1.8.16

Cursa d’Horta'2016


Km 0 a l’1

El diumenge 25 de setembre, ben d'hora, ben d'hora, correrem la Cursa de les Festes d’Horta de 2014, una prova de 5 kms que arriba a la setena edició. Una cursa solidaria, els beneficis de la qual aniran a parar a la associació Asdent per lluitar contra la malaltia de Dent. Ho farem sortint del carrer del Tajo a l’alçada del Mercat d’Horta, a diferència d’anys anteriors que se sortia de la plaça d’Eivissa, on hi haurà l’arribada. Curiosament, el Mercat fou traslladat aquí a la meitat del segle passat, després d’estar durant molts anys a la plaça d’Eivissa.

Abans de sortir, potser convé saber d’on ve el nom d’Horta i l’origen de l’indret. El nom apareix documentat l’any 965, a resultes d’una cessió de terres que van fer els propietaris d’un terreny de la zona -la família Horta (o Orta)- a una església de Barcelona. Sembla ser que els Horta (o Orta, ja ho hem dit), que a més a més de ser molt pietosos deurien tenir molts quartos, van finançar la construcció d’una parròquia al voltant de la qual es va començar a formar un petit nucli de cases. No obstant, no és fins a la meitat del segle XVI quan es pot considerar el primer assentament urbà a Horta, a la Plaça de Santes Creus, per on passarem a tocar tot seguit. La vall d’Horta era una zona on abundava l’aigua, la qual cosa va fer que antigament s’hi establissin moltes masies, unes de pagès i unes altres d’aristòcrates, i s’hi creessin molts camps de cultius. Més cap els nostres dies, en èpoques menys llunyanes, Horta va ser un lloc on les classes benestants de Barcelona s’hi feien torres per passar-hi l’estiu. Ves quines coses.

Es considera una de les fotos més antigues que
es conserven d'una cursa.
Carretera d'Horta a Sant Andreu. Any 1903
Una altra cosa a dir sobre Horta és que, segons està documentat, és el lloc on ja s'hi celebraven curses a les primeries del segle passat. I li cap l'honor que en una d'elles es fes la fotografia més antiga de quantes es conserven d'una carrera. Fou el 18 d'octubre de 1903. La van començar onze corredors i la van acabar vuit. Van sortir a prop de Can Gomis, i van fer 14  quilòmetres per la Carretera d'Horta fins el Pont de Sant Andreu i tornar. Se sap, per l'antiga  revista "Los Deportes", el nom del guanyador i el temps: Juan Duran, 48'15". I també es conserva l'inefable crònica de la prova, que deia: "Esperamos que han de verse muy concurridas estas carreras, pues vienen á ser las primeras que en España se celebran de esta clase tan apropósito para arraigar el sport y los ejercicios corporales"

L’espai de la sortida del carrer del Tajo és ample, per aplegar-nos-hi abans de sortir i poder explicar-nos, els uns als altres, el malament que ens trobem i el desentrenats que estem després de l’estiu. No n’hem de fer cas: el que més es queixi serà el primer que perdrem de vista tan aviat com el regidor del districte dispari el tret de sortida de la cursa.

Plaça de Santes Creus. Anys trenta 
Poc després de la sortida, enfilat el carrer del Tajo, trobarem a la nostra esquerra la Placeta de Santes Creus, la que fou, segons deia abans -millor dit, ho diuen els historiadors- el lloc on es va començar a configurar Horta. No ens cridarà l’atenció. Restaurada mil vegades, no hi ha gaires elements a la plaça que ens faci rememorar altres èpoques. En tot cas, una masia del segle XVIII, Can Gras, una de les millors del que fou la població (hi tenia una capella i tot, que servia de parròquia del poble), reconvertida -ai!- en un bar de copes, el Samba-Brasil. I al mig, si ens hi fixem, hi veurem una rèplica de la famosa Font de Canaletes de la Rambla (una de les catorze o quinze que hi ha per Barcelona), i una casa del segle XIX que va ser l’Ajuntament d’Horta, ara convertida en la ludoteca municipal El Galliner.

Seguirem pel carrer de Tajo fins enllaçar amb el Torrent de Can Mariner. A la cantonada d'abans de fer-ho, en una atrotinada casa rural coneguda com Can Ripollet, hi ha la Bodega Massana. Un establiment antic on no hi entrarem perquè estarem pel que estarem, però si ho féssim (també ho podem fer en acabar la cursa), tindríem la impressió que estem en un antic bar de poble. Taules de marbre, pati interior, botes per vendre vi a granel -amb una de curiosa que té forma de rellotge i el punt de les hores són aixetes- i esmorzars potents de forquilla. Ah! i no tenen tele; l'amo diu que així, els parroquians poden parlar de les seves coses més tranquil·lament. Una joia.

Quan una mica més avall trobem a l’esquerra el Torrent de Can Mariner, l’agafarem i copsarem que el barri d’Horta no és una pista d’atletisme (De fet, hi ha alguna cursa popular que sigui completament plana? Totes, on sigui, tenen pujades i baixades. I aquesta déu n’hi do). Amunt, amunt, no abandonarem el carrer -que es diu així per la corrent d’aigua que hi passava fa segles en els terrenys on els senyors Mariner hi tenien la casa pairal- fins trobar el de Martí i Alsina -un pintor del segle XIX considerat com el més important del realisme a Espanya- que l’agafarem a l’esquerra.

Que ningú es cregui que s’haurà acabat la pujadeta. Res d’això, el carrer del pintor segueix pujant...i més encara que l’anterior. Té uns vint metres de pronòstic reservat; després gairebé planeja, però l'ascensió que haurem fet és per sucar-hi pa.

En arribar al final girarem a la dreta per Chapí. I no us feu il•lusions, perquè aquest carrer, que honora a un compositor de sarsuela, també puja una mica. Moltes de les cases són modestes i d’una planta, tot i que n’hi alguna de senyorial, com una que a la façana té esgrafiat l’any que va ser construïda, el 1877. I en arribar al final del carrer i trobar-nos amb la Parròquia Sant Joan d’Horta, un temple que va ser cremat durant la Guerra i la seva restauració va durar 41 anys, haurem fet el Km 1

Km 1 al 2

Arribats a la Parròquia Sant Joan d’Horta -la que va substituir a la primitiva que dèiem abans- girarem a la dreta pel carrer de la Rectoria (no és que hi hagi l'habitatge del rector, que potser sí, sinó que el carrer es diu així), a l’equerra del qual, i encara que no estiguem per orgues, diria que val la pena mirar la bonica rosassa de l’església.

Al final del carrer de la Rectoria (atenció: el carrer és bastant pla -més aviat baixa una mica- i ens suposarà un respir) hi ha també unes boniques cases d’estil modernista. Uns habitatges que ens venen a confirmar que en aquesta zona es va assentar una part de la burgesia de Barcelona a les primeries del segle passat, no la més adinerada, però força benestant.

Girarem a la dreta i baixarem per Eduard Toda -nom de carrer en honor d’un senyor de Reus que va donar moltes col•leccions d’art a la ciutat- al final del qual veurem, a l’esquerra, la piscina coberta del Poliesportiu d’Horta. Girarem llavors a l’esquerra per agafar el carrer de Feliu i Codina -un dramaturg del segle XIX, autor de la lletra de la famosa cançó de "La Dolores"; aquella que fa “Si vas a Calatayud, pregunta por la Dolores...” (els més joves no deuen de saber de què parlo)- i passarem per davant de l'entrada del poliesportiu, seu de la Unió Esportiva d’Horta.

La U.E. Horta, un referent del waterpolo
La Unió Esportiva d’Horta va ser fundada l’any 1953 i des de llavors ha estat fent una feina tremenda al barri per a la pràctica de l’esport, en especial la natació i el waterpolo, els més desenvolupats per l’entitat. No en debades, el primer nom en fundar-se va ser el de Club Natació Horta. A més a més, amb el temps, hi van anar incorporant altres disciplines com el bàsquet, el patinatge i el hoquei sobre patins. En resum, un club de barri amb projecció, del qual han sorgit importants figures. Per anomenar-ne algunes, Xavi García i Gabriel Hernandez Paz, dos dels millors jugadors de waterpolo del món, o el campió del món d’hoquei sobre patins, Fernando Pujalte.

Passada l’entrada del poliesportiu i un casal per a gent gran, girarem a l’esquerra per pujar pel carrer del Canigó i ens trobarem amb el camp de futbol de l’Unió Atlètica d’Horta, un altre equip del barri -en aquest cas fundat abans que el de la natació, el 1922 – que déu n’hi do fins on ha arribat: ara juga a la Regional Preferent, però va fer-ho a la Tercera Divisió durant set temporades.

Una anècdota: en els anys trenta, l’Horta va tenir com a patrocinador l’amo de la coneguda Loteria Valdés de la Rambla. El mecenes, de nom Miquel Valdés, era un dels jugador de l'equip i convidava als companys al final dels partits amb un aperitiu i els hi donava un duro de plata. Ningú dubtava que el bon home estimava el club, però en realitat, el que volia era jugar a futbol. Ho havia fet amb el Barça, i en fer-se gran, ja no podia fer-ho en cap equip de nivell. I així, malgrat la seva edat –tenia més de 50 anys- ho feia en l’Horta. Es diu que el popular loter (la Valdés era la més important administració de tot l’Estat) corria com un esperitat per la banda d’aquest camp pel costat del qual estem passant (ara d’herba artificial i llavors de terra). I sempre, curiosament, amb una boina al cap.

Julián Arcas 
En Miquel Valdés no va ser una figura de l’Horta. Qui sí que ho va ser, i va arribar a jugar amb el Barcelona, fou en Ramon Zabalo. Format en aquest camp de l’Unió, va pertànyer al Barça del 1928 al 1936 jugant de lateral dret. De depurada tècnica, va ser 11 cops internacional amb Espanya. Més endavant, en els anys quaranta, en una època que l’Horta va ser filial de l’Espanyol (també va estar vinculat al Barça en la dècada dels cinquanta), s’hi van forjar altres jugadors destacats, entre els quals en Julián Arcas, que marcava gols a cabassos, i el porter internacional que va jugar també amb el Madrid, José Vicente.

Una curiositat històrica: acabada la guerra civil, l'Horta va haver de refer els seus estatuts, que havien estat redactats en català, per uns altres. Els directius havien rebut una carta en la qual, entre altres ordres, els hi deien: “...entendiendo que al ser todos ustedes de probado españolismo y adictos al Glorioso Movimiento Nacional, han de colaborar al levantamiento moral y patriótico, de que hasta ahora ha estado tan falto nuestro deporte. Tomamos nota de que el escudo de su club no se pondrá en ningún documento oficial ni particular en tanto no lo posean Vds en el idioma oficial castellano, rogándoles, asimismo, que no hagan uso del papel timbrado hasta que también lo tengan en el mismo idioma. Por Dios, España y la Causa Nacional Sindicalista, les saluda brazo en alto...” En resum: el club va passar a dir-se Unión Atlética de Horta...i no en parlem més.

Pujarem pel carrer del Canigó (s’entén que una cursa amb tantes pujades –també baixades, lògicament, però les baixades no es noten mai- passi per un carrer amb el nom de la muntanya dels Pirineus. Disculpeu l’acudit) per anar a buscar el del Doctor Letamendi. Un metge del segle XIX a qui s’honora en aquest carrer per on passarem -que baixa una mica per fortuna- que escrivia versos per aconsellar els seus pacients. Un d’ells, que ens anirà be recordar, esportistes com som, per a gaudir d’una vida sana, aquest:

"Vida honesta y ordenada,
usar de pocos remedios
y poner todos los medios
en no apurarse por nada.
La comida moderada,
ejercicio y diversión,
beber con moderación,
salir al campo algún rato,
poco encierro, mucho trato
y continua ocupación".

Girarem a l’esquerra per agafar el carrer del Pintor Josep Pinós (un retratista de l’època dels Rusiñol i Casas), que puja bastant, i al cap de munt ho farem a la dreta per enllaçar amb el de Lloret de Mar. Passarem pel costat del Parc de la Unitat, un gran pulmó verd enmig dels blocs de pisos i torretes residencials, a l’esquerra, on hem de trobar el Km 2.

Km 2 al 3

De seguida enllaçarem amb el carrer de Porrera -continuació del de Lloret- fins al del Congrés, que l’agafarem girant a la dreta. El primer carrer fa honor al poble del Priorat on en Llach hi té unes vinyes per cultivar-hi un bon vi, i el segon, que baixa, té aquest nom per fer esment a que Barcelona és una ciutat on s’hi fan grans congressos; el nom és bonic, i el carrer també, amb força vegetació a la part baixa de les cases, siguin noves o antigues.

A la nostra esquerra, abans de creuar el carrer del doctor Letamendi, hi veurem l’edifici del Col•legi La Salle, una escola fundada el 1912 pels germans de la Doctrina Cristiana. Més avall, i en el moment de girar a l’esquerra per Feliu i Codina - un dramaturg i periodista del segle XIX- trobarem el Museu Africà a la cantonada. Un museu creat per missioners combonians per donar a conèixer la cultura africana, que compta amb objectes i obres d’art de països i tribus africanes. Està molt bé que hi sigui, però sobta que estigui aquí, acostumats a trobar aquest tipus de locals en altres indrets més cèntrics.

Casalot “Les Tauladetes”
Apropant-nos pel carrer Feliu i Codina al Passeig Universal, que el pujarem girant a l’esquerra, ens cridarà l’atenció un casalot amb aspecte de casa encantada al qual els veïns l’anomenen “Les Tauladetes”, que va fer construir un capità de vaixell a les primeries del segle passat.

Horta és tot un món. Fa un moment parlàvem de Rusiñol. El pintor va viure a Horta. També hi han estat vinculats personatges famosos  com en Màrius Serra, un dels escriptors actuals més reconeguts, que hi ha nascut. Però també anònims, molt estimats pels veïns. Com per exemple en Solé, un antic cambrer del Bar Quimet de la plaça Eivissa, a qui deien “el carabrut” perquè no s’afaitava gairebé mai. Quan es va fer gran tenia una feina que ara ens pot semblar insòlita: s’encarregava de vigilar per les nits un frigorífic per vendre gelats que el bar tenia al carrer. En Solé, cap el tard, s’arribava al bar, es prenia un  cafè i, un cop portes avall, s’ajeia en una llitera plegable al costat de la nevera disposat a  passar-hi la nit. Pel matí, era el primer que saludava els clients que anaven a prendre’s una barreja de vi ranci i anís per començar el dia.

Fotografia recent de l’Aqüeducte d’Horta. 
Està encastat a una casa de nova construcció
Ens enfilarem pel Passeig Universal a la recerca del Km 3 que està al cap de munt del carrer, tot passant per davant de l’Hospital de Nuestra Señora de la Merced. Una clínica per a dones amb trastorns psíquics que regenten unes monges, que ocupa l’espai de Can Quintana, una masia que pertanyia a la finca del mateix nom, de notables dimensions: hi baixava un torrent i hi havia fins i tot un aqüeducte, del qual se’n conserva una part. Hi passarem a tocar. El veurem de reüll: està en el carrer del Cami de la Font d’en Quintana, a la dreta del Passeig per on estem pujant, tot just passada la clínica.

Km 3 al 4

Passat el Km 3 haurem arribat al Passeig de Valldaura. Girarem a l’esquerra per agafar-lo i haurem de mantenir el tipus perquè la pujada continuarà durant una estoneta. El nom de Valldaura recorda un antic monestir de Collserola, una serra que tindrem a prop. Tant és així, que tot corrent pel passeig, a la llunyania, veurem el Tibidabo. Una visió que ens servirà per alleugerir la dificultat de la pujada. (No sé si estic espantant a algú parlant tant de pujades. Espero que no. Però el cert és que de pujades n’hi ha. Baixades també -sobre tot una dintre de poc- perquè de fet, el circuit comença i acaba al mateix lloc. Però és sabut que a qualsevol cursa, les baixades, com si no hi fossin, no es noten).

Seguirem pel Passeig de Valldaura -a l’esquerra habitatges i a la dreta tapies que separen camps d’esports de col•legis i torres de certa categoria- fins arribar al carrer de Salses a tocar del pati del Col•legi Mare Nostrum a la nostra esquerra, on s’haurà acabat la pujada. Semblava que no s’acabaria mai el mig quilòmetre del passeig, però a partir d’ara, gairebé tot serà baixada. 

Girarem a l’esquerra per Salses, un carrer que està dedicat a una senyora que va cedir els terrenys per obrir el carrer, i anirem a buscar el de Venècia -que no cal dir a què està dedicat-, un carrer pla que ens durà fins al de Carles Collet. Farem un tros curt d’aquest agradable carrer de cases baixetes, que honora a un escultor suís del segle passat i arrelat a Barcelona, conegut per les seves obres a l’Abadia de Montserrat, que tenia una singular afició: era col•leccionista de xiulets. 
Recol•lecció de carxofes a la masia de Can Cortada
 Any 1959.
Quan arribem al final del carrer, passada una fàbrica de ceràmica, haurem anat a parar a l’Avinguda de l’Estatut, a quatre passes, davant nostre, de Can Cortada. Actualment un restaurant -qui més qui menys ha anat alguna vegada a un dinar de casament-, originalment era un antic castell construït damunt d’una vila romana del segle I. Més tard, en el segle XI, es va convertir en una masia fortificada amb una torre de defensa per prevenir els atacs feudals, i en el XVIII va ser adquirida per Joan Baptista Cortada, un noble cavaller de Vic amb més duros del que pesava.En girar baixarem pel Camí de l’Església, antigament un camí que conduïa a la primitiva església de Sant Joan, i a continuació pel carrer de Jerez, que és continuació del primer, en el punt on ens hem de trobar el Km 4

Km 4 al 5

Baixant per Jerez tindrem a la dreta l’Avinguda de l’Estatut i una bona quantitat de pistes per practicar petanca (potser algú, en veure-les, es preguntarà perquè dimonis s’ha aficionat a això del córrer...). I a l’esquerra passarem pel costat del Parc de l’Amistat, un lloc que en els anys setanta va ser reivindicat pels veïns, fins al punt que, mancats d’espais verds, va ser inaugurat per ells mateixos abans que l’Ajuntament adquirís els terrenys. 

També, una mica més avall, passarem per davant de la Torre del Moro, un edifici que veurem de resquitllada a la nostra esquerra, Si no el veiem tampoc ens perdrem res: tot i que un pla d’actuació municipal diu que “ Cal Vetllar per la conservació de la Torre del Moro”, la torre, okupada, està en un estat de deixadesa lamentable.

A vegades, la disposició dels carrers de Barcelona contenen alguna singularitat. També per on estem corrent: just quan s’acaba el de Jerez comença el de Porto  com si els que s’encarreguen de posar els noms haguessin volgut unir el de dos ciutats cèlebres pel seus bon vi. Ja m’està bé el gest de complicitat. 

Al final dels carrers de Jerez i Porto, que els baixarem amb pronunciada baixada, girarem a l’esquerra pel de la Plana, i tot seguit per la Baixada de la Plana. Un carrer, el primer, que conserva l’aspecte de poble que era Horta fa més d’un segle. No en debades, per l’un i l’altre s’arribava a l’antic indret anomenat la plana de Can Tarrida, on en el segle XIII ja van començar a assentar-s’hi famílies que  va anar formant part del que més tard seria el municipi. 

L’enllaç del carrer de la Plana amb la Baixada de la Plana el farem a la recentment urbanitzada plaça de la Plana, en la qual, i ho veurem a mesura que hi arribem, s’ha conservat amb molt bon criteri una bonica Torre d’Aigua. És una de les quatre que hi ha al barri, que servien per emmagatzemar aigua dels cabdals subterranis i subministrar-la a les cases.

Estem acabant la cursa i no vull deixar de fer esment d'un lloc  que és una icona del barri, tot i que no hi passarem. Em refereixo al carrer d'Aiguafreda, a pocs metres d'on estem ara. Un petit carrer de cases baixetes, que conserven al seu davant els safarejos que varen fer servir les Bugaderes d'Horta durant dècades, des del segle XVIII fins ben entrat el segle XX, per rentar la roba de la gent benestant de Barcelona. Cada dilluns sortien carros i tartanes d'Horta per recollir la roba. "-Qui té roba per rentar?" anunciaven les dones, se l'enduien i la tornaven neta i blanquejada el dissabte. Una cançó popular ho recorda:

Bugaderes d'Horta. Any 1920
"En el poble d’Horta/ de bugaderes n’hi ha un sens fi/
és poble on s’hi porta la millor roba i la fan lluir.
A Barcelona elles se’n van/ 
amb espardenyeta blanca i saquet curtet/
mocador a la moda/ sense serrellet.
Això de les bugaderes també n’haureu de parlar/
que no facin basses d’aigua/ que’l carrer s’ha de pagar.
Quan passeu per ca l’alcalde aneu alerta a relliscar/
que les aceres són molt altes i encara les ha de pagar". 

Baixant per la Baixada de la Plana passarem el carrer Crehuet, del que es diu que, juntament amb el de les Mosques de Ciutat Vella,  és el més estret de Barcelona. No pel seu començament -que és per on el passarem- sinó pel seu final, que té una amplada de poc més de 2 metres (amb els braços oberts, Ricky Rubio podria tocar les cases dels dos costats). I al final de la Baixada girarem a l’esquerra pel carrer de Pere Pau (que és el nom del propietari dels terrenys, que va cedir-lo), que ens conduirà a l’arribada.

Al carrer de Pere Pau, poc abans de la Plaça d'Eivissa, ens cridarà l’atenció la paret mitgera de l'Ateneu Hortenc, un singular mur amb l'acrònim de l’entitat amb lletres i relleus que va guanyar un premi Fad. L’Ateneu, que té gairebé 150 anys, és un altre lloc emblemàtic del barri. Va ser fundat el 1865 per obrers, i ha estat sempre un cercle apolític, amb interès per difondre la cultura en l’àmbit popular. Li cap l'honor de ser, segons he llegit en algun lloc, l'entitat barcelonina més antiga amb activitat continuada.

I així, en acabar el carrer de Pere Pau entrarem a la Plaça d’Eivissa , una plaça que no es pot dir que sigui molt bonica (que em disculpin els hortencs i les hortenques), tot i que és una de les poques de Barcelona que no la travessen ni cotxes ni autobusos pel mig com moltes altres. En qualsevol cas, no és esplèndida...però és el cor del barri. 

La plaça es diu Eivissa des de fa cent anys. (Bé, en dictadura es deia Ibiza perquè era preceptiu castellanitzar tots els noms de carrers i places). No és de les més antigues d’Horta, un poble (ho va ser fins que a finals del XIX va ser absorbit per Barcelona) que es va anant configurant al voltant d’una altra plaça que no està  gaire lluny –hi passarem tot seguit- , l’antiga de la Vila -avui de Santes Creus-, que va perdre el seu protagonisme en favor de la d’Eivissa quan Horta es va convertir en un barri de la gran ciutat. En concret, la plaça  d'on sortirem es va crear l’any 1888 a l'entorn d'una casa de pagès del segle XVIII que, reformada,  encarà es manté en peu amb la gelateria l'Eivissenca on tenia l'entrada. Es va dir primer del Progrés i més tard del Mercado, en virtut de que, fins a la meitat del segle passat, s’hi venia i comprava de tot al bell mig.

Malgrat que he dit que la plaça d’Eivissa no m’agrada gaire, hi ha algun element interessant, com una casa modernista on ara hi ha un frankfurt a la planta baixa, i l’escultura La Dama d'Eivissa realitzada per Joan Centelles l’any 1965. També, i aquest és un avantatge que, com deia abans, no tenen gaires places -tot i que sigui un contrasentit perquè hauria de ser a l’inrevès- els veïns poden seure al mig i fer petar la xerrada als bancs o a les terrasses dels bars que hi ha. El Quimet, que fa cantonada amb el carrer de Rajoler, el més “autèntic”. El Bar Quimet, que existeix des de l’any 1927, és tot un símbol a Horta. El vells del barri el coneixen encara com “El bar del lloro”. La raó és que fa molts anys tenien un lloro, de nom Juanitu, que a més a més de parlar i cantar,  imitava (com ho feia un altre que hi havia al Poblenou) el xiulet dels revisors dels tramvies que tenien parada davant del bar, provocant fins i tot més d’una confusió dels conductors, que l’engegaven abans d’hora. Tristament, el Juanito va deixar de parlar i xiular perquè un malvat li va cremar la boca amb una cigarreta, i va acabar els seus dies al Zoo de Barcelona. Si ens arribem en acabar la cursa a aquest bar, a banda de poder triar una gama de 37 truites diferents, veurem la col•lecció que fan d’ampolles de begudes. En tenen més de 3.000; de whisky, d’absenta, de conyac, d’anís...del que vulgueu.

Entrarem a la plaça d’Eivissa com aquell que entra al paradís i haurem acabat aquesta dureta Cursa d’Horta, tot arribant al Km 5. Una distància no gaire freqüent en les curses de casa nostra, per la qual cosa és molt d’agrair que la facin. I en creuar la línia de meta, contents d'haver contribuït amb una part del cost del nostre dorsal a  la recerca sobre el càncer hepàtic que fa l'Hospital de la Vall d'Hebron, de ben segur que se’ns hauran oblidat les pujadetes amb les que tant ha insistit un servidor, potser massa perquè, al final, tot el que puja baixa.

                                          ----------o-----------

Miquel Pucurull


Web oficial de la cursa: http://nickspa.com/carrera/

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada