Arqueologia maratoniana

Amics i amigues, avui va d’arqueologia maratoniana, ara que s’acosta la marató de Barcelona. En els seus inicis, la prova va tenir molts entrebancs. L’any 1981 la van guanyar el britànic Martin Knapp en 2h18, i la madrilenya Iciar Martínez en 2h47. Eren unes bones marques per a l’època. Tan bones van ser, que la federació catalana d’atletisme, que enfrontada amb els organitzadors (la Comissió Marathon Catalunya que dirigia el mític Ramon Oliu), va posar en dubte la mesura dels quilòmetres i va tractar d’invalidar-la. Afortunadament sense èxit. Semblava com si el boom de l’atletisme popular sabes greu als que ocupaven les cadires federatives. Hi posaven tota mena de traves, fins al punt de programar campionats de Catalunya de 10.000 metres en pista el mateix dia que es feia la marató. Per no parlar dels obstacles que posava el mateix ajuntament. Durant tres anys, del 1989 al 1991, el límit de temps per acabar-la va ser només de 4h i mitja. Era degut a que els automobilistes, amb furibundes cartes als diaris, es queixaven per la molèstia que els suposava no poder treure el cotxet el diumenge. I això que, per no emprenyar-los, ens feien sortir de Mataró, i per Barcelona només fèiem els últims 10kms. Sens dubte, qualsevol any passat va ser pitjor. I la marató actual no té res a veure amb els anys en què la corríem, com aquell què diu, amb espardenyes. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull