Fisonomia del recorregut de la Cursa de Cornellà'2015

Km 0 a l’1

No hi ha gaires curses populars en les quals la sortida sigui, com aquesta del diumenge 4 d'octubre, en un indret tan esportiu. Tampoc, pel que em sembla a mi, hi ha tantes ciutats del nombre d’habitants similars als de Cornellà (80.000 pel cap baix), on l’esport hi sigui tan present. Ho veurem només sortir. Per començar, deixant al darrere l’Estadi Municipal davant del qual sortirem, el primer carrer que agafarem duu el nom de Rugby. No és per casualitat: a l’estadi, a més a més d’atletisme s’hi practica rugby, un esport amb molta tradició a Cornellà.

Hi juga el Rugby Club Cornellà, un club que va ser fundat l’any 1931, precisament per un grup d’atletes. L’anècdota és curiosa: es van quedar sense terreny per practicar l’ atletisme i van demanar a la Unió Esportiva Santboiana -que havien estat els introductors del rugby a Espanya feia deu anys- que els hi deixessin córrer, saltar i llençar al seu camp de Sant Boi. Veient els santboians van quedar seduïts pel nou esport i van començar a entrenar-lo fins al punt que van formar un equip de rugby. I així va nàixer l’actual club.

L’estadi també és el lloc on s’entrena i competeix el Cornellà Atlètic, el club organitzador de la cursa on participem, que és ja la 35ena vegada que la munten. Tota una garantia. És una entitat que es va crear també fa una pila d’anys; no tants com la del rugby (per això l’honor del nom del carrer), però déu n’hi do. Va ser en fa cinquanta, el 1965, i ho van fer amb un equip infantil, una característica que ha estat constant en aquest club, que s’esmerça en la promoció de l’atletisme a la canalla. Molts són els atletes de renom que s’han format a l’entitat, un d’ells en Reyes Estévez -l’orgull del club- , que va començar a fer-ho quan tenia 9 anys.

                                  Reyes Estévez, l'atleta orgull de Cornellà, 
                                  guanyador en categoria aleví de la 
                                  Jean Bouin de 1986, amb la samarreta
                                  del Cornellà Atlètic

Acabat el carrer Rugby tindrem a la dreta l’Autovia i a l’esquerra el Parc Esportiu Llobregat, un enorme complex inaugurat fa sis anys -com l’Estadi-, amb diverses instal•lacions -les pistes de pàdel que haurem vist just al començar la cursa, les de tennis del Centre Internacional i una piscina coberta ens faran costat- tot passant a tocar d’un club privat, el Delfos, incrustat, curiosament, dintre del parc esportiu d’ús públic.

Vorejant la piscina del parc (piscines haurem de dir perquè n’hi ha una de coberta i una altra de descoberta; no es va estar de res, el prestigiós arquitecte portuguès Alvaro Siza que ho va dissenyar, en fer un magnífic espai esportiu) girarem pel carrer de Sorral del Riu a l’esquerra, nom posat per recordar l’areny del Llobregat que hi havia.

A la nostra dreta, a bon pas perquè encara que serà el començament de la cursa la planura del terreny convida a córrer de valent, hi veurem el nou Camp Municipal on hi juga la Unió Esportiva Cornellà, contigu al nou Estadi de l’Espanyol, una altra meravella de l’arquitectura moderna, diuen els que hi entenen. I a l’esquerra (per esport que no quedi, ja ho he dit) el pavelló on hi juga a bàsquet el CB Cornellà, un altre club històric.

Passarem el Col•legi Abat Oliva i una escola bressol i girarem a l’esquerra en arribar al Passeig del Baix Llobregat, que el farem durant una bona estona. El passeig i la seva continuació, l’avinguda del mateix nom. I poc després d’haver-lo enfilat i d’haver passat de nou per davant de l’estadi en una zona on hi ha 14 pistes de petanca, hem de trobar el senyal del Km 1 a l’alçada d’un parc infantil de davant del carrer de Francesc Layret, paral•lel al passeig, un carrer en honor d’un advocat catalanista del primer terç dels segle XX que defensava els obrers i, ves per on, va ser assassinat per uns sicaris pagats per la patronal de l’època.

Km 1 al 2

M’havia deixat de parlar dels orígens de Cornellà, i ara, mentre avançarem pel Passeig del Baix Llobregat, em sembla adient fer-ho.

Pel que he llegit, Cornellà es remunta a l’era romana, demostrat pels vestigis trobats en les excavacions fetes en diversos llocs de la població. Fins i tot, una llegenda diu que el nom prové d’aquella època, quan un general romà anomenat Cornelius va fundar el poble.

De sempre, Cornellà ha estat molt vinculat al Llobregat (el Rubricatus en llatí, que significa color roig terrós de les aigües del riu) i al seu costat s’hi va formar. Sembla ser que en el segle VI ja existia una petita església on hi ha ara l’Ajuntament; més tard se’n va fer una de romànica molt a prop (en el lloc que ocupa la parròquia de Santa Maria per on hi passarem a tocar d’aquí una estona), i al voltant de les quals es va anar conformant la vila.

Durant segles, l’agricultura va ser el modus vivendi dels seus habitants, que es va potenciar amb la construcció d’un canal a les primeries del segle XIX. Amb l’arribada de la industrialització més tard, Cornellà va deixar de ser una població agrícola per convertir-se en industrial. I a partir de la segona meitat del XX va anar rebent allaus d’immigrants per treballar en la infinitat d’empreses que s’hi creaven. Moltes, fins al punt d’envair molts terrenys de conreu del poble i convertir-lo en ciutat, la segona del Baix Llobregat en nombre d’habitants, i la més densa pel petit que és el municipi.

Pagesos a la finca de Can Manso (antiga masia fora del circuit de la cursa), quan Cornellà encara era una població eminentment agrícola. Primeries segle XX

Malgrat la transformació, però, Cornellà ha sabut conservar un munt de llocs amb molta història, i n’ha creat de nous, emblemàtics. Per davant d’alguns hi passarem; no sé si aquest cronista amateur sabrà plasmar-los amb prou relleu. Ja el disculpareu.

Avançarem, deia, pel Passeig del Baix Llobregat i més tard per l’avinguda, en lleuger tobogan durant tot el quilòmetre. Els dos costats d’aquest vial, que antigament era el terraplè que tractava d’evitar que les aigües del riu Llobregat inundessin la ciutat quan es desbordava, són molt diferents: a la dreta hi tindrem cases de veïns, i a l’esquerra, els marges del riu i camps i horts on encara s’hi planten verdures. Quina sort!

Aquests primers dos quilòmetres els estarem fent en el barri de la Riera. Un indret que fa cinquanta anys va patir les conseqüències dels creixement desordenat de la població: carrers sense asfaltar, manca de col•legis, un perillós carrilet que circulava pel barri sense mesures de seguretat...i un canal de rec a cel obert construït a les primeries del se XIX, el Canal de la Infanta, que feia de claveguera. (Malgrat el nom a qui honorava, la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón, el canal era un cloaca). Tot plegat, afegit a que l’any 1971 hi va haver una cruenta riada en desbordar-se el riu, serveix per constatar que el lloc era un cul de sac. (Me n’adono que potser estic carregant les tintes en descriure la foscor de per on passem, ara completament diferent al de fa anys, però com que l’escrit no és una guia per als turistes, ho dic tal com ho he esbrinat. Fer memòria del passat és bo i necessari)

En qualsevol cas, cal dir que, especialment per les reivindicacions veïnals, amb el temps van canviar les coses: es va soterrar la via del famós carrilet, es va cobrir el canal, es va redreçar el riu, s’hi va fer un gran col•lector per evitar inundacions, s’hi van fer escoles, ...i avui, quien lo ha visto y quien lo ve, que diria aquell.

Per l’avinguda ens trobarem amb la plaça de la Figuera, una moderna placeta presidida per una enorme figuera que tindrem a tocar de la nostra dreta, que a mi se m’acut centenària. I passat un parell de camps de futbol a l’esquerra, un al costat de l’altre, anomenats el Camp de les Aigües, arribarem a una rotonda que fa de cruïlla amb la carretera de Sant Boi, on ens esperarà el senyal del Km 2.

Km 2 al 3

En vorejar la rotonda i agafar el carrer de Frederica Montseny, continuació del passeig per on veníem, tindrem a la dreta el Parc de les Aigües. A dintre i ha el Museu Agbar. Ocupa el lloc del que fou una antiga estació elevadora de la Societat General d'Aigües de Barcelona, una obra modernista de 1903. És interessant de veure (ara no, que estarem per feina): és una instal•lació hidràulica centenària, amb les calderes per produir vapor i les màquines que feien servir fa més de cent anys i una esvelta xemeneia de 35 metres d’alçada

Museu Agbar de les Aigües

A mesura que anem fent aquest quilòmetre pel carrer de Frederica Montseny ens anirem endinsant en el barri de Fontsanta-Fatjó. Es diu –tornem a la llegenda- que Fontsanta era una esclava d’en Cornelius, el general romà, de qui es va enamorar. El barri es va urbanitzar corre-cuita per acollir els damnificats per les inundacions de 1971. El nom de Fatjó no és llegendari, correspon al d’una antiga masia d’un senyor que va ser alcalde de Cornellà. La casa encara es conserva, però no la veurem, tot i que hi passarem a prop.

Anirem a parar al final del carrer Frederica Montseny, nom en honor d’una catalana que va arribar a ser ministra de la República, la primera dona d’Europa en ser-ho, i girarem a la dreta per agafar el de Montserrat Roig, la qui fou una altra dona avançada en el temps, escriptora de molt alt nivell.

Abandonarem el carrer després de fer cent cinquanta metres i girarem a la dreta per la Carretera de Sant Joan d’Espí. A l’enfilar-la ens cridarà l’atenció unes vies al terra: pertanyen al Trambaix que uneix Cornellà amb Barcelona. A l’esquerra hi veurem el Parc de la Infanta, on hi ha la Casa Camprubí de l’arquitecte modernista Jujol. Els que en saben diuen que és l’edifici noucentista més bonic de la ciutat. És de color rosa i està decorat amb esgrafiats de motius florals i camperols, a gust de qui la va fer construir el 1927, el senyor Cebrià Camprubí Nadal, qui fou un prestigiós cultivador de roses, guanyador de diversos premis internacionals, entre ells un l’any 1938 a París, amb una que duia el nom de “Marquesa de Urquijo”. Per tot plegat, no és estrany que a la casa se la conegui també per la Casa de les Roses.

Casa Camprubí (Casa de les Roses)

No ens costarà gaire veure-la si estirem el coll a l’esquerra. Com tampoc (segur que menys) l’indicador del Km 3, que ens el trobarem a la seva alçada.

Km 3 al 4

La Carretera de Sant Joan d’Espí per on seguirem puja una mica. Res que pugui matar-nos, però. Per altra banda, només portarem tres quilòmetres i estarem frescos com una rosa “Marquesa d’Urquijo” (disculpeu l’acudit). A més a més, en arribar al final i començar el carrer de Rubió i Ors, aquest baixa. Res de l’altre món, però fa una mica de baixadeta, que és d’agrair.

Passada la Casa de les Roses, que ja em quedat que està dintre del Parc de la Infanta, hi veurem un camp de futbol de gespa artificial on hi juga el C. D. Fontsanta-Fatjó. És un club modest que es va fundar el 1977 amb el nom de Fontsanta; tres anys més tard, fruit de desavinences, uns veïns van crear una altre club que compartiria el terreny i li van posar Atlètico Fontsanta. Finalment, dos anys després de l’escissió, és van posar d’acord i es van unir. (L’esport ho pot tot) Des de llavors, es convertí en el C. D. Fontsanta-Fatjó que és ara.

Continuant per la Carretera de Sant Joan d’Espí -que no cal dir a on ens conduiria si anéssim en sentit contrari- passarem per davant d’un altre edifici històric, Can Surís. Fou una fàbrica de filats que es va crear el 1897 amb el nom de Sala i Cia. Va patir una greu crisi l’any 29, de la qual es va recuperar, però no ho va poder fer d’una altra, quan es deia Fontanals i Surís, i va tancar l’any 1978. Fa uns anys es va restaurar i actualment acull el Citilab, un important centre de difusió i formació de noves tecnologies.

Can Surís. Anys seixanta

Deixarem la Carretera de Sant Joan d’Espí abandonant el barri, i travessant Quatre Camins penetrarem en el del Centre agafant el carrer de Joaquim Rubió i Ors, un vial que recorda un il•lustre escriptor de la Renaixença, impulsor dels Jocs Florals. Publicava poesies amb el pseudònim d’El Gaiter del Llobregat al diari de Barcelona, una de les quals, per estar corrent on estem, em ve de gust transcriure en aquesta fisonomia de la cursa de Cornellà, com a modest homenatge:

"-Si et donàs la sua corona un rei i el ceptre de plata,

i son mantell d'escarlata, i son trono engalanat,

gentil gaiter, deixaries per a ser rei les balades,

les muntanyes regalades i ton joiós Llobregat?

Si et prometés un rei moro perles riques i galanes

i son harem de sultanes i son palau encantant,

gentil gaiter, oblidaries ta airosa i fresca cabanya,

ton llit de roses que banya lo cabalós Llobregat?

-No, nineta; pus més val ma gaita de drap vermell

i mon capot, que el mantell d'un rei, de perles brodat;

pus més que els palaus moruns val ma cabanya enramada

amb les flors que ma estimada roba, al matí, al Llobregat.

Pus per més que li donàs un rei son ceptre de plata,

i son mantell escarlata i son trono engalanat,

deixarà, gentil nineta, d'ésser rei per ses balades

i muntanyes regalades lo gaiter del Llobregat".

Tornem a lo nostre: el carrer de Rubió i Ors el farem de dalt a baix, gairebé tot, gairebé un quilòmetre. És un carrer que té un munt de cases modernistes, no en debades era abans el Carrer Major del poble. Sembla talment com si uns arquitectes del primers anys del segle XX  volguessin fer la competència als del passeig de Gràcia de Barcelona. Si és així, se’n van sortir força airosos, ho veurem tot baixant.

No és qüestió d’enumerar-les totes, però sí les que, pel meu gust, m’agraden més. Tant de bo, al possible lector/corredor o lectora/corredora també li agradin en passar pel davant. N’hi ha unes quantes. La primera que veurem està tot just a poc de començar el carrer, al nº 24. Se la coneix com Can Rovira o la Fàbrica Mulà. És de 1912, i a més a més de servir de residencia, l’amo hi fabricava sifons. No ho farem perquè tindrem pressa, però es pot llegir encara als esgrafiats de la façana lateral que dona al carrer de Narcis Monturiol: “Fábrica de gaseosas y sifones de Ramon Mulá”. El temps passa, les coses canvien, i ara és un geriàtric.

Can Rovira

Ens en trobarem d’altres de cases modernistes, la majoria, curiosament, a la banda dreta. Quan haurem fet uns 300 metres del carrer trobarem els vestigis de la façana de Can Rosés, una gran fàbrica de l’any 1915 que fabricava inicialment maquinaria i foneria de ferro i bronze, per acabar diversificant i fent molinets de cafè fins que va haver de tancar el 1954. A l’enderrocar els edificis industrials per fer els habitatges actuals, van conservar, feliçment, una bona part de les façanes de dues de les naus.

Davant mateix hi vivia l’amo, Joan Mas i Font -l’empresa era coneguda com “La fàbrica del senyor Mas”- i encara es conserva. Li diuen Can Gaya, un edifici senyorial de 1860 que veurem si girem el cap a l’esquerra. Havia estat una escola de música i actualment la Guàrdia Urbana hi te unes dependències.

Una mica més avall, també a la dreta, hi veurem l’entrada de la seu del CB Cornellà. Hi ha un pavelló on hi juguen a bàsquet equips de l’entitat (el primer juga en el que hi ha en el modern Parc Esportiu Llobregat). Cal dir que, fundat l’any 1929, el Cornellà és un dels clubs de bàsquet més antics de Catalunya. Actualment vinculat al F:C Barcelona, hi han jugat autèntics cracks, el més famós en Pau Gasol durant els anys 1993 al 1997.

I poc més enllà, on hi veurem el senyal del Km 4, passarem per davant d’un altre edifici noucentista amb un original pinacle cònic, l’antic Cinema Titán. Construït el 1926 va ser durant la postguerra un lloc on els cornellanencs es distreien. No hi havia televisió i es passava la tarda veient dues pel•lícules, la “dolenta” primer i la “bona” després, per fer-se passar les penúries. Però amb el temps va entrar en decadència i va tancar a finals dels seixanta. Actualment és la Biblioteca Marta Mata (de la qual m’he abastit força per escriure aquesta fisonomia, per cert). Bona pensada de conservar-lo perquè és vertaderament bonic de veure.

Cinema Titán. Anys trenta

Km 4 al 5

Seguirem per Rubió i Ors avall i poc després ens trobarem a l’esquerra un altre casalot modernista de 1911. L’ocupa el Bar Ruby, que és, a la vegada, la seu del club de rugby del C.R. Cornellà. L’edifici havia estat seu del Centre Instructiu Radical de Cornellà i del Partit Republicà Radical abans de la guerra, i després, de la Falange. Més tard, i fins que va ser adquirit pel Cornellà de rugby. va ser un economat de la Pirelli durant deu anys.

Arribarem a la cruïlla de Rubió i Ors amb el carrer Anselm Clavè i girarem a l’esquerra per pujar-lo. Compte amb el gir, perquè l’angle és mol agut i alguns podem anar a parar a l’empresa de viatges de la cantonada. (Pitjor hagués estat, però, si el baixéssim, perquè podríem estavellar-nos amb l’edifici d’Hisenda)

El nom del carrer correspon al d’un personatge autodidacta molt rellevant del segle XIX: Anselm Clavé. De jove, va deixar de fer de torner per començar a cantar pels cafès de Barcelona. Compromès amb la lluita de la classe obrera, el van empresonar per haver participat en moviments revolucionaris. Va dedicar-se a la política però va destacar com a poeta i com a creador de cors de cant (els cors de Clavè), i com a impulsor del moviment associatiu. Una llegenda diu que un rellotge d’or que li havien regalat va aturar-se, per sempre més, el mateix moment que va morir, el 24 de febrer del 1874 a Barcelona. S’hi escau, al meu entendre, que Cornellà, una població capdavantera de l’obrerisme i l’associacionisme, li dediqués un carrer tan important.

Important...i costerut. He dit que el pujarem i és cert: el carrer Anselm Clavè, la Rambla, és una pujada que es fa dir si senyor. És bonic, té molta vida, està arbrat a banda i banda, però preparem-nos -el que avisa no és traïdor- perquè déu n’hi do el que puja, i a més a més, el terra és de llambordes. I és llarg; farem un tram bastant consagrat. (Potser ho hauria d’haver dit al començar per sortir més lents del compte; bé, ja no podem fer res més que escurçar la petjada).

No el veurem des de la Rambla, però passarem a cent metres escassos d’un dels monument més carismàtics de Cornellà, el Castell, datat el segle XIII, que encara es conserva. Se’l coneix també com El castell del Borni perquè el seu propietari a les primeries del segle XX només tenia un ull.

El que veurem tot pujant serà algunes cases modernistes, una d’elles la de Can Cuxart, a la nostra esquerra, que va ser un dels primers edificis que es van construir a la Rambla. Un apunt: fa uns anys, els balcons de la casa estaven plens de pancartes demanant “Aturem Eurovegas”. No eren els únics. A Cornellà, que estava molt sensibilitzada amb l’assumpte, hi havia molts balcons i finestres on penjava  la demanda.

Can Cuxart

Al cap de munt del carrer, a la dreta, hi veurem l’Escola Anselm Clavè. Inaugurada l’any 1903, va ser la primera escola pública que hi va haver a Cornellà. Un petit monòlit davant de la façana, a la dreta de per on passem, serveix d’homenatge a qui li dona nom.

Així, haurem arribat a la plaça de l’Església, on hi ha la Parròquia de Santa Maria que veurem a l’esquerra, ubicada en el mateix lloc que l'antiga església del segle XVIII i a la vegada successora d’una primitiva paleocristiana. Té aspecte de nova perquè va ser reconstruïda en els anys quaranta, en ser destruïda durant la guerra del 36.

En aquesta plaça s’hi acabava una cursa que se celebrava fa molts anys, durant la dictadura. Cosa insòlita, perquè a altres llocs, per exemple Barcelona, no se’n feia cap pels carrers en aquella època, excepte la Jean Bouin. La de Cornellà, l’any 1956 la va guanyar l’Antoni Amorós, un dels millors fondistes catalans de tots els temps.

Antoni Amorós entrant vencedor a la meta situada a dalt de tot de la Rambla. Any 1956 (Fotografia de Francesca Gannau i Millà i Maria Garcia i Batista)

Girarem a la dreta per agafar la Carretera d’Esplugues i, llavors, tindrem un respir perquè baixarem; planejarem millor dit. Mentre ho fem, recuperats, val la pena donar un cop d’ull a Can Maragall, una masia de les més antigues de Cornellà. Edificada en el segle XIII, servia de casa d’estiueig del poeta Joan Maragall en el XIX. Ara, restaurada, és en una residència d’avis.

Avançant en suau baixada per la carretera vorejarem una rotonda, on hem de trobar el Km 5, i passant sota la via del tren (dit així sembla aparatós, però no ho és), anirem a buscar l’avinguda de Salvador Allende. (Certament, a la cursa d’avui es passa per uns carrers amb uns noms força significatius; aquest, per recordar a qui fou un president de Xile, demòcrata de cap a peus, mort un 11 de setembre de 1973, no se sap bé si suïcidat o assassinat).

Km 5 al 6

Per l’avinguda de Salvador Allende enllaçarem amb el carrer de Bellaterra. En farem quatre metres i girarem pel de Bonestar a tocar de l’edifici del Centre de Salut.

Estarem ara en ple barri de la Gavarra, una zona que en el passat deuria de ser àrida perquè el mot prové del basc gaparra (terreny esquerp) però ara no; a la Gavarra hi viu molta gent. Ja al començament del segle passat hi havia qui s’hi havia fet allò tan català de la caseta i l’hortet. Més tard es va urbanitzar per fer-hi habitatges i li deien l’Eixample de Cornellà.

Una cosa: anirem pel carrer de Bonestar després de deixar el de Bellaterra, i creuarem el de Bonveí, el de Bonavista...Què més podem demanar! Amb noms de carrers així, que sembla com si els haguessin posat tots junts per a que la nostra cursa sigui més plaent, què més podem demanar. A més a més, el de Bonestar és pla.

Anirem a trobar la Plaça Catalunya a l’esquerra, un magnífic i ben urbanitzat espai que, a banda de ser un lloc per prendre el sol i per a que hi jugui la canalla, ha servit i serveix com a punt d’encontre per a les reivindicacions i manifestacions dels cornellanencs, una cosa a la que hi estan molt habituats.

També, però, la plaça és un dels llocs on se celebra el Festival Internacional de Pallassos, un certamen de molta anomenada que es fa a Cornellà cada dos anys en diferents espais de la ciutat. Es va crear l’any 1983 per homenatjar al famós pallasso català Charlie River, i hi actuen grans figures de tot el món. Fan actuacions al carrer i en llocs tancats, i també en una carpa en aquesta Plaça de Catalunya. Llàstima que sigui al novembre. Segurament, bona gent com són, els clowns ens aplaudirien tot passant

Pallassos del Festival Internacional de Cornellà

En acabar la plaça girarem a la dreta per agafar el carrer de l’Empordà. En farem uns metres i girarem en trobar l’avinguda de Salvador Allende altre cop, una mica més enllà d’abans i en sentit contrari. De l’avinguda també en farem uns pocs metres, fins el carrer de l’Anoia, on hem de trobar-nos el senyal del Km 6, tot just deixant enrere el barri de la Gavarra i penetrant en el de l’Almeda.

Cal dir que aquest espai per on hem passat, esplèndid ara, no va ser-ho gens fa seixanta o setanta anys, en una època que es diu que val més oblidar-la però que em resisteixo a fer-ho. Aquest lloc va estar ple de barraques on hi malvivien els que, arribats de fora per treballar, no sabien on posar-se. També hi havia coves, entre l’avinguda de Salvador Allende i les vies del tren, que havien servit de refugi durant la guerra, que eren utilitzades com habitatge.

No va ser fins a mitjans dels cinquanta que es va eliminar el barraquisme, quan algunes empreses van fer vivendes per als seus obrers, i unes constructores van fer-hi pisos econòmics a pagar en llargs terminis. Una d’elles, per cert, la que va construir els de la Linda Vista -uns blocs de pisos de color groc per davant dels quals acabem de passar- va voler ensarronar als propietaris amb allò de la lletra petita dels contractes. Al cap de vint anys, volia cobrar-los-hi 600.000 pessetes més de l’establert...perquè el preu de l’or havia pujat!. Finalment, i segons diuen les cròniques, es va arreglar, gràcies a la forta oposició del veïns en col•laboració amb l’Ajuntament.

Propaganda del pisos de Linda Vista a l’Eixample de Cornellà. Any 1956

Km 6 al 7

Pel carrer de l’Anoia anirem a parar a l’avinguda del Parc de Can Mercader i l’agafarem girant a l’esquerra en front de l’Escola Antoni Gaudí. Ens faran costat durant una estona les cases de la Linda Vista a l’esquerra (certament la vista és molt bona), i la plana de la ciutat a la dreta. Bona baixada, ideal per desbocar-se.

Passada una rotonda i continuant per la pendent cap avall, tindrem a l’esquerra el magnífic Parc de Can Mercader. Està considerat un dels parcs públics més atractius i interessants del Baix Llobregat. Conté arbres centenaris, tot i que les palmeres són el que més el caracteritzen, un bonic estany, i fins i tot, un petit tren que hi circula pel mig. I un palau, el de Can Mercader, construït en el segle XIX pel compte de Bell-lloch on hi havia una antiga masia. En una de les plantes es poden veure la col•lecció de pintures, ceràmiques, armes, etc, del senyor compte. I sobre tot, quedar-se admirat per la decoració del palauet i el seu fastuós mobiliari. Els vells de la zona recorden que fa uns anys, a Can Mercader li deien el Castillo. Diuen que els menuts jugaven a passar d’una banda a l’altra el Canal de la Infanta que circulava pel costat abans que el soterressin. També saltaven el mur del palau per anar a collir peres. Expliquen que  tenia un vigilant que havia estat guàrdia urbà de jove, que armat amb una escopeta disparava cartutxos de sal. Li deien, ningú sap per què, el Kubala.

Qui sap si, en passar per davant, ens saludarà el seu espectre. I qui sap si ho farà també en Maginet, el mag que fa 300 anys que viu a la Torre de la Miranda, a prop d’aquí, i s’instal•la en un campament a dins del Parc de Can Mercader els primers dies de gener, abans de Reis, per recollir les cartes dels nens i nenes de Cornellà.

Palau de Can Mercader

Deixarem l’avinguda, travessarem la Carretera de l’Hospitalet i, seguint pel carrer de Sant Ferran, ens endinsarem a la zona industrial i de negocis de la ciutat.

Haurem entrat al Barri d’Almeda i no m’estic, per descriure’l, de transcriure el que va dir d’ell fa anys, Ignasi Ramoneda, en una magnífica definició: “Si la gauche divine tenia Cadaqués i Bocaccio, els inconformistes del Baix Llobreqat tenien Almeda. El petit barri envoltat de fàbriques, a mig camí dels nuclis urbans de Cornellà i I'Hospitalet, va ser refugi d'utopies, laboratori sociopolític, bressol sindical, temple iniciàtic i pati d'esbarjo per a tota una generació de finals dels anys 60 i primers dels 70”.

I a l’alçada d’una xemeneia conservada com a record del passat al carrer de Sant Ferran, girarem a l’esquerra pel de Marià Fortuny, nom d’un insigne pintor català. El farem fins el final, i en trobar-nos El Corte Inglés, un dels edificis tòtems de la zona, ens trobarem també l’indicador del Km 7.

Km 7 al 8

Abandonarem el carrer de Marià Fortuny per agafar, a l’esquerra, l’avinguda de la Porta Diagonal tot vorejant El Corte Inglés i l’Hipercor, meravellats per la grandària dels magatzems. A la nostra esquerra hi tindrem un agradable terraplè, cobert de gespa i arbrat, que fa costat a la Ronda de Dalt. I no el veurem, però a l’altra banda hi ha un camp de futbol on hi juga el C. D Almeda.

D’esport, a Cornellà, tant com vulgueu o més, ja ho de dit més d’una vegada: l’Almeda és un club de barri que es va fundar el 1969 i jugava en un terreny al que anomenaven “El campo de las Moras”. Ara, el camp és de gespa artificial, i de la diferència amb llavors en fa esment, Ramón Barceló en un text que he trobat a la web @ornella...memoria de un barrio obrero, força explícit: “Como ha cambiado todo……., antes te caías, te ponías un poco de agua (o no) y a correr, ahora te caes en el césped, te sale el masajista, con réflex, hielo, vendas, betadine y sin la certeza de recuperarte. Veías el partido al lado del canal y cuando una pelota se caía dentro de él, la tenias que coger del agua y si tu también te caías… no pasaba nada. Ahora hay vallas de seguridad, cordones de prohibido pasar, paneles orientativos, rejas, seguro de accidentes, etc”.

El terraplè ens farà també costat a nosaltres fins que girem pel carrer de Baltasar Oriol. Aquesta és una zona especialment moderna de Cornellà. Avançant, veurem un monument ultramodern dedicat a Joan Miró en la plaça que duu el seu nom. És abstracte, un art del qual no hi entenc ni un borrall. Però diu l’autor, que sí que hi entén, que l’escultura s’inspira en un far, perquè en Miró va ser “una guia per a l’art del segle XX”. I diu més coses: “que l’obra permeten lectures diferents depenent del punt des d’on es contempli”...i ho remata afirmant que “els quatre cables que uneixen els elements simbolitzen la catalanitat del genial artista, a banda de crear la il•lusió d’una piràmide invertida”. No en parlem més. Nosaltres, si no anem encegats, que podria ser, tindrem ocasió de “contemplar-lo” des de dos angles. Ja veurem que passa.

Monument a Miró, obra de l’escultor Ricard Vaccaro

Un apunt: Aquí, a la plaça Joan Miró, comença i acaba una altra cursa de Cornellà, la de Can Mercader-Almeda que se celebra el mes de maig.

Costa de creure, passant per avingudes tan ben urbanitzades d’aquest barri on estem, que en el passat, l’Almeda fos una zona on les aigües fessin estralls i la inundessin sovint. Però és així. De les més recordades, les riades de 1962, i especialment la de 1971. El Llobregat es va desbordar i va negar el barri en el sector més proper als marges del riu quedant molt afectats habitatges, comerços i fàbriques. En alguns llocs l’aigua va arribar per sobre dels dos metres i mig.

El diari La Vanguardia deia: “Las fuentes de Información señalan que hay actualmente unas 20.000 personas afectadas y que el número de viviendas dañadas, algunas de ellas de gran consideración y otras ligeramente, es superior a las cinco mil. Muchas personas, la mayoría de condición modesta, han perdido totalmente sus ajuares, y se calcula que alrededor de seiscientas han quedado sin hogar”.

Tanmateix, les inundacions del barri d’Almeda van servir per a que, especialment els joves, adquirissin consciència social. Van ser molts els que, de manera altruista, es dedicaven a netejar el fang dels carrers i treure aigua de les cases, o a manifestar-se per a que s’ajudés als damnificats.

Inundació del barri d’Almeda. Any 1971

Seguirem pel carrer de Baltasar Oriol i passarem pel costat del Centre Social del barri. S’haurà de contenir les emocions en rememorar que aquest va ser un lloc on es van articular la major part dels moviments ciutadans de Cornellà durant la dictadura. Una mena d’escola de la democràcia.

Creuarem el carrer de Sant Ferran just en el punt on el carrer de Baltasar Oriol es converteix en Tirso de Molina, més ample, més còmode per córrer. I a l’alçada d’un impressionant i futurista edifici, el WTC (World Trade Center Almeda Park), hi haurà el senyal del Km 8. Aquí, per cert, a la cruïlla, també comença i acaba una altra carrera, la Cursa de la Patata, de 2 km i mig, a mitjans de juny, on per avituallar-te a l’arribada et donen patates fregides.

Km 8 al 9

Passarem per davant del WTC com deia, un complex de modernes oficines que ocupa l’espai on fa anys hi havia la fàbrica Pirelli, un lloc que fou principal escenari de la lluita obrera de la zona. Es diu que els treballadors de la Pirelli van ser els primers, en els anys seixanta, de fer vagues per tal de demanar millores dels seus drets, i el primers també en refusar els enllaços sindicals que la direcció de la fàbrica els “recomanava”. Una pràctica, aquesta, que ara sembla increïble, però era habitual a les empreses grans d’aquella època.

Trepitjarem així, un carrer, el de Tirso de Molina, que tot i que el seu nom té a veure amb el d’un poeta romàntic, és un lloc on fa uns anys –paradoxes de la vida- sovintejaven els conflictes laborals en els quals els obrers rebien de valent per part dels grisos o els guàrdies civils, un escenari tan allunyat com es vulgui de la poesia i el romanticisme.

Guàrdies civils en un conflicte d'una fàbrica de l’Almeda. Any 1968

Tirso de Molina endavant, passarem tot seguit pel costat del recinte de la Fira a la nostra esquerra, un espai de més de 8.000 metres quadrats on s’hi fa de tot, inserit en una zona plena d’empreses, si no industrials com abans, de serveis, que és el què toca ara.

A la recerca dels darrers dos quilòmetres, seguirem per Tirso de Molina i enllaçarem amb la seva continuació, el Passeig del Baix Llobregat, tot travessant la carretera del Prat. Estarem de nou al barri de Riera i a la nostra esquerra hi tindrem el nou Estadi del RCD Espanyol, el club de futbol que va ser creat l’any 1900 per uns estudiants que van començar a jugar en una esplanada del barri de la Sagrada Família de Barcelona. L’any 1923, i fins a finals del segle XX ho va fer a Sarrià. El club es va vendre el terreny perquè necessitava diners, i va anar a l’Estadi Lluís Companys de Montjuïc fins que va construir-se aquest de Cornellà.

Curiosament, durant els deu primers anys del club, els jugadors vestien una samarreta de color groc i més tard una de blanca, completament diferent a la clàssica blanc-i-blava amb que se’ls coneix.

L’Espanyol ha tingut grans figures, des del porter Ricardo Zamora, “el Diví”, que va ser traspassat al Real Madrid per 100.000 pessetes (600 euros) fa vuitanta anys, o Daniel Solsona, “el noi de Cornellà”, precisament, fins a Raül Tamudo, qui ostenta el rècord de gols marcats a la lliga per un espanyolista, 129. Ell no és, no obstant, el jugador de l’Espanyol que ha fet més gols. Contant tots els oficials, n’hi ha un altre, Rafa Marañon, una altra icona del club, que el supera amb 144, qui, per altra banda, és arquitecte de professió i ha col•laborat en la construcció de l’estadi per davant del qual estem passant.

Dani Solsona, “el noi de Cornellà”, ja era un ídol de ben petit

Vorejant l’estadi pel passeig, anirem a trobar el carrer del Sorral del Riu, el mateix per on hem passat en sentit contrari al començament de la cursa, per arribar ara al Km 9 que estarà a la meitat del carrer.

Km 9 al 10

Pel carrer del Sorral del Riu tindrem a la nostra esquerra el camp municipal on hi juga a futbol des d’enguany la Unió Esportiva Cornellà, un altre club que també té molta història al darrere. Es va fundar fa gairebé noranta anys, que ja són anys, i durant molts d’ells va jugar en un altre terreny municipal anomenat la Via Férrea, hereu d’un camp construït l'any 1941 a mà, com aquell que diu, pels socis. El seu primer equip pertany a la tercera divisió, però una de les seves característiques principals és el compromís amb el futbol de promoció per als més joves. De la seva pedrera han sortit un munt de cracks, el més conegut en Jordi Alba, el defensa del Barça.

Poc després del camp municipal girarem a la dreta per tornar a passar de nou a tocar les instal•lacions del gran Parc Esportiu Llobregat, el club Delfos, les pistes de tennis...(estalvio la pallissa de “la repetició de la jugada” als soferts lectors), per girar pel carrer del Rugby i entrar a l’Estadi.

No hi ha gaires carreres, deia al principi, on hi hagi tants indrets esportius pels quals es passi com la que estem acabant. I per si n'hi havia pocs, la finalitzarem en una pista d'atletisme. Hi farem gairebé una volta sencera sobre el tartan i creuarem la meta, contents i vencedors. ¿Qui ens traurà la joia d’haver arribat al Km 10 de la cursa i no sentir-nos realment els seus guanyadors o guanyadores, qualsevol que sigui el lloc que ocupem a la classificació?

                                                                 ------o------

Miquel Pucurull


Web de la cursa: http://www.cornellaatletic.es/cursacornella/

Fisonomia del recorregut de la Cursa El Km de Les Corts'2015

Aquesta és la cursa que té la distància més curta de quantes es fan a Barcelona. Se surt a la Travessera de Les Corts, a l’alçada del carrer Vilamur; es va en direcció a L’Hospitalet -per entendre’ns- , es gira en rodó a l’arribar al carrer Vallespir per tornar per la mateixa Travessera i anar al carrer Numància, on es gira també i es retorna fins a la sortida. Haurem fet 500 metres. Passant la línia farem una segona volta i completarem el quilòmetre de què consta la cursa.

No cal dir que abans de sortir haurem escalfat una bona estona (més que en cap altra cursa), i en fer-ho ens cridarà atenció un arbre que hi ha a l’esquerra de l’arc de plàstic vermell que serveix de punt de sortida i arribada.

                      Pi de la Travessera de Les Corts 

L’arbre és, ni més ni menys, el centenari Pi de la Travessera, una autèntica icona del barri de Les Corts, testimoni de molts avatars, i de contemplar les corrues de culers que es dirigeixen al Camp Nou els diumenges (i ara també molts dimarts o dimecres), o dels seus pares i avis quan entraven a l’antic Camp de Les Corts fa varies dècades, la qual porta d’entrada al recinte estava situada a tocar del Pi, on ara hi ha un bloc de pisos anomenat popularment "la Colmena".

D’una alçada de 13 metres, es diu que està aquí des de 1893 i està considerat com un arbre d’interès local. Aquest pi, i una palmera que també veurem cent metres més enllà quan girem- es van conservar en el mateix lloc on estaven quan, fa uns quaranta anys, es va eixamplar la Travessera.

Sortirem doncs, tenint el pi a la nostra esquerra, i el començament del carrer Vlilamur a la dreta. A vegades, els noms dels carrers estan relacionats amb el lloc on estan i aporten informació sobre l’indret que pot resultar interessant. No és el cas. O em sembla a mi que no ho és: Vilamur és el nom d’un petit poble del Pallars Sobirà, que té un antic castell que va ser seu d’un vescomtat de l’edat mitjana.

El topònim de Les Corts es diu que prové del llatí i significa "terreny de cases rurals" (masies). També hi ha qui diu que s’anomena així, no tant per les cases, sinó per les corts (els corrals) que hi havia en els masos. Durant segles, i fins l’any 1836, el terme va pertànyer al poble de Sarrià. A finals del segle XIX va ser agregat a Barcelona, i no va ser fins a les primeries del XX que no va deixar de ser una zona rural. Travessera, per altra banda, és el nom que se li dóna a un camí que travessa un poble.

Farem uns cent metres, fins al carrer Vallespir, on girarem 360 graus. El nom recorda la comarca de la Catalunya Nord del sud de França. Com a curiositat, aquest és un carrer que va ser el primer on es va poder tornar a ballar sardanes els anys cinquanta, després que fossin abolides en acabar la guerra l’any 39.

Escola Duran i Bas. Antic Can Gasparó Any 1960

Rodejant la palmera girarem per tornar pel lateral de la Travessera, al costat d’una mena de petita illa que separa els dos sentits del transit, i a tocar de l’escola pública Duran i Bas a la dreta, que ocupa l’espai de la que fou la torre-masia Can Gasparó de la finca de la família Cuyàs -una saga que vivia a les Corts des del XVII i van mantenir la propietat fins els anys quaranta del passat segle- que s’estenia fins el que és ara el Parc de les Infantes que hi ha al darrere de l’escola.

El Grup Escolar Duran i Bas és una de les escoles més antigues de Les Corts: l’edifici actual és dels anys setanta, però abans ja existia, quan Can Gasparó va passar a ser l'any 1934 una escola amb el nom actual. Un nom posat en honor d’un catedràtic de dret del segle XIX, Manuel Duran i Bas, molt estimat pels seus alumnes perquè, entre altres coses, no utilitzava mai llibres de text. Es va fer polític i va arribar a ministre el 1889. Va durar molt poc: defensava les institucions catalanes i el dret foral català a Madrid i al cap de quatre mesos va dimitir.

Ladislau Kubala

En arribar de nou a l’alçada del Pi s’haurà acabat el lateral i seguirem fins al carrer Numància per la dreta de la calçada. Passada l’escola, hi ha un complex d’habitatges que ocupen el lloc del mític camp de Les Corts, aquell terreny de joc del F.C. Barcelona anterior a l’actual Camp Nou. Al grup de cases li diuen  “La Colmena” i no els falta raó. Una curiositat: en una d’aquestes cases hi va viure el jugador Ladislau Kubala els darrers anys de la seva vida (va morir l’any 2002). Ell, cal recordar-ho, va ser qui va fer petit el camp de Les Corts, i en el seu honor hi ha un passatge en l’interior del complex que duu el seu nom. Honor minso, s’ha de dir, tenint en compte el que va significar per a la ciutat i el Barça, aquest hongarès que va revolucionar el futbol amb la seva arribada.

A Numància girarem -també 360 graus com a Vallespir- per retornar al punt de sortida. No cal dir que el nom del carrer, tan a prop de l’entorn del futbol del Barça, no està posat per fer-los la guitza als barcelonistes fent-los-hi recordar que el primer partit de l’era Guardiola el van perdre contra un equip que duu aquest nom. Es diu així perquè recorda el d’una ciutat soriana desapareguda, famosa per la seva resistència “numantina” a Roma, al segle II.

Al retornar, passarem el carrer de 

             Joan Gamper en un cromo de l'època

Joan Gamper, el que fou el fundador de FC. Barcelona. Un dels pocs personatges relacionats amb l’esport als que se li ha posat un nom de carrer a Barcelona. D’en Gamper se’n sap moltes coses. Potser una no gaire coneguda és que, a més a més de bon futbolista -va marcar un munt de gols – era també un bon atleta. L’any 1899 va participar en una cursa de 800 metres que havia organitzat ell mateix; es va fer al voltants de l’Hotel Casanovas, a prop del que ara és l’Hospital de Sant Pau, i va quedar segon.

I seguint per la Travessera, tot seguit arribarem de nou al punt de sortida, sota l’arc vermell. Haurem fet 500 metres de la cursa; tornarem a fer una altra volta, de ben segur més ràpida que la primera i acabarem el Km de Les Corts traient el fetge per la boca, comprovant, una vegada més, que és igual la distància que facis, mil metres o una marató: córrer et deixa fet pols.

-------o-------

Miquel Pucurull

Web oficial de la cursa: http://www.bcnatletisme.cat/

S’ha mort en Maxi, una institució de la Carretera de les Aigües

Estem tristos. Els que fa anys que pugem a córrer a la Carretera de les Aigües ens hem quedat orfes. S’ha mort en Maxi, un veí d’edat molt avançada que va viure en una de les cases que hi ha a prop de la carretera de Vallvidrera, fins que la família no va deixar que visques sol.

En Maxi era un home bo (amb tot el que significa l’adjectiu). Coneixia a tots els que hi anàvem els caps de setmana, i per a tots tenia una paraula amable. Era impossible no sorprendre’t en veure’l, ja ancià, muntat en bicicleta per fer uns quants quilòmetres, de casa seva a la "Font d'en Margalef" del Pla dels Maduixers, on hi feia un glop, i tornar (la font té altres noms -de la Maduixera; de Can Gomis; del Cigró- però nosaltres li diem "d'en Margalef", que era el cognom d’un amic del Maxi i nostre, que hi va posar una mànega de plàstic de color groc quan l'aigua esquitxava més que queia, per poder beure-hi a galet).

Menut, simpàtic, carinyós, xerrador...era impossible no parar-te un moment, encara que fos, per parlar del seu Barça.

En Maxi s’ha mort aquest diumenge, just desprès de complir 100 anys d’edat i d'haver fet el bé. El trobarem a faltar.

Miquel Pucurull
17/12/2014

Maratonians d'edat avançada

A propòsit de la longevitat d’alguns corredors, a la passada marató de Londres hi van participar dos octogenaris: Paul Freedman, de 89 anys i Iva Barr de 86, ambdós els més grans d’edat dels que la van acabar.

No van quedar últims, per cert. Ell va acabar en 7h 44 per davant de catorze corredors, i ella en 6h 58, davant de gairebé cent dones.

Tant l’un com l’altre van córrer desprès de recaptar fons per una causa solidaria. (Run for Charity li diuen allà). En Paul per a un centre de cures pal·liatives on va morir la seva dona fa set anys. I la Iva per a una associació que ajuda a nens en cadira de rodes.

Per a Paul, que va formar part de les forces aèries angleses durant la II Guerra Mundial i va començar a córrer quan tenia 61 anys, aquesta va ser la seva 23ena marató. Per a Iva Barr, va ser la 15ena i va debutar quan tenia 55 anys.



Els van entrevistar per a la televisió en acabar la prova. Ella va dir que concebia la marató com "una gran festa al carrer, on no t'has de preocupar pel temps, pots caminar i parlar amb els del teu voltant”. Ell, molt explícit i a qui li agrada fer conya: "Sempre m'asseguro córrer darrere d'un cul agradable, ja que fa que tots els dolors i molèsties desapareguin. L'any passat vaig seguir-ne un que em va semblar que era el millor que havia vist a la meva vida. Quan vam arribar a la meta va donar la volta i em vaig adonar que era un tio...amb barba”.

                                                 ----------------

Miquel Pucurull

"Corre la marató de BCN'2015 amb mi, pels nens diabètics"

El 15 de març, per segon cop consecutiu, faré la marató de Barcelona després de recaptar fons per a l’investigació sobre la diabetis infantil que realitza l’Hospital de Sant Joan de Déu. És un repte idèntic al que vaig fer l’any passat per la mateixa causa.

Es tracta d’una acció que en algunes maratons de l’estranger li diuen Run for Charity. Ho vaig veure fa anys a les de Nova York i Londres i em va sorprendre i fascinar: la majoria de corredors i corredores autòctons corrien per alguna causa solidària. Ho feien explícit en el rètol que duien a les samarretes. En unes deien, “Corro pels malalts de leucèmia”, en altres “Corro pels nens del carrer del Brasil”...etc. Una enorme quantitat de participants ho feien així. Vaig preguntar i em van explicar que havien estat recollint diners en el seu entorn abans de córrer la prova (familiars, amics, coneguts...), fent-los partícip de que farien la marató per una causa benèfica, i demanant-los-hi que col·laboressin amb una aportació per petita que fos.

                  

Vaig saber que, globalment, es recollien molts diners amb aquesta fórmula que cobria moltes mancances, i fa anys vaig voler engegar una cosa semblant. Però uns companys m’ho van treure del cap. Em deien que aquí no tindria èxit; que els recaptes en el món del córrer no funcionaven; que ja existien les curses solidàries on una part del què es paga pel dorsal va a parar a una causa... Em vaig deixar convèncer amb aquest darrer argument. Però ara penso que, tot i que sigui benvingut el que s'aconsegueix en aquest tipus de curses per ajudar a algun projecte, i està molt bé que es faci, els que les correm no ens impliquem ni poc ni molt en la causa. Paguem i ja està. I no sabem, en la majoria dels casos, ni per a què són ni a on van a parar els diners. Fins i tot, ni ens preocupa; el que volem és córrer i prou.

L’any passat, però, em va semblar que això del Run for Charity, on el que corre s’hi involucra i els que cooperen també, no tenia perquè no funcionar aquí. I a l'octubre vaig engegar el projecte.

A grans trets, l'estrategia que vaig utilitzar va ser, A) enviar correus a familiars i amics, i B) enviar correus a periodistes. En els dos casos, l'argument es basava en:

“Tinc 75 anys i correré la marató per recaptar diners per a la investigació de la diabetis infantil…”
"A favor de l’Hospital de Sant Joan de Déu…"
"A través de la Fundació Mi Grano de Arena…"

Ho vaig escampar per webs d'Internet relacionades amb la diabetis o amb l'esport. 

                 
Puntualment difonia el repte a través del Facebook, especialment, i el Twitter. I en un blog específic, els interessats podien seguir el desenvolupament.

Els mitjans se'n van fer ressó. 

                  
L'Obra Social de l'Hospital de Sant Joan de Déu va enviar correus a pares de nens afectats per la diabetis informan-los del projecte. L'empresa d'assegurances Zurich va aportar 2.000 euros, que va lliurar el mateix dia de la marató, en acabar-la. I el recapte, sorprenentment per a mi perquè no esperava, ni molt menys, la magnitud que va agafar, va anar creixent.

                 
El dia de la marató va ser la culminació del repte. La vaig acabar, no sense dificultat, i em vaig sentir molt gratificat. He corregut un munt de maratons però mai m'havia imaginat la satisfacció que experimentaria en poder fer-la tot contribuïnt a una causa solidària que servia d'ajut als nens i nenes, entre els quals la meva neta. (Tinc una neta de 14 anys que pateix la malaltia crònica de la diabetis des dels 6, i veig la dependència que suposa que encara es desconegui com poder millorar el seu tractament).

                       

Vídeo de l'arribada: https://www.youtube.com/watch?v=7QiAuJ1ahyk&feature=share

I va funcionar: vaig aconseguir 13.054 euros per a l’esmentada recerca. Una experiència , per a mi, inoblidable.

                              

I ara hi torno. Tot i que en els darrers anys s’ha avançat en el coneixement de la diabetis Mellitus tipus 1 dels nens, encara queda un camí molt llarg “per arribar a la meta”. Resulta colpidor veure que els infants que la pateixen estan condemnats, fins que no s’"hi arribi", a l’esclavitud de l’agulla que els manté en vida, i a haver de controlar acuradament el que mengen i l’exercici que fan.

He corregut 44 maratons, i aquesta, pel repte que du aparellat em fa molta il·lusió, com la de l'any passat. El nou projecte el vaig començar el 17 de setembre. I el cert és que, de moment, també funciona. Crec que la clau del que podríem anomenar petit èxit està en el fet que l’entitat a la qual s’ajuda, l'Hospital de Sant Joan de Déu, és un prestigiós referent per a tothom, i que els diners que s’aconsegueixen són utilitzats en favor dels nens i nenes de la societat.

Per acabar, si el (possible) lector també col·labora amb el seu granet de sorra, correrà amb mi la marató de Barcelona pels nens diabètics: http://www.elmeugradesorra.org/ca/repte/4507/corre-la-marato-de-bcn2015-amb-mi-pels-nens-diabetics/

                                                 ---------o---------

Miquel Pucurull

Indignació a la Marató de Màlaga'2014

Indignació a la Marató de Màlaga d’ahir. 27 corredors, entre els quals les 2 primers dones, van ser desqualificats. 

Pel què he llegit, els fets van ser els següents:  dues bicis oficials que anaven davant de les 2 primeres dones s’equivoquen en una cruïlla (o no hi havia ni línia blava ni cintes ni tanques) i entren guanyadores. Es comprova que, tot i sense voler, han fet gairebé 1 km menys, i elles, i 25 corredors més que les seguien, són desqualificats. 

La nota de "disculpa" de l’organització és per sucar-hi pa: “Aunque los corredores tienen la obligación de conocer el recorrido al detalle, la organización está analizando lo sucedido y ya está trabajando para seguir mejorando la señalización y otros aspectos de la prueba en el futuro con el deseo de convertir la Maratón de Málaga en una referencia”.

La versió d'un corredor afectat: http://www.medrunning.com/2014/12/que-ha-pasado-en-la-v-maraton-de-malaga.html?m=1

------------

Miquel Pucurull

08/12/2014

Un català, l'atleta en actiu més longeu d'Espanya

A Catalunya tenim l’atleta més longeu d’Espanya. Té 95 anys i es diu Valentí Huch More.

Va començar a practicar atletisme quan tenia 62 anys. Va córrer una cursa d’El Corte Ingles i va quedar enganxat. Després d’uns anys de participar en curses populars es va dedicar a les proves de pista de veterans.

De petit corria 20 quilòmetres al dia per anar a l'escola. Estava a cinc quilòmetres de casa seva, però hi anava i venia dues vegades diàries. Ara, als 95 anys, corre, salta o llença un disc com si fos un jovenet. En una entrevista que li van fer fa dos anys, deia: "M’entreno una mica cada dia al Serrahima de Montjuïc. Uns dies faig llançaments, altres salt o faig curses ràpides. Ho faig pel meu compte, sense entrenador, perquè amb l'experiència de tants anys vas guanyant en coneixements. No faig res especial, fins i tot puc menjar normal. Això sí, fa 50 anys que no fumo. L'esport m'ha tret de fumar i em permet fer una vida saludable. Et fa distreure't i superar-te cada dia".

Ni l'aspecte físic ni la seva agilitat mental encaixen amb els d'un home que va complir 95 anys aquest dimarts 25 de novembre. No ha sofert cap operació des que va acabar la Guerra i assegura no recordar quan va tenir l'últim refredat.

En Valentí treballava a la Seat com a mestre mecànic i es va jubilar fa 33 anys. Viu sol des que va morir la seva dona, fa quatre anys. Ella no compartia la seva afició, però la comprenia. Mentre va poder, el va acompanyar a totes les competicions. Es nega a anar-se’n a viure amb el seu fill. "No podria fer la meva", argumenta. Únicament va acceptar, a contracor, contractar una persona per fer netegés i la compra. Però només una vegada cada dues setmanes. La resta del temps se’n ocupa ell. La compra, el menjar, la bugada, la planxa ...Ho fa ell tot.

Des que va complir 80 anys ha dominat totes les seves proves en els campionats d'Espanya de veterans. Ha perdut el compte dels títols que acumula, però afirma que sempre que competeix aconsegueix medalla. Diu "No m'agrada participar per fer bulto, jo competeixo per guanyar". La seva assignatura pendent són els Mundials. Durant els últims 10 anys no ha pogut participar per diferents motius, però ja té els bitllets i l'hotel per als del 2015, que seran a Lió. Segons el responsable de veterans de la federació espanyola, en Valentí Huch és favorit en totes les seves proves.

Vídeo de fa dos anys, quan en tenia 93: http://vimeo.com/64513788

La meva més profunda admiració.

Miquel Pucurull

27/11/2014                                                          

Baixar de 3 hores a la marató és difícil; de 2h30 una proesa

Baixar de 3 hores

En el món popular del córrer a casa nostra, cada cop són més el que participen en les maratons, però el temps en que les acaben són també cada vegada més alts.

Anys ha, els populars teníem com a objectiu baixar de les 3 hores. Era el sà propòsit (gairebé una obsessió) de la majoria dels que ens calçàvem unes bambes per entrenar i córrer una marató. Ara, l'objectiu majoritari està en baixar de 4 hores. No ho dic, per descomptat, com una crítica. Però em resulta sorprenent que siguin pocs els que es proposin entrenar per assolir el que es considera una marca d'un cert rang.

Per parlar de números, a la marató de Barcelona d'aquest any 2014 només van baixar de 3 hores el 4% de tots els arribats. Concretament, 545 dels 14.225 que van creuar la meta. Dic que només perquè, per comparació, fa trenta anys, amb sis vegades menys de finalistes (2.387 la van acabar) van ser 429 els sub 3 hores, el 18% del total.

Baixar de 2h30

I si ens fixem en els que baixen de les 2h30, hem de concloure que, a diferencia del que passava fa aquests 30 anys que deia, la fita està actualment “reservada” a molt pocs. La davallada, per comparació, és enorme. Enguany han estat 12 i l’any 1984 van ser 42.

I si ens centrem en els de Catalunya i Resta de l’Estat, obviant els corredors estrangers, aquest any han baixat de 2 hores i mitja únicament 3 maratonians, dos catalans i un gallec que viu a Barcelona, mentre que en el 1984 ho van fer 28. I no cal dir que cap d'aquells de llavors eren professionals.

Posem-li noms:

Posem-li un gràfic:

Per a mi és bastant inexplicable el que està succeint. Tenint en compte que ja fa temps que cada cop hi ha més corredors que es converteixen en maratonians, sorprèn que no en sorgeixin que siguin capaços de fer marques de qualitat i que aquestes hagin baixat tant pel que fa als de davant.

Miquel Pucurull
01/04/2014

Baixar de 3 hores a la marató, una fita "oblidada"

Cada dia hi ha més maratonians i maratonianes. I això és una molt bona cosa. Però el percentatge dels que baixen de 3 hores -una fita a la qual fa anys hi aspiraven molts i moltes- és cada vegada menor.

Enguany, en la marató de Barcelona, ha estat el 4% del total dels arribats els que ho han aconseguit. Una dada que contrasta amb el que succeïa anys enrere:

El quadre ens permet també observar que el gruix de participants a la marató que fan entre 3 i 4 hores és el més gran. I sempre ha estat així.

Per altra banda, excepció feta de les maratons dels anys 1980 i 1990, el percentatge dels que arriben en més de 4 hores és cada vegada més alt. I en consonància, els que fan menys de tres hores és percentualment molt més baix.

Crec que no hi ha misteris:  està determinat pel nombre creixent de participants que corren la marató havent fet un entrenament molt menys exigent i intens que en altres èpoques.

Com sigui,   ha anat quallant la filosofia de córrer pel plaer del córrer i  la marató ja no sembla una cosa  només a l'abast d'uns quants. Això significa, com és fa palès, que cada vegada hi ha més gent que s’atreveix a córrer la prova. I en aquest sentit, benaurada sigui aquesta tendència. Però no deixo d'enyorar el moment en el qual els que corrien maratons s'esforçaven per baixar de les 3 hores.

L'objectiu majoritari, ara, és baixar de les 4. Plantejar-se menys de 3.30 és excepcional, i menys de 3 hores, un somni.   

Miquel Pucurull

La primera Jean Bouin Open. Any 1979

Amb excepció de les proves d’atletes novells (infantils, juvenils, juniors, etc) la Jean Bouin ha estat sempre una carrera de corredors i corredores federats i de nivell professional o gairebé. No obstant, amb l’adveniment de l’atletisme popular a finals dels anys setanta, se celebra també una cursa open des de 1979. El sotasignat -permeteu-me la  referència- va ser un dels que va córrer aquella primera prova.

Es va realitzar el 2 de desembre de 1979 i va ser la segona cursa popular que es va disputar a Barcelona ciutat després de la d’El Corte Inglés, que havia nascut uns mesos abans.

La Open de 1979, i durant els primers anys, tenia un recorregut diferent del d’ara. Es corria enterament a Montjuïc -fer-ho per la ciutat un diumenge pel matí era un pecat no autoritzat- i el circuit era de 4.000 metres.

                     Anunci de la primera Jean Bouin Open. 1979

Aquell dia, poc acostumats a córrer proves atlètiques, els participants de la primera Open van (vàrem) sortir abans d’hora.

L’anècdota és aquesta: s’anava atraçant la sortida més del compte. Estava prevista a les 13.15 h i havia passat més d’un quart d’hora sense que ningú digués res, quan, inquiets, un grup de participants davanters van iniciar la cursa pel seu compte...i tots vàrem seguir. Amb la qual cosa, al trobar-se els juniors federats amb els populars que els hi venien de cara, es va formar un bon Cristo. Els jutges ens van aturar com van poder i ens van fer anar enrere sis-cents o set-cents metres per començar de nou la prova per “sortida falsa”. Finalment es va començar, però ningú sap quants metres vàrem fer. Els quatre quilòmetres previstos ni de broma; només cal veure el temps que va realitzar el primer classificat: 9'45".

                                    Crònica d'El Mundo Deportivo referida a l’ensurt

Una dada curiosa: la inscripció costava 50 pessetes. I una altra: en lloc de dorsal -un luxe en aquells temps- dúiem una cartolina al pit amb les nostres dades.

Aquesta primera Jean Bouin Open la va guanyar Antonio Valle Pavón en homes, i Conchita Enebral Lucas en dones. D'ella, malauradament, no en sé res. D'ell, que era un xicot de 26 anys nascut a Còrdova, que havia començat a córrer quan feia el servei militar;  treballava de torner a la fàbrica Seat i corria pel club de l'empresa, molt actiu en aquella època en el món del córrer.

Antonio Valle

Un grup de participants en la primera Jean Bouin Open de la història ens vàrem fer una fotografia abans de la sortida. Un servidor, amb barba (a la dreta), uns quants quilos més que ara i 35 anys menys, va ser un d'ells. També la meva dona, Felicitat Caldentey, al meu costat. Per a tots dos, va ser el bateig com a aficionats a córrer curses populars. 

                                                    ----------o----------

Miquel Pucurull

L'últim esnobisme: córrer dins d'un globus

Hi ha qui diu que els que correm estem una mica pirats. 

N’hi ha que (amb tots els respectes) ho són de veritat, i no una mica. 

El passat dissabte 4 d’octubre, l’iranià resident a Estats Units, Reza Baluchi, corredor de maratons, va haver de ser rescatat per un helicòpter al mig del mar, a Florida, quan intentava córrer en 15 dies de Miami a les Bermudes (1.650 Km), dins d’un globus inflat amb hidrogen que rodolava damunt de les aigües. 

El pla de l’home era córrer per la nit , dormir pel matí i descansar per la tarda. Baluchi, qui portava a la bombolla barres energètiques, ampolles d'aigua, un GPS i un telèfon satèl·lit, va refusar tres dies abans del rescat el suggeriment d’un guardacostes d’abandonar el seu peculiar projecte (l’interior del globus podia arribar a 47 graus). Els guardes van mantenir vigilat al corredor, que va demanar auxili quan duia 130 Km.

Miquel Pucurull
01/11/2014

A les curses solidàries els fa falta transparència

Cada cop hi ha més curses que s’autoanomenen “Solidàries”.

N’hi ha que diuen clarament en el seu reglament: “Es destinarà 0,50 euros (o el que sigui) que aniran a parar a l’entitat X per a la lluita contra...”. Però en altres, aquest aspecte resulta ambigu i la informació es limita a dir “Cursa solidària en favor de...” o quelcom semblant i prou.

No vull dubtar, en absolut, de la filantropia que deu animar a tots els que engeguen curses d’aquest tipus. Però moltes d'elles no expliquen en cap lloc quina proporció del preu de la inscripció va a parar a la causa que patrocinen.

Tan difícil és dir-ho?

I, per altra banda, per què, dies desprès de celebrades, no es publiquen en les seves webs el detall dels ingressos, els costos, els beneficis, i el que s’aporta a la causa patrocinada?.

La transparència és absolutament necessària. A fi de comptes, s’ha de saber com contribuïm, en comprar un dorsal, al projecte en el qual col·laborem amb els nostres diners.

Miquel Pucurull
27/10/2014

Els preus de les curses populars no són populars

Al que subscriu li agrada córrer curses atlètiques de tant en tant. No sap el què fa. No sap on s’ha ficat.

Fa quatre dies es va apuntar en una i, malgrat que la crisi fa que els preus de les coses es mantinguin o baixin, no és el cas de les inscripcions a les curses, i va haver de pagar més que l’any passat. Recuperat del sotrac que li va suposar el que una cursa popular costi igual que una entrada al Liceu, ha volgut inscriure’s a una altra i s’ha trobat que, en lloc de ser gratuïta com havia estat tota la vida, enguany costa 12 euros. Ha seguit buscant i ha vist amb estupor que una de 5km (la Jean Bouin de Barcelona al novembre) en costa 18: I una altra, també de 5km, que es fa a Granollers juntament amb la Mitja al febrer, encara costa més: 26 euros.

Un va començar a córrer quan els preus dels dorsals eren molt econòmics. Fins i tot, molts d'ells eren gratuïts. Les curses estaven pensades per a la gent popular; els organitzadors gaudien veient gaudir als que corrien; ningú se les plantejava per fer negoci; les grans marques no s’havien introduït en el món del córrer; i, d’un any a l’altre, els dorsals no pujaven gairebé gens de preu.

Un, que s’havia fet un programa de curses molt bonic per entrenar la marató, ara està preocupat i tremola només de pensar el què li ve al damunt. El seu temor és per si, a partir d’ara, les proves augmentaran el preu com l'última que va fer; costaran la bestiesa que costen; ja no n’hi haurà mai més cap de gratuïta... Segueix agradant-li córrer i participar de tant en tant en alguna cursa, però s’està preguntant si, al pas que anem, s’haurà d’empenyorar el rentavaixelles de casa per adquirir un dorsal.

Miquel Pucurull

La participació a les curses està tocant sostre

Preferiria que no fos així, però, definitivament, sembla que s’ha aturat l'espectacular creixement del nombre de corredors i corredores que ha vingut succeint els darrers anys a les nostres curses populars. Tot i que cada cop hi ha més gent que corre, la majoria de proves pateixen una reducció de participants respecte de l’any passat.

Ahir, per exemple, els que vam acabar la Correbarri de Barcelona érem un 7% menys. La del barri del Poblenou de fa un mes, un 18% menys. La del barri d'Horta, també del mes passat, un 15%... Al meu parer el motiu es deu a l’enorme quantitat d’opcions on triar. Aquest cap de setmana, a Catalunya, hi van haver 37 curses de tot tipus.

S’ha tocat sostre i estem assistint a una tendència contraria a la dels últims deu anys, només "salvada" per alguna, com la de la Mercè, que va tenir un 7% més de participants que l'any passat, probablement perquè el seu preu (5 euros més 2 del chip si no el tenies) era molt econòmic si el comparem amb els habituals.

No cal donar-hi voltes: enguany (el darrer semestre del 2013 ja va començar a passar) hi ha un munt de curses que estan perdent pistonada. Agafant les més importants celebrades en el que va d’any, hem vist, malauradament, com baixaven les següents:

No cal dir res més. A mi em sembla que hi ha un excés de curses (pel cap baix més de 1.500 a l’any a casa nostra) i es fan mal entre si. Tothom s'atreveix a organitzar-ne una (11 de les 37 d’aquest cap de setmana eren noves d’enguany). 

Es podria dir que benvinguda sigui la competència perquè farà que millorin els serveis i els preus de les inscripcions baixin. Però, per ara, no és el cas. Només cal veure que segueixen sent una assignatura pendent les curses mal mesurades; les cues a les arribades per recollir una ampolla d’aigua; els filtres d’accés als calaixos; el sobrecost si t’apuntes una mica tard; els minsos obsequis de les bosses... i pel que fa als preus dels dorsals val més no parlar-ne. Per posar un (mal) exemple, la cursa Jean Bouin de 5 km del mes que ve costarà 18 euros i 20 la de 10 km. I encara bo que són els mateixos de l’any passat.

Tanmateix, el rècord de la cursa més cara de Catalunya i Espanya per quilòmetre és el del Quart de la Mitja de Granollers del mes de febrer de l'any que ve. És una cursa de 5 km que es corre el mateix dia de la Mitja i que ha anunciat els següents preus a la seva web:
. 23 euros abans del 25 d’octubre de 2014, a les 24 h

. 24 euros a partir del 25 octubre de 2014, a les 00 h fins al 30 de novembre 2014, a les 24 h
. 25 euros a partir de l’1 de desembre de 2014, a les 00 h fins al 25 de gener de 2015 o arribar als 1.000 inscrits. 
. A banda, si no tens el Xip Groc es cobraran 3 euros més per inscripció, 

(En aquest cas, el preu de la cursa ha pujat 1 euro en relació al de l'any anterior).

No en parlem més.

Miquel Pucurull
13/10/2014

Es baixarà algun dia de les 2 hores a la marató?

Que el kenyà Dennis Kimetto hagi batut el rècord del món de marató en 26 segons menys que l'anterior d'ara fa un any, i situar-lo en 2h02.57, ha tornat a desfermar la polèmica de si l'ésser humà podrà baixar de les dues hores a la prova.

La veritat és que, fins fa només quatre anys, el nou recordman era un pagès que subsistia com podia cultivant blat de moro i cuidant vaques a Eldoret (Kenya). La sort va fer que, corrent per un camí, el va veure Geoffrey Mutai (2h04.15) i el va convidar a entrenar-se amb el seu grup.

Kimetto va començar a competir en les proves de ruta, el camí més curt per aconseguir diners i poder treure la seva família de la pobresa, i va destacar immediatament. Al cap d'un any, el 2011, va acreditar 1h01.30 en la mitja marató de Nairobi i el 2012 va fer 59.14 a Berlín. L'any passat va guanyar la marató de Tòquio (2h06.40) i una mica més tard la de Chicago (2h03.45), sis setmanes després d'haver patit la malària. Ara, a l'edat de 30 anys, havent començat a córrer de debò als 26, i sense passar per l'aprenentatge en les pistes de tartan, ha entrat a l'Olimp.

I de nou, no es parla d'altra cosa de si l'home arribarà algun dia a baixar de les dues hores. Hi ha qui diu que no; fins i tot científics, que avalen la seva opinió amb dades analítiques. Jo, però, dic que sí. Es trigarà molt o poc temps, però s'arribarà. Estic convençut.

Segurament, fa vuitanta anys també es deia que l'home no baixaria mai de 2h30, o fa seixanta que no aconseguiria mai fer menys de 2h10. I només cal veure l'evolució del rècord del món per dècades:

2h55.18. John Hayes (USA) 1908 Londres
2h38.16. Harry Green (GBR) 1913 Londres
2h32.35. Johannes Kolehmainen (FI) 1920 Anvers
2h27.49. Fusashige Suzuki (JPN) 1935 Tòquio
2h25.39. Yun bok Suh (KOR) ​​1947 Boston
2h15.17. Sergei Popov (URS) 1958 Estocolm
2h09.36. Derek Clayton (AUS) 1967 Fukuoka
2h08.13. Alberto Salazar (USA) 1981 Nova York
2h06.50. Belayneh Dinsamo (ETH) 1988 Rotterdam
2h05.42. Khalid Khannouchi (MAR) 1999 Chicago
2h03.59. Haile Gebreselassie (ETH) 2008 Berlín
2h02.57. Dennis Kimetto (KEN) 2014 Berlín

A propòsit de la marca realitzada per Kimetto, aquests dies -com deia- s'estan publicant opinions de tot tipus. Faig meves les que he llegit de dos experts en atletisme d'elit com les de l'ex saltador olímpic Martí Perarnau i l'ex campió de Catalunya de mig fons Sergio Heredia.

El primer ha dit: "Hem arribat a una nova dimensió en la marató. Només cal veure els parcials de cada 10 quilòmetres de Kimetto: 29.24, 29.11, 29.02 i 28.52. Aquesta regularitat en el ritme és una autèntica barbaritat i ens situa a les portes de les dues hores ". I el segon, en un article a La Vanguardia: "Algun dia, l'ésser humà trencarà la barrera de les dues hores en la marató. L'estadística, la realitat, ens ho recorda Berlín cada setembre, per molt que els analistes insisteixin en què aquest afany, el de trencar les dues hores, sigui un impossible. El càlcul és simple. Per baixar de les dues hores cal fixar un ritme de 2m50s per quilòmetre. I alguns d'aquests talents que provenen d'Àfrica seran capaços de registrar aquesta velocitat: amb freqüència, molts d'ells ja corren els 10.000m en pista per sota dels 27m, a 2m35s per cada quilòmetre. Ho veurem, baixaran de les dues hores ".
                                                        -----o-----
Miquel Pucurull

Fer esport com a teràpia d'ajut d'una malaltia greu

La notícia és certament estimulant.

A Gabriel Rojo, un vasc de 33 anys establert a Mallorca, li van diagnosticar un càncer d'estomac l'any passat. No era un esportista, havia fet esport però feia anys que no, i li va semblar que posar-se unes bambes i començar a córrer el podria ajudar a superar la malaltia.

S'entrena durant el tractament, i 8 setmanes desprès de l'última sessió de quimioteràpia corre una triatló a Palma de Malorca. I al cap d'un mes, a finals d'aquest passat juliol, una altra a Andorra (750 metres de natació, 20 Kms de bicicleta i 5 km de cursa a peu) que va acabar en 1h i 20 minuts.

 
En Gabriel Rojo ha creat una associació per ajudar als malalts de càncer, tot estimulant-los a fer esport inclús durant el tractament.
https://www.facebook.com/pages/Yes-With-Cancer/232867420235829?fref=ts

En aquest vídeo explica el seu cas: https://www.youtube.com/watch?v=jYwQ6rl4Lrg

Miquel Pucurull

02/08/2014

Més curses, menys participants per cursa

Cada cop tinc més clar que la raó per la qual està baixant el nombre de participants a les curses clàssiques en comparació als darrers anys, en especial aquest versus l’any passat, és, a banda que el preu dels dorsals són cars, l’enorme oferta de curses que hi ha. Tot i que hi ha cada vegada més gent que corre, l’augment del nombre de curses és superior al del nombre de corredores i corredores.

Per agafar tres exemples d’aquest cap de setmana. El dissabte es van córrer les curses de Santa Cristina d’Aro, la d'Orrius i la de l’Espluga de Francolí.

La primera, com que des de feia un temps tenien menys participants, van baixar 4 euros el preu d’inscripció (valia 11 i el van posar a 7). Doncs, tot i així la van córrer un 23% menys que l’any passat (309 vs 401).

A Orrius, l’any passat van ser 349 i enguany 231, un 33% menys.

I paradigmàtic el que l'hi ha passat a la de l'Espluga. També va patir una davallada. Enguany van fer com a novetat una de 5k, a més de la clàssica de 15, i entre les dues va haver 614 participants, un 9% menys que l'any passat, que en la de 15 tan sols van ser 676.

Un apunt: Fa uns anys, a Barcelona ciutat hi havia poques curses i la gent se n'anava a l'Espluga -malgrat la cursa és una tarda de juliol a les 7- o a on fos per córrer. Fa 10 anys, a l'Espluga hi corrien 800 o més. Llavors a Barcelona hi havia unes 20 curses a l'any; ara n'hi ha més de 40.

Potser la raó de tot plegat està en que l’any passat hi havia 21 proves a Catalunya, i el mateix cap de setmana d’enguany n’hi ha hagut 35.

                                                ------o------

Miquel Pucurull
28/07/2014

El preu dels dorsals de les curses de Barcelona

Per què les inscripcions de les curses de Barcelona són més cares que les de la resta de l’Estat?

Caldria pensar que és el mateix que passa en moltes altres coses i sempre ha estat així. Però la diferència actual en el preus dels dorsals, un producte que els que correm consumim força,  és molt exagerada i ens afecta.

No és qüestió de dir que potser a les nostres hi hagi més serveis o que les samarretes són de més qualitat. Ho desconec; fa anys que no corro fora però no ho crec. Tampoc és cosa de pensar que la raó està en que en altres llocs les administracions ajudem més que aquí. Potser sí; també ho desconec. Com sigui, la comparació no s’aguanta per enlloc. He fet una anàlisi del preus de les curses de Barcelona i les altres ciutats més grans de l’Estat (Madrid, València i Sevilla) i les seves províncies, i els costos mitjans són aquests:

Observació:

-L’anàlisi és sobre 267 curses. (Veure el quadre de més avall)
-El preus són de curses celebrades aquest any. Alguns de les que encara no s’han fet i no s'han anunciat són els de l’any passat.
-Els preus  inclouen en tots els casos el dorsal i el xip de lloguer si hi ha cronometratge electrònic.
-Els preus són els inicials. No he considerat en cap cas el preu del dia en que se celebra la prova, que moltes vegades és molt més alt, sobre tot a Barcelona (infreqüent en altres comunitats) on el preu puja uns euros més desprès d’un primer període. Hi ha casos en el qual és molt curt; com el de la Correbarri de Barcelona, que la primera fase és de 48 hores, passades les quals el preu inicial puja 3 euros.

Reflexió: no sé si el motiu de que estigui baixant la participació en la majoria de curses de Catalunya es degut als preus dels dorsals. Però alguna cosa potser hi té a veure el fet de que pugin sense aturador any rere any. El preu de qualsevol cursa de pagament s’ha anat apujant a casa nostra en uns percentatges que no tenen cap explicació. Per posar un exemple, el 2006, fa vuit anys, l’Open Jean Bouin costava 12 euros; ara en costa 20. Pugen i pugen malgrat la saturació de proves, contradient la regla elemental del mercat que diu que l’excés d’oferta fa que els preus baixin per tal de fer augmentar la demanda.

Alguns organitzadors de curses de pagament de casa nostra podran dir el que vulguin, però el que és evident és que, com a conseqüència dels augments d’un any a l’altre -sense parangó amb el que pugen altres productes- els preus dels dorsals de les nostres curses són extremadament cars comparats amb els de les que se celebren en altres llocs.

Un apunt: l’any passat per aquestes mateixes dates vaig esbrinar els preus de les curses de 10 km de varies ciutats de Catalunya i de fora i ho vaig publicar en aquest blog. Em va donar que, a la resta de l’Estat el cost mitjà era, arrodonint, de 8 euros i el de Catalunya,12. Ara, el preu de les de fora és més o menys el mateix, mentre que el de casa nostra ha augmentat enguany i, també arrodonint, és de 15.

Conclusió: alguns organitzadors de curses catalanes són més espavilats que els de les madrilenyes, valencianes i sevillanes.

Miquel Pucurull

24/07/2014