Extraodinària vivència: parlar als nens sobre el córrer i la solidaritat

El passat dijous 4 de juny vaig viure una experiència excepcional: parlar a uns nens i nenes sobre el repte “Corre la marató de Barcelona'2015 amb mi, pels nens diabètics“. Fou durant l’acte del lliurament dels "Premis Pilarin Bayes" a Montserrat. Els organitzadors m’havien demanat que els ho expliqués a uns nens de 6 a 8 anys d’una de les escoles guanyadores d’un dels premis, el Col·legi Sant Miquel Arcàngel de Molins de Rei.

Va ser una vivència personal extraordinària. La temàtica dels contes, objecte dels premis, era la relació dels nens amb els avis. I a banda de si vaig saber fer-ho bé, o no -que crec, modestament, que me'n vaig sortir-, la idea dels organitzadors de que un avi els expliqués als nens que hi ha gent que corre per solidaritat em va semblar genial. Em vaig preparar a fons el que els hi havia de dir, en un llenguatge entenedor per la seva edat.

Va ser molt divertit. Junt amb unes diapositives els hi vaig passar un vídeo d’un minut de la meva arribada a la marató del 2015. Un nen em va preguntar si havia estat el primer en creuar la meta. Un altre: “-Ets famós?”. I en dir-li que no, se li va escapar un “-Ohhh”...de decepció. Al final, un altre em va demanar un autògraf en un paper d’una cançó que duien per a l’acte. Li vaig dedicar posant-li el seu nom. Darrere seu van venir tots els demès. Desprès de fer el mateix a uns 4 o 5, i a la vista de l’allau que s’estava muntant, vaig deixar de preguntar-los-hi el nom per posar només la signatura. No va servir de res. Tots i cadascun dels altres van tornar per a que també els hi ho dediqués: “Em dic Marta. Em dic Lluc. Em dic Marc...”. Ells s’ho van passar bé pel que vaig veure. Però el que més, jo, sens dubte.

Miquel Pucurull
09/06/2015