Quilòmetres per entrenar una marató

S’acosta el moment de començar a entrenar la Marató de Barcelona. Els que la fareu per primera vegada, a banda de felicitar-vos per la decisió (una de les millors que haureu pres a la vida), us recomano que aneu amb compte amb alguns plans d’entrenament per córrer la prova que hi ha a Internet. M’esgarrifo quan en veig que diuen que n’hi ha prou amb córrer un total de 25 km a la setmana i 2 o 3 dies. M’agafa un calfred quan llegeixo que no és necessari fer molts quilòmetres per preparar una marató, i recomanen no fer mai tirades de més de 2 hores. No us deixeu entabanar. Segur que els que ho diuen no coneixen el món dels populars. Per preparar la seva primera marató, a un popular, home o dona, li és imprescindible -llevat d’excepcions- durant els tres o quatre mesos abans de la prova  fer un mínim de 50 kms setmanals de mitjana, una mitja marató i una tirada llarga de 30 kms. El més probable és que aquest atleta novell faci la marató en 4 hores o més. I si és així, ¿com se li pot recomanar que per entrenar-la no passi d’una tirada de dues horetes, és a dir, la meitat del temps del dia de la marató? En la meva opinió, ho passarà fatal...suposant que l’acabi.

 

Miquel Pucurull

31/07/2019

Fer un Rosie Ruiz (fer trampes) a la marató

Qualsevol marató és una prova farcida d’anècdotes, a quina més curiosa. I també on proliferen les trampes. Com aquella de la cubana Rosie Ruiz l’any 1980 a la de Nova York. Va entrar en menys de tres hores, que era la marca mínima que li havia de permetre córrer la de Boston dos mesos després. Però es va saber que no va fer tot el recorregut. Es va descobrir a Boston, precisament, on també va tornar a fer una trampa. En aquest cas molt sonada perquè va entrar guanyadora. Havia aconseguit córrer en 2h31, el tercer millor temps que cap dona havia fet mai fins aleshores. Va pujar al podi a rebre la medalla, relaxada, com si no hagués fet res. En cap control l’havien vist passar. Finalment, uns jutges es van presentar a l’arribada per dir que l’havien vist incorporar-se a la carrera quan faltava menys d’un quilòmetre per la meta. Mentre els organitzadors li retiraven els premis, s’assabentaven, atònits, que a la marató de Nova York, per escurçar-ne un terç, havia agafat el metro. Trist honor per a la noia: des de llavors, als que retallen en el recorregut d’una marató (en totes n’hi ha més dels que ens pensem), se’ls coneix com aquells que fan un “Rosie Ruiz”.

Miquel Pucurull

30/07/2019

Curses "No Tradicionals"

Han aparegut de fa poc temps esdeveniments que no m’atreveixo a dir-ne curses, tot i que, als Estats Units, on els han inventat, n’hi diuen així sense cap recança. Em refereixo a les proves d’obstacles on es corre per terrenys amb un munt d’ensurts: des de brases enceses fins a llacs plens de fang, tots ells d’extrema duresa. N’estan sorgint unes quantes a Catalunya i a tot l’Estat. N’hi diuen ‘Espartans Races’, ‘Eternal Running’, ‘Mud Races’... No ens ho hem de prendre com una frivolitat: els nord-americans han publicat dades sobre aquestes proves on es veu que tenen cada cop més adeptes. Fins el punt que el nombre de participants en aquestes curses que ells anomenen ‘No Tradicionals’, superen el de corredors i corredores que al cap de l’any corren maratons i mitges maratons. I ves a saber si aquí no passarà el mateix. Malgrat no m’agradi, no seria estrany que acabi esclatant, també a casa nostra, aquesta nova moda de -és un dir- córrer. 

Miquel Pucurull

30/07/2019

Cada cop corren més dones

Cada cop hi ha més dones que corren. Fins al punt que el córrer a Catalunya no seria el què és si no fos per la contribució que fan actualment les corredores a aquest fenomen. En totes les curses, el percentatge de dones que les corren –els entesos en diuen la ràtio- és cada vegada més alt. Va des del 50% del total de participants en les de cinc km fins el 13% en la marató (sense considerar en aquest cas els estrangeres i estrangeres). Podrà dir-se que la ràtio del 13% és molt baixa comparant-la amb altres països on corren maratons gairebé tantes dones com homes.  Hi ha qui diu que les nostres no arribaran mai a aquests nivells. Bestieses. La dona és igual a tot arreu. El que són diferents són les condicions culturals, socials i econòmiques. I per arribar a la igualtat fa falta temps. Però s’hi arribarà. I al pas que van, aviat. N’estic segur.

Miquel Pucurull

29/07/3019