25.8.19

Cal córrer la marató acompanyat?


Cadascú té la seva teoria. No soc asocial, ans al contrari. Però la marató m'agrada córrer-la sol. Vull dir, sense que ningú m’acompanyi. Per molt bones intencions que tingui,  és molt difícil que el que vulgui anar amb tu tingui exactament el mateix nivell de forma que el teu. I 42 km són molts quilòmetres. Fa anys, en una de les primeres que vaig córrer, la de Barcelona de 1986,   a la mateixa sortida em vaig trobar per casualitat un company  amb qui havia fet la mili. “-Hosti Pucu, quant de temps! Com estàs?” “-Molt bé. Amb ganes que comenci ja la marató” vaig contestar-li, content per retrobar-lo després de més de vint anys. “-Doncs, vinc amb tu”, em va dir. El punyetero estava fort. Portava un ritme viu de sortida. Tant, que em costava molt  seguir-lo i forçava la màquina més del compte. Al voltant del quilòmetre 16, en arribar a Esplugues, em diu…“-Escolta, Miquel, que jo ho deixo aquí. Plego. Visc just aquí al costat”. No m’havia fixat que no duia pitral. Vaig acabar fet caldo. I amb mitja hora més que un any abans. Vaig pensar que no deixaria mai més que els benintencionats m’acompanyessin. I així ha estat. En una marató cadascú ha de fer la seva pròpia cursa.

Miquel Pucurull
25/08/2019 

2 comentaris:

  1. Crec el mateix...
    Altra cosa és que algú, avisant-te abans,et demani d'acompanyar-te uns kilómetres (peró anant al teu ritme).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Txabi. No havia llegit el teu comentari fins avui.Disculpa

      Elimina