Vaig començar a córrer a l’agost de 1979, quan tenia quaranta anys. A l’octubre vaig inscriure’m en una cursa popular, la de la Festa
Major de Santa Coloma de Gramenet, de poc més de quatre quilòmetres. Em va
engrescar la meva filla Elisenda, que llavors tenia 15 anys. Ella va quedar primera
en la seva categoria, i jo -encara no me’n sé avenir-, segon en la de veterans.
Els mitjans eren escassos i els
guanyadors havien de pujar a un podi improvisat fet amb cadires de fusta.
Petites i amb un equilibri precari. Quan repartien els premis de la categoria
de veterans, vaig escoltar que deien “-I, en segona posició de la categoria de
veterans…”. En sentir el meu nom per la megafonia vaig fer un bot cap a la
cadira. Astorat. Sorprès. No m’ho podia
creure. Havia quedat segon en la meva primera cursa. M'afanyo a dir, però, que els veterans aquell dia
només érem tres. Però bé, això rai. No em traurà mai ningú l'alegria que vaig sentir en rebre una
copa (per petita que és -menys de 20 centímetres- és un record que guardo amb especial estima),
ni tampoc l’emoció d’anar cap a casa, pare i filla, amb un trofeu cadascun (ella no, però jo inflat com un gall dindi), per mostrar-lo a la resta de la família.
Miquel Pucurull
31/08/2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada