El doctor George Sheehan, guru del córrer dels anys
vuitanta, deia, amb humor però amb molta raó, que els gossos són els enemics
del corredor. També deia que ho són els cotxes i els metges, però d’això ja en
parlarem un altre dia. Avui, la cosa va de gossets: dels que ens trobem quan
correm. Tots els que suem la cansalada per aquests mons de Déu hem tingut, segur, alguna experiència amb
algun gos, a qui diuen el millor amic de l’home...però deu ser de l’home
sedentari, no del que corre 😊. Voldria, a propòsit, fer-vos unes recomanacions.
Compte amb els més petits perquè són els més rabiüts. Eviteu els llocs on els
gossos campen al seu aire: els parcs, encara que en diuen públics, són el seu territori, i quan et veuen córrer
s’emprenyen i et borden com posseïts. Si un et persegueix, i et sents valent o
valenta, para’t en sec, no el miris als ulls, fes-li un crit ben fort, i
aprofitant la seva confusió fot al camp sigil•losament. I el més important, no
discuteixis mai amb el seu amo. Et dirà que ‘No fa res’, que ‘Tranquil, que
només vol jugar i que no mossega’. No critiquis el seu gos, que és el que més
s’estima al món, ni li diguis que l’ha de dur lligat (un cop vaig fer-ho i em
van etzibar que qui havia d’anar lligat era jo). No l’increpis perquè llavors
seran dos els enemics que tindràs: el gos i el seu propietari.
Miquel Pucurull
22/08/2019
És tal qual ho descrius, Miquel. Així ho explico al meu llibre, com bé saps... ��
ResponEliminaGOSSOS I ALTRES ANIMALS
Si li preguntéssim a qualsevol corredor si alguna vegada s’ha trobat, mentre corria, algun animal, estic segur que gairebé tots ens dirien que sí. Jo no tinc res contra els gossos, però em temo que no podria dir el mateix d’alguns dels seus amos. Quan veig un gos mentre corro, el primer que faig és buscar si a prop d’ell hi ha alguna persona que pugui ser el seu amo. I, sobretot, si el porta lligat. Si no l’hi porta, acostumo a preguntar des d’una distància raonable: “És seu el gos?” Si em diu que sí, continuo:
-“Que el pot agafar?”
-“No es preocupi. No fa res” (mítica resposta).
-“Ja m’ho imagino, però és que com vaig corrent i el gos no em coneix, potser m’empaitarà”. Mentrestant, el gos està absolutament tens, sense treure’m l’ull de sobre, decidit a llançar-se contra mi, al mínim moviment sospitós que faci. Si està lligat, m’atreveixo a seguir el meu trajecte. Si està sense lligar, insisteixo que l’amo l’agafi. La majoria accedeixen i la cosa no passa d’aquí. Però m’he trobat de tot. Una vegada vaig acceptar seguir corrent cap on estava el gos sense lligar al costat del seu amo, creient-me el què deia... “no es preocupi, no fa res”. I un be negre! El gos va sortir disparat cap a mi. I no era petit, precisament. Em vaig queixar i encara vaig haver d’aguantar la brometa “que et fan por els gossos?” O “No et farà res, només vol jugar.” (mítica frase). Una vegada vaig respondre: “és que jo no vull jugar amb el seu gos.” L’home, a sobre, es va ofendre. Sempre m’he preguntat que si la gent que té gossos els considera de la família, com és que deixen que s’acostin a estranys? Segur que no permetrien que un fill seu s’acostés a algú que va corrent pel carrer.
Una vegada, entrenant a prop de casa, de nit, des de la foscor vaig sentir una dona xisclant. No l’entenia, ni la veia per la falta de llum. De cop i volta va aparèixer un gos petit que anava directe cap a mi. Ho vaig entendre tot immediatament: la dona cridava perquè se li havia escapat el gosset. Tot va ser molt ràpid. L’animaló va creuar la carretera sense adonar-se que venia un cotxe a tota velocitat. L’impacte va ser brutal. Del gos no va quedar res, almenys a l’asfalt. El cotxe ni es va aturar. El
conductor probablement ni es devia adonar del cop. Em vaig quedar glaçat. La dona va arribar sanglotant. Havia vist el mateix que jo. Vaig anar a consolar-la. I aleshores el què em va dir em va deixar estorat: “És el tercer gos que m’atropellen aquest mes”, em va confessar. No me’n sabia avenir.
Uns altres animals amb els que he viscut alguna anècdota són els porcs senglars. Sortosament encara mai no hi he tingut un enfrontament directe, perquè si en veig algun, miro de desviar-me per a evitar problemes. Una vegada, mentre corria de nit, vaig sentir que des de la foscor arribaven grunyits que immediatament vaig identificar com de porc senglar. El més angoixant és que jo no veia res, però estava clar que l’animal o animals, sí que em veien a mi. Jo estava il·luminat per les faroles del carrer. Ell o ells estaven a la foscor. No vaig gosar seguir endavant. Sortosament va passar un cotxe. El vaig aturar. Vaig explicar la situació a la conductora i, molt amablement, va accedir a portar-me fins la següent cantonada. Amb els fars del cotxe vam poder veure que, almenys, hi havia 2 o 3 porcs senglars. En situacions així, amb animals solts, prefereixo no temptar la sort.
Moltes gràcies, Xavi. Em vaig inspirar en el teu escrit. (No havia llegit el teu comentari fins avui. Disculpa.)
ResponElimina