Any 1978 Història de la Marató de Barcelona

Marató de 1978 (Palafrugell)

S’ha de dir, per ser coherents, que la marató de Barcelona de l’any 80 va ser la primera marató que es va celebrar a la ciutat de Barcelona, però va ser la continuïtat de les dues que s’havien fet a Palafrugell, una l’any 1978 i l’altre el 1979. Li cal doncs l’honor a aquest petit poble de l’Empordà d’haver estat el lloc on, tot i per imperatius – no es van poder fer a Barcelona per manca de permís- es va córrer per primera vegada en les nostres contrades una marató popular, creada i impulsada per en Ramon Oliu.

A Palafrugell, doncs, va començar tot..

Els orígens d’aquesta primera marató provenen del fet que l’Oliu, químic de professió, havia estat traslladat a Barcelona l’any 1977 per l’empresa nord-americana on treballava. L’home havia començat a córrer a Estats Units a l’edat de 47 anys, i havia fet la marató de Nova York. Pensant que aquí també se’n corrien, en arribar a Barcelona va anar a preguntar a la federació en quin lloc es feia la propera marató popular per apuntar-se.

Sorpresos per la consulta, li van respondre que en tot l’Estat únicament se’n corria una cada any - el campionat d’Espanya - un any en una regió i un any en una altra, i s’havia de ser atleta de nivell i federat per córrer-la, és a dir, de popular res de res.

Llavors, just en aquest moment, va decidir organitzar-ne una per poder córrer-la. Va anar a les antigues instal•lacions del C. F. Barcelona - una pista de cendra de 350 metres on avui hi ha el mini estadi – i va trobar en Domingo Catalán (més tard campió del món de 100 quilòmetres) donant-hi voltes, entrenant un tres mil obstacles. En Catalán no n’havia fet mai cap de marató – gairebé no sabia el que era - però va engrescar-se amb el que li explicava aquell senyor recent vingut d’Amèrica sobre una prova de 42 quilòmetres i escaig.
El va adreçar a qui considerava que podia també engrescar-se, el doctor Pere Pujol, qui, segons creia: “Amb uns quants amics d’un poble de la Costa Brava feien cada any una cursa d’uns quants quilòmetres; una cosa semblant a una marató”. 

I allí va anar l’Oliu a trobar-se amb en Pere Pujol. No li va costa gaire seduir també al metge per córrer una marató seriosa, organitzada, i que tingués continuïtat. I l’any següent, el 12 de març de 1978, a Palafrugell, amb els Oliu, Pujol, Catalán, Pro, Jorba, Antentas, Noguera, Masllorens... per un circuit format per Palafrugell-Calella-Palafrugell- Regencós- Pals- Torroella i retorn, es va córrer la primera de les maratons populars que es va fer a Espanya, un mes abans de la que es va córrer a Madrid a l’abril. 

En la primera de Palafrugell van sortir 185 atletes i van acabar-la 150 (cent quaranta set homes i tres dones). La van guanyar, el nord-americà Dave Patterson en homes, en un temps de 2h23’15, i la catalana Matilde Gómez en dones, que ho va fer en 3h55’33. 

Respecte dels 150 arribats, una anècdota: els quatre darrers van fer-ho fora de control. El límit que s'havia establert per acabar-la era de 5 hores, però l'organització els va esperar i els hi va voler donar temps oficial. El darrer, de nom Von Gotzen, la va fer en 5h22'30. En la llista mecanografiada que s'havia imprès poc després de l'arribada del penúltim, va ser afegit el seu cognom i temps a mà pel mateix Ramon Oliu. (Veure-ho en la fulla de la classificació de més avall, al final)
  

I amb aquesta marató es va engegar el moviment de les curses populars: una manera de practicar l’atletisme obviant els estadis on fins llavors havia estat gairebé l’únic espai possible per fer-ho. Un moviment que en aquella època va necessitar d’una pedagogia enorme, per donar a conèixer les virtuts del córrer pel plaer del córrer. Un moviment que s’ha convertit en un autèntic fenomen social. 

                                                      ---------------------------

Miquel Pucurull

La marató en 42 piulades al Twitter

• A la marató n'hi ha un que arriba el primer. Però tots els que l’acaben tenen el mateix dret a plorar d'emoció que ell.

• Acabar una marató és dur. No poder acabar-la, molt més.

• Mai ens hauria de faltar un somni, un projecte per fer, algú a qui estimar i una marató per córrer.

• Diuen que per ser feliç, tota persona ha de tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre. Afegeixo: "i córrer una marató".

• En la majoria d'esports uns guanyen i uns altres perden. A la marató no. Del primer a l'últim, tots són guanyadors.

• A la marató es corren 30 km amb les cames, 10 amb el cap, 2 amb l'ànima, i 195 metres amb els ulls plens de llàgrimes.

• Mentre vegis l'ambulància darrere teu en una marató no et preocupis. El fotut és anar dins.

• No facis cas als que et diuen en una marató que "ja arribes". Són bona gent que gairebé sempre se situen al km 22.

• El córrer una marató pren una gran dimensió quan és un repte solidari per ajudar els altres.

• Descriure a algú la felicitat que es té en acabar una marató és tan difícil com descriure els colors de l'Arc de Sant Martí a un cec.

• Dues coses que ajuden a entrenar la marató: apuntar-se aviat i dir als amics que la vols fer.

• Els puritans diuen que si camines a la marató no pots dir que l'has fet. Que diguin el que vulguin! Segurament, Filípides també va caminar una mica.

• Al córrer una marató se'ns arruga la pell, potser. Però a canvi, se'ns desarruga l'ànima.

• En una marató l'objectiu majoritari és baixar de 4h; de 3h30 és excepcional, de 3h un somni, i de 2h30 un miracle.

• Vaig córrer la primera marató fa 40 anys. Fet pols, però fascinat. I em va canviar, a millor, la vida.

• Eufòric en acabar una marató, penso que quan "la dama de la dalla" em vingui a buscar, em trobarà amb les sabatilles posades.

• L'home (com el corredor de marató), ha d'estar convençut que "podrà arribar"; si dubte està perdut.

• La diferència entre el que guanya una marató i tots els altres és que el primer travessa una cinta. Els demès, no. però l'emoció és idèntica.

• La marató no seria res si no fos que per entrenar-la s'han de fer molts quilòmetres. I hi ha dies que costa molt.

• La marató, com la vida, et farà patir molt. Però també, com la vida, et farà gaudir immensament.

• La vida és molt curta per no tractar, si més no, de córrer una marató.

• Les maratons rememoren que Filípides va morir després de córrer 42 km. En alguna m'he preguntat per què no ho va fer als 30.

• M'estremeixo quan veig plans d'entrenament de marató que diuen que n'hi ha prou amb córrer 2 o 3 dies a la setmana i fer un total de 25 km.

• No conec a ningú que després de córrer la seva primera marató no li hagi canviat la vida.

• Per córrer una marató no s'ha de fer únicament un pla i entrenar-la. També s'ha de somiar amb ella.

• Per entrenar una marató no hi ha millor pla que el de la Triple K: Kilòmetres, Kilòmetres i Kilòmetres.

• Per trobar-se bé n'hi ha prou amb córrer una estona cada dia. Per entrar al paradís cal acabar una marató.

• Sens dubte, les carreres són plurals: la marató de diumenge la correran el campió olímpic de marató, el recordman mundial de marató...i un servidor!

• Qui és "el guapo" que, si ha de córrer la marató demà diumenge, no té ja papallones a l'estómac avui dissabte?

• S'ha d'haver oblidat el sofriment d'una marató abans de posar-se el dorsal per córrer-ne una altra.

• Si un decideix córrer una marató, el millor que pot fer és inscriure's aviat. L'ajudarà a motivar-se per l'entrenament.

• Si la teva parella també corre t'entendrà millor. No et dirà "Estàs boig" quan surtis a córrer a les 6 del matí per entrenar la marató.

• Qui corre una marató no només l'entrena durant 3 mesos. També la somia 90 nits seguides.

• Regla d'or del corredor/a popular: "No et posis un dorsal fins passat 10 dies d'una carrera de 10k; 21 d'una mitja i 42 d'una marató".

• Si a l 'altre món no hi ha maratons on poder córrer, l'eternitat serà molt avorrida.

• Si encara no t'has atrevit a córrer una marató no has pogut gaudir de la joia infinita que proporciona acabar-la.

• Si et diuen que el món s'acabarà d'aquí un any, entrena't i corre una marató, creu-me.

• Si tens l'objectiu de córrer una marató i el pla que has fet és massa dur, canvia el pla. Però no abandonis l'objectiu.

• Encara que hi ha moments en què ho sembla, un marató no és un drama sinó una recompensa.

• Una marató sorgeix d'un somni. Entrena molts kms perquè no es converteixi en un malson.

 • Avui és un d'aquells dies que no fa vergonya demanar vaselina a la farmàcia. "És per a la marató de demà, sap ..."

• Voler córrer la 1ª marató és una de les millors decisions que es prenen a la vida. (Sinó la millor).

Miquel Pucurull

1934, primer Campionat de Catalunya de Marató

El 4 de febrer de 1934 es va celebrar el 1er Campionat de Catalunya de Marató. 

S'hi van inscriure 10 corredors però només van sortir 7 i van arribar 4. Va guanyar un atleta acostumat a córrer crosos, de nom, Joan Font, amb un temps de 2h51'44, a qui li cap l'honor de ser el primer campió de Catalunya de marató de la història. 

La prova tenia la sortida i l'arribada a la plaça d'Espanya i passava per Esplugues, Viladecans i Gavà.  

Les cròniques de l'època parlaven de l’ajut que havien rebut els participants: “(...) Pese a todo, a pesar que los reglamentos lo prohiben, los masajistas daban friegas entre Sant Boi i Viladecans a quien se lo pidiera, delante mismo de los federativos”.

Tot i que ja s’havien celebrat diverses maratons a Catalunya, la distància no va ser la reglamentària sinó tan sols de 40 quilòmetres.  No es va tornar a disputar cap altre campionat de Catalunya de marató fins l'any 1978, a Palafrugell, origen de l'actual de Barcelona.

Retall d'El Mundo Deportivo. 5 de febrer de 1934



Miquel Pucurull

La primera marató celebrada a Espanya

El 30 de gener de 1910 es va córrer a Barcelona la primera marató que es va fer a l'Estat espanyol. La prova de la marató havia començat a realitzar-se a Europa i a Estats Units, desprès que dos anys abans, als Jocs Olímpics de Londres, causés sensació l'arribada d'un corredor, Dorando Pietri, que fou desqualificat per haver estat ajudat a entrar a la meta com guanyador en desmaiar-se uns metres abans. Se'n parlava a tot el món de la marató, i envoltada de misticisme, també va arribar a casa nostra.

Era impensable córrer-la per la ciutat, amb uns carrers poc urbanitzats i plens de fang quan plovia, i es va fer en un velòdrom que hi havia en el que ara és l'illa formada pels carrers Muntaner, Londres, Casanova i París.

La varen córrer quatre homes: Joan Santos -que fou qui var engrescar als altres tres en acceptar el repte que havia llançat a través del diari L’Eco d’Sports-, Conrad Miquel, Francesc Túnica i Robert Boix. Era una època en la qual l’atletisme començava a practicar-se com a tal a Catalunya. Les curses les organitzaven els diaris, que publicaven desafiaments que feien els mateixos corredors, molts d’ells aficionats al ciclisme. No és estrany, doncs, que la marató la realitzessin en el velòdrom en qüestió.
La marató va començar a les 11 i mitja del matí, i servia com a prova prèvia a unes altres de ciclisme que es van celebrar desprès, a les 3 i mitja.


Sortida de la marató

La direcció del velòdrom va establir un premis: medalla de plata per a tots, fins i tot els que haguessin corregut 25 quilòmetres en arribar el guanyador. L'entrada va valdre de 0,50 pessetes la general a 2 pessetes els seients numerats. Com sigui, la marató va tenir molt poc públic.

Els quatre corredors havien de fer 163 voltes per la pista de 258 metres de corda per completar els quilòmetres de la marató, que van ser 42.054 en lloc dels 42.195 reglamentaris. Dos d’ells la van acabar. Robert Boix, el guanyador -un francès que vivia a Barcelona on havia guanyat curses de menor distància- li va treure quatre metres a l’altre, Francesc Túnica -un ciclista català-. Conrad Miquel es va retirar desprès d’haver anat més de mitja marató al davant i dur un avantatge de set voltes als demès, i Joan Santos, una mica més tard.

La carrera va anar així: al principi encapçala la prova Conrad Miquel, amb un cert avantatge sobre els altres tres, però en el Km 24 es retira, acusant una malaltia que havia sofert dies abans. Joan Santos, víctima de poca preparació, abandona en el Km 29. Robert Boix i Francesc Túnica es mantenen, frec a frec l’un amb l’altre. Passen el Km 30 en 2h33. Apareix el mur de la marató i alenteixen la petjada: 31 minuts per fer els cinc quilòmetres fins el km 35 i 36 pels altres cinc fins al 40. En la darrera volta, Túnica avança a Boix i li agafa 40 metres. Aquest, però, es recupera i fa un esprint final per entrar a meta en 3h52’04” i guanyar.


Poc abans de l'arribada, acompanyats per uns ciclistes, Túnica encara va davant de Boix

L’endemà, els diaris parlaven que havia estat una cursa èpica, d’esforços sobrehumans dels dos que la van acabar, a l’alçada de la gesta de Filipides l’any 490 abans de Crist, quan va morir desprès de córrer (es diu que 48 kilòmetres) per anunciar la victòria dels grecs sobre els perses a la batalla de Marató.

La prova de la marató no es va tornar a realitzar a Espanya fins al cap de tres anys, en el 1913, quan un jove anomenat Pere Prat, que després va ser un portentós atleta, en va fer una tot sol en 2h47’, reduint amb més d’una hora el temps del que va guanyar la primera.

El Bar Velódromo, al carrer Muntaner tocant a Londres, és un testimoni actual d’aquella instal·lació esportiva de les primeries del segle XX encabida dintre d'una mançana de cases on es va celebrar la primera marató, Una instal·lació construïda, per cert, en l’espai on el Barça hi havia tingut un dels seus camps de futbol.

Bar Velódromo actual

El velòdrom del carrer Muntaner el 1909, 
un any abans de celebrar-se la marató.

Miquel Pucurull

(Basat en un treball realitzat per Daniel Justribó el 2010 amb motiu del centenari).

James Fixx, el precursor del running, va morir mentre corria

James Fixx (1932-1984) va ser un dels més significats precursors del còrrer als Estats Units en els anys 70. El seu llibre “Complete Book of Running” es va vendre per centenars de milers d’exemplars a tot el món. Paradoxes de la vida, va morir l’any 1984 mentre corria, precisament.

Recordo que se’n va parlar molt de la seva mort.: “Com pot ser? Com s’entén?" - deien alguns que en volien fer sang - "Com s'explica que un corredor que propugna els avantatges del córrer en els seus llibres es mori corrent?". "No ha de ser bo això de córrer...”

Les reaccions a la mort de James Fixx van ser les d'esperar. Del furor pel jooguing es va passar al temor col · lectiu i es va començar a dir que "L'exercici mata". Però el cas de Fixx no tenia res a veure amb l'esport sinó amb els seus gens. Es va saber que el seu pare també havia mort per una cardiopatia als 43 anys i la seva germana tenia nivells anormalment alts de colesterol a la sang. El mateix Fixx ho havia escrit -segurament, sense ser conscient d'això- en el seu famós llibre: "Dels factors de risc relacionats amb el cor, l'exercici pot millorar-los tots menys un: el hereditari".

Els detractors no sabien que el que en Fixx feia, corrent, era tractar de perllongar la seva vida. Tenia una predisposició heretada per a les malalties coronàries. Molt gras i fumador empedreït, als 35 anys va començar a córrer. Efectivament va morir mentre corria, als 52, però els metges van dir que si no ho hagués fet, probablement hagués mort molts anys abans.

Miquel Pucurull
17/01/19

Per què les maratons tenen 42km i 195 metres?

La distancia d’una marató, 42 kms i 195 metres, resulta sorprenent per a tothom.

Cal remuntar-nos a fa 25 segles, quan un emissari grec va córrer des de la ciutat de Marató a la d’Atenes per anunciar la victòria del seu exercit davant dels perses. En aquell cas va córrer -i morir en arribar, per cert- una mica més de 38 quilòmetres.

En els Jocs Olímpics d'Atenes de 1896 – els primers de l’era moderna - es va celebrar una prova per rememorar-ho que se li va dir ‘marató’, amb un recorregut de 40 quilòmetres. No hi miraven prim, i en la segona edició dels Jocs i en la tercera, es va fer sobre 41.

Hi ha diverses versions sobre la raó de l’estrany metratge actual. La que em sembla més veraç te a veure amb la reina d'Anglaterra de les primeries dels segle passat.

En la quarta edició, el 1908 a Londres, anava a disputar-se sobre 38. Però es va haver de modificar perquè la reina d’Anglaterra de llavors, Alexandra de Dinamarca, va exigir que la sortida es fes davant del Castell de Windsor, casa seva, per a que la veiessin els seus néts petits. El Castell distava exactament 42 quilòmetres i 195 metres de l'estadi on estava la meta. I la curiosa distància va quedar establerta per sempre.

Miquel Pucurull
09/01/2019