El decatló i l'heptatló, les proves ignorades

Una pena. Mentre l'atletisme popular creix sense parar a tot Espanya, el professional està en franc declivi. En la meva opinió, un dels símptomes més clars de l'atonia de l'atletisme d'élit és la nul·la presència en les proves combinades. De totes les proves de qualsevol esdeveniment atlètic, les que al nostre país criden menys l’atenció, tant dels mitjans com dels aficionats, és el decatló dels homes i l’heptatló de les dones. També, per altra banda són molt pocs i poques els que practiquen aquestes modalitats a casa nostra i a la resta de l'Estat (al Mundial de Moscou no hi ha anat ningú; als Jocs de Londres de l'any passat tampoc...).

I és difícil saber la raó d’aquesta manca d’interès de tothom. Als atletes no els motiva; les federacions no deuen fer gran cosa per promocionar-ho; ni la tele ni els diaris en parlen mai... Una llàstima , perquè, certament, el grau de preparació i l’esforç que duen a terme els que s’hi dediquen és per treure’s el barret. Quasi res, haver de fer, en dos dies, 10 proves ells i 7 elles. Quasi res, competir en unes disciplines tan variades i exigents:

Primer dia del decatló: 100 metre llisos; Salt de llargada; Llançament de pes; Sal d’alçada i 400 metres llisos. I segon dia: 110 metres tanques; Llançament de disc; Salt de perxa; Llançament de javelina i 1.500 metres llisos.

Primer dia de l'heptatló: 100 metres tanques; Salt d’alçada; Llançament de pes i 200 metres llisos. I segon dia: Salt de llargada; Llançament de javelina i 800 metres llisos.

Un parèntesi a propòsit: en virtut de la igualtat, algun dia s’haurà de canviar la norma. Abans, fa anys, hi havia moltes proves que les dones no feien, però ara fan les mateixes (per puntualitzar: en algun casos, com la marxa, no fan la de 50 km però fan la de 20; a les tanques fan 100 metres en lloc de 110 i la seva alçada és menor, com la dels 3.000 obstacles; i el pes dels artefactes dels llançaments és menor) excepte en les combinades del decatló i l'heptatló. Està clar que és un atavisme. Als dirigents de qualsevol modalitat esportiva els costen molt els canvis de les normatives.

Ashton Eaton

Tornem a la qüestió del poc ressò que tenen els decatletes i les heptatletes a tot l'Estat. És una estranya paradoxa la manca d'estima i de reconeixement pel que fan, comparat amb el que es té per esportistes d'altres disciplines. Clar que, ben mirat, la premsa només parla de futbol i de motor; d'atletisme, ni paraula, excepte cada quatre anys, quan se celebren els Jocs Olímpics, o com a molt cada dos, quan es fan els Mundials, com és el cas durant aquests dies amb el de Moscou.  I és clar, del mèrit dels participants en les proves combinades encara menys. Només per posar un exemple, amb excepció del 9 esportiu, ha passat desapercebut el que han fet el guanyador del decatló i la de l'heptatló. I és per destacar-ho, com ho ha fet el periodista Lluís Simon en un article del qual he extret aquestes dades:  amb les marques que va fer el nord-americà Ashton Eaton en aquest Mundial –que no són les seves millors-  hauria vençut en els 100 i els 400 metres, en els 110 tanques i el salt de llargada en els campionats de Catalunya (no els de combinades sinó els absoluts) que es van celebrar a Mataró a primers de juliol d’enguany, i per tant , sería el campió absolut  de Catalunya de quatre proves . 

Hanna Melnichenko

I la ucraïnesa Hanna Melnichenko, que va guanyar la medlla d'or a l' heptatló, també hauria quedat campiona absoluta  de Catalunya en quatre proves: en 100 tanques, alçada, llargada i javelina. 

Com deia, resulta curiós que no sapiguem apreciar les proeses d’aquests atletes. En altres llocs no és així. Per posar un exemple, Dailey Thompson, el llegendari decatleta dels anys vuitanta, va ser anomenat oficial de l'Ordre de l'Imperi Britànic en reconeixement a les seves gestes. A nosaltres només ens interessen els pilotes d'or.

                                                       -----o-----
Miquel Pucurull
17/08/2013