9.1.15

Per què no prospera el “Run for charity” a casa nostra?

Crec que els corredors i les corredores populars són els esportistes més altruistes. Que em disculpin els que practiquen altres disciplines esportives. No vull ofendre a ningú, però no sé veure que en altres esports es col•labori tant en causes solidàries com en el córrer. Mostres n'hi ha contínuament, ja sigui amb curses solidàries o amb projectes personals.

De totes maneres, tot i que a casa nostra hi ha moltes curses solidàries, on una part del preu del dorsal va a parar a alguna causa, el projectes individuals no són gaire freqüents. Si més no comparat amb el que anomenen a l’estranger el Run for charity (no sé si una bona traducció seria Córrer per Solidaritat), una accció que solen fer els participants en les maratons nord-americanes i del nord d'Europa que consisteix en recaptar diners per a una causa, abans de fer-les, del seu entorn (familiars, amics, coneguts..) implicant-se ells en el motiu i implicant als que fan aportacions.

A mi em sorprèn que nosaltres no fem gairebé gens una cosa similar. Ni a Catalunya ni a la resta de l'Estat. La contribució que aportem amb la part del cost del dorsal d'una cursa solidària és una altra cosa. Que està molt bé, però que, a banda que no ens hi involucrem (paguem el dorsal i llestos), és insuficient comparat amb el que es pot aconseguir amb aquesta modalitat anglosaxona. Les dades són força eloqüents:

- Els participants a la marató de Nova York de 2011 van recaptar 34 milions de dòlars amb el Run for charity.

- A la marató de Boston van començar amb el Run for charity el 1989. Aquell primer any van recaptar 6.600 dòlars. Des de llavors i fins l’any passat han recollit 128 milions; el darrer any, 11 milions i mig.

- A la marató de Londres van començar-ho a fer l’any 1981. Des de llavors fins ara han recaptat 700 milions de lliures.

- També es fa el mateix en altres maratons, com la de Paris, Liverpool, Berlín. Amsterdam...

                             
Francament, no acabo d’entendre el perquè, aquí, com si amb la contribució a les curses solidàries ja n’hi hagués prou, no fem -o fem tan poc- el que funciona tan bé a l’estranger.

Hi ha alguns casos, però pocs. Tant de bo prosperi com a mostra el que fa Jose Carlos Ferrer, que fa temps que corre maratons per recaptar fons per a la investigació de la síndrome de Rett; o el que fan els que corren la TrailWalker, on per participar-hi s’ha d’haver recollit abans diners per ajudar a pal·liar la pobresa del món; o el que fa la grega establerta a Espanya, Alexandra Panayotou, que corre llargues distàncies en solitari per recollir diners en favor de diverses causes; o el que ha fet el corredor popular de Sabadell, Minu Rovirosa (el vaig conèixer personalment en un programa de ràdio on vàrem anar els dos per parlar sobre el córrer i la solidaritat) que va córrer 12 maratons fa dos anys per recaptar diners per ajudar a una fundació que treballa per millorar la qualitat de vida dels malalts d’esclerosis múltiple, de la qual malaltia ell n’està afectat; o el projecte que, molt més modestament, s'ha proposat un servidor, Miquel Pucurull: córrer la marató de Barcelona després de recaptar fons per a la investigació de la diabetis infantil que està desenvolupant l’Hospital de Sant Joan de Déu. (Aprofito per dir on es pot fet aportacions: http://www.elmeugradesorra.org/ca/repte/4507/corre-la-marato-de-bcn2015-amb-mi-pels-nens-diabetics/)

Tant de bo prosperin els models, deia. Engegar-ne un no és gens difícil: només cal obrir un projecte a través de les fundacions que es dediquen a recaptar diners per a causes altruistes (Mi Grano de Arena, és potser la més coneguda), explicar-ho a l’entorn d’un demanant-los-hi que col·laborin amb la quantitat que puguin (dir que vols córrer una marató resulta sempre bastant impactant per als que t’envolten), i estendre-ho per la xarxa.

Enguany correran la marató de Barcelona sis o set mil catalans i catalanes. Només que un 10% d’ells engeguessin una acció d’aquestes, la quantitat de diners que es podrien recollir per ajudar els afectats per qualsevol causa seria impressionant.

La societat ens necessita. I si nosaltres, demostrat com està que som solidaris, podem contribuir a pal·liar mancances del sistema fent simultàniament una cosa que ens agrada com és el córrer, ¿per què no fer-ho?. Com diuen els estrangers que promouen el Run for charity: “Amb l’ajuda als demés et sentiràs bé mentre corres per una carretera, un carrer o un camí"

                                                        ------o------

Miquel Pucurull

2 comentaris:

  1. Mercè8.1.15

    Bona reflexió Miquel, tan de bo hi hagués moltes persones més que fessin com tu! Considero que al nostre país no és tan una qüestió de "no ser solidaris", perquè de solidaris ho som, menys que a altres països, però ho som. Sinó crec que és més aviat un tema de despreocupació o desconeixement. Però segur que amb exemples com el teu i en Minu Rovirosa, aconseguirem canviar les coses!

    Espero que aconsegueixis l'objectiu del teu repte solidari d'enguany!
    Jo ja he fet el meu donatiu! http://www.mgda.es/r/2/4507

    ResponElimina