La Carretera de les Aigües de Barcelona, a la falda
del Tibidabo, és des de fa molt temps un lloc magnífic per córrer. Tanmateix,
fa quinze anys, la mida de les pedres que hi havia
en algun tram era tan gran que era impossible fer-ho amb normalitat.
Molts dels que hi pujàvem estàvem tips de torçar-nos els turmells. Un diumenge
vam parar una taula a la plaça dels Maduixers, Km 0, per recollir signatures per
tal de demanar a la Regidoria de Sarrià que fes alguna cosa. En vam recollir
més de tres-centes. Al mateix temps, vaig engegar una campanya amb cartes de
queixa als diaris. En una d’elles hi deia que la regidora del districte, que era
veïna de la zona, “...no tenia cap problema amb les pedres perquè l’anava a
buscar un cotxe oficial amb xofer a la porta de casa seva”. Potser em vaig
passar una mica. La bona senyora la va llegir i es va molestar. I molt. A dos
dels manifestants ens va rebre al seu despatx. Estava realment emprenyada. Però
la campanya va tenir èxit: una setmana més tard, per a felicitat dels guillats
pel córrer allà dalt, estava tot arreglat. Els rocs havien desaparegut. I el
terra allisat i polit com una patena. Llàstima, però, que no hi ha res que sigui
etern. L’altre dia vaig pujar a la Carretera de les Aigües i vaig veure que déu
n’hi do les pedretes que hi torna a haver en algun tram. I vaig pensar que
potser seria convenient tornar a fer una altra campanya.
Miquel Pucurull
23/08/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada