El dissabte 28 de juliol, un dia de la setmana no gaire habitual per córrer una cursa, sortirem a una hora tampoc habitual, les 7 de la tarda (que no és qüestió de dir sí es bona hora o dolenta, ja ho veurem), per fer la prova de llarga distància més antiga de Catalunya desprès de la marató, enguany la 41ena edició. Ho farem a l’Avinguda Catalunya, al centre del poble, molt a prop del Casal, l’entitat més rellevant de L’Espluga
al meu entendre, on s’hi fa de tot i més. Teatre, certàmens literaris,
exposicions...fins i tot s’ensenya Tai-chi. I ara no, però anys
enrere, recordo que s’hi feia el lliurament de premis de la cursa que haurem
començat.
Per l’Avinguda de Catalunya vorejarem el nucli urbà per anar a parar molt a prop de La Cova de La Font Major, el lloc on neix el riu Francolí, i al trobar una rotonda, deixar l’avinguda per enllaçar amb la Carretera de Montblanc a la dreta, que, tot i dur aquest nom, actualment és un carrer del centre de la població. El deixarem també a l’arribar a la Travessera de Poblet per pujar-la un tros, fins la Plaça de l’Església, i girarem a l’esquerra per enfilar pel carrer de Lluis Carulla i Canals,
el fill predilecte del poble, després sabrem per què. Per aquest carrer
arribarem de nou a pocs metres de la pancarta de la sortida, i per l’Avinguda de Catalunya, ara cap avall, anirem a buscar la Carretera de Poblet per sortir de la localitat.
Si no m’erro, haurem fet dos quilòmetres, tots amb lleugera baixada, però a partir d’ara s’haurà acabat la broma: fins el quilòmetre 8, sis de pujada de veritat, d’aquelles que te’n recordes durant dies...o anys.
Mentre comencem a pujar, ens vindrà bé pensar en el que hem vist al poble, com per exemple, La Cova de la Font Major, per on hem passat a tocar. Aquesta cova, i altres amagades pel subsòl, va donar nom a L´Espluga de Francolí
(del mot llatí Spelunca (Cova)). Tot i que va ser habitada pels
nostres avantpassats fins l'època romana, va ser ignorada fins l'any
1853, descoberta accidentalment per un veí del centre del municipi quan
va obrir un pou a casa seva i es va trobar amb un riu subterrani. Per
les seves dimensions, amb 3.590 metres de galeries, se la considera una
de les coves més llargues del món. Val la pena visitar-la. Avui no, però; ja
en tindrem prou amb els 15.000 de la cursa.
 |
Naixement del Riu Francolí. Font Major
També, mentre pugem, ens anirà bé saber que a L’Espluga hi ha un Museu de la Vida Rural
–molt a prop de la rotonda per la qual hem passat- que està concebut
per a que se sàpiga com eren els estris que utilitzava anys enrere la pagesia, i quins els objectes més comuns de les masies. En una secció hi ha
dos brasers, els recipients de ferro on es posaven brases de carbó i
es col•locaven sota les taules per escalfar els peus, un dels quals és
un Maridet, una variant dels de ferro, que en aquest cas és una
capsa. A banda dels pagesos, l'utilitzaven molt les monges dels convents, curiosament malgrat el
nom.
|
El Museu és un llegat d’en Lluis Carulla i Canals,
patrici i mecenes català, fill del poble –haurem passat per un carrer
que duu el seu nom- que va ser el fundador o l'amo d’unes quantes
empreses: Gallina Blanca, Ave Crem, Pans & Company, FresCo, el
Pavo... Una curiositat: l’any 1937, en plena guerra, va començar a
fabricar a Barcelona un cubet de caldo amb el nom de “Sop” de la
marca “La Gallina d’Or”. Òbviament, en acabar la contesa va haver de
castellanitzar-la per "Gallina Blanca".
 |
| Anys 60. Un anunci d’Ave Crem |
Més coses amb les quals podem pensar per alleugerir la duresa de la pujada: els Carquinyolis de L’Espluga. Pel que diuen, famosos des del segle XIX, i dels que en fan una Fira i tot al maig. Els assaborirem a l’arribada.
Al voltant del Km 4 entrarem a Poblet. Ho farem, ni més ni menys que introduint-nos en el Monestir, on després de donar una volta a la Plaça Major tornarem a sortir, per enfilar, a l’esquerra, la Carretera de Prades.
A Poblet
se’l considera un conjunt monàstic dels més importants d'Europa, i és,
de fet, el que essent habitat és el més gran de tots. Des de l'edat
mitjana és un important referent simbòlic de Catalunya. Aquí, justament
en el mateix lloc per on avui correrem, estan enterrats els reis de
l’antiga corona catalana-aragonesa. Un d’ells, tot i que hi ha qui ho
posa en dubte, en Jaume I, un dels personatges fonamentals de la història de casa nostra.
Actualment, la comunitat de Poblet consta d’una trentena de monjos de l’ordre del Cister. Segueixen la Regla de Sant Benet i viuen en aquest conjunt monumental que, com va dir l’escriptor Josep Pla, és “un món de formes, de tradicions i de símbols”, i com han dit altres, "és una sàvia composició d′edificis i d′estils, una institució d’una enorme realitat artística i històrica". Avui no, perquè estem pel que estem, però un altre dia tornarem per deixar-nos envair de tot i per tot. Convé fer una visita, i millor encara unes altres de tant en tant.
Actualment, la comunitat de Poblet consta d’una trentena de monjos de l’ordre del Cister. Segueixen la Regla de Sant Benet i viuen en aquest conjunt monumental que, com va dir l’escriptor Josep Pla, és “un món de formes, de tradicions i de símbols”, i com han dit altres, "és una sàvia composició d′edificis i d′estils, una institució d’una enorme realitat artística i històrica". Avui no, perquè estem pel que estem, però un altre dia tornarem per deixar-nos envair de tot i per tot. Convé fer una visita, i millor encara unes altres de tant en tant.
 |
| Tomba de Jaume I |
"Durant un viatge a Barcelona del rei Felip II,
fent estada a Arbeca, a pocs quilometres de Poblet, va enviar un
missatger al monestir per tal d'avisar que aniria a visitar al monjos. Quan
va arribar el missatger, va demanar per parlar amb l’abat i li anuncià
la immediata arribada de Sa Majestat el rei d’Espanya. L’abat de Poblet, Francesc Oliver de Boteller, a la vegada president de la Generalitat de Catalunya llavors, elegit com a representant del braç eclesiàstic, li va contestar: -El rei d’Espanya dieu?. No el conec. El missatger no entenia res. ¿Com gosava un monjo, per més abat que fos, ignorar i enfrontar-se amb el monarca més poderós del món? Novament li comunicà que l'endemà arribaria el rei, però l'abat exclamà per segona vegada: -No el conec!. L’home, sorprès, va retornar a Arbeca, on s'ajornava Felip II, i amb la mirada baixa i temorosa li explicà el que havia succeït. El rei, llavors, li va dir: -Demà, de bon matí, torna-hi i li anuncies l'arribada del comte de Barcelona.
L'endemà el missatger trucà a la porta del monestir i va demanar per l'abat, al qui li digué: -Us anuncio l'arribada per demà de Sa Majestat el comte de Barcelona. L'abat
respongué solemnement: -Les portes del monestir s'obriran de bat a bat
per rebre'l amb tots els honors que li corresponen".
Per a l'ocasió, l'abat Oliver va fer recobrir la porta amb or, i és per això que se l'anomena Porta Daurada".
 |
| Porta Daurada |
D’antiguitat
en aquesta cursa tota la que vulguem: pels voltants de Poblet s’han
trobat necròpolis d'incineració, probablement de l'època paleoibèrica, de
la qual s'han recuperat fins i tot urnes amb restes de difunts. I al
voltant del Km 5, a tocar de la carretera, a la dreta del nostre pas, es
troba la Granja Mitjana, un jaciment d’una vil•la romana, que segons es diu va ser ocupada pels monjos mentre es construïa el monestir.
Seguirem
pujant pel bell mig de camps de blat i d’ordi segats de farà poc
(arbres no gaires, en tot cas a la llunyania) i passat el Riu Sec, un
torrent gairebé sempre sense aigua però que acostuma a convertir-se en
un cabalós riu cada cop que hi ha aiguats, a uns tres o quatre-cents
metres, quan haurem fet 8 quilòmetres i arribat al punt més alt de la
cursa, girarem en rodó per, ara si, baixar com uns esperitats fent el
mateix camí que hem fet de pujada.
 |
| Perfil de la cursa |
El cert és que, tot
i que la cursa és dura, el recorregut és molt variat. Des de conreus de
blat i ordi –en veurem els rostolls- fins a barrancs que salvarem i
vinyes d’un raïm del qual se’n fa un bon vi, de tot i més. I per damunt de
tot, d'anada i de tornada, la visió de lluny i de prop del Monestir de Poblet, que ens ajudarà per mitigar l'esforç de la nostra particular croada. A
propòsit de la duresa de la prova, hi ha qui diu que les curses
no ho són de dures, sinó que les hi fem nosaltres. No hi estic massa
d’acord; n’hi ha que són consagrades com una mala cosa...i aquesta n’és una, ja m’ho sabreu dir!
Sort en tindrem, però, que a l’hora que correrem els monjos estaran resant. I ens han dit que avui ho faran amb més fervor que mai per uns quants bojos i boges, no cal dir per què ho són.
Sort en tindrem, però, que a l’hora que correrem els monjos estaran resant. I ens han dit que avui ho faran amb més fervor que mai per uns quants bojos i boges, no cal dir per què ho són.
 |
| Monestir de Poblet |
I què millor, de tornada, que recordar, que el Reial Monestir de Santa Maria de Poblet
va ser fundat al segle XII i constitueix un impressionant obra
arquitectònica. Una llegenda diu que va ser construït pel comte Ramon Berenguer IV en agraiment a un ermità anomenat Poblet, que el va ajudar en la reconquesta
d'aquelles terres al musulmans. L'ermita del monjo serví de base
des d'on atacar el reialme moro de Siurana. Els cristians aconseguiren
vèncer i foragitaren els sarraïns. El comte, agraït a Poblet,
va reconstruir aquella ermita i la va engrandir. Demanà a dotze
monjos cistercencs procedents de Fontfreda que s'instal·lessin allí sota
la tutela del nou abat Poblet, que també donà nom al monestir.
Els meteoròlegs diuen que un dissabte de final de juliol fa sempre calor, la qual cosa vol dir que haurem de beure força aigua. No farem cas del que diuen alguns de que en una cursa no cal beure fins que no tens set (ja sabeu el que li va passar a Sarkozy fa uns anys -que es va desmaiar per no haver begut ni un glop mentre corria-, i això que feia futing -una cosa molt diferent que la nostra d’avui-. I ho feia pel Parc de Versalles, un lloc més planer que el de la pujada de la Carretera de Prades). Però no cridem al mal temps perquè a vegades els homes del temps no l’encerten. Potser tindrem sort i bufarà la garbinada, un vent fresc de garbí peculiar de la zona, que es recorda amb una cançó popular:
Els meteoròlegs diuen que un dissabte de final de juliol fa sempre calor, la qual cosa vol dir que haurem de beure força aigua. No farem cas del que diuen alguns de que en una cursa no cal beure fins que no tens set (ja sabeu el que li va passar a Sarkozy fa uns anys -que es va desmaiar per no haver begut ni un glop mentre corria-, i això que feia futing -una cosa molt diferent que la nostra d’avui-. I ho feia pel Parc de Versalles, un lloc més planer que el de la pujada de la Carretera de Prades). Però no cridem al mal temps perquè a vegades els homes del temps no l’encerten. Potser tindrem sort i bufarà la garbinada, un vent fresc de garbí peculiar de la zona, que es recorda amb una cançó popular:
"Al dematí, vent seré;
a deu hores, marinada;
a mig dia, vent de dalt;
i a la tarda, garbinada".
I així, en passar per davant del Monestir, en un tot i no res arribarem de nou a L’Espluga de Francolí; ara no donarem la volta al poble com abans, i en el mateix indret de la sortida passarem la meta. No sé sí fets caldo
després de la pallissa que ens haurem fotut una tarda de finals de
juliol, amb garbinada o sense, però més contents que un nen amb un
carquinyoli...de L’Espluga naturalment.
--------o--------
Miquel Pucurull
