22.3.16

FISONOMIA DE LA CURSA DEL BARRI DE GRÀCIA'2016 "Els 10 Blaus"



Km 0 a l’1

Voler fer una descripció de la quantitat de llocs emblemàtics que hi ha pels carrers on es fa aquesta cursa per Gràcia és impossible. Per altra banda, no sabria fer-ho i em quedaria curt. Com sempre, abans d’escriure una Fisonomia, faig el seu circuit a peu per esbrinar el “què hi ha”, i busco per libres, Internet i la meva memòria, el “que hi ha hagut”. Aquesta vegada ha estat feixuc: el barri de Gràcia va ser un municipi de les rodalies de Barcelona fins el segle XIX, quan si va annexionar, i té una història immensa. Que em disculpin els que hi trobin mancances.

És una cursa que fa cinc anys que se celebra, recuperant d'alguna manera la que en fa trenta  es feia també a Gràcia. Se sortia dels Jardinets, al començament del carrer Gran, i amb un circuit curt acabava a la Plaça de Rius i Taulet. No va durar gaires anys; em sembla recordar que dos o tres. Ara, feliçment, i com no podia ser d’altra manera, Gràcia també té una cursa, com gairebé tots els barris de Barcelona.

Se sortirà de la Plaça d’en Joanic, el nom d'un senyor que tenia molts duros, amo de terrenys del poble de Gràcia quan era una vila. Serà a tocar el començament del carrer  Escorial. Temps enrere, fins els anys trenta del segle passat, hi havia una enorme finca en aquest indret, separada de la plaça per una riera  (l'actual carrer d'Escorial) i una llarga paret. Pertanyia al comte de Santa Coloma i se la coneixia con Can Comte.  Farcida d'altes palmeres, moltes de les quals van romandre fins fa uns vint-i cinc anys (encara se'n conserven algunes en front d'un bloc d'habitatges), el latifundi arribava fins el Carmel.


Plaça Joanic-Carrer Escorial. Anys trenta del segle XX

De sortida es pujarà pel carrer de Pi i Margall, un president que fou de la República el segle XIX. Si sou previsors haureu escalfat abans una bona estona, perquè la pujada, que no s’acaba fins arribar al camp de futbol de l’Europa, és de gairebé un quilòmetre i es fa dir si senyor. Ja m’ho sabreu dir.

En arribar per Pi i Margall Sardenya (carrer que fa frontera amb el barri veí del Guinardó, i d’un nom que fa recordar l’antic vincle de l’illa italiana amb Catalunya) girareu a l’esquerra per pujar-lo, fins, com deia, al camp de l’Europa. A l’esquerra hi veureu un complex de bons habitatges on hi van haver les instal·lacions del club esportiu Hispano Francès fa anys. Un apunt: aquests pisos, mil en total, van ser construïts el 1967 i va ser un dels escàndols immobiliaris més sonats de l’època perquè la zona no era edificable sinó esportiva. Estem parlant dels anys del “porciolisme”, els de l’alcalde Porcioles, amic íntim de Franco. No cal dir res més.

El club esportiu de l’Hispano Francès, per cert, fundat per un grup de catalans i francesos el 1943, tenia seccions d’atletisme, bàsquet i voleibol. Va destacar molt en voleibol, fins al punt que està considerat com un dels grans d’aquest esport a l’Estat. En els anys cinquanta i seixanta no tenia rival en el que llavors se’n deia balonvolea. Va arribar a jugar un Campionat d’Europa i fou moltes vegades el campió d’Espanya i de Catalunya. A finals dels seixanta, quan el Sr. Porcioles els va fotre a fora, se’n van anar al Vall d’Hebron, on estan ara dedicats al tennis.

Continuant la pujada, tot seguit us trobareu, també a l’esquerra, el camp de l’Europa, el club de futbol, ara modest, que temps enllà va ser un dels grans de Catalunya i fins i tot d’Espanya. Fundat el 1907, en els anys vint del passat segle va jugar a la primera divisió durant tres temporades seguides i va arribar a disputar la final de la copa del rei al Bilbao. Va perdre per 1 a 0 en un partit jugat al camp de les Corts del Barça. L’anècdota és que, els culers que van anar a veure el partit, van animar constantment al Bilbao en represàlia a que l’Europa els havia eliminat. A l’Europa hi van jugar alguns jugadors mítics, l’Antoni Ramallets un d’ells. I fins i tot, per reforçar-lo en un partit amistós, Ladislau Kubala. 
Una curiositat: el club té l’honor d’haver jugat el primer partit de bàsquet que es va celebrar a Espanya. Va ser el 8 de desembre de 1922 en el camp de futbol i amb les cistelles penjades a les porteries. L’Europa, se suposa que amb futbolistes, va guanyar al Laietà, que s’havia fundat pocs mesos abans. El resultat també és curiós: 8 a 2.


Els cinc jugadors de l'Europa que van jugar l'històric primer partit de bàsquet

Al cap de munt de Sardenya girareu a l’esquerra per enllaçar amb el carrer de les Camèlies, que a banda de tenir un nom tan bonic, fa baixada. Una cosa que s’agrairà molt després de l’”escalada” que haureu fet. Acabarem de vorejar el camp de l’Europa, i a la cruïlla amb el carrer de Secretari Coloma trobareu el senyal del Km 1.

Km 1 al 2

A Gràcia hi ha moltes cases modernistes, una d’elles la veureu al carrer de les Camèlies, poc després del km 1, a la vostra esquerra. Es tracta de la casa Josep Barnolas, on hi destaca un motiu escultòric a damunt de la porta d’entrada que és curiós: un mico i un gos subjecten un escut d’armes.

I parlant de cases modernistes, un cop haureu deixat Camèlies i agafat Alegre de Dalt per enllaçar amb Balcells, a la cantonada n’hi ha una altra de ben maca a l’esquerra, la Casa Gustà. Fou residència particular de Gustà Bondia, arquitecte i Cap dels Bombers de Barcelona a les primeries del segle passat. Està catalogada com a bé cultural d'interès local de Barcelona. Actualment, la casa és una residència geriàtrica.

Un incís: a les Fisonomies de les curses m’agrada dir alguna cosa de l’orígen dels noms dels carrers. Em sembla que afegeixen coneixement del lloc que trepitgem. Així, el de Camèlies se’n diu (és fàcil deduir-ho) per referir-se a la flor d’aquest nom. El d’Alegre de Dalt per recordar què hi havia una masia en el segle XVIII a dalt de tot, Ca l’Alegre de Dalt, que es va conservar fins fa uns trenta anys. I el de Balcells per honorar a Josep A. Balcells i Camps, un científic dels segles XVII-XIX

Pocs metres després d’agafar el carrer de Balcells hi ha una forta baixada. Curta, uns 25 metres, però pronunciada. Compte, els que vagin massa embalats, de no anar a parar al mig del carrer d’Escorial. Sort en tindran ara; pitjor hagués estat fa anys si hi haguessin caigut perquè el carrer d’Escorial va ser un torrent, el d’en Xirot, un dels molts que hi van haver a Gràcia.

Passat Escorial, el carrer de Balcells canvia de nom i es converteix en el de Mossèn Masdexexart, en honor d'un rector del barri. I pocs metres més enllà torna a canviar-se pel de Sant Salvador. Una raresa: contràriament al que es podria suposar, el nom del Sant Salvador no se li va posar per honorar al sant sinó al d’un important propietari de Gràcia del segle XIX que es deia Sansalvador, tot seguit. Per Sant Salvador anireu a buscar el carrer de Torrent de l’Olla tot travessant carrers l’antiga vila de Gràcia. Metres enllà ens trobarem, a l’esquerra, l’entrada del Col•legi de La Salle, i en front, un bonic jardí, el del Mestre Balcells, compositor i fundador de l’Orfeó Gracienc, una de les entitats amb més solera del barri. Deixareu Sant Salvador just quan, a la dreta, passem la residencia de les Germanetes dels Pobres que antigament es deia Asil Sant Salvador i es mantenia gràcies als veïns, i girareu a l’esquerra per baixar pel Torrent de l’Olla.

No hem dit res del orígens de Gràcia. Ara, que al fer el gir estarem a prop de la Plaça Lesseps, que és el lloc històric on es va començar a crear, fem-ne cinc cèntims. Es diu que uns novicis dels carmelites descalços, anomenats Els Josepets, es van instal•lar en el segle XVII en un convent que estava en el que ara és l'església de la plaça. Amb el temps, al seu voltant van sorgir algunes masies, i al començament del segle XVIII ja hi vivien onze famílies pageses. Més tard s’hi van instal•lar uns primers artesans, i la zona, el 1767, va rebre el nom de Gràcia. En el segle XVIII, tot i que poc poblada, es va anar creant el que fou la seva estructura, entre zona rural i lloc on hi estiuejaven alguns barcelonins benestants. En el segle XIX van començar a proliferar algunes industries del cotó. Aquestes, juntament amb l’important nombre de telers d’artesans, van fer que el poble es convertís en un important centre tèxtil. I a finals d’aquell segle, l’any 1897, Gràcia va ser annexionada a Barcelona.














El que ara és la Plaça Lesseps fou l'origen de Gràcia. Foto de l'any 1845

Un apunt: Gràcia no va estar fora de les lluites obreres de finals del XIX. Durant una d’elles, la Revolta de les Quintes, sorgida per l’oposició a que els joves estiguessin obligats a servir a l’ exercit, la vila va ser bombardejada pel general Gaminde, que intentava fer callar la torre del rellotge de la plaça de la vila (actual Rius i Taulet), que sonava des de feia una setmana cridant als veïns a revoltar-se. La campana es va esquerdar i des de llavors té un so molt característic. Els graciencs, tot i que van haver de rendir-se, varen batejar com El general Bum-Bum el militar que comandava les tropes. Aquesta antiga cançó, que la Trinca va reviscolar, el recorda:

“El general Bum Bum quan se'n va a la guerra
davant dels seus soldats fa tremolar la terra,
damunt del seu cavall, galopa que galopa,
damunt del seu cavall, galopa amunt i avall.
El cavall és de cartró, aparteu les criatures,
el cavall és de cartró, que no es cansa ni té por.
Rampataplam tereré, patapim patapum se'n va a la guerra,
rampataplam tereré, patapim, patapum,
se'n va a la guerra el general Bum Bum".


Gravat del general Gaminde

I poc després de la cruïlla de Sant Salvador amb Torrent de l’Olla no us trobareu el general Gaminde (veure grabat per conèixer-lo), però sí el senyal del Km 2.

Km 2 al 3

Haureu agafat el carrer de Torrent de l’Olla, que no cal dir que en una època llunyana era un torrent que duia aquest nom, és un carrer arbrat a banda i banda, un dels pocs del barri de Gràcia. Fins ben entrada la democràcia es va dir Menendez y Pelayo, els cognoms d’un escriptor de Santander. Però les pressions dels graciencs per a que tornés el nom original van ser exitoses, i així va ser, el 1987. Com a anècdota, durant les reivindicacions, els veïns enganxaven damunt de les plaques el nom de “Torrent de l'Olla”; algú que no hi deuria estar d’acord va arrancar un tros d’una placa i es va poder llegir durant un cert temps: Calle de Menendez de l'Olla.

Torrent de l’Olla avall passareu per davant, a la vostra esquerra, de la Residència Erasmus, un palauet noucentista que ha estat, successivament, un hotel, un bordell, una clínica, i ara una residència per a estudiants, i poc després, a l’alçada de la Plaça de les Dones del 36, girareu a l’esquerra pel carrer de Biada, un home nascut a Mataró que va tornar de fer les Amèriques ple de quartos i va impulsar la construcció del primer ferrocarril a Catalunya, inaugurat el 1848, per fer el trajecte, precisament, de Barcelona a Mataró. La Plaça de les Dones del 36 és una illa interior que es va inaugurar fa uns pocs anys, no sense polèmica, que es manté, perquè hi ha detractors que es queixen de que estigui tancada determinades hores per unes reixes. Consideren, amb raó, que no s’hi escau i és poc apropiat per a un espai dedicat a la tasca que van realitzar les dones durant la Guerra Civil, que van ser empresonades.

Travessat el carrer de Verdi, el de Biada per on venieu canvia de nom per dir-se de la Providència a partir d’ara. Es diu així per un convent de monges clarisses de l’ordre de la Divina Providència que hi va haver durant gairebé cent anys al carrer de Verdi (anomenat pel graciencs carrer de les monges).

Per Providència creuareu la Plaça de Rovira, que honora el nom d’un arquitecte que va guanyar el concurs per urbanitzar l’Eixample. Ell havia de ser qui ho fes, però el govern de Madrid va decidir que fos en Cerdà. Si girem el cap en passar i mirem a la dreta, veurem la seva escultura en bronze, asseguda en un banc de pedra del mig de la plaça, com si estigués esperant el resultat del concurs.


Estàtua de Rovira i Trias

No ens hi entretindreu -altra feina teniu ara, tractant, com sempre de batre la vostra marca d’una cursa-, però certament, la Plaça Rovira té molt atractiu. Tot i que s’ha anat transformant una mica amb el temps: ja no hi puja el tramvia de línia 48 i ha desaparegut el cine Rovira -quan hi van filmar l’any 2002 algunes escenes de la pel•lícula El embrujo de Shangai, un decorat simulava la façana del cine-, la plaça manté la seva placidesa i encant. Manllevo la descripció que l’escriptor Enric Vila Matas feia de l’indret en les Festes de Gràcia de l’any 2009 en un deliciós text que evocava el que hi havia vist en haver-hi tornat després d’uns temps: “Ai, aquesta petita plaça abstreta i avui no tan gris. Forma part de la meva vida. Quan tres anys després d’haver inventariat vaig tornar a ella amb la intenció de repetir la feina, vaig tornar a seure a l’aire lliure en el mateix cafè de feia tres anys i vaig anotar els canvis que s’havien registrat en el lloc. Molt pocs. Seguien les 12 fanals, l’estàtua del senyor Rovira i Trias, les 2 farmàcies, les 4 sucursals de banc, la font, el cartell que anunciava el partit de l’Europa, la sala d’art, la casa dels okupes, la xurreria, la ferreteria, els 3 bars, la parada de taxis, la perruqueria, els fanals, el clochard (segur que era el mateix?), la botiga, l’estanc, la fruiteria, la porta tapiada, el cel blau. No hi havia el quiosc de gelats, faltava un dels llocs de venda de cupons dels cecs, la sandwichería-pizzeria es deia ara cafè Flanders (feia vuit anys que havia deixat de ser una meravellosa bugaderia), no existia ja la cansaladeria i havia entre els arbres una orgullosa pancarta antifeixista”.

Planejant, passat el carrer de Torrent de les Flors, veureu a l’esquerra una casa noucentista de 1925 que té una fornícula buida (ves a saber el què hi havia; un sant no ho crec perquè Gràcia ha estat sempre un barri molt descregut).

Vivenda del carrer de la Providència amb la fornícula buida

Un apunt a propòsit del nom del carrer Torrent de les Flors que heu creuat: ja hem dit que Gràcia estava ple de torrents i rieres i es fàcil que es pensi que el nom és per recordar-ho; però no, en aquest cas no li ve d’això, sinó del fet que l’amo dels terrenys es deia, curiosament, Manuel Torrente Flores. I així, tot i que ara està catalanitzat, el primer nom del carrer va ser Torrente de las Flores, segons ell mateix va demanar que es digués quan va cedir l’espai a l’Ajuntament.

Deixareu el carrer de la Providència  en arribar al carrer de l’Escorial, que ja hem dit que aquest si que era un torrent, que du el nom del poble de Madrid on Felip II va fer construir un imponent monestir. Baixant, passareu per davant d’un també imponent conjunt d'habitatges amb un gratacels, a la nostra esquerra (obra de Francesc Mitjans, el mateix arquitecte del Camp Nou del Barça) que van ocupar part de l'antiga finca de Can Compte, a l’alçada del qual haurem fet el Km 3. Un apunt: les altes palmeres que veureu davant del bloc formaven part de l'entrada de la finca en qüestió. Són quatre i existien fa més de 150 anys.

Km 3 al 4

A propòsit del gratacels del bloc d'habitatges del carrer Escorial per davant del qual  heu passat, anem a fer una mica de safareig. Està relacionat amb la assassinat el gener de 1949  de Carmen Broto, una prostituta de luxe, amistançada, segons es deia, amb un munt d'alts polítics del Règim. Un crim que va commocionar la Barcelona de llavors i  que va inspirar la cèlebre novel•la: "Si te dicen que cai", de Juan Marsé. El crim es va produir a l'interior d'un cotxe Ford Sedan que van trobar aparcat al carrer d'Escorial, davant del que llavors era un descampat (els terrenys del que fou Can Compte) i més tard va ser el complex de vivendes. El succés va ser certament de novel·la i de pel·lícula: la noia  va ser apallissada d'una manera brutal, a cops de massa, per tres homes, coneguts d'ella, per robar-li les joies que duia. Van embolicar el cos de la infortunada Carmen Broto en el seu abric d'astracan, i el van enterrar en el solar de davant. Però van deixar rere seu moltes  empremtes incriminatòries. Dos dels autors es van suïcidar amb cianur abans de ser capturats, i l'altre  va ser condemnat a mort, tot i que li van conmutar la pena a 30 anys de presó. Se'n va fer una sèrie per TVE fa uns anys.





















El cotxe, escenari del crim de Carmen Broto, aparcat al carrer d'Escorial

No sé si, esgarrifats, tot recordant-ho, seguireu pel carrer de l’Escorial fins arribar al d’Encarnació (nom que recorda el dogma de fe del catolicisme), que l’enllaçareu, a la dreta, on s’hi conserven casetes baixes i alguna petita torreta, tres de les quals agrupen tres geriàtrics.

Gràcia és tot un món. Al costat d’una residència geriàtrica hi veureu la Casa dels Músics, on hi ha el que s’autoanomena El Teatre més petit del Món. És un petit local on el músic i compositor Luis de Arquer ofereix els dissabtes, a casa seva, vetllades on interpreta temes de Chopín, Beethoven, Mozart i algunes composicions pròpies, acabant la sessió en un romàntic jardí del XIX a la llum de les espelmes. Una guia turística del TheNew York Times assegura que “Aquesta del carrer d’Encarnació pot ser, per a vostè, la vetllada musical més encantadora de Barcelona “.

Més endavant, passat el Torrent del Vidalet, el carrer d’Encarnació agafa el nom de carrer de l’Or. En el nº 48, on ara hi ha un magatzem, hi va haver a finals del segle XIX la Caixa d’Estalvis de la Vila de Gràcia. No se’n tenen gaires dades. Només un anunci aparegut al diari La Linterna de Gràcia on especificaven les operacions bancàries d’un dia. Aquella jornada constava que “...s’han ingressat amb data d’avui 3.470 pessetes i s’han tornat 190. Gràcia, 12 de maig de 1889”.

Sens dubte, Gràcia és singular. El nom del carrer de l’Or forma part d’un conjunt de noms de metalls nobles i pedres precioses, posats a mitjans del segle XIX a l’urbanitzar places i carrers del que llavors era el poble: Or, Plata, Crom, Diamant, Robí, Topazi, Perla...No per casualitat: en aquella època, l’amo dels terrenys que els cedia o venia els hi podia posar el nom que volgués, i el d’aquests llocs era un joier barceloní. Com sigui, moltes gràcies senyor Rosell -que aquest era el seu cognom- per no haver posat noms de militars o polítics, que és una cosa molt freqüent.

A l’esquerra, a tocar de la plaça de la Virreina, hi veureu tot passant la Casa Rubinat, també anomenada la Casa de l’Or. Atenció a una singularitat: no sé si ho apreciarem, embalats com anirem, però diuen -jo no ho he sabut veure- que els esgrafiats de la façana i el balcons de forja canvien de color depenent de l’angle d’es d’on es miren. I els tons passen del vermell al taronja, i del taronja al groc, aconseguint el mateix efecte que el d’una posta de sol. Ja he dit que ho diuen.


Casa Rubinat

I tot seguit passareu la Plaça de la Virreina, una bonica plaça de Gràcia -que és un barri que es caracteritza per les seves boniques places- i una de les més animades a tota hora. A la dreta, al fons, hi veureu l’entrada de l’Església de Sant Joan, edificada el 1884. Anys abans, la plaça estava ocupada per un palauet que el virrei Amat hi tenia per estiuejar. Li va regalar a la seva esposa, la virreina, a l’igual que va fer amb el que hi ha a la rambla de Barcelona. L’home, que s’hi va casar per tal de rentar l’honor tacat per un nebot seu després que aquest plantés a la noia, que professava en un convent, no sabia com complaure-la i l’obsequiava sovint amb “petits” regals. Al bell mig de la plaça hi ha una bonica font amb l’escultura d’una noia que du una espiga de blat. A tocar de la plaça hi va néixer Joaquim Blume, un gracienc il•lustre a qui es considera el millor gimnasta català i espanyol de tots els temps. Va morir l’any 1959, quan en tenia vint-i-sis i estava en la seva plenitud com a esportista, en un accident d’aviació.

Carrer de l’Or endavant travessareu el carrer de Verdi, un dels més emblemàtics del barri, on hi ha, a pocs metres d’on passarem, el famós Cine Verdi. Diguem-ne quatre coses: va començar a funcionar en el 1893, com a teatre, el Teatro Moratin. En el segle XX, poc abans de la guerra, va convertir-se en cinema amb el nom de Cine Ateneo; més tard Cine Trebol i en el 1935 se li va posar Cine Verdi. Durant la guerra es va fer servir com a menjador infantil. En la postguerra es va reformar i, a banda de cine, s’hi feia ball en el pis superior. “El Gran Salón Verdi” va ser una sala de ball de molt èxit. Ara és un local referent a Barcelona pel que fa al cinema d’autor. 

Pocs metres més enllà del carrer de Verdi passareu una altra plaça, la del Diamant, no menys emblemàtica. Immortalitzada per la novel·la “La Plaça del Diamant” de Mercè Rodoreda, que casualment no era de Gràcia, i més tard per la pel·lícula del mateix títol, ambdues han servit per a que quedés en la memòria col·lectiva la manera de viure dels graciencs de les primeries del segle XX. Si estirem el coll en passar, veurem de reüll una escultura en bronze de La Colometa, la protagonista de l’obra. També les portes metàl·liques que donen accés a un Refugi Antiaeri de la Guerra Civil que es conserva a la plaça, que es pot visitar. Avui no, però. Ho fareu un altre dia...amb menys pressa. Un apunt: Barcelona va construir més d’un miler de refugis d’aquest tipus per defensar la població dels bombardejos, noranta dels quals estaven al barri de Gràcia, que en conserva alguns.


La Colometa. Plaça del Diamant

Arribareu de seguida al carrer de Torrent de l’Olla altra vegada, i l’agafareu tot girant a l’esquerra per baixar-lo fins el de Terol, del qual en farem uns pocs metres. Ens trobarem aviat la plaça de la Revolució de Setembre de 1868, a la dreta del nostre pas, un espai que era conegut com la plaça de l’Isabel. La raó: quan va ser inaugurada el 1845 estava dedicada a Santa Isabel: Més tard va dir-se de la Reina Isabel II. Els graciencs ho van simplificar i Isabel, a soles, es va quedar. Al subsòl hi ha un Refugi que va ser costejat pels veïns per guarir-se dels bombardejos de la Guerra del 36. El van construir amb uns diners que estaven previstos per a la festa major. Per treure dramatisme, cal dir que al terra de la plaça hi ha unes rajoles de ceràmica que representen diverses escenes de la festa major, precisament, que serveixen a la canalla per jugar a la xarranca. Passareu una mica més enllà per davant del Teatreneu, una sala que a finals del segle XIX era la Cooperativa de Teixidors a Mà de Gràcia, un lloc on es reunien els petits teixidors per tractar de veure com es podien protegir de la mecanització creixent de la indústria tèxtil. A la façana del teatre encara es pot llegir “Teixidors a mà”. I mes endavant us esperarà l’indicador del Km 4.

Km 4 al 5

Deixareu el carrer de Terol i girarem a la dreta per Torrijos (nom d’un militar i polític castellà que va lluitar en la guerra del Francès) per fer-ne cent metres i girar per Ramon i Cajal (aquest posat en honor d’un insigne metge. Tot i que era el premi Nobel de medicina del 1906, no es va saber fins després de la seva mort, que escrivia articles als diaris amb el pseudònim “Doctor Bacteria”).

Parlant de tot, i ara que esteu passant pel carrer Torrijos, cal fer esment al fet de que, en el barri de Gràcia, hi havia fa anys un molt important nucli de practicants de l’espiritisme. En el carrer Torrijos, precisament, hi va viure a finals del segle XIX la que fou una famosa espiritista anomenada Amàlia Domingo Soler. L’espiritisme, tot i que estava prohibit per l’Església Catòlica, va ser una pràctica molt estesa a la Barcelona del segle XIX i fins a mitjans del XX (Barcelona va ser la ciutat on el 1888 es va celebrar el Primer Congrés Internacional Espiritista, amb delegacions que van venir de tot el món) i el barri de Gràcia en fou un exponent bàsic. L’Amàlia, que era una personalitat molt reconeguda amb allò de parlar amb els difunts, va se la directora de la revista espiritista “La luz del porvenir” que s’editava molt a prop, al carrer del Canó. Tanta va ser la seva influència a l’època, que va arribar a convèncer a un grup de diputats per a que presentessin a les Corts un projecte -tot i que no va prosperar- per incloure l’espiritisme a l’educació pública com a assignatura. Ni més ni menys.


Portada del llibre d'Amàlia Domingo

Per Ramon i Cajal tornareu a passar la Plaça de la Revolució de 1868 (ara la tindrem a la dreta) , on hi veurem una casa de principis del segle passat amb una bonica façana esgrafiada en colors crema, verd i vermell de motius florals, i a Torrent de l’Olla girareu per baixar-lo i enllaçar amb la Travessera de Gràcia, just a la cantonada on hi ha la Biblioteca del barri, que m'ha servit molt, per cert, per documentar-me.

Aviat, per la Travessera de Gràcia (una via que es diu existia fins i tot abans de l’era romana), tindreu a la dreta el Mercat de l’Abaceria Central. Un mercat centenari que va néixer a l'aire lliure a la plaça de la Revolució per la qual acabem de passar fa un moment, i es va traslladar aquí a finals del XIX ocupant part del que havia estat la Fàbrica Puigmartí. Una industria que tothom anomenava com el Vapor Nou perquè va ser la primera a Gràcia de fer anar els telers amb les màquines de vapor en el 1839 (a la plaça del Poble Romaní, molt a prop d’on passarem, es conserva una alta xemeneia que recorda la indústria). El Vapor Nou, com totes les fàbriques de l’època que introduïen màquines per estalviar personal, va tenir un munt de conflictes. Van voler calar-l’hi foc l’any 1841 per un vapor importat d’Alemanya, i anys després es va parlar fins i tot d’un complot per matar en Pugmartí, l’amo. Era la fàbrica més important de Gràcia, amb més de 500 obrers, i es va mantenir fins el 1876, quan un incendi la va destruir per complet.

Travessera endavant, passat el carrer Bailen, a la dreta hi havia fa anys una piscina del Club Natació Catalunya i més tard uns banys públics.  El 1970 va obrir una discoteca, la Trocadero, que en posar-se de moda es va convertir en una de les més concorregudes de la ciutat. Va tancar a mitjans dels noranta per unes reformes, però no va tornar a obrir. Ara hi ha un Caprabo. Poc després, abans d’arribar al Passeig de Sant Joan, passareu un edifici modern de color blau, la planta baixa del qual, ara un concessionari de cotxes, fou fa anys el cine Delicias, un dels que feien matinal els diumenges.













El Bingo Musical, un dels shows de la discoteca Trocadero. Anys setanta

En acabar la Travessera,  ja en el Passeig de Sant Joan, veureu, també a la dreta, un petit monument dedicat a Fray Pedro Ponce de Leon i a Juan Pablo Bonet, que en els segles XVI i XVII van fer els primers tractats per ensenyar a parlar els sordmuts. I en un tres i no res arribareu a la Plaça Joanic (Alguns historiadors diuen que és Joanich, i asseguren que el nom de la parada de metro està equivocat i que s'ha d'escriure amb una h final). No ens hi encaparrarem. El que és segur és que era un espai que fa cent anys s'utilitzava coma mercat ambulant pels matins, amb parades de pageses, que van perdurar durant molt temps. D'aquella època encara hi ha un establiment, a l'esquerra, dedicat a la venda de vins anomenat Verema i Collita. La botiga és una de les centenàries de Gràcia, on hi fan degustacions sovint. Atenció, tot i que estareu a l'alçada del Km 5 de la cursa, no us hi podrem aturar per avituallar-vos.

Havent arribat a la Plaça Joanic, al mateix punt de la sortida, haureu fet el Km 5. Tornareo a pujar per Pi i Margall per fer la segona volta idèntica a la primera (repetir l'explicació del recorregut l'estalvio als soferts lectors), acabada la qual entrareu a meta contents, com sempre, per haver fet, segur, una molt bona marca. Sobre tot tenint en compte que la cursa és consagrada. Bonica, però amb una pujada en el primer quilòmetre (i ara altra vegada amb el sisè) per sucar-hi pa.

                                                          ---------o---------

Miquel Pucurull

Web oficial de la cursa: http://cvg.cat/cursa/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada