5.8.15

El coratge de Betty Robinson

Elizabeth Robinson, més coneguda com Betty Robinson, ha passat a la història dels Jocs Olímpics per ser la primera dona de la història en aconseguir una medalla d’or en atletisme. Va ser a Amsterdam l’any 1928 quan es van disputar per primera vegada proves femenines (100 m, 800 m, relleus 4x100 m, salt d'alçada i llançament de disc).

Només havia entrenat uns quants mesos. Havia començat a practicar atletisme perquè un professor d’educació física, en veure-la córrer per agafar un tren que se li escapava, va albirar que tenia moltes possibilitats d’arribar lluny aviat. Li va sorprendre la seva velocitat i li va proposar entrenar uns dies i participar en una cursa al patí d’un col·legi. Ho va fer i va guanyar amb absoluta facilitat a les noies de la seva edat.

La seva segona competició la fa en una pista reglamentària i bat el rècord mundial dels 100m que tenia una japonesa. La seleccionen sense pensar-s’ho gens per als Jocs i guanya la final dels 100m imposant-se a dues atletes canadenques sobre la mateixa línia de meta. Era la quarta vegada en tota la seva vida que Betty competia i aconseguia el més grans dels èxits a que pot aspirar un atleta. I, així, als 16 anys, i en tornar dels Jocs, era en una glòria al seu país, la Nòvia d’Amsterdam.

Betty Robinson arribant vencedora i somrient
Video de la cursa: https://www.youtube.com/watch?v=zGcC2kn4qgU

Malauradament, tres anys després pateix un accident que per poc no es converteix en tragèdia. Un avió s’estavella en un descampat i un camioner s’acosta a les restes. Un dels ocupants és una noia de vint anys. La carrega al camió i la du a les pompes fúnebres del poble per a que es facin càrrec del cadàver. Allà els empleats de la funerària s’adonen que la xicota continua viva. Això sí, el seu estat sembla extremadament greu: tot just respira i el seu pols és molt feble. Acudeixen a un hospital. Està en coma i el pronòstic és molt decebedor. Se n’adonen que és una celebritat. Es tracta d'Elizabeth Robinson: una de les persones més estimades del país que s'estava preparant per als Jocs Olímpics de 1932.

El dictamen és esfereïdor: probablement mai més no podrà tornar a córrer. Durant dos mesos va romandre en un coma profund a causa dels cops soferts en el seu cap i els metges van dubtar de si alguna vegada recuperaria la consciència. No obstant això, per increïble que sembli, va anar superant problemes físics que semblaven insuperables. Quan finalment va poder caminar sense crosses, però, li va quedar una coixesa suposadament permanent; ja no podia flexionar normalment el seu genoll.

Naturalment es va perdre el Jocs de 1932. Havia sobreviscut, però semblava perduda per a l'esport. Els pronòstics eren clars: els metges li havien dit que podia oblidar-se de l'atletisme per sempre. En un primer instant Betty va semblar resignar-se a la idea. Però alguna cosa dins d'ella la va impulsar a no rendir-se. Es va obstinar en un costós treball de rehabilitació per aconseguir caminar amb normalitat, cosa que la va portar dos anys de durs i constants esforços. No en tenia prou amb caminar bé una altra vegada i també va decidir que volia tornar a córrer. Per sorpresa de tots, la determinació de la joveníssima campiona va fer que se sortís amb la seva. Ja podia caminar sense coixejar i va seguir esforçant sense descans. Allò va tenir premi. La seva disciplina i el seu duríssim treball li van permetre, efectivament, tornar a córrer. Calia assumir, però, que les proves individuals de velocitat li quedaven vedades per sempre: no podia adoptar la posició de genolls per arrencar a córrer a causa del mal estat de la seva articulació. No podria tornar a córrer en els cent metres, ni en cap altra prova individual de velocitat. No podia ser la reina de la velocitat en solitari, però per increïble que resultés, tornava a merèixer tenir una plaça en les Olimpíades per a la prova de relleus. I així, en els Jocs de Berlín de 1936 va córrer en els relleus de 4×100 metres i va aconseguir el seu segon or.

Betty Robinson
Per a ella, allò era la culminació de cinc anys de patiment. Havia vist com el seu avió s'anava directe cap a terra. Havia estat donada per morta. Havia estat dos mesos en coma profund. Havia passat altres mesos immobilitzada. S'havia trencat el maluc; tenia peces de metall a la cama; ni tan sols podia posar-se de genolls. Havia trigat dos anys a caminar sense coixejar. Dos anys li havia costat tornar a córrer. I ara, de nou, es penjava una medalla d'or olímpica per segona vegada a la vida. La seva determinació, la seva força de voluntat havia estat la causa.

Betty Robinson es va retirar de l'atletisme després aquells Jocs. Va seguir lligada a les activitats esportives exercint com a jutge en diverses competicions. Es va casar i va tenir una existència llarga i tranquil·la. Va morir el 1999, als vuitanta-set anys d'edat.
                     
                                                -----------------------
Miquel Pucurull
05/08/2015


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada