Sovint es rememoren les gestes dels grans esportistes
als Jocs Olímpics, i els de Barcelona no són una excepció. Però de qui no es
parla és de Pyambu Tuul, de Mongòlia, el corredor que va arribar últim a la
marató d’aquells Jocs del 92. La va acabar dues hores després del primer i no
el van deixar entrar a l’Estadi de Montjuïc com a la resta. Estaven preparant
la cerimònia de clausura i el van desviar a una pista annexa que servia
d’escalfament dels atletes. A la meta només hi havia dos jutges i dos
periodistes. Ningú el va aclamar. Ningú el va victorejar. Tanmateix, ell
saltava de content en travessar la línia d’arribada. Un dels assistents va
preguntar-li la raó de la seva eufòria, fent-li veure que el temps que havia
fet (4h00.44) era dolent. La resposta del mongol va ser molt clara: "No,
el meu temps no ha sigut dolent. La marca que he aconseguit és el rècord
olímpic de marató del meu país". Un altre li va preguntar si aquell havia
estat el dia més gran de la seva vida. Contundent, va replicar també que no.
"No. El millor dia de la meva vida va ser quan vaig recuperar la vista i
vaig poder veure la meva dona i les meves dues filles per primera vegada.".
En una expedició mèdica humanitària a Mongòlia, un oftalmòleg li havia fet un
transplantament de còrnia sis mesos abans dels Jocs perquè, d’un accident quan
era petit, s’havia quedat cec.
Miquel Pucurull
06/08/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada