Amics i amigues, el mes que ve se celebrarà la quarta
Cursa de Rac1. Desprès de Barcelona, Girona i Tarragona, enguany serà a Lleida.
5 Kms, com sempre, i també, com sempre, molt planers. En aquest cas, no pot ser
d’altra manera perquè gairebé tota l’estona vorejarem el curs del riu Segre.
Dic ‘vorejarem’ perquè ja m’hi he apuntat. Em fa il•lusió fer-la perquè els
meus ancestres provenen de la zona. Els familiars, perquè els meus pares hi van
néixer, i els esportius, perquè una de les primeres curses que vaig córrer va
ser una Sant Silvestre, fa gairebé quaranta anys, a aquesta ciutat. Les terres
de Ponent han estat pioners en això del córrer. Se sap que en el segle XVI es
va celebrar la que es considera la més antiga de les curses de Catalunya, la
d’Albesa, un poble molt a prop de Lleida. Està documentat: en un plet de
l’Arxiu de la Corona d’Aragó de l’any 1590 s’explica que, a pocs metres de
l’arribada de la cursa d’Albesa, un home va impedir que el que anava primer,
que era un noi d’un poble veí, guanyes la prova. “El va agafar pel braç –diu el
text-, i no el deixà fins que els corredors del poble el van avançar”. Qui sap
si l’espectre de l’atleta que no va poder guanyar aquell dia, s’apuntarà també
a la Cursa de Rac1 del 21 d’octubre, per treure’s l’espineta. Fins diumenge que
ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
La Cursa de
la Mercè, una prova festiva
09-09-2018
Amics i amigues, el diumenge que ve se celebra a
Barcelona la Cursa de la Mercè, la més antiga de la ciutat després de la d’El
Corte Inglés i la Jean Bouin. Enguany serà la quarantena edició. Les he
corregut gairebé totes. La primera, l’any 1979, no, perquè només feia un més
que havia començat a córrer i em deuria fer respecte per falta d’entrenament.
Com a cursa de Festa Major que és, la de la Mercè és una prova festiva, com ho
van ser, en especial les primeres, en una època en que la majoria de curses, ai
las!, eren gratuïtes; al córrer se li deia fer footing i no podíem presumir de
rellotges amb Gps ni de marques a les xarxes socials perquè ni una cosa ni l’altra
s’havia inventat. Tant lúdica va ser aquella primera Mercè, que fins i tot no
hi van haver resultats ni classificació. Van donar un diploma a tothom, i
cadascú s’hi va posar el nom i el temps que havia fet. Això dels diplomes de
les curses ha perdut interès, però en aquells anys eren molt apreciats. Hi
havia qui els emmarcaven i els penjaven al menjador per ensenyar-los als veïns,
com si els haguessin guanyat en uns Jocs Olímpics. I és que el voler aparentar
(ara en diuen postureo running) ve de
molt lluny. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però
molt.
L’Ultraesports
tanca una etapa
22-07-2018
Amics i amigues, és l’hora de l’adéu. No hi ha cap
comiat que no sigui dolorós. I aquest meu, avui, quan l’Ultraesports acaba una
etapa, ho és. M’ho he passat molt bé fent la contra de l’espai durant dues
temporades, i em costa imaginar que ara ja no hauré de pensar què dir els
diumenges. Què dir, perquè, modestament, pugui ser interessant als milers
d’oients que tenen una afició comuna a la meva. El programa aplega moltes
disciplines, des del trail a l’alpinisme, i on el córrer, tant el d’elit com el
popular, té molta cabuda. I aquesta és la seva gran virtut: la difusió
d’esports dels quals no es parla gaire als mitjans. Al llarg d’aquests dos anys
de col·laboracions, he tingut absoluta llibertat per dir el que he volgut. Des
de la primera, en què denunciava la plaga que suposa l’ús de l’anglès en el món
del córrer, fins a l’última, la setmana passada, que em permetia recomanar a la
Marató de Barcelona que ampliï el temps per acabar-la, com es fa a Londres o
Nova York. Gràcies a Raül Llimós,
l’inventor del programa, a qui en el nou repte que vol començar li desitjo
molta sort, que la tindrà, segur. I a la gentil Gemma Montero. Gràcies de tot cor als dos, per l’oportunitat que em
van donar d’expressar-me. Avui, amb una mica de tristesa, no us puc dir, “fins
diumenge que ve”. Ens retrobarem, estimats amics i amigues, per aquests mons de
Déu i, mentrestant, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Ampliar el límit
de temps de les maratons
15-07-2018
Amics i amigues, a la marató de la Ciutat de Mèxic que
es farà d’aquí un mes, han establert que el temps límit per acabar-la sigui de
tres hores més del que es donava. En concret, serà de nou. No se n’amaguen: ho
fan, diuen, per augmentar el nombre de participants. La mesura ha aixecat una
forta polèmica a Mèxic. I també arreu. Fins i tot a casa nostra. Hi ha qui diu
que així es pot fer caminant tota l’estona i això és minimitzar-la i
devaluar-la. No hi estic d’acord. Enlloc està escrit que, forçosament, s’hagi
de córrer la marató en un temps determinat. I, en qualsevol cas, qui estigui
nou hores caminant també farà un esforç majúscul. Si que és cert que el que
usualment es dona són sis hores, també ho és que cada cop n’hi ha més al món
que amplien el temps límit: a maratons tan reconegudes com Berlín en donen sis
i quart, a Nova York i Chicago, sis i mitja, a Tòquio, set, i a Londres i
Atenes, vuit. I als Estats Units, que d’això en saben un munt, la meitat de les
1.200 maratons que tenen es poden fer en més de sis hores. Moltes en vuit o deu
i algunes en molt més, sobretot les de muntanya, i en bastantes no hi ha temps
límit. A mi, que com més multitudinària és la marató, més m’agrada, i tenint en
compte que a la de Barcelona ha baixat la participació els últims anys, no em
semblaria malament que s’ampliessin les actuals sis hores. S’hi apuntaria més
gent, que d’això es tracta. Fins sempre, correu molt. De pressa o a poc a poc,
però molt.
Creu de Sant
Jordi per a un atleta
08-07-2018
Amics i amigues, enguany, el mític atleta català Tomàs Barris rebrà la Creu de Sant
Jordi. És molt de celebrar, per infreqüent, que un esportista rebi una
distinció d’aquest tipus. Al·leluia, perquè a casa nostra som poc donats a
honorar esportistes llegendaris. Per posar-ne un exemple, Barcelona està plena
de carrers que duen el nom de sants, militars, capellans i polítics, però de
noms d’esportistes, quatre amb prou feines. Per això m’alegra sobre manera que
es distingeixi un dels millors atletes catalans de la història, per no dir el
millor. Només cal dir que durant la seva carrera va ser 16 vegades campió
d’Espanya de diverses distàncies, i va aconseguir, ni més ni menys, que batre
34 rècords estatals, unes gestes, aquestes, que cap atleta espanyol ha superat
encara. L’admiro de fa molt temps: de quan en els anys 50 el veia córrer el 800
i el 1.500 a l’Estadi de Montjuïc i guanyar sempre. I l’he conegut i tractat
personalment ja de gran. Va arribar molt lluny amb l’esport malgrat les
precarietats de tot tipus que hi havia en la postguerra. Un dia em va explicar
que a falta de pantaló d’esport, la seva mare li va cosir la bragueta d’uns
calçotets perquè pogués participar en la primera cursa que va córrer. Tomàs Barris, digne mereixedor de la
Creu de Sant Jordi 2018, va destacar pel seu esperit de superació. I, actualment,
als seus 88 anys, segueix inspirant-nos: es manté en una extraordinària forma,
resultat de no haver deixat de fer activitat física mai. I quan dic mai vull
dir cap dia. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però
molt.
La
misteriosa història dels Jocs Mediterranis 1955
01-07-2018
Amics i amigues, avui s’acaben els Jocs del
Mediterrani a Tarragona. No vull dir res de la cerimònia inaugural perquè ara
és hora de fer la digestió amb tranquil•litat. Us explicaré una curiosa
història que va succeir, també en la inauguració d’aquests mateixos Jocs, l’any
1955 a Barcelona. En aquella època, orfe com estava el règim d’encontres
esportius internacionals, se li va donar un ressò especial, malgrat de gestes
no n’hi va haver cap. I d’un fet col•lateral no se’n va parlar gens. Els organitzadors,
volent imitar el que es fa en els Jocs Olímpics, que es dur, com sabeu, una
torxa des de Grècia fins al lloc on se celebren, van fer que es transportés
aigua del mar en una àmfora des d’Empúries a l’estadi de Montjuïc. L’àmfora,
que havia estat feta per una prestigiosa joieria i era de plata, va ser portada
en relleus per 200 atletes. L’últim, en arribar a l’estadi, va dipositar el
líquid que duia en un gerro monumental. En fer-ho, un brollador es va posar en
marxa i va fluir aigua cap amunt, amb la qual cosa es van donar els Jocs per
inaugurats. Simbolisme pur. Però en acabar la cerimònia, l’àmfora havia
desaparegut. 50 anys més tard, la premsa va publicar articles i anuncis per tal
de trobar-la. Fins i tot, es recompensava la devolució amb 6.000 euros. Però no
hi va haver èxit. A Tarragona no la van poder utilitzar -que potser hauria
estat el millor de la inauguració- perquè, a hores d’ara, la famosa àmfora de
plata encara no ha aparegut. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a
poc a poc, però molt.
El curiós
cas del maratonià desaparegut
23-10-2017
Amics i amigues, les maratons són una font inesgotable
de curiositats. Si no, fixem-nos en el que va passar a la dels Jocs Olímpics
d’Estocolm de 1912. El japonès Shizo
Kanakury va començar la prova, però al Km 30 va desaparèixer. Tothom va
pensar que havia abandonat. Però quan van comptar els abandonaments, els hi
faltava un corredor. I aquest no era altre que en Kanakury que, per cert, era el favorit, la gran esperança del Japó.
Se’l va buscar durant hores per tot el recorregut però no el van trobar enlloc.
Tampoc en els dies següents. S’havia esfumat. Fins i tot, amb el temps, la
policia d’Estocolm el va donar per desaparegut. No va ser fins cinquanta-quatre
anys després, que en un programa de televisió va explicar ell mateix el que li
va passar. Quan li faltaven 12 km per arribar a meta va veure que una jove
sueca li oferia una llimonada des de la finestra d’una casa de planta baixa.
Tenia molta set. S’hi va acostar i, exhaust, es va parar una estona per
beure-se-la i descansar. La noia l’hi va oferir una cadira, va entrar a la casa
per seure una mica...i es va quedar adormit dues hores. Quan va despertar,
intimidat , no va anar ni a la sortida ni a l’hotel de la delegació japonesa.
Sentint-se avergonyit, va tornar d’incògnit al Japó com va poder. I d’incògnit
va viure mig segle, fins que es va decidir a confessar la seva actitud, que
creia havia estat un deshonor pel seu país. Fins diumenge que ve, correu molt.
De pressa o a poc a poc, però molt.
Les pedres
de la carretera de les Aigües
24-06-2018
Amics i amigues, la carretera de les Aigües de
Barcelona, a la falda del Tibidabo, és des de fa molt temps un lloc magnífic
per entrenar-se. Tanmateix, fa 12 o 13 anys, la mida de les pedres que hi havia
en algun tram era tan gran que era impossible córrer amb normalitat. Molts dels
que hi pujàvem estàvem tips de torçar-nos els turmells. Un diumenge vam parar
una taula a la plaça dels Maduixers, km 0, per recollir signatures per tal de
demanar a la regidoria de Sarrià que hi fes alguna cosa. En vam recollir més de
300. Com que estava jubilat i tenia temps, vaig engegar una campanya amb cartes
de queixa als diaris. En una d’elles hi deia que la regidora del districte, que
era veïna de la zona, “no tenia cap problema amb les pedres perquè l’anava a
buscar un cotxe oficial amb xofer a la porta de casa seva”. La bona senyora la
va llegir i es va molestar. I molt. A dos dels manifestants ens va rebre al seu
despatx. Estava realment emprenyada. Però la campanya va tenir èxit: una
setmana més tard, per a felicitat dels guillats pel córrer allà dalt, estava
tot arreglat. Els rocs havien desaparegut. I el terra allisat i polit com una
patena. Llàstima, però, que no hi ha res que sigui etern. L’altre dia vaig
pujar a la carretera de les Aigües i vaig veure que déu n’hi do les pedretes que
hi torna a haver en algun tram. I vaig pensar que potser seria convenient
tornar a fer una altra campanyeta. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa
o a poc a poc, però molt
Gossos i corredors:
enemics?
17-06-2018
Amics i amigues, el doctor George Sheehan, guru del córrer dels anys 80, deia, amb humor, però
amb molta raó, que els gossos són els enemics del corredor. També deia que ho
són els cotxes i els metges, però d’això ja en parlarem un altre dia. Avui, la
Contra va de gossets: dels que ens trobem quan correm. Tots els que suem la
cansalada per aquests mons de Déu hem tingut, segur, alguna experiència amb
algun gos, a qui diuen el millor amic de l’home... però deu ser de l’home
sedentari, no del que corre. Voldria, a propòsit, fer-vos unes recomanacions.
Compte amb els més petits perquè són els més rabiüts. Eviteu els llocs on els
gossos campen al seu aire: els parcs, encara que en diuen públics, són el seu
territori, i quan et veuen córrer s’emprenyen i et borden com posseïts. Si un
et persegueix, i et sents valent, atura’t en sec, no el miris als ulls, fes-li
un crit ben fort, i aprofitant la seva confusió fot al camp sigil·losament. I,
el més important, no discuteixis mai amb el seu amo. Et dirà que “no fa res”,
que “tranquil, que només vol jugar” i que “no mossega”. No critiquis el seu
gos, que és el que més s’estima al món, ni li diguis que l’ha de dur lligat (un
cop vaig fer-ho i em van etzibar que qui havia d’anar lligat era jo). No
l’increpis perquè llavors seran dos els enemics que tindràs: el gos i el seu
propietari. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però
molt.
Peter
Norman, l’heroi
sense puny negre
11-06-2018 11:07
Amics i amigues, d’aquí a uns dies es compliran 50
anys dels Jocs Olímpics de Mèxic 68. De ben segur que es rememorarà un gest que
va tenir un gran ressò: el de dos atletes negres protestant per les diferències
racials durant el lliurament de medalles dels 200 m. Els nord-americans Tommie Smith i John Carlos, que havien acabat primer i tercer, descalços i amb el
cap cot, van aixecar un braç amb el puny en un guant negre mentre sonava
l’himne dels Estats Units. Ho feien per fer saber al món que els negres no
gaudien de llibertat. Castigats, no van poder tornar a competir mai més. És una
imatge que recordareu haver vist. El que no és gaire conegut, em sembla a mi,
és que l’atleta que compartia podi amb ells, l’australià Peter Norman, un blanc que va quedar segon, es va implicar en la
seva lluita. A Austràlia, els aborígens patien exclusió i va voler fer-los
costat. Al xandall duia la insígnia d’una campanya que denunciava el racisme.
El govern australià el va reprendre severament, i no li va perdonar mai aquesta
acció reivindicativa. Va patir un rebuig enorme i va morir al cap d’uns anys,
repudiat encara pels estaments oficials i mitja societat. Va rebre, però, un
emotiu reconeixement: Smith i Carlos, els dos atletes negres, van
viatjar a Austràlia per assistir al seu funeral, per, al final de la cerimònia,
dur a les seves espatlles el fèretre de Peter
Norman, l’atleta oblidat, medalla de plata dels Jocs del 68. Fins diumenge
que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Els misteris
dels 8.000
03-06-2018
Amics i amigues, avui la contra del programa va
d’alpinisme. Dimarts es van complir 65 anys de l’arribada del primer home a
l’Everest, una fita que em va impactar molt quan era adolescent. Va ser el 29
de juny del 1953 i ho va fer un neozelandès, Edmund Hillary, acompanyat pel xerpa nepalès Tenzing Norgay. Es deia que no eren els primers d’arribar-hi, sinó
els primers de tornar-ne i explicar-ho. És a dir, que altres ja ho havien
intentat, i potser aconseguit, però s’havien quedat pel camí de tornada. I això
em va impressionar, com em segueix impressionant, quan ho llegeixo, que hi ha
més de dos-cents cossos congelats en aquesta muntanya mítica, la recuperació
del quals és impossible. Abans que ells s’havien fet algunes ascensions sense
èxit. I era un misteri (encara ho és) el saber si els que no en tornaven havien
aconseguit arribar al cim. Es van fer expedicions a la recerca de proves sobre
si els que van pujar abans que Hillary i Norgay i no havien tornat ho havien
aconseguit o no. Una d’elles es va fer 75 anys després que George Mallory i Andrew
Irvine, dos famosos alpinistes britànics, ho van intentar el 1924 i van
desaparèixer. L’expedició va trobar el cos de Mallory congelat, però no la seva
càmera ni una foto de la seva dona que duia damunt per deixar-la al cim de
l’Everest. O sigui que el misteri va continuar, i continua. Fins diumenge que
ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Quan el
franquisme prohibia l’atletisme femení
27-05-2018
Amics i amigues, no és estrany que hi hagi diferència
entre el nombre de dones que fan atletisme a Espanya i les que en fan a
l’estranger. Per posar un exemple, l’última marató de Barcelona la van córrer
900 catalanes i de la resta d’estat, i 1.800 estrangeres. La cosa ve de lluny.
Els motius són culturals, socials i també polítics: les nord-americanes corrien
maratons fa més de 60 anys, justament quan aquí l’atletisme femení estava
prohibit pel franquisme. Ho he dit bé. No és gaire conegut, però la dictadura
va prohibir, del 1942 al 1963, que les espanyoles fessin atletisme. La raó era
que, Maria Torremadé, una atleta de
Barcelona, es va fer una operació de canvi de sexe i es va convertir en un
home. El règim va concloure llavors que l’atletisme masculinitzava les dones, i
el van prohibir. Amb una circular n’hi va haver prou: “Sólo practicaran los deportes que no perjudiquen su función
específica, que es la maternidad”. Algunes catalanes van córrer sense
permís les Jean Bouin del 47 al 53, però no es va aixecar la prohibició oficial
fins al 1963, quan en uns Jocs Iberoamericans a Madrid hi havia atletes
femenines de tots els països excepte d’Espanya. Dos entrenadors van fer veure a
Pilar Primo de Rivera, la cap de la
Secció Femenina, el ridícul que feien. Ella va convèncer Franco. I després de 21 anys, les dones van rebre l’autorització
per poder practicar atletisme. Oi que sembla que estiguem parlant de l’edat
mitjana? Doncs no. Encara que costi de creure, ens estem referint a fa una mica
més de 50 anys. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc,
però molt.
Betty
Robinson, del coma als Jocs Olímpics
20-05-2018 17:20
Amics i amigues, aquest dies es compleixen 90 anys del
Jocs Olímpics d’Amsterdam del 1928, on una adolescent, la nord-americana Betty Robinson, va guanyar la medalla
d’or dels 100 metres llisos. Una noia que anys després va ser protagonista
d’una inspiradora història de coratge i força de voluntat. El 1931 va patir un
terrible accident en estavellar-se una avioneta on viatjava, i va passar set mesos
en coma profund. Va recuperar la consciència, però es veia clar que no podria
córrer, i caminar amb prou feines. La millor velocista del món havia quedat
coixa. L’atletisme s’havia acabat per a ella. Però no es va resignar. Durant
dos anys es va sotmetre a una duríssima rehabilitació i va voler tornar a
córrer. Era una bogeria. A més a més, no podia fer la seva prova: els
velocistes s’han d’ajupir a la sortida i ella no podia flexionar un genoll a
causa dels claus que duia en una cama per l’accident. Tampoc va claudicar. Va
decidir que faria relleus, on les atletes que reben el testimoni ho fan dretes,
i va entrenar intensament. I tant va ser així que la van seleccionar un altre
cop per als Jocs del 36 a Berlín, per córrer el tercer relleu del 4x100. Els
Estats Units va guanyar, i Betty
Robinson, la noia que cinc anys abans semblava condemnada a no poder ni
caminar, va aconseguir la seva segona medalla d’or olímpica. Un premi a un
esforç personal titànic, que la va convertir en una de les esportistes més
admirades de la història de l’atletisme. Fins diumenge que ve, correu molt. De
pressa o a poc a poc, però molt.
Les morts
sobtades mentre es corre tenen solució
13-05-2018 20:00
Amics i amigues, el món del córrer està de dol: en 15
dies s’han produït quatre morts. A la marató de Belfast de dilluns va morir un
corredor; un altre a la de Londres, poc després de la seva arribada; a Espanya,
un maratonià extremeny durant un trail de 21 km a València, i una triatleta
britànica en el mig ironman de Marbella fa dues setmanes. Quan això passa, les
alarmes es disparen. Però hem de dir que les morts a les proves atlètiques de
llarga distància són rares. Fa un temps, un grup mèdic nord-americà va estudiar
onze milions de corredors que havien participat en maratons o mitges maratons
durant 10 anys i van concloure que la probabilitat de mort sobtada és d’una per
cada 259.000 corredors. Moltes publicacions mèdiques se’n van fer ressò, de
l’estudi. També alguns mitjans, i això va suposar un alleujament per als que
correm maratons perquè va apaivagar el tòpic de la seva perillositat. Tanmateix,
tot i que no és qüestió d’alarmar-se, com deia, és indiscutible que els que
participem en proves d’aquest tipus ens hem de fer revisions de tant en tant.
Els metges recomanen un electrocardiograma cada any i una prova d’esforç cada
dos. Hauria de ser possible fer-ho a la Seguretat Social, i des d’aquí ho
reivindico. En qualsevol cas, mentre no es pugui fer, s’ha de dir que una prova
d’esforç és més econòmica que unes bones sabatilles. I hauríem de fer cas als
doctors. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
06-05-2018
Amics i amigues, sovint em trobo gent que em diu allò
tan clàssic de “encara corres?”. Se li diu a tothom. Però sé que a mi, el que
en realitat voldrien dir-me és “encara corres a l’edat que tens?”. Si m’ho
preguntessin així els respondria que corro per tractar de mantenir-me
físicament i mentalment, i per allunyar tot el que puc els problemes de la
vellesa. I els diria que ho estic aconseguint. Toco fusta, però crec (veig) que
de moment ho estic aconseguint. Els diria que em trobo bé. Que mantinc les
il•lusions i els ànims, i ho atribueixo, precisament, al córrer. Potser la
genètica hi té també a veure. Però, per si de cas, corro. Cada cop més a poc a
poc, però no ho deixo. Tinc molta sort. Em sento motivat en pensar que encara
és lluny el moment que no em pugui valdre per mi mateix. He dit que “tinc molta
sort”, però és una frase feta. Crec que mantenir-se en forma no és únicament
una qüestió de sort; un hi ha de posar de la seva part. Tractaria d’ajudar-los
dient-los que val la pena moure’s amb certa intensitat per gran que se sigui.
Els beneficis que reps, tant físics com anímics, són molts. No sé si
m’entendrien. Però potser, algun dia, els pugui ajudar recordar les raons de
per què corre algú que està a punt de complir els vuitanta. Un besavi que ho
necessita, com necessita el respirar. Fins diumenge que ve, correu molt. De
pressa o a poc a poc, però molt.
Per què
corren els presos?
29-04-2018
Amics i amigues, amb motiu d’aquest Sant Jordi s’ha
publicat el llibre Per què corren els presos?, escrit per Jordi Panyella, un conegut periodista que va dur a terme una
interessant experiència: la de seguir, dia a dia, la preparació de dotze
reclusos de la presó de Quatre Camins per córrer la Marató de Barcelona de fa
un any. És la història verídica de dotze homes que s’enfronten als límits
físics i emocionals de córrer una marató amb un permís especial. Un repte que
no s’havien imaginat poder conquerir, perquè la majoria no havien corregut mai.
Us el recomano. Enganxa, perquè el tema ens és proper als que ens agrada
córrer, però, en aquest cas, des d’una perspectiva diferent a l’usual. La
primera frase del llibre ja és un impacte. Referint-se al primer pres que
coneix, l’autor diu: “No passa cada dia que dones la mà a un assassí, a un home
condemnat per haver causat la mort d’un altre intencionadament”. Un monitor del
centre penitenciari va establir un pla de cinc mesos de preparació, que feien
pels afores del poble de la Roca. Cap es va escapar, tot i que un va estar a
punt. I set dels dotze van aconseguir acabar la marató. També la va acabar
l’escriptor del llibre, qui, amb molta cura, ens fa conèixer les dramàtiques
vivències d’uns homes que estan tancats entre reixes, i entrenar i córrer la
marató els suposa un aler de llibertat. Fins diumenge que ve, correu molt. De
pressa o a poc a poc, però molt.
La nova gesta de Yuki Kawauchi
22-04-2018
Amics i amigues, l’any passat, al
setembre, dèiem que a la Marató del Mundial de Londres, un corredor popular, el
japonès Yuki Kawauchi, havia acabat
novè. Doncs ara hem de tornar a destacar-lo, perquè ha guanyat, fa vuit dies,
ni més ni menys que la Marató de Boston, la més antiga i la de més prestigi del
món. Va fer 2h 15 min en unes condicions extremes: intensa pluja, 4 graus de
temperatura i un fortíssim vent. I amb tot, va ser capaç d’avançar un munt de
maratonians d’elit. I el més destacable, també l’actual campió del món, el
kenyà Geoffrey Kirui, i li va treure
dos minuts i mig. En Kawauchi,
popular o amateur -com se li vulgui dir- i una celebritat per a milions de
corredors anònims del món, treballa quaranta hores a la setmana, vuit hores
cada dia, com a conserge d’un institut. En ser funcionari no pot cobrar
contractes de patrocinadors, només els premis de les curses i maratons que fa.
Tot i que, pel que sembla, els diners no són la seva prioritat. Sovint diu “Soc
feliç perquè els populars em consideren un company, algú que, com ells, no
corre pels quartos”. Curiosament, no té entrenador. Anàrquic, va al seu aire i
té una filosofia que m’agrada. Afirma que corre per diversió, per la llibertat
que li dona el córrer. I s’apunta a una i mil curses. Per exemple, avui, una
setmana després de vèncer a la Marató de Boston, he llegit que té previst
córrer una mitja. I no m’estranyaria que també la guanyés. Fins diumenge que
ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
El metge que
mai no donava la mà
16-04-2018
Amics i amigues, aquest passat dimarts, el 10 d’abril,
va fer 122 anys que es va celebrar a Atenes la marató dels primers Jocs
Olímpics moderns. No parlo avui de qui la va guanyar, el grec Spiridon, perquè és ben sabut, sinó del
que va quedar últim dels nou corredors que la van acabar: el també grec, Sokratis Lagoudakis, que ha passat a la
història per una acció que va dur a terme poc després de fer la marató. Va ser
de gran importància per a la humanitat, tot i que crec que no és gaire
coneguda. No té res a veure amb l’esport. A finals del segle XIX i primeries
del XX, la lepra assolava al món. I Lagoudakis,
que era metge de professió, va prendre una decisió esfereïdora: la
d’inocular-se bactèries d’aquesta malaltia per tal d’investigar sobre el mal.
Comprovava en el seu mateix cos la seva evolució, contribuint, així, a trobar
el remei per aturar-la. Curós per no contagiar, se’l considerava esquerp i poc
sociable perquè evitava qualsevol contacte amb els demès i se’l coneixia com
“l’home que no dóna mai la mà”. Res més lluny de la realitat. Amb un altruisme
extrem, Sokratis Lagoudakis, l’últim
participant de la primera marató olímpica, va ajudar a que la Ciència utilitzes
el seu sacrifici i les seves experiències per erradicar una malaltia aterridora
com la lepra. Un sacrifici i una malaltia que, finalment, el van dur a la mort.
Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Per què els
corredors es venen les medalles?
08-04-2018
Amics i amigues, em van dir que a internet es venien i
compraven medalles de la Marató de Barcelona de l’altre dia; la de fa un mes,
encara no. No m’ho podia creure, però és cert. Fa anys, els nets del grec Spiridon, el guanyador de la marató
dels Jocs Olímpics del 1896, es van vendre per mig milió de lliures la copa de
plata que li van donar a l’avi com a premi. Van dir que l’havien guardat durant
generacions, però la crisi econòmica els obligava a desprendre’s del trofeu per
poder subsistir. És comprensible. El que no s’entén és que un participant d’una
marató, amb el que li haurà costat acabar-la, es vengui mai la seva medalla de
metall. El que li donaran no el traurà de cap dificultat econòmica. Però, per
molt que costi de creure, dos dies després de la marató nostra de l’11 de març,
ja n’hi havien en empreses que es dediquen a la compravenda per internet.
Certament, vendre’s la medalla amb què s’haurà somiat durant mesos, i que hi
hagi algú que vulgui comprar-la -ves a saber per què- em sembla matèria d’estudi
del comportament humà. És clar que la necessitat obliga a vegades, com li va
passar a la família d’Spiridon. Però no crec que sigui aquest el cas: en un
dels portals, la medalla en qüestió es venia per 30 euros, i en un altre
–m’agafa mal de panxa en dir-ho-, per 5 euros. Fins diumenge que ve, correu
molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
La Marató de
Barcelona obvia punts emblemàtics
25-03-2018
Amics i amigues, el circuit actual de la Marató de Barcelona
no té res a veure amb el que es feia fa anys, quan anàvem al Baix Llobregat o
veníem de Mataró. Des del 2006 correm tota l’estona a la ciutat. Sortosament,
amb el retorn de la prova, l’Ajuntament es va convèncer que, malgrat que no fes
gràcia als automobilistes -que llavors eren els amos dels carrers-, una marató
de prestigi s’havia de fer totalment dintre de la ciutat. I es va adoptar un
recorregut molt atractiu per als que correm, en què passàvem pels llocs més
emblemàtics de Barcelona. Però vet aquí que, sense que se sàpiga ben bé per
què, cada cop es va eliminant el pas per algun d’aquests punts. Ja no s’entra a
les instal•lacions del Camp Nou, com es feia en els primers anys, ni s’arriba a
l’Hospital de Sant Pau, ni s’entra al Fòrum. Tampoc es passa ja per la plaça de
Sant Jaume, ni es baixa per la Rambla. I aquest any s’ha suprimit el pas per
davant de la Catedral. Enguany hi han corregut 2.600 participants menys que
l’any passat, la majoria estrangers. No és per culpa d’aquestes eliminacions,
és clar; la davallada s’ha d’atribuir, bàsicament, a l’atemptat de l’agost i
als cops de porra de l’1 d’Octubre, però no és bo anar perdent un llençol en
cada bugada. És a dir, anar restant l’atractiu de passar pels llocs icònics de
Barcelona mentre correm la marató. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa
o a poc a poc, però molt.
La crònica
d’una marató somiada
Amics i amigues, el diumenge vaig acabar la marató que
tan desitjava córrer. L’any passat, lesionat, no la vaig poder fer, i fa dos
anys, vaig haver de plegar al km 23. L’altre dia vaig gaudir molt, i també, com
és de rigor quan corres una marató, vaig patir molt. Més enllà de la mitja,
quan vaig començar a sofrir, vaig veure a en Dani Nafría, un noi que corre amb una cama ortopèdica i vaig pensar
que jo no tenia dret a queixar-me. Però se’m va fer molt llarga la segona part
de la prova, i els dos kms del Paral·lel eterns. De fet, des del km 30 al
final, millor no explicar-ho. Però la gent m’animava sense parar en veure un
octogenari corrent, i això em donava forces. I fins i tot, en arribar a la
Plaça Espanya, i encara que és horrible, la vaig trobar bonica. I no diguem de
la felicitat dels últims 195 metres, que els vaig córrer amb els ulls humits.
Em vaig emocionar una mica a la sortida, molt al passar el Km 23, i moltíssim a
l’arribada. Us recomano no deixar de córrer mai, i quan arribeu a la tercera edat
correu la marató. L’alegria que experimentareu en acabar-la i la joia que us
suposarà que la gent us victoregi com si fóssiu el guanyador, serà una de les
més grans satisfaccions que tindreu a la vida. Vaig fer 6h i 16 minuts. Vaig
patir molt. Vaig gaudir moltíssim. Començo a pensar que l’any que ve hi
tornaré. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
La glossa de
la marató
11-03-2018
Amics i
amigues, avui, precisament avui, vull fer esment d’una columna que va publicar
l’Ara el dia abans de la marató de Barcelona de fa set anys. Per a mi, la més
bella glossa sobre la marató que mai s’hagi escrit. Després d’un preàmbul, l’autora deia això:
“Mai
he fet una
marató i no crec que mai en faci cap. Però n’he vist unes quantes de ben
a
prop. De tan a prop que m’han fet plorar i m’han fet emocionar. He vist
aquells
cossos, al límit, travessar la meta com qui trepitja l’Olimp. He vist
homes plorar com nens i nens córrer com homes. Dones demostrant-se que
poden i vells
demostrant-ho als altres. He vist nois que no han necessitat cames i
noies que
n’han necessitat quatre per acabar. He vist pares que carregaven els
fills a
les espatlles i mares que buscaven entre el públic el seu pare, ja
ancià, per
dir-los: “Ho he aconseguit”. He vist cames que es rendien a pocs metres
de
l’arribada i voluntats que podien més que el propi cos. He vist somnis
fets
realitats i vanitats fetes miques. He vist sang, suor i llàgrimes, però
també
somriures, abraçades i plors de felicitat. He vist l’orgull i la
decepció, el
reconeixement i la solitud, el patiment i la joia. Però jo mai no he fet
una
marató i no crec que mai en faci cap. Per això només puc provar de
descriure
amb paraules el que passa pel cap d’aquells valents que en un moment o
altre de
la seva vida s’han atrevit a cordar-se les vambes per demostrar que sí,
que
ells podien. I han pogut”. L’autora d’aquest escrit, per si no ho heu
descobert, era Tatiana Sisquella, la
periodista morta fa quatre anys, a qui, avui, precisament avui, he volgut fer
un homenatge. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però
molt.
25-02-2018
Amics i amigues, a quinze dies de la Marató de
Barcelona parlem de coses sobre la seva història. La de l’any 1995 és recordada
com la Marató del Xip. Per què? Doncs perquè per primera vegada a Barcelona, i
per primera vegada a l’estat espanyol, es va utilitzar un curiós enginy lligat
a la sabatilla per cronometrar el temps dels participants. Ara sembla el més
normal del món, però 23 anys enrere, saber exactament la marca que havies fet
prescindint del que triguessis a creuar la línia de sortida mitjançant un petit
artefacte era absolutament revolucionari. I a més a més, que servis per saber
el temps de cada cinc quilòmetres, indicar el del pas per la mitjana, etc., era
una cosa de ciència ficció. L’únic inconvenient va ser que com que llavors el
xip te’l deixaven en préstec, era molt emprenyador haver d’ajupir-se per
treure-se’l en acabar els 42 quilòmetres. Però els avantatges que suposava ho
justificaven, i es va acceptar de bon grat aquell plàstic, que feia que quan
passaves per damunt d’unes catifes de control emetés un pip força agradable,
especialment el de l’última, que trepitjaves a l’arribada. Gràcies al xip,
aquell any és van desqualificar nou atletes que no van passar per totes les
catifes de control. Per poder presumir (ves a saber de què), tan sols ho havien
fet en dues: en la de la sortida i en la de l’arribada. He dit nou atletes,
però és clar que els tramposos no se’ls pot considerar així. Ni llavors, ni
mai. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
L’atractiu
recorregut de la marató de Barcelona
18-02-2018
Amics i amigues, al meu parer, un dels atractius de la
marató de Barcelona és el seu recorregut actual. Anys enrere ens enviaven a la
quinta forca: al baix Llobregat o sortíem de Mataró. La qüestió, llavors, era
que la ciutat estigués lliure de corredors els diumenges per a no fer emprenyar
als automobilistes. Ara, i des del 2006, el circuït és feliçment una meravella.
Totalment urbana, no cal dir el goig que ens suposa passar per davant del Camp
Nou, la Pedrera, la Sagrada Família, per sota de l’Arc de Triomf, i per tants i
tants llocs emblemàtics... Tots tenen una història. I en passar-hi me’n fa
recordar alguna, Com, per exemple, el que s’explica dels maldecaps d’una
inquilina de la Pedrera fa cent anys. Se li queixava a l’arquitecte Antoni
Gaudí que volia posar un piano al pis i no podia fer-ho perquè no hi tenia
parets rectes. El poeta Josep Carner
va escriure un petit vers ironitzant-ho, que diu així: “La senyora, esperançada, va a saber-li l’empescada. -Tanmateix, senyor
Gaudí!!! -Digui, digui, ja pot dir. Don Antoni, amb la mà dreta, es rascava la
barbeta. -És vostè, diu molt atent, qui es dedica a l’instrument? La senyora
que li explica -Oh, veurà, toco el piano una mica. I va dir el senyor Gaudí:
-Doncs miri, toqui el violí”.
Barcelona està farcida de monuments, i a mi m’agrada
veure’ls i recordar coses com aquestes mentre corro la marató. Perquè, per ser
franc, em distrauen del martiri dels 42 kms i 195 metres. Fins diumenge que ve,
correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Els
beneficis del ‘tapering’
10-02-2018
Amics i amigues, ara que falta exactament un mes per a
la marató de Barcelona, us voldria parlar del tapering, un terme anglosaxó que significa rebaixar progressivament
la càrrega d’entrenament abans d’una prova atlètica de llarga distància. Els
partidaris del tapering redueixen la
intensitat i el volum de quilòmetres dues o tres setmanes abans de la prova, de
manera dràstica. El que acostumem a fer els corredors populars, contràriament,
és destrossar-nos durament fins al final d’un pla per la marató i, com a molt,
descansar un o dos dies abans i prou. La majoria defugim del període de descans
llarg abans de la prova, perquè tenim por de perdre la forma. S’hauria de dir,
tanmateix, que és una por sense motiu, perquè hi ha molts exemples que
demostren que és a l’inrevés. Molts atletes d’elit s’han vist obligats, per
circumstàncies, a no poder entrenar-se una bona quantitat de dies abans de
proves molt importants, i els seus resultats han estat excel·lents. El mític Emil Zatopek es va proclamar campió
europeu de 5.000 i 10.000 metres l’any 1950, dos dies després de sortir d’un
hospital on una malaltia el va forçar a estar-se dues setmanes senceres. Doncs
aquest any jo també practicaré el tapering.
És a dir, durant els 15 dies abans de la marató faré el gandul i no faré
gairebé ni una passa. A veure què tal. Fins diumenge que ve, correu molt. De
pressa o a poc a poc, però molt.
Córrer sense programa: córrer per plaer
03-02-2018
Amics i amigues, fa anys, obcecat per fer les maratons seguint plans
d’entrenament estrictes i exigents, vaig quedar estorat pel que deia en una
entrevista Jack Foster, un maratonià
d’elit de Nova Zelanda. Em va captivar la seva filosofia: “Jo no m’entreno mai
per a cap marató; surto a córrer i a gaudir cada dia i prou”.
Curiosament, no va fer atletisme fins als 32 anys. Treballava en una
oficina, i per distreure’s corria en bicicleta. Quan va començar a córrer a peu
va destacar ràpidament. Als 37 ja era un dels millors atletes de llarga
distància del seu país. Als 40 va córrer la marató dels Jocs Olímpics de Munic,
on va quedar vuitè. I als 41 anys va fer segon a la dels Jocs de la
Commonwealth, amb la seva millor marca: 2h11. Als 44 va tornar a ser olímpic a
Montreal, i als 50, amb 2 h 20 min, va batre el rècord mundial de la seva edat.
També deia, “Per recuperar-me després d’una prova segueixo una regla d’or: un
dia de córrer fàcil per cada quilòmetre corregut”. Jack Foster no va deixar de córrer mai, fins que, malauradament, va
morir atropellat per un cotxe mentre anava en bici a prop del seu domicili. Una
casa a la façana de la qual aquest atleta mític que corria pel plaer de córrer
tenia una rajola amb aquest pensament seu: “No deixem de jugar perquè ens fem
grans. Ens fem grans perquè deixem de jugar”. Fins diumenge que ve, correu
molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
La primera
marató a Espanya, en un velòdrom de Barcelona
28-01-2018
Amics i amigues, córrer a Catalunya ve de lluny. El
proper dimarts es compliran 108 anys de la primera marató que es va fer a
l’estat espanyol. A Barcelona, concretament. Se’n havien començat a fer als
Estats Units i a Europa. Se’n parlava a tot el món i, envoltada de misticisme,
va arribar a casa nostra el 30 de gener del 1910. Com que era impensable
córrer-la per la ciutat, amb uns carrers poc urbanitzats i plens de fang, es va
fer en un velòdrom on ara hi ha l’illa formada pels carrers Muntaner, Londres,
Casanova i París. S’hi van apuntar quatre homes, més aficionats al ciclisme que
a córrer. Per completar els 42 quilòmetres, havien de fer 163 voltes a la
pista. Com que sospitaven que no l’acabarien, els organitzadors van establir
com a premi una medalla de plata per a tots, encara que haguessin corregut
només 25 quilòmetres. Dos d’ells la van acabar. Robert Boix, el guanyador, va fer-ho en 3 hores i 52 minuts i li va
treure quatre metres a l’altre, Francesc
Túnica. L’endemà, els diaris deien que havia estat una cursa èpica,
d’esforços sobrehumans. Es va estendre el pànic i no es va tornar a fer cap
marató més a tot l’estat fins molts anys més tard. Un apunt: el bar Velódromo,
al carrer Muntaner tocant a Londres, és un vestigi actual d’aquella instal•lació
esportiva on es va celebrar, com dèiem, la primera marató a Espanya fa més de
cent anys. Fins dissabte que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però
molt.
Poema anònim
dels anys 80 dedicat al córrer
22-01-2018
Amics i amigues, avui la contra de l’Ultraesports va
de córrer i poesia. És així perquè he trobat, en aquell bagul de records que
tots tenim, la pàgina d’una revista antiga sobre córrer que us vull llegir. És
d’una publicació belga de fa gairebé 40 anys, en què un poeta anònim, corredor,
es preguntava, precisament, què és córrer. Diu així: “Córrer és anar al fons d’un mateix tot i anant al final del món. És
descobrir l’ésser que érem antigament. Córrer és retrobar gestos simples,
experimentar necessitats primàries. Córrer és torrar-se al foc del sol, o gelar-se
al mateix temps que les pedres del camí. És escoltar el silenci del bosc.
Córrer és anar enlloc sense trobar ningú. És posar-se en vacances de
l’existència. Córrer és avançar tant amb el cap com amb les cames. És afalagar
el terreny i acariciar-lo amb els peus. Córrer és estar dins dels secrets dels
déus; és escoltar amb les seves orelles, i sentir amb ells els sorolls i
murmuris que crèiem desapareguts. Córrer és barrejar-se amb les conversacions
dels arbres, amb les xafarderies dels ocells, amb les burles dels rèptils. És,
també, parar-se a veure el rierol. Córrer és desafiar el llamp i eixugar la
tempesta. És forçar-se, trencar-se. És deixar-s’hi les ungles, la suor, i
potser també l’anima. Córrer és sofrir, però també és, igualment, gaudir de petites
felicitats, de joies sense igual. Córrer no serà, en definitiva, girar amb els
propis peus, pas a pas, i pàgina rere pàgina, el gran llibre de la vida?”
Fins diumenge que ve, Correu molt, de pressa o a poc a
poc, però molt.
Maratons
compensades: entre la justícia i l’embolic
14-01-2018
Amics i amigues, us vull parlar d’una prova atlètica
curiosa: la marató compensada. A València se’n van celebrar dues, els anys 1995
i 1996. Amb la intenció d’innovar, els organitzadors van establir un reglament
per fer que tots els atletes, malgrat les diferències d’edat, competissin en
igualtat en fer els 42 km i 195 m. Ho van fer utilitzant unes sortides que
donaven avantatge als corredors veterans. Sortien per grups d’edat,
esglaonadament. Com més veterans, més temps d’avantatge. Per exemple, els de 65
o més anys sortien trenta-vuit minuts abans de la sortida oficial; els d’entre
60 i 64, trenta minuts... i així successivament fins a arribar als de menys de
40, que ho feien a l’hora establerta. El primer any, un corredor nord-americà
de 70 anys va córrer sol, davant de tothom, aprofitant el plus de sortir abans,
però va ser absorbit a dos o tres quilòmetres de la meta pels sèniors i no va
passar res. Però l’any següent, un veterà gallec molt bo, de 60 anys, en Manuel Rosales, va entrar primer sense
que l’atrapessin i va guanyar. Quan tot seguit van arribar els sèniors –que
havien sortit mitja hora més tard que ell- es va formar un bon sidral. Es
queixaven iradament perquè els premis en metàl·lic se’ls enduien els veterans.
Es va formar un cristo de ca l’ample i l’experiment de la marató compensada no
es va tornar a fer mai més. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a
poc a poc, però molt.
Es
compleixen 40 anys de la marató de Barcelona
06-01-2018
Amics i amigues, aquest any que acaba de començar
tenim una singular efemèride per celebrar: d’aquí dos mesos es compliran 40
anys de la primera marató popular de la història a l’estat espanyol, origen de
l’actual de Barcelona. Va ser al poble de Palafrugell. Llavors no se’n feien de
maratons: únicament se’n corria una cada any - el campionat d’Espanya -, i
s’havia de ser atleta federat per córrer-la. És a dir, de popular res de res.
Ramon Oliu, un químic català que havia corregut la de Nova York i havia quedat
encisat per la prova, va decidir organitzar-ne una. Va parlar amb el doctor
Pere Pujol, qui, amb uns amics, feia cada any una tirada d’uns quaranta
quilòmetres per uns pobles de la Costa Brava. No li va costar gaire seduir al
metge perquè l’ajudés a organitzar una marató seriosa. I el 12 de març de 1978,
a Palafrugell, perquè a Barcelona l’ajuntament no li va donar permís per fer-la
fins dos anys després, es va córrer la primera de les maratons a Espanya com
deia. La van començar 185 atletes i la van acabar 150. Ho rememorarem els
20.000 que sortirem a l’avinguda Maria Cristina l’onze de març, tot celebrant
els 40 anys de la prova, just en el moment d’escoltar, exultants i emocionats,
el tret de sortida i la ‘Barcelona’ de la Caballé i el Freddy Mercury. Fins
diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Un europeu
que corre com un africà
02-01-2018
Amics i amigues, fa pocs dies, un corredor blanc, el
noruec Sondre Moen, va fer 2 h 05’
en una marató al Japó, una marca reservada fins ara només als atletes africans.
La gesta té valor perquè aporta llum a la controvèrsia de si els negres estan
millor dotats que els blancs per a la marató perquè la seva constitució física
és diferent i els hi dona avantatge. No ho sé; el que segur que és diferent és
el seu hàbit des de molt petits a recórrer llargues distàncies. Per necessitat;
per anar a l’escola o per anar a buscar aigua, mentre que la majoria dels nens
europeus o americans destinen bona part del seu temps d’oci a jugar a la play o
veure la televisió. I, per descomptat, un cop han descobert que poden
convertir-se en atletes, els negres es dediquen a duríssims entrenaments per
aconseguir-ho, estimulats per poder fugir de la fam i accedir a una vida
millor. No és el cas dels adolescents i dels joves blancs. Sense anar gaire
lluny, els informes ens diuen que a casa nostra mateix, la meitat dels nois i
noies de entre 15 a 20 a anys no fan cap mena d’exercici. Aquesta és potser la
qüestió de la diferència. A banda, s’ha de dir que el noruec de les 2 h 05’
s’ha sotmès a un entrenament per la marató idèntic al dels africans. I a viure
com ells. Ha estat a Kenya vuit mesos fent una vida austera, sense cap confort,
corrent ni més ni menys que 220 kms setmanals i fent tirades de 40 o 45 kms.
Fins dissabte que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
27-12-2017
Amics i amigues, el kenyà Jonah Kipkemoi Chesum, ha anunciat que correrà la marató de
Barcelona de l’11 de març. Enguany també ho va fer protagonitzant una
sorprenent gesta. És paralímpic; va començar la prova com a llebre i la va
acabar com a guanyador. Ho explico. Aquest xicot de 25 anys, que viu en un
poblet de Kenya i fa d’agricultor, va patir un accident quan era petit, i li va
quedar una severa minusvalidesa en un braç que li impedeix bracejar bé. Per
guanyar-se la vida, corre algunes curses de 10 km i mitges maratons a Gran
Bretanya. Va ser la primera marató de la seva vida. A Barcelona el van
contractar, junt amb dos kenyans més, perquè fessin de llebres dels que havien
de fer un temps rècord. De sortida, els tres estableixen un ritme infernal,
passant la mitja en 1 hora 2 minuts i portant pel carrer de l’amargura al gran
favorit, Mekonnen, fins al punt que
en el km 30 abandona. Pel que sé, el director tècnic de la marató que va en el
cotxe que obre la cursa ho veu i es posa les mans al cap: només queden dues
llebres, ell, que corre la primera marató de la seva vida i havia de plegar en
aquest Km 30, i un altre, que ho havia de fer en el 35. Però, insòlitament,
segueixen fins a acabar la prova, que guanya el paralímpic Kipkemoi en 2 hores 08 minuts 47 segons. Quan els periodistes li
pregunten que farà amb els diners que rebrà pel seu triomf, contesta: “Em
compraré una vaca. Una vaca holandesa a la qual li posaré per nom, Barcelona”.
Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Per què no
hi ha carrers amb noms d'esportistes?
17-12-2017
Amics i amigues, la ciutat de Barcelona està farcida
de monuments, places i carrers amb noms de polítics, sants, militars...però
dedicats a esportistes, molt pocs. Es poden comptar amb els dits d’una mà,
màxim dues. Va ser una singularitat que s’honorés fa quatre anys al desaparegut
Ramon Oliu, l’artífex del món
popular del córrer i creador de la primera marató, amb un monòlit a pocs metres
de la Font de Montjuïc. Llevat de pocs casos, son molts els esportistes
catalans morts que haurien de tenir una distinció honorífica a la ciutat, i no
la tenen. Per dir-ne alguns d’il•lustres, relacionats amb les disciplines que
ens ocupem a l’Ultraesports: Maria
Antònia Simó, pionera de l'escalada; el corredor Rossend Calvet, guanyador de la primera Jean Bouin de la història; Lluís Meléndez, el primer atleta català
que va participar en uns Jocs Olímpics; Guerau
Garcia, el precursor de la marxa atlètica; Rosa Castelltort, una de les primeres dones que van practicar
atletisme a Espanya; Gregorio Rojo,
el llorejat atleta i forjador d’atletes... La llista podria ser llarga. La
realitat és que no honrem com cal als esportistes mítics. Només s’ha de veure
que, fins i tot, a un llegendari jugador de futbol com en Kubala, fa temps que molta gent està demanant que hi hagi un carrer
amb el seu nom, i res de res. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a
poc a poc, però molt.
Toni Lastra,
ànima de la marató de València
11-12-2017
Amics i amigues, la marató de València ha tingut un
creixement espectacular en poc temps. Per concretar, ha passat de 8.000
participants fa cinc anys a 16.000 en la que es va celebrar fa tres diumenges.
De la prova, molt apreciada pels maratonians anònims, se n’encarrega el club
d’atletisme de fons Correcaminos. I
és sabut que quan una cursa l’organitzen corredors, com és el cas, abunden els
detalls pensats per als atletes populars, que la fan molt atractiva. Voldria
recordar a un d’aquests corredors valencians, que va ser l’impulsor i l’ànima
d’aquesta marató. Em refereixo al desaparegut Toni Lastra, a qui potser alguns recordareu si la vàreu córrer fa
temps. Menut, superactiu, anant d’un lloc a un altre a la sortida i a
l’arribada per a que tot sortís bé...Divertit, li agradava contar anècdotes
sobre el córrer, com una que em va explicar el dia abans d’una de les maratons
que vaig córrer a la ciutat del Túria. Més o menys, era així: “A la marató de l’any passat vaig trobar-me
un amic. Un modern runner que duia de tot: unes ulleres tornassolades, un
pulsòmetre al pit, una polsera magnètica, dos rellotges digitals...un d’ells,
gran com un dònut, tenia alarmes, polsadors, senyals de ritme, i fins i tot un
botó especial per escoltar un pasdoble per als moments que decaiguessin els
ànims. Presumia de tots els artefactes que portava i li vaig dir, “-A casa tinc
un rellotge, que tu no tens...Si vols, te’l deixo per la propera marató de
València: és de paret !!!”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o
a poc a poc, però molt.
Hem deixat
de córrer en asfalt per córrer a la muntanya
04-12-2017
Amics i amigues, de fa un temps, a la majoria de
curses d’asfalt, hi ha cada cop menys corredors. Dic bé: menys corredors; no
corredores, perquè de dones a les curses n’hi ha cada dia més. De fet, si no
fos per l’augment de participació d’elles d’un any a l’altre, els resultats
serien molt pitjor. He estat pensant en les possibles causes d’aquest fenomen,
i després de comprovar dades, he arribat a una conclusió: no és que els homes
ens haguem cansat de córrer; el que passa és que, per un costat, el nombre de
carreres és cada vegada més gran (hi ha caps de setmana que se celebren a
Catalunya seixanta proves). I per un altre costat, s’està produint un
transvasament de participants de curses d’asfalt a curses de muntanya. Recordo
que fa uns anys, els trials eren molt pocs el que hi havia. D’ultres encara
menys. Tothom corria curses de ciutats o pobles; de muntanya, poques. I ara són
molts i moltes els que opten per anar-hi. Parlo amb els que en fan i em diuen
meravelles: pel que sembla, a banda de l’atractiu de córrer em plena natura, no
s’és esclau del cronòmetre com se n’és en les d’asfalt. Certament, quan trobes
algú després de córrer una cursa tipus Jean Bouin, Bombers, o una marató, el
primer que et pregunta és “Quin temps has fet?”. I pel què em diuen, això no és
important a les de muntanya. Serà veritat tanta felicitat? N’he corregut poques
d’aquestes. I com que mai no és tard, m’estic pensant si també m’hi apuntaré.
Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Murakami i
el perquè de córrer
27-11-2017 10:29
Amics i amigues, sóc un acèrrim seguidor d’en Murakami. Potser perquè, com ell, vaig
començar a córrer de gran, potser perquè, com ell també, vaig fer-ho per
aprimar-me. També, perquè li agrada la marató com a mi. No ho sé. El que és
segur és que vaig gaudir molt amb el seu llibre ‘De que parlo quan parlo de córrer’
(que us recomano si no l’heu llegit) i recorro sovint a les seves vivències
sobre una afició comuna. I en llegir-les m’adono que, tots dos, som uns
autèntics malalts del córrer. Sobre la idea de que fent exercici es viu més, Murakami aporta una reflexió amb la que
estic molt d’acord: “No importa si no visc molt, però, mentre visqui, vull
almenys que aquesta vida sigui plena”. M’identifico amb ell quan m’assabento
que corre pel plaer de córrer, quan, com qui us està parlant, ho fa per
divertir-se. Sense cap pretensió, Per no haver de pensar amb res mentre ho fa.
Fins el punt que, quan li pregunten, com ens pregunten sovint als que correm,
“Què penses quan corres” (com si la gent s’imaginés que durant aquella estona
hem d’estar reflexionant sobre els misteris de la vida), en Murakami contesta: “ No penso en res
especial. Els dies que fa fred, penso amb el fred. Els dies que fa calor, penso
amb la calor. Quan estic trist, penso amb la tristesa. Quan estic alegre, penso
amb l’alegria. Això és tot, senzillament”. Fins diumenge que ve, correu molt.
De pressa o a poc a poc, però molt.
Les sis
dones que van canviar les maratons
20-11-2017
Amics i amigues, és un fet que les dones han tingut
molts impediments per córrer maratons. El més significatiu, que ara ens sembla
ridícul, és el de que, anys enrere, no les deixessin participar perquè els
metges consideraven que una distància tan llarga afectava a la feminitat i no
podien tenir fills. Això passava fins i tot a Estats Units. A la Marató de Nova
York, els dos primers anys que es va celebrar, ho tenien prohibit. Ho van
autoritzar el 1972 amb reserves. Eren 6 i podien fer-ho, però amb la condició
de sortir soles, 10 minuts abans que els homes. Quan es van inscriure es van
queixar de la segregació però ni cas. I el dia de la prova, quan els corredors
es disposaven a sortir es van trobar que les sis noies, que no havien acatat la
norma, estaven assegudes al terra, impedint-los la sortida. Es va muntar un
rebombori fins que els organitzadors van accedir a que correguessin plegats. Va
ser un esdeveniment del que se’n va parlar molt i va contribuir decisivament a
l’esclat del moviment popular del córrer. Un moviment que creix sense parar, en
especial, degut a elles. Només cal dir que, fa dos diumenges, a la mateixa
Marató de Nova York, les corredores eren un 42% del total dels participants.
21.000 dones que no van patir cap mena de discriminació gràcies a les 6
maratonianes rebels de 1972. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a
poc a poc, però molt.
Pere Pujol,
el gurú de les maratons
13-11-2017
Amics i amigues, fa uns dies s’han complert quatre
anys de la mort d’una persona que va ser clau pel desenvolupament de
l’atletisme a casa nostra. En conservo un gran record. Em refereixo al doctor Pere Pujol, un guru del món del córrer
dels anys vuitanta, que va ser el primer que va ajudar a Ramon Oliu a
organitzar a Palafrugell la primera marató popular que es va celebrar a
Catalunya i a l’Estat l’any 1978. Un pou de saviesa, els més veterans el
recordem a la seu de la Comissió Marathon,
al carrer de les Jonqueres de Barcelona, atenent a tots els novells que li
consultàvem fins i tot com ens havíem de cordar les sabatilles. Va escriure
diversos llibres i centenars d’articles sobre el córrer. Va fer onze cops la
marató de Nova York, i va acabar-ne moltes altres, fins un total de 65. El seu
millor temps, 2h 38.10. El Dr. Pere
Pujol, endocrí d’extraordinari prestigi, tenia una biografia excepcional:
Director Metge de la marató, el pentatló i la marxa dels Jocs de Barcelona’92;
membre de l’equip mèdic dels Jocs d’Atlanta’96; cap mèdic de les maratons de
Nova York i Barcelona; director metge del CAR de Sant Cugat durant molts
anys... I tot i els seu magnífic currículum professional, deia sovint, “El més
important del que he fet a la vida són les 65 maratons; les altres coses són
fullaraca”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però
molt.
L'odissea
d'una noia discapacitada
05-11-2017
Amics i amigues, “Amb treball i passió, tothom pot
enfrontar-se a qualsevol repte”. Aquest és el lema de la nord-americana Sarah Reinertsen, la primera dona
discapacitada al món que va acabar un Ironman, és a dir, 3.900 metres de
natació, 180 km de ciclisme i una marató de 42 km. Va ser al de Hawai quan
tenia 30 anys. Als set li van amputar la cama esquerra per damunt del genoll.
Als onze va començar a córrer després de veure una noia que participava en una
cursa de 10 quilòmetres de Nova York amb una cama ortopèdica. Quan en tenia
disset va participar en el Jocs Paralímpics de Barcelona. No li va anar bé. Va
caure i va deixar de córrer dos anys. En recuperar-se va voler dedicar-se a la
marató. Va debutar a la de Nova York de 1997 i va acabar-la en 6h30. Un dia va
conèixer un noi a qui també li faltava una cama que anava a fer un Ironman i es
va interessar. No sabia nedar, però en va aprendre. Després d’entrenar-se
durament, va anar a Hawaii per participar-hi. No el va poder finalitzar. Però
no es va arrugar: de fet, en lloc de veure el seu problema com una excusa, li
ha servit sempre com una motivació. Un any després ho va aconseguir. Es va
convertir en la primera dona amb una cama artificial que feia un Ironman. Va
trigar 15 hores i cinc minuts. En acabar-lo, i amb tot el dret de sentir-se
orgullosa, va dir: "400 atletes que tenien les dues cames van arribar més
tard que jo”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però
molt.
La decisió
d’un ex atleta olímpic
29-10-2017
Amics i amigues, sovint diem que són molt pocs els
esportistes que es mullin en política. Hi ha qui ho justifica afirmant que “no
s’ha de barrejar política i esport”. Això és absurd, un conte xinès. Els homes
i les dones son éssers polítics per definició. Per això, i en les
circumstàncies actuals, cal destacar les veus –poques, insisteixo– que es
manifesten en favor del nostre país. Curiosament, la majoria dels que ho fan
pertanyen al món del córrer. Com és el cas de l’Andreu Ballbé, ex olímpic i recordman d’Espanya de 800 metres
durant molts anys. L’home va rebre fa uns dies una invitació del president del
Comitè Olímpic Espanyol convidant-lo a un homenatge als esportistes que van
participar als Jocs de Montreal de 1976. S’ha publicat en alguns mitjans que
l’atleta li ha contestat amb una carta dient-li que no hi anirà. No vol
participar en l’homenatge ni acceptar el diploma que hauria de rebre. La raó:
condemnar la repressió que el govern espanyol –del qual n’és una peça cabdal el
Comitè Olímpic– està exercint sobre Catalunya. L’atleta li diu que va
participar en els Jocs representant Espanya, però amb els anys s’ha adonat del
menyspreu i la humiliació permanent que ha patit la seva terra. I en Ballbé, a qui felicito per la defensa
del nostre país, s’acomiada amb un contundent missatge: “Ja em podeu eliminar
de la llista d’olímpics espanyols”. Fins diumenge que ve, correu molt. De
pressa o a poc a poc, però molt.
El curiós
cas del maratonià desaparegut
23-10-2017
Amics i amigues, les maratons són una font inesgotable
de curiositats. Si no, fixem-nos en el que va passar a la dels Jocs Olímpics
d’Estocolm de 1912. El japonès Shizo
Kanakury va començar la prova, però al Km 30 va desaparèixer. Tothom va
pensar que havia abandonat. Però quan van comptar els abandonaments, els hi
faltava un corredor. I aquest no era altre que en Kanakury que, per cert, era el favorit, la gran esperança del Japó.
Se’l va buscar durant hores per tot el recorregut però no el van trobar enlloc.
Tampoc en els dies següents. S’havia esfumat. Fins i tot, amb el temps, la
policia d’Estocolm el va donar per desaparegut. No va ser fins cinquanta-quatre
anys després, que en un programa de televisió va explicar ell mateix el que li
va passar. Quan li faltaven 12 km per arribar a meta va veure que una jove
sueca li oferia una llimonada des de la finestra d’una casa de planta baixa.
Tenia molta set. S’hi va acostar i, exhaust, es va parar una estona per
beure-se-la i descansar. La noia l’hi va oferir una cadira, va entrar a la casa
per seure una mica...i es va quedar adormit dues hores. Quan va despertar,
intimidat , no va anar ni a la sortida ni a l’hotel de la delegació japonesa.
Sentint-se avergonyit, va tornar d’incògnit al Japó com va poder. I d’incògnit
va viure mig segle, fins que es va decidir a confessar la seva actitud, que
creia havia estat un deshonor pel seu país. Fins diumenge que ve, correu molt.
De pressa o a poc a poc, però molt.
15-10-2017
Amics i amigues, d’aquí poc, el dia de Tots Sants, se
celebra una de les curses més emblemàtiques de Barcelona. Em refereixo a la de
l’Amistat , de 16 kms i escaig. Si no l’has corregut mai, i ets un corredor o
corredora que t’entrenes, et recomano fer-la. Comença a les portes del castell
de Montjuïc, i, desprès de travessar la ciutat acaba a dalt de tot del
Tibidabo. És una prova entranyable, gratuïta -de les poques que en queden- on
impera el bon rotllo. No és competitiva i no hi ha premis per als guanyadors. És
també una de les més antigues de Barcelona. La primera edició es va celebrar
l’any 1981. La va crear el desaparegut Francesc
Mates, un sabater artesà, ex atleta del Barça, que en un taller de Sants va
fabricar, per cert, les primeres sabatilles per córrer que hi va haver a
Catalunya. Els primers anys, cada participant rebia una flor. També, com una mena
de Joc de l’Amic Invisible, tots els
que la fèiem aportàvem alguna cosa: unes galetes, una ampolla de vi..., i en
acabar, ningú se n’anava sense un regal. Entranyable era i entranyable és. La
Cursa de l’Amistat és d’aquelles de córrer pel plaer de córrer. No us la
perdeu. Entrareu a la meta, sota mateix de l’Avió de les atraccions del
Tibidabo, i sereu rebuts com autèntics guanyadors, sigui quin sigui el lloc i
el temps que hagueu fet. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc
a poc, però molt.
La
desobediència de Kathy Switzer
08-10-2017
Amics i amigues, les societats han anat avançant
perquè, en algun moment, uns valents i valentes van desobeir lleis injustes.
També en el món de l’esport. Per referir-me al del córrer, fa cinquanta anys,
la nord-americana Kathy Switzer es
va oposar a una norma que prohibia a les dones córrer la marató de Boston. Es
va inscriure amb un nom d’home, i vestida amb un xandall ample la va acabar. El
seu gest va servir per fer canviar el reglament de la prova i va suposar un pas
de gegant per a que les dones poguessin participar, no únicament a la de Boston
sinó també a les poques maratons de llavors. Malauradament, però, i
centrant-nos amb els esportistes d’aquí, són pocs els que, essent d’elit, es
comprometin com a ciutadans per qüestions socials i polítiques del país. Hi ha
excepcions no obstant. I en aquest sentit, és curiós que les poques veus que es
manifestin contra lleis arbitraries pertanyin al món del córrer. És el cas de
d’en Kilian Jornet i la Núria Picas, que fa temps que proclamen
que volen la independència per Catalunya, i, contravenint la norma, són capaços
d’acabar curses internacionals aixecant una estelada amb les mans, o
plantant-la al bell mig de l’arribada. El valor d’aquests gestos, jugant-se-la,
és enorme. Qui sap si, en no haver-se rebel·lat la Switzer un dia, a hores d’ara les dones encara no podrien córrer
maratons enlloc. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc,
però molt.
25-09-2017
Amics i amigues, als ultra-veterans ens agrada donar
consells encara que no ens el demanin. Avui voldria donar-ne un als que esteu a
la Infermeria atlètica per culpa d’una lesió. Us recomano que, en aquests
casos, tingueu fe absoluta de que us en sortireu. Al febrer de fa set anys vaig
caure i em vaig fer una seriosa lesió en un genoll. El metge que em va donar
l’alta al cap d’uns mesos em va dir que no correria mai més. No en vaig fer
cas. El genoll va quedar malmès per sempre, però he pogut seguir corrent. Fa quatre anys vaig patir una tendinitis a
la mateixa cama. No em vaig recuperar bé i vaig sortir a la marató de Barcelona
del 2016 . Error. Al km 23 vaig haver de plegar. Aturada total. Però, desprès
de quatre mesos de fisioteràpia i piscina, vaig tornar a córrer. On vull anar a
parar és a dir-vos que quan es pateix una lesió heu d'estar convençuts que us
en sortireu. Hi ha dies que et venen ganes de llençar la tovallola, d’enviar-ho
tot en orris. Però no ho feu. Si un octogenari com jo se’n pot sortir, ¿què no
podran uns corredors o corredores joves o veterans? Si la lesió és poca cosa,
deixeu de córrer un dies. Si és seriosa, poseu-vos en mans d’un professional.
Però no us arrugueu per res del món. Penseu, només, que us recuperareu.
Creieu-me. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a
poc, però molt.
Yuki
Kawauchi, un maratonià peculiar
25-09-2017
Amics i amigues, a la marató del Mundial de Londres
del mes passat es va produir un fet insòlit: hi va participar un corredor
popular, el japonès Yuki Kawauchi,
que va acabar en novè lloc, davant de molts maratonians professionals. Kawauchi, que va fer 2 h 12 min, és
popular, o amateur, com se li vulgui dir, en el sentit que treballa quaranta
hores a la setmana i no cobra de cap patrocinador; només els premis de les
curses que fa, que són moltes: gairebé una cada setmana, i al voltant de dotze
maratons a l’any. Sense entrenar-se gaire, les fa amb molt bons resultats: de
les setanta que ha fet n’ha guanyat vint-i-sis, i ha baixat de 2 h 10 min onze
vegades. Curiosament, no té entrenador. Quan n’hi pregunten la raó, afirma:
“Vull mantenir la meva independència, entrenar al meu aire i córrer on vulgui”.
La manera com, esgotat, arriba sempre a la meta (algun cop l’han hagut de
portar a l’hospital), fa que molts li qüestionin que no vulgui un preparador.
Però, anàrquic, és l’heroi de milions de corredors populars del Japó que, fins
i tot, li perdonen excentricitats com la de l’any passat, quan, amb vestit i
corbata, va córrer —i guanyar— una mitja marató. Si ja era famós, ara, després
que com a amateur ha arribat abans que molts atletes d’elit a Londres, pocs li
discutiran el mètode. O, més ben dit, la seva falta de mètode. Fins diumenge
que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
16-09-2017
Amics i amigues, des del dilluns estic en estat de xoc
pel que vaig veure i viure. Us explico: els organitzadors dels ‘10 Ironmans en
10 dies’ que va fer Valentí Sanjuan
em van convidar a que l’acompanyés els últims cinc quilòmetres de la seva
última marató ‘per ajudar-lo a acabar’. Sabia de les proeses d’aquest xicot,
però vaig quedar bocabadat quan vaig saber que volia fer deu Ironmans, des d’un
poble d’Andalusia fins a Barcelona, un cada dia, en deu llocs diferents durant
deu dies seguits. Per als oients que no ho sàpiguen, un Ironman és una prova de
3.800 metres de nedar, 180 kms de córrer en bicicleta i una marató de 42 kms.
Vaig suposar que, l’últim dia, aquest simpaticot noi estaria fet puré, i el
final de la seva marató el podria fer amb ell ‘per donar-li ànims’. Fins i tot,
pensava que mentre correríem pel Litoral parlaríem tranquil•lament dels reptes
que fa, la majoria per motius solidaris. L’animaria pel que estaria a punt
d’acabar, perquè ‘segur que ho necessitaria’. Em van dir que arribaria a un ritme
de 6 minuts i mig el km. El vaig començar a acompanyar, però res va ser igual
al que havia imaginat i pactat amb els organitzadors. En Valentí, després de la pallissa que s’havia fotut en 10 dies,
estava fresc com una rosa. S’havia posat a 4 minuts i mig i només vaig poder
seguir-lo vint metres. Com deia, encara em dura la depressió. Fins diumenge que
ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Jane Tomlinson,
Ironwomen amb càncer terminal
10-09-2017
Amics i amigues, a finals del 2004 em va impressionar
una notícia que va donar la volta al món. Era aquesta: “L’anglesa Jane Tomlinson, de 40 anys, amb càncer
terminal, ha acabat l’Ironman de Florida”. La sorprenent història d’aquesta
dona arrencava catorze anys abans, quan li van diagnosticar un càncer de mama.
El va superar, però deu anys després se li va reproduir. El diagnòstic llavors
va ser letal: els metges li donaven tot just dotze mesos de vida. No obstant
això, Jane, casada i amb tres fills, va assimilar el trasbals i va prendre una
decisió: començar a córrer per tractar de pal•liar els efectes del tractament
que li feien. I no només passaven els mesos i no moria, sinó que enlluernava
als metges i a tothom. Primer, corrent curses de pocs quilòmetres i desprès
participant en proves de molt alta dificultat. Ningú, ni la medicina, trobava
explicació al seu cas, però ella demostrava que les ganes de viure i la força
de voluntat podien deixar en evidència els pronòstics mèdics. Constituïa un
exemple de fortalesa per a tothom i una esperança per a aquells malalts que es
trobaven en una situació semblant. Els metges, atònits pel que feia, seguien
afirmant que tenia un càncer terminal. Però, en aquestes condicions, va acabar
un munt de curses, quatre maratons, dues triatlons i un Ironman. Malauradament,
el 3 de setembre de 2007 va morir. Però va ser set anys més tard del dia que li
van pronosticar que en viuria un com a màxim. L’heroïna Jane Tomlinson es va demostrar a si mateixa, i al món, que tot és
possible amb determinació i coratge. Fins diumenge que ve, correu molt. De
pressa o a poc a poc, però molt.
La marató de
Barcelona’80 va inspirar els Jocs Olímpics’92
25-07-2017
Amics i amigues, no sé si sabeu que els Jocs Olímpics
de Barcelona, l’esdeveniment que aquests dies commemora el 25è aniversari, van
ser inspirats per la primera marató popular a la ciutat l’any 1980. Ho explico
com m’ho van explicar a mi els familiars d’en Ramon Oliu, l’artífex d’aquella marató. En aquella època, l’alcalde
de Barcelona era Narcís Serra i el
primer tinent d’alcalde, Pasqual
Maragall. En veure l’espectacularitat de la sortida de la prova, donada,
simultàniament, amb el tret de rigor i una canonada des del castell de Montjuïc
(com havia vist l’Oliu que feien a la marató de Nova York, amb una canonada des
d’unes antigues instal·lacions militars que hi ha a l’illa d’Staten Island, des
d’on se surt ), a l’un i l’altre, Serra i Maragall, se’ls va ocórrer la
singular idea de demanar uns Jocs Olímpics per a Barcelona. I va ser a partir
de llavors que van començar a treballar molt seriosament en el projecte
d’organitzar-los. Finalment, i com és sabut, quatre anys més tard van ser
concedits en un acte celebrat a Lausana, amb la famosa frase d’en Samaranch ‘À la ville de… Barcelona’. O sigui que
l’esclat de la sortida d’una marató popular, la del 80, un moment en què es van
desfermar els entusiasmes d’uns quants tocats de l’ala, que era com se’ns
conceptuava als que vam fer una cosa tan desconeguda llavors, va ser, molt
significativament, el motiu inspirador dels Jocs Olímpics del 92. Que consti en
acta! Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.”
23-07-2017
Amics i amigues, sovint penso que córrer és una
activitat esportiva que va més enllà de fer gambades més o menys llargues. Crec
que és un esport que ajuda molts a ser millors persones. Segurament no se sap,
però hi ha un munt de corredors i corredores populars que posen en marxa reptes
solidaris per diferents causes, pensant en els altres. N’hi ha que ho fan
individualment, per recaptar fons per ajudar a la recerca de malalties
minoritàries, per exemple, i d’altres, que s’han constituït en grups amb el
mateix objectiu, per aconseguir diners per a la lluita contra afeccions on la
Sanitat no hi arriba prou. També, cada cop més, veiem gent que participa en
curses tot ajudant els que no tenen la sort de poder fer-ho per si sols. Des
dels que fan de guies d’atletes cecs, fins als que corren espitjant carrets de
persones amb discapacitat. N’hi ha, d’aquests últims, que són fins i tot
associacions que es troben cada diumenge per fer-ho. Veure’ls, els uns i els
altres, emociona. Alegres i exultants de felicitat els discapacitats, i plens
de satisfacció els altruistes que tracten de contribuir a integrar-los. Resulta
emotiu comprovar, a les curses, que hi ha qui, aparcant per un dia el propòsit
secular de voler fer la millor marca de la temporada, es dediquen a córrer-les
per ajudar els que tenen la desgràcia d’estar lligats a una cadira. És per
felicitar-los, perquè, si més no durant una estona, col·laboren perquè hi hagi
qui pugui oblidar la seva discapacitat. Fins sempre, correu molt. De pressa o a
poc a poc, però molt.
Les curses
extremes faran ombra a les populars?
10-07-2017
Amics i amigues, els que correm pel plaer de córrer
cada cop som menys. Els esports d’extrema dificultat s’estan posant de moda.
Avui, per exemple, se està celebrant una prova que va començar la setmana
passada, la X-Alps, on els
participants corren i escalen muntanyes per llançar-se en parapent. I així,
volant i corrent, travessar els Alps per fer els 1.100 km que separen Salzburg
de Mònaco. En total, milers de metres de desnivell acumulat i centenars de
quilòmetres de córrer i grimpar, amb 10 quilos de material al damunt, parapent
inclòs. La fan en dotze dies, i per si no fos prou exigent tot plegat, el que
arriba últim desprès de cada etapa, queda eliminat. Una altra prova extrema és
l’anomenada Spartan, que a casa
nostra ja s’ha començat a celebrar. Una noia que ha fet una d’aquestes curses
m’ha explicat, encisada, que els spartans es troben pel camí amb xarxes per on
han de pujar i baixar, bassals de fang que han de travessar, sacs de sorra que
han de carregar a l’esquena... Em costa acceptar que aquest tipus de proves se
les pugui assimilar a una cursa atlètica, perquè, pel que em sembla, córrer és
el de menys. El que importen són els obstacles màxims i els perills. De totes
maneres, he d’admetre que, desprès que a Estats Units i al nord d’Europa causen
furor, arribarà un dia que també ho faran a casa nostra. Serà el dia, deixeu-me
lamentar-ho, que córrer la marató de Barcelona, per exemple, serà considerada
una cosa de nens. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc,
però molt.
Quan
l’acusació de dopatge és injusta
25-06-2017
Amics i amigues, quan s’acusa a un atleta d’haver-se
dopat s’ha d’anar amb compte. Perquè, a vegades, alguns han estat condemnats,
sense haver estat culpables. Aquest és el cas del corredor de fons alemany Dieter Baumann. Es deia d’ell que era
el kenyà blanc per haver adoptat els mètodes d’entrenament dels kenyans, i va
ser el primer atleta blanc que va baixar dels 13 minuts en aquesta distància.
Considerat com una mena de símbol, se’l coneixia com a Mister Proper (Don Limpio)
en els àmbits atlètics, per la seva lluita aferrissada contra el dopatge. Vet
aquí, però, que en plena carrera d’èxits,
Baumann va donar positiu per nandrolona i va ser sancionat a dos anys de
suspensió. Jurava i perjurava que no s’havia dopat mai i va demanar que s’obrís
una investigació. Els analistes d’un laboratori oficial van anar a casa seva.
Van recollir els seus aliments i begudes per comprovar-los i van trobar
nandrolona en el dentífric que utilitzava. L’atleta va fer una declaració
jurada de la seva innocència davant de notari. De res li va servir. Anys més
tard, però, es va saber que fer prendre estimulants d’amagat als atletes per
part d’alguns entrenadors, sense ells saber-ho, havia estat una pràctica
habitual a la República Democràtica Alemanya, i es va senyalar al metge de la
federació com a impulsor del dopatge dels esportistes reticents mitjançant el
sistema d’injectar anabolitzants als seus tubs de pasta de dents. Tanmateix,
Baumann ja havia complert la sanció malgrat ser innocent, i el seu bon nom va
quedar tacat per sempre. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a
poc, però molt.
19-06-2017
Amics i amigues, l’esclat de l’atletisme popular ha
convertit el córrer en un sucós negoci per a uns quants. Em refereixo a
empreses que estan fent l’agost amb els que s’apunten a les curses. Cada cop
s’ha de pagar més per un dorsal. I en aquest sentit, Catalunya és la comunitat
d’Espanya on són més cares les inscripcions. És un escàndol. Córrer una cursa a
Barcelona és gairebé un 30% més car que fer-ho a Madrid en una prova de la
mateixa distància. Per no dir que és el doble que a València o Sevilla. Voldria
alertar als organitzadors sobre la possibilitat que la gallineta hagi començat
a no pondre ous d’or. Perquè, malgrat cada cop hi ha més corredors i
corredores, és simptomàtic que la participació en la majoria de curses està
experimentant un retrocés respecte a anys anteriors. És podria dir que és degut
a que cada cop n’hi ha més on poder participar, i aquesta seria una primera
explicació d’aquest descens. Però intueixo que una altra de les raons és el
cost excessiu que cal pagar sovint per un dorsal. Ho hem de dir clar i català:
s’ha d’aturar l’escalada de preus de les inscripcions de les curses, sense
parangó en cap altre producte de consum (que és en el que s’ha convertit). Que
no sigui que el que va néixer fa més de trenta anys com un esbarjo popular,
arribi a ser una pràctica només apta per a les classes benestants. Fins
diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
L’esport
contra l’exclusió social
12-06-2017
Amics i amigues, és sabut que l’esport és un mitjà que
millora a les persones. Ho van entendre així uns educadors que van engegar fa
cinc anys el projecte ‘Superacció’ al barri del Poblenou de Barcelona, en
pensar que una sortida de la marginació d’adolescents amb risc d’exclusió podia
ser la triatló. En vam parlar a l’Ultraesports fa un mes i mig. Els preparen
per fer-la, tot i que l’entrenament és una excusa: el que fan, en realitat, és
ensenyar-los-hi els valors de l’esport. La majoria dels nois i noies són
immigrants, altres són catalans; provenen dels serveis socials, tots amb
serioses dificultats per integrar-se. A través de l’esport, l’entitat sense
ànim de lucre Superacció, tracta de
potenciar valors com l’autoestima o el treball en equip, superar el fracàs i
millorar la relació i la comunicació. Volien crear una acció pedagògica
singular, que no es feia enlloc, i ho estan aconseguint. Des que es va fundar
han ajudat a 800 joves, preparant-los durant un mínim de 2 anys per a la
inclusió a la societat mitjançant l’esport, sense que la finalitat del pla
sigui necessàriament competir. Tanmateix, hi ha alguns, que han arribat a
participar en proves com la Titan Desert. S’entrenen en grups, on poden
alliberar energia, escoltar, expressar-se i sentir-se integrats. En aquest
sentit, Superacció és una iniciativa
innovadora, per ajudar a eliminar etiquetes. Un projecte solidari relacionat
amb la triatló, que em sembla magnífic i cal difondre’l per a que es conegui.
Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Qui
participa en la Marató de Barcelona?
05-06-2017
Amics i amigues, és una realitat que el moviment
popular del córrer, a diferència del que passava quan va esclatar en els anys
vuitanta, no entusiasma a la joventut d’ara i està format, bàsicament, per
corredors i corredores d’edat madura. Això es fa patent en qualsevol cursa, i
molt especialment a la marató. Com que, comparant-ho amb anys enrere, cada cop
és més alt el temps per acabar-la, es diu que una de les raons és perquè els
entrenaments i els objectius dels populars actuals són menys exigents.
Segurament que sí. Però, també, una altra raó, poderosa, ha de ser la notable
diferència d’edat dels que la corren ara i la dels que ho feien fa anys. Així
de senzill. S’ha produït un important canvi en l’edat dels participants. No sé
si se sap que, darrerament, a la Marató de Barcelona, la mitjana d’edat és de
42 anys els homes i 40 les dones, mentre que en la del 1980, la primera que es
va fer a la ciutat, va ser de 29 i 28 respectivament. És un indicador més per
treure l’entrellat de la causa per la qual, ara es triga molt més que abans per
córrer la marató –que m’afanyo a dir que per a mi no és cap drama, malgrat hi
hagi qui, per nostàlgia, ho lamenti. No cal donar-hi voltes: el córrer no engresca
gaire al jovent. I si anys enrere la marató la corrien corredors i corredores
molt més joves, per raons biològiques podien fer-la més ràpid. Fins diumenge
que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Fan falta
molt poques coses per córrer
28-05-2017
Amics i amigues, fa un parell des setmanes una mexicana de 42 anys, María Isidora Rodríguez, va quedar primera dona en una ultra de 63
km al seu país. El singular és que la mexicana ha estat notícia perquè pertany
a la tribu dels Tarahumara, i va córrer la cursa amb sandàlies. No li deuria ser massa difícil, perquè els
indis tarahumaris, com es descriu en l'exitós llibre de Chistopher Mc
Dougall, Nascuts per córrer, son capaços de fer-ho sense descans i descalços
durant centenars de quilòmetres. Ella ho va fer amb unes sandàlies de cautxú.
Ah! I amb un vestit de roba que li arribava als turmells. Contrasta, tot
plegat, amb la necessitat que tots tenim d’anar equipats a la última per
córrer. És molt divertit: samarretes tècniques de baixa densitat; malles,
mitges i mitjons compressius; paravents florescents; sabatilles minimalistes,
sabatilles voladores, sabatilles per a pronadors, per a supinadors, per a
corredors corpulents, per a nyicris... i amb tota mena d’artefactes: GPesses,
braçalets per al mòbil, pulsòmetres, podòmetres, rellotges amb alarmes, ulleres
tornassolades…No segueixo; enumerar tot el que ens fa falta actualment per fer
una cosa tan senzilla com córrer no hi cap a l’espai de l’Ultraesports. Fins
diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
22-05-2017
Amics i amigues, és sorprenent conèixer el moment en
què van començar a fer esport alguns famosos atletes d’edat avançada. Per
exemple, l’anglesa Deirdre Larkin va
començar a córrer als 77 anys. Fa tres mesos, als 85, ha fet una mitja marató
en 2h12. La canadenca Olga Kotelko,
que als 95 anys havia aconseguit 30 rècords del món de la seva edat, va
començar a practicar atletisme als 77. La nord-americana Maddona Buder, als 55 anys va fer el seu primer Ironman; n’ha
acabat 45, i als 85 és la dona més gran d’edat d’aquesta especialitat . El suec
Knut Angstrom va començar a córrer
als 71 anys. El juny de l’any passat, als 88, va fer 1h06 en 10k. L’hindú Fauja Singh, el més conegut perquè
figura al Guinnes, va començar a córrer als 89 anys. Fins els 103 va acabar 8
maratons, amb un millor temps als 92 de 5h40. Això per parlar dels estrangers.
Aquí, a casa nostra, el lleidatà Josep
Oriol Camps, que té 79 anys, va començar a córrer quan en tenia 74, i va
fer la seva primera marató fa dos anys, als 77. Contrasta, tot plegat, amb el
que diuen les enquestes de Salut: que la meitat dels ciutadans no fan esport, i
d’aquests, un de cada quatre no el fan perquè “ja no tenen edat per fer-ho”. Em
sembla, francament, dramàtic. L’esport, l’activitat física, hauria de ser com el
menjar o beure, o com estimar: una necessitat vital a qualsevol edat. Fins
diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Benvingudes
les ajudes al projecte Breaking2
13-05-2017
Amics i amigues, s’ha parlat molt de l’intent de
l’altre dia de baixar de 2 hores a la marató patrocinat per una coneguda marca
de material esportiu. A la xarxa, i també en alguns diaris, s’ha criticat que
fos una acció de màrqueting. Es deia, per “experts” en la marató, que els tres
atletes que van mirar de fer-ho van estar especialment entrenats -com si fos un
pecat!-, que van disposar de més avituallaments del compte i més llebres del
que estableixen les normes. També es qüestionava que les sabatilles que duien les
havien dissenyat especialment per a l’ocasió. I què! A mi m’alegra que es facin
millores per tal de rebaixar les marques de l’atletisme. Fa cinquanta anys, el
salt d’alçada i el de perxa es feien sense matalàs a terra; les pistes eren de
cendra en comptes de tartan; les perxes eren de bambú; i més enllà en el temps,
el calçat dels atletes eren espardenyes...La meva opinió és que, encara que la
prova hagi estat un esdeveniment per vendre més vambes, benvinguda sigui. Haurà
servit per estimular patrocinadors i atletes a continuar intentant aconseguir
la fita, potser més aviat del que alguns escèptics afirmen. Escèptics que, tot
i que ara ja no seran tants després de les 2 hores 25 segons del kenyà Eliud Kipchoge, diuen a tort i a dret,
criticant-ho, que els tres atletes de l’altre dia “disposaven de molts
avantatges”. Sense adonar-se que només un d’ells es va acostar al temps del
repte (per treure’s el barret, per cert) però els altres dos van fer 2.06 i
2.14. I és que no cal dir que una marató és una marató! Fins diumenge que ve,
correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
L’últim maratonià de Bcn’92
08-05-2017
Amics i amigues, aviat se celebrarà el 25 aniversari
dels Jocs Olímpics de Barcelona. Es rememoraran amb escreix les gestes dels
grans esportistes d’aquells dies. Però de qui no es parlarà serà de Pyambu Tuul, de Mongòlia, el corredor
que va arribar últim a la marató. La va acabar dues hores després del primer i
no el van deixar entrar a l’Estadi de Montjuïc com a la resta. Estaven
preparant la cerimònia de clausura i el van desviar a una pista annexa que
servia d’escalfament dels atletes. A la meta només hi havia dos jutges i dos
periodistes. Ningú el va aclamar. Ningú el va victorejar. Però ell saltava de
content en travessar la línia d’arribada. Un dels assistents va preguntar-li la
raó de la seva eufòria, fent-li veure que el temps que havia fet era molt
dolent. La resposta del mongol va ser molt clara: “No, el meu temps no ha sigut
dolent. El meu temps significa el rècord olímpic de marató del meu país”. Un
altre li va preguntar si aquell havia estat el dia més gran de la seva vida.
Contundent, va replicar també que no. “No.
El millor dia de la meva vida va ser quan vaig recuperar la vista i vaig poder
veure la meva dona i les meves dues filles per primera vegada. Són precioses!”.
En una expedició mèdica humanitària a Mongòlia, un oftalmòleg li havia fet un
trasplantament de còrnia sis mesos abans dels Jocs perquè, d’un accident quan
era petit, s’havia quedat cec. Fins dissabte que ve, correu molt. De pressa o a
poc, però molt.
La Marató de
Barcelona escombra la de Madrid
01-05-2017
Amics i amigues, la marató de Madrid del diumenge
passat la van córrer gairebé sis mil corredors i corredores menys que la de
Barcelona del març. 5.800, per ser exactes. Quan era petit em deien que “no
t’has d’alegrar de les desgràcies dels altres”. Però en aquest cas, per més que
intento ser bon minyó, no puc evitar-ho. No puc oblidar que, quan fa uns anys,
la nostra marató anava de capa caiguda, eren constants les al·lusions per part
de la premsa esportiva de Madrid. Ens feien veure sovint, amb prepotència, que
la d’ells la corrien molts més participants. I és que, tot i que la primera que
es va celebrar a l’Estat va ser a Catalunya, el 1978, la de Madrid, que es va
fer per primer cop al cap d’un mes del mateix any, va anar aviat per davant en
aquest aspecte. I durant anys, la comparació ens era molt desfavorable i ens ho
retreien sense misericòrdia. No va ser fins el 2008 que es van igualar el
nombre d’arribats i arribades de les dues, i des de llavors, la supremacia de
la de Barcelona ha anat augmentant espectacularment any rere any fins arribar a
aquesta diferència inqüestionable. Que ens deixin ara també a nosaltres, quan
la situació ha canviat, proclamar-ho. Si més no per una qüestió d’autoestima,
que de tant en tant és una bona cosa, i com a constància històrica. Per cert,
curiosament, el dia de la marató de Madrid, amb la davallada respecte de la de
Barcelona, va coincidir amb el de la victòria del Barça al Bernabéu amb el gol
històric de Messi. No m’amago de dir que la meva felicitat, fa vuit dies, va
ser completa; absoluta. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a
poc, però molt.
Correm
perquè no podem volar
23-04-2017
Amics i amigues, avui, Dia del Llibre, m’ha semblat
escaient parlar d’un escrit de Marciano
Durán, un reeixit novel·lista de l’Uruguai que és també corredor. És
l’autor d’una famosa descripció, viral a la xarxa des de fa anys, que és titula
“Esos locos que corren”. Segur que la coneixeu: és meitat caricatura
humorística i meitat retrat exacte de com som els que tenim la dèria de córrer.
I té també un curt poema amb el títol: Usted preguntará porqué corremos, menys
conegut. El va dedicar a Mario Benedetti
i m’he permès fer-ne una traducció lliure. Diu així: “Vostè preguntarà per què correm...Si el fred ens perfora fins als
ossos i el sol ens crema de baix a dalt. Si el vent ens retorna al principi i
el desànim ens amaga el final...Vostè preguntarà per què correm. Si cada pujada
costa fins l’ofec i en el pendent està la caiguda. Si les forces ja no són les
de l’inici i la ruta és una muralla gruixuda... Vostè preguntarà per què
correm. Si l’aire disminueix fins a l’asfíxia i respirar es torna un combat. Si
la set resseca els camins i ens assalta el fred i el refredat...Vostè
preguntarà per què correm. Correm perquè el pas no és prou i no és prou ni el
cant ni el riure ni la fressa Correm pels assenyats que, estranyats veuen
passar als bojos amb pressa. Correm en un món molt sensat regit per la típica
cordura. Correm com bojos, reclamant el dret al parèntesi que ens cura. ¿Vostè
insisteix un cop més a preguntar? Correm, senyor, tingui-ho clar perquè no ens
van ensenyar a volar”. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc
a poc, però molt.
16-04-2017 19:13
Amics i amigues, torno a parlar, com diumenge passat,
sobre l’alarmisme que es crea quan algú és mor corrent. I ho faig per
queixar-me del que ha dit a un diari d’Astúries un reconegut cardiòleg de casa
nostra que, recalcitrant del tema, l’ha tornat a dir de l’alçada d’un campanar:
El diari ho ha posat en titulars: “Cada fin de semana enterramos a un runner”.
Se n’han fet ressò molts mitjans, no cal dir que accentuant les seves paraules
amb comentaris que fan por. Amb tots els respectes li he de dir al senyor
doctor, i als diaris, que això no és veritat, en absolut. He estat investigant
acuradament què és el que ha passat recentment, i la conclusió és aquesta:
L’any passat, a Catalunya, no es va morir ningú corrent. A Espanya van morir 9
corredors en curses d’asfalt i de muntanya: a Gijon, Sariñena, Aranjuez,
Valladolid, Castelló (dos), Cantàbria, Saragossa i Tenerife. I en el que portem
del 2017 s’ha mort un corredor a la mitja marató de Saragossa, i un altre a
Fuengirola, tres dies després de patir un desmai mentre entrenava. Molt
lamentable. Però d’això a dir que es mor algú corrent cada setmana va un
abisme. El cardiòleg és un metge eminent. Indiscutible. Però, una cosa és
estimular la necessitat de fer-se controls mèdics i una altra és crear
alarmisme. Les morts corrent són mínimes en comparació amb l’enorme quantitat
de practicants. On s’ha de posar èmfasi és en tractar de reduir el
sedentarisme, que, com ha dit el Departament de Salut aquests dies, causa més
de 3.000 morts a l’any a Catalunya. Fins diumenge que ve, correu molt. De
pressa o a poca poc, però molt.
L’alarmisme
sobre les morts a les maratons
09-04-2017
Amics i amigues, quan es mor algú corrent, com
dissortadament va succeir a la mitja marató de Saragossa de fa uns dies,
acostumen a sorgir veus que creen alarmisme. Només calia llegir els comentaris
dels diaris digitals que duien la notícia. Em recordaven l’enrenou que es va
produir fa cinc anys a casa nostra, quan, en referir-se a la mort sobtada dels
esportistes, un metge la va dir grossa en un diari, afirmant: “A totes les
maratons de Barcelona hi ha desmais, crisi d’arítmia i, amb freqüència, morts”.
Vaig replicar-li amb una carta al mateix diari tot dient: “Que em disculpi el
senyor metge, però no és cert. A la marató de Barcelona, després de les 34
vegades que s’ha celebrat, només s’ha mort un corredor. És molt de lamentar,
però només ha passat un cop”. De cap manera es pot parlar de que hi hagi
“...amb freqüència, morts”. El metge, eminent per cert, no estava ben informat,
perquè les morts sobtades en les maratons no són gens freqüents. Precisament,
en una investigació realitzada a Estats Units sobre 11 milions de corredors que
havien participat en maratons i mitges maratons durant deu anys, es van trobar
que només havien mort 42 mentre corrien. L’equivalent a una mort per cada
259.000 participants. S’ha de dir que prevenció i controls, per descomptat. És
més, crec que més tard o més d’hora, com es fa en molts països, farà falta un certificat
mèdic per córrer maratons. Però crear alarma, de cap de les maneres. Fins
diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
La cursa del
Corte Inglés, un motiu per enganxar-se al córrer
02-04-2017
Amics i amigues, la Cursa d’El Corte Inglés té molts
adeptes i detractors. M’afanyo a dir que un servidor és dels primers. No sé
exactament el per què, però és així. No acabo d’explicar-me perquè no em
molesta veure-hi a participants disfressats de llangardaix, de Superman o de
nevera, una cosa, que en una marató, per exemple, em fa mal als ulls perquè em
sembla que la prostitueixen. Potser no em sap greu perquè penso que en aquesta
cursa, malgrat la disbauxa, malgrat el perill dels que es creuen davant teu,
malgrat els gossos, malgrat la trampa dels que s’hi afegeixen en el Km 4 o 5,
també serveix per a que molts que hi participen per primer cop s’enganxin al
córrer per sempre. Conec a qui és contrari a fer-la perquè la considera una
charlotada. No és el meu cas. M’agrada. I fins i tot, crec que els seus
excessos són una part essencial de la mateixa prova. No m’agrada gens
-disculpeu la radicalitat- que hi hagi corredors que corren una cursa espitjant
un carret amb un nen a dintre. Però en aquesta, on n’hi ha centenars, em
diverteix veure’ls. Cap, però, tan insòlit com el que m’ha avançat aquest matí:
un xicot n’espitjava un, on, en lloc d’un nen, hi duia, pel que m’ha semblat,
la seva sogra, una voluminosa senyora, més feliç que un ginjol. Això és, en
essència, la Cursa d’El Corte Inglés. Fins diumenge que ve, correu molt. De
pressa o a poc a poc, però molt.
26-03-2017
Amics i amigues, actualment, baixar de 3 hores a la
marató és molt difícil. I de 2 hores i mitja, una proesa. I cada cop ho és més.
Si més no a la de Barcelona. A la d’aquest any, només 350 participants de
Catalunya i de la resta de l’Estat l’han fet en menys de les famoses 3 hores.
Dic que només perquè, per comparació, i per posar un exemple, fa trenta anys,
el 1987, amb set vegades menys corredors i corredores que l’altre dia -perquè
en aquella època això de la marató la fèiem quatre tocats de l’ala-, van ser
460; cent deu més que ara. I si ens fixem en els que baixen de les 2 hores i
mitja, les dades actuals són dramàtiques. Aquest any no hi ha hagut cap atleta,
ni català ni espanyol, que ho hagi aconseguit, i aquell any ho van fer 21. És
bastant inexplicable. Tenint en compte que cada cop hi ha més maratonians i
maratonianes, sorprèn que no sorgeixin els que siguin capaços de fer millors
marques. Només se m’acut que la raó està en que anys enrere, l’objectiu
fonamental dels participants en una marató, per populars que fóssim, era baixar
de 3 hores, per la qual cosa ens entrenàvem molts quilòmetres cada setmana, i
ara, la finalitat és baixar de 4, i, en general, se’n fan molt pocs per
preparar-la. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però
molt.
Mor Ed
Withlock, el millor maratonià longeu
20-03-2017
Amics i amigues, hi ha persones que, tot i no
conèixer-les personalment, et són molt properes per la raó que sigui. I en
desaparèixer, et sap greu com si fossin amics teus de tota la vida. És el cas
del canadenc Ed Whitlock, una
llegenda de l’atletisme que s’ha mort aquest dilluns passat a l’edat de 86
anys. L’admirava des de fa temps. Des que vaig començar a assabentar-me de les
seves proeses atlètiques en una edat avançada. De la última en vaig fer esment
fa dos mesos: córrer una marató l’any passat, amb 85 anys, per sota de les 4
hores. Sembla increïble, però va fer 3 hores 56 a l’octubre, a la marató de
Toronto, cinc mesos abans de la seva mort per un càncer. Sorprenent a més no
poder! Com inaudites eren les marques que, de molt gran, va aconseguir. Tot i
que havia corregut mig fons de jove, els seus registres no havien estat res de
l’altre món. Però després de jubilar-se es va dedicar a la llarga distància
fins esdevenir un maratonià prodigiós. Ostentarà per sempre l’honor de ser el
primer home al món de més de 70 anys capaç de baixar de les 3 hores en la
marató; en concret, 2 hores 58 quan en tenia 74. Amb això està dit tot.
S’entrenava sempre, per cert, donant voltes a un circuit de 500 metres que
circumda el cementiri de la petita ciutat on vivia. Un lloc on reposaran les
seves restes per sempre més. Tot i que, com deia, no coneixia a Ed Whitlock, el
trobaré a faltar. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc,
però molt.”
Ramon Oliu,
el creador de la marató de Barcelona
05-03-2017
Amics i amigues, la setmana que ve se celebrarà la
Marató de Barcelona. No sé si se sap prou que l’artífex i impulsor de la
primera va ser Ramon Oliu, un químic
nascut a Cantonigròs que vivia a Estats Units i a mitjans dels setanta va venir
a Catalunya enviat per l’empresa on treballava. Havia corregut la marató de
Nova York i, fascinat per la prova, va interessar-se per saber quan se’n
celebrava una a Barcelona. Li van dir que no es feia cap marató popular a
Espanya. Només una cada any per a atletes federats, a diferents llocs, que era
el campionat estatal. I va ser llavors quan l’Oliu, un home dotat d’unes
capacitats excepcionals, va decidir organitzar- la el 1978. No li van donar
permís i la va fer a Palafrugell, fins que, dos anys més tard es va poder
celebrar la primera a Barcelona. Segurament, tot el que té a veure amb el
moviment popular del córrer, que havia començat a Estats Units a finals dels
seixanta, hauria arribat més tard o més d’hora. Però se li reconeix a Ramon Oliu, que va morir fa 12 anys,
haver engegat la primera marató popular, origen de tot el que ha anat
significant el córrer a Catalunya. I així es recorda en un monòlit que hi ha en
el seu honor, a prop de la sortida i arribada de la de l’any 80 i de l’actual,
a tocar de les fonts de Montjuïc. Moltes gràcies, Ramon. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a
poc, però molt.
La nostàlgia de la marató
25-02-2017
Amics i amigues, malgrat esperava córrer la marató de Barcelona, aquest any
no la podré fer perquè no em recupero d’una lesió que arrossego fa mesos. El 12
de març, dia de la prova, us envejaré molt. Trobaré a faltar la il•lusió de
sortir de casa d’hora per anar a córrer-la. Trobaré a faltar la trobada amb els
companys i companyes de l’ànima que la faran. Trobaré a faltar l’esclat
d’emoció de la sortida. Em faltarà, aquell dia, el goig de veure els carrers
plens de gent i buits de cotxes. Em faltaran els crits d’ànim dels coneguts i
desconeguts. Enyoraré el soroll dels tambors que ensordeixen per estimular-te.
Em faltarà el somriure de la nena que t’ofereix aigua a l’avituallament.
Trobaré a faltar l’amorós xiulet de les catifes de control del xip en trepitjar-les.
Trobaré a faltar el salt que et fa el cor en veure els senyals dels kms 21, 30
i 40. Fins i tot, enyoraré el clàssic defalliment de la zona del Litoral.
Enyoraré el moment en que al Paral•lel se’t comencen a humitejar els ulls
perquè veus que arribes. Enyoraré les abraçades de la família com si tornessis
de les creuades. Trobaré a faltar el petó de la noia que et posa una medalla.
Aquell dia, amics i amigues, compadiu-me, perquè m’haurà faltat l’emoció
d’acabar per 32ena vegada la marató de la meva ciutat. Tanmateix, encara sort
que, passada la commoció, aquella mateixa nit podré començar a somiar amb la
del 2018. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però
molt.
Contra
l’ansietat, córrer i llegir
19-02-2017
Amics i amigues, tinc una debilitat pels llibres sobre
córrer. Aquesta setmana, en una tarda, me n’he empassat un que acaba de
publicar l’escriptora Empar Moliner amb el títol “De què fuges, qui et
persegueix?”, que va de les seves vivències de maratoniana de darrera fornada.
En tinc un munt d’aquests llibres de corredors. De fa anys, com L’essència del córrer, que va escriure
l’artífex de la marató a Catalunya, l’enyorat Ramon Oliu el 1979, fins als últims de l’Arcadi Alibés, la Núria
Picas, l’Albert Jorquera, en Kilian Jornet, en Marc Cornet, el Murakami...Llegir-los
i rellegir-los m’inspiren. També en tinc de metges corredors. Del Dr. Pere Pujol i del Dr. Sheehan, dos gurus del córrer dels anys vuitanta: uns tresors
perquè en aquella època eren pocs els metges que recomanaven fer exercici, i
menys encara córrer. Un altre de Luis
Rojas Marcos, el famós psiquiatre sevillà resident a Estats Units, que
recomana als seus pacients que corrin abans de prendre medicaments per a
l’ansietat. Coincideix amb la catalana Dra. Eva Ferrer, que diu el mateix en un dels seus llibres: que córrer
tres cops per setmana entre mitja hora i una hora, amb certa intensitat,
resulta millor que prendre pastilles per a la depressió. M’estimulen molt els
llibres dels metges corredors. Sempre penso que si ells corren, no pot ser
dolent. Fins la setmana que ve, correu molt. De pressa, o a poc a poc, però
molt.
Falta un mes
per a la Marató de Barcelona
12-02-2017
Amics i amigues, d’avui en un mes exacte correrem la
Marató de Barcelona. Aquell dia no haurem dormit gaire a la nit, o gens, però
tant se val. Farem una de les coses més importants de l’any. I si és la primera
que correm, no serà de l’any sinó de la vida. A la sortida trobarem corredors
que ens diran que no estan gaire bé. Els perdrem de vista tan punt soni el
tret. Ens aplaudirà gent desconeguda. Ens ovacionaran els guiris a la plaça Catalunya. Durant tot el recorregut els nens
pararan la mà perquè els hi colpegem en senyal de complicitat. Potser avançarem
algú. Segur que ens avançaran molts. Aquell dia gaudirem. Aquell dia patirem,
sobre tot a partir del km 30. Haurem d’acceptar que patir en una marató és el
que toca. Superat el mur que ens trobarem al 32 o al 34, ens creixeran unes
ales a l’esquena per ajudar-nos a acabar. Arribant a la plaça Espanya ens
semblarà que és més bonica que a la sortida. Passarem el senyal del km 42 i ens
emocionarem. Passarem pel mig de les Torres Venecianes i ens semblarà que també
estan emocionades. Trepitjarem la línia d’arribada i ens semblarà que entrem al
paradís. Plorarem de felicitat amb el mateix dret que el que hagi guanyat la
cursa hores abans. Ens abraçaran els nostres com si tornéssim de la guerra.
Se’ns haurà arrugat una mica la pell pel sol. Se’ns haurà desarrugat molt
l’ànima. Falta un mes exacte per a la marató. Queden 28 nits per somiar-hi.
Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Córrer a
Catalunya ve de lluny
05-02-2017
Amics i amigues, se sap que a Catalunya som pioners en
matèria esportiva. Potser, però, no és gaire sabut que a Barcelona es va córrer
una cursa a peu a finals del segle XIX, el 9 de desembre de 1898, reconeguda
oficialment com la primera de la història a la Ciutat Comtal. La van fer cinc
ciutadans, el monitor d’un gimnàs, tres alumnes i un mestre d’esgrima. Van
sortir a les cinc de la matinada, quan encara era fosc, perquè la gent no els
prengués per bojos, i van fer el mateix recorregut d’un tramvia que anava de la
Rambla a Sarrià, anar i tornar. Uns 14 quilòmetres que van fer en 55 minuts. No
està gens malament, sobretot tenint en compte que l’entrenament l’havien fet
donant voltes en una sala del gimnàs. Però el córrer a Catalunya encara ve de
més lluny. Del segle XVI concretament. Està documentat a l’Arxiu de la Corona
d’Aragó, que l’any 1590 es va celebrar al poble d’Albesa, a prop de Lleida, una
cursa que està considerada com la més antiga d’Espanya. Es va fer, segons
consta, “per mostrar la potència dels joves”, i era una fèrria disputa entre
els seus habitants i els de les poblacions veïnes. El premi per al guanyador va
ser una cordera, és a dir, una ovella petita. Per rememorar la cursa, al poble
se’n fa una al setembre des de fa anys, i el premi per al primer i la primera
és, precisament, una cordera. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a
poc a poc, però molt.
A Catalunya les
marques a la marató no milloren
29-01-2017
Amics i amigues, és sorprenent que, malgrat cada
vegada hi ha a Catalunya més atletes que corren la marató, els que
aconsegueixen marques de qualitat són molt pocs. Tant en homes com en dones.
Certament, revises les classificacions de fa vint-i-cinc o trenta anys, per
exemple, i te n’adones que el nivell general ha baixat moltíssim. En tots els
casos. En el dels populars -que no és un drama, per descomptat- i en els dels
professionals, que aquest si que és preocupant. Si mirem el rànquing català de
les 50 millors marques de tots els temps a la marató d’homes, dels últims anys
només n’hi ha set. Totes les demès són de fa molt; algunes de fa 32 anys, com
la d’Alfons Abellan, que amb 2 hores
i 13 minuts es manté com la novena millor de tota la història. I pel que fa a
les dones, passa el mateix. Dels 20 millors temps de sempre, només tres són
relativament recents. Els altres disset es mantenen en els llocs preferents del
rànquing des de fa dècades. Per posar un exemple, Maria Luisa Muñoz, que amb 2 hores i 28 minuts figura com la
primera, va aconseguir la marca fa vint-i-un anys, la segona en fa setze, la
quarta i la cinquena vint-i-sis, i així successivament. No sé on està la raó.
Però el cert és que a casa nostra fa molt temps que no sorgeixen maratonians i
maratonianes de nivell. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a
poc, però molt.
Corredors a
la quarta edat
22-01-2017
Amics i amigues, cada cop hi ha més gent d’edat
avançada que fa esport, i sovint apareixen notícies als mitjans sobre
esportistes grans. Fins i tot centenaris, com ha estat el cas fa uns dies, en
què un francès de 105 anys, de nom Robert
Marchand, ha batut el rècord del món de l’hora de ciclistes de la seva
edat. S’ha dit d’ell que és l’esportista més vell del món. Però no és així,
perquè n’hi ha dos que practiquen atletisme, el japonès Miyazaki i el polonès Kowalski,
que tenen 106 anys; un més que el ciclista francès. I hi ha bastants casos
d’esportistes de la quarta edat en actiu. També a casa nostra: el barceloní Valentí Huch, que amb 97 és l’atleta
federat més gran d’Espanya, participa habitualment en els campionats de
veterans. A mi em fascina, més enllà de les marques que puguin fer, el fet que
aquestes persones tinguin encara la il·lusió de pujar a una bicicleta, o
posar-se unes sabatilles. Les marques, deia, no importen. No obstant això, s’ha
de dir que hi ha casos d’atletes longeus que aconsegueixen uns temps
extraordinaris. Com el canadenc Ed
Whitlock, que amb 85 anys ha corregut fa tres mesos la marató de Toronto en
3 hores, 56 minuts i 34 segons. Per cert, l’home, als 74 anys, va fer 2 hores
58 minuts en la mateixa prova. Repeteixo, una marató als 74 anys per sota de 3
hores i una altra als 85 per sota de 4. Fins diumenge que ve, correu molt. De
pressa o a poc a poc, però molt.
Nostàlgia
per una botiga emblemàtica
15-01-2017
Amics i amigues, quan començava a córrer, eren poques
les botigues a Barcelona que es dedicaven a vendre sabatilles. I menys encara
les que et podien assessorar. En aquest sentit, va ser un esdeveniment que el
1984 se n’obris una a la carretera de la Bordeta, a prop de la plaça d’Espanya.
Una tenda que pel carisma del seu propietari, l’atleta Domingo Catalán, estava sempre plena a vessar de gent per
demanar-li consell. Sobre unes sabatilles i sobre el córrer. Tothom volia
xerrar una estona amb qui era campió del món dels 100kms (ho va ser tres cops,
amb un temps de rècord, per cert, de 6 hores 15 minuts a Niça, una marca
superada molt poques vegades des de llavors). Aquesta botiga emblemàtica, que
no crec que m’equivoqui si dic que tots els que formen part del món del córrer
la coneixia, a la tenda i al seu amo, va tancar les portes fa dos anys i mig.
Com els hi passa a molts comerços familiars, no va poder suportar la
competència de les grans superfícies i les grans empreses de vendes per
Internet. Va ser un sotrac, perquè els fidels vàrem perdre la possibilitat
d’anar a aquell establiment que havia estat una mena de temple del córrer. Però
el món dels negocis és implacable: malgrat els competidors no poden oferir el
tracte exquisit i el consell d’amic del Mingo, feia temps que no s’hi guanyava
la vida i va plegar. M’hauria agradat rememorar una altra cosa. Però la vida és
així. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Nadal de
corredors a la carretera de les Aigües
09-01-2017
Amics i amigues, el dia de Nadal passat vaig anar a la
Carretera de les Aigües -un lloc emblemàtic de Barcelona per als que tenim la
dèria de córrer- i la vaig veure més plena que mai de corredors i corredores.
Em va alegrar també veure que cada cop son més els que fan el mateix que fem
uns quants amics des de fa més de vint-i-cinc anys: cada dia de Nadal pel matí,
al pla dels Maduixers, aplegar-nos i fer el vermut després de córrer. Com
nosaltres, diferents grups es reuneixen en un acte simpàtic per felicitar-se
les festes. I també, cadascú hi du alguna cosa. Escopinyes, embotits, neules, i
sobre tot cava. I és que aquest dia, només faltaria, tots bevem cava en lloc de
l’aigua de la font de la Maduixera (més coneguda, per cert, com la font d’en
Margalef, el nom d’un amic que hi va posar una mànega de plàstic groc al
brollador que hi havia fa anys, perquè rajava molt malament i et mullaves més que
bevies). Impagable, deia, veure l’ambient de xerinola a la Carretera de les
Aigües, amb tanta gent brindant plegats, tot desitjant-nos felicitat els uns
als altres. Tant de bo sigui així. Aprofito per desitjar també el mateix als
amics i amigues que m’escolteu: que tingueu un molt bon any 2017 en lo
personal, i, de passada, unes molt bones marques pel que fa a les curses. Fins
diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
El valor del
record del món de la marató
18-12-2016
Amics i amigues, el bon periodista i escriptor Martí Perarnau, ex atleta olímpic, diu
sempre que si es fessin més comprensibles a la gent les marques
estratosfèriques d’alguns, l’atletisme potser aconseguiria més popularitat. Es
refereix a que, per exemple, s’hauria de dir que el salt de llargada del rècord
del món de Mike Powell (8m95) suposa
el mateix que saltar per damunt de tres cotxes junts; o que els 2m45 del salt
d’alçada de Sotomayor és com fer un
bot i passar per damunt d’una porteria de futbol. En aquest sentit, i a
propòsit del rècord del món de marató de què parlàvem diumenge passat: les
2h02.57 de Dennis Kimetto, equival,
per fer també un paral•lelisme, a fer ni més ni menys que 105 sèries de 400
metres seguides, a 1 minut 10 segons cadascuna. Els populars que escolteu això
sabeu de què estem parlant. Sabeu el que és fer unes sèries per a la preparació
d’una marató. Sabeu que són mortals. Sabeu que només et salva el minut o els
dos minuts de recuperació que t’has establert per descansar entre mig d’una i
altra. Sabeu l’exigents que són i que en fer-ne vuit o deu de 400 metres acabes
fet pols. Dons bé, en Kimetto i els
kenyans i etíops que fan un temps semblant al d’ell en fan més de cent sense
parar, a 1,10, i sense ni un segon de recuperació. Sense dubte, són d’una altra
galàxia. Fins passat festes, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Fer una
marató en menys de 2 hores
11-12-2016
Amics i amigues, en el nostre món del córrer hi ha una
incògnita: la de si l’home podrà algun dia baixar de les dues hores a la
marató. Uns analistes diuen que sí i uns altres diuen que no. Fa quatre anys,
uns estudiosos nord-americans del tema, van arribar a la conclusió que la
distància es podrà córrer en menys de 2 hores a partit de l’any 2030. Però hi
ha molts científics que asseguren s’ha arribat al límit i l’esser humà no podrà
baixar mai de les 2 hores. Jo no soc científic però crec que s’equivoquen. Fa
cinquanta anys -quan el rècord del món era de 2h15 i es trigava molt temps a
reduir-lo- també hi havia els que deien que no es podia rebaixar més. I en fa
trenta, recordo que es deia que no s’aconseguiria mai córrer una marató a un
ritme de 3 minuts el quilòmetre i fer menys de les 2h08 que ostentava el
britànic Steve Jones. Segurament,
els escèptics pensaven en l’home blanc. Perquè, des que els africans fan
maratons, el rècord el redueixen cada dos per tres. Estic convençut que es
baixarà de les dues hores. I aviat. Només cal pensar que fa poc, el kenyà Dennis Kimetto va fer 2h, 2 minuts i 57
segons. A un ritme, per cert, de 2.55 el quilòmetre. Fins diumenge que ve,
correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Existeix l’ obsessió
pel córrer?
27-11-2016 18:01
Amics i amigues, des de fa uns dies circula per les
xarxes socials un documental amb el títol Running,
la gran obsesión que està tenint molt ressò, i el seu director està sent
entrevistat per diversos mitjans, on s’esplaia parlant dels terribles perills
que té el córrer. L’home ha dit a Rac1 coses com: “Hi ha ‘runners’ que es
comporten com a drogoaddictes” o “Les consultes dels psicòlegs s’omplen de gent
que estan perdent la feina o tenen problemes familiars per culpa de córrer
massa”. I en el documental, que em vaig afanyar a veure, es diu que “córrer
s’ha convertit en una patologia clínica”, que “alguns corredors es moren
corrent”, que és “una addicció, “un trastorn psicològic” i un llarg etcètera de
perles que et deixen garratibat. Crec que tant les respostes a les entrevistes
com el documental estan plens de tòpics oportunistes. Aprofita l’esclat d’una
activitat que creix sense parar per criticar-ne la seva pràctica, per tal, al
meu parer, de congraciar-se amb els inactius que tenen aversió a moure’s. No
conec a cap dels addictes a córrer que necessitin tractament. Excepte una mica
de fisioteràpia de tant en tant, no els hi falta anar al psicòleg, ni fins i tot
gaire al metge de capçalera. Potser el documental tindrà èxit entre els
sedentaris, però a nosaltres, el seu missatge, no ens traurà l’afició de
córrer. Constato (constatem) que els avantatges de fer-ho són infinitament
superiors a quedar-se a casa en un sofà mirant documentals. Fins diumenge que
ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Barcelona
acull 8 curses cada mes
20-11-2016 17:54
Amics i amigues, el córrer gaudeix de molt bona salut
a Catalunya. En vam parlar fa uns diumenges en referir-nos a l’impressionant
nombre de curses que se celebren a l’any: 2.000 en tot el territori. Ara
voldria referir-me a les de la ciutat de Barcelona. N’hi ha 62. En algunes,
aprofitant l’estructura, fan dues o més distàncies. I afegint una triatló, una
aquatló, tres curses d’orientació i les de muntanya que es fan a Collserola, se
celebren gairebé 100 curses a l’any, 97 per ser exactes. Una observació
important és que l’increment ha estat espectacular en els darrers temps. Diria,
tot de passada, que coincideix amb el reeixit retorn de la marató. En concret,
en deu anys -des del 2006 al 2016- s’han multiplicat per tres el nombre de
curses a Barcelona. Per no dir que la diferència és estratosfèrica quan es
compara amb fa trenta anys, quan va engegar l’anomenat boom del córrer. És per
quedar-se de pedra en comprovar l’evolució: llavors eren exactament set i ara
són cent. No és estrany que hi hagi qui es queixi, fins i tot amb cartes als
diaris, perquè “no pot circular amb el cotxe per culpa de les curses”. A mi
m’agrada molt que sigui així: que, si més no, els diumenges, la ciutat sigui
pels ciutadans a peu (i pels que correm) i no únicament pels automobilistes. Fins
diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Les trampes
a les maratons
14-11-2016
Amics i amigues, aquests diumenge s’ha corregut la
famosa marató de Nova York, una prova emblemàtica on n’hi hagi, farcida d’anècdotes,
a quina més curiosa. Com aquella de l’any 1980, on la cubana Rosie Ruiz va fer menys de tres hores,
que era la marca mínima que li havia de permetre córrer la de Boston dos mesos
després. Però es va saber que havia fet trampa perquè no va fer tot el
recorregut. Es va descobrir a Boston, precisament, on també en va tornar a fer.
En aquest cas molt sonada perquè va entrar guanyadora. Havia aconseguit córrer
en 2h31, el tercer millor temps que cap dona havia fet mai fins aleshores. Va
pujar al podi a rebre la medalla, relaxada, com si no hagués fet res. En cap
control l’havien vist passar. Finalment, uns jutges es van presentar a
l’arribada per dir que l’havien vist incorporar-se a la carrera quan faltava
menys d’un quilòmetre per la meta. Mentre els organitzadors li retiraven els
premis, s’assabentaven, atònits, que a la marató de Nova York, per escurçar-ne
un terç, havia agafat el metro. Trist honor per a la noia: des de llavors, als
participants que retallen en el recorregut d’una marató (en totes n’hi ha més
dels que ens pensem), se’ls coneix com aquells que fan un Rosie Ruiz. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc
a poc, però molt.
Per què mig
milió corren a Catalunya?
14-11-2016
Amics i amigues, no és estrany que em fascini el
córrer. Una afició que creix sense aturador des dels anys vuitanta. Fascinant
en especial pels que som ultra-veterans, tot recordant que durant la dictadura
l’atletisme popular no existia. A vegades em pregunten per què s’ha
popularitzat tant. Per mi, han ajudat moltes coses. Per dir-ne alguna, i en
primer lloc, quan abans només es podia córrer als estadis i s’havia d’estar
federat, a finals dels setanta vam poder sortir a fer-ho al carrer i sense cap
mena de llicència. Una altra: ha estat determinant el naixement d’Internet amb
les enormes possibilitats d’informació sobre la nostra bogeria i la
interrelació que permeten les xarxes socials; fa trenta anys, saber on se
celebraven curses, per exemple, era una epopeia. Una més, la definitiva
recomanació dels metges a fer exercici, no gaire freqüent en el passat. Tot
plegat a fet que ara, que es considera que som més de mig milió els que correm
a Catalunya en les 2.000 curses que hi ha, no tingui res a veure amb fa vint
anys -per no anar més lluny- quan érem només uns pocs milers (dones uns pocs
centenars) els que ho fèiem en les quatre proves que hi havia. En definitiva,
qualsevol temps passat va ser pitjor. També en el que té a veure amb el córrer.
Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Les curses
‘no tradicionals’
30-10-2016
Amics i amigues, relacionats amb el córrer han
aparegut de fa poc temps esdeveniments que no m’atreveixo a dir-ne curses, tot
i que, als Estats Units, on els han inventat, n’hi diuen així sense cap
recança. Em refereixo a les proves d’obstacles on es corre per terrenys amb un
munt d’ensurts: des de brases enceses fins a llacs plens de fang, tots ells
d’extrema duresa, i altres amb un sentit totalment oposat, festives a més no
poder, on als participants els hi llancen pintures en pols pel damunt mentre
corren uns quilòmetres. N’estan sorgint unes quantes a Catalunya i a tot
l’Estat. N’hi diuen Espartans Races, Eternal Running, Crazy Races, Color run... No ens ho hem de prendre com una
frivolitat: els nord-americans han publicat dades sobre aquestes proves on es
veu que tenen cada cop més adeptes. Fins el punt que els participants en
aquestes curses que ells anomenen ‘No Tradicionals’, el 2013 ja superaven en un
milió i mig el nombre de corredors i corredores que al cap de l’any corrien
maratons i mitges maratons. I ves a saber si aquí no passarà el mateix. Malgrat
no ens agradi a alguns, no seria estrany que acabi esclatant, també a Casa
Nostra, aquesta nova moda de, és un dir, córrer. Fins diumenge que ve, correu
molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Les teories
sobre la preparació del corredor
30-10-2016
Amics i amigues, s’acosta la marató de Barcelona i el
moment de començar a entrenar-la. Els que la fareu per primera vegada, a banda
de felicitar-vos per la decisió (una de les millors que haureu pres a la vida),
us recomano que aneu amb compte amb alguns plans d’entrenament per córrer la
prova que hi ha a Internet. M’esgarrifo quan en veig que diuen que n’hi ha prou
amb córrer un total de 25 km a la setmana i 2 o 3 dies. M’agafa un calfred quan
llegeixo que no és necessari fer molts quilòmetres per preparar una marató, i
recomanen no fer mai tirades de més de 2 hores. No us deixeu entabanar. Segur
que els que ho diuen no coneixen prou bé el món dels populars. Per preparar la
seva primera marató, a un popular, home o dona, li és imprescindible, llevat
d’excepcions, fer un mínim de 50 kms setmanals de mitjana durant tres mesos,
una mitja marató i una tirada llarga de 30 kms. El més probable és que aquest
atleta novell faci la marató en 4 hores o més. I si és així, ¿com se li pot
recomanar que per entrenar-la no passi d’una tirada de dues horetes, és a dir,
la meitat del temps del dia de la prova? En la meva opinió, ho passarà
fatal...suposant que l’acabi. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a
poc a poc, però molt.
El paper de
les dones a les curses
23-10-2016
Amics i amigues, cada cop hi ha més dones que corren.
Fins al punt que l’augment que experimenta el magnífic moment del córrer a
Catalunya no seria tan notable si no fos per la contribució que fan les
corredores a aquest fenomen. En totes les curses, el percentatge de dones que
les corren –els entesos en diuen la ràtio- és cada vegada més alt. Actualment
va des de la meitat del total en les de 5 km, fins, excloses en aquest cas les
corredores estrangeres, el 10% en la marató. I és en aquesta distància on
l’augment és més espectacular. En concret, el nombre de maratonianes del país
s’ha multiplicat per deu en deu anys. En números rodons, un centenar de
catalanes van córrer la marató de Barcelona el 2006, i més d’un miler han
corregut la d’aquest any. Podrà dir-se que la ràtio del 10% és molt baixa. Com
que als Estat Units i a altres països corren maratons tantes dones com homes hi
ha qui diu que les nostres no arribaran mai a aquests nivells. Bestieses. La
dona és igual a tot arreu. El que són diferents són les condicions culturals,
socials i econòmiques. I per arribar a la igualtat fa falta temps. Però s’hi
arribarà. I al pas que van, aviat. N’estic segur. Fins diumenge que ve, correu
molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Els
corredors són gent solidària
10-10-2016
Amics i amigues, permeteu-me un joc de paraules: el
món popular del córrer és un món que va més enllà del córrer. En molts casos és
així. Què us he de dir! Va més enllà quan, com veiem en moltes curses, hi ha
corredors i corredores que s’han unit per ajudar els discapacitats que no poden
córrer-les. N’hi ha uns quants, d’aquests atletes anònims solidaris, i cada dia
més: renuncien a fer la cursa i se sacrifiquen espitjant les cadires de rodes
de nens i adults que tenen serioses limitacions. O quan, uns altres, acompanyen
corredors cecs duent-los agafats de la mà. Va més enllà, quan una munió
d’atletes populars, també cada cop més nombrosa, fan allò que es coneix a
l’estranger com el run for charity i
corren proves d’alta dificultat (maratons, triatlons, ironmans, trails de 100
km, etc.) tot recaptant diners del seu entorn per una causa benèfica. I,
definitivament, el món del córrer va més enllà del córrer quan, com es fa
patent cada cap de setmana, hi ha un munt de curses solidàries on els beneficis
nets, ben contrastats, serveixen per ajudar una causa humanitària. Unes mostres
d’altruisme totes elles que, sigui dit de passada, no sé veure en altres
disciplines esportives. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a
poc, però molt.
03-10-2016
Amics i amigues, segur que haureu escoltat molts cops
a xafaguitarres que diuen que això del córrer és una moda que passarà aviat. Jo
fa gairebé quaranta anys que ho sento. Sobre tot ho diuen quan algunes curses
tenen menys participació que un any abans. Doncs, no. Els malastrucs que s’hi
posin fulles, perquè cada dia hi ha més gent que corre. El que passa és que
cada cop hi ha més curses. I això fa que, tot i que creix el nombre de
corredors i corredores -especialment molt el de corredores- potser no ho sembli
quan alguna cursa, com la darrera de la Mercè de Barcelona, perd participants
respecte de l’any anterior. Només cal saber que en quatre anys s’ha doblat el
nombre de curses a Casa Nostra. Aquest 2016, per exemple, n’hi ha dues-centes
més que fa un any. De manera que, entre les d’asfalt, les de muntanya,
triatlons, duatlons, aquatlons i d’orientació, tenim ni més ni menys que 2.000
curses per triar i remenar. Se’ls hi ha de fer saber al apocalíptics que diuen
que el boom es desinfla, que aquesta bogeria nostra gaudeix de molt bona salut.
Sense anar més lluny, aquest cap de setmana s’han celebrat seixanta curses a
Catalunya: que aviat està dit. Fins diumenge que ve, correu molt. De pressa o a poc a
poc, però molt.
18-09-2016
Amics i amigues, en el món del córrer cada cop hi ha
més curses solidàries. Per dir-ho millor, però, s'hauria de dir que cada cop hi
ha més curses que s’autoanomenen solidàries. N’hi ha que ho fan bé i diuen
clarament en el seu reglament: “Tots els beneficis de les inscripcions... (o un
euro, o 50 cèntims, o el que sigui) es destinaran a l’entitat X per a la lluita
contra...(la causa que sigui)”. Però en moltes altres, l’aspecte de la
contribució resulta ambigu i la informació es limita a Cursa solidària en favor de... (el motiu), i prou. No vull dubtar,
en absolut, de la filantropia que deu animar als que engeguen curses d’aquest
tipus. Però moltíssimes no expliquen en cap lloc quina proporció del dorsal va
a parar a la causa que promouen. I, per altra banda, desprès de celebrades les
proves, la majoria no publiquen tampoc enlloc l’aportació neta que han fet o
faran. Tan difícil és dir-ho? ¿No serà que, en molts casos, la solidaritat s'afegeix al nom de la cursa
per atreure inscripcions... i poca cosa més? La transparència és absolutament
necessària. Abans i després de comprar un dorsal d’una cursa solidària, tenim tot el dret a saber quina és la nostra
contribució al projecte que suposem altruista. Fins diumenge que ve, correu molt.
De pressa o a poc a poc, però molt.
Anglicismes
en el món del córrer
11-09-2016
Amics i amigues, hauríem d’aturar la plaga que suposa
l’ús de l’anglès en el món del córrer a casa nostra. No té cap sentit. Al
córrer li diem running; als corredors
runners; als que acaben una cursa finishers; les curses de muntanya són
trails; els entrenadors, trainers;
els entrenaments, trainnings...A
banda, hi ha un fotimer de noms de curses que tenen paraules angleses; des de
les que li han posat Race fins a les Run en tinc comptades més de 60. Es
podria suposar que els organitzadors ho fan per atreure els estrangers que
visiten Barcelona o els pobles de la costa. Però no és així. A les poblacions
de l'interior passa el mateix. Fins i tot, a Igualada fan una cursa on el nom
és tot en anglès: la Igualada Urban
Running Night Show. Per llogar-hi cadires! En el llenguatge dels corredors
i corredores; en els noms de les curses; en els articles dels diaris i
revistes; en els blogs; en les webs; al Twitter, al Facebook...quan es parla de
córrer, els anglicismes són una constant; no al Farwest sinó a Catalunya. Com
si no es pogués dir el mateix en català, que és més bonic. Fins diumenge que
ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
------------------
Amics
i amigues, el que es venia dient, ha passat: la marató de Barcelona del
diumenge que ve s’ha suspès. Això em fa recordar que fa exactament 15 anys, el
2005, també es va suspendre. Tot i que les raons de llavors, van ser molt
diferents a les d’ara. Aquesta vegada ha sigut per la por a que l’allau de
participants (més de 17.000, es deia, i la meitat estrangers) pogués propagar
el coronavirus. Aquell cop va ser perquè eren molt pocs els que corríem la
marató (no passàvem de 3.000) i l’ajuntament va decidir que no se celebrés fins
que no canvies l’organització i la prova agafés un nou impuls. Tampoc ajudava a
que es fes la poca implicació de la ciutat amb la marató. Un diari, per
exemple, va publicar un article d’una firma que prefereixo no recordar, que deia,
textualment, “El año que viene, Barcelona
retirará su nombre de la lista de ciudades que condenan a sus automovilistas a
morirse de asco en un semáforo mientras supuestos atletas ocupan durante horas
la vía pública pretendiendo emular al mensajero Filípides...”.
Afortunadament, la cancel•lació d’ara, no guarda cap similitud amb la de fa 15
anys. Ara no se n’alegra ningú. Vull creure. Fins el cap de setmana que ve,
correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Amics
i amigues, fa quaranta anys, el Dr. Van Aaken, un metge alemany guru del
córrer, va pronosticar que la dona, més dotada per a la resistència física,
arribaria a guanyar a l’home en la llarga distància. Doncs això ja ha començat
a passar. Entre el 6 i el 12 de febrer s’ha celebrat la World Marathon Challenge,
una exigent prova que consta de set maratons en set dies seguits, en set
continents diferents. I aquest any l’ha guanyat una dona, la danesa Kristina
Madsen. Va acumular menys temps que cap dels 30 participants que van acabar
(homes i dones de cert nivell en el món de les ultres). El primer dia van
córrer a Sud-Àfrica , el segon a l’Antàrtida, amb 20 graus sota cero. El
tercer, a Austràlia, el quart als Emirats Àrabs i el cinquè a Europa. Fins
llavors, el primer classificat era el xinès Chen. Però el sisè dia, a Brasil,
va abandonar. I així, la Madsen va guanyar, entrant vint minuts abans que el
primer home. El setè i últim dia, a Miami, va tornar a entrar primera. I amb
3h25 de mitjana de totes les maratons, es va proclamar vencedora absoluta de l’esdeveniment.
Potser, al Dr Van Aaken no li faltava raó. Fins el cap de setmana que ve,
correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Amics i amigues, de fa temps, l’Ajuntament de Barcelona està dient que hi ha massa curses populars a la ciutat i vol limitar-les. Ho ha tornat a dir fa uns dies la regidoria d’Esports a la premsa: ” Tenim un nombre excessiu de curses”. Argumenta que “Estem molestant a molta gent que veu que cada cap de setmana li tallen el carrer. Hem aturat l’oferta totalment, i no deixarem fer més curses noves”. Curiosament, també en la mateixa entrevista, ha dit textualment que “El nostre objectiu és facilitar la pràctica esportiva. Intentem que la gent pugui fer activitat física i esport al carrer”. No ho entenc. Per un costat, el consistori no vol que els veïns es queixin perquè no puguin treure el cotxe del pàrquing per culpa d’uns eixelebrats que fan una cursa pel barri. I per altra banda, ens estimula a que no ens quedem a casa asseguts en un sofà i sortim a córrer. Que hi hagi moltes curses a la ciutat és sinònim de salut pública. I a més a més, no la contaminen. I els cotxes sí. Que no les limitin, per favor. Que ens deixin, si més no els diumenges, ser els amos dels carrers en lloc dels automobilistes. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Amics i amigues, fa uns dies es va celebrar la marató
de Boston, i a les xarxes es va fer viral un vídeo –segurament el vau veure-
amb les imatges d’un corredor que acabava la prova de genolls per terra, fins
arribar a la meta mig mort. A la premsa de tot el món tractaven l’acció amb
titulars enfervorits: “Esgarrifoses imatges d’un infant de marina que va
arribar heroicament al final”, i coses semblants. Sembla ser que l’home és un
veterà de la Marina d’Estats Units que feia la marató -la primera de la seva
vida- en homenatge a tres companys morts a l’Afganistan fa nou anys. I a
Internet, el Twitter bullia amb alabances. Tothom es desfeia en elogis pel seu
comportament i el felicitaven. Doncs ho sento. Jo no el felicito. A la marató,
s’ha de saber dir prou. Més enllà de la seva motivació, molt respectable, voler
acabar una marató, com sigui, arrossegant-se pel terra, és una bestiesa
impròpia d’un atleta. Malauradament, aquest vídeo va ser molt més comentat a la
xarxa que un altre, esplèndid, on es veia com els dos primers acabaven aquella
prova a l’esprint i el guanyador avançava el segon per dues dècimes. Fins el
cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.
Amics i amigues, el diumenge que ve se celebra a
Barcelona la Jean Bouin, la cursa més antiga de les que es fan a la ciutat. Em
refereixo a la d’atletes federats, que es va fer per primer cop el 1920. La
primera popular, l’Open, com en dèiem llavors, va ser l’any 1979, justament
quan els amateurs que corríem érem quatre. Dic que érem perquè un servidor i la
seva dona també la vam córrer. Va ser en un circuit per Montjuïc. Aquell primer
dia, gens acostumats a córrer curses, els participants vam sortir abans d’hora.
S’anava endarrerint la sortida anunciada per a la una. Havia passat més d’un
quart d’hora, quan, inquiets, un grup va iniciar la cursa pel seu compte..., i
tots vam seguir. Els jutges ens van aturar com van poder i ens van fer anar
enrere per començar de nou. Finalment, la vam córrer, però ningú sap quants
metres vam fer. Era una època en què no es mirava prim. Els quatre quilòmetres
previstos, ni de broma; impossible perquè el temps del primer classificat va
ser de nou minuts. Una dada: la inscripció d’aquella primera Jean Bouin Open
costava 50 pessetes, és a dir, 30 cèntims d’euro. Dir el que costa la del
diumenge seria fer demagògia. Fins a la setmana que ve, correu molt. De pressa
o a poc a poc, però molt.
03-06-2018 
