8.8.16

Un maratonià, la primera mort d'un esportista en uns Jocs Olímpics

La primera mort d'un esportista en uns jocs olímpics de l'era moderna va ser la d’un corredor. Fou el portuguès Francisco Lázaro a la marató dels Jocs d'Estocolm de 1912.

Lázaro havia nascut trenta-un anys abans al barri obrer de Lisboa, en el si d'una família molt pobra. Sent un nen, i sense poder trepitjar mai una escola, va aprendre a fer de fuster. Guanyava molt poc i anava tots els dies a la feina corrent.

Un dia, als 27 anys, es va decidir a fer la marató de la ciutat de Lisboa de 1908. Va ser la seva primera victòria, la primera de moltes a Portugal. Sense deixar de treballar (l'esport professional no existia en aquella època) es va convertir en una mena d'heroi nacional, el desportista do povo li deien. I així el 1912 va ser seleccionat per Portugal per competir en els Jocs Olímpics d'Estocolm. Analfabet, pobre i obrer, va formar part de la delegació olímpica portuguesa juntament amb sis esportistes més, tots ells aristòcrates o de la classe alta.

En aquell moment, Lázaro tenia un temps de 2h52, realitzat aquell mateix any a la marató de Lisboa. La seva marca era la millor de la de tots els atletes inscrits a la prova de marató dels Jocs. Se’l considerava com a màxim favorit. Aconseguir una medalla seria un fet insòlit, esportista pobre com era, i un gran èxit d'un país petit com Portugal.

El matí del diumenge 14 de juliol, el dia de la cursa, els seus companys de selecció van dir que se'l veia confiat. Els va fer un comentari que quedaria per a la història com una premonició: "Ou ganho ou morro" (O guanyo o moro). La calor era sufocant, 32º. Poc abans de la sortida, els seus compatriotes, inquiets per la seva absència, se'l van trobar als vestidors empastifant-se amb una capa de greix. Una tècnica que llavors es deia que servia per augmentar el rendiment.


Lázaro va començar la carrera al capdavant del grup. Ell i un japonès eren els únics que no portaven el cap cobert, i l'implacable sol el feia patir. Al quilòmetre 29, en un turó, va començar a trontollar. Va caure, es va aixecar i va seguir corrent. Ja no era líder de la cursa. Es va tornar a caure diverses vegades, negant-se a rebre assistència dels jutges de carrera. Va perdre el coneixement al quilòmetre 30. El van traslladar a l'hospital. Va ingressar amb 41 graus i va morir al cap d’unes hores, a les sis de la matinada.

Segons l’informe de l’autòpsia que li van fer, Lázaro va morir per diversos motius. Un d’ells per haver-se embetunat el cos amb llard impedint la transpiració, un altre per no haver-se posat una gorra per protegir-se del sol, i un altre més per haver consumit un compost que el va dopar: una barreja de 4 clares d'ou, 1 rovell, 450 mil·lilitres d'aigua, 700 d'essència de trementina i 700 grams d'àcid acètic i una "mica" d'estricnina.

La seva mort va causar una gran commoció entre els atletes i l'opinió pública sueca. El cap de setmana següent es va celebrar un funeral a l'Estadi Olímpic d'Estocolm al qual van acudir més de 23.000 persones. Es van recaptar gairebé 4.000 corones per a la seva dona i els suecs van aixecar una làpida en el seu honor.

El destí va voler que a escasses hores de la seva mort, el mateix dia que Francisco Lázaro va competir a la marató olímpica d’Estocolm,  naixia la seva filla a Lisboa. L'escriptor portuguès, José Luis Peixoto, va convertir a Lázaro en protagonista de la seva novel·la "El cementerio de pianos". No em resisteixo a transcriure un paràgraf del llibre en el que li narra a la seva nèta la vivència de córrer la última de les seves maratons

"Uns per uns altres. Passen grups de corredors per davant meu. No sé quin vent els porta. El sol m’aixafa contra el terra. El sol em dobla l'esquena, el sol em tira del pit, però jo sóc més fort, més fort, més gran que el cansament. Fa molt de temps que conec l'instant en què el cos comença a repetir: para, para, para. Les meves cames no paren. Para, para, para. Però segueixo alternant els braços per davant del tronc, com si donés cops de puny a l'aire, com si lluités amb el vent i em tornés cada vegada més feble, cada vegada més a prop de rendir-me. El meu cos és més pesat que el vaixell que em va portar de Lisboa. Para, para, para. Atura’t. Ara passen grups de corredors per davant meu, el vent els porta però jo sóc més gran que el cansament ".

Un record per a aquest desportista do povo que el van convertir en mite. Avui, però, oblidat.

                                                   ----------
Miquel Pucurull
08/08/2016

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada