Per què mig milió de persones (calculo) corren a Catalunya?

No és estrany que em fascini el córrer. Una afició que creix sense aturador des dels anys vuitanta. Fascinant en especial pels que som ultra-veterans, tot recordant que durant la dictadura l’atletisme popular no existia. 

A vegades em pregunten per què s’ha popularitzat tant. Per mi, han ajudat moltes coses. Per dir-ne alguna, i en primer lloc, quan abans només es podia córrer als estadis i s’havia d’estar federat, a finals dels setanta vam poder sortir a fer-ho al carrer i sense cap mena de llicència. 

Una altra: ha estat determinant el naixement d’Internet amb les enormes possibilitats d’informació sobre la nostra bogeria i la interrelació que permeten les xarxes socials; fa trenta anys, saber on se celebraven curses, per exemple, era una epopeia.

Una altra raó ha estat la incorporació de la dona a aquesta afició, especialment espectacular en els darrers anys. En totes les curses, el percentatge de dones que les corren és cada vegada més alt. En la marató, per exemple, un centenar de catalanes van córrer la de Barcelona fa quinze anys, i més d’un miler han corregut la d’aquest any. 

Una raó més, la definitiva recomanació dels metges a fer exercici, no gaire freqüent en el passat. 

Tot plegat a fet que ara, que calculo  que som mig milió els que correm a Catalunya en les dos mil curses que hi ha, no tingui res a veure amb fa vint anys -per no anar més lluny- quan érem només uns pocs milers (dones encara uns pocs centenars) els que ho fèiem en les quatre proves que hi havia. En definitiva, qualsevol temps passat va ser pitjor. També en el que té a veure amb el córrer. 

Miquel Pucurull
10/04/2020