18.4.22

Fisonomia de la Cursa d'El Corte Inglés del 2022

Km 0 a l’1

El circuit de la Cursa d’El Corte Inglés d’enguany no té res a veure amb el dels anys anteriors. Se surt de davant del seu edifici de la Plaça Maria Cristina en lloc de l’habitual de la Plaça Catalunya (que ara és on hi ha l’arribada) i es baixa per la Diagonal. Novetat absoluta.

Ningú no ho diria, però anys ha, en l’espai que ocupen els grans magatzems hi havia una antiga finca, Can Duran, amb una masia medieval. En el segle XIX, la finca va passar a mans d’unes monges que hi van construir un col•legi per a nenes abandonades i un asil per a joves de mala reputació, l'Asil del Bon Consell de Les Corts. Durant la guerra del 36, l’edifici es va convertir en la Presó de Dones de Les Corts fins que fou enderrocat el 1955 per fer-hi el Corte Inglés.


A l’esquerra del lloc de sortida també hi ha un atractiu edifici. El de l’antiga Banca Catalana i actualment de l’Editorial Planeta, un dels primers edificis intel•ligents de la ciutat, construït l’any 1970, que entre altres coses posseeix un sistema d’irrigació controlat per ordinador, que permet mantenir una exuberant quantitat de plantes en la seva façana.

Avançant, passarem per davant de l’Illa Diagonal, un modern edifici de color blanc, obra de Rafael Moneo, que de lluny i a mida que ens hi apropàvem vèiem que té la forma d’un gratacels horitzontal (sembla ser que l'arquitecte es va inspirar en el Rockefeller Center de Nova York). Un edifici, aquest de l'Illa, que és una invitació al consumisme i a la bona vida, construït , paradoxalment, en els mateixos terrenys del que fou l’Asil de Sant Joan de Déu per a nens pobres de Barcelona fins fa cinquanta anys. Traslladat a Esplugues des de llavors, és actualment un magnífic hospital de referència mundial on hi pot anar tothom, però a principis del segle passat -segons diuen els historiadors- per poder entrar-hi calien uns certificats de pobre de solemnitat i... d'haver estat batejat i confirmat.

En arribar a l’Avinguda de Sarrià, a tocar de l’edifici Atalaia, un gratacels blanc de 21 pisos, haurem fet el primer quilòmetre.


A l’Atalaia se’l coneix per l'Edifici del Crim. Fa uns anys s’hi va produir l’assassinat de la mestressa d’un dels pisos. Un succés envoltat de molt misteri. Les restes de la senyora van ser trobades al cap de vuit dies en un descampat de Sitges, després de desaparèixer una hora més tard d’haver entrat a l’edifici per davant del qual passarem corrent (mai més ben dit).

I per explicar una cosa menys sinistra, ara que hem arribat al Km1, en el mateix edifici hi havia un restaurant per a gent guapa de Barcelona a l’última planta. Ara ja no hi és perquè tot i que la vista era magnífica va haver de tancar: els que hi anaven no menjaven quasi res i es quedaven sense alè al rebre el compte.

Km 1 al 2

Ningú ho diria, però per aquest lloc de la Diagonal on estem corrent era un dels espais de la ciutat on fa anys hi havia barraques. En els anys quaranta, n’hi havia a tots els districtes. I també aquí, encara que pugui semblar insòlit, n'hi havia. Ocupades la majoria per gent treballadora  arribada d’altres zones d’Espanya fugint de la misèria o de la persecució política de la postguerra, es posava a viure -és un dir- on podia; sense aigua corrent, sense llum, en casetes fràgils construïdes per materials trobats pel carrer. Aquestes de la Diagonal van ser enderrocades l’any 1952 perquè es tenia que celebrar el Congres Eucarístic i convenia donar bona imatge. Els seus habitants van ser traslladats corre-cuita al barri de Can Clos.


Barraques a la Diagonal. Anys quaranta.

Seguint la baixada, passarem a tocar els estudis de Catalunya Ràdio, a la nostra esquerra, que fan xamfrà amb el carrer Beethoven.  L’emissora va començar a emetre l’any 1983 amb l'objectiu de promocionar i difondre la llengua i la cultura catalanes. Les primeres paraules les va dir Miquel Calçada mentre s’escoltava de fons una peça de Lluís Llach: “Són les zero hores, zero minuts del dia 20 de juny del 1983. Comencem en aquest moment una feina volguda i important: la posada en marxa de Catalunya Ràdio”. (Cal dir que Catalunya Ràdio no va ser la primera emissora en emetre en català desprès de la guerra: ho va ser Ràdio 4, que ho va fer l’any 1976, pocs mesos desprès de la mort de Franco). Un servidor, que entrena sempre escoltant la ràdio, gaudeix molt escoltant aquesta emissora. Un dels programes preferits de la qual la tertúlia del matí (impagable la que feia l’Antoni Bassas fa anys).

Arribarem a la plaça Francesc Macià.  Fa anys, hi havia a la plaça (llavors Calvo Sotelo), un local amb una pista a l'aire lliure on s'hi jugava a hoquei i s'hi feia patinatge artístic. Estava 
entre el carrer Urgell i l'avinguda Tarradellas (llavors Infanta Carlota).   El Club Patin, es deia, i fou un dels primers clubs d'hoquei que hi va haver a Catalunya. Hi va ser fins el 1958.


Deixarem la plaça i seguirem baixant per la Diagonal. Parlar de baixar és un dir perquè el cert és que la pendent és imperceptible. Haurem passat per davant de l’edifici del grup de La Vanguardia ('grupo' si volem ser puristes, que ès el que posa el rètol que hi ha al terrat), on hi ha l’emissora de Rac1 en una de les plantes (bones tertúlies conduïdes per en Bastè als matins).

Tot baixant per aquest tram de la Diagonal, ens cridarà l’atenció la gran quantitat de botigues que duen, ai!, rètols que diuen “es lloga” o “se alquila”. Estranyament, moltes més a la dreta que a l’altra banda, on sembla ser que les tendes no pleguen. Al costat esquerra (lateral muntanya de l'avinguda) n’hi ha un munt que deuen anar molt bé en aquest temps de crisi. Potser, ves a saber, al costat dret  no hi toca tant el sol. Però el cert és que hi ha molts més locals buits amb el maleït cartell. Fixem-nos hi per curiositat. No massa, però, per no deprimir-nos, que avui no convé. No sigui que aquell amic que també corre s'aprofiti i ens avanci.


Un apunt: si la cursa s'hagués celebrat fa anys, a més a més, veuríem a Buffalo Bill i un munt d'indis pell-roja en aquest lloc, a les voreres de la Diagonal, aplaudint-nos mentre passem per aquest punt. I és que, exactament l'any 1890, va venir a Barcelona en Buffalo Bill en persona, acompanyat d'una troupe de 200 indis i 200 cowboys, formant part d'un circ ambulant que recorria Europa, i s'havien instal•lat en un solar que hi havia en l'espai de la Diagonal entre Muntaner i Aribau (a l'alçada d'on hi veurem de debò, el senyal del Km 2) 


Km 2 al 3

I així, arribarem a la propera cantonada, on acaba el carrer d’Enric Granados, aquell músic català que va morir al Canal de la Mànega en ser torpedinat el seu vaixell pels alemanys durant la Primera Guerra Mundial, i ens trobarem la Casa Sayirach, el que es considera el darrer edifici modernista, construït a Barcelona l’any 1918. A la part d'abaix d'aquest edifici hi ha el restaurant La Dama, un dels que està més de moda a Barcelona. En el seu interior, que manté els seus orígens (porta, escales, sostre, columnes, vidrieres...), tot és d’un luxe extremadament refinat. Del menjar no puc dir res perquè no hi he estat mai; el local l’he vist només en les fotografies d’un llibre sobre modernisme. El preu, 106 euros per persona del seu menú degustació, no és apte per a jubilats.

Una mica més endavant, també a l'esquerra, hi veurem el cine Boliche. Un apunt: el Boliche fou primer una bolera -d’aquí el nom- que va tenir molt èxit en els anys seixanta. I un altre apunt: està als baixos de la Casa Coll Portavella -propietat d’un acabalat industrial del ram de la llana del primer terç del segle passat- des de la qual, en un dels balcons guarnits amb damassos i símbols de la Falange, en Franco, brazo en alto, va presidir la desfilada militar per la Diagonal el mes de febrer de 1939, un mes després de l’entrada de les tropes nacionals a Barcelona. Passem-hi corrent de pressa, mai més ben dit.


Uns metres més enllà, travessarem el carrer Balmes, a la cantonada dreta del qual hi ha un dels gratacels més alts de la ciutat, el Banc Sabadell Atlàntic. De 83 metres, construït l’any 1969 per l’arquitecte Mitjans (el mateix que va fer el camp del Barça) va ser durant un any l’edifici més alt de Barcelona, fins que en el 1970 és va edificar un que hi ha a les Drassanes, l'edifici Colom, que es va enlairar fins a 110 metres. 
Al xamfrà de l'esquerra, hi ha el del Círculo Ecuestre, seu d’un club de l’alta societat que va ser fundat fa més de cent cinquanta anys per un grup d’aficionats als cavalls, traslladats a aquest palauet. Si voleu fer importants negocis, menjar bé i jugar al bridge -en lloc de fer-vos pols corrent- ja ho sabeu. Però, no hi aneu sense corbata perquè no hi entrareu. A no ser que li en demaneu una al conserge, que en té algunes en un petit armari per a ocasions. 

Una mica més enllà, tres o quatre cases més enllà de la Via Augusta, passarem per davant d’un edifici que en un temps hi va haver el cinema més luxós de Barcelona, el Windsor PalaceEl Windsor era un local amb aspecte de palau, que disposava d’un bar i un restaurant. Va inaugurar-se l’any 1948 amb la pel•lícula Hamlet, de Lawrence Olivier, però el gran èxit, la que més va durar en cartell -255 dies, tot un rècord-, i va entrar en l’imaginari de la ciutat, va ser Lo que el viento se llevó, estrenada el 1950, deu anys després d’haver-se filmat. Una pel•li “no apta”, que les autoritats morals de l'època (els capellans, vaja) van qualificar amb un 4, és a dir, "gravemente peligrosa". Perillosa o no, la gent es matava per anar a veure-la.  A finals dels seixanta les sales de cinema van començar a patir una forta crisi, i el darrer dia de 1970 el Windsor va tancar les portes i va ser enderrocat. Es recorda el nom en el fred immoble d’oficines actual pel rètol de l’entrada: 'Edifici Windsor'.


Passarem tot seguit per davant del final de la Rambla de Catalunya, a la nostra dreta, i veurem una escultura humorística en primer terme, La Girafa Coqueta, que adopta una posició contrària a la d'un animal d'aquest tipus, és una al·lusió festiva, segons l'autor, a una germana de Napoleó Bonaparte.

Al costat, i davant de la Casa Serra, la seu de la Diputació que té enganxat un desafortunat (per a mi) edifici de vidre, hi ha un altre escultura, un Sant Jordi, obra de Joan Rebull. No sé si ens hi podrem entretenir massa en mirar; si ho féssim, veuríem que l’imatge és completament oposada a la que coneixem del Sant Patró de Catalunya. No ho dic com una crítica perquè no hi entenc gaire de sants ni d’art, però, per posar un exemple, en lloc d’armadura va vestit amb una mena d’esquijama de màniga curta. Dret, impertèrrit, amb la mirada fixa en la llunyania, com tractant d’esbrinar on té el cavall, el cert és que –per a més inri li van posar un test al costat en lloc d’un dragó- al meu parer, no és el que un espera d’un aguerrit cavaller com aquest, que situat gairebé a peu de terra, perd majestuositat i presència.

Tot seguit arribarem a la plaça del Cinc d'oros.  La gent li diu la del Llapis per l'obelisc del grup. En qualsevol cas, i potser atès a que la plaça ha rebut diverses denominacions oficials segons el moment: “de La República”, “de La Victòria”, o “de Joan Carles l”, cap ha arrelat tant com el popular.

I en aquest punt girarem a la dreta per baixar pel Passeig de Gràcia i tot seguit veurem l'indicador del Km 3. 


Km 3 al 4

Aviat, a l'esquerra, veurem la Pedrera. Tot el que va construir en Gaudi té una història. O mil. En passar per davant de la Pedrera me’n fa recordar una. No sé si certa. Es diu dels maldecaps d’una inquilina de la casa. Se li queixava a l’arquitecte que volent posar un piano al pis  no podia fer-ho perquè no hi tenia parets rectes. El poeta Josep Carner va escriure un petit vers ironitzant-ho, que diu així:

“La senyora, esperançada, va a saber-li l’empescada.

-Tanmateix, senyor Gaudí!!!

-Digui, digui, ja pot dir. 

Don Antoni, amb la mà dreta, es rascava la barbeta.

- És vostè, diu molt atent, qui es dedica a l’instrument? 

La senyora que li explica

- Oh, veurà, toco el piano una mica. I va dir el senyor Gaudí:

- Doncs miri, toqui el violí”.


Barcelona està farcida de monuments, i a mi m’agrada veure’ls i recordar coses com aquestes mentre corro. Perquè, per ser franc, quan es tracta de la marató, em distrauen del martiri dels 42 kms i 195 metres.😉 

En arribar al carrer d'Aragó girarem a la dreta, i en fer-ho no ens podrem sostreure'ns de mirar, encara que sigui de reüll, una altra obra magistral d'en Gaudí, la Casa Batlló

No ho copsarem, però el carrer Aragó per on enfilarem ha estat íntimament lligat al tren. M'explico: passa per sota del paviment, la qual cosa vol dir que encara hi està vinculat, però anys enrere era molt patent. Fa uns seixanta anys va ser cobert el terra, però abans, tot el carrer estava descobert i es veia com passaven els trens.(Un servidor vivia al carrer de sota i recordo perfectament el divertit que era contemplar-los traient fum per la xemeneia, un fum que ennegria les façanes, algunes de les quals encara ho confirmen).


Poc després de la cruïlla d'Aragó amb el Passeig de Gràcia hi havia una estació de tren. El Baixador (però tots li dèiem l'Apeadero), que construït l'any 1902 amb estil modernista servia per facilitar l'accés al tren als habitants de l'Eixample, per a que no haguessin d'anar fins l'Estació de França. Va ser enderrocat al voltant de 1960, quan es va acabar de cobrir el carrer en aquest punt.


Justament al girar, passarem per davant d’un establiment singular com és el Servei Estació, molt conegut per tothom. Potser, el que no sigui tan conegut és que va ser fundat fa gairebé cent anys anys, el 1924, com una gasolinera. Li van posar "Service Station". Anys després va deixar de subministrar benzina i es va dedicar a la venda de productes derivats del petroli; més tard articles de plàstic, i ara, de tot el que faci falta per la casa. ¿Qui no hi ha anat a buscar alguna vegada alguna cosa per fer bricolatge?

Tot seguit, a la dreta del carrer, al xamfrà amb la Rambla de Catalunya, passarem per davant de què va ser una una botiga centenària, el Colmado Quilez, Ara, en lloc de botifarres hi venen vestits de moda.

No és que avui la cosa vagi de botigues, però és el que em ve al cap en aquest moment. Podríem haver dit que abans ens trobarem la Fundació Tapies, a la dreta d’Aragó, aquell edifici de Domenech i Muntaner amb uns filferros a la façana (l'Antoni Tapies els va batejar con Nuvols i Cadira) que ningú sap què signifiquen (com tampoc ningú -o gairebé ningú- sap el què signifiquen les seves obres).

I una mica més enllà, a l’alçada de la Plaça Letamendi, trobarem el Km 4

Km 4 al 5

Travessarem la plaça del Doctor Letamendi, el nom de la qual serveix per honorar a un metge humanista català del XIX d'ascendència basca, Josep de Letamendi i de Manjarrés. L’home, a més de metge, era filòsof, músic, pintor i no sé quantes coses més. Una de les seves aficions era escriure versos amb recomanacions per mantenir la salut, un dels quals, ens ve a nosaltres al pel:

“Vida honesta y arreglada;
Usar de pocos remedios
Y poner todos los medios
De no apurarse por nada.
La comida moderada;
Ejercicio y diversión;
Salir al campo algún rato;
Poco encierro, mucho trato
Y continua ocupación”.


Per cert, fa molts anys, a principis del segle XX, en aquesta plaça hi havia un cinema, el Cine Letamendi, exactament on ara hi ha l’edifici d’Hisenda, a la dreta del nostre pas. Només hi van fer pel•lícules de cine mut. Mut perquè la sala va ser derruïda l’any 1913 i el sonor encara no existia. (És sabut que la primera pel•licula sonora de la història, “El cantor de Jazz”, es va fer el 1927).

Una curiositat: la plaça Letamendi, creuada pel mig pel carrer Aragó, està dividida en dos i els veïns l'anomenen de dues maneres. A la part muntanya li diuen “Letamendi”, i a la part del costat mar “la plaça de baix”. Certament, els dos espais, tot i simètrics, són diferents. La part de dalt té més vida: nens que es gronxen o que fan castells de sorra al sorral; gossos amb els seus amos; homes i dones que entren i surten de l’edifici d’Hisenda amb el posat que ja se sap que hom té quan s’entra o se surt d’un lloc com aquest...Mentre que a la “plaça de baix” no hi ha mai ningú. També hi ha els mateixos gronxadors i tobogans, però, estranyament, només es veu algun jubilat amb el seu gos, i prou. Per no tenir, el jardinet, a diferència del de dalt, no té ni flors. I ningú sap per què, els gossos són més petits.

I sí parlem de cinemes que ja no existeixen, en aquest mateix carrer Aragó n’hi havia un, precisament entre el Km 1 i 2 on estem ara: el Cine Oriente, entre els carrers Aribau i Muntaner. Era un cinema de barri que tenia la particularitat que per la nit, a l’estiu, s’obria el sostre per a que passes l’aire (eren temps on la refrigeració només la tenien els cinemes d’estrena), i els veïns del primer pis de l’immoble -ho puc jurar perquè hi vivia a prop i hi anava a veure pelis d’en Boris Kaarlof- veien la pel·lícula gratis des de la finestra de la cuina que donava al celobert. El 1976 va ser reformat i es va convertir en la Sala Roma, on hi feien cine porno, i per falta d’espectadors, suposo, va tancar les portes fa uns quants anys.


Seguirem avançant pel carrer Aragó i travessarem els carrer de Casanova. Justament aquí, si haguéssim corregut aquesta cursa fa cent anys -que ja hem dit que no hagués estat possible per culpa del tren- en la cruïlla d’Aragó amb Casanova, potser ens hauríem trobat un mico. Deixeu-me explicar-ho: a la cantonada hi havia un bar, l’amo del qual tenia un mico. Per a que l’animal no es mengés l’àpat dels clients, el tenia lligat sempre a la porta de l’establiment. De tal manera es va fer popular, que a un pont de fusta que travessava les vies del tren que passava per aquí, els veïns li van posar “El Pont del Mico”. Se li va dir així, fins que al voltant dels anys 30 el van substituir per un altre de pedra. Com que era més bonic que el de fusta, i el mico s’havia mort, li van començar a dir “El Pont de la Mona”. Però no va fer tanta fortuna com l’anterior. A l’indret se li ha dit fins fa relativament poc “El Pont del Mico”. 
 
               
Seguirem pel carrer Aragó, l’amplada del qual es reduirà precisament al passar Casanova i arribar a Villarroel. Compte, perquè és un punt una mica temerari donada la quantitat de gent que correm aquesta cursa...alguns –molts- amb cotxets de nens, gossos, etc...i alguns –massa- creuadors. Els creuadors, no cal dir-ho, són aquells que anant al teu costat t’avancen per la dreta o per l’esquerra creuant-se davant teu de cop, com moguts per un ressort, ningú sap a on van. Un perill.

Però sí podem avançar indemnes... arribarem al Km 5, just després de girar pel carrer de Viladomat.

Km 5 al 6

Viladomat el baixarem fins la Gran Via. Seguirem avançant amb menys estretor. Tot i que no és cap problema: aquesta cursa no és per fer marca, a menys que no siguis dels que van molt endavant... 

En arribar a la Gran Via l’enfilarem per fer un bon tros d’aquest vial, el carrer més llarg de tots els de la ciutat. En farem uns tres quilòmetres, tots en línia recta i plans, d’aquells que inviten a córrer. De fet, la cursa és plana; una de les que més de Barcelona. Bona amplada, frondosos i centenaris arbres als costats del nostre camí...i sense cotxes, avui. Una meravella, vaja!

Això de córrer per un carrer sense cotxes per Barcelona -ara que hi estem posats- és una de les coses del món que li produeixen més goig al que escriu aquesta sui generis descripció del recorregut de la Cursa d'El Corte . El poder ser, alguns diumenges de l’any, l’amo i senyor de les calçades -com és el cas ara- és impagable. Segurament els hi passarà el mateix als que, com ell, recorden quan a la ciutat, durant la dictadura, estava prohibit córrer. 

La Gran Via, a banda de ser una avinguda amb un munt de cases sumptuoses, també és una via on hi ha bastants cinemes. I més que n’hi havia. Un d’ells, el Rex, a tocar del carrer Calàbria, el van tancar fa  anys malauradament. El Rex era un cine d’aquells d'abans. Conservava un aspecte que el feia acollidor per als que vàrem créixer veient-hi pel•lícules com El Halcón y la flecha o Robin de los Bosques. Tenia una taquillera que t’atenia sense micròfon; un porter que et saludava com si et conegués de tota la vida; seients força confortables...i no hi venien crispetes! Una contingència: en front mateix del cinema Rex, hi havia  un bar  on es podia practicar el tir amb arc (era l'únic a Barcelona). És a dir que, sortint del cine, un podia emular al Burt Lancaster o a l’Errol Flynn per dos duros. No sé si per casualitat, el desaparegut bar es deia L’Arquer.

A l’esquerra de la Gran Via, tot seguit ens trobarem La Casa de la Lactància, un edifici modernista construït a primers del segle XX. Tenia un consultori d'embarassades i un espai d'alimentació i cura per als nadons, i consta, textualment en un document, que va ésser concebut Per atendre els fills dels infeliços que es troben sense possibilitats. Curiosament, en l'actualitat, i des de fa anys, és un casal d'avis. Una singularitat: a dalt de tot de l’edifici hi ha un conjunt escultòric amb una llevadora que alleta una criatura amb un biberó; la curiositat resideix en el fet que és precisament una dona anònima i no La Mare de Déu de la Llet, que era la costum iconogràfica en aquest casos.



I també a l'esquerra, una mica més endavant, fent xamfrà amb Viladomat, veurem la també modernista Casa Golferichs, el Xalet que  va estar a punt de ser enderrocat fa uns anys per la golafreria de les immobiliàries. Un bonic casalot que no va anar al terra per la lluita dels veïns del barri per salvar-lo. Ara és un actiu centre cívic.

Per la Gran Via anirem travessant un munt de carrers que duen el nom de personatges il•lustres catalans. La llista és llarga: vint. A propòsit, resulta estrany i insòlit que durant la dictadura franquista, en una època en la qual es van canviar molts noms de carrers per posar-hi els de personatges addictes a l’antic règim, la majoria d’aquests de l’Eixample que creuarem no els van substituir. Més curiositats: els de Borrell i Urgell, els dels dos comtes que estan en aquest quilòmetre, tampoc els van canviar per uns altres. Van castellanitzar el segon (potser perquè era més ample 😊), posant-li Urgel, amb una única ela, però el primer, misteriosament, va seguir sempre amb les dues.
                                        
A la meitat d’aquest quilòmetre ens trobarem els edificis de dos cinemes més desapareguts. El del Excelsior, a la cantonada amb Villarroel -ara una casa de veïns-  que va tancar fa molts anys, i el del    Aribau Club, a l’esquerra del nostre pas. a l'alçada del senyal del Km 6. Aquest cine va tenir, per cert, diversos noms. Quan el van inaugurar li van posar Doré. Però en acabar la guerra, als sensors els deuria semblar una paraula catalana i el van canviar per Dorado. No sabien que el  nom era un homenatge al famós dibuixant francès Gustave Doré.

 


Km 6 al 7

Avançant per la Gran Via, també a l’esquerra, ens trobarem la Universitat. Un edifici que de dintre és magnífic, però de fora...que voleu que us digui. No soc, ni de molt, expert en arquitectura (ni en gaires coses, he de dir), però a mi em sembla d’un tipus de construcció molt sòbria, que contrasta, pel temps en què es va fer (finals del segle XIX), amb les joies arquitectòniques de l’època que hi ha a la ciutat.

Per cert, deixeu-me donar una opinió sobre la façana. Podreu comprovar-ho el dia de la cursa si us hi fixeu (no tingueu por d’entropessar amb el de davant a aquestes alçades de la prova, perquè per aquí ja anirà bastant fluida). L'edifici té dues torres a banda i banda; una d’elles, la primera que ens trobarem, té un rellotge molt gran i l’altra només una finestreta. Quan hi passo per davant sempre penso que el rellotge li dóna caràcter, i que si no hi fos, la Universitat passaria bastant desapercebuda. Que em disculpin, pel que dic, els admiradors d’Elies Rogent, el seu arquitecte,  professor de grans arquitectes, un d'ells Antoni Gaudí, a qui, al signar-li el seu títol universitari, li va dir: Antoni Gaudi?...no sé pas sí he aprovat a un boig o a un geni”.

                               

De totes maneres, la Universitat és la Universitat. Un temple en molts aspectes. No cal sinó dir que està considerada com la primera de les universitats de l'Estat i l'única que es troba entre les 200 millors d'Europa...I un lloc on, anys enrere, no hi entraven ni els grisos: l’edifici servia de cuirassa als estudiants i es protegien en els seu interior quan eren perseguits per las fuerzas del orden per haver llençat, simplement, unes octavillas subversivas al carrer.

I així, llançats com anirem per tractar de fer marca aprofitant que la Gran Via és plana, i perquè, tot i que abans de sortir hem enganyat als amics dient-los-hi que estàvem fotuts, passarem per davant del Coliseum. Ara hi fan teatre, però té el privilegi de constar com el primer cinema que va projectar una pel•licula sonora a Espanya: La canción de Paris, l’any 1929.

Encara que sigui molt trist parlar-ne, una mica abans del Coliseum, per davant del qual estem  ara corrent i gaudint, va tenir lloc durant la guerra un dels bombardejos més sagnants sobre la ciutat per part de l'aviació italiana que ajudava a Franco. Obvio detalls sobre els estralls i el nombre de víctimes, que ara no toca: un monument abstracte -no gaire fàcil de veure per cert- ho recorda davant del teatre.


Avançant, segurament cada vegada més ràpid, creuarem el Passeig de Gràcia, el carrer de més glamur de Barcelona. De la cruïlla de Gran Via – Passeig de Gràcia, cal saber que exactament on ara hi ha la font monumental, fa anys, quan la ciutat encara estava emmurallada, hi havia una creu de terme que per la nit estava molt concorreguda. En aquella època, els noctàmbuls que havien anat a extramurs a emborratxar-se es reunien en aquest punt per dormir la mona en trobar la Porta de l’Àngel tancada. Les gresques que s’hi organitzaven abans d’adormir-se les podem imaginar: crits, renecs, duels, garrotades...Total, que el lloc es va fer famós. Ningú sabia el nom de l’indret; tothom el coneixia com La creu tremenda. Ara, en lloc d’una creu hi ha la font circular amb un gran brollador. Una recomanació: encara que el dia de la cursa faci calor, no és de bona educació atlética tirar-s’hi a dintre per més ganes que en tinguem, mentre passem pel costat.😃

Per la Gran Via el ritme serà cada vegada més viu, segur. Tots anirem -uns més que uns altres, es clar - a tota pastilla, disposats, com sempre que ens posem un dorsal, a fer el millor temps de la nostra vida. I així arribarem al Km 7 a la cruïlla a amb Roger de Llúria. 

Km 7 al 8 

En la cruïlla de Gran Via amb Roger de Llúria ens trobarem al bell mig un monument a la deessa Diana, inaugurat fa cent anys. La iconografia representa despullada a aquesta deessa, i així la va esculpir el seu autor, Venanci Vallmitjana. Però, coses dels vigilants de la moral de l'època, per posar-la a l’Eixample se li va demanar a l'escultor que la cobrís amb una túnica. L'home va refer el monument i la veurem coberta en passar.


Al costat, al xamfrà de la dreta hi ha l’Hotel Ritz. Se’n diu Hotel El Palace, però ni cas: per a tothom és i serà el Ritz. És un hotel de gran luxe, el primer de cinc estrelles que hi va haver a Barcelona. Ara potser no perquè diuen que la gent rica no vol aparentar, però abans s'hi allotjaven milionaris o artistes de Hollywood i toreros que venien a la ciutat. Com l’Ava Gardner i el Luis Miguel Dominguin, ella un mite del cinema i ell un masclista donjuan, de qui s’explica l’anècdota -no sé sí certa- de què després d’una nit d’amor en aquest hotel, i en veure l’actriu que ell s’aixecava molt de matí per anar-se’n, li va preguntar: “- ¿Dónde vas tan deprisa, Luis Miguel? ” i el torero li respongué “- ¡A explicarlo a mis amigos! Sí me llevo a  Ava Gardner a la cama y no puedo explicarlo pronto...de qué me sirve? ”

Seguint per la Gran Via en aquest quilòmetre, creuarem uns carrers de la dreta de l’Eixample que tenen un nom molt bonic, o a mi m’ho sembla: Roger de Llúria, Girona, Roger de Flor...En canvi no m’agraden -és cosa meva- els de Bruc, Bailèn i el de la plaça de Tetuan. Són noms que serveixen per recordar fets bèl•lics (els de les Batalles del Francès els carrers, i el de l’ocupació de la ciutat marroquina pel general Prim el de la plaça). Posats a dir, m’agradaria més que fossin noms d'esportistes o relacionats amb l'esport, que n'hi ha molt pocs a la ciutat: deu o dotze com a màxim.

La Plaça de Tetuan és una de les més grans de l’Eixample, però  s’utilitza més com a nus per al tràfic que per res. Al mig, malgrat està enjardinat i hi ha bancs i jocs per als nens, s’hi veu sempre molt poca gent. Ens costarà una mica de veure perquè ens ho impedirà els arbres, però al centre hi ha una escultura dedicada al doctor Bartomeu Robert realitzada per Josep Llimona. El doctor Robert va ser un alcalde de Barcelona de finals del XIX molt estimat. Inicialment, el monument estava a la Plaça Universitat. Va esser retirat en acabar la guerra i emmagatzemat fins que va morir en Franco. No es estrany que fos així per varies raons: el doctor era catalanista i d’esquerres, i el conjunt escultòric el formen, l’estàtua del metge i un pedestal amb un grup de camperols, obrers, intel•lectuals i polítics, units per una bandera catalana. En un costat de la plaça, a la dreta, a punt de seguir per la Gran Via, hi veurem un  gratacels que es van construir en la dècada dels setanta. 


I en arribar al carrer de Sardenya hi veurem l'indicador del Km 8

Km 8 al 9

El carrer de després del de Sardenya és el de Marina, per on girarem abandonant la Gran Via per fer-ne uns dos-cents metres fins al d'Ausiàs March. En girar veurem la MonumentalUn lloc aquest on sovint hi havia anti-taurins i aficionats als toros que es manifestaven -uns en contra i els altres a favor- que no sé si s’estomacaven alguna vegada però no m’estranyaria. La plaça és una mica destacable, no tant per l’arquitectura -a mi, al menys, no m’agrada gaire- sinó per la quantitat d’espectacles musicals que s’hi ha celebrat, a banda, naturalment, de les corrides. Hi han actuat els Beatles, els Rolling Stone, Bob Marley...(de fet, els grans esdeveniments musicals que ara es fan al Palau Sant Jordi es feien aquí perquè té un aforament de 18.000 espectadors). També s’hi ha fet boxa i lluita lliure; s’hi fa circ de tant en tant... Curiosament, quan es va inaugurar el recinte el 1914, tot i que estava concebuda per fer-hi corrides de toros, li van posar El Sport. Com que no lligava gaire, dos anys més tard el van canviar per la Monumental.
 

Baixant pel carrer de la Marina travessarem el de Casp per anar a trobar el d'Ausiàs March, que l'agafarem a la dreta a la búsqueda del Km 9.  Un incís: m’agrada esbrinar perquè un carrer per on passem corrent té el nom que té. Alguns és fàcil de deduir-ho i altres no. Així, el de Marina per on baixem, l'hi ho van posar per commemorar les glòries de la marina mercant i militar catalana. El de Casp es refereix al Compromís que l’any 1412 van signar uns notables en aquest poble aragonès per tal que el castellà Ferran d’Antequera fos nomenat rei de Catalunya i Aragó. I el d'Ausiàs March honora a un dels més importants poetes de la Catalunya medieval, sinó el millor. Els seus biògrafs no saben on va néixer. Diuen que probablement a Gandia l'any 1397, però tots estan d'acord en que va ser un poeta d'una extraordinària sensibilitat. Molts dels seus poemes han estat cantats per Raimon, un d'ells el magnífic, per a mi, 'Veles e vents'. Si estem molt cansats, només que recordem la seva musicalitat: “Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar...” ja en tindrem prou per afrontar aquest nové quilòmetre que acaba a l'alçada del carrer. 

Continuant per Ausiàs March, ens trobarem a l’esquerra l’Institut Fort Pius, construït fa uns anys on hi havia estat una caserna de la guàrdia civil. Però això no és rellevant; el que ho és, segons la història del centre, és que en aquest mateix indret hi havia un control policial fa més de dos mil anys, durant l’època romana.

I passat l'Institut hi haurà el senyal del Km 9.

Km 9 al 10

Per Ausiàs March enllaçarem amb la Ronda de Sant Pere i creuarem la Plaça Urquinaona. Alguns no podrem deixar de girar el cap a l'esquerra per donar un cop d’ull a un gratacels, el primer que hi va haver a Barcelona. Sl’anomena l’Abelux, perquè a la planta baixa hi ha l’antiga botiga de llums del mateix nom. El seu veritable nom és Edifici Fàbregas i va ser inaugurat el 1944. El seu estil s'emmarca dins l'Art Decó, seguint les tendències arquitectòniques de l'època. Només té quinze pisos, però i anàvem de petits a veure’l perquè era “el gratacels més alt de la ciutat”. 


I també, al passar, molts de nosaltres rememorarem que a quatre passes hi havia l’entitat Marathon Catalunya del carrer Jonqueres, una autèntica institució en els seus inicis i durant molts anys pels aficionats a córrer. La va fundar en Ramon Oliu, un químic que va portar d’Estats Units la moda de córrer maratons i curses populars en contrast a la forma de practicar l’atletisme en aquella època, restringida a fer-se únicament en els estadis. 
L'Oliu va ser qui va organitzar la primera marató popular que es va fer a Catalunya i a tot l’Estat , l’any 1.978 a Palafrugell. Ell va ser qui va encomanar la seva passió a molta gent, i l’any 1.980, la prova ja es va celebrar per primera vegada a Barcelona.

En els anys vuitanta era freqüent trobar-se amb molts malalts del córrer en aquest local del carrer Jonqueres que ara recordem, i fer-la petar sobre la bogeria comú -no hi havia internet - mentre esperaves torn per inscriure’t en alguna de les entranyables poques curses que llavors hi havia a casa nostra, i a les quals l’hi donava suport l’associació. Els que avui estem corrent - els que vam tenir la sort de conèixe’l i els que corren sense haver-lo conegut- estem, d’alguna manera, rendint un homenatge a la figura de Ramon Oliu, desaparegut el 2005. Es farà especialment viu el record al passar a tocar del lloc del carrer de Jonqueres on va crear ell una entitat que - presidida més tard cronològicament per en Raimon Vancells, Adolf Torruella, Domingo Catalán i Rafael Salinas - va ser el bressol del moviment popular que tant ha arrelat en el món del córrer. En passar tan a prop d’on va germinar, et recordarem, Ramon Oliu, i t’ho agrairem.
                   

I tot seguit, passat Urquinaona, arribarem a la Plaça de Catalunya, final de la prova.

A la Cursa d’El Corte Inglés alguns la critiquen per la seva massificació.  Certament és una mica aclaparadora: Supermans, gossos amb dorsals, pares amb criatures en un cotxet, o atletes que s’afegeixen quan els hi sembla. Però ho hem d’acceptar així. Fins i tot em sembla consubstancial a la cursa,  i la disbauxa la fa entranyable.

I no s’ha d’oblidar que enguany se celebra la  42ena edició, una de les primeres que es van començar a fer a finals dels setanta, i tampoc que és la més concorreguda d’Europa i un any ho va ser del món. I  menys encara que  molts corredors i corredores populars actuals s’han iniciat en aquest món gràcies a alguna Cursa d’El Corte Inglés com la que avui, joiosos i contents, acabem de fer en aquest moment que hem arribat a la Plaça Catalunya. 

Miquel Pucurull

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada