24.8.15

Jack Foster, 2h11 en marató als 41 anys

“Jo no m'entreno mai per a cap marató; surto a córrer i a gaudir tots els dies i prou”.

Magnífica filosofia la que tenia Jack Foster, autor de la frase, un mític corredor de maratons anglès que va començar a córrer de gran, als 32 anys. I li va anar prou bé: va fer 2h11’18” en una marató a l’edat de 41. Amb això està dit tot. I aquesta marca va durar 16 anys com a la millor de tota la història en el rànquing mundial dels d’aquesta edat i encara hi figura com la sisena.

John (Jack) Charles Foster havia nascut l'any 1932 a Liverpool en el si d’una família molt humil. El seu pare va morir quan ell tenia set anys i va anar  a l’escola fins els 14. Al sortir de l’escola va treballar en una fàbrica durant 10 anys. Es va aficionar a córrer en bicicleta, una afició que no va deixar mai, i explicava que sortir per camins i carreteres li servia per escapar de les limitacions dels seus orígens. Als 24 va emigrar a Nova Zelanda. Treballava en una oficina, i per distreure’s corria en bici com sempre. I als 32 va començar a córrer a peu, on va destacar ràpidament.

Quan en tenia 37 ja era un dels millors atletes de llarga distància de Nova Zelanda. Als 40 el van seleccionar per córrer la marató als Jocs Olímpics de Munic'72, on va quedar el vuitè amb 2h16’56”. I als 41 va aconseguir l’esmentada marca de 2h11.

Malgrat evitar els entrenadors i la rigidesa d’horaris i plans  d’entrenament, els èxits van continuar. Dotat d’unes condicions excepcionals, als 43 anys va guanyar la marató de Honolulú; als 44 va tornar a ser olímpic en els Jocs de Montreal'76, on va fer 2h17’24”, i als 50, amb 2h20’28” va batre el rècord mundial del grup d’edat de més de 50 anys.  

Jack Foster entrenant a Nova Zelanda
Sovint deia “Córrer és un dels plaers de la vida; una cosa que anhelo poder fer cada dia després de la feina”. El mètode per recuperar-se després d’una prova era per a ell una regla d’or: un dia de córrer fàcil per cada quilòmetre corregut.

Jack Foster va morir a l’edat de 72 anys en enxampar-lo un cotxe mentre circulava en bicicleta, com feia sovint.

A la porta de casa hi tenia una rajola amb una cita seva: “No deixem de jugar perquè ens fem grans. Ens fem grans perquè deixem de jugar”.

                                                    ------o------
Miquel Pucurull

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada