És un fet que les dones han tingut molts impediments
per córrer maratons. El més significatiu -que ara ens sembla ridícul- és el de
que, anys enrere, no les deixessin participar perquè els metges consideraven
que una distància tan llarga afectava a la feminitat i no podrien tenir fills.
Això passava fins i tot a Estats Units. Malgrat que a Boston ja podien córrer després
que Katherin Switzer es saltés la norma l’any 1967, a la marató de Nova York ho tenien
prohibit els dos primers anys que es va celebrar. Ho van autoritzar el 1972 amb
reserves. Volien córrer sis dones, i podrien fer-ho, però amb la condició de
sortir soles, deu minuts abans que els homes. Quan es van inscriure es van
queixar de la segregació. Però ni cas. I el dia de la prova, quan els corredors
es disposaven a sortir, es van trobar que les sis noies, que no havien acatat
la norma, estaven assegudes al terra, impedint-los la sortida. Es va muntar un
rebombori fins que els organitzadors van accedir a que correguessin plegats. Va
ser un esdeveniment del que se’n va parlar molt i va contribuir decisivament a
l’esclat del moviment popular del córrer. Un moviment que creix sense parar, en
especial degut a elles. Només cal dir que a la mateixa marató de Nova York, les
corredores ara són un 42% del total de participants. Dones que no pateixen cap
mena de discriminació gràcies a Lynn Blackstone, Jane Muhrcke, Liz
Franceschini, Pat Barrett, Nina Kuscsik i Cathy Miller, les sis maratonianes
rebels de 1972.
Miquel Pucurull
09/08/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada