1.2.17

FISONOMIA DE LA MITJA MARATÓ DE BARCELONA'2017

Preàmbul. La Fisonomia és una visió personal i suigeneris del què ens trobarem al córrer una cursa. De fa anys, abans de participar en determinades proves, esbrino que hi ha d'interessant en el seu recorregut -o el que em sembla a mi que pot ser interessant-. És una manera com una altra d’afegir valor a les carreres. També és una estratègia per a que, al recordar-ho mentre corro, m'ajudi a alleugerir l’esforç. (A l’hora de la veritat no me’n recordo gairebé de res, però...).
M'agrada, en definitiva, abans de fer una cursa, saber què hi ha, o què hi ha hagut, per allà on trepitjarem. És a dir, la mica d'història dels indrets per on passarem. Si al possible lector també li agrada, ja serem dos.


Km 0 a l’1
Després d'haver escalfat una mica pel Parc de La Ciutadella, tant a la mà per fer-ho, sortirem per córrer aquesta Mitja Marató de Barcelona, hereva de la que organitzava el Club Natació Catalunya fa molt temps -la primera l’any 1990- per un altre circuit. Sortirem d'un lloc emblemàtic. Davant de les portes del Parc de la Ciutadella, en el Passeig de Pujades,  a pocs metres del Palau de Justícia i una mica mé lluny de l'Arc de Triomf, el nucli del que va ser l'Exposició Universal de Barcelona de 1888. Gairebé res!!! Així, de sortida, trepitjarem el terreny on es va realitzar una exhibició que va servir per projectar internacionalment a la nostra ciutat, considerat com el primer pas fet per l'economia catalana vers Europa.  

En veure el recorregut, abans de sortir, ja haurem observat que la prova passa per llocs on ens trobarem amb elements amb molta càrrega històrica. Bona cosa, perquè 21 quilòmetres són molts quilòmetres, i convé que siguin distrets. Si més no per als que, com un servidor, patim de valent. (No ara que ja soc ultraveterà, sinó sempre, qualsevol que sigui la distància d'una carrera).

Del Passeig de Pujades (un poeta del segle XVI) en farem un petit tros fins enllaçar amb un altre passeig, el de Picasso (que no cal dir qui era) , a la nostra esquerra.

El Castell dels Tres Dragons
En el punt on girarem ens trobarem un dels edificis que encara es conserven d'aquell gran esdeveniment que va significar l'Exposició de 1888: el Castell dels Tres Dragons, que era el restaurant de la mostra. Bonic de veure, si senyor, aquest restaurant, obra de Domenech i Montaner. Desprès de la Guerra va servir per a menjador de l'Auxilio Social durant uns anys, fins que va passar a ser el Museu de Zoologia (ara està al Fòrum). Impressionava veure un munt d'animals dissecats i els seus esquelets, el més espectacular el del primer elefant que va tenir el zoo a les primeries del segle XX. “Baby" era el seu nom, però tothom el coneixia per l’”Avi".

Pel Passeig de Picasso, poc després de passar a tocar l’Umbracle l l’Hivernacle a la nostra esquerra (dos vestigis d’aquella exposició del 1888), i l’Aire de Barcelona a la dreta, un local de banys termals àrabs ubicat en el que fou un magatzem de carn de l’antic Born (preu del bany termal, 36 euros), passarem per davant d'un grup escultòric estrany, el que va fer Antoni Tapies en homenatge a Picasso, i anirem a buscar l’avinguda del Marquès d’Argentera per passar a tocar de l’Estació de França. Un espai. aquest, que no ens és desconegut als que patim la bogeria del córrer: aquí comença i acaba la cursa de Bombers, la més multitudinària de Barcelona després de la d'El Corte Inglés.

Enfilarem l’avinguda del marquès, un noble  enginyer de ferrocarrils, que va ser l'artífex de la construcció de l'estació, i a bon pas perquè és un terreny molt pla, passarem per davant de la Delegació del Govern, un edifici del segle XVIII que va ser la Duana fins fa cent anys, i haurem fet el Km 1

Km 1 al 2
Creuarem la plaça del Pla de Palau. L’escultura de la plaça, a dalt d’una font, d'un adolescent amb ales que vol simbolitzar El Geni Català, segons diuen, conté una curiosa anècdota. Va ser inaugurada l’any 1856 amb molta pompa (llavors, la plaça era la més concorreguda de Barcelona i el monument el més important de la ciutat). L’escultor que la va fer es va inspirar amb Hermes, el déu missatger, i el va esculpir despullat, com és de rigor. Però vet aquí que el bisbe de llavors, en veure’l, va quedar astorat. Va manar que li destruïssin els atributs a cops de martell i li cobrissin l’entrecuix amb un drap. Ho va fer, segons l’historiador Puig i Alfonso, perquè "…anaven dones a processó feta a prendre vistes de la gentilesa de formes de l'esmentada estàtua"


La Font del Geni Català
Durant la Guerra Civil, la font i l’escultura van ser malmeses i l’escultor Frederic Marès les va restaurar després. Però, segons explicava el malaurat José Maria Huertas, va mantenir el “púdic tapall” del Geni. A mitjans dels vuitanta del segle passat, ja en democràcia, li van treure el drap, però el varen deixar segons havia quedat per ordre del senyor bisbe el 1856. Anys després, un altre escultor (es diu que va ser un picapedrer) va col·locar-l’hi un penis que semblava una aixeta; era de resina blanca i amb el temps es va tornar de color marró. Finalment, fa un parell d’anys la figura va ser de nou restaurada amb el vistiplau dels crítics d’art, alguns dels quals, dónes en aquest cas, van afirmar que “...el seu cos ha recuperat els atributs masculins, tot i que res de l'altre món...”

A la placa veurem a la dreta la Llotja de Mar, un imponent edifici on actualment hi ha la Càmera de Comerç i la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. I tot seguit, a l’esquerra, els Porxos d’en Xifrè. Els porxos sostenen unes cases que van ser construïdes per encàrrec del senyor Xifré, un indià que va fer molts duros a Amèrica. Una d’elles va ser habitatge de Picasso, precisament, quan va viure a Barcelona de petit a finals del segle XIX. Des d’allí pintava quadres dels terrats de la ciutat. Dintre dels porxos hi ha el Restaurant 7 Portes, un dels més antics de Barcelona, amb gairebé 180 anys d’existència. El nom prové de quan es va inaugurar: com que el local no tenia rètol, un periodista li va posar “el de les set portes”, i així s’ha quedat fins els nostres dies. És un establiment que a qualsevol hora, sigui la que sigui, et donen de menjar. Sovint s’hi veu gent que, fins i tot a primeres hores del matí, es mengen una paella. Per cert, la Paella Parellada -una tradició del restaurant- és boníssima per recuperar-se d’una cursa com la d’avui.

Passada la plaça seguirem en línia recta, però la via ara es diu Passeig d’Isabel II en lloc d’avinguda del Marquès d’Argentera com al principi. Segurament canvia de nom perquè els consistoris es veien obligats a acontentar a molta gent i els hi faltaven carrers. I, també per acontentar al descobridor d’Amèrica, el carrer torna a canviar tot seguit per convertir-se en Passeig de Colom.

A l’esquerra del passeig hi veurem l’escultura de grans proporcions, Cap de Barcelona (Barcelona’s Head per als turistes) de l’escultor Lichtenstein, un referent del pop art, que vol significar la cara d’una noia. A la dreta tindrem l’edifici de Correus, amb les dues torres a banda i banda, que resulten una estranyesa perquè són asimètriques, totalment diferents l’una de l’altra.

I en veure en el nº 2 del passeig un edifici medieval, pensarem que si la cursa l’haguéssim corregut molts anys enrere, en el segle XVII, potser ens hauríem trobat a Miguel de Cervantes davant de la porta d’aquesta casa de Barcelona perquè hi va viure quan va escriure cinc capítols d’El Quijote...Més endavant, en el número 22, potser a qui ens hauríem trobat fa anys hagués estat a en Pablo Picasso. En el 1917 hi havia un hotel, El Ranzini, i s’hi allotjava una novia seva, Olga Khokhlova, una ballarina russa que estava de gira a Barcelona i que més tard va ser la seva primera dona. I ell, des del balcó de l’habitació, s’inspirava per pintar algun quadro.

A aquestes alçades, no sé si la cursa s’haurà ja esponjat prou per començar a córrer una mica còmodament, però no ho crec. Tot i així, tant és. A mi, al contrari de molts que conec, m’agraden les curses on hi corre molta gent. I no m’importa córrer a poc a poc els primers quilòmetres. Ja avançaré més tard...si puc. L’únic inconvenient d’anar molt a poc a poc i dels últims és que tens l’ambulància al darrere teu. Però, com dic sovint, el pitjor seria anar a dintre.

Passat l’edifici de Capitania, a la nostra dreta, trobarem el Portal de La Pau, la plaça que tothom coneix per “Plaça de Colom”. Passarem per sota del seu monument, on ens hem de trobar el senyal del Km 2, i potser, en fer-ho, recordarem la polèmica que de tant en tant s’enceta respecte del lloc on va néixer el bon home. I ens preguntarem si es veritat el que diuen alguns sobre cap on indica el seu dit. Aquesta sí que és bona: hi ha qui diu que quan van muntar l’estàtua es van equivocar; la van entregirar, i en lloc de senyalar Amèrica senyala Almeria. I circula una altra versió també xocant: la de que, per senyalar Amèrica  hauria hagut de senyalar cap a la Rambla, però van considerar que la gent no ho hauria entès i els va semblar millor que ho fes cap al mar.

Km 2 al 3
Haurem deixat el Passeig de Colom i, agafant el del poeta Josep Carner, passarem per davant de Les Drassanes -l’edifici de l’Edat Mitjana, ara un museu i abans el lloc on feien els vaixells-. Vorejarem aquella rotonda tant lletja que va construir-se en el mateix indret on s’embarcaven i desembarcaven càrregues de carbó (la Terra Negra en deien) i agafarem el Paral•lel.

Al costat dret tindrem la part que es conserva de la Muralla, amb la Porta de Santa Madrona ben aviat. Ara restaurada i tancada, aquesta era una de les portes d’entrada a la Barcelona emmurallada que donava accés a la zona més populosa de la ciutat, la que després, i fins fa poc, va ser el Barri Xino. Quan hi passo per davant, imagino el tràfec que hi deuria haver fa segles: malfactors entrant i sortint, meretrius a l’aguait de clients, gent de malviure... i ciutadans de bé, que també en devien d’haver.

Una mica més enllà, avançant pel Paral•lel, passarem per davant del Parc de les Tres Xemeneies a la nostra esquerra. El que ara és el parc, molts anys enrere era un espai de terra de cultiu anomenat Les Hortes de Sant Bertran. Res a veure amb el que amb el temps va ser el lloc on s’hi va instal•lar una industria carbonera i més tard una empresa que subministrava llum a Barcelona.

Un apunt: en el segle XVII, aquí mateix, a Les Hortes de Sant Bertran, un dissabte de 1640 va ser mort un virrei de Catalunya després d’una revolta ciutadana. No deuria ser gaire volgut, perquè durant una temporada, en el punt on va morir, van anar amuntegant-se pedres que llençaven els barcelonins. I una llegenda explica que durant molts anys -fins que varen desaparèixer els horts per urbanitzar el Paral•lel per on estem corrent- cada dissabte emergia una ombra blanca de les hortalisses i s’endinsava al mar, que llavors estava molt a prop, i deien que era l’ànima en pena del virrei, que va morir sense confessar-se.

En passar per davant del parc, podrem veure, a més a més de les xemeneies -que són una icona de la ciutat- una cadira enorme, una dinamo i unes vàlvules gegants. La cadira no sé que vol significar; les altres peces sí: serveixen per recordar que en aquest lloc hi va haver l’empresa coneguda com La Canadenca, que s’encarregava de generar i subministrar l’energia elèctrica a la ciutat. Dic que la cadira no sé que representa. A la Canadenca, de personal assegut no n'hi havia; el que hi havia eren obrers que pencaven de sol a sol. I per quatre quartos. Fins al punt que l’any 1919, les queixes de vuit treballadors reclamant menys hores de treball i un salari digne va desenvolupar una vaga (la famosa Vaga de la Canadenca) que es va estendre per tot Barcelona. Més de tres mil treballadors van ser detinguts, un obrer va morir a trets de la guàrdia civil, però el govern espanyol es va veure obligat a establir una jornada de treball de 8 hores.

No ens posem transcendents que avui no toca. Tot seguit passarem per la zona del Paral•lel on anys enrere hi havia el que s’anomenava el Broadway Barceloní. Tabernes i petits teatrets de fusta els darrers anys del segle XIX, i cafès concert, teatres i cabarets més tard, configuraven un sector on regnava la gresca i la xerinola a tota hora. Abundaven les classes populars, però també hi anaven les benestants. Gairebé tot estava permès, i els assidus gaudien tot transgredint les normes de l’època. La gent que hi anava deuria treballar poc, perquè a l’indret causava furor en els anys vint el que deia l’escriptor Josep Maria de Sagarra, habitual del Paral·lel, sobre la feina: “El treball és la cosa més poc artística, més poc intel•ligent que es coneix”.

Certament, l’avinguda del Paral•lel per on estem corrent avui no té gran cosa a veure amb els primers anys del segle passat, i fins i tot els d’un cop acabada la Guerra, quan la gent necessitava una forma d’evadir-se. Hi abundaven personatges peculiars, una amalgama generada pels artistes dels teatres, les vedettes dels music-halls, les dones de la vida... D’aquestes darreres n’hi havia de famoses: una d’elles la “Quaranta cèntims” , una prostituta que durant la setmana tràgica de 1909 va acabdillar un escamot cridant a la vaga. Un grup que no tan sols va destrossar el mobiliari dels cafès del carrer, que es negaven a tancar les portes, sinó que va tombar tramvies i es va enfrontar als guàrdia civils.

Del Paral·lel es conserven alguns vestigis de l’època d’esplendor, com el Teatre Apolo, el Victòria, El Molino i el Condal, però la majoria de locals de disbauxa han desaparegut.

                                      El Molino. Anys setanta
L’Apolo fou un dels primers teatres que, inaugurat el 1904, es van instal·lar al Paral·lel. El Victòria ho va ser el 1905. El Molino, el més antic, va obrir les portes el 1898 amb el nom de Pajarera Catalana. Més tard se li va posar  Petit Moulin Rouge, i en el 1939, acabada la Guerra, als censors no els agradava la paraula Rouge (roig) i el van haver de castellanitzar deixant-lo amb el nom    actual. Fou el local més famós de la zona, i fins i tot de  Barcelona. Fa poc, després d’haver estat tancat molts anys, i quan semblava que el seu destí era l’enderrocament, s’ha restaurat la façana –ho veurem perfectament- i remodelat totalment el seu interior i l’han tornat a engegar. Els espectacles actuals i els seus espectadors no tenen res a veure amb els d’abans. El que era abans ho va explicar molt bé el crític d’art Sebastià Gasch fa anys, quan deia que “...per una pesseta, hom podia estar a El Molino des de les 10 de la nit fins a les quatre de la matinada...Durant aquest temps li eren permeses fer unes quantes coses: presenciar la desfilada de quaranta “artistes”; ballar en el foyer amb les dames de faldilla curta, escot llarg, cames grosses i vano; protestar de les cupletistes amb pretensions intel•lectuals i tirar a l l’escenari clofolles de cacauet”.

En aquest tram passarem per davant de l'Apolo, el Victoria, El Molino i el Condal, tots a la nostra esquerra, i justament davant d'aquest darrer hem de veure el senyal del Km 3

Km 3 al 4
No està massa clar el perquè se li diu Paral•lel al carrer on correm. Hi ha qui diu que li va donar el nom un bar que hi havia en el segle XIX, que es deia així per la recomanació que li va fer un astrònom de l’Observatori Fabra a la mestressa de l’establiment. Altres diuen, i és la versió que sembla més rigorosa, que el seu traçat coincideix amb el paral•lel 41 i l’hi ho va posar en Cerdà. El que és cert es que no sempre s’ha dit d'aquesta manera. Durant el franquisme el nom oficial era Avenida del Marqués del Duero, tot i que la gent li deia Paral•lel, o millor dit, “Paralelu”. No ens trenquem les vestidures, encara que no sembli un català polit, en aquella època se li deia “Paralelu”. Els mateixos escriptors i periodistes que escrivien en català l’anomenaven així.

Al Paral•lel hi veurem algunes cases edificades damunt de porxos. Una particularitat del carrer que corresponen a una època de fa més de cent anys, en la qual els constructors evadien l’ordre que els obligava a edificar els habitatges amb una distància concreta entre la porta d’una casa i la del davant, fent que els pisos sobresortissin, amb la qual cosa aconseguien que tinguessin més metres dels que haurien tingut.

Tot pujant pel Paral•lel, no podem obviar, perquè el tindrem a tocar durant tot el tram des que hem començat el carrer, que a l’esquerra hi ha el Poble Sec. Urbanitzat abans que l’Eixample d’en Cerdà, del que forma part el Paral•lel per on estem corrent, el Poble Sec és un barri entranyable es miri per on es miri. Li deien “L’Eixample de Santa Madrona” a les primeries del segle XX, i tot i que va ser urbanitzat amb cases massa altes per a uns carrers massa estrets, va configurar-se caòticament harmònic, si val l’oxímoron. Molts catalans però també molts aragonesos abans, i molts paquistanesos ara (després del Raval, el Poble-sec és el barri amb més immigració de la ciutat) fan del lloc un espai singular. Un barri on un s’hi troba bé, i per si li faltés alguna cosa, al juliol organitzen una cursa magnífica de 5 km, que també agafa part del Paral•lel.

Quan es parla del Paral•lel del “feliços vint” del segle passat, se sol evocar un lloc on tot era diversió. És cert, però la Guerra del 36 ho va trastocar tot. A partir de la postguerra va entrar en decadència i no va ser el que era, en absolut. Hem dit en aquesta fisonomia, moltes vegades, que el Paral•lel per on estem pujant va ser un punt on la gresca estava assegurada. I ara que estem a punt de deixar el carrer per endinsar-nos als barris més “tranquils” (el de Sant Antoni i el de l’Eixample), és just que fem una referència a que, també, els efectes de la guerra hi van ser presents, com a la resta de la ciutat.

Una altra particularitat del Paral•lel, i aquesta si que no ha canviat, és que el carrer puja (el Paral•lel puja, que hi farem...). Ho comprovarem sens dubte fins que girem per Entença, tot i que aquest, que ens portarà a la Gran Via, també puja una mica. A propòsit, una recomanació als corredors i corredores novells: no cal que pregunteu mai, a la sortida d’una cursa, si puja i baixa. Pujades n’hi ha a totes; baixades no n'hi ha mai cap.

Malgrat tothom diu que la gloriosa època del Paral•lel és difícil que retorni, s’estan fent esforços en aquest sentit. Fins i tot, en Ferran Adrià va obrir fa pocs anys un establiment a tocar el carrer Entença, a la nostra dreta, per on girarem. És un bar de tapes -no podia ser d’altra manera que un lloc per menjar i beure- i li va posar el nom de Tickets. Al costat hi ha també una coctelera seva amb el nom de 41º, amb clara referència a la coincidència amb el paral·lel.

Casa dels Cargols
El local és singular: està dividit en uns espais temàtics que també tenen un nom. Així, una de les barres és la Presumida, per menjat tapes del mar; la Estrella per a les begudes; el Garatge per als plats a la graella; el Nostromo, per a les barquetes d’estil futurista; i la Dolça, que recrea una carpa de circ amb màquines de cotó de sucre i granissades. La cosa promet. El preu del sopar a base de tapes val al voltant del 80 euros. I pel que diuen, costa trobar-hi taula.
A l’agafar el carrer Entença veurem a la dreta la Casa dels Cargols. Una casa de pisos de color rosat, on tota la façana està decorada amb cargols. És així perquè l’amo, en agraïment per haver trobat -segons es diu- un tresor un dia que en va anar a buscar, va voler fer-los un homenatge. I una mica més amunt, nosaltres ens trobarem el Km 4.

Km 4 al 5
Haurem deixat el Paral·lel per pujar (lleugeríssima i curta pujada) pel carrer d’Entença, que és el nom d’un pròcer de casa nostra del segle XIII. Bé, tot i que l’honorem, no sé pas si se’l pot considerar un veritable pròcer. Era capità dels almogàvers, uns paios que saquejaven a tort i a dret en aquelles èpoques de conquestes.
En arribar a la Gran Via, l’enfilarem a la dreta per fer un bon tros d’aquesta avinguda, ja de per sí el carrer més llarg de tots els de la ciutat. En farem, concretament, tres quilòmetres, tots en línia recta i plans, d’aquells que inviten a córrer, amb bona amplada, frondosos i centenaris arbres als costats del nostre camí...i sense cotxes. Una meravella, vaja! Aquí, com en tot el recorregut, ens trobarem nens que en passar ens ofereixen la mà estesa per a que la xoquem amb la nostra. És bonic...perquè és una cursa de 10; a la marató, també és bonic i s’ha de fer, però s’ha de dir que si vols xocar-la a molts acabes baldat.
Això de córrer per un carrer sense cotxes per Barcelona -ara que hi estem posats- és una de les coses del món que li produeixen més goig al que escriu aquesta sui generis descripció del recorregut de la Mitja. El poder ser, uns quants diumenges de l’any, l’amo i senyor de les calçades -com és el cas ara- és impagable. Segurament els hi passarà el mateix als que, com ell, recorden quan a la ciutat, no fa pas tant, estava gairebé prohibit córrer. En Vicente Egido, el que va ser un excel•lent fondista del Barça els anys setanta, sempre explica que un dia que va sortir de les pistes universitàries en aquella època amb pantaló d’esport, un guàrdia urbà el va parar a la Diagonal per anar corrent. Va demanar-li el DNI i va estar a punt de que el multés per córrer en la via pública, i a més a més, “per fer-ho en calçotets”.
La Gran Via, com arteria principal de l’Eixample que és, té moltes cases de veïns magnífiques. Les veurem a la dreta i a l’esquerra del nostre pas. Curiosament, les més boniques i senyorials són les de la nostra esquerra. Al costat dret no n’hi ha tantes. Serà perquè els burgesos -que tontos no eren- preferien els pisos del costat muntanya perquè els hi toca més el sol a les zones nobles de l’habitatge?

El desaparegut Cine Rex
La Gran Via, a més a més de ser una avinguda amb un munt de cases sumptuoses, també és un carrer on hi havia molts cinemes. Encara n’hi ha uns quants, però alguns ja no funcionen. Un d’ells el Rex, que fins no fa gaire estava a tocar del carrer Calàbria. El Rex era un cine d’aquells d'abans. Estranyament, no s’havia convertit en multi-cines i conservaba un aspecte que el feia acollidor per als que varem créixer veient-hi pel•lícules com El Halcón y la flecha o Robin de los Bosques. Tenia una taquillera que t’atenia sense micròfon; un porter que et saludava com si et conegués de tota la vida; confortables seients...i no hi venien crispetes! Una casualitat: a la nostra dreta, en front mateix del cinema Rex, hi havia fins fa uns anys un bar -era únic a Barcelona- on a més a més de prendre copes es podia practicar el tir amb arc. És a dir que, sortint del cine, un podia emular al Burt Lancaster o a l’Errol Flynn per dos duros. No en debades, el bar desaparegut es deia L’Arquer.

Normalment, quan correm per un carrer o una avinguda, no ens adonem del que hi ha d’especial perquè prou feina tenim i estem per una altra cosa...però per la Gran Via no ens serà difícil trobar-nos immobles singulars que criden l’atenció, especialment més enllà d’aquest quilòmetre per on estem ara.

En qualsevol cas, a l’esquerra, poc després de passar Calàbria, ens trobarem La Casa de Lactància, un edifici modernista construït a les primeries del segle XX per la greu mortalitat infantil i maternal que hi havia a la Barcelona obrera de l’època. Tenia un consultori d'embarassades i un espai d'alimentació i cura per als nadons, i consta que va ésser concebut “Per atendre els fills dels infeliços que es troben sense possibilitats". En l'actualitat, i des de fa trenta anys, és un casal d'avis. Una singularitat: a dalt de tot de l’edifici hi ha un conjunt escultòric amb una llevadora que alleta una criatura amb un biberó; la curiositat resideix en el fet que és precisament una dona i no La Mare de Déu de la Llet, que era la costum iconogràfica en aquest casos.
I també a l'esquerra, una mica més endavant, fent xamfrà amb Viladomat, veurem la també modernista i bonica Casa Golferichs. Fa uns anys va estar a punt de ser enderrocada per la golafreria d’una coneguda immobiliària, però no va anar al terra per la lluita dels veïns del barri per salvar “El Xalet”. Ara és un actiu centre cívic.

A la Gran Via, el carrer per on estem corrent: li diem així perquè qualsevol li diu l’oficial de Gran Via de les Corts Catalanes. Un nom massa llarg, per més que serveixi per recordar que Les Corts es van constituir en el segle XIII, i que havien estat, segons els estudiosos, model dels parlaments europeus. Ho van ser-ho fins el 1714, quan amb aquell famós decret de nova planta (segurament s’hauria de posar amb majúscules però no vull) van ser abolides.

Per la Gran Via, i fins el final dels tres quilòmetres per on correrem, anirem travessant un munt de carrers que duen el nom de personatges il•lustres. La llista és llarga: vint-i-tres. A propòsit, resulta estrany i insòlit que durant la darrera dictadura, en una època en la qual es van canviar molts noms de carrers, la majoria d’aquests de l’Eixample que creuarem no els van tocar. En efecte, tot i que alguns són de noms de patriotes - Rocafort, Villarroel, Casanova...- no els van modificar. Potser n’hi havia prou en canviar el principal, el de Gran Via, per Avenida José Antonio Primo de Rivera , com així va ser. Més curiositats: els de Borrell i Urgell, els dels dos comtes  tampoc els van canviar. Van castellanitzar el segon, això sí, posant-li Urgel (amb una sola ela), però el primer, misteriosament, va seguir sempre amb les dues.

I així, llançats (alguns) per tractar de fer marca aprofitant que la Gran Via és plana, plana, i perquè tot i que abans de sortir hem enganyat als amics dient-los-hi que estaven fotuts i que no sabíem com ens aniria la cursa, arribarem a l’indicador del Km 5, abans de Casanova, en plena forma i sense que ens faci mal res.

Km 5 al 6
En un no res passarem la Plaça de la Universitat. A la nostra esquerra ens farà costat l’edifici de la Universitat, edificat el 1874. No cal dir que Barcelona té universitat des de molt abans. El 1536 va inaugurar-se la primera, al cap de munt de la Rambla, en el mateix lloc on ara hi ha el teatre Poliorama. Quan la ciutat va estar sotmesa i arrasada el 1714, la Universitat de Barcelona va haver d’anar a parar a Cervera. Com aquell que diu a quatre passes, vaja. I no va ser fins el 1837 que va poder tornar, ocupant un antic convent del carrer Carme fins el 1874, quan es va inaugurar l’edifici històric per davant del qual passarem.

Més endavant, també a l’esquerra, ens trobarem un altre notable edifici, el majestuós Coliseum, ara teatre i abans cinema, davant del qual hi ha un monument -uns simples barres metàl•liques, no gaire afortunades per al meu gust- en memòria d’un sagnant bombardeig que hi va haver a tocar, passada la cruïlla de Gran Via-Balmes durant la Guerra Civil. Es diu que va ser el més terrorífic de tots els que es van fer: una bomba llançada per un avió italià va esclatar sobre un camió militar que duia explosius.

Un apunt: als baixos de l’edifici del Coliseum hi ha un club de billar, el Barcelona, fundat el 1927, on s’hi han fet campionats del món i tot. Del billar hi ha controvèrsia: es diu que és un joc, i també que és un esport. De fet, tot i que finalment no va ser inclòs en els Jocs Olímpics del 2004, va esser proposat i va obtenir la carta olímpica. Joc o esport, es practica des de fa segles. Els primers que ho van fer ban ser els nobles a l’edat mitjana, però hi ha qui diu que ja hi jugaven els grecs. A Espanya es va fer molt popular el billar entre la noblesa del segle XVII, quan en lloc de boles usaven pilotes. De llavors ve el dir que és un "pilota” la persona que ofereix excessives atencions a una altra. Així se’ls hi deia als cortesans i nobles que jugaven amb Ferran VII, els quals deixaven les pilotes (o boles de billar) de manera que el rei li resultés fàcil fer una carambola. Els que hi juguen diuen que el billar és molt relaxant. No ens hi quedarem, tot i que, escopetejats com anirem i traient el fetge per la boca, més d’un, potser, haurem de superar la temptació.

Barcelona es transforma constantment. Hi ha espais, com el sector pel qual estem passant –els locals del qual són els més cars de la ciutat- que ahir hi havia una sabateria i avui hi ha una cafeteria; avui un bar i demà una oficina bancària. I això sempre ha estat així. Passat el Coliseum, a la cantonada de la Gran Via amb la Rambla de Catalunya, on ara hi ha una oficina de La Caixa, hi va haver El Oro del Rhin, un dels cafès més concorreguts de la Barcelona de mitjans del segle passat. Especialment famós per les seves tertúlies (costa d’entendre com la gent podia anar al cafè a fer-la petar) d’artistes i intel•lectuals, un dels habituals, Federico García Lorca quan estava a Barcelona, a la qual estava molt vinculat.
Interior del "tren simulat” al Metropolitan Cinemaway. Any 1909
Creuarem la Rambla de Catalunya, on hi ha la divertida escultura del Toro Pensant a la nostra esquerra, i passarem per davant d'un altre dels llocs que han anat canviant al llarg del temps: l’Hotel Avenida Palace. El que ara és un hotel de luxe, va ser inicialment un cinema, el Metropolitan Cinemaway. El lloc el 1908 era un solar i s’hi va instal•lar durant tres anys aquest cinema, que era una curiosa atracció que causava furor a Europa. Simulava l’interior d’un vagó de tren, amb moviment i tot, al fons del qual es projectava una pel•lícula de 10 minuts en una pantalla que permetia als espectadors veure reportatges com si anessin de viatge. Anys després s’hi va aixecar un cinema de veritat, l’Ideal, i un altre més al cap d’un temps, el Palace Cinema, que es va tancar per obrir un saló de té i restaurant amb el nom de Casa Llibre fins el 1952, quan es va construir l’hotel actual.

Tot seguit passarem per davant del Comèdia, un cinema actualment -un teatre abans- que va ser un palauet construït el 1887 per al polític i comerciant de peix, Frederic Marcet. De fet, l’edifici, a la Gran Via cantonada Passeig de Gràcia, és conegut com el Palau Marcet, i és un dels pocs palaus urbans anteriors al modernisme que es conserven a Barcelona. En front, a l’altra cantonada, hi ha una joieria, la Tous -fins no fa gaire la Roca- que va ser dissenyada per Josep Lluis Sert l’any 1935 i forma part del catàleg del patrimoni arquitectònic de la ciutat. Ocupa el lloc del Bar Torino, un dels establiments més famosos del modernisme. El Torino es va inaugurar el 1902 i va durar fins el 1911, moment en el qual la seva façana va ser desmuntada i traslladada al restaurant Grill del carrer Escudellers. Des de 1911 al 1935, on ara hi ha la joieria, hi va haver una botiga d’objectes d’art. Un apunt: els orígens de la joieria, avui en dia una empresa multinacional amb botigues a 45 països i més de 1.800 empleats, provenen d’un matrimoni de Manresa que a les primeries del segle passat es dedicaven a reparar rellotges en un taller. L’emblema de la firma és el famós os, la idea del qual va sorgir quan una de les netes dels fundadors va veure fa anys un osset de peluix en un aparador i va pensar que, donat que tothom n’ha tingut un, la seva imatge portaria records entranyables.

Parlant de transformacions, davant, a la cantonada de la dreta, també hi ha un immoble que n’ha tingut una d’important. El que avui és un espectacular edifici que ocupa l’espai del que va ser l’habitatge del Marquès de Marianao, un senyor que va fer fortuna a Cuba i es va fer construir un sumptuós palauet al Passeig de Gràcia a les primeries del segle passat, com molts altres burgesos de l’època. Se’l va vendre i el van enderrocar per construir un bloc per a oficines i pisos, i també, fins fa uns anys, la seu del Banc Vitalici. L’any 1992 s’hi va instal•lar la multinacional britànica Virgin amb un imponent megastore de 1.500 metres quadrats, on venien discos i videos. Quan al cap de sis anys van tancar les portes, potser perquè els top manta ja havien aparegut i el jovent es baixava la música per l’ordinador, es van formar llargues cues durant quinze dies per comprar discos a preus rebentats. Actualment, als baixos de l’edifici hi veurem una botiga de Zara, un altre fenomen comercial que s’estudia a les escoles de negoci: l’any 1975 un gallec espavilat obre una tendeta de roba a Arteixo, un poble a prop de La Corunya, per vendre la que feia en un petit taller de la població. Actualment, la botiga del Passeig de Gràcia per davant de la qual passarem, és una de les 1.422 que té a 76 països. Poc després trobarem el Km 6.

Km 6 al 7
Avançarem, i un parell de carrers més enllà ens trobarem amb l’Hotel Palace a la dreta del nostre camí. Davant de l’hotel, al mig de la Gran Via, hi ha una font amb la deessa Diana coberta per un vel. Fins i tot  el nens dels parvularis saben que a aquesta deessa se la representa nua, però quan van fer l’escultura per posar-la aquí, fa noranta anys, l’ajuntament de llavors li va demanar la màxima discreció a l’escultor... i no en parlem més.

Himmler a la sortida de l'Hotel Ritz. 1940
En aquest hotel de luxe construït el 1919 -ara el Palace, però tothom li diu el Ritz- s’hi ha allotjat un munt de personatges. Un d’ells en Heindrick Himmler, la mà dreta de Hitler i cap de la SS i la Gestapo, en una visita que va fer a Catalunya l’any 1940. Va anar a Montserrat -on no va ser rebut per l’abat que es va excusar en no saber parlar alemany- i es va deixar homenatjar a Barcelona per les autoritats del moment (feixistes, naturalment, perquè estem parlant de just acabada la guerra), que malgrat el desplegament de seguretat que van fer per protegir-lo, no van poder impedir que en un lladre li prengués la cartera que tenia a l’hotel. Va córrer el rumor de que contenia documents relacionats amb el Grial (la copa que es diu que va usar Jesús durant el sopar amb els apòstols), que els nazis suposaven -ves quines coses- que estava guardat a Montserrat. El cert és que la cartera del sanguinari Himmler no va aparèixer -s’han escrit llibres sobre l’afer-, i no es va saber mai que hi duia a dins.

Una mica més enllà, en trobar el carrer Bailén deixarem la Gran Via i girarem a la dreta per baixar fins a la Ronda de Sant Pere, on poc abans d'arribar-hi hi veurem el senyal del Km 7. En el punt on girarem hi va haver un accident fa anys que va causar la mort d’un català universal. El 7 de juny de 1926, un home amb aspecte de rodamón que caminava per la Gran Via va ser atropellat per un tramvia. Va ser portat a una casa de socors que hi havia a la Ronda de Sant Pere i més tard a l’hospital de la Santa Creu del carrer del Carme. Van trigar en reconèixer aquell ancià de barba blanca que havia ingressat greument ferit; no es va adonar ningú, fins moltes hores després, que l’accidentat no era altre que el genial arquitecte Antoni Gaudi. Va morir al cap de tres dies.
Km 7 al 8
Farem un tros de la Ronda de Sant Pere, on no hi ha res destacable, excepte, gairebé al final, una antiga botiga de Barcelona, la Ferreteria Rafols. Es va inaugurar l’any 1919, i és un establiment familiar.
El Bar Trole. Anys noranta
 Tenen de tot el què fa falta en una casa, com resen els seus espectaculars rètols de ferro forjat que no ens costarà gens de veure: "Drogueria, utensilios domésticos, tornillería, herramientas y cerrajería”.  

Al costat, a la cantonada amb el Passeig de Sant Joan, que en faren quatre metres tot seguit, hi ha un dels bars més antics de la zona, el Trole. Modernitzat ara, existeix des de 1896, com els amos actuals han volgut fer-ho explícit indicant-ho a la porta de vidre. Tot i que, llavors, i fins els anys vint, que van haver de castellanitzar-lo i s'ha mantingut, el nom era Trolley, en referència a una mena de perxa que duien els tramvies i els troleibusos per connectar-se amb el cable de la línia elèctrica sota del qual circulaven.

Pel Passeig de Sant Joan passarem per davant de l’Arc de Triomf. Una curiositat: aquest monument es va edificar com a porta d'entrada de l'Exposició Universal que es va celebrar l'any 1988. Però en aquest enclavament va estar a punt de que es construís la Torre Eiffel en lloc de l'Arc. No és cap broma ni cap llegenda: Alexandre Dure Eiffel va presentar el projecte de la torre als organitzadors del certamen perquè s’aixequés a Barcelona, però els va semblar "massa estranya" i van preferir un monument d'estil clàssic. Un any més tard, el disseny d'Eiffel va ser acceptat per a la següent Exposició Universal celebrada a Paris el 1889.
Deixant enrere l’Arc de Triomf i baixant pel Passeig de Lluís Companys, a l’esquerra, passarem per davant de l’Escola Pere Vila, inaugurada el 1931 amb el nom de qui la va fer construir, un repartidor de carbó que va anar a l’Argentina i va fer molts quartos, i el monumental Palau de Justícia, que ho va ser el 1910.

Una anècdota sobre el Palau de Justícia: Enric Sagnier, que fou un dels dos arquitectes de l’obra, es va enamorar d’una noia en acabar la carrera, el pare de la qual es va oposar fermament al nuviatge. Li deia que no accediria “...fins que no demostri que és un professional de debò i hagi dissenyat, si més no, una caseta”. El jove arquitecte va concursar a la realització d’un dels projectes més ambiciosos de la ciutat, la construcció d’un edifici judicial. Va guanyar el concurs i, com no, va obtenir la mà de la núvia. Amb el temps, Enric Sagnier va realitzar més de 300 obres.
Passat el Palau de Justícia girarem a l’esquerra pel carrer de Buenaventura Muñoz, un magistrat del segle XIX, i tot seguit, hi veurem el modern Centre Cívic Parc Sandaru, que fa cantonada amb Nàpols. El centre cívic ocupa l’espai del que fou l’antiga fàbrica de gasoses i refrescos Sandaru. Els propietaris, la família Daurella, que es dedicaven a la importació de bacallà i tenien aquesta fabriqueta, van ser tocats per la gràcia el 1951, quan van aconseguir la primera llicència per embotellar al mercat espanyol una beguda llavors desconeguda. El mateix contracte havia estat ofert al multimilionari mallorquí Joan March, que no va veure clar el negoci i el va rebutjar. En poc temps va esdevenir un èxit extraordinari. I no cal dir que i els refrescos Sandaru, i la fàbrica, van passar a millor vida. La beguda en qüestió era la Coca Cola.

Seguirem per Buenaventura Muñoz, i en creuar la Meridiana arribarem al Km 8

Km 8 al 9
Passada la Meridiana, el carrer de  Buenaventura Muñoz es convertirà en el de Pallars (un nom posat per recordar a una nissaga de comtes catalans). Fins ara hem corregut per l’Eixample; ara ho farem una bona estona pel Poblenou. A propòsit del barri, el primer que cal dir és que hi ha controvèrsia sobre si s’escriu “Poblenou” o “Poble Nou”. Un servidor utilitzarà el primer sintagma. M’agrada més; sembla més autèntic. A més a més, “Poblenou”, tot seguit, és com li van posar al títol d’una sèrie d’èxit que van fer per TV3 fa anys. Ja està dit tot.
El carrer de Pallars fa una mica de pujada i baixada per salvar les vies del tren que passa per sota. (Ja se sap que notarem el pont al pujar però no al baixar). Abans de passar-lo hi ha un edifici amb unes escales de sortida d’incendis tipus West Side Story, on hi ha una botiga en una de les plantes, que venen –també per internet- tot el que es pugui necessitar per jugar a pòquer. Cartes, fitxes, tapetes, llibres...No ho hagués dit mai, però està vist que els emprenedors saben fer negoci del que sigui. Ja convé que sigui així.
Anunci del Cacaolat. Anys trenta
Al carrer de Pallars, poc després de creuar Marina, passarem per davant d’on fabricaven el Cacaolat fins no fa gaire (ara ho fan a Santa Coloma), el famós producte a base que llet i cacau. No sé si és gaire conegut: el Cacaolat el va “inventar” l’any 1925 el propietari d’una lleteria del barri del Raval que encara existeix, la Granja Viader, on fan una xocolata desfeta per llepar-se els dits. El senyor Josep Viader volia aprofitar les llets desnatades, que llavors ningú consumia, i després de provar una beguda freda de llet i cacau en un viatge que va fer a Hongria, es va proposar fabricar-la a casa seva i comercialitzar-la. El va fer fins els anys setanta, quan Clesa va comprar la marca. Des de llavors (Rumasa de Ruiz Mateos en va ser també l’amo) a la fàbrica n’han passat de totes; fins i tot han estat a punt de plegar. Ara, però, sembla que s’han solucionat els problemes, no sense el sacrifici -com passa sempre, malauradament- d’uns quants llocs de treball.

Més enllà, passat un hotel de 4 estrelles, creuarem el carrer de  Pere IV (el d’Aragó del segle XV, segons sembla, perquè n’hi va haver uns altres amb el mateix nom a la història) i hem de trobar-nos  el Km 9 tot seguit.

Km 9 al 10
Continuarem per Pallars i girarem a l'esquerra en trobar el carrer de la Llacuna, que ens farà arribar al de Perú. Pel carrer de la Llacuna creuarem la Diagonal, una avinguda a la que hi tornarem desprès per fer-ne uns tres quilòmetres amunt i avall. Si en creuar-la miréssim cap a dalt de tot de la Diagonal (que no ho farem perquè prou feina tindrem) veuríem la Torre Agbar, l’edifici més espectacular de Barcelona, de 142 metres d’alçada, recobert de vidre acolorit. Una meravella per al meu gust.
 
En creuar la Diagonal hi veurem al terra les vies del tramvia Trambaix (que avui no circularà en honor nostre), un mitjà de transport de no fa gaire. Vull dir que no fa gaire que s’ha tornat a recuperar, perquè de tramvies n’hi va haver per tota la ciutat fins l’any 1971, quan es van suprimir, ningú sap perquè. Ves a saber quins interessos van prevaldre per eliminar-los.

Pel Poblenou on estem ara, precisament, hi circulaven alguns tramvies. Un d’ells, el 36, el més popular, ho feia pel carrer de Pere IV que hem travessat fa un moment. En relació a aquest tramvia, s’explica una anècdota coneguda com la del “Lloro del 36”. Es diu que el tramvia tenia l’estació del final i començament de trajecte davant d’un bar, els amos del qual, a finals dels anys cinquanta, tenien un lloro a l’entrada de l’establiment que els hi havien regalat. El lloro havia aconseguit imitar el xiulet del cap de l’estació en donar l’ordre de marxa i, molt sovint, alertats pel ell, els conductors engegaven la màquina abans d’hora, fins i tot mentre pujaven passatgers. Tants van ser els ensurts que va provocar, que l’Ajuntament va obligar els amos a introduir l’ocell dins de l’establiment. No va ser fàcil, perquè els veïns estaven molt encarinyats amb el llorito, que no només xiulava: als clients els hi feia molta gràcia que els saludés dient-los-hi “borratxo”. El bar encara existeix (està al carrer de Taulat), i els actuals propietaris conserven el “Lloro del 36” -que va morir al cap de quaranta anys- dins de la seva gàbia, dissecat.

Poc després de creuar la Diagonal girarem a la dreta per agafar el carrer de Perú i ens hem de trobar de seguida l'indicador del Km 10. (Hi ha senyals del quilòmetres en una cursa que fan més patxoca que altres, i aquest n'és un).

Km 10 a l'11
El carrer de Perú és un carrer pla, ideal per allargar la passa, si no fos que estarem a la meitat de la Mitja. Una mica més enllà del senyal del Km 10, en l'encreuament amb el carrer de Bilbao, hi veurem al xamfrà de la dreta la fàbrica de gelats Farggi, propietat del que fou directiu del Barça, Jesús Farga, desaparegut fa pocs anys. Home emprenedor on n’hi hagi, va crear el que avui és un imperi. La seva biografia conté una curiosa història sobre els seus començaments. És absolutament certa perquè me la va explicar personalment: vingut de les terres de pagès, de Lleida a Barcelona els anys cinquanta, va obrir una petita botiga de queviures a Gràcia, una mica més amunt del metro de Fontana. No es guanyava la vida. I en observar que no hi havia cap pastisseria al barri, va deixar de vendre mongetes i oli per dedicar-se als pastissos. L’èxit va ser extraordinari. Curiosament, la manca de negoci d’aquell petit comerç inicial, una pastisseria que encara existeix, va ser l’origen del que avui és una multinacional.
Venda ambulant de gelats
La Farggi del Poblenou per davant de la qual estem passant, ocupa l’espai de l’antiga Fàbrica Frigo, també de gelats, que fou pionera en la fabricació industrial d'aquest producte. Es va crear l’any 1927 en aquest lloc, on hi havia existit una sèquia i un camp de futbol. Amb el nom de Industrias Frigoríficas, es va dedicar primer a la producció de gel i neveres, i el 1930 va començar a fabricar gelats que es venien per la ciutat mitjançant la venda ambulant amb carretons. Els Frigo van ser molt apreciats. ¿Qui no recorda els “Dracula”, per exemple?. Hi ha marques que defineixen determinats productes, i aquesta n'era una. Recordo que de petit, per demanar un gelat, ho dèiem en genèric, així: “- Un Frigo, si us plau”

Pel carrer de Perú haurem trobat  l’indicador del Km 11.

Km 11 al 12
Poc després del Km 11 pujarem a l'esquerra pel carrer de Josep Pla. El carrer  honora un dels millors escriptors de la literatura catalana, autor d’una vastíssima col•lecció de llibres, un dels quals, “Quadern gris”, és des de fa anys llibre de capçalera d’un servidor. Qui sap si l’espectre de l’il·lustre Josep Pla ens estarà veient a la seva cantonada. Si hi és, de ben segur que se’n fotrà de veure’ns fent una cosa tan estranya per a ell com és el córrer suant la cansalada.

Deixarem Pla i girarem a la dreta per agafar Gran Via, i en farem un petit tros. Serà pel mateix camí que el mes següent hi correrem la marató. Una via molt avorrida perquè les cases estan lluny del nostre pas i és impossible de veure-hi cap cosa especial a destacar.

Progressarem pel lateral de la Gran Via, i a falta de res ressenyable en aquest tram –repeteixo, si més no per aquest ajuntalletres que mal-escriu aquesta fisonomia - podem fixar-nos amb altres coses.  Per exemple, si mirem a la llunyania, albirarem la Serralada de la Marina. Una cadena muntanyosa, no gaire alta, de 600 metres màxim d’alçada, on s’hi fan diverses marxes i curses de muntanya, per cert, una d’elles amb un nom tan suggeridor com el de L’Endimoniada, que és fa per la nit al Juny. A propòsit, una bonica cita d’un autor anònim: “Córrer per la muntanya suposa un plaer afegit: pots introduir-te en les conversacions dels arbres i les xafarderies dels ocells".

Els gegants el Cavaller i la Novícia
I ara que ens hem posat poètics..., de la Serralada de la Marina que tenim davant nostre hi ha un munt de llegendes per explicar. La de l’”Arbre dels Nassos” és de les més conegudes, i potser recordar-la ens anirà bé mentre correm per aquest tram tan ensopit. Som-hi: a Tiana, a prop de la Conreria –una casa de colònies que fou un seminari construït damunt de les restes d’un convent de monges del segle XIII- hi havia un arbre singular, origen de la famosa llegenda. Segons es diu, un cavaller es va enamorar d’una de les monges novícies del convent i, captivat per la seva bellesa, l’anava a veure sovint. En saber, ella, que el que més atreia al cavaller era el seu nas, va decidir acabar amb aquella situació per tal d’evitar temptacions. Una tarda, agafant unes tisores del jardiner, es va tallar el nas per tal de perdre la seva boniquesa i desenganyar-lo. L’embolicà amb un mocador de seda i li donà al cavaller tot dient-li “-Ací tens el que tu més vols. Ara deixa’m que segueixi consagrant-me a Déu nostre Senyor”. La tradició diu que en el mateix lloc on ho va fer va néixer un arbre amb flors vermelles que recordaven el nas sagnant de la monja. No sé si l’arbre existeix. Em sembla que no. Però el cert és que la llegenda de l’"Arbre dels Nassos" està molt arrelada a l’entorn del Maresme i la Serralada de la Marina. Fins al punt que els gegants de Tiana són, precisament, el Cavaller i la Novícia.

Potser, tot recordant la llegenda, no ens en adonarem i arribarem al Km 12, just abans de baixar per la Rambla de Prim.

Km 11 al 12

Deixarem la Gran Via i baixarem per la Rambla de Prim -el general a qui honorem en molts llocs, oblidant, curiosament, que va bombardejar Barcelona més d’una vegada- . Un cop haurem girat, la decoració que hem tingut darrerament canviarà totalment, perquè la Rambla és un vial amb quatre o cinc fileres d’arbres de dalt a baix , modernament urbanitzat no fa gaires anys, i a més, què bé...!, fa una mica de baixada.

Haurem entrat al Barri del Besòs i de seguida passarem per davant de la petita plaça de Zenobia Camprubí, escriptora i filla de Malgrat, casada amb el poeta Juan Ramón Jimenez, l’autor d’aquell bonic i evocador “ Platero, platerillo, platerete...” que ens van fer aprendre de memòria al “cole” quan li van concedir el Premi Nobel, però ja se’ns ha oblidat.

Haurem agafat la Rambla de Prim, l’eix del barri del Besòs que s’ha convertit en un agradable avinguda, per fer-la fins al final, amb suau baixada. A la nostra dreta veurem uns plàtans centenaris que s’han lliurat de les constructores gràcies a les reivindicacions dels veïns. I tot baixant, uns carrerons amb casetes de planta baixa –les cases més antigues de la zona- on hi vivien els obrers a principis del segle passat. A l’esquerra tindrem el barri de la Mina, un nucli construït a precari a finals dels anys cinquanta, per tal d’encabir-hi barraquistes amb caràcter d’urgència. 

Barri del Sud-oest del Besós. Anys seixanta
Rambla de Prim avall ens hem de trobar amb el Km 13. La Rambla és molt bonica i encara bo que ho és, perquè l’indret que travessa, el Barri del Sud-oest del Besós amb el de La Mina al costat, és un dels que ha estat menys afavorits de la ciutat. És una zona, on, a més dels de La Mina, es van edificar fa cinquanta anys un munt de blocs de cases del tipus de “construcció urgent”, unes impulsades pel llavors anomenat Patronato Municipal de la Vivienda a preus assequibles i adjudicades per sorteig, i unes altres per la iniciativa privada una mica més cares i una mica més ben fetes, a la dreta d’on passem. Totes, però, es van alçar enmig de camps de conreu, al marge de cap previsió, de cap servei, de cap equipament públic...Miracle va ser que el lloc s’hagués pogut desenvolupar, deixat de la mà de Déu com estava, com aquell que diu. La resposta a les necessitats dels habitants de la zona van venir de la seva pròpia capacitat d'organització i de lluita. Aviat van constituir una associació de veïns que va impulsar els primers serveis escolars del barri, i van aconseguir, tot i que molts anys més tard, els primers equipaments públics i la urbanització de l’indret.

Ha plogut molt des de llavors, i afortunadament, les coses han anat canviant, però tot i que per la Rambla de Prim per on baixem és esplèndida, no ens hem d’enlluernar: a pocs metres hi ha moltes mancances.

Km 13 al 14
És de destacar que, especialment la part de baix de la Rambla de Prim, on hi ha l’àrea de Diagonal Mar a la qual hi estem arribant, s’ha transformat - s’està transformant – totalment. Baixant veurem l’original edifici de la Telefònica i el triangular del Triangle del Fòrum i els moderns edificis del final del carrer, la majoria d’una alçada impressionant, que serveixen de senyal de l’inici d’un espai ple d’immobles futuristes que ens donarà goig mirar.
Camp de la Bota, la zona de l'actual Fòrum
En qualsevol cas, recordarem al passar per davant d’aquests avantguardistes edificis que en els anys 70, tocant a la platja, la zona estava plena de barraques on hi vivien milers de persones. S’anomenava el Camp de la Bota, un indret sinistre i de molt mal nom per a la memòria col•lectiva, no perquè fora un assentament dels francesos quan ens van envair fa molts anys, que també, sinó perquè va ser on van ser afusellades moltes persones en acabar la Guerra Civil. Passem-hi de pressa: al Camp de la Bota hi havia un castell i un camp de tir on, entre 1936 i 1953 hi van afusellar 1.717 catalans com a represàlia, no cal dir per qui. Una estilitzada escultura metàl•lica de color vermell ho recorda dintre del Fòrum, una mica més enllà del Triangle.

No parlem més de tragèdies i expliquem una anècdota sobre el barri del Besós per o acabem de passar. En els anys seixanta, com que eren temps en els quals es rendia vassallatge a Franco per qualsevol cosa, va anar d’un pel que no li posessin al barri un monument a Carmen Polo, la seva esposa. Volien fer-ho en agraïment, es deia, per haver anat a inaugurar un grup de pisos al barri veí de la Verneda, que estava a dos quilòmetres del lloc on volien aixecar l’estàtua.

Seguirem per la rambla avall a bon pas (no serà difícil perquè fa baixada) fins arribar al final, on girarem per agafar la Diagonal a la dreta. En el moment del gir  passarem per sota d’un altre edifici singular: l’Hotel Princess, de 21 plantes i 109 metres d’alçada, a la nostra esquerra, i el Centre Comercial Diagonal Mar, i enfilarem la Diagonal amunt 

Aquesta és una zona de la ciutat que ha canviat i està canviant molt. Haurem deixat el barri del Besòs i entrarem al de Diagonal Mar i el Front Marítim del Poble Nou, un barri nou de Barcelona al que li han posat aquest nom tan llarg amb el fàcil que hagués estat deixar-lo com abans, Poblenou i llestos. Però bé, rectors té l’església. Se li va posar aquest nom quan es va dissenyar l’espai de davant, on es va celebrar el Fòrum de les Cultures el 2004 i, potser Poblenou no sonava prou modern.

Ja ho hem dit: el recorregut d’aquests quilòmetres de la Mitja, des que estàvem a la Gran Via i fins el final de la prova, són els mateixos que els de la Marató. On estem ara és un lloc que comença a ser consagrat, no pas per a nosaltres que estarem la mar de frescos, sinó per als que faran (farem) la marató. Avui, és el Km 14 i el dia de la marató el 27.

I Diagonal amunt -lleugera pujada s’ha de dir- estarem envoltats d’edificis avantguardistes, a quin millor, que deixen amb la boca oberta -més oberta del normal mentre un corre- no en debades aquesta és la zona del 22@Barcelona, el pla d’innovació urbana més ambiciós que s’ha fet els darrers anys a la ciutat.
Parc del Centre del Poblenou
Passat el carrer de Bac de Roda tindrem a la dreta, a prop nostre, un parc molt nou, a l'alçada del qual, en arribar-hi, hi veurem el senyal del Km 14 . És el Parc del Centre del Poblenou, dissenyat per Jean Nouvel, el mateix famós urbanista i arquitecte de la Torre Agbar, que l’estarem veient a la llunyania tot pujant. Va ser inaugurat l’any 2008, no sense polèmica. El cert és que és un parc molt tancat i això va ser un motiu de queixa dels veïns pel perill d’agressions que suposa. No els hi falta raó i ho veurem perfectament. També, el fet de que està dividit per carrers que el creuen, convertint el parc en una mena d’arxipèlag de cinc illes. Fins i tot les cadires també han estat criticades perquè en lloc de fusta són de metall: fredes a l’hivern i calentes a l’estiu. Però amb tot, original si que ho és. Ho apreciarem en passar: uns grans ulls de bou a les parets ens ho permetran.

Km 14 al 15 
No arribarem fins a la Torre Agbar que farà estona que veiem al cap de munt de la Diagonal.
Poc abans de la cruïlla de l'avinguda  amb  el carrer Espronceda  girarem en rodó per agafar l’altre lateral, ara per baixar-la. (Una altra variant respecte d'anys anteriors en que pujàvem una mica més amunt a fer eñ gir) En fer el gir ens quedarem esglaiats pel colossal edifici de vidre que hi ha davant nostre -el quart més alt de Barcelona- l’Hotel Me (disculparem els amos perquè segurament no són d’aquí i no tenen ni idea de posar noms escaients a un hotel de luxe).

Alain Robert escalant la Torre Agbar
Si arribessim a la Torre Agbar potser ens vindria a la memòria que, de tant en tant, l’escalador francès Alain Robert, alies Spiderman, puja fins a dalt de tot per l’exterior sense cap ajuda més que les seves sabates d’escalada i les mans enguantades amb unes ventoses, sense cap mesura de seguretat. L’home diu, en baixar, que no li costa gaire perquè les plaques articulades que formen la superfície de la torre li permeten agafar-se perfectament. No és estrany: Alain Robert és conegut per afrontar aquest tipus de reptes i ho ha fet en més de 70 vegades en edificis de tot el món, des de la Torre Eiffel fins a la Torre Taipei, de 509 metres, el seu rècord.

 Corrent per on estem és probable que puguem veure de lluny algunes xemeneies que es conserven com a testimoniatge de què aquesta fou la zona industrial de Barcelona per excel•lència. Segons els historiadors, el principal nucli de la industrialització espanyola durant el segle XIX, amb fàbriques de tot tipus, la majoria avui en desús, i reconvertint-se en un espai amb empreses d’alta tecnologia que componen l’anomenada zona 22@bcn que dèiem abans, i alguna del sector de disseny, com la d’en Mariscal, el famós creador del Cobi olímpic, que té el seu estudi a cent metres d’on passarem més tard.

Anirem  baixant per la Diagonal travessant els carrers del Poblenou, i no pararem de veure, a dreta i esquerra, sobre tot a la dreta, edificis avantguardistes a quin més espectacular. Ho veurem fins el final  i ho farem a la recerca del Km 16 que està gairebé al final (dir que  està "al final” és un dir, perquè en realitat és el principi de l’avinguda).  Ho seguirem fent pel lateral de l’avinguda, la part central de la qual està sempre plena de col•legues, guillats com nosaltres per la cosa aquesta del córrer. I és que els cinc quilòmetres entre anar i tornar que té la Diagonal en aquest tram, és una magnífica mesura. Avui, però, no hi haurà cap aficionat entrenant, ni aquí ni en cap altre lloc de la ciutat. O bé correrà la mitja com nosaltres, o si no, estarà animant-nos i aplaudint-nos en una cruïlla. Seria una autèntica heretgia que estigués, per exemple, fent footing pel voltant d’allí on passem.

Km 16 al 17
Parc de Diagonal Mar
Passat Selva de Mar, i des d’aquest carrer fins al de Josep Pla, veurem a la nostra dreta, a pocs metres, el Parc de Diagonal Mar, un dels parcs més grans de Barcelona, concebut pel desaparegut arquitecte Enric Miralles, que el va concebre, segons va dir, “...com un arbre que neix del mar i es ramifica com una ma oberta que, alhora, simbolitza els camins de l'home al llarg de la seva vida”. El va dissenyar a partir d'un nou concepte de respecte pel medi ambient. Per exemple, a més del sistema de reg amb aigües freàtiques, hi ha una estructura de dunes que protegeixen la vegetació de l'aire del mar, la sorra i la sal. Ens agradaria veure el Parc amb detall i passejar-hi, però avui no serà possible. El veurem força estona, ara pel costat muntanya i més tard el creuarem per Taulat, però no ens hi podem quedar. Tornarem amb la família un altre dia.
Pel carrer de Josep Pla trobarem el Centre Comercial Diagonal Mar i girarem a la dreta en arribar al Passeig Taulat, un nom que ens farà suposar que en temps llunyà deuria haver, aquí mateix, taules de conreu. El passeig, en aquest punt, travessa i divideix en dos el Parc Diagonal Mar construït en una part dels terrenys que ocupava l'antiga fàbrica Macosa, una de les indústries més importants i emblemàtiques del Poblenou, on es feien trens, tramvies i vagons de metro. I així, tenint a banda i banda el Parc, ens esperarà l’indicador del Km 17.

Km 17 al 18
Abandonarem el Passeig Taulat i girarem a l’esquerra pel carrer Selva de Mar, tot veient, a la dreta, la imponent Torre de les Aigües. Va ser construïda el 1882 i formava part de la desapareguda Macosa, tot i que, originàriament va ser concebuda per extreure aigua del riu Besòs i comercialitzar-la. Un objectiu, aquest, que no es va poder realitzar perquè l’aigua no era potable. Va ser un desastre perquè no es va tenir en compte que el mar estava molt a prop i generava filtracions salades. El fracàs va ser tan gran, que l’empresari que havia finançat l’obra no va poder superar-ho i es va suïcidar llençant-se des de dalt de tot de la torre. I per referir-nos al lloc amb una història menys macabre, diguem que, a pocs metres de la torre, hi ha un espai que va ser un altre complex fabril del segle XIX i s’ha conservat. Ara en diuen Palo Alto i és una Fundació on hi ha diversos petits tallers i empreses, una d’elles d’en Javier Mariscal, el creador del Cobi, que té un estudi on hi treballen -no ho hagués dit mai- més de 40 empleats.

En aquest punt estarem envoltats d’edificis d’alt estànding. Un d’ells, singular, a la nostra esquerra. S’anomena l’Illa de la Llum, un conjunt de tres immobles de diferents altures, que es caracteritzen per les seves persianes corredisses d’alumini. Des que es va inaugurar, les opinions sobre l’edifici han estat de tots colors: des dels arquitectes i urbanistes més progressistes que el troben admirable, fins a la gent del carrer que diu que els hi recorda com unes cases que han patit un bombardeig. Vosaltres mateixos. A mi no em desagraden. El que és segur és que no són, com es deia en temps de dictadura de determinades vivendes populars, “cases barates”. Gairebé la meitat de les construïdes són per fer-hi el negoci del tipus “apartaments turístics”, que es lloguen per caps de setmana. Sembla ser que es pot arribar a demanar -no sé sí també pagar- entre 400 i 600 euros per una nit. Ja ho deia fa estona: l’espai s’ha transformat, i molt. Abans, al barri del Poble Nou li deien el Manchester Català perquè s’hi concentraven fàbriques. Ara, i més que n’hi haurà, habitatges d’alt estanding on hi viu la gent guapa.

L'Illa de la Llum
Vorejarem l’Illa de la Llum i al final de Selva de Mar girarem a la dreta per agafar el Passeig de García Faria, un enginyer de camins i arquitecte del segle XIX que va aportar a la ciutat la reforma de les clavegueres. Tot i que hi ha documents i mostres que acrediten que a Barcelona hi havia clavegueram en l'època romana, no és segur que n’hi haguessin fa dos-cents anys. Com sigui, el traçat del sistema modern del subsòl es deu a aquest barceloní, a qui honorem posant-li el nom d’aquest passeig.
Un apunt curiós, parlant de tot això: el subsòl actual de Barcelona és travessat per més de 1.700 quilòmetres de clavegueres...que aviat està dit. Moltes gràcies senyor García Faria! Una altra curiositat observada pel sotasignat: entrenant per Barcelona (i mirant al terra per no fotrem de lloros), he comprovat que les úniques tapes metàl•liques que donen accés a les infraestructures subterrànies de la ciutat que estan retolades feliçment en català són les del "Clavegueram"; les demés ("Agua potable", Señales de Tráfico", etc) deuen ser del temps de la picor.

I poc desprès d’abandonar Garcia Faria quan arribem al carrer Bilbao per agafar l’Avinguda del Litoral, veurem el senyal del Km 18, la qual cosa vol dir que la Mitja s’està acabant. No hi ha més remei: haurem de pujar el desnivell per sota del qual passa la Ronda del Litoral i s’ha de dir que és curt però emprenyador (com tots els ponts per als que correm curses), especialment ara que ja portem uns quants quilòmetres.

Km 18 al 19
Ens “salvarà”, no obstant, l'esforç del desnivell i el fet que ja n'hem fet divuit, poder veure el mar a prop (intuir-lo, més ben dit), que sempre relaxa. I es que tindrem a l’esquerra del nostre pas tres platges per las quals passarem a tocar: la de la Mar Bella, en la qual es pot practicar nudisme; més endavant la del Bogatell –una de les més apreciades pel que fa a la seguretat- ; i finalment la de la Nova Icària, molt tranquil•la, la preferida per les famílies amb nens.

Tan punt haurem enfilat l’Avinguda del Litoral, que tot i que és contra direcció avui tenim permís, veurem la Torre Marfre i l’Hotel Arts a un quilòmetre i mig. I al darrere d’aquests dos edificis singulars de Barcelona, a la llunyania, la muntanya de Montjuïc i el Castell.
Que vegem el Castell de Montjuïc lluny, molt lluny, no és d’estranyar, perquè, com deia el columnista Narcis-Jordi Aragó en un diari, a propòsit de l’enrenou que es va formar fa un any i mig per la devolució del Castell a la ciutat, “...no és estrany que la distància entre els catalans i el castell hagi arribat a ser pràcticament infinita”. Ho escrivia tot rememorant el que ja deia el famós escriptor Josep Maria de Sagarra fa més de setanta anys al referir-se al poc contacte moral dels ciutadans amb el lloc: “El castell és la cosa més antibarcelonina que existeix; si hi ha dues coses que no lliguin són el castell i els pardals de la Rambla”.
Agosarats banyistes de principis del segle XX a la platja de la Mar Bella.
Al començament de la Platja de la Nova Icària ens trobarem amb el senyal del Km 19. I tornant a la qüestió de les platges, ara és una sort poder banyar-se en aquestes platjes homes i dones junts. Però sempre no ha estat així. Al segle XIX calia enfrontar-se a l'estricta moral de l'època, tot i que alguns no li feien massa cas. Els més atrevits fins i tot es banyaven nus. I no serien pocs quan l'Ajuntament va elaborar diversos edictes prohibint banyar-se despullats. Un d’ells deia textualment: “Prohibo y vedo que de hoy en adelante, persona alguna de cualquiera edad, sexo y condición que sea, se desnude, lave ni nade, en toda la playa”. Uns anys més tard, s’era una mica més progressista -no gaire- i deixaven nedar. Fer-ho en pla nudista, no obstant, estava castigat amb una multa de cinc pessetes, i no era possible, com ho il•lustra aquest altre ban de l’Ajuntament de Sant Martí (el poble originari del lloc on estem corrent ara) de l’agost de 1872: “La personas de ambos sexos que quieran bañarse no podrán verificarlo completamente desnudas, debiendo llevar, á lo menos, pampanilla (taparrabos)”.

Km 19 al 20
El mes de febrer no és l’època, però a l’estiu, aquestes platges pel costat de les quals estem passant són un formiguer de gent d’allò més variada: des de venedors de cent mil coses (llaunes, pareos, encenedors, gelats...), tatuadors que per quatre o cinc euros et tatuen un cranc on vulguis... guiris de pell vermella encesa menjant paella en algun dels xiringuitos que hi ha... veïns del Poblenou que al seu costat juguen al dòmino... i també gent nedant al mar, es clar. I fins i tot, ara, naturistes que es banyen despullats.
Seguirem veient durant aquest quilòmetre per l’Avinguda del Litoral, ara una mica més a prop, les dues torres bessones nostres, la Mafre i l’Hotel Arts, i el Castell de Montjuïc, tot i que aquest segueix lluny, molt lluny. De fet, la vegada que tenim més a prop el Castell, els que correm, és al novembre de cada any, per Tots Sants, quan la Cursa de l’Amistat que acaba al Tibidabo després de travessar Barcelona comença a les seves portes.
El Somorrostro era així els anys seixanta
Un apunt sobre l’indret on estem: anys enrere, hi havia aquí El Somorrostro, un barri de barraques a la mateixa platja, que s’estenia des de la desembocadura del riu Bogatell fins a l’Hospital d’Infecciosos (Hospital del Mar). Estava habitat per la gent més desafavorida de la ciutat, la majoria gitanos, on hi va néixer la bailaora Carmen Amaya, una figura mítica del ball flamenc aclamada a tot el món, especialment als Estats Units. En les seves memòries, l'artista, que mai va defugir dels seus orígens, explicava que la seva barraca, davant de la qual ballava de petita, s’inundava amb freqüència de l’aigua del mar de tan a prop que la tenia de la platja. Té una font i un carrer amb el seu nom a tocar d’on passem -entre el nostre camí i el Cementiri del Poble Nou - i morta prematurament, va deixar escrit que catalana com era, volia ésser enterrada al bell mig de l’Empordà, a Begur concretament, on així va ser l’any 1963.

No el veurem, però passarem com deia, molt a prop del Cementiri del Poble Nou, el més antic de Barcelona, construït en el segle XVIII fora de les muralles de la ciutat per tal d'eradicar el costum d’enterrar a la gent dins de les esglésies. El lloc és un prodigi quant a figures escultòriques i panteons, fins a l’extrem que cada primer diumenge de mes s’hi fan visites guiades, on un guia explica i mostra el millor de l’arquitectura i l’escultura funerària de l’època. Encara que avui coincideix que és primer diumenge de mes, no hi passarem perquè estem per una altra cosa més divertida. Si ho féssim, tot i que és un cementiri, en veuríem de coses divertides no obstant: per exemple alguns epitafis que hi ha en algunes làpides. En una s’hi pot llegir: “ Un metge, no diré qui, sols un dia em visità. Un vomitiu m’ordenà i respongui que no el volia; em digué que em curaria...i vaig morir l’endemà”.

Continuant per l’Avinguda Litoral passarem a tocar del Parc de la Nova Icaria a la nostra dreta, i després de la Plaça dels Campions tombarem a la dreta pel carrer de l’Arquitecte Sert per girar tot seguit cap a l’esquerra pel de Salvador Espriu (famós el primer per haver dissenyat la Fundació Miró de Montjuïc entre altres coses, i famós el segon per haver escrit obres cabdals de les lletres catalanes). En aquest quilòmetre ens trobem de ple en el que va ser la Vila Olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona del 92. Tot l’indret respira esport; des dels habitatges dels atletes a la nostra dreta, fins els llocs al•legòrics, que n’hi ha uns quants, i això de segur que ens ajudarà una mica en el nostre “olímpic” esforç.

Fixem-nos-hi: en la Plaça dels Campions -costa de veure perquè està una mica amagat per les plantes- al terra de la plaça hi ha les empremtes en ciment (havien estat de metall però les van robar) de deu esportistes de faula : Kubala, Di Stefano, Garry Kasparov, Eddy Merckx, Carl Lewis, Màgic Johnson, Pelé, Johann Cruyff, Indurain i Sergey Bubka. I per si no n’hi havia prou, tot seguit arribarem a la Plaça dels Voluntaris Olímpics. És a dir que per esport que no quedi. Just a banda i banda de la Plaça del Voluntaris Olímpics, on hi ha un brollador d’aigua de notables dimensions, veurem, ara sí, absolutament a prop, els dos gratacels que fa estona que guaitàvem, ambdós d’una alçària de 153,5 metres que són els més alts de Barcelona: la Torre Mafre, que és un edifici d'oficines amb un centre comercial a la planta baixa, i l'Hotel Arts que té 456 habitacions. En arribar a la plaça girarem per agafar a la dreta el carrer Marina, on, a cent metres i escaig, a l'alçada del Parc de Carles I,  hem de veure el senyal del Km 20. Abans, al girar, haurem vist a l’esquerra i al costat del brollador, la de, per a mi estranya tot i que de bon mirar, escultura no figurativa David i Goliat. Una mena de carota d’un gegant sustentada per tres potes. Els entesos diuen que l’obra vol simbolitzar la victòria que va suposar transformar una zona degradada com era aquesta en un espai tan lluït. Repeteixo: ho diuen els que saben de què va.

Km 20 al 21, 097
Això s’està acabant de debò. Amb un no res arribarem a la meta. Només hem de pujar (pujada suau quan la fem en cotxe; ja veurem ara) per Marina fins el Passeig de Pujades, i la Mitja al sac.
Ara no tindrem ganes de fixar-nos amb res més del camí (Tampoc sé si les haurem tingut durant la cursa. Jo mateix, en veritat, no me’n recordo mai del que he escrit). Només ens animarà el pensar amb l’arc d’arribada. Ens importarà poc que el carrer de Marina estigui dedicat a les glòries de la marina mercant i la marina militar catalanes, ni que estiguem envoltats dels pisos de la Vila Olímpica on s’hi van allotjar tots els mítics esportistes olímpics dels Jocs del 92. (Una precisió: tots els esportistes no s’hi van allotjar perquè els del equip de bàsquet USA, els multimilionaris Michael Jordan, Màgic Johnson, Larry Bird, etc..., van fer l’estada en un hotel de gran luxe).

 "El Cul". Parc de Carles I
Ara tan se’ns en donarà que en Parc de Carles I hi hagi, no gaire lluny de nosaltres, una curiosa escultura anomenada El Cul. I que quan es va inaugurar, fa uns anys, l’escultor que la va fer va digués que "Barcelona serà la primera ciutat occidental que té un monument al cul. Una escultura que té alguna cosa de monument grec, que evoca el Mediterrani i la seva cultura hedonista”.
I ara tampoc serà moment, enfilat el Passeig de Pujades (que és pla i no fa pujada; disculpeu l’acudit dolent) en recordar que el Parc de la Ciutadella, a la nostra esquerra, ocupa els terrenys de la ciutadella que va fer construir Felip V després del 1714, ja ens podem imaginar perquè. Ara, on tindrem la vista fixa serà amb l’arc d’arribada, en el mateix punt d’on hem sortit. I una vegada creuat, estarem feliços d’haver fet més bon temps del que pensàvem i saludarem el company o companya amb qui hem fet una bona part del final de la cursa que, com nosaltres, estaran també molt contents. Una mitja és una mitja.

                                                    ------o------

Web oficial de la Mitja Marató: http://edreamsmitjabarcelona.com/informacion/

Miquel Pucurull

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada