Fisonomia Cursa DIR Diagonal

Km 0 a l'1

Quan es va a córrer una cursa, un se sent feliç i ’il·lusionat. Feliços i il·lusionats, doncs, començarem la Cursa per la Diagonal el diumenge 26 de maig, a la zona universitària, exactament davant de les Facultats d’Econòmiques i de Sociologia a l'esquerra i d'Arquitectura a la dreta.

Pocs metres desprès de la sortida passarem per davant del Palau Reial de Pedralbes. Un palau que va ser regalat a la Corona a les primeries dels segle passat per un senyor que tenia mols quartos, en agraïment a que el rei l’hagués anomenat comte. Un palau que és una meravella, i malgrat això, la reina Victòria, en allotjar-s’hi per primera vegada, va dir “Los catalanes són gente estranya. Construyen un palacio para los pobres (es referia a l’Hospital de Sant Pau, que acabava d’inaugurar) i una choza para los reyes”. En passar veurem unes estàtues a banda i banda de l'entrada, alguna de les quals són dones nues. Les van retirar de la plaça Catalunya l'any 1928 per immorals, i les van traslladar aquí, que era un lloc molt allunyat de la ciutat.

En front del Palau (no ho veurem perquè l'any 2001 va desaparèixer)  hi havia un grup escultòric que era un monument a los caidos del bàndol franquista durant la Guerra. Va ser objecte de dos atemptats, un l'any 1974, poc abans de la mort del dictador, i un altre el 2001, que va ser definitiu perquè del grup només va quedar-ne el pedestal i una creu.

Tirarem cap avall i passarem tot seguit per davant de la Facultat de Dret a l’esquerra i de la de Farmàcia a la dreta. Aquesta, d’obra vista i més antiga que l’anterior, va ser la primera que es va construir a la zona universitària. L’edifici de la de Dret té, segons diuen, molt valor. Quan es va fer, l’any 1958, va suposar una innovació arquitectònica -“el primer edifici públic modern i civilitzat de Catalunya després de la guerra”, segons el famós arquitecte Oriol Bohigas-, i amb el temps, s’ha convertit en una referència de la ciutat.

Un apunt: l’espai de la Facultat de Dret ocupa el que fou, acabada la guerra, la sala de festes California, més tard Copacabana, un local a l’aire lliure per a l’alta burgesia de la ciutat, on hi feien sopars  en una terrassa, i ball amb música amenitzada per una orquestra. Si mentre baixem fem un cop d'ull a l'esquerra, hi veurem una figuera a l'entrada de la Facultat. És un arbre centenari que estava al costat de la pista de ball i   s’ha conservat. (A la foto dels anys cinquanta s'hi veu la figuera a la dreta).

En un no res (el terreny és pla i convida a córrer de valent des de la sortida, que fins el final tot és baixada o baixadeta), passarem l’Hotel Princesa Sofia a la dreta (el punt més alt de la marató, per cert, que més d’un i d'una hauran corregut).  Baixant per aquest tram de la Diagonal, passarem per un sector on la societat del benestar i l’alta economia es fa palès. Una mica més enllà de l’hotel ens trobarem les Torres de La Caixa, a l’altura de les quals ens trobarem també el senyal del Km 1. Les Torres de La Caixa tenen la singularitat de què el rètol i el logotip característic de l’entitat creat per Joan Miró - l’estel de color blau i les petites rodones vermelles i grogues que segons va dir l’autor representen l’univers i  els colors de la bandera catalana i espanyola - es mou a dalt del dos edificis d’un costat a l’altre.

Km 1 al 2

Passades les Torres de La Caixa veurem a la dreta les innovadores en el seu moment Torres Trade de l’arquitecte Josep Antoni Coderch, darrera de l’edifici d'El Corte Inglés -construït exactament on anys enrere i fins el 1955 hi havia una presó de dones- que el passarem a tocar. Sense voler-ne fer propaganda, tothom sap que aquests grans magatzems organitzen cada any una multitudinària cursa des de fa molt temps – concretament la primera va ser l’any 1989 - en la qual, i per aconseguir el Guinnes hi van participar 110.000 corredors el 1994, alguns dels  quals de ben segur que estarem fent ara aquesta cursa d’avui.

A l’esquerra del nostre pas hi ha també un atractiu edifici. El de l’antiga Banca Catalana i actualment de l’Editorial Planeta, un dels primers edificis intel•ligents de la ciutat, construït l’any 1970, que entre altres coses posseeix un sistema d’irrigació controlat per ordinador, que permet – ho veurem fàcilment tot passant per davant – mantenir una exuberant quantitat de plantes en la seva façana.

                                                                              Una cosa que també veurem baixant per la Diagonal són les estructures metàl•liques que van de banda a banda de l’avinguda formant un arc, i amb pantalles i senyalitzadors de trànsit indiquen si els carrils estan oberts o tancats, la particularitat de les quals resideix en el fet poc conegut de què són obra del famós arquitecte Santiago Calatrava.

També haurem vist uns rails de tramvia al terra, just al costat de per on estem baixant. Pertanyen al Trambaix, un mitjà de transport que passa amunt i avall per aquesta part alta de la Diagonal, i també per la part baixa, per on passarem més tard,  i que constitueix una celebrada novetat. Bé, novetat del tot no és, perquè més d’un ha de recordar al veure’ls,  que fa uns anys – potser són molts i no hi haurà gaires que  ho hagin vist - els tramvies eren el mitja de transport de superfície per excel•lència, fins que, insòlitament, és va abandonar el seu ús.

Seguirem baixant i passarem a tocar dels Jardinets de Clara Campoamor i de Ferran Soldevila a la nostra dreta. Són petits i res de l’altre món, però s’agraeix la mica de verd en mig de tants gratacels - 10 en concret contant el gratacels ajagut que és l’Illa Diagonal - que hi ha en aquesta banda dreta de la Diagonal.

Un d’aquests gratacels és el del Hotel Hilton de la cadena del mateix nom.  L’hereva d’aquest imperi hoteler, la multimilionària nord-americana Paris Hilton, no ha confirmat si estarà a Barcelona per veure’ns passar per sota de casa seva. Si ho fa ens animarà una mica veure-la perquè és molt sovint pedra d’escàndol per les seves exhibicions i els seus afers; afers no especialment relacionats amb les finances, que seria el que li escauria perquè la nena és propietària de més de dos mil hotelets de luxe com aquest, sinó per altres coses. Coses de la jet set.

Al passar corrent per aquest indret ens vindrà a la memòria que a l’altre costat, a la cantonada de la Diagonal amb el carrer Numància, hi va haver els primers estudis de TV3. I ens sorprendrà que en un espai tan petit com era la planta de l’edifici de Catalana Occident ara, actualment un restaurant i un banc, pugessin fer fins i tot programes com el Club Súper 3, posem per cas.



Passarem per davant de l’Illa Diagonal, un modern edifici de color blanc, obra de Rafael Moneo, que de lluny i a mida que ens hi apropàvem vèiem que, en efecte, té la forma d’un gratacels horitzontal (sembla ser que l'arquitecte es va inspirar en el Rockefeller Center de Nova York). L’Illa Diagonal és un lloc que sempre està a vessar de gent disposada a gastar perquè allotja tota mena de botigues. Des d’una d’esports en la qual qui més qui menys ens hi haurem comprat algunes sabatilles, fins una d’immensa en la qual segur que també ens haurem endut més d’un llibre o un DVD, passant per desenes de boutiques d’allò més fashion... desenes de cafeteries i restaurants....

Un edifici, aquest de l'Illa, que és una invitació al consumisme i a la bona vida, construït , paradoxalment, en els mateixos terrenys del que fou l’Asil de Sant Joan de Déu per a nens pobres de Barcelona fins fa quaranta anys. Traslladat a Esplugues des de llavors, és actualment un magnífic hospital de referència mundial on hi pot anar tothom, però a principis del segle passat -segons diuen els historiadors- per poder entrar-hi calien uns certificats de pobre de solemnitat i... d'haver estat batejat i confirmat.

En arribar a l’Avinguda de Sarrià, a tocar de l’edifici Atalaia, un gratacels també blanc de 21 pisos, hi veurem un altre senyalitzador, tot i que aquest no és del tipus que va  dissenyar Calatrava ni té que veure amb el tràfic. Serà exclusiu per a nosaltres: el del km 2.

L’edifici Atalaia se’l coneix pel del Crim perquè fa uns anys s’hi va produir l’assassinat de la mestressa d’un dels pisos. Un succés que no sé si s’ha acabat de saber del tot el que durant molt temps va estar envoltat de molt misteri. Les restes de la senyora van ser trobades al cap de vuit dies en un descampat de Sitges, després de desaparèixer una hora més tard d’haver entrat a l’edifici per davant del qual passarem corrent (mai més ben dit). I per explicar una cosa menys sinistra, en el mateix edifici hi havia un restaurant per a gent guapa de Barcelona a l’última planta. Ara ja no hi és perquè tot i que la vista era magnífica va haver de tancar: els que hi anaven, a més de no menjar quasi res, al rebre el compte es quedaven sense alè.

Km 2 al 3

Ningú ho diria, però per aquest lloc de la Diagonal on estem corrent era un dels espais de la ciutat on fa anys hi havia barraques. En els anys quaranta, n’hi havia a tots els districtes, i també aquí, encara que pugui semblar insòlit, n’hi havia.



Ocupades la majoria per gent treballadora que havia arribat d’altres zones d’Espanya fugint de la misèria o de la persecució política de la postguerra, es posava a viure -és un dir- on podia; sense aigua corrent, sense llum...en casetes fràgils construïdes per materials trobats pel carrer. Aquestes de la Diagonal van ser enderrocades l’any 1952 perquè es tenia que celebrar el Congres Eucarístic i convenia donar bona imatge, i els seus habitants van ser traslladats corre-cuita al barri de Can Clos.

 Seguint la baixada, passarem a tocar els estudis de Catalunya Ràdio, a la nostra esquerra, que fan xamfrà amb el carrer Beethoven.  L’emissora va començar a emetre l’any 1983 amb l'objectiu de promocionar i difondre la llengua i la cultura catalanes. Les primeres paraules les va dir Miquel Calçada mentre s’escoltava de fons una peça de Lluís Llach: “Són les zero hores, zero minuts del dia 20 de juny del 1983. Comencem en aquest moment una feina volguda i important: la posada en marxa de Catalunya Ràdio”. (Cal dir que Catalunya Ràdio no va ser la primera emissora en emetre en català desprès de la guerra: ho va ser Ràdio 4, que ho va fer l’any 1976, pocs mesos desprès de la mort de Franco). Un servidor, que entrena sempre escoltant la ràdio, gaudeix molt escoltant aquesta emissora. Un dels programes preferits de la qual la tertúlia del matí (impagable la que feia l’Antoni Bassas fa uns anys, abans d’anar-se’n a Estats Units).

Que la Diagonal ha estat sempre un indret freqüentat per la gent guapa de la ciutat ho demostra, no tan sols els edificis i locals actuals sinó també els que hi havia anys enrere. Si aquesta cursa l’haguéssim corregut fa seixanta anys ens hauríem trobat, passada l’emissora, El Cortijo, a la cantonada amb Beteethoven. El Cortijo era una sala de festes del mateix estil que la Calfornia que "hem vist abans" amb un restaurant a l'aire lliure on hi feien ball amb una orquestra desprès de sopar. En una casa  d’habitatges de la Diagonal, la del nº 608, un rètol ho recorda: Edificio El Cortijo.

Arribarem a la plaça Francesc Macià i la vorejarem.  Fa anys, fins el 1958, hi havia a la plaça, entre el carrer Urgell i l'avinguda Tarradellas (llavors Infanta Carlota) un local amb una pista a l'aire lliure on s'hi jugava a hoquei i s'hi feia patinatge artístic. El Club Patin, es deia, i fou un dels primers clubs d'hoquei que hi va haver a Catalunya.

Deixarem la plaça i seguirem baixant per la Diagonal. Parlar de baixar és un dir perquè el cert és que la pendent és imperceptible. Haurem passat per davant de l’edifici del grup de La Vanguardia (grupo si volem ser puristes, que ès el que posa el rètol que hi ha al terrat), on hi ha l’emissora de Rac1 en una de les plantes (bones tertúlies conduïdes per en Bastè als matins) i un altre El Corte Inglés, ubicat en el mateix lloc que fa uns quaranta anys hi va haver el grans magatzem Sears, de la multinacional nord-americana del sector que, curiosament, no venien res i van haver de tancar les portes.

I ja que parlem de negocis, tot baixant per aquest tram de la Diagonal, ens cridarà l’atenció la gran quantitat de botigues que duen, ai!, rètols que diuen “es lloga” o “se alquila”. Estranyament, moltes més a la dreta que a l’altra banda, on sembla ser que les tendes no pleguen. Al costat esquerra (lateral muntanya de l'avinguda) n’hi ha un munt que deuen anar molt bé en aquest temps de crisi. Potser, ves a saber, al costat dret  no hi toca tant el sol. Però el cert és que hi ha molts més locals buits amb el maleït cartell. Fixem-nos hi per curiositat. No massa, però, per a no deprimir-nos, que avui no convé. No sigui que aquell amic amb qui sovint entrenem junts no estigui per orgues, s’aprofiti i ens avanci més del compte.


Baixant -ja he dit que és un dir- creuarem el carrer de Casanova i veurem de reüll, a la nostra dreta, a la cantonada amb el carrer de Buenos Aires, quasi tocant a la Diagonal, un petit edifici modernista que, nosaltres, esportistes com som, no podem obviar: el Museu de l’Esport. No és tan espectacular com el Museu Olímpic de Montjuïc, però és més bonic de veure per fora, que és el que, ara, a aquestes hores i en aquest moment, és el què ens interessa. És una casa construïda el 1911 per l’arquitecte Puig i Cadafalch, que va ser cedida pel doctor Colet a finals del segle passat a la Generalitat per a que es convertís en l'actual museu. Hi anirem un dia (ara no!), perquè val la pena veure les diverses peces de temàtica esportiva, en especial referides a l'esport català que hi ha, i un petit conjunt escultòric amb el bust del Barò de Coubertain, que diuen, els entesos, que està perfectament elaborat i acabat.

Una mica més enllà, en l’eixamplament on la Diagonal es creua amb Casanova, hi ha una bonica font, on una figura de bronze d’un jove pescador sosté un peix en una mà i alça l’altre en senyal de triomf per haver-lo pescat. A la Diagonal n’hi ha unes quantes de fonts, boniques o no, que ens van molt bé per als que entrenen (entrenem) per l’avinguda. I aquesta, que amés a més, té l’honor de ser la primera font-escultura que es va posar a l’Eixample, ens anima sempre pel seu gest.

Avançant, al travessar el proper carrer de Muntaner, veurem en front nostre, a l’esquerra, i també de reüll, l’edifici del Col•legi d’Aparelladors al petit carrer de Bon Pastor. És bo de veure per l’originalitat de les 100 lletres de 16 colors diferents de la façana i la gran llagosta que sobre surt del terrat. Joan Brossa, l’inspirador, va dir que era un Poema Visual per a una Façana: “...cinquanta lletres formant el nom del Col•legi, i les altres distribuïdes per la façana en cinc columnes i per ordre alfabètic, com si es tractés de material d'una impremta que s'hagués deixat caure per la paret”. I de la Llagosta col•locada a dalt de l’edifici, amb la pota de l’insecte en forma de la lletra A , en Brossa va explicar que l’havia triat perquè era com "un homenatge inconscient al talent dels aparelladors”.

Curioses de veure són també les façanes de la mansana de la dreta, entre Muntaner i Aribau, en la qual, totes les cases són exactament iguals al llarg dels cent i pico de metres. S’anomenen Cases Ramon Almirall. I espectacular la façana de l’edifici de la companyia d’assegurances Zurich, a la dreta, passat Aribau, amb 42 plafons d'esmalt d'un vermell molt reeixit. Una obra del pintor Madirolas, que vol representar la creació de l'univers.

Un apunt: si la cursa s'hagués celebrat fa 120 anys, a més a més, veuríem a Buffalo Bill i un munt d'indis pell-roja en aquest lloc, a les voreres de la Diagonal, aplaudint-nos mentre passem per aquest punt. I és que, exactament l'any 1890, va venir a Barcelona en Buffalo Bill en persona, acompanyat d'una troupe de 200 indis i 200 cowboys, formant part d'un circ ambulant que recorria Europa, i s'havien instal•lat en un solar que hi havia en l'espai on ara hi ha les mansanes de sota de la Diagonal entre Muntaner i Aribau (a l'alçada d'on hi veurem de debò, el senyal del Km 3) . Llegeixo en un diari de l'època que:

"El desembre de 1889, Buffalo Bill i el seu circ van arribar a Barcelona amb els seus llegendaris indis, tot i que l’espectacle ja no comptava amb una de les seves principals estrelles, Toro Sentado. Buffalo Bill, era l’alies de qui va ser el coronel William Frederik Cody. Va néixer en un poblet d' Iowa l' any 1846. Als vint-i-un es va allistar a l' exèrcit per anar a la guerra dels ianquis i els confederats. Com a rastrejador de l' exèrcit, actuava com un veritable indi: en una batalla va matar en un combat, mà a mà, al cap pell roja Yellow Hand arrencant-li la cabellera, per la qual cosa va rebre la Medalla d' Honor del Congrés d’Estats Units. I quan la guerra es va acabar, es va dedicar a exterminar búfals, dels quals en va matar a milers. Retirat de les seves aventures, William Frederick Cody va crear l'espectacle Buffalo Bill's Wild West (L’Oest salvatge de Buffalo Bill), que va recórrer Amèrica i Europa. Format per gairebé mil persones, representaven la vida a les praderies, els atacs indis a les caravanes, els robatoris a les diligències i les batalles dels indis sioux contra el Setè de Cavalleria. L'espectacle, després d'actuar a França, es va representar a Barcelona on s’havia creat una enorme expectació. Tot i l'èxit dels primers dies, va anar decaient: les entrades es venien a una pesseta, però va haver de rebaixar-se el preu a la meitat. La malastrugança va acompanyar l'estada de les cinc setmanes d'en Bufallo Bill a ciutat: per culpa d’una epidèmia de grip d’aquells dies, van morir dos components de la companya. I per acabar-ho d’adobar, un terrible mal de queixal va obligar al mateix Buffalo Bill a anar a l'Hospital de Sant Pau. Li van arrencar, i el molar va quedar exposat en una vitrina de l'hospital durant anys, fins que va ser robat per algú que se’l va vendre a un col•lecionista".

Km 3 al 4

I així, arribarem a la propera cantonada, on acaba el carrer d’Enric Granados, aquell músic català que va morir al Canal de la Mànega en ser torpedinat el seu vaixell pels alemanys durant la Primera Guerra Mundial, i ens trobarem la Casa Sayirach, el que es considera el darrer edifici modernista, construït a Barcelona l’any 1918. A la part d'abaix d'aquest edifici hi ha el restaurant La Dama, un dels que està més de moda a Barcelona. En el seu interior, que manté els seus orígens (porta, escales, sostre, columnes, vidrieres...), tot és d’un luxe extremadament refinat. Del menjar no puc dir res perquè no hi he estat mai; el local l’he vist només en les fotografies d’un llibre sobre modernisme. El preu, 106 euros per persona del seu menú degustació, no és apte per a jubilats.

Passarem el començament del carrer de Tuset, a la nostra esquerra, que fa uns anys va ser el punt de trobada de la gent guapa de la ciutat. I és que el carrer de Tuset va ser l’espai de diversió de la gauche divine dels anys seixanta i setanta. La formaven una barreja d’intel•lectuals, artistes, burgesos i progressistes que freqüentava La Cova del Drac i altres locals (el Bocaccio molt a prop, a Muntaner), i pel que semblava, s’ho passaven a base de bé. Els més actius, pel què es deia, eren els escriptors amb Terenci Moix al capdavant, els arquitectes amb Ricardo Bofill entre altres; cantants com Raimon i Serrat; gent del mon del cinema com la model i actriu Teresa Gimpera i els directors, Gonzalo Suarez un d’ells, i altres com el dibuixant i humorista Jaume Perich o el fotògraf Oriol Maspons... Un grup d’allò més heterogeni, que varen decidir, entre bogeries i accions polítiques (amb reserves), festives i culturals, donar a entendre que a la Barcelona gris i reprimida del moment no li anava malament desinhibir-se i cantar-li a la vida.

Una mica més endavant, també a l'esquerra, hi veurem el cine Boliche. Va estar tancat durant uns anys i  feliçment l'han tornat a obrir fa pocs dies, essent un dels pocs de Barcelona, que aposten per projectar pel•lícules subtitulades en català.

Un apunt: el Boliche fou primer una bolera -d’aquí el nom- que va tenir molt èxit en els anys seixanta. I un altre apunt: està als baixos de la Casa Coll Portavella -propietat d’un acabalat industrial del ram de la llana del primer terç del segle passat-  des de la qual, en un dels balcons guarnits amb damassos i símbols de la Falange, en Franco, brazo en alto, va presidir la desfilada militar per la Diagonal el mes de febrer de 1939, un mes després de l’entrada de les tropes nacionals a Barcelona.

Passem-hi corrent de pressa, mai més ben dit.

Uns metres més enllà, travessarem el carrer Balmes, a la cantonada dreta del qual hi ha un dels gratacels més alts de la ciutat, el Banc Sabadell Atlàntic. De 83 metres, construït l’any 1969 per l’arquitecte Mitjans - el mateix que va fer el camp del Barça- va ser durant un any l’edifici més alt de Barcelona, fins que l’any següent és va edificar un que hi ha a les Drassanes, l'edifici Colom, que es va enlairar fins a 110 metres. Al xamfrà de l'esquerra, hi ha el del Círculo Ecuestre, seu d’un club de l’alta societat que va ser fundat fa més de cent cinquanta anys per un grup d’aficionats als cavalls, traslladats a aquest palauet des d’en fa seixanta.

Des de bon començament, els socis van considerar que a part de l’hípica, també hi havia altres coses que interessaven. I per això sovint organitzaven, i segueixen organitzant, balls, vetllades benèfiques i festes plenes de glamour. El que priva ara, però, malgrat el nom del club (al qual ningú li diu Cercle Eqüestre per cert) són dinars de bona cuina per a gent important; de cavalls gairebé no se’n parla. Si voleu fer importants negocis, menjar bé i jugar al bridge -en lloc de fer-vos pols corrent- ja ho sabeu: fer-se soci només costa 12.000 euros d’entrada. Compte, però, no hi aneu sense corbata perquè no hi entrareu. A no ser que li en demaneu una al conserge, que en té algunes en un petit armari per a ocasions. Ja se sap, són normes de l’alta burgesia...I és que això de l’ús de la corbata marca molt. És coneguda, a propòsit, l’anècdota sobre la mania que tenia en Josep Tarradellas per a que els homes en duguessin si volien entrevistar-se amb ell quan era president de la Generalitat. Quan en Xirinacs, el va visitar a Palau calçant xiruques i vestint pantalons de pana, en Tarradellas el va plantar tot dient-li: “- Què, mossèn, d´excursió avui? Bé, quan torni, ja em trucarà, oi?”.

Creuarem el començament de la Via Augusta, a la nostra esquerra, el carrer pel qual diuen que s’arribava a Roma per carretera, i seguint per la Diagonal ens adonarem que està ple d’edificis senyorials d’aquells que les portes són grans i de ferro forjat, i les façanes, magnífiques, treballades, plenes de bon gust, europees, que serveixen per recordar-nos que estem en l’espai més elegant de l’Eixample. Vull dir els edificis que no s’han enderrocat, que han estat molts, tot i que, els llocs on se’n han construït de nous també són esplèndids, tot s’ha de dir. Una mica més enllà, tres o quatre cases més enllà de la Via Augusta, passarem per davant d’un edifici que en un temps hi va haver el cinema més luxós de Barcelona, el Windsor.

El Windsor era un local amb aspecte de palau, que disposava d’un bar i un restaurant. Va inaugurar-se l’any 1948 amb la pel•lícula Hamlet, de Lawrence Olivier, però el gran èxit, la que més va durar en cartell -255 dies, tot un rècord-, i va entrar en l’imaginari de la ciutat, va ser Lo que el viento se llevó, estrenada el 1950, deu anys després d’haver-se filmat. Una pel•li “no apta”, que les autoritats morals de l'època (els capellans, vaja) van qualificar amb un 4, és a dir, "gravemente peligrosa".Perillosa o no, la gent es matava per anar a veure-la. Tant és així, que els diumenges s’hi feien tres sessions: una matinal a les 10 del matí, una per la tarda i una per la nit, la més cara, que costava 25 pessetes a dalt i 40 a baix. A finals dels seixanta les sales de cinema van començar a patir una forta crisi, i el darrer dia de 1970 va tancar les portes i va ser enderrocat. Es recorda el nom en el fred immoble d’oficines actual pel rètol de l’entrada, que podrem veure en passar: Edifici Windsor.

Passarem tot seguit per davant del final de la Rambla de Catalunya, a la nostra dreta, i veurem una escultura humorística en primer terme. Una de les dues que l’escultor Josep Granyer té en aquesta rambla, l’altra a baix de tot tocant a Gran Via. Ambdues pertanyen a l’anomenat art no figuratiu d’”escultures iròniques”. La de baix, El toro meditant, diuen que ironitza sobre la famosa El Pensador de Rodin, i la que veurem tot passant, La Girafa Coqueta, que adopta una posició contrària a la d'un animal d'aquest tipus, és una al·lusió festiva, segons l'autor, a una germana de Napoleó Bonaparte.

Al costat, i davant de la Casa Serra, la seu de la Diputació que té enganxat un desafortunat (per a mi) edifici de vidre, hi ha un altre escultura, un Sant Jordi, obra de Joan Rebull. No sé si ens hi podrem entretenir massa en mirar; si ho féssim, veuríem que l’imatge és completament oposada a la que coneixem del Sant Patró de Catalunya. No ho dic com una crítica perquè no hi entenc gaire de sants ni d’art, però, per posar un exemple, en lloc d’armadura va vestit amb una mena d’esquijama de màniga curta. Dret, impertèrrit, amb la mirada fixa en la llunyania, com tractant d’esbrinar on té el cavall, el cert és que –per a més inri li van posar un test al costat en lloc d’un dragó- al meu parer, no és el que un espera d’un aguerrit cavaller com aquest, que situat gairebé a peu de terra, perd majestuositat i presència.

Avançant, passarem per davant, a la nostra esquerra, de  l’Església de Pompeia de l’ordre dels caputxins. Res d’especial, si no fos perquè va ser un lloc clau per reunir-se en la clandestinitat durant el franquisme. En front,  a la nostra dreta, el Palau Robert en la convergència amb el final del Passeig de Gràcia. Va ser residència del senyor Robert i Suris, i té un magnífic jardí on descansar. Si està obert, després de la cursa ens hi arribarem. Tot seguit passarem pel costat, a l'esquerra, del monument de la Plaça de Joan Carles I. Dic que serà al costat del monument de la Plaça de Joan Carles I...i millor, per entendre’ns, seria dir que serà al costat d’El Llapis de la Plaça del Cinc d’oros...que és com se li ha dit tota la vida. És més, em sembla que ningú sap el vertaders noms. La gent li diu així des de fa cent anys, quan construïen un conjunt monumental que va trigar molt en fer-se: hi havia quatre fanals al voltant d’una rotonda circular que restava buida al centre, tot plegat com la carta de naips, i Cinc d’oros s’ha quedat. I El Llapis, per l'obelisc del grup. En qualsevol cas, i potser atès a que la plaça ha rebut diverses denominacions oficials segons el moment: “de La República”, “de La Victòria”, o “de Joan Carles l”, cap ha arrelat tant com el popular.
 

En veure El Llapis , un servidor no podrà per menys que rememorar que fins fa poc hi va haver una escultura que va ser posada fa 70 anys, acabada la guerra, per substituir una altra que simbolitzava la República que ara està a la Plaça Llucmajor. Tenia el braç dret estès i enlaire, suposadament per saludar les tropes franquistes que van ocupar Barcelona en senyal de victòria. En passar, em solidaritzaré amb l’acte que es va fer un any abans de treure-la (un dels molts que van ajudar a  fer-ho efectiu), quan després d’uns parlaments demanant retirar-la d’aquí, una rèplica de cartró va pujar en globus.

I ja que parlem d’això, no em puc estar tampoc de recordar que durant molts anys, fins en fa dotze o tretze, la Diagonal era l’avinguda on se celebrava, normalment amb una cabra pel mig, una parada militar com a continuació de la que hem explicat fa una mica. Ara, afortunadament, hi correm una cursa encantats de la vida, en la qual, i tot seguit, després de travessar el senyorial Passeig de Gràcia, haurem arribat al Km 4.  

Km 4 al 5

Parlant de canvis de noms, hi ha carrers a Barcelona que han canviat moltes vegades; cap tant, però, com l’avinguda per on estarem corrent. La Diagonal ha tingut molts noms des que en Cerdà va inventar-se l’Eixample. El li va posar “Gran Via Diagonal” el 1865. Va durar poc, el 1874 li van canviar per “Avenida Argüelles, el nom d’un polític de l’època que va ser secretari d’un bisbe de Barcelona i important membre de la maçoneria; el 1922 la van batejar com “Avinguda de la Nacionalitat Catalana”, que encara va durar menys que el segon: dos anys concretament, perquè amb la dictadura de Primo de Ribera, i per adular al rei li van posar “Avenida Alfonso XIII”; des de l’any 31 fins el 39 es va dir “Avenida del Catorce de Abril”, la data de la proclamació de la Segona República; acabada la guerra, i des de 1939 fins a 1979, “Avenida del Generalísimo Francisco Franco”, que no cal dir per què. I des de 1979, amb el restabliment de la democràcia, l’actual “Diagonal”, que és el nom que, per més que ens en imposaven un altre, li varem dir sempre en vida d’en Franco.

Passat el passeig de Gràcia veurem a la nostra esquerra –si no anem massa escopetejats- la Casa Comalat, que és un dels edificis més curiosos del modernisme per les dues façanes que té. La de la Diagonal és molt apreciada, però a mi m’agrada molt la que dóna al carrer Còrsega per l’originalitat de les seves finestres.

Seguirem avançant per la Diagonal avall, i a la dreta, gairebé a la cantonada amb Pau Claris, ens trobarem i admirarem el magnífic Palau del Baró de Quadras, un edifici modernista realitzat per Puig i Cadafalch l’any 1906 per a un industrial molt ric, Manuel Quadras i Feliu, que uns any abans l’havien convertit en aristòcrata. Certament, la façana de la casa del senyor baró, profusament esculpida, és un treball escultòric de gran virtuosisme. Està compost per escuts heràldics, bustos de personatges medievals i renaixentistes, flors, garlandes...una meravella vaja! Llàstima que avui tinguem tanta pressa.


Deixant el palau del senyor baró enrere, a la cantonada amb Roger de Llúria, a la nostra esquerra, veurem l’Església dels Carmelites. Tot i que es va construir el 1921, no és res de l’altre món. Els entesos diuen que és una obra massa “eclèctica” (he tingut de mirar el diccionari per saber que vol dir, “Que amalgama opinions i tendències generalment considerades com a contradictòries”...i m’he quedat igual) , de la qual li va ser mutilat un campanar d’estil mudèjar.

També veurem, abans de  la propera cantonada, un altre espectacular edifici de l'arquitecte, Josep Puig i Cadafalch, en aquest cas de tres vivendes que ara en diríem unifamiliars, que un banquer va fer construir per cada una de les seves tres filles. La Casa Terrades, coneguda de sempre per la Casa del les Punxes per les agulles de les torres de la seva teulada, està considerada per alguns com la millor de totes les cases de pisos, no de Barcelona, sinó del planeta. Una curiositat: malgrat l’harmonia del conjunt i la semblança entre sí de les vivendes, les portes d’entrada son completament diferents unes de les altres. Segurament - disculpeu la malicia- per a que les propietàries no s’equivoquessin de porta si arribaven tard a casa.

I avançant, cada vegada més de pressa perquè estarem com aquell que diu a l’equador de la cursa, i perquè, tot s’ha de dir, la Diagonal aquí és on fa més baixada, creuarem el carrer del Bruc, un nom que tothom sap que està posat en honor d’un timbaler de Santpedor -el mateix poble on va néixer en Pep Guardiola-  que tocant el tambor va espantar els francesos l’any 1808 i es va guanyar una batalla. Creuarem el carrer de Bruc i en fer-ho, val la pena mirar a la dreta per veure la bonica font que hi ha a la cantonada. És coneguda per dos noms: l’oficial és La font del negrito, però molta gent li diu "La font de la palangana" (no ara, que no és políticament correcte dir “negre” i diem “de color” per parlar d’una persona negra, sinó des que és va inaugurar l’any 1917). El conjunt està format per dues figures, un nen -el negret- que porta una palangana a les mans, i una nena que li eixuga la cara. L'escultor, Eduard B. Alentorn, que sempre triava com a model a algú de la seva família, va fer servir aquesta vegada a dos dels seus fills. I els veïns, aprofitant l’avinentesa, diuen que l’escena és una al•al·legoria poètica: el nen li demana a la seva germana que li renti la cara sovint per a que se li aclareixi la foscor de la pell. Bonica font, de veritat. I ja que parlem de fonts -ja hem dit que a la Diagonal n’hi ha unes quantes- a la cantonada de següent carrer que creuarem, Bailén,  en trobarem una altra, La font de l’efeb. La figura de la font és la d’un adolescent de l’antiga Grècia –amb un posat bastant efeminat per cert, com solien representar als efebs, que un no s’ho explica, perquè pel que sé, eren joves que instruïen per a la guerra- , no tan bonica com la del carrer Bruc, però per a poder beure aigua quan un corre per aquí, fa el seu servei.

Alguna vegada he pensat, a propòsit, que a la Diagonal n’hi ha tantes de fonts -on no hi beu ningú mai casualment- perquè, sabedors els ajuntaments de les primeries del segle passat que un dia o altre esclataria el boom del córrer, les van posar expressament aquí per a que els que correm ens puguem avituallar.

Una mica més endavant, a la cantonada de la Diagonal amb el carrer Girona , veurem a la nostra esquerra una escultura dedicada a un submarí. És una de les primeres obres de Josep Maria Subirachs. Està davant de l’edifici de la Mútua Metal·lúrgica, i és una reproducció a escala petita del submarí Ictíneu construït per Narcís Monturiol, amb el qual és va submergí al port l'any 1859.

I continuant per la Diagonal, aviat veurem, cada vegada més a prop, el monument a Mossèn Cinto Verdaguer que hi ha a l’encreuament de l’avinguda i el Passeig de Sant Joan. Ja he dit que d’art no hi entenc (i de gairebé res, per ser exactes), però hi ha escultures que m’agraden i altres que no. Aquesta és de les que no, gens. Tot el conjunt és bastant tètric, francament, i provoca una mica d’angoixa. La figura la van fer representant-lo quan deuria ser bastant gran d’edat, perquè al pobre home se’l veu carregat d’espatlles, molt corbat cap endavant. No és que pensi que l’havien d’haver esculpit de quan estudiava al Seminari de Vic (del qual es va escapar per cert), però hem vist mil fotografies d’ell, completament dret, i faria més patxoca. Sorprèn que l’escultor representés així a l’autor de l’Atlàntida, perquè, sabut és que els artistes solen millorar els personatges que els hi encomanen pintar o esculpir. Però és així, què hi farem.

I no és tan sols l'estàtua el que inspira inquietud. Per acabar-ho d’arreglar, esta rodejada de xiprers, que ja se sap que és un arbre utilitzat per menesters que tenen a veure amb l’altre barri més que en aquest. El conjunt, d’alegria, poca. No és d’estranyar que, segons diuen els historiadors de la ciutat, quan van inaugurar el monument ja hi havia qui recomanava -és el cas del poeta Joan Maragall- que duguessin el monument al Tibidabo. I tampoc és d’estranyar que es bateges com “El cuervo” a l’escultura, o “L’espalmatòria” al conjunt. La saviesa popular l’encerta sempre. L’home, en veritat, no té cap culpa. Nascut a Folgueroles el 1845 i mort a Vallvidrera el 1907, Jacint Verdaguer és un dels poetes més il·lustres de Catalunya, capaç de compondre poemes que es mantenen en el temps, com el de l’Emigrant, que comença així com tothom sap:

“Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s´allunya
d´enyorança es mor”.

Creuant el Passeig de Sant Joan passarem a tocar de l’entrada del Museu del Clavegueram. Un insòlit lloc que dóna accés a una claveguera de la ciutat que es pot visitar, i conserva estris de treball i documents del subsòl de la ciutat. Un lloc que ha patit vicissituds i no ha tingut èxit, malgrat la curiositat del tema. Inaugurat després dels Jocs Olímpics, al cap d’uns anys es va inundar i més tard el van tancar. No se sap per què, però sembla ser que no hi anava ningú perquè feia molta pudor. Doncs què es pensaven?. A propòsit, les clavegueres de Barcelona estan plenes de llegendes. Una de les quals, importada d'Estats Units, deia que hi havia cocodrils. Una altra, que estava plena de serps. Aquesta es va convertir en certa realitat perquè fa uns anys, es va escapar una enorme boa del zoològic pel clavegueram.

A la plaça que estem creuant hi ha un element que ens cridarà l’atenció: em refereixo al Mussol que hi ha al terrat d’una casa de veïns de la Diagonal cantonada amb el Passeig de Sant Joan, el primer edifici, a mà esquerra, darrere el monument a Mossèn Cinto.
Monument a Mossèn Cinto
Durant dècades, el Mussol va ser un anunci lluminós de l’empresa Rètols Roura, que picava l’ullet per la nit. Ja fa anys que té apagats els seus ull de neó -eren de color verd clar com correspon-, però es manté, indultat d’una normativa que va suprimir els lluminosos a les façanes, per l’atractiu que va suposar a moltes generacions la seva presència, com una unitat més del paisatge urbà. Ara ja no ens mira fixament, com volent-nos hipnotitzar sinó que som nosaltres els que el mirem a ell. Quan el diumenge passarem per davant corrent, segur que el contemplarem com l’autèntica peça de museu a l’aire lliure que és.
ol de la Diagonal-Passeig de Sant Joan

Més enllà del Passeig de Sant Joan creuarem el carrer de Roger de Flor. No dic que veurem una altra font, per no fer-me pesat (el que veurem serà el senyal del Km 5), però el cert és que n’hi ha una altra, exactament en un illot a la dreta. Aquesta, però, tot i que és molt bonica, no raja. Vull dir que no funciona, o al menys, mai he pogut beure-hi aigua.

Km 5 al 6

Creuarem el carrer Nàpols, a la cantonada del qual i fent xamfrà amb la Diagonal hi havia fins l’any 1967 el cine Triana, que inaugurat el 1917 era un dels primers cinemes que hi va haver a Barcelona. Un apunt sobre el Triana: el nom original era Trianon, però el franquisme el va fer canviar perquè sonava a francès i els noms dels rètols estrangers estaven prohibits.

En aquest tram de la Diagonal, passat el passeig de Sant Joan, copsarem que els edificis de l’avinguda ja no són, ni de bon tros, de l’estil dels d’abans. Es pot dir que, excepte que albirarem de lluny la Torre Agbar, únicament en veurem un d’interessant a l’arribar al carrer Sicília. Al xamfrà de l'esquerra  hi ha una casa modernista, la Casa Planells -que es diu que en els seus inicis era una casa de cites- va ser dissenyada l'any 1924 per l’arquitecte Sunyol, deixeble d’en Gaudí. Raó per la qual hi ha qui diu que vol assemblar-se a la Pedrera en petit. A mi no m’ho sembla gens, però. 

Continuant avall, passarem a tocar l'Escola Ramon Llull, a la dreta, que existeix des de les primeries del segle passat. Va ser projectada per la Mancomunitat i acabada de construir el 1923 i és sens dubte un dels edificis escolars més bonics de la ciutat pel meu gust. Consta de dos grans edificis iguals, units per  l'entrada. Els que hi entenen diuen que està inspirat en l'arquitectura barroca catalana i en destaquen els esgrafiats de les façanes.  És un dels centres escolars de Barcelona que formen part d'una bona iniciativa anomenada "Patis escolars oberts al barri": s'obren com a espai d'ús públic per a famílies, infants i adolescents fora d'horari escolar, en cap de setmana i en període de vacances escolar.

Al barri encara hi ha qui recorda que antigament se li deia El convent dels gossos a l’escola. La raó és que l’espai que ocupa va ser una construcció d’uns religiosos, abandonada a mitjans dels segle XIX i només l’habitaven rodamóns i gossos. Segurament que l’edifici mig construït semblava un convent i algú el va batejar d'aquesta manera.

Travessarem el carrer de Marina i poc abans d'arribar al Km 6, veurem, a l'esquerra, a la cruilla de la Diagonal amb el carrer Enamorats, una casa de veïns falsa. Vull dir, una paret mitjancera on hi ha pintada una casa de veïns realitzada l'any 1992 per un grup de pintors francesos. La simulació està molt ben feta: juga amb la perspectiva i elements òptics per enganyar la vista (en diuen tècnica de la "trampa-lull") i vol semblar una casa modernista de l'Eixample, amb botigues als baixos i balcons amb personatges il·lustres de la ciutat. No cal que, ocupats com estarem, ens entretinguem en esbrinar qui són. Ho he llegit no sè on: Raquel Meller i Mercè Rodoreda a la planta baixa, Mossèn Cinto Verdaguer, Joan Miró, Carmen Amaya, Pablo Picasso, Josep Anselm Clavé, Pau Casals i Antonio Machín al primer pis; Bartomeu Robert, Antoni Gaudí, Ildefons Cerdá, Francesc Rius i Taulet, Francesc Macià, Lluís Companys i Josep Tarradellas al segon; Joan Maragall, Pompeu Fabra, Narcís Monturiol, Ignasi Barraquer i Francesc Ferrer Guardia al tercer; Àngel Guimerà i Margarida Xirgu al quart; Santiago Rusiñol al quint i  Cristòfol Colom a l’àtic. Sempre m'ha agradat veure-la en passar: una paret mitjancera -una obra d'art- que ens alegra la vista.

Km 6 al 7

A l’esquerra del nostre pas, poc abans d’arribar a la Plaça de les Glòries, a la cruïlla del carrer Castillejos amb la Diagonal, hi veure’m els barracons provisionals d’un nou col•legi que un dia o altre s’acabarà, que li han posat el nom d’Escola dels Encants. Està al costat del que des de 1928 anys ha estat el local a l’aire lliure de La Fira de Bellcaire, altrament dit Els Encants Vells (d’aquí el nom de la nova escola), hereva de la que hi va haver ja en segle XIV fora de la muralla, on avui hi ha el Mercat de Sant Antoni. És un  espai singular. Els diumenges està tancat i no veurem el tràfec de gent que s’aplega al seu voltant els dies feiners que obre. S’hi pot trobar de tot: des de roba usada o roba nova – un parell de sabates noves a deu euros, o uns pantalons texans a cinc – mobles vells, televisors de blanc i negre, palanganes, aixetes, claus, revistes de l’any de la picó..., cent mil coses. Fins i tot trofeus d’algunes  curses, portats aquí pels  seus guanyadors, farts de que  s’omplin de pols i els facin nosa al pis.

Arribarem a la Plaça de les Glòries en un no res. Una plaça que no és tal;  se suposa que hauria de ser un lloc per acollir-hi gent al mig, i a aquesta no s’hi pot anar. Hi ha uns jardins amb dotze lloses negres que exalten diferents glòries catalanes i un monument al metro (fa dos-cents anys es va mesurar el meridià entre Barcelona i Dunkerque i es va determinar la dimensió d’un metro) però l’accés està tancat. Antigament a l’indret se l’anomenava el Camp del Sidral, es diu que pel rebombori que feien els campaments de gitanos que s’hi instal·laven sovint.

Vorejarem la plaça -d'alguna manera li hem de dir- que s'està reformant de dalt a baix (està previst eliminar el tambor i soterrar el tràfic), estorats per la visió de  dos edificis excepcionals: un el Disseny Hub, i l’altre la Torre Agbar. El primer acull els museus d’Arts Decoratives, Ceràmica, Tèxtil i d’Indumentària i el Gabinet d’Arts Gràfiques. I el segon la seu de l’empresa que subministra aigua a la ciutat; el gratacels més espectacular de Barcelona, recobert de làmines de vidre de diferents colors.  Veritablement, ens vindrà molt de gust de passar tan a prop d’aquestes dues modernes emblemes de la ciutat. Dos edificis singulars que ja han estat batejats popularment: el dels museus com La Grapadora i el de la torre com El Supositori, tot i que els més atrevits li diuen El Consolador.

Enfilarem de nou la Diagonal, tenint a l’esquerra el Centre Comercial Glories, l’espai on fa uns anys, quan encara no existien els ordinadors personals, hi havia la fàbrica de màquines d’escriure Hispano Olivetti, fundada el 1929 i establida aquí en el 1941. Empresa que fou l’orgull de l’antic règim, va plegar a finals dels vuitanta en no haver-se adaptat a les noves tecnologies.

Baixant per la Diagonal (lleugeríssima baixada; que ningú es pensi que és una rampa i pot deixar-se anar perquè encara falten metres per arribar) veurem algun impressionant edifici, acabat o en construcció,  que sembla que vulgui fer-li la competència a la Torre Agbar.  Però no!, ni parlar-ne!, cap ni un li fa ombra. I mira que n’hi ha, i més que n’hi haurà i en veurem, perquè estarem en plena zona 22@bcn , el nou districte tecnològic de Barcelona. (A això de posar noms nous -i a vegades estrambòtics-  a carrers, districtes i barris,  som molt aficionats els barcelonins; ens agrada complicar-nos la vida, amb el fàcil que és dir-ne -com segurament se seguirà dient- el Poble Nou). Anirem baixant, deia, i seguirem veient nous edificis que rivalitzen entre ells per veure quin és més futurista, també bonics de veure, s’ha de dir. En fer-ho ens semblarà impossible que aquesta zona, i durant molts segles -quan pertanyia al poble de Sant Martí de Provençals-  fos un terreny de pastura per al bestiar que servia d’aliment per als barcelonins,  i més tard el barri del Poble Nou, un lloc d'intensa activitat industrial, habitat per gent obrera  i nucli de moviments contestataris.

A punt d’arribar al Km 7 ,  passarem pel costat de flamant Campus Universitari de Comunicació de la Pompeu (no sé sí inaugurat oficialment perquè un dia que s’havia de celebrar va haver un enrenou amb el polèmic Pla Bolonya pel mig i no es va poder fer) en un magnífic i modern edifici que forma part d’un complex del sector audiovisual, construït en part de l’espai que ocupava la fàbrica de Ca l’Aranyó. Un encert haver conservat aquest antic edifici d’una fàbrica tèxtil fundada per uns anglesos el 1878 que, segons diuen els que hi entenen, té un important valor, donat que forma part de l’arquitectura industrial de Manchester. Els plànols, els tècnics i la maquinària, tot era britànic; excepte el propietari que era un manresà, de nom Claudi Aranyó.

Km 7 al 8

És segur és que corrent pel Poblenou com estem fent puguem veure de lluny algunes xemeneies que es conserven com a testimoniatge de què aquesta fou la zona industrial de Barcelona per excel•lència. Segons els historiadors, el principal nucli de la industrialització espanyola durant el segle XIX, amb fàbriques de tot tipus, la majoria avui en desús, i reconvertint-se en un espai amb empreses d’alta tecnologia que componen l’anomenada zona 22@bcn que dèiem abans, i alguna del sector de disseny, com la d’en Mariscal, el famós creador del Cobi olímpic, que té el seu estudi a cent metres d’on passarem més tard.

I avançant per l’avinguda Diagonal avall, travessarem carrers del Poblenou de tota la vida, com el de Lope de Vega -el Fènix de los ingenios que va morir el 1635 després d’haver estat soldat, sacerdot i escriptor d’una obra literària immensa- o el de Pere IV. En la seva cruïlla estarem en el bell mig de l’ambiciós projecte de transformació de la zona. Per tot arreu hi veurem edificis rotunds. Com el que tindrem a la nostra dreta, un luxós hotel de nom poc afortunat, l’Hotel Me, de 120 metres d’alçada, el quart edifici més alt de Barcelona. Ens impressionaria si ho veiéssim -que no ho veurem- que en un solar a sota de l'hotel de luxe, en la zona d’edificis espectaculars, hi ha gent que viu en barraques. No veurem aquest contrast perquè malviuen a l’interior de solars tancats per murs metàl•lics i totxanes, que impedeix veure dintre. No els veurem, però hi són (si més no hi eren fa uns mesos): desenes de famílies i centenars de persones, segons va denunciar la premsa, que es dediquen a la recollida i venda de cartrons i ferralla que s’havien construït una barraca per subsistir. Deixem-ho. Aquest escrit no va de denuncia social.

Una mica més endavant tindrem a l’esquerra el modern Parc Central del Poble Nou, acabat no fa gaire. Ha estat dissenyat per l’arquitecte Nouvel, el mateix que va fer la Torre Agbar. El parc és d’allò més futurista, que segons paraules del seu creador “demana, calma i silenci, (...) lloc de recolliment...” Tot no és bonic i bucòlic, però. Darrere del parc es troba Can Ricart, del qual recordarem que és un espai que constituint un símbol del que va ser el barri (un patrimoni excepcional, diuen els veïns, i una de les peces de major interès del llegat industrial barceloní i català, certifiquen els especialistes) va estar en perill d’enderroc, engolit per la voracitat constructora de la zona. Un lloc que, tanmateix, i gràcies a les reivindicacions del veïnat, es va salvar una important part, en una de les quals es troba l’Hangar, que és un centre de producció artística de les tendències més avançades.

Seguirem baixant a la recerca del Km 8, que estarà entre els carrers de Bac de Roda i Fluvià, la qual cosa voldrà dir que ja només ens en quedaran dos. Ho seguirem fent pel lateral de l’avinguda de la Diagonal, la part central de la qual està sempre plena de col•legues, guillats com nosaltres per la cosa aquesta del córrer. I és que els cinc quilòmetres entre anar i tornar que té, és una magnífica mesura. Avui, però, no hi haurà cap aficionat entrenant. O bé correrà la cursa com nosaltres, o si no, estarà animant-nos i aplaudint-nos en una cruïlla. Seria una autèntica heretgia que estigués, per exemple, fent footing pel voltant d’allí on passem.

Km 8 al 9

Apreciarem la profunda metamorfosi que està experimentant aquest espai on correm. Si fa un parell de segles eren les fàbriques del sector tèxtil el que tocava, més tard les del metal•lúrgic, i ara les empreses de la tecnologia de la informació, veurem clarament l’ idiosincràsia dels que ho fan possible. Veurem que l’esforç ha estat i està sent formidable. I, deixeu-m’ho dir, ens sentirem orgullosos de pertànyer a aquest col•lectiu humà que ho fa factible.

Anirem baixant cap el final de la Diagonal (“cap el final” és un dir, perquè en realitat és el principi de l’avinguda) i aviat tindrem a la nostra dreta el Parc de Diagonal Mar, un dels parcs més grans de Barcelona, dissenyat pel desaparegut arquitecte Enric Miralles i la seva dona, Bernadetta Tagliabue, i inaugurat el 2002. Hi són presents els colors, els objectes elevats (unes sinuoses estructures metàl·liques de les quals hi pengen grans jardineres), l’aigua (estanys amb ànecs i peixos de colors). Els autors el van concebre, segons van dir “...com un arbre que neix del mar i es ramifica com una ma oberta que, alhora, simbolitza els camins de l'home al llarg de la seva vida”. El van fer a partir d'un nou concepte de respecte pel medi ambient. Per exemple, a més del sistema de reg amb aigües freàtiques, hi ha una estructura de dunes que protegeixen la vegetació de l'aire del mar, la sorra i la sal. Ens agradaria passejar pel parc, però avui, per descomptat, no serà possible. El veurem una estona, ara per la Diagonal i de nou després pel Passeig Taulat, però no ens hi podem quedar. Tornarem amb la família un altre dia. És bonic i agradable, de veritat; llàstima que a les constructores se’ls va permetre edificar grans immobles pel mig en alguns punts del parc.

Apropant-nos al final de la Diagonal (final per a nosaltres, vull dir) ens trobarem, passat el parc, una gran superfície comercial, la de Diagonal Mar. Un centre que, ara no ho sé, però quan es va inaugurar, el 2001, era el més gran de Catalunya i tenia el pàrquing subterrani més gran d’Espanya (molt útil, per cert, per deixar-hi el cotxe quan fem la cursa dels Nassos). A la seva alçada ens trobarem, també, l’indicador del Km 9.

Km 9 al 10

A més a més de la Diagonal, i per fer deu quilòmetres des de la sortida, en arribar al final de l’avinguda per on baixem (quina mania amb això del “final”), la plaça Llevant i el Fòrum, ens endinsarem una mica per la part baixa de la zona per fer-ne gairebé un quilòmetre. 

Mentre anem baixant, veurem l’original edifici del Triangle i els moderns edificis del final de l’indret, la Torre Telefonica a l'esquerra, de color blanc i en forma de romb i l’Hotel Princess a la dreta, d’una alçada impressionant tant l'un com l'altre, 110 metres el primer i 109 el segon.

Com a contrast, davant de l'espectacular torre i del luxós hotel de quatre estrelles, a punt de girar pel Passeig de Taulat a la dreta, haurem de recordar que just en front, a l’esquerra, hi havia el Camp de la Bota, un lloc sinistre i de molt mal nom per a la memòria col•lectiva, no perquè fora un assentament dels francesos quan ens van envair fa molts anys, que també, sinó perquè va ser on van ser afusellats molts ciutadans en acabar la Guerra Civil. Entre l’any 1939 i el 1952 hi van morir executades gairebé 2.000 persones segons alguns historiadors.

També ens vindrà a la memòria que, des del Castell del Camp de la Bota i la platja, just on ara hi ha el recinte del Fòrum, hi havia l’antic barri de Pequín, un nucli de barraques on al voltant del darrer quart del segle XIX s’hi van instal•lar pescadors xinesos que vivien en aquest terreny en unes condicions de les quals val més no parlar-ne. En els anys vint del segle passat, l’espai va ser arrasat per un temporal, però famílies vingudes a Barcelona per trobar feina a les obres de l’Exposició del 1929 van aixecar-hi noves barraques.

Bé. Per ajudar a treure dramatisme al lloc, cal dir que abans de la guerra, en aquests terrenys hi va tenir el Júpiter el seu primer camp de futbol.

El Júpiter, un equip modest de la primera regional actual, és un històric club fundat l’any 1909 per uns anglesos que treballaven en una fàbrica del  Poble Nou, i constitueix tota una icona de l’esport del futbol en el barri, per on estem també nosaltres ara fent un altre esport. (Deixeu-me dir, posats a fer comparacions, que sens dubte és un altre esport: diuen que un futbolista, com a molt, corre sis quilòmetres en un partit...!)

Agafarem el Passeig del Taulat i seguirem comprovant com s’ha transformat el barri del Poble Nou (volen que li diguem Diagonal Mar, el Front Marítim, el Maresme, el Parc i la Llacuna i no sé quantes coses més, però per a tothom és el Poble Nou), convertint una zona que no fa gaires anys era precària en un modern espai amb blocs d’habitatges d’alt estànding, empreses d’avantguarda i gratacels de trenta pisos. No em canso de dir –com si fos el promotor immobiliari de la zona– que el lloc on estem corrent s’ha transformat d’una manera esplèndida. Les cases i oficines que s’han edificat i el parc que les circunda han canviant totalment la fesomia d’aquesta zona. No és per nostàlgia d’un temps passat que ho dic, ans al contrari; l’hi feia molta falta.

Del Passeig del Taulat (un nom que ens farà suposar que en temps llunyà deuria haver, aquí mateix, taules de conreu) en farem un tros fins el carrer de Josep Pla. El passeig, en aquest punt, travessa i divideix en dos el Parc Diagonal Mar que ocupa una part dels terrenys de l'antiga fàbrica Macosa, una de les indústries més importants i emblemàtiques del Poblenou, on es feien trens, tramvies i vagons de metro.

En el carrer de Josep Pla potser tindrem una aparició que ens engrescarà: potser apareixerà a la cantonada l’espectre del gran novel•lista empordanès desaparegut fa anys, que sorneguer com era, semblarà que ens miri amb aquells petits ullets seus i amb la boina ben calada. I bon vivant com era, també, de ben segur que somriurà al veure que ens estem deixant la pell corrent.

Per Josep Pla veurem el mar a l’horitzó, sobre tot els més alts, i girarem a la dreta  en arribar al Passeig de García Faria, un enginyer de camins i arquitecte que va néixer a Barcelona l'any 1858 i va morir el 1917, que va aportar a la ciutat la reforma de les clavegueres. El traçat del sistema modern del subsòl es deu a aquest barceloní, a qui honorem posant-li el nom d’aquest passeig, on poc després d’agafar-lo acabarem la cursa. Un apunt curiós, parlant de tot: el subsòl actual de Barcelona és travessat per més de 1.700 quilòmetres de clavegueres...que aviat està dit. Moltes gràcies senyor García Faria.

I en el passeig, a l’alçada un edifici singular que s’anomena l’Illa de la Llum, un  immoble de pisos d'alt estànding que tot i ser ultramodern té l’aspecte d’haver patit un bombardeig (coses de l'arquitectura d'avantguarda), haurem arribat al Km 10. Creuarem la meta, feliços, perquè haurem fet una bona marca. Deixeu-me ser una mica malèvol: no en debades, la cursa és tota en baixada, i el desnivell en altura des de la sortida fins ara és de 80 metres. Si fa o no fa, la mateixa de l’edifici de l’Illa de la Llum. Aquest final no m’ha sortit gaire poètic. Ho sé. Per  mirar d'arreglar-ho, afegeixo: Al nostre costat, el mar.

                                                        ---------o---------

Miquel Pucurull

Web oficial de la cursa: https://www.dir.cat/cursa-barcelona/Home.aspx

FISONOMIA DEL RECORREGUT DE LA CURSA EL CORTE INGLÉS

Km 0 a l’1

El diumenge 7 d'abril sortirem una bona quantitat d’aficionats a córrer, per fer una cursa, la d’El Corte Inglés, una prova que ha servit, i segueix servint, per a que molts i moltes s'iniciïn en aquest món apassionant del córrer. Una cursa que alguns critiquen per la seva massificació i caire mercantil...però tothom s’hi apunta.

Sortirem, deia, a la confluència del Passeig de Gràcia amb la Gran Via i pujarem el passeig fins al carrer Aragó, on girarem a l’esquerra.

El Passeig de Gràcia, el carrer més senyorial de Barcelona, està farcit d’edificis singulars que conviden a veure'ls, el primer, el de la nostra dreta en el moment de sortir, al número 2 i 4 del passeig, ja és per quedar-se’l mirant a fons i amb detall...si no haguéssim de sortir. És la casa de Pasqual i Pons, construïda fa exactament 100 anys per l’arquitecte modernista Sagnier i Villavecchia.

Una curiositat: no és que, com és costum, l’amo de la casa fos un senyor que signés amb la lletra “i” entre els dos cognoms, com és el cas, per exemple, de l’arquitecte (un costum, tot sigui dit de pas, que alguns lingüistes diuen que, contràriament al què creiem, és més castellà que català); l’edifici es compon de dues cases destinades a dos rics burgesos de l’època, la de Sebastià Pascual i la d'Alexandre Pons.

Passada la Gran Via, també a la nostra dreta, en front d’una casa que hi al número 24 del passeig -que sembla talment d’un príncep de Rabat- hi ha una altra singularitat: una Alzina que té l’honor d’haver estat lloada en un simpàtic poema per Jacint Verdaguer, tot fent esment al fet que és l’únic arbre d’aquest tipus que hi ha al seu voltant.

"... Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots els partidaris de la simetria i de l’uniformisme. Aqueix costum que tens de guardar les fulles d’un any per l’altre aquí no és seguit per gairebé ningú. Si vols que t’ho diga clar, això fa pobre. Aquí els arbres menys luxosos, fins els més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamanta cada primavera, i ells mateixos faran córrer que tu no tens sinó un trajo per presentar-te al públic”.

Deia que l’Alzina de Mossèn Cinto està davant d’un edifici que sorprèn. No té res a veure amb el modernisme imperant en aquest carrer. Just abans d’un petit passatge, hi ha una casa d’estil...àrab! Ens costarà poc veure-la: a la planta baixa hi ha un bar de tapes (l’estil de l’entrada d’aquest local no és com la resta de l’edifici) amb un rètol rodo que hi diu Qu Qu.

                                L’Alzina de Mossèn Cinto davant de la casa d’estil àrab del Passeig de Gràcia, 24.

Del Passeig de Gràcia es poden dir moltes coses. Una que em ve a la memòria: a la cantonada de passeig amb Consell de Cent costat dret, hi havia en els anys seixanta una botiga de regals propietat d’en Ladislau Kubala, el famós davanter del Barça. Va durar poc temps oberta. La gent hi anava pensant veure’l a ell, que era un autèntic ídol, però només hi trobaven a la seva dona i no compraven res. Hi passarem per davant: la botiga ha canviat cent vegades de negoci; ara hi venen els rellotges Watx.

També, a l’altra banda del passeig, hi tenia una tenda de bombons un torero. En Pedrucho, que aquest era el seu nom artístic, era molt popular a Barcelona en una època en la qual -curiositats de la vida- els toros tenien molt èxit a casa nostra. Aquest torero, per exemple, va aconseguir, el mateix dia i a la mateixa hora d'un diumenge, congregar més nombre d'aficionats a la Monumental que espectadors al Camp de Les Corts en una final de copa entre el Barça i el Bilbao. Insòlit, però cert.

Una altra, per exemple, és que, tot i que no ho sembla i costa imaginar-ho, fa uns cent cinquanta anys, el Passeig de Gràcia per on estarem pujant, era un camí que anava al poble de Gràcia. I més tard, a les primeries del segle XX, la gent guapa de Barcelona hi passejava amunt i avall, amb l’objectiu de mirar i deixar-se mirar. Els senyors amb barret; les noies enganxades del bracet unes de les altres -potser per això en deien "fer la goma"- ; les famílies benestants per mostrar-se al complet, minyona o dida inclosa...A algú se l’hi acut que es podria fer una cosa semblant ara? Passejar? Què rars eren els nostres besavis!

Girarem a l’esquerra pel carrer d’Aragó, tot just després de passar per davant de tres de les cases –sí se’n poden dir cases- més boniques de Barcelona: la Casa Lleó Morera –la que a la planta baixa té la botiga de Loewe–; la Casa Amatller -que la va fer construir un fabricant de xocolata, per la qual cosa, sí un s’hi fixa una mica –i ara serà possible perquè tot just estem començant- pot veure com la façana recorda a una tauleta clàssica de xocolata - i la Casa Batlló, la d’en Gaudí, davant de la qual sempre hi ha molts guiris fent cua per entrar.

No ho copsarem, però el carrer Aragó per on enfilarem ha estat íntimament lligat al tren. M'explico: passa per sota del paviment, la qual cosa vol dir que encara hi està vinculat, però anys enrere era molt patent. Fa uns cinquanta anys va ser cobert el terra, però abans, tot el carrer estava descobert i es veia com passaven els trens.(Un servidor vivia al carrer de sota i recordo perfectament el divertit que era contemplar-los traient fum per la xemeneia, un fum que ennegria les façanes, algunes de les quals encara ho confirmen).

A la cruïlla d'Aragó amb el Passeig de Gràcia, on hem girat, hi havia l'estació d'El Baixador (tots li dèiem l'Apeadero), que construït l'any 1902 amb estil modernista, servia per facilitar l'accés al tren als habitants de l'Eixample, per a que no haguessin d'anar fins l'Estació de França. Va ser enderrocat al voltant de 1960, quan es va acabar de cobrir el carrer en aquest punt.

Justament al girar, passarem per davant d’un establiment singular com és el Servei Estació, molt conegut per tothom. Potser, el que no sigui tan conegut és que va ser fundat fa gairebé noranta anys, el 1924, com una gasolinera. Li van posar "Service Station"; anys després va deixar de subministrar benzina i es va dedicar a la venda de productes derivats del petroli; més tard articles de plàstic, i ara, de tot el que faci falta per la casa. ¿Qui no hi ha anat a buscar, alguna vegada, alguna cosa per fer bricolatge?

Haurem girat per Aragó, i tot seguit, a la dreta del carrer, al xamfrà amb la Rambla de Catalunya, passarem per davant d’una botiga centenària: el Colmado Quilez.

No és que avui la cosa vagi de botigues, però és el que em ve al cap en aquest moment. Podríem haver dit que abans ens trobarem la Fundació Tapies, a la dreta d’Aragó, aquell edifici de Domenech i Muntaner amb uns filferros a la façana (l'Antoni Tapies els va batejar con Nuvols i Cadira) que ningú sap què signifiquen (com tampoc ningú -o gairebé ningú- sap el què signifiquen les seves obres). Però he optat per la tenda de queviures, una tenda que fa  més de cent anys que està oberta. Quan es va inaugurar el 1908 només hi venien pa. Ara un hi pot trobar tot allò que no es troba al super del barri: caviar, olis, fumats, vins, licors, delicatessen de tot el món... Per a butxaques farcides, s’ha de dir. O únicament per celebrar, un diumenge, haver fet marca en una cursa.

I una mica més enllà, a l’alçada de la Plaça Letamendi, trobarem el Km 1

Km 1 al 2

Travessarem la plaça del Doctor Letamendi, el nom de la qual serveix per honorar a un metge humanista català del XIX d'ascendència basca, Josep de Letamendi i de Manjarrés. L’home, a més de metge, era filòsof, músic, pintor i no sé quantes coses més. Una de les seves aficions era escriure versos amb recomanacions per mantenir la salut, un dels quals, ens ve a nosaltres al pel:

“Vida honesta y arreglada;
Usar de pocos remedios
Y poner todos los medios
De no apurarse por nada.
La comida moderada;
Ejercicio y diversión;
Salir al campo algún rato;
Poco encierro, mucho trato
Y continua ocupación”.

Per cert, fa molts anys, a principis del segle XX, en aquesta plaça hi havia un cinema, el Cine Letamendi, exactament on ara hi ha l’edifici d’Hisenda, a la dreta del nostre pas. Només hi van fer pel•lícules de cine mut. Mut perquè la sala va ser derruïda l’any 1913 i el sonor encara no existia. (És sabut que la primera pel•licula sonora de la història, “El cantor de Jazz”, es va fer el 1927).

Una curiositat: la plaça Letamendi, creuada pel mig pel carrer Aragó, està dividida en dos i els veïns l'anomenen de dues maneres. A la part muntanya li diuen “Letamendi”, i a la part del costat mar “la plaça de baix”. Certament, els dos espais, tot i simètrics, són diferents. La part de dalt té més vida: nens que es gronxen o que fan castells de sorra al sorral; gossos amb els seus amos; homes i dones que entren i surten de l’edifici d’Hisenda amb el posat que ja se sap que hom té quan s’entra o se surt d’un lloc com aquest...Mentre que a la “plaça de baix” no hi ha mai ningú. També hi ha els mateixos gronxadors i tobogans, però, estranyament, només es veu algun jubilat, també amb el seu gos, i prou. Per no tenir, el jardinet, a diferència del de dalt, no té ni flors. I ningú sap per què, els gossos són més petits.

I sí parlem de cinemes que ja no existeixen, en aquest mateix carrer Aragó n’hi havia un, precisament entre el Km 1 i 2 on estem ara: el Cine Oriente, entre els carrers Aribau i Muntaner. Era un cinema de barri que tenia la particularitat que per la nit, a l’estiu, s’obria el sostre per a que passes l’aire (eren temps on la refrigeració només la tenien els cinemes d’estrena), i els veïns del primer pis de l’immoble -ho puc jurar perquè hi vivia a prop i hi anava a veure pelis d’en Boris Kaarlof- veien la pel•lícula gratis des de la finestra de la cuina que donava al celobert. El 1976 va ser reformat i es va convertir en la Sala Roma, on hi feien cine porno, i per falta d’espectadors, suposo, va tancar les portes fa uns quants anys.

“El cine és com una finestra oberta al món”, deia el poeta Joan Brossa. No ho deia per la peculiaritat del Cine Oriente, per descomptat, sinó que es referia al cine en genèric. Explicava que una tarda de postguerra va anar al Kursaal (un altre cinema desaparegut que estava també al carrer Aragó/Rambla Catalunya) a veure una pel•lícula de la Greta Garbo, i a la meitat se’n va anar la llum per una avaria. Al cap d’una estona va aparèixer l’acomodador amb una espelma a la mà, i dirigint-se al públic, els va dir: “Es retornarà els diners als que vulguin anar-se’n, però sí n’hi ha que prefereixin no moure’s, jo mateix els explicaré el final”.

Seguirem avançant pel carrer Aragó i travessarem els carrers de Muntaner, Casanova...Justament aquí, si haguéssim corregut aquesta cursa fa cent anys -que ja hem dit que no hagués estat possible per culpa del tren- en la cruïlla d’Aragó amb Casanova, potser ens hauríem trobat un mico. Deixeu-me explicar-ho: a la cantonada hi havia un bar, l’amo del qual tenia un mico, i per a que l’animal no es mengés l’àpat dels clients, el tenia lligat sempre a la porta de l’establiment. De tal manera es va fer popular, que a un pont de fusta que travessava les vies del tren que passava per aquí, els veïns li van posar “El Pont del Mico”. Se li va dir així, fins que al voltant dels anys 30 el van substituir per un altre de pedra. Com que era més bonic que el de fusta, i el mico s’havia mort, li van començar a dir “El Pont de la Mona”. Però no va fer tanta fortuna com l’anterior. A l’indret se li ha dit fins fa relativament poc “El Pont del Mico”.                      

Seguirem pel carrer Aragó, l’amplada del qual es reduirà precisament al passar Casanova i arribar a Villarroel. Compte, perquè és un punt una mica temerari donada la quantitat de gent que correm aquesta cursa...alguns –molts- amb cotxets de nens, gossos, etc...i alguns –massa- creuadors. Els creuadors, no cal dir-ho, són aquells que anant al teu costat t’avancen per la dreta o per l’esquerra creuant-se davant teu de cop, com moguts per un ressort, ningú sap a on van. Un perill.

Però sí podem avançar indemnes... arribarem al Km 2 a l’alçada del carrer Calàbria.

Km 2 al 3

Passat Calàbria seguirem avançant amb estretor i encongits. Vull dir que no ens serà còmode córrer fins que no arribem al carrer Tarragona, al final d’Aragó.

I és que, certament, aquesta cursa no és per fer marca, a menys que no siguis dels que van molt endavant...

Com que no podrem córrer massa de pressa per aquest tram, potser serà un moment en el qual ens farem reflexions sobre la cursa d’El Corte, una prova que té molts adeptes, però també molts detractors. M’afanyo a dir que soc dels primers; a la majoria dels que estem una mica xiflats per la cosa aquesta del córrer ens agrada, però conec bastants corredors que en són radicalment contraris. Diuen, fins i tot, que aquesta cursa, en la qual hi participen molts que van disfressats, és una charlotada.

No sé exactament perquè, no acabo d’explicar-me a mi mateix com és possible que no em faci res veure com, efectivament, hi ha molts participants que duen disfresses, una cosa que en un altre tipus de prova, per popular que sigui, em fa mal als ulls perquè em sembla que la prostitueixen.

Potser no em fa res perquè penso que en aquesta cursa, malgrat la disbauxa; malgrat els que es creuen davant teu; malgrat els que s’hi afegeixen en el Km 7 o 8 i malgrat un llarg etcètera dels “inconvenients” que té, també serveix, com poques, per a que molts dels que hi participen per primera vegada s’enganxin a aquest món nostre del córrer per sempre més.

En una de 10 Km o una mitja, i menys encara en una marató, no accepto de bon grat -disculpeu la radicalitat- que hi hagi qui corre la prova espitjant un carret amb un nen a dintre. En canvi, en aquesta que estem corrent n’hi ha centenars sempre, i em diverteix veure’ls. Cap, però, de visió tan insòlita i còmica, com la d’aquell xicot que l’any passat duia dins d’un carret a una senyora. Bastant grassa -per no dir molt-, em va semblar per l’aspecte que era la seva sogra i se la veia més feliç que una gírgola. Sens dubte, hi ha gendres que es fan estimar.

Deixarem les disquisicions, i aviat, acabant Aragó, i abans de girar per Tarragona, ens trobarem amb el Parc de l’Escorxador a l’esquerra. Passarem per davant d’una caserna provisional dels Bombers que estaven al carrer Provença. L’han posat al costat de l’escultura La dona i l’Ocell que hi ha al parc, no sense manifestacions de rebuig pels veïns més pròxims, suposo perquè, com és habitual, a la gent no ens agrada que ens pertorbin la tranquil•litat. Necessitem bombers, com també presons i altres serveis, però, “solidaris” com som, els volem lluny de casa, a prop de la d’un altre.

Girarem a l’esquerra i vorejarem el Parc de l’Escorxador, tot admirant l’escultura que dèiem, que tothom sap que l’autor, Joan Miró, obligat segurament per les circumstàncies de l'època que la va realitzar (ja m'enteneu), va batejar el monument amb un eufemisme. Ho confirmarem al passar pel costat, l'escultura és un penis com una casa; de dona i d’ocell no en té res.

Com que aquest escrit no vol ser una guia turística, s’ha de dir que el Parc de l’Escorxador passa èpoques en les quals està molt descuidat. Ara no és de les més dolentes, però hi ha llargs períodes de temps on la brutícia impera per tot arreu, els estanys sense aigua o de color verd fosc, l’espai d’herba que no es pot trepitjar amb nois que hi juguen partits de futbol, un munt de gossos sense lligar... Una llàstima! El millor, encara bo, la biblioteca.

La zona per la qual estarem en aquest moment s’ha transformat molt en els darrers trenta o quaranta anys. Ara s’anomena emfàticament El Manhattan Barceloní pels moderns gratacels del costat dret de carrer Tarragona. Fa seixanta anys era un carrer que servia d’enllaç amb la part alta de la ciutat. El configuraven l’Escorxador i una caserna d’Artilleria. Era un lloc de pas, amb pocs veïns. Hi havia, això sí, ramaders, soldats i culés. Se sabia que el partit de futbol del Camp de Les Corts d’una mica més amunt s’havia acabat, quan baixaven riades de barcelonistes els diumenges pel carrer Tarragona, sempre contents, perquè a casa, el Barça d’en Kubala sempre guanyava, sovint per golejada.

Avui, aquest diumenge, la riada no serà de pagesos, ni de soldats ni de culés. Baixarà pel carrer Tarragona una altra mena de riuada de gent. Tot i que molts dels que corren seran també del Barça, també n’hi haurà de l’Espanyol i fins i tot d’algun altre equip. No hi ha res més democràtic i que aglutini tanta diversitat com una cursa. I tot just en acabar de passar per davant del Parc de l’Escorxador, en aquesta, ens hem de trobar l’indicador del Km 3.

Km 3 al 4

Acabant el carrer Tarragona veurem a la nostra esquerra l'antiga plaça de toros de Les Arenes, convertida en un centre comercial i d'oci després de fer-hi obres durant molt temps.  L'interior de Les Arenes va ser enderrocat, però van voler mantenir la façana perquè diuen que com a monument, té molt valor arquitectònic. Costa acceptar-ho, al menys a mi, però sí ho diuen els que entenen d’arquitectura ... Només, en tot cas, en petit comitè i dient-ho fluixet, gosaria apuntar que la imatge de la plaça de toros no lliga gaire amb la dels monuments de la ciutat. Ni la plaça ni tot el que envolta als toros. Associar aquest espectacle amb la Barcelona actual se'm fa difícil.

Una precisió: Les Arenes es va construir  a finals del segle XIX damunt d’un monticle on segles enrere ajusticiaven a la forca els condemnats a mort de Barcelona. En aquella època hi havia quatre llocs més per executar-los, i aquest, on ara és la Plaça Espanya, estava fora de les muralles de la ciutat. Es té notícia que la darrera execució a Barcelona d'un enforcat va ser l’any 1832. Es va substituir la forca pel garrot vil, un mètode que estava reservat per a la noblesa. Fins llavors s’estimava que fins i tot amb això hi havia d'haver distincions: els nobles havien de morir asseguts a una cadira i, com que l’agonia era més curta, es considerava que la mort era més digna. Per tot plegat, per aquí, passem-hi corrent! (mai més ben dit)

Creuarem la Plaça Espanya i enfilarem per l’Avinguda Maria Cristina cap a munt. Lloc de visió incomparable aquest: les Fonts de Montjuïc, les Quatre Barres, el Palau Nacional...i de records inesborrables per a molts dels que estem avui corrent. No en debades, aquest és un indret on hi passen, comencen o acaben un munt de curses, una de les quals la marató de fa poc, que a més d’un emocionarà recordar-ho.

Deixarem l’Avinguda Maria Cristina en arribar a les Fonts. No fa falta dir que ella formava part de la reialesa fa un segle i mig. És de suposar que, com que els reis i els aristòcrates eren els únics que llavors feien esport, l'honorem en un indret tan emblemàtic.

Agafarem l'avinguda de Ferrer i Guàrdia i veurem tot seguit, a l'esquerra, un monòlit amb una placa que la ciutat ha posat en honor de Ramon Oliu, el pioner de l'atletisme popular a Catalunya. La situació del monument s'hi escau, perquè va ser precisament aquí on va començar i acabar la primera marató celebrada a Barcelona l'any 1980, una prova creada per ell. Es de destacar que a la ciutat comtal hi ha molt pocs monuments o noms de carrers que honorin esportistes; aquest n'és un, en homenatge a qui és el "responsable" de la nostra afició a córrer.

                             Monòlit en honor de Ramon Oliu

Una mica més amunt  veurem el magnífic edifici del Caixa Fòrum, que va ser en els seus inicis una fàbrica de teixits i més tard una caserna de cavalleria dels grisos. Era xocant, durant la dictadura, veure entrar i sortir cavalls d’un edifici modernista de Puig i Cadafalch que estava considerat Monumento Histórico-Artístico. I que, per acabar-ho d’adobar, tenia en una de les seves torres -s’ha conservat- el rètol del fabricant: Casaramona.

I just aquí, s’haurà acabat la broma perquè començarà la pujada cap a l’Estadi, una pujada que es fa dir “Si senyor”. Escoltarem els altaveus de l’organització de la cursa que ens recomanaran insistentment parar-nos sí ens sentim fatigats, i cap dalt.

Tirarem cap amunt, i en arribar a l'altura de l’entrada del Poble Espanyol, hi veurem la senyal del km 4.

Km 4 al 5

Encara que estiguem més contents que un gínjols pujant la muntanya de Montjuïc, alguns veterans (o ultraveterans,,,) no deixarem de recordar que aquest indret, que ara és tan lluït i dóna gust passar-hi corrent, va ser durant dècades un dels llocs més precaris -per no dir vergonyosos- de la ciutat. Per on estem corrent ja hi havia algunes barraques en els anys vint del segle passat. I després de la guerra la situació es va agreujar fins el punt que eren milers les famílies que hi vivien. Malvivien vull dir.

Per fer-nos una idea: als anys cinquanta hi havia a Montjuïc: 6.000 barraques ocupades per prop de 30.000 persones. Autèntics barris -Can Valero, Las Banderas, Jesús i Maria, Tres Pins...-conformaven el que se’n deia “donde la ciudad canvia su nombre”, en afortunada definició de l’escriptor Paco Candel. L’arribada a Barcelona de nouvinguts en busca d’un món millor havia estat una constant des de el primer terç del segle passat, i s’allotjaven on podien.

L’Administració de l'època va crear fins i tot un "Servicio de Erradicación del Barraquismo” per tractar de frenar l’extensió del barraquisme. Controlaven i reprimien les noves construccions, i intentaven, infructuosament naturalment, que els immigrants "il•legals" retornessin als seus llocs d’origen. Una “solució” va ser enviar a molts a l’Estadi a aixoplugar-se sota les tribunes, o davant de l'Estadi en un edifici que en deien el Palacio de las Misiones de Montjuïc. I més tard cap a polígons d’habitatges aixecats corre-cuita a la perifèria. L’èxode no va ser fàcil: fins a les primeries dels anys setanta no es va eradicar del tot el barraquisme a Montjuïc.

                                    Barraques a Montjuïc anys cinquanta.

El parc de Montjuïc on estarem corrent, ha estat sempre molt lligat al nostre món del córrer. Precisament, ara, en pujar camí de l'Estadi, servirà per recordar-nos que a les primeries dels anys noranta es feia exactament aquest mateix camí per arribar-hi i acabar la marató. Només una petita diferència: llavors es duien 40 quilòmetres al damunt i s’estava desenquadernat, i ara només en portem 4 i estarem més frescos que un pèsol.

Un apunt sobre el Poble Espanyol per davant del qual estarem passant: aquesta mena de parc temàtic del què són alguns pobles de la Península, no s’havia de dir com es diu. El recinte formava part del conjunt d’obres projectades per a l’Exposició Universal de 1929 i s’havia d’anomenar Iberona, en homenatge als Ibers, els primers pobladors de Catalunya. Però al general Primo de Ribera no li va agradar el nom –no és difícil saber perquè- i el va canviar per Pueblo Español. Per això era qui manava.

I ja que hi estem posats, direm que aquest dictador també va canviar els noms del pavellons de la Fira. Havien de ser d’oficis artesanals, i li va posar els de nobles i reis espanyols. Va substituir nou raigs de llum (5 de grocs i quatre de vermells) que es projectaven sobre Barcelona per darrera del Palau Nacional, per uns altres de color blau-lil•la. I per reblar el clau, va fer enderrocar les quatre columnes que simbolitzaven les quatre barres catalanes, ara feliçment aixecades de nou.

No ens posem de mal humor rememorant certes coses, que avui no toca, i expliquem una anècdota: Al Poble Espanyol, s’hi han filmat algunes pel•lícules, una d’elles El perfume fa uns anys, en la qual la darrera escena es força impactant. Qui hagi vist la pel•li ja sap de que parlem: una multitud al mig de la plaça, nua de pel a pel, amb la Fura dels Baus pel mig. Per filmar-la necessitaven extres i van posar un anunci als diaris demanant: "Per a la escena final de la pel•lícula, es necessiten més de set-centes persones durant una setmana. I bona part d’elles disposades a despullar-se." 

També s’ha de dir, per a que no resulti trist pensar amb allò d’abans i ens baixin els ànims que necessitem -especialment dintre de poc, que haurem de tornar a pujar i de valent-, que a Montjuïc, també s’hi feien curses d’automòbils i de motocicletes per les avingudes on ara estem corrent, fins que es van suprimir pels accidents que causaven.

Seguirem pujant per l’avinguda de Ferrer i Guàrdia  cap amunt, a trobar la Plaça de Sant Jordi, on hi haurà un avituallament. Compte amb els creuaments dels que, poc habituats, s’abraonaran davant nostre a la recerca d’una ampolla d’aigua. No ens hi enfadem: per a molts, aquesta és la primera cursa de la seva vida i no estan acostumats a acostar-se a la taula abans d’arribar-hi. Són, en potència, corredors i corredores com nosaltres, i aviat els veurem per les curses que es fan i es desfan arreu.

Quins contrastos té la vida! En aquesta Plaça de Sant Jordi, on avui milers de persones estan fent una festa plena d’alegria, és el lloc on els "12 d’octubre" s’hi apleguen nostàlgics de l’antic règim per commemorar “el dia de la raza”. Tampoc ens hi enfadarem; ho visualitzarem en passar, recordant les imatges que ens donen per la tele aquest dia, però no ens hi posarem cap pedra al fetge. Acostumen a ser quatre i el cabo.

Passada la Plaça de Sant Jordi agafarem un petit tros de l’Avinguda de l’Estadi, i en arribar a l’alçada de l’INEFC, l'edifici dissenyat per Ricardo Bofill on es formen el professors d'educació física, girarem a la dreta pel carrer dels Jocs del 92, que fa baixada, i ens deixarem anar per fer-lo a tota pastilla fins trobar l’indicador del Km 5 que estarà a la meitat del carrer, abans d’enfilar el Passeig Olímpic.

Km 5 al 6

Seguirem pel Carrer dels Jocs del 92 en baixada, un espai per on es fa un tros de la Cursa Lluís Companys a l’Octubre. Veurem de reüll, a l'esquerra, la Torre de Telecomunicacions d’en Calatrava i una mica més enllà el Palau Sant Jordi (més tard el veurem millor) i després de passar el carrer de la Pedrera del Mussol arribarem al del Foc, que enllaça amb el Passeig Olímpic.

Un apunt a propòsit de la Pedrera del Mussol: aquest era un terreny, com molts altres de la muntanya de Montjuïc, que era una pedrera. Va servir per construir edificis de Barcelona des de temps immemorials. De Santa Maria del Mar o la Catedral fins la Sagrada Família, passant per l’Ajuntament, la Generalitat i el Palau de Justícia, un llarg nombre d’edificis públics van ser bastits amb pedra de Montjuïc. I abans que es generalitzés la utilització del totxo, les pedres extretes de les pedreres de la muntanya on estem corrent en aquest moment –hi van haver fins a 25 pedreres, la darrera tancada a mitjans del segle passat-, va ser l’element bàsic de la construcció en la formació de l’Eixample. (Molts immigrants que van arribar a primers del segle passat hi treballaven, i hi vivien a prop, en les barraques que “veiem” en el quilòmetre anterior)

Un altre apunt, aquest sobre el significat del nom del carrer del Foc: és un mot impactant, però te a veure, senzillament, amb el foc que s’utilitzava en la industria metal•lúrgica de la zona. Del nom del Passeig Olímpic amb el qual enllaçarem tot seguit, com del dels Jocs del 92 per on hem baixat, no cal explicar el significat per a no ofendre a ningú. I menys encara sabent que els (possibles) lectors d'aquests escrits són consumats esportistes.

Una cosa: estem parlant molt de Montjuïc -on hi fem més de la meitat del recorregut d'aquesta cursa- i no diem res de l’origen del mot. Hi ha historiadors que creuen que s’ha d’atribuir el seu significat a (Mont de Júpiter), i altres a Mont dels jueus, que sembla el més versemblant degut a l'existència d'un cementiri jueu a la muntanya -la comunitat jueva del carrer del Call en l'Edat Mitja va ser molt nombrosa- que va ser descobert fa uns anys. Van ser trobades prop de 170 tombes, d’entre les quals alguna del segle IX.

Avançant pel Passeig Olímpic a la recerca de l’Estadi, pensarem que dir-li passeig a aquest carrer és un eufemisme. Ho serà per als que passegen, però per als que corren... És molt bonic, però la pujada és de pronòstic reservat. Els que han fet aquesta cursa d’El Corte alguna vegada ja ho saben.

Menys mal que, tot just comencem el passeig, albirarem el Palau de Sant Jordi -ara de més a prop-, la magnífica obra del japonès Arata Isozaki que és una de les modernes icones de la ciutat.

El Sant Jordi forma part, junt amb l’Estadi, les Piscines Picornell i la Piscina de Salts de Montjuïc, de l’anomenada “Anella Olímpica”, i si celebren esdeveniments esportius de tota mena, incloent esports que sembla impossible que si puguin fer, com la natació. Doncs amb motiu dels Campionats del Món de Natació de 2003, es va instal•lar una piscina reglamentària on es van disputar les principals proves dels campionats. Allà va ser on Michael Phelps, amb quatre ors i dos plates, es va convertir en estrella. Curiosament, un tipus d’esport que no ha quallat en el Sant Jordi ha estat el bàsquet. Fins al punt que el Barça, que a principis dels noranta se li havia fet petit el Blaugrana, hi va jugar una o dues temporades però hi anava poca gent i va haver de retornar al seu pavelló.

                                Piscina a l'interior del Palu Sant Jordi. Any 2003

Com sigui, el Palau Sant Jordi, la visió del qual ens ajudarà a pujar el Passeig Olímpic, és una meravella, on es fan també memorables espectacles musicals i recitals. Qui no recorda els d’en Lluís Llach, Serrat, Madonna, Bruce Springsteen...?

Seguirem pujant pel passeig, i tot i la pujada no ens queixarem: l’esforç val la pena perquè tot seguit arribarem a l’Estadi. Gairebé no ens adonarem -tanta serà l’emoció- que abans d’entrar-hi hi haurà l’indicador del Km 6 i potser ni el veurem per culpa de l’excitació del moment.

Km 6 al 7

Per als que ens agrada córrer, i no diguem per als que avui corren per primera vegada, no hi ha res comparable a fer-ho a l’Estadi, encara que sigui una volta. Entrarem al recinte, creuarem per un túnel que dona accés a la pista en mig de nens i nenes, nois i noies i avis i avies que criden trasbalsats pel que els espera, i sortirem a la llum.

Veritablement, trepitjar el tartan, com farem, és molt emocionant. No és el mateix tartan vermell que van trepitjar els atletes durant els Jocs del 92 perquè l’han substituït per un de nou de color blau per als Europeus d'Atletisme del 2010, però com si ho fos. En aquest moment del diumenge 30 de juny, ens sentirem com els olímpics que hi van participar aquells dies inoblidables de l’agost de 1992.

l’Estadi Lluís Companys (nom que se li va posar el 2001 per honorar al president de la Generalitat afusellat també a Montjuïc) és un recinte llegendari. Construït per a l’Exposició Universal de 1929, era llavors el segon més gran d'Europa, després del de Wembley de Londres, i molt aviat es va convertir en un orgull per als barcelonins. S’hi jugava a futbol, a rugbi, s’hi feien combats de boxa, proves d’atletisme en una pista de cendra de 500 metres...

Anys més tard, l’Estadi havia de ser la seu on se celebrés l'Olimpíada Popular de 1936, interrompuda l'últim moment per l'esclat de la Guerra Civil. (la Cursa Lluís Companys que se celebra a l’octubre al voltant del recinte, compromesa amb l’esperit del que havia de ser aquella Olimpíada, es fa com a homenatge per recordar-ho).

Sobre aquell esdeveniment, que no es va celebrar, em permeto extreure els darrer paràgraf d’un escrit realitzat el 1992 per un testimoni de l’època, l’atleta Eduard Vivancos, publicat en la revista "Flama", del Casal Català de Toronto:

“Molts dels atletes olímpics van participar activament a la lluita contra el feixisme, i una bona part d’ells no tornaria a trepitjar mai més les pistes d’un estadi. Així va acabar, abans que comencés, lo que podia haver estat la gran Olimpiada Popular de Barcelona, preparada amb tant entusiasme i tanta il•lusió per homes de bona voluntat que de bona fe creien en l’ideal olímpic i humà”.

Al finalitzar la guerra, la ciutat es va oblidar de l'Estadi de Montjuïc, que semblava condemnat. S'hi feien pocs esdeveniments: uns Jocs Mediterranis el 1955, o la final de Copa del Generalisimo entre el Barça i l’Espanyol el 57, i s’anava degradant. Fins i tot, es va estar a punt d’enderrocar-lo. No es va fer perquè alguns arquitectes s’hi van oposar, i perquè tirar-lo a terra resultava massa car.

Feliçment, en adjudicar-se a Barcelona els Jocs Olímpics, es va remodelar conservant la façana i rebaixant el nivell de la pista onze metres. Una Copa del Món d’Atletisme el 1989 va servir per reinaugurar-lo. Es recorda dues coses d’aquell dia: les goteres, vertaders canals d’aigua, i la xiulada al Rei per haver arribat amb més de mitja hora de retard. Els xiulets van voler ser neutralitzats per part del públic (la televisió va tallar i va donar imatges de la ciutat), però no hi havia manera: com que plovia tant, els que aplaudien no podien alhora aguantar el paraigua i picar de mans i van guanyar els dels xiulets. Tot plegat, goteres i xiulada, va ser un escàndol monumental, del qual se’n va assabentar mig món.

Des de llavors, i des dels Jocs tres anys més tard, s’hi han vingut celebrant alguns esdeveniments esportius com per exemple partits de rugbi o de futbol (ha esta feu de l’Espanyol uns anys), alguns mítings d’atletisme d’un cert nivell, i les arribades de la marató des del 90 al 96.

A propòsit, el que us està donant la llauna amb aquest escrit, té un record molt especial d’una d’aquestes arribades de la marató a l’Estadi (permeteu-li la referència personal): la de quan la seva filla Elisenda, amb un temps de 2h43’11”, hi va guanyar la marató de Barcelona en categoria femenina l’any 1990.

Després de fer la volta a la pista, sortirem de l’Estadi per tornar a agafar el Passeig Olímpic i anar a petar, pujant de nou una mica, a l’Avinguda de l’Estadi. A l’arribar a l’avinguda trobarem l’indicador del Km 7 i l’enfilarem cap a la dreta. Abans però, no ens oblidem de mirar, encara que sigui per un moment, el Peveter de l’Estadi, aquell que es va encendre el dia de la inauguració dels Jocs del 92 mitjançant una fletxa. Aquell del qual, males llengües van dir, l’endemà, que la fletxa va passar de llarg i es va encendre per un mecanisme preparat a l’efecte per si fallava. Jo no ho crec, però es va dir i molt. Fins i tot circulen unes imatges per internet -segurament trucades- que volen qüestionar l’encert de l’arquer Antonio Rebollo.

Km 7 al 8

A Montjuic hi ha un munt d’escultures. N’haurem vist alguna, com per exemple la que hi ha al mig de la Plaça de Sant Jordi, fa una estona, que tot i que molts ens pensàvem que és la del sant, en apropar-nos haurem vist que no: es tracta de la de Ceres, la deessa grega de l’agricultura, que passa per ser l’escultura més antiga de les que hi ha a la muntanya. La de Sant Jordi està en un costat de la plaça, dalt d’un cavall, en una actitud -tot sigui dit de passada- que s’assembla més a la d’un jugador de polo que no pas a la d’un cavaller que s’enfronta amb un dragó; per més que qui el va esculpir, Josep Llimona, fos una de les glòries catalanes de l’escultura. M’agrada més, posats a dir, la d’un altra glòria, Pau Gargallo, que a dalt de l’entrada principal de l’Estadi, precisament, hi té l’Auriga Olímpica.

I una de les escultures més curioses de Montjuïc està en front de l’antiga Porta de Marató de l’Estadi, a l’Avinguda de l’Estadi, a tocar de per on acabarem el Passeig Olímpic i girar per l’avinguda. Es un conjunt que va ser regalat pel govern de Corea a Barcelona en homenatge a Young-Cho Hwang, guanyador de la marató dels Jocs del 1992. No ho veurem el diumenge, perquè tot i que està molt a prop de per on girem en trobar l’avinguda per començar a baixar, no ens hi arriba fàcilment la vista. Si ho féssim, es probable que veiéssim turistes orientals, que venen a visitar l’Estadi, fent-se un munt de fotografies al costat del monument a l’atleta coreà, a qui consideren -i no els hi ho negarem- un heroi.

Escultura de l'atleta coreà guanyador de la marató dels Jocs del 92

Al girar, justament al girar per agafar l’Avinguda de l’Estadi, veurem al xamfrà de la dreta el Museu Olímpic que es va inaugurar fa pocs anys. Ara no, avui no, però un altre dia val la pena visitar-lo qui no l’hagi vist. Tot l’exposat està relacionat amb l'olimpisme i l’esport, des dels seus orígens fins l’actualitat, i agrada als que hi estem vinculats. És curiós veure, per exemple, unes enormes sabatilles de Roberto Dueñas. Molt recomanable la sala dedicada als Jocs del 92, en la qual hi ha objectes que van fer servir els esportistes, així com els que es van utilitzar en les cerimònies d’inauguració i cloenda.

A partir d‘ara, i fins el Paral•lel, tot és baixada i convida a córrer. Especialment quan deixem l’avinguda per girar a l’esquerra i agafar el Passeig de Santa Madrona. Avall va!!! I no us estranyeu -ni us hi poseu pedres al fetge- sí veieu retalladors fent el que els hi és propi, escurçar. En veureu més d’un baixant per l'escales del Museu Etnològic sense seguir per la carretera. Res, tot plegat quatre metres menys, però ja se sap...

Una mica més avall d’aquest museu, que està format per col•leccions d’objectes representatius de les cultures dels pobles d'arreu del món, a la dreta, passarem per davant de l'entrada de La Font del Gat , on hi ha un restaurant a més de la font, dins d'un edifici del 1925, de Josep Puig i Cadafach.

A les primeries del segle passat ja hi havia tradició d’anar els diumenges a la muntanya, on hi havia varies fonts, la més popular, aquesta de la Font del Gat. Les excursions solien acabar amb una “fontada”, on es menjava, a prop de la font, i s’acabava ballant La nit de Sant Joan era el lloc preferit de les revetlles, i els nois agafaven berbenes (un tipus de flor que creixia a Montjuïc) i les oferien a les xicotes en un pom. Es diu que les aigües de la Font del Gat eren especialment bones per aixecar l’ànim. Segons una llegenda, el primer que se’n va assabentar de les propietats va ser un gat.

La Font del Gat va donar peu a una de les més populars cançons catalanes, “Marieta de l’ull viu”

No se sap, a propòsit, si ens esperaran una “noia i un soldat” que es voldran afegir a la festa i es posaran a córrer amb nosaltres. Si hi són, no caldrà preguntar-li a ella el seu nom perquè el durà al dorsal com serà de ben segur: “Marieta”. Li mirarem els ulls, això sí, perquè a aquestes alçades de la prova ens ajudarà la mirada “tan viva” que té. No se sap tampoc si ens oferirà aigua de la font i “figues de moro” per avituallar-nos, que ens aniria molt bé, ni sí ens obsequiarà amb un "clavell”. Això últim segurament que no: la seva “mare” es quedaria sense, i no podria anar “a ballar” ...

Inefable cartell d'una pel·licula que es va fer l'any 1927 sobre la Marieta de l'ull viu

 

No se sap sí "la noia i el soldat" hi seran, esperant-nos, però el que sí que hi serà, molt a prop de la Font del Gat, és la senyal del Km 8.

Km 8 al 9

Seguirem "baixant de la Font del Gat” a tot gas...

I continuant pel Passeig de Santa Madrona -antigament un camí que arribava fins al Portal de Santa Madrona, una de les portes de la Barcelona emmurallada que està en la part baixa del Paral•lel- passarem per uns llocs que no tenen res a veure amb els d’àmbit esportiu que hem estat travessant en els darrers quilòmetres.

Ara li toca el torn a les arts escèniques. Quina meravella de circuit el de la Cursa d’El Corte! Fixem-nos si no.

Passarem per davant del Teatre Grec, construït, com tants llocs de Montjuïch, per a la Exposició Universal del 29, aprofitant una antiga pedrera. A l'entrada del teatre, a la nostra dreta, hi ha uns jardins amb una bella escultura anomenada La noia de la trena. Avui no ens “esperaran” a la porta els actors i actrius perquè el Grec només funciona a l’estiu, però en passar, no ens podrem sostraure a una mena de miratge: imaginar-nos la Núria Espert representant una tragèdia grega. No em pregunteu per què, però quan passo per davant del Teatre Grec, sempre penso amb ella. Me la imagino, al bell mig de l’escenari, amb la seva veu inconfusible, i fent unes pauses que tallen l’aire. Un servidor té alguns mites, i la Núria Espert, que va començar fent teatre d'aficionats a l'Orfeó Gracienc, n’és un d’ells.

I tot seguit, abans d’agafar el carrer Lleida, ens trobarem un altre teatre, El Lliure, en un edifici que va ser el Palau de l’Agricultura en el 29, i davant mateix, a la nostra esquerra, el Museu Arqueològic, que era el Palau d’Arts Gràfiques durant l'exposició.

Dintre del Museu Arqueològic es conserva una rèplica de les restes d’un monument que hi ha a la ciutat grega d’Olimpia per commemorar la victòria d'un barceloní de la Barcino romana, Lucius Minicius Natalis, que va guanyar una cursa de quadrigues en la 227 olimpíada, l’any 129 de l’era actual. El seu pare i ell eren uns dels romans més rics de la ciutat. Mantenia una bona quadra de cavalls, i després del seu triomf va fer aixecar a Olimpia un gran monument commemoratiu de la seva victòria (en realitat ell era l’amo de la quadriga que conduïa un esclau), del qual encara se’n conserven restes.

Rèplica del monument a Lucius Minicius Natalis

 

Deixarem el passeig de Santa Madrona a l’arribar al carrer Lleida i el baixarem –la darrera de les baixades de la cursa- trobant-nos, a la nostra dreta, l’entrada de La Ciutat del Teatre, un complex que comprèn, a més del Lliure, el Teatre del Mercat de les Flors (abans que a Mercabarna com ara, el mercat estava aquí), i l’Institut del Teatre. I al davant, una mica més avall, a la nostra esquerra, el Teatre Musical (l’antic Palau d’Esports), on es fan representacions de musicals que han estat èxits arreu.

Acabant de baixar pel carrer Lleida , ens trobarem a la nostra esquerra, al xamfrà amb l’Avinguda Rius i Taulet, la bonica façana de l’Escola Verdaguer. El Verdaguer és un col•legi públic que en la famosa Exposició Universal del 29 (no sé què hagués estat de Barcelona sense aquesta exposició) va ser la seu de les oficines de l’esdeveniment, i l’any següent es va remodelar per convertir-lo amb el que és ara. Tot passant pel davant,  admirarem  la seva façana esgrafiada, que ja té uns quants anys.

Tot seguit, una mica més avall, passarem per davant del Parc de Bombers (ara en desús, però anys enrere, els bombers de guàrdia sortien a ruixar als participants de les curses que passaven per aquí) i havent passat un lateral de La Fira arribarem al Paral•lel, on -ja falta menys-, ens hem de trobar l’indicador del Km 9.

Km 9 al 10

Un cop creuat el Paral•lel girarem a la dreta pel carrer de Floridablanca per fer-lo tot, des del seu començament fins al final, a la Ronda de Sant Antoni. Un quilòmetre exacte.

Abans de girar haurem vist fàcilment la Casa dels Cargols, un singular edifici a la cantonada de Vilamarí amb Floridablanca, que està ple de cargols en els seus ornaments. Una llegenda, no se sap si certa, explica que l’amo de la casa la va fer construir així en agraïment a aquests animalons, que el van fer ric en trobar-se un tresor un dia que va anar a buscar cargols.

El carrer Floridablanca té un nom bonic de veritat. No té, però, tot i que ho sembla, cap connotació poètica. Correspon al d'un senyor que va néixer a Múrcia i va morir a Sevilla fa dos-cents anys, José Moñino y Redondo, i a qui se li va atorgà el títol de compte de Floridablanca per haver aconseguit expulsar els jesuïtes d'Espanya essent ambaixador a Roma.

Travessarem l’Avinguda Mistral, que també és bonica, i duu un nom que correspon al poeta occità Frederic Mistral, Premi Nobel de literatura de 1904, i passarem pel punt de sortida i arribada d’una cursa també emblemàtica, la del Barri de Sant Antoni que se celebra al gener, on més d’un i de dos dels que avui estan corrent també hi participa segur. Ja ho sabeu: inapreciable baixada fins el carrer Urgell, i imperceptible pujada fins la Ronda. Pla, en definitiva. El carrer Floridablanca, a més a més de tenir un nom bonic, és pla. No podem demanar més.

No té, però, coses a destacar, o al menys, qui fa aquesta fisonomia no les sap veure o no les recorda. Només, com a més significatiu, dir que cap el final del carrer passarem per davant de la sala de multicines Renoir Floridablanca, un dels pocs cinemes de Barcelona on projectaven pel•licules de “Cinerama” fa més de trenta anys (llavors era el Florida Cinerama). Un sistema que consistia en una pantalla enorme, sis vegades més gran que les convencionals de l’època, i no sé quants altaveus, que permetia als espectadors “submergir-se i gaudir” a base de bé.

Ara és una casa de pisos, però al costat del cinema, en el xamfrà de Floridablanca amb el carrer Casanova, hi havia un local fa anys on es feien sovint esdeveniments esportius. Em refereixo –potser algú ho recordarà- a el Gran Price. En el Price s’hi feia de tot. Combats de boxa, partits de bàsquet, mítings polítics (abans de la guerra, és clar), sermons de capellans (després de la guerra, és clar), i ball de saló tots els dijous per la tarda, amenitzats per l’orquestra Los Rapsodas. Hi abundaven minyones, però també aprenentes de modista o de perruqueria acompanyades de les seves mares, que feien de "carabina". Estem parlant dels anys quaranta - cinquanta, quan el ball era un lloc habitual per a que les noies i els nois trobessin parella, i "la carabina" era una salvaguarda obligada per a que els nubis no fessin "dolenteries"

En el Price s’hi feia lluita lliure, un espectacle que en la postguerra atreia molt. És feien combats cada diumenge pel mati amb el local ple de gom a gom. Qui això escriu recorda haver-hi anat varies vegades de petit amb el seu pare. Com sí fos ara, li ressona la veu de l’espeaker: “Primer combate de lucha libre americana, a la distancia de cuatro asaltos o a la primera puesta de espaldas. A mi derecha....” Feien veure que es feien molt mal, però tot era tongo. En passar-hi a tocar el diumenge segur que ho recordarà...no sense una mica de rubor.

La cursa s'està acabant. A un servidor, aficionat a escriure batalletes com aquestes, li anirà bé trobar la senyal del Km 10 quan el carrer Floridablanca s’acabi i comenci la Ronda de Sant Antoni. Li anirà bé, per sí la vergonya d’haver d’acceptar que li agradava un esport com la lluita lliure americana (el Catch) l’impedís córrer de valent, que és el que toca ara, a falta de l’últim quilòmetre per acabar la cursa.

Km 10 a l’11 (10.766 per a ser exactes  )

Haurem arribat a la Ronda de Sant Antoni en acabar Floridablanca, i en farem uns tres-cents metres, fins a la Plaça de la Universitat.

A la dreta de la Ronda, que ja es sabut que -com les altres rondes de l’Eixample de Barcelona- segueixen el traç de l’antiga muralla de la ciutat, veurem el Teatre Goya al començament del carrer Joaquim Costa, un teatre històric. En els anys seixanta, com molts altres, es va reconvertir en cinema, però de nou, des de no fa gaire, torna a dedicar-se a l’activitat teatral.

Al final de la Ronda de Sant Antoni arribarem a la Plaça de la Universitat, aquell lloc que té un edifici emblemàtic on, a banda d’aprendre, s’hi tancaven els estudiants descontents del Pla Bolonya i en fer-los sortir al carrer se’ls estomacava. Allargarem la gambada, no fos cas...

Passarem per davant de La Mallorquina, un dels comerços més antics de la plaça, que es dedica a vendre roba per a la llar, i enfilarem pel carrer de Pelayo (a mi em costa dir-li Pelai al rei d'Astúries, a qui potser tampoc li agradaria saber que catalanitzem el seu nom des de 1990, ningú sap perquè), on tot just al començar, a la cantonada de la dreta, hi va haver fins l’any 1981 un dels magatzems més populars de la Barcelona de l’època: El Aguila.

Un enorme incendi va acabar amb l’edifici inaugurat el 1925, i l’espectacular àguila que el coronava. No hi va haver ferits, afortunadament, de miracle, perquè va cremar en poc temps. Per falta de pressió de l’aigua, els bombers no van poder fer gran cosa i el foc es va propagar amb rapidesa. Es va comentar, llavors, que a l’amo li va anar de perles l’incendi, perquè el negoci feia temps que no rutllava i no sabia com desfer-se’n. El propietari d’El Aguila era un multimilionari que havia fet duros a cabassos amb l’estraperlo de la postguerra, de qui se’n explicaven excentricitats per sucar-hi pa. Una d’elles la de que, després d’anar al lavabo de casa seva, hi buidava sempre una ampolla sencera de Chanel nº 5.

A més a més d’El Aguila, al carrer Pelayo hi havia dos grans magatzems més: El Siglo i El Capitol. Els Grandes Almacenes El Siglo, que van tancar fa uns anys, segurament per la competència d’El Corte Inglés, van ser inaugurats a finals del segle XIX molt a prop, a la Rambla, però per un devastador incendi del dia de Nadal de 1932, van ser traslladats al carrer Pelayo. Eren els més antics de la ciutat, i tothom els considerava, amb orgull, un exponent del desenvolupament mercantil de Barcelona. Estava situat on ara hi ha els magatzems C&A, que ha conservat la façana de l’edifici i una gran bola de vidre a dalt de tot, que veurem, a la dreta, a prop de la Plaça Catalunya, a mesura que avancem pel carrer.

Al Capitol també li deien “Els Alemanys” perquè en el moment que es va inaugurar, el 1917, és dedicava a vendre peces de cristall d’Alemanya. Era molt més petit que els altres dos grans magatzems del mateix carrer, però va anar ampliant-se i finalment venien de tot. Va expandir-se adquirint botigues, una d’elles a Madrid, però en la dècada dels vuitanta tampoc no va poder aguantar la competència, va anar de baixa i va plegar.

Per Pelayo (o Pelai, com vulgueu), cada vegada corrent a més bon pas perquè albirarem la Plaça Catalunya al fons i sabrem que la cosa s’acaba, passarem per un munt de llocs que en poc temps s’han transformat. Barcelona es transfigura constantment, i el carrer Pelayo és paradigmàtic en aquest aspecte. Hi ha moltes botigues i edificis d’aquest carrer, que hi passes avui i demà ja no hi són; avui és una sabateria i demà és un bar, o a l’inrevés.

Parlant de sabateries, hom recorda Can Segarra, al costat d‘El Aguila, el lloc on invariablement es compraven totes les sabates per als nens. Les recordo no pas per la seva comoditat: eren dures com una pedra, un vertader suplici per als nostres peus, però com que eren barates i duraven molt...

També en aquest carrer, una mica més avall de la sabateria, en front d'on comença el carrer Balmes, existia fa uns anys la redacció de La Vanguardia, on els transeünts s’amuntegaven a l’aparador de la planta baixa per llegir les notícies del diari, que exposaven cada dia de bon matí.

Per Pelayo també s’accedia a La Avenida de la Luz, una galeria comercial subterrània a sota mateix del carrer, inaugurada el 1940, que anava des de Balmes a Plaça Catalunya. S’hi podia comprar un disc, anar al barber, berenar, jugar al millón, menjar una neula pamper, comprar-se unes ulleres de sol o unes sabates topolino...tot un món de glamour en els anys cinquanta. Hi havia un cinema que tenia molt èxit, el "Avenida de la Luz”, que em sembla recordar que les sessions començaven a les 11 del matí. Aquest va ser el primer dels cines que va tenir Balañá a Barcelona. El que projectava no era res de l’altre món. De fet, era una sala on normalment feien pel•lícules del tipus Cantinflas o El Gordo y el Flaco. Una anècdota fatal, però curiosa: l’any 1974, mentre projectaven la pel•lícula “Los que tienen que morir”, es va morir un espectador.

En la dècada dels vuitanta, l’Avinguda de la Llum (llavors ja es podia dir així) va entrar en decadència. En els darrers anys ja no hi anava ningú a comprar ni al cinema (que s’havia convertit en sala X), i va desaparèixer el 1990. Actualment, una part d’aquestes singulars galeries està ocupada per la perfumeria Shepora de l’edifici El Triangle, a l’esquerra, a dos-cents metres del final de la cursa.

Potser estic parlant massa de molts anys enrere. I per a que no sembli que avui el cronista amateur està nostàlgic, acabo.

I ho faig fent una lloança a aquesta cursa que finalitzarem al girar a l’esquerra, al costat del quasi centenari Cafè Zurich (no, no hi torno, però és que el Zurich és una icona de la ciutat) en el xamfrà de Pelayo amb la Plaça Catalunya, a punt de fer els cinquanta metres que falten per pujar al mig de la plaça i arribar a la meta.

Al començar aquest escrit, deia que aquesta és una prova que molts critiquen per la seva massificació. Certament és una mica aclaparadora per la multitud que s’hi aplega. Però ho hem d’acceptar així. Fins i tot em sembla consubstancial a la cursa, i la disbauxa la fa entranyable.

I no s’ha d’oblidar que enguany se celebren 35 anys d'ençà que va començar a fer-se, i tampoc que és la més concorreguda d'Europa. I menys encara que molts corredors i corredores populars actuals s’han iniciat en aquest món gràcies a alguna Cursa d’El Corte Inglés com la que avui, joiosos i contents, acabem de fer en aquest moment que hem arribat a la Plaça Catalunya.
                                                                  ..................................

Miquel Pucurull Fontova