ser empresonat. Una adolescent, de nom Conxita Julià, li va escriure un poema, Al meu aire, que el president li va agrair per carta. Quan Companys va ser alliberat i va poder tornar a Barcelona, la noia es va presentar davant seu, es va identificar i li va demanar un record. En Companys li va donar el mocador que sempre duia a la butxaca de l’americana dient-li “Guarda’l i estima’l sempre…i estima Catalunya”. Convertida en poetessa, Conxita Julià, una senyora septuagenaria, va assistir a l’acte d’inauguració del monument l’any 1997.


Monument a Lluís Companys

Pocs metres més enllà del monument a Companys, al començament de la Ronda de Sant Pere, ens trobarem amb l’indicador del Km 8. Ens en quedaran dos, que els farem, de ben segur, a tota pastilla... especialment l'últim, que és de baixada.

Km 8 al 9

Avançarem per la Ronda de Sant Pere, un dels carrers de Barcelona que, especialment a la zona del seu començament, ha canviat més d’aspecte els darrers temps. En uns anys s’hi ha instal•lat una gran quantitat de locals regentats per xinesos, botigues de roba, supermercats, perruqueries, bars i tendes de queviures... Fins al punt que, el veïns del barri ja anomenen Chinatown de l’Eixample a la zona. Tant és així, que una oficina de La Caixa que hi ha a la Ronda té un empleat xinés per atendre els seus paisans.

Aquest comerços xinesos contrasten amb un local que hi ha tot just al començar la Ronda, el restaurant Casa Rafols. Es va inaugurar el 1911 com  Ferreteria Rafols, un establiment familiar on venien claus, que fa poc es va reconvertir en un restaurant . En passar veurem un retol que recorda el seu origen.

S’ha de dir que també hi ha alguna botiga excepcionalment diferent a les xineses. En front del nou restaurant, a la nostra dreta, hi ha una singular llibreria especialitzada en novel•la fantàstica i de ciència ficció, on també s’hi pot trobar pel•lícules d’aquests gèneres, còmics, i jocs de rol. Per si a algú li interessa, la llibreria es diu Gigamesh.

Passarem el carrer Bailen, i tot seguit veurem el monument a Rafael Casanova a la nostra dreta. En passar, segur que recordarem la resistència que aquest conseller en cap del Consell de Cent -la institució que com tantes més va ser abolida el 1714- va mantenir infructuosament fa tres segles. I qui sap si recordar l’epopeia no ens donarà també forces per acabar de fer, a tope, els gairebé dos quilòmetres que ens quedaran per arribar a la meta.

Com que anirem de pressa, en un no res arribarem a la Plaça Urquinaona. El nom correspon a un bisbe gadità que hi va haver a Barcelona el segle XIX, de qui es diu que estimava molt la terra que el va acollir i, devot com era de la Verge de Montserrat, va morir invocant la Moreneta.

No ens hi entretindrem, però a la plaça hi ha algunes coses interessants. A la nostra dreta el primer gratacels que es va construir a Barcelona, a l’altre costat el Teatre Borràs (nom d’un insigne actor català de fa cent anys, que ara s’esgarrifaria en veure les obretes que s’hi fan). I més coses es podrien veure si no s’haguessin enderrocat. No ho dic amb recança: les ciutats es transformen. Així, hi va haver una magnífica casa construïda a les primeries del segle passat que pertanyia al marquès de Sentmenat. La van tirar per construir un edifici d’oficines de discutible atractiu el 1974. Fins fa uns anys, el local que ocupa ara el pub irlandès George Pyne, hi va haver un dels molts cinemes desapareguts, el cine Maryland, inaugurat el 1934. El que són les coses, en els primers temps el local va estar molt vinculat a moviments cristians conservadors -la sessió inaugural va ser a benefici de l’Asil de Sant Joan de Déu-; més tard es va especialitzar en projectar pel•lícules de qualitat (d’art i assaig se’n deien) i els darrers vint anys de la seva existència va ser una sala X.

 

Estació del metro d’Urquinaona. Mitjans del segle XX

No voldria semblar melancòlic. A tocar de la plaça, al número 6 del carrer Roger de Llúria, es conserva el famós Casa Alfonso, un establiment que es va inaugurar el 1934, on es menja un dels millors pernils de Barcelona. Deixarem la Plaça Urquinaona i baixarem per la Via Laietana. Ens impressionarà veure la marea de corredors i corredores que s’estendrà al llarg del carrer, davant nostre, tots vestits d’igual manera (amb la mateixa samarreta vull dir), una estratègia de màrqueting de la marca que organitza la cursa que a alguns no ens agrada gaire...però passem pel tubo, i aprofitant la pendent de baixada, ens deixarem anar per arribar al Km 9 poc després de passar per davant d’alguns edificis singulars com el de l’antiga seu de La Caixa, que sembla talment una església, i altres sense atractiu, com el de la Jefatura Superior de Policia, un immoble sinistre on, durant el franquisme, els seus despatxos eren un centre de tortura dels oponents al règim.
 
Km 9 al 10

No cal dir que la Via Laietana la baixarem escopetejats. És un carrer que convida a fer-ho. Tot i així, en passar tot baixant i creuar la plaça d’Antonio Maura, no deixarem de donar un cop d’ull, a dreta i esquerra, per veure la Catedral i el Mercat de Santa Caterina. Val la pena, encara que sigui de reüll. També, una mica més avall, mirar a la dreta per admirar les muralles i la part del darrere del palau reial al creuar la plaça de Ramon Berenguer. Barcelona, a diferència d’altres grans ciutats, té molt poques estàtues eqüestres. La que hi ha en aquesta plaça és una d’elles. Solemne, veurem a Ramon Berenguer III 'El Gran', dalt d’un cavall -al qual se li va trencar la cua i en afegir-ne una altra la van fer més llarga del comte-.

El nom de Via Laietana prové del poble ibèric preromà dels laietans, que vivien en el territori que envolta la ciutat. Va ser projectada per Cerdà com una via de comunicació entre l’eixample i el port. També va ser pensada per facilitar les càrregues policials per tal de controlar els aldarulls que es formaven a la ciutat antiga. El traçat de la via passa pel mig del que fins a les primeries del segle passat era un bigarrat conjunt de carrers estrets i antics edificis, que van ser enderrocats per a que pogués esponjar-se la ciutat. Es va aprofitar el moment per fer un túnel subterrani per a que passes el metro; és varen destruir més de dos mil cases i alguns palauets –no cal fer esment de les protestes- però les obres van permetre, a més a més dels avantatges per al tràfic, donar visibilitat a les muralles romanes i els edificis gòtics que rodegen la Plaça del Rei. Un regal per a la vista.

La Via Laietana no té cap arbre. Diuen que va ser dissenyada amb l’estil arquitectònic de l’Escola de Chicago, i certament, té una retirada amb el que sabem de les ciutats nord americanes per les pel•lícules. Potser per això, no sembla un lloc que hagi estat mai gaire habitat per veïns. El carrer, des del primer moment, va estar ocupat per despatxos i seus de grans empreses. No és un lloc per passejar-hi. Malgrat tot, la Via Laietana és sovint un marc per fer-hi pel•lícules. Des d'Apartado de Correos 1001, una de policíaca dels anys cinquanta que va tenir un enorme èxit, fins a Vicky Cristina Barcelona, on Woody Allen va rodar una seqüència amb un correfoc. També si van filmar escenes de Darkness, una de terror, que va provocar més d'una sorpresa als vianants desprevinguts en simular el director un accident d'automòbil. I de la pel•licula Mar adentro de l'Amenabar, on l’edifici de Correus que hi ha al final del carrer simulava el jutjat que va negar al tetraplègic Sampedro el dret a posar fi a la seva vida.

També parlant de cine, cal dir que a la Via Laietana hi havia dos sales fins fa uns anys. Una a dalt de tot, el Palacio del Cinema, i l’altre per on estarem passant ara, el Cine Princesa, un local que després de tancar va servir d'allotjament per a un grup d’okupes durant uns anys, fins que els van treure a fora el 1996 amb una acció molt criticada per la contundència amb que ho va fer la policia.

Arribarem al cap de vall de la Via Laietana, on hi ha l’edifici de Correus a la dreta. Com a curiositat, al costat de l’edifici hi havia fa anys una sortida de metro, ara tancada amb una reixa al terra. Era l’estació de Correus de la línia 3, i es va tancar el 1972 -potser després d’obrir la de la Barceloneta- convertint-se amb una estació sense ús. Si algú va a poc a poc -i no vol fer marca- es pot apropar a la reixa; no hi veurà res, però copsarà el misteri que envolta aquesta estació oblidada (estació fantasma en diuen alguns). Girarem a l’esquerra, contents de veure que fa poc s'ha retirat l’estàtua del senyor Antonio Lopez de la placeta que hi ha (una escultura que molta gent es preguntava com és que estava aquí perquè era un indià que traficava amb esclaus) i enfilarem de nou el Passeig d’Isabel II per on hem passat al començar, i anirem directes a l’arribada, també al mateix punt de la sortida. Abans d’arribar travessarem la Plaça de Palau. Una curiositat: si aquesta cursa l’haguéssim corregut l’any 1856 (ja he dit que avui tinc la dèria d'imaginar-m'ho), hauríem trobat l’escultura del Geni Català -l’àngel alat que hi ha dalt d’una font al mig de la plaça- sense els seus atributs. El senyor bisbe de llavors els hi va treure personalment a cops de martell, pocs dies després de ser inaugurada per l’escàndol que produïa la seva visió, segons s’explica en el llibre 'Curiositats barcelonines'.

I potser, posats a imaginar, en arribar al Km 10 i passar la meta d'aquesta cursa tan esplèndida pel seu ambient, si l'haguéssim fet en aquella època...ens hauríem trobat alguns bombers de la caserna que tenien al Parc de la Ciutadella.

                                                                         

                                                         ---------O---------

Miquel Pucurull Fontova

Web oficial de la cursa: http://cursadebombers.barcelona/