Km 36 al 37 de la marató de Bcn'2022

Els i les atletes pujaran pel mig del Passeig de Lluís Companys i passaran per sota de l’Arc de Triomf, la porta monumental que donava accés al recinte de l’exposició. Abans de creuar-lo hauran vist  a la dreta, el monumental Palau de Justícia edificat l’any 1887, tot i modernista no gaire bonic per fora però interessant per dins, amb murals del pintor Josep Maria Sert. I també s'hauran trobat en el passeig alguns fanals vuitcentistes, de certa semblança amb les del Passeig de Gràcia i l’Avinguda Gaudí, parterres de gespa i palmeres a dojo.

Passaran per sota de l’Arc de Triomf com a triomfadors que són  perquè pel sol fet de posar-se un dorsal per intentar fer una marató ho són. I el creuaran tot rememorant que aquest mateix Arc era fa uns anys la línia d’arribada de la cursa Jean Bouin, el final d’un recorregut que s’iniciava a Esplugues.

I a propòsit de l'Arc de Triomf, i a propòsit també de què avui s'està passant per llocs de tanta bellesa arquitectònica, un apunt curiós: segons diuen els entesos, l’arquitectura es relaciona sovint amb l’erotisme. Hi ha llibres i documents que en parlen: un article de L’Informatiu del Col•legi d’Aparelladors, fa esment al que va dir una historiadora d’art al respecte, amb motiu de l’Exposició Eròtica Arquitectònica de Terrassa: “(...) estic convençuda de què Eros està sempre amagat a la psique de l’arquitecte”. No és d’estranyar, doncs, que hi hagi obres com les que han vist fins ara durant el recorregut, La Dona i l’Ocell, o La Torre Agbar, relacionats amb el gènere masculí, i l’Arc de Triomf amb el femení. Insisteixo, ho diuen els entesos.

Un cop passat l’Arc del Triomf faran un petit tros del Passeig de Sant Joan fins la Ronda de Sant Pere. Giraran a l’esquerra, just a la cantonada, on hi ha un petit monument a Lluís Companys, el president de la Generalitat afusellat pel franquisme. El componen un medalló amb el seu rostre i el d’una noia que duu un mocador a la mà. La historia que va inspirar a l’escultor Francisco López Hernández per realitzar l’obra és bonica: degut als fets d'octubre de 1934 (una revolta de Catalunya i Astúries contra un govern de dretes), Companys va ser empresonat. Una adolescent, de nom Conxita Julià, li va escriure un poema, “Al meu aire”, que el president li va agrair per carta. Quan Companys va ser alliberat i va poder tornar a Barcelona, la noia es va presentar davant seu, es va identificar i li va demanar un record. En Companys li va donar el mocador que sempre duia a la butxaca de l’americana dient-li “Guarda’l i estima’l sempre…i estima Catalunya”. Convertida en poetessa, Conxita Julià, septuagenària, va assistir a l’acte d’inauguració del monument l’any 1997.

Passaran pel carrer Bailen, i tot seguit veuran el monument a Rafael Casanova a la dreta. En passar, segur que recordaran la lluita que aquest conseller en cap -un dels darrers consellers del Consell de Cent, la institució que com tantes més va ser abolida el 1714- va mantenir fa tres segles. I qui sap si recordar l’epopeia no els donarà també forces per acabar de fer els quilòmetres que els quedaran per arribar a la meta.

Més endavant creuran la Plaça Urquinaona, on alguns rememoraran que a quatre passes, a l’esquerra, hi havia l’entitat Marathon Catalunya del carrer Jonqueres, una autèntica institució en els seus inicis i durant molts anys per als aficionats a córrer. La va fundar en Ramon Oliu, un químic que va portar d’Estats Units la moda de córrer maratons i curses populars en contrast a la forma de practicar l’atletisme en aquella època, restringida a fer-se únicament en els estadis. 

L'Oliu, autor del llibre l'Essència del Córrer,  va ser qui va organitzar la primera marató popular que es va fer a Catalunya i a tot l’Estat , l’any 1.978 a Palafrugell. Ell va ser qui va encomanar la seva passió a molta gent, i l’any 1.980, la prova ja es va celebrar per primera vegada a Barcelona.

En els anys vuitanta era freqüent trobar-se amb molts malalts del córrer en aquell local del carrer Jonqueres, i fer-la petar sobre la bogeria comú -no hi havia internet - mentre esperaves torn per inscriure’t en alguna de les entranyables poques curses que llavors hi havia a casa nostra, i a les quals l’hi donava suport l’associació. Els veterans i veteranes que avui estiguin corrent - els que van tenir la sort de conèixe’l i els que corren sense haver-lo conegut- estan, d’alguna manera, rendint un homenatge a la figura de Ramon Oliu, desaparegut el 2005. Es farà especialment viu el record al passar a tocar del lloc on va crear ell una entitat que - presidida més tard cronològicament per en Raimon Vancells, Adolf Torruella, Domingo Catalán i Rafael Salinas - va ser el bressol del moviment popular que tant ha arrelat en el món del córrer. 

I tot seguit, passat Urquinaona, arribaran per la Ronda de Sant Pere a la Plaça de Catalunya, on hi haurà el Km 37