7.4.12

George Sheehan, el guru del córrer dels anys 80

Sovint recorro a ell. Per a mi és una font de motivació. I no diguem el que significava quan vaig començar a córrer a  les primeries dels anys vuitanta: era un plaer indescriptible llegir-lo, com el deixeble que es delecta aprenent tot allò que no sap i necessita saber urgentment. En aquella època, en la qual no hi havia Internet i els llibres sobre el córrer eren escassos, el què ens arribava del doctor Sheehan era paraula de déu.

I no eren plans d’entrenament, dietes, lesions, etc, del que ens parlava. Els seus escrits eren filosofia pura sobre el córrer, entesa aquesta activitat com una cosa més enllà que la de fer simplement gambades. 

Una mostra:

 “El millor què podem fer la majoria de nosaltres és ser poetes una hora al dia. Prendre’ns aquesta hora, mentre correm, per allunyar-nos de la nostra serietat d’adults, i convertir-nos en vertaders infants.

Cada quilòmetre que faig és el meu primer quilòmetre. Cada hora en la carretera, un nou començament. Cada dia, quan em poso la roba de córrer, torno a néixer. Veig les coses com si fos la primera vegada que les contemplo.

M’entrego a això de córrer, a aquest jugar, amb l’actitud d’un nen i amb la percepció d’un poeta. Soc un principiant amb ment de principiant, amb cor de principiant, amb cos de principiant.

No hi ha cap altra manera de córrer ni cap altre manera de viure. Si no ho fes així, els meus entrenaments, les meves curses, es tornarien avorrides. Es convertiria en una feina, en un  hàbit. I l’hàbit mata la consciencia i ens separa de nosaltres mateixos.”


Una altra mostra, extreta d’un dels seus llibres “Por qué y cómo córrer”:

 “Una cursa és un lloc en el qual poden coexistir dues idees contradictòries sobre la vida. La primera és la de que tot el que es fa bé és una critica del que es fa malament; la segona és la de que si una cosa mereix la pena fer-se s’ha de fer, encara que sigui malament. En una marató, la perfecta cursa del guanyador pot semblar una crítica d’aquells que no arribin a la seva alçada. I no obstant això, un corredor que acabi dues hores després que ell, tindrà perfecte dret a asseure's i plorar de felicitat.

La “derrota” pot resultar, doncs, tan reveladora com la “victòria” i considerar-se com el que és: una experiència d'aprenentatge. Si desitgéssim traçar un guió per a la nostra pròpia existència, hauríem de saber exactament qui som. Sense sotmetre'ns a proves, a reptes, no ho sabríem mai. I, en el fons, sabem que el poeta Robinson Jeffers tenia raó quan va escriure: "En la comoditat i seguretat agradable, un home comença aviat a morir!"

O això altre:

"Per cada corredor professional que va pel món participant en maratons n’hi ha milers que corren pel gust d'escoltar les fulles i la pluja. I esperen que arribi el dia que els hi resulti tan fàcil com li és el volar a un ocell. Per a ells l'esport no és una prova, sinó una teràpia; no és un desafiament, sinó una recompensa; no una pregunta, sinó una resposta”.

El doctor Sheehan, cardiòleg nord-americà i guru del córrer del darrer quart del segle XX, explicava en les seves memòries que quan tenia quaranta anys era un metge reconegut, però l’èxit a la seva feina no l’omplia prou. La medicina l’avorria, i destruïa els caps de setmana adormint-se davant de la televisió. Deia que “no va a ser ell” fins que no va començar a córrer, quan tenia 45 anys. Afirmava que fins llavors només havia conegut la malaltia però no la salut. Va morir el 1993, després d’haver escrit una columna setmanal durant 25 anys, vuit llibres, i centenars de conferències arreu del món sobre el món del córrer.

                                                         --------o--------

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada