El passat cap de setmana ha estat gloriós pel
córrer. El diumenge, l’alemany Jan Frodeno va batre el rècord del món de l’Ironman,
i la kenyana Brigid Kosgei el de la marató femenina. I un dia abans, el també
kenyà, Eliud Kipchoge, va baixar de les dues hores a la marató. Històric de
debò. Però els xafa-guitarres de sempre han posat el crit al cel. Diuen que les
seves sabatilles no estan homologades, que l’ajudaven moltes llebres, que
s’avituallava quan volia, que on ha de baixar de dos hores és en una marató
convencional, i no sé quantes coses més. Dels ajuts entre cometes val més no
parlar-ne. Sostinc que després de veure com va acabar, fresc com una rosa,
sense cap mostra de cansament, no tinc cap dubte que baixarà aviat de les 2h en
una marató homologada. I una cosa: amb el què va fer, el córrer -l’atletisme- ha
donat un pas de gegant. En va parlar tothom: emissores, teles, xarxes, diaris i
fins i tot la gent del carrer. I en fa estar content. Fa uns anys només
parlàvem de la marató els quatre que corríem a la Carretera de les Aigües de
Barcelona.
Miquel Pucurull
18 Octubre 2019
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada