22.8.16

La història ignorada de Peter Norman en els JJ.OO. Mèxic’68

Dos atletes negres van protestar per les diferències racials al podi dels Jocs Olímpics de Mèxic’68. En la cerimònia del lliurament de medalles dels 200m, els nord-americans Tommie Smith i John Carlos, que havien acabat primer i tercer, descalços i amb el cap cot, van aixecar el puny enfundat amb un guant negre mentre sonava l’himne d’Estats Units, protagonitzant la imatge més impactant d’aquells Jocs. El Black Power li feia saber al món que els negres no gaudien de la llibertat de la qual parlava la lletra del seu himne.


El que no és gaire conegut, em sembla a mi, és que l’atleta que compartia podi amb ells, un xicot blanc de 26 anys nascut a Austràlia, Peter Norman de nom, que va guanyar la medalla de plata, es va voler implicar en la seva lluita.

En el seu país, els aborígens també estaven exclosos de la societat i Peter Norman entenia que era un gest universal contre el racisme. Duia al costat esquerra del xandall, com ells dos, una insígnia del Projecte Olímpic pels Drets Humans, una campanya que volia portar el conflicte dels negres a l’àmbit esportiu. I a més a més, va ser ell qui els va suggerir que compartissin el parell de guants negres -símbol del Black Power- , quan, al acostar-se al podi, van adonar-se que només un d’ells els duia. Això explica perquè un va aixecar la mà dreta i l’altre la mà esquerra.

Els dos nord-americans van ser expulsats dels Jocs.  Castigats pel seu gest, no van poder tornar a competir mai més. E
l govern australià també va reprendre a Peter Norman severament. La premsa del país el va condemnar a l'ostracisme i el comitè olímpic australià tampoc li va tolerar el seu acte solidari: no el va convocar per als Jocs següents de Munic'72, tot i haver-se guanyat la plaça.

Peter Norman, que mai no va reclamar la medalla d’or del guanyador Smith, va morir
d'un atac de cor el 2006 als 64 anys. El seu millor temps en els 200 metres (20,06) encara és el rècord d’Austràlia de la distància. Va patir un enorme rebuig al seu país passat els Jocs, i no sé si una bona part de la societat australiana li van acabar de perdonar mai la seva adhesió al gest dels dos atletes negres. Tanmateix, Smith i Carlos van assistir al seu funeral l'any 2006 i van voler dur-lo a les seves espatlles en acabar la cerimònia. 


Miquel Pucurull 

6 comentaris:

  1. Gran història, Pucu, no la coneixia i em sembla fascinant, una barreja de lloança per als protagonistes i rebuig per a les autoritats i d'altres que van condemnar-los. És evident que el temps els ha donat la raó a tots tres.

    ResponElimina
  2. M'alegra que t'hagi agradat, Raül.

    ResponElimina
  3. M'agrada molt la història. Molt bé, Miquel.

    ResponElimina
  4. Sempre aportant-nos dades oblidades o desconegudes.

    Gràcies Miquel

    ResponElimina