Després d’haver trobat un rètol tan bonic com el dels deu quilòmetres mirarem el crono i començarem a fer càlculs del temps en què podem acabar; sí en 10 he fet tant, en 20 tarem tant, en 40 tant... Ho farem, pensant, ingènuament, que es complirà el càlcul. Però no, no s’acomplirà. No vull pas semblar negatiu, però no ens fem il•lusions: les matemàtiques no serveixen per calcular el temps d’una marató. Val més que no ens hi encaparrem i anem corrent sense angoixes.
El Passeig de Gràcia per on estem pujant, és l’epicentre de la dreta de L’Eixample, l’espai urbà en el qual haurem entrat a partir del carrer Balmes fa un moment, que el divideix. La part esquerra és on s’hi van construir els serveis de la ciutat (Hospital Clínic, Bombers, Presó Model...) des que en Cerdà el va dissenyar, i la part dreta... bé, la dreta és la dreta a tot arreu, i els millors habitatges i edificis de l’època estan a la dreta de l’Eixample. I encara ara, el metre quadrat més car de Barcelona està aquí, en aquest lloc on justament estem corrent.
En aquesta marató, serà un privilegi poder córrer per les calçades centrals de molts carrers en lloc dels vehicles. Pel Passeig de Gràcia també, i ho farem precisament pel mateix espai on els burgesos de principis del XX passejaven mentre es miraven i es deixaven mirar, fins que els cotxes els van fer fora. Nosaltres, almenys per un dia, ens venjarem d’allò que els van fer.
En el tram que estem fent pel Passeig de Gràcia veurem les mostres més apreciades i significatives del modernisme català. A banda dels esplèndids i característics bancs i fanals del passeig -dissenyats per l’arquitecte Falquè però sovint atribuïts erròniament a en Gaudí pel seu estil - ens trobarem, a l’esquerra nostra, a pocs metres de la senyal del Km 10, amb edificis esplèndids on destaquen les magnífiques Casa Lleó Morera, Casa Amatller i Casa Batlló, que formen part de la famosa Mansana de la Discòrdia , cent metres de veritable centre simbòlic del modernisme. Un apunt: se li diu Mansana de la Discòrdia com a referència a una baralla entre tres dones que, segons la mitologia grega, va fer esclatar la Guerra de Troia.
En aquest punt del Passeig de Gràcia per on estem passant -mirant de reüll les tres cases per relaxar-nos- va succeir el mateix quan es van construir: els que havien de ser propietaris volien tenir millor habitatge que el veí per tal de mostrar que tenien més diners. I així, Lleò Morera, que era un pagès molt ric, li ho va encomanar a Domenec i Montaner; el senyor Ametller, un fabricant de xocolata, a un altre ja famós arquitecte, en Puig i Cadafalch; i el senyor Batlló, fabricant de teixits, ni més ni menys que a Antoni Gaudí. I va ocórrer, també, que els tres arquitectes van rivalitzar a mort entre si per veure qui era el més sofisticat i enginyós. I certament, el resultat va ser que les tres cases són veritables obres d’art. Ens anirà bé, de reüll encara que sigui, fer-hi una mirada mentre pugem.
De les tres cases, la que va resultar més lluïda per a tothom, és la darrera, la Casa Batlló (llàstima que al costat mateix, tocant a Aragó, n’hi té enganxada una de vulgar, més alta, que li resta perspectiva). El millor, especialment, és la seva façana, el significat de la qual ha estat sempre motiu de discussions. Alguns que hi entenen diuen que l’objectiu de Gaudí va ser edificar una lloa a la llegenda de Sant Jordi, de manera que la part de dalt seria el llom del drac; la torreta simbolitzaria la llança del guerrer; i els balcons de ferro representarien les restes dels àpats del drac vençut. Déu n’hi do les coses que hi veuen els experts, perquè una altra versió diu que és una al•legoria de la festa del Carnaval: el terrat seria un barret d’arlequí; els balcons, les màscares de ball; i la cascada multicolor de ceràmica de la façana seria el confetti de la festa. Déu n’hi do!
En arribar al carrer d'Aragó l'agafarem girant a l'esquerra fins al carrer d'Aribau. A la cruïlla on hem girat, hi havia l'estació d'El Baixador (tots li dèiem l'Apeadero), que construït l'any 1902 amb estil modernista, servia per facilitar l'accés al tren als habitants de l'Eixample, per a que no haguessin d'anar fins l'Estació de França. Va ser enderrocat al voltant de 1960, quan es va acabar de cobrir el carrer en aquest punt.
Justament al girar, passarem per davant d’un establiment singular com és el Servei Estació, molt conegut per tothom. Potser, el que no sigui tan conegut és que va ser fundat fa gairebé cent anys, el 1924, com una gasolinera. Li van posar "Service Station"; anys després va deixar de subministrar benzina i es va dedicar a la venda de productes derivats del petroli; més tard articles de plàstic, i ara, de tot el que faci falta per la casa. ¿Qui no hi ha anat a buscar, alguna vegada, alguna cosa per fer bricolatge?
A la dreta del carrer d'Aragó, al xamfrà amb la Rambla de Catalunya, passarem per davant d’una botiga de roba d'home que ocupa la que fou fins fa poc una de les més antigues de Barcelona: el Colmado Quilez. No és que avui la cosa vagi de botigues, però és el que em ve al cap en aquest moment. Podríem haver dit que abans ens trobarem la Fundació Tapies, a la dreta, aquell edifici de Domenech i Muntaner amb uns filferros a la façana (l'Antoni Tapies els va batejar con Nuvols i Cadira) que ningú sap què signifiquen (com tampoc ningú -o gairebé ningú- sap el què signifiquen les seves obres). Però he optat per la tenda de queviures, una tenda que feia més de cent anys que estava oberta. Quan es va inaugurar el 1908 només hi venien pa. Quan va plegar, un hi podia trobar tot allò que no es troba al super del barri: caviar, olis, fumats, vins, licors, delicatessen de tot el món... Per a butxaques farcides, s’ha de dir. O únicament per celebrar, un diumenge, haver fet marca en una cursa. I una mica més enllà, pujant dos travessies pel carrer d'Aribau per anar a buscar el de Mallorca, trobarem el Km 11.
Miquel Pucurull
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada