1.4.16

Les pioneres de la marató a l'Estat

Segons una  referència de que disposo, la primera espanyola que va córrer una marató va ser la basca Lourdes Gabarain, nascuda el 1960 a Tolosa . Va ser a l'octubre de 1977, quan encara no havia complert els  disset anys. Com que per aquelles dates encara no se celebraven maratons a Espanya (excepte el campionat estatal anual per a atletes federats, on no hi participaven les dones), la noia va haver de debutar a la ciutat francesa de Bordeus . Va fer 4h 51.32. He trobat en el llibre “Del Jogging a la marathon”, en un capítol escrit per Josep Maria Antentas el 1981, que després de parlar de les dificultats de les primeres dones  per fer la marató, diu, concisament: “En el nostre país, la cosa va anar encara més lentament que en cap altre lloc. En el 1977, una atleta basca, Lourdes Gabarain, acaba per primera vegada una marató, essent la primera espanyola en fer-ho.” 

Lourdes Gabarain 
És així, doncs, que fins l’any 1978, a Palafrugell, no va participar cap dona en una marató a l'Estat espanyol. De fet, a Espanya, les dones no corrien proves de llarga distància; ni els 5.000 metres. En aquella època, la premsa denunciava que es deixava participar a les estrangeres en els campionats d’Espanya de marató com a convidades, però no a les espanyoles.


                                  Mundo Deportivo/ 8 de gener de 1972. Francisco Castelló

De tal manera, les primeres dones que van participar en una marató a l'Estat espanyol van ser les catalanes Matilde Gómez, Montse Camps i Ester Inés Mañé, que l’any 1978, a Palafrugell, van participar en la primera popular que es va celebrar.

La Matilde Gómez és doncs a qui se la considera com la primera catalana que va córrer i guanyar una marató a les nostres contrades. Va fer-ho  en un temps de 3h55.33. No era una desconeguda: dos anys abans ja havia estat campiona d’Espanya de cros per equips, formant part del JAS de Sabadell.

Casada amb el conegut i llorejat atleta sabadellenc, Josep Molins, la Matilde Gómez va córrer també l’any 1978 la marató de Madrid (3h35.47), i la de Nova York (3h28.39) amb la selecció catalana que si va desplaçar. Un any més tard, el 1979, va revalidar el seu títol de campiona de Catalunya, una altra vegada a Palafrugell, millorant la seva marca fins a 3h18’48, de nou rècord d’Espanya. L’any 1980, en la primera marató que es va celebrar a Barcelona ciutat, va classificar-se en segon lloc, darrera una maratoniana emergent -la també mítica Quima Casas- amb un nou millor temps personal de 3h14’32.


             
                          Matilde Gómez en un cros a Sabadell. 1978

La llista de les primeres maratonianes  de l’Estat, fins el 1980, podria establir-se en 11 dones. L’encapçala una basca seguida de tres catalanes, una altra basca, una altra catalana, una madrilenya -que va guanyar la marató de Madrid del 79- i quatre catalanes més:
Any Atleta Temps Marató
1977 Lourdes Gabarain (País Basc) 4h 51.32 Bordeus
1978 Matilde Gómez 3h 55.33 Palafrugell
1978 Montse Camps 4h 00.51 Palafrugell
1978 Ester Inés Mañé 4h 59.59 Palafrugell
1978 Rosa Talavera (País Basc) 3h 27.45 Donostia
1979 Ma Antonia Griñò 3h 20.06 Palafrugell
1979 Julia Martin (Madrid) 3h 31.26 Madrid
1979 Teresa Larrieu  3h 55.42 Palafrugell
1979 Montse Blaya 4h14.32 Palafrugell
1979 Quima Casas 4h 24.33 Palafrugell
1979 Anna Espona 4h 46.30 Palafrugell

A partir de 1980, i coincidint amb la celebració de la primera marató a la ciutat de Barcelona, la participació de dones comença a generalitzar-se. No de forma espectacular, per descomptat, però ja no és tan testimonial com els dos anys anteriors, en que van ser 3 i 7 respectivament.. En concret, 20 dones, la majoria catalanes, van acabar la marató BCN’80:



Una curiositat: en aquella època es deixava córrer les maratons als menors d’edat; de tal manera, que el participant més jove d'aquella marató de Barcelona de l'any 1980 va ser precisament una dona, una nena vaja, Silvia Barrientos, amb només 10 anys, que va arribar en  dotzena posició. Gerònima Rillo va ser la corredora més gran d'edat, amb 51 (no el participant, perquè hi van córrer dos homes de 60 anys).

A partir del 1980, amb les  maratons  de Barcelona, Madrid, Donostia...  la marató femenina a Espanya va prendre carta de naturalesa. Poc a poc van anar proliferant les maratons populars a altres ciutats de l’Estat, i la incorporació de la dona, tot i que tímidament, es va fer palesa.

I també van començar a fer bones marques. Així, la Rosa Talavera va ser la primera espanyola que va baixar de les tres hores: 2h59.30, aconseguit el 1980. Ella mateixa va ser la guanyadora del primer campionat d’Espanya en el qual van participar-hi dones: va ser a Oiarzun l’any 1981, amb un temps de 2h58.32.

A banda de les corredores històriques de casa nostra mencionades, l’any 1981 s’hi van incorporar altres més, de les quals, i per la significació que varen tenir, cal destacar a les Katy Mair, Fina Mundó, Gloria Pavia, Maria Urgell, Catalina Frigola, Vicky Rodrigo, Marisol Oliva, Lidia Teixidor, Carmen Paradell, Francisca García, Josefina Pérez, Conxita Climente, Rosa Pórtulas, Felicitat Caldentey, Cristina Romeu, Emilia Francolí, Núria Ruiz...

Algunes maratonianes il•lustres de les primeries dels anys vuitanta en una prova femenina de 5 km amb sortida a la Rambla de Barcelona. Francisca Garcia (dorsal 612), Maria Urgell (702), Fina Mundó (258)

En qualsevol cas, la dona a qui se la considera un mite de la marató, a l’Estat, i molt especialment a Catalunya, és la Joaquima Casas.

Per haver estat una de les precursores, per la seva dedicació i continuïtat i per les bones marques que va aconseguir, li correspon per dret propi una menció especial. Als possible lectors que no sàpiguen qui és els hi servirà la modesta glossa següent per conèixer-la una mica, i de record per als que l’admirin, com un servidor. 

La Joaquima Casas -la Quima- va córrer la seva primera marató l’any 1979 a Palafrugell, on va fer 4h24.33, classificant-se la penúltima dona. Després, la seva progressió va ser espectacular. Podria dir-se que quan va córrer a Palafrugell era una absoluta inexperta -va fer tota la marató amb xiruques- però el cert és que va aprendre molt ràpidament: l’any següent va fer 3h09.53 a Barcelona i va guanyar  la prova; no cal dir res més.

La Quima ha explicat algunes vegades el que li va passar en la primera marató que va córrer. Un mes abans, quan tenia 27 anys  i després d’haver tingut un fill i haver-se engreixat més del compte, havia fet una cursa de muntanya de 4,5 Kms al seu poble, la Pujada al Santuari de La Salut de Sant Feliu de Pallarols, caminant i corrent, i va quedar primera. En acabar es va assabentar que a Palafrugell, al cap de 30 dies, es feia una prova que és deia marató. No tenia ni la més mínima idea del que era ni del que suposava el córrer-la. I així li va anar! Per acabar-ho d’arreglar va córrer amb unes xiruques com deia...i va passar el que tenia que passar.

Al voltant del Km 23 va caure rodona al terra i no  es volia aixecar. Havia arribat fins allí, i allí s’havia acabat la marató per a ella. Senzillament no podia més. Alguns corredors que la van veure, entre ells el Dr. Pujol, un il·lustre del món maratonià on n'hi hagi, estaven sorpresos pel calçat que duia i van convèncer a una espectadora que portava unes sabatilles esportives per a que se les deixés en préstec. Se les va posar, la van ajudar a aixecar-se, la van animar, i  va posar-se altra vegada en marxa.  Seguia corrent i caminant però es trobava molt malament. No s’aguantava dreta en realitat. Ningú, ni ella, sap com va poder traspassar la meta, i en fer-ho es va esfondrar de nou. Recorda que “...jurava i requetejurava que no tornaria a córrer mai més una marató en ma vida”.

Però no va ser així, evidentment. És més, quan es va començar a recuperar i es va assabentar que a Madrid feien una marató al mes següent, va reconsiderar el seu jurament i se’n va anar a córrer-la, acabant-la amb 4h15.

El domini de la Quima Casas en les proves de llarga distància va durar molts anys a Catalunya. Va guanyar la marató de Barcelona de 1980, 1985 i 1987; va ser campiona de Catalunya de marató set cops; campiona d’Espanya de gran fons (mitja marató) tres anys seguits, del 82 al 84, i ostenta el rècord espanyol dels 100 kms (8h27.21) aconseguit el 1992. El seu millor registre en marató, 2h43.01 el va assolir a Carcassone l’any 1987. Una altra dada: a l’abril de 1993 havia corregut 100 maratons, i  deu anys més tard 150. Ara no sé quantes en deu duu fetes, però segueix participant en moltes maratons i curses arreu, amb uns temps excel•lents tot i haver arribat a la meitat de la seixantena.


      La Quima Casas entrant guanyadora a la marató de Barcelona’85 amb arribada a la Rambla.

La basca Rosa María Talavera és una altra de les maratonianes històriques que va sorgir a finals dels anys setanta. Molt joveneta, en el 78 amb disset anys d’edat, i en el 79, va guanyar la marató de Donostia. A la Talavera li cap l’honor d’haver estat la primera dona en baixar de les 3 hores en la marató (2h59.30). Ho va aconseguir l’any 1980 a Oiarzun, i va anar millorant aquest  temps set vegades durant la dècada dels vuitanta, fins arribar a aconseguir 2h43.04 en el 1987. La seva millor marca de sempre (2h41.09), la va assolir en la marató de Madrid de 1990.

Iciar Martínez, una llicenciada en econòmiques nascuda a Madrid el 1947, va ser una altra precursora de la marató femenina. Vinguda de la pista i el cros, el seu primer èxit important el va aconseguir l’any 1980 a la marató de Nova York al batre el rècord d’Espanya amb 2h49.02. Aquesta marca va causar una autèntica commoció perquè significava reduir en més de vint minuts el rècord que havia fet la Talavera tres mesos abans a Oiarzun. Però no va acabar aquí la cosa: al cap de cinc mesos, va tornar a reduir-lo a Barcelona 2h47’12, guanyant de passada la prova amb total autoritat: un quart d’hora per davant de la segona. I encara, l’any següent, va tornar a rebaixar la seva marca i el rècord, aconseguint 2h43.32 a la marató de San Francisco i 2h42.36 a la de Nova York. Un rècord que va durar quasi tres anys, fins que li va batre una altra pionera, la Mercedes Calleja.  

 Iciar Martínez, en la marató de Barcelona de 1981. Al seu costat (no els barbuts, sinó el de la dreta  de la foto) l’actual president de la federació espanyola d’atletisme, José Maria Odriozola.

Mercedes Calleja, nascuda a Santander però madrilenya per adopció, i que també provenia de la pista com l’Iciar Martínez, on havia obtingut uns molt bons registres (4’15” l’any 79 en el 1.500 a Split; 9.02 en el 3.000 a Oslo el 82), va recollir el seu testimoni en la dècada dels vuitanta pel que fa a bones marques en la marató. En qüestió de dos anys en va córrer set, i totes amb uns temps excel•lents: des del de 2h39.53 en el campionat d’Espanya de Laredo de l’any 85, fins al de 2h37.13 a Seül en el 87. Es va retirar en el 88, als trenta anys d’edat i en plenitud de forma, a causa d’un infortunat i transcendent succés familiar segons la premsa de llavors -l’abast del qual no va transcendir- però en la seva curta incursió a la marató va deixar una magnífica empremta, especialment per les seves marques en maratons de fora d’Espanya.

                                Mercedes Calleja en una prova de pista de la qual provenia

Consuelo Alonso: una altra maratoniana de les glorioses per la seva contribució al desenvolupament de la prova als vuitanta, amb tres campionats d’Espanya aconseguits el 82, 83 i 84. Dotze maratons en sis anys per sota de les tres hores, entre els anys 1982, amb un seu millor temps de 2h43.21 a la marató de Madrid del 86, on va quedar primera, i l’any 1988, a la de Taipei, tercera amb 2h57.44. Nascuda el 1948 a Madrid, també, com la majoria en aquella època havent-se iniciat en la pista, va ser durant els seus millors anys atleta del Club Natació Barcelona. 

A finals de la dècada dels vuitanta i primeries dels noranta, va emergir una fornada de noves maratonianes: 
A Catalunya:
Maria Luisa Muñoz (2h 28.59)
Marina Prat (2h 37.14)
Elisenda Pucurull (2h 40.51)
Carme Brunet (2h 41.38)
Núria Pastor (2h 44.19)
Anna Maria Pardo (2h 44.35)
Laura Paradell (2h 45.05)
 i a la resta de l'Estat:
Maria Luisa Irizar (2h 36.28)
Esther Pedrosa (2h 37.09)
Elena Cobos (2h 41.14)
Carmen Mingorance (2h 42.15)...
 ...que varen donar un fort impuls a la marató femenina coincidint amb el primer boom de l’atletisme popular, però no se les pot considerar com pioneres. Les primeres llavors ja havien estat dipositades uns anys abans per aquelles a les quals m’he referit al principi. Són les que m’han semblat més rellevants per la mica que sé i recordo...i pel molt que he buscat.

Miquel Pucurull

Cap comentari:

Publica un comentari