Sovint em trobo gent que em diu allò tan clàssic de
“Encara corres?”. Se li diu a tothom. Però sé que a mi, el que en realitat
voldrien dir-me és “Encara corres a l’edat que tens?” Si m’ho preguntessin així
els hi respondria que corro per tractar de mantenir-me físicament i mentalment,
i per allunyar tot el que puc els problemes de la vellesa. I els hi diria que
ho estic aconseguint. Toco ferro, però crec (veig) que de moment ho estic
aconseguint. Els hi diria que em trobo bé. Que mantinc les il•lusions i els
ànims, i ho atribueixo, precisament, al córrer. Potser la genètica hi té també
a veure. Però, per si de cas, corro. Cada cop més a poc a poc, però no ho
deixo. Tinc molta sort. Em sento il·lusionat, per exemple, en pensar que, encara que sigui a poc a poc, correré la marató de Bcn de l'any que ve. Tinc molta sort. Em sento animat en veure que encara està lluny el
moment que no em pugui valdre per mi mateix. He dit que ‘tinc molta sort’, però
és una frase feta. Crec que mantenir-se en forma no és únicament una qüestió de
sort; un hi ha de posar de la seva part. Els hi diria que val la pena moure’s amb certa
intensitat per gran que se sigui. Els beneficis que reps, tan físics com anímics,
són molts. No sé si m’entendrien. Però potser, algun dia, els podria ajudar
recordar les raons de per què corre algú que està a punt de complir els
vuitanta-un. Un besavi que ho necessita, com necessita el respirar.
Miquel Pucurull
22/08/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada