Fisonomia del recorregut de la Cursa dels Nassos

Km 0 a l' 1

Començo dient el que tothom sap: a la cursa del darrer dia de l'any, la tradicional Sant Silvestre, li diem la Cursa dels Nassos a la ciutat de Barcelona. Amb aquest nom es rememora un antic costum a Catalunya, com era el de fer que els nens i nenes busquessin el 31 de desembre un home que tenia "tants nassos com dies té l'any". Els grans els hi feien la broma de dir-los que "... l'he vist: ha passat pel carrer fa una estona", i els infants sortien buscant a algú amb 365 nassos sense parar esment en que només quedava un dia per acabar l'any. Uns quants corredors i corredores, com nens i nenes (que això és bo), sortiran també a buscar-lo...

I ho faran, segons el dorsal que tinguin, en el calaix que hi haurà per fer la sortida amb intervals, tot tractant d'evitar aglomeracions en els primers quilòmetres. Serà en el carrer de Selva de Mar, a l'alçada del Passeig de Taulat, per anar a buscar tot seguit el Passeig de Garcia Faria.

Diguem-ne alguna cosa de l'indret. La primera, que el lloc de la sortida i uns quants quilòmetres de la cursa -els del principi i els del final- els farem en el barri més nou de Barcelona. Abans en dèiem Poble Nou, ara ens ho han complicat i li hem de dir Diagonal Mar i el Front Marítim del Poblenou, un espai que és fàcil veure que està en un enorme procés de transformació.

Selva de Mar i Taulat son, pel meu gust, dos carrers de nom bonic. El de Selva de Mar es diu així, com el bonic poble de l'Alt Empordà. I el de Taulat ve del fet que en aquest mateix espai la terra estava dividida antigament en taulats (taules de conreu) per sembra-hi hortalisses i cereals. I Garcia Faria -a pocs metres de la sortida girarem a la dreta per agafar el passeig- era el nom d'un enginyer de camins i arquitecte que va aportar a la ciutat una cosa molt curiosa el segle XIX: la reforma de les clavegueres.

Deia que els noms de Selva de Mar i Taulat son bonics. De fet, al començament d'una cursa tot és bonic, i fins i tot ho semblen els noms dels carrers. No és estrany, així, que els d'avui també ho semblin. És el moment en que esclata la il•lusió que tots tenen per córrer una carrera i difícilment se saben contenir. O no és veritat que tothom parla molt en els primers quilòmetres? He dit en els primers; altra cosa és cap a la meitat, i no diguem al final. Sigui quina sigui la distància, llavors resten muts, prou feina tenen.

Obrers treballant en una fàbrica del Poble Nou
a mitjans del segle XX

Parlant de tot, no seria just, en veure els moderns edificis de la zona i els que s'estan construint, tots ells d'alt estanding (com es diu ara), passar per alt que el lloc va ser, fa únicament cent anys, un nucli gairebé insalubre. A la dreta de per on es passa s'estenia un ampli paisatge industrial -al Poble Nou li deien El Manchester Català - amb múltiples fàbriques i tallers, i entre mig de les industries proliferaven humils edificis d'habitatges d'obrers, generalment mal construïts i amb precàries condicions higièniques. Els cronistes expliquen que fins ben entrat el segle XX "... les epidèmies de còlera, tifus o verola produïen gran mortaldat, i trobaven terreny adobat en les humils i poc higièniques vivendes dels obrers".

Ara, la fesomia de l’espai per on s'ha començat a córrer no té res a veure amb la de llavors. I més que anirà canviant, perquè, tant els nous habitatges com les empreses d’alta tecnologia del Barcelona 22@ inserit en el barri, estan transformant totalment el seu perfil i les seves característiques.

Avançant pel Passeig de Garcia Faria tindran aviat, a la seva  esquerra, l’edifici del complex esportiu de La Mar Bella, al costat del qual hi ha una de les poques pistes d’atletisme que hi ha a Barcelona (poques per la quantitat de practicants com hi ha a la ciutat). La utilitza el Canaletes -un club del barri que des de fa molts anys està fent una gran feina- molts atletes del qual és segur que avui estaran participant en la Cursa dels Nassos.

I pel Passeig de Garcia Faria, passat el carrer Lope de Vega de la nostra dreta, es trobaran l’indicador del Km 1.

Km 1 al 2

Seguint pel modern i urbanitzat Passeig de Garcia Faria no la veuran, però intuiran que la platja de la Mar Bella la tenen a la l'esquerra. Una platja feliçment recuperada en els anys vuitanta del segle passat, que després d’haver estat la platja del Poble Nou més concorreguda, en els cinquanta es va convertir en un abocador de runes. Res a veure amb ara, afortunadament. 

Una mica més endavant s’acabarà el Passeig de Garcia Faria i enllaçarem amb un altre, el Passeig de Calvell. Abans d’abandonar-lo cal recordar que en Garcia Faria va ser l’inventor del clavegueram de Barcelona. Tot i que hi ha documents i mostres que acrediten que hi havia clavegueres a l'època romana, no és segur que n’hi haguessin fa dos-cents anys. Com sigui, el traçat del sistema modern del subsòl es deu a aquest barceloní, a qui honorem posant-li el nom d’aquest passeig. 

(Un apunt curiós al marge: el subsòl actual de Barcelona és travessat per més de 1.700 quilòmetres de clavegueres...que aviat està dit. I una altra curiositat: es pot baixar a veure el clavegueram que hi ha al Passeig de Sant Joan entre l'avinguda Diagonal i el carrer d'Aragó. És una possibilitat de poder descobrir tot allò que passa després de tirar de la cadena . Si la referència ha resultat escatològica -que segur que si- perdoneu perquè es pot dir més fi: permet descobrir quin és el comportament de les aigües residuals).

Pel Passeig de Calvell -un cognom que pertany a una família de fabricants de xarxes i estris de pesca del segle XlX- hi ha uns dels primers blocs d’habitatges públics que es van construir a Barcelona als anys cinquanta, al costat dels quals hi passava el tren. 

És de destacar que en aquest punt, es corre, exactament, per damunt d'on hi havia les vies del tren del trajecte més antic de l'Estat: el de la línia Barcelona – Mataró, inaugurat l’any 1848.Sembla ser, per cert, que va costar molt que fos acceptat per la gent, que no entenia com podia desplaçar-se un artefacte tan gran, i per causa del fum de la xemeneia, ho veien com una cosa de bruixeria. 

En arribar al carrer de Carmen Amaya, nom de la famosa ballaora gitana que va néixer a pocs metres d'aquí, en una barraca d'El Somorrostro a tocar de la platja del Bogatell, es gira  per agafar el carrer de Llacuna, que es diu així pels aiguamolls que hi havia en el segle XV. I després de fer-ne uns pocs metres es gira de nou per agafar el de Salvador Espriu.

Una paradoxa: tot i que avui, final d'any, és un dia de gresca, xerinola, disbauxa... és a dir, un esclat de vida, corrent gairebé es toca la part del darrere del Cementiri del Poble Nou en el moment de girar per Llacuna. I, per altra banda, es passa pel  carrer Salvador Espriu, que honora a un escriptor insigne de la llengua catalana, els temes més coneguts i apreciats del qual es refereixen a la mort. Ell mateix va qualificar tota la seva obra de “meditació de la mort”. 

I ja que hi estem posats, diguem alguna cosa del Cementiri del Poble Nou. És el recinte funerari més antic de Barcelona; actualment està integrat a la ciutat, òbviament, però quan es va construir, en el 1775, estava fora de les muralles. Coses de les guerres, l'any 1813 va ser destruït per les tropes napoleòniques, i pocs anys després es va reconstruir al mateix lloc que ocupa actualment. 

No sé sí es gaire conegut que des de fa uns anys es fan visites guiades a aquest cementiri...i es fan per la nit, per cert. Avui no ho farem, per descomptat, però sí algun dia hi anem podrem apreciar escultures i panteons d’una arquitectura remarcable, semblant a la d’alguns edificis de l'Eixample. No en de bades hi ha enterrats molts indians que s'havien enriquit fent les Amèriques en el segle XIX. I el què és més curiós són els epitafis, com per exemple el d’un que demostra el sentit de l’humor del difunt que va voler escriure’l en primera persona:

"Josep Verneda em diguí. Jo, que sense mals ni danys, passats setanta-nou anys, robust i trempat visquí. Un metge... no diré qui, sols un dia em visità, un vomitiu m'ordenà, responguí que no el volia; em digué que em curaria... i vaig morir l'endemà".

Aquest cementiri és sorprenent: hi ha el nínxol d’un noi que va morir l'any 1899, quan tenia 20 anys, a qui la llegenda popular li atribueix miracles. Li diuen El Santet del Poble Nou, i darrera el vidre que cobreix la seva làpida hi ha sempre una gran quantitat de missatges que han introduït els seus devots. Escrits improvisats demanant ajuda, des del que està fet en un sobre d’una companya d’assegurances, fins el que és la part del darrere d’una factura. Què li deuen demanar?

Bé, deixem-ho, que avui no toca parlar d’això. Avui, l’únic que es mor és l’any...

I seguint corrent pel carrer de Salvador Espriu, a tota pastilla per oblidar-nos del cementiri, a l’alçada del de Joan Oliver s'arriba al senyal del Km 2

Km 2 al 3

Seguint avançant pel carrer de Salvador Espriu, un dels intel•lectuals més compromesos amb el catalanisme. Una difícil assignatura en el moment en el qual va viure (1913-1985). 

La platja d’El Somorrostro 

Aquest lloc d'ara, ple d'edificis avantguardistes, habitatges cars i espais magníficament urbanitzats com la Vila Olímpica a la dreta, era, fa uns quaranta anys, un dels llocs més degradats de la ciutat. En deien El Somorrostro , on hi habitaven -és un dir- una bona quantitat de famílies en 1.400 barraques, S'estenien des de on estem ara fins la Barceloneta, a tocar de l'aigua del mar. El Somorrostro no va tenir ni col•lectors ni serveis higiènics mai.  Les necessitats es feien a la platja o en una galleda dintre de les cases (barraques volia dir). Els temporals sovint es duien per endavant algunes d'elles, i hi ha qui explica que fins i tot amb les persones dintre. Hi vivien -no sé com dir-ho- immigrants arribats per a les obres de l'Exposició Internacional de 1929, i persones d’ètnia gitana des de primers del segle XX. Van derruir el nucli de barraques l’any 1966. No se sabrà mai sí és veritat, però es va dir que el motiu principal de l’enderrocament va estar per a que el depriment paisatge no deslluís unes maniobres navals que anava a presidir el general Franco. 

Avançant per Salvador Espriu s'haurà passat pel costat, a l' esquerra, del Parc de la Nova Icària, que dona accés a la platja del mateix nom. Un apunt: Icària és com anomenava el filòsof francès i un dels més importants socialistes utòpics, Étienne Cabet, a l’illa en la qual situava l'acció del seu famós llibre Viatge a Itàca , on propugnava la creació d’una societat ideal, sense classes, sense diners, on els béns de tothom serien redistribuïts, i on hi hauria una igualtat entre sexes. La utopia cabetiana va tenir seguidors a Catalunya en el anys quaranta del segle XIX -Narcis Monturiol, l’inventor del submarí, va ser un d’ells- i fins i tot van establir-se en una petita comunitat al Poble Nou coneguda amb el nom d’Icària, justament per on estem corrent ara. Naturalment, Icària era un nom proscrit durant la dictadura. De tal manera que l’avinguda Icària, per la qual es passa més endavant, que es deia així en el Pla dissenyat per Cerdà, el van canviar l’any 39, i fins el 78, per Avenida del Capitán López Varela. ¡¡¡Fiiiirmes!!!

Hotel Arts i Torre Mafre 

Continuant corrent per Salvador Espriu es passa  passat pel costat d’un altre parc, el del Port Olímpic, i per sota, com aquell que diu, de la Torre Mafre i de l'Hotel Arts, dos edificis emblemàtics de la Barcelona que ens ha tocat viure per sort. A propòsit de l’Hotel Arts estaria be que ara, com a contrast del que hem dit sobre el Somorrostro , parléssim d’alguna cosa més frívola. Sabíeu que l’Arts té preparat un Sopar de Gala per a la Nit de Cap d’Any? Acudit fàcil: no és un avituallament final per als participants de la Cursa dels Nassos...

En passar per sota de la Torre Mafre i l’Hotel Arts es creua la Plaça dels Voluntaris, construïda en homenatge i record dels voluntaris olímpics i paralímpics dels Jocs del 92. Si s'estira el coll es veur a l'esquerra i entre mig dels dos edificis el famós Peix d’or de coure, de l’escultor Frank O.Ghery, i una mica més enllà l’escultura abstracte David i Goliat; aquest és el nom que li va posar el seu autor, Antoni Llena. En alguna guia de Barcelona diu el següent: “Segons s'ha interpretat, l’escultura d’acer David i Goliat que es troba a la Plaça dels Voluntaris simbolitza el contrast entre el desaparegut barri del Somorrostro que ocupava aquesta zona, molt degradada, i l'actual Vila Olímpica, convertida en barri residencial d'alt nivell”. Un, però, només hi sap veure una carota enorme aguantada per filferros. Ja em perdonarà l'escultor la meva estultícia.

I en acabar el carrer de Salvador Espriu i enllaçar amb la seva continuació, el del Doctor Aiguader, hi haurà el senyal del Km 3. Potser, abans d’acabar el carrer de l’il•ustre escriptor, vindrà a la memòria el què deia en un dels seus poemes: “...els homes no poden ser si no són lliures".

Km 3 al 4

S'estarà  corrent pel carrer del Doctor Aiguader, un doctor en medicina que va ser alcalde de Barcelona entre 1931 i 1934. També era un polític: va ser un dels fundadors d'Esquerra Republicana, i com a metge, va escriure molts tractats mèdics, un d'ells de molt curiós a jutjar pel títol: "Aspecte social de les infeccions sexuals en el matrimoni". 

Pel carrer del Doctor Aiguader hi ha, a la dreta, el llarg mur que separa el carrer de les vies de tren que van a parar a la l’Estació de França, i aviat es veu la seva monumental marquesina, una obra que causava admiració l'any 1929, quan va ser construïda. I a l’esquerra uns futuristes edificis, un dels quals, espectacular, una gran torre de vidre que té un perfil recte per una banda i arrodonit per l'altra, és la central de Gas Natural, ubicat en el mateix lloc o on va estar instal•lada la primera fàbrica de gas d'Espanya, a mitjans del segle XIX.

Un apunt: en els terrenys propietat de Gas Natural, a quatre passes,  hi va haver la primera de les places de toros de Barcelona, El Torin, a la que també se l’anomenava la Plaça de la Barceloneta, que va ser inaugurada el 1833 i enderrocada (feliçment per als que no ens agraden els toros) el 1944. I una curiositat: en aquesta plaça van debutar un grup de dones toreres. L’èxit va ser tal que van repetir actuacions a la Barceloneta. Sempre torejaven soles, sense ningú més, perquè els toreros no volien fer-ho el mateix dia que elles.

A bon ritme, segur que a bon ritme, s'haurà arribat al final del carrer del Doctor Aiguader, i es passa per la Plaça Pau Vila, l’amplia plaça que té gravades al terra les paraules que fan referència als noms dels vents catalans que configuren la Rosa dels Vents i, des de fa poc, un monument al general Moragues, un patriota que va tenir un paper cabdal en la resistència de la ciutat de Barcelona durant el setge de l’onze de setembre de 1714. És un episodi trist: acabada la guerra, Josep Moragues i Mas va ser empresonat, torturat i mort a la forca. Com a escarni, el seu cap va ser posat en una gàbia de ferro i exposat en aquest mateix indret per on es corre avui. Ja he dit que és un episodi trist...i macabre: tot i les súpliques de la seva vídua, el cap no va ser retirat fins després de dotze anys. 

Pau Vila, que dóna nom a aquest espai, va ser un pedagog il•lustre del segle passat. Va fundar l’Escola Horaciana, el lema de la qual era “ensenyar delectant”. Era un tipus d’escola mixta, en contra de les convencions de l’època; per posar un exemple, els nens i nenes ja es banyaven plegats a la Barceloneta l’any 1905, quan encara els homes i les dones ho havien de fer per separat! Pau Vila, a més a més, va introduir les excursions, l’aprenentatge de la música, el teatre, els treballs manuals...un autèntic avançat en el seu temps. 

I un apunt sobre l’indret, no sé sí massa conegut. En el segle XV, tota la zona per la qual s'està corrent en aquest moment era mar. Els historiadors expliquen que hi havia una illa, l’Illa de Maians, que estava situada on trobem ara la Plaça Pau Vila. El barri de l' esquerra, La Barceloneta, per descomptat no existia en aquell segle, a partir del qual es va anar guanyant terreny al mar, fins que en el 1753 es va dur a terme la col•locació de la primera pedra del que havia de ser el barri marítim de Barcelona.

L’Home dels Nassos. Finals del segle XIX

L’altre espai per on es passa tot seguit, el Pla de Palau, té, avui, darrer dia de l’any, una especial significació: fa molts anys l’Home dels Nassos arribava per mar, i la seva rebuda es va localitzar en aquest indret que en temps era el més important de la ciutat. Es feia cap al migdia, i davant de la Llotja, pujava a una plataforma per a que els nens el poguessin veure mentre es mocava...amb 12 llençols.

A l'esquerra, al Pla de Palau, hi ha un dels restaurants més antics de Barcelona, el 7 portes, en un edifici amb porxos que els entesos diuen que s’assembla al Temple de Salomó. El que és segur és que l’edifici i el restaurant estan plens de símbols de la maçoneria: des de l’imatge del déu del caos, Saturn-Cronos, a la façana, fins el paviment de quadres blancs i negres en l’interior, S’explica que el lloc, que va ser la primera casa de Barcelona en comptar amb aigua corrent, va ser punt d’encontre de les lògies dels maçons durant molts anys en els passats dos segles. El que també és ben segur és que en aquest restaurant es pot menjar una de les millors paelles de Barcelona, i ens la faran a qualsevol hora que hi anem.

Deixant el Pla de Palau es passa per davant de l'antic Govern Civil, i es gira a la dreta per agafar l’Avinguda del Marquès de l’Argentera a l’alçada de l’indicador del Km 4.

Km 4 al 5

L’Avinguda del Marquès de l’Argentera honora un enginyer de ferrocarrils, que va ser l'artífex de la construcció de l'Estació de França, per davant de la qual es passa tot seguit. On comença la que és també una de les curses més apreciades de Barcelona: la Cursa dels Bombers.

L'estació, s'assenta sobre el lloc que va ocupar el rudimentari bressol del tren Barcelona-Mataró inaugurat l’any 1848. En Josep Pla ens ho fa saber així: “En un punt determinat d'aquest lloc va ser col•locat el primer rail. Entre la ciutat emmurallada i el barri mariner de La Barceloneta s'estenia, envoltada de fosses que flanquejaven els entrants i sortints petris, la Ciutadella Militar. Va arrencar, doncs, el primer ferrocarril, de les fosses mateixes de la Ciutadella. El lloc semblava predestinat. Sobre el seu paisatge s'estaven materialitzant els impulsos del que s’anomenava l'esperit del 48. Al costat de l'estació, pintada de vermell destenyit, l'antiga plaça de toros de la Barceloneta, en la qual havien tingut lloc, entre la universal curiositat i amb una emoció considerable, les ascencions aeronàutiques d'un francès pintoresc, monsieur D´Arban, que es pujava a un globus vestit de frac i saludava, amb el barret de copa alta en la mà. (...) Allò era la ciència, el progrés, la il•lustració. L'esperit del 48, en una paraula."

Parada de melons al Passeig Picasso. Any 1945

Quan al final de l'Avinguda de l'Argentera s'arriba a l’entrada del Parc de la Ciutadella, es gira cap a l’esquerra per agafar el Passeig de Picasso. Es puja -és un dir perquè no puja- pel passeig, per fer-ne uns dos-cents metres i girar 180 graus a l’alçada del carrer de La Fusina i retornar pel mateix passeig per enllaçar amb el de la Circumval•lació.

No cal dir que al Passeig de Picasso se li va posar aquest nom per fer honor al genial pintor; el curiós és que no en tenia cap  fins l’any 1979, quan va substituir el de durant la dictadura, que honorava -com no podia ser d’altra manera- a un militar, el General Martínez Anido, alies “El sanguinari”. 

Es gira en rodó pel passeig a l’alçada del carrer de La Fusina, dèiem, un nom de carrer que equival, en català antic, a foneria, un establiment on es fonien els metalls per treballar-los. Un carrer pel qual s’arrivaba al Born, l’antic Mercabarna, per entendre’ns, de Barcelona. 

Es gira  en el mateix Passeig de Picasso, poc després de veure a la dreta l’escultura d’en Tapies: El cub de vidre en mig d’un estany amb un piano a dintre, pel qual regalima aigua sense parar... Ja he dit una mica més amunt que no hi entenc gens d’art abstracte (i no ho he dit, però de moltes altres coses tampoc...) per la qual cosa no faig cap comentari sobre l’Homenatge a Pablo Picasso, que és com es diu l’obra. 

En arribar a la porta d’entrada del Parc de la Ciutadella s'enllaça amb la continuació del Passeig Picasso, el de la Circumval•lació que voreja el zoo per darrera. El parc de les feres a l’esquerra, fent costat, i la part de la sortida dels trens de l’Estació de França a la dreta. I ben aviat, el Km 5.

Km 5 al 6

Seguint pel Passeig de Circumval•lació es veu a la llunyania, els magnífics i moderns edificis vists  abans : el de Gas Natural, el de la Facultat de Ciències de la Salut i la Vida, l’Hotel Arts, la Torre Mafre...Com que per alguns serà ja de nit, els veuran  il•luminats i els anirà bé la seva visió. Servirà per gaudir de l'esplendor i relaxar-se una mica, escopetejats com aniran ara que ja hauan passat l’equador de la carrera. Perquè no ens enganyem, segur que a aquestes alçades, per més lúdica que sigui la Cursa dels Nassos, estaran 'fotent-li' a base de bé. 

Tramvia de cavalls a les primeries del segle XX

Al final del passeig hi ha el Parc de Carles I i s'enllaça amb l’Avinguda Icària. No em pregunteu per què, però hi ha noms de carrers que són més bonics que uns altres, o al menys m’ho semblen, i aquest n’és un. El carrer d'Icària, com es deia abans, era un eix vertebrador del Poblenou i servia de via de comunicació entre el port i les fàbriques. També ho era del transport dels veïns, ja que per aquí passava el tramvia de cavalls entre Barcelona i el Poblenou, la segona de les línies de tramvies que hi va haver a la ciutat. 

Per l'Avinguda Icària es creua el carrer de Ramon Trias Fargas, i a l'esquerra, a pocs metres del camí, hi ha l’imponent edifici d’obra vista de la Biblioteca de les Aigües, construït el 1880 per Joan Fontseré. S’ha de dir que tot i que estava pensat per a ser un dipòsit d’aigües, amb el temps es va transformar en un asil d’ancians, més tard en un parc de bombers, un estudi de cinema, un hospital durant la guerra i, finalment en una biblioteca de la Universitat Pompeu Fabra, que és el que és ara. Té quasi mig milió de llibres i una particularitat: es poden veure ocasionalment feres a través dels grans finestrals de l’edifici, i tot i que el silenci és obligatori, els estudiants escolten sovint el rugir dels lleons i el tigres; no en debades, la biblioteca està a tocar del zoo.

Dintre de la Pompeu, a prop de la biblioteca, hi ha una molt curiosa Sala de Reflexió. És una Capella Laica creada i dissenyada per Antoni Tàpies el 1996. No hi ha cap déu ni cap sant a qui resar-li; únicament un quadre i una vintena de cadires de boga en una de les parets, que disposades de manera ascendent simbolitzen, segons l’autor, “l’elevació espiritual”. A l'entrada de la Sala es poden llegir les següents paraules en què l'artista en justifica aquest espai per a la meditació: "Davant dels excessos d'agitació, de dispersió mental i dels innombrables cultes a "realitats falses" als quals estem sotmesos en les societats actuals, m'ha semblat molt oportú contribuir a crear un espai i unes imatges que afavoreixin el recolliment, la concentració i, en definitiva, un millor apropament a la nostra veritable naturalesa”. Prometo no referir-me més, ni per bé ni per mal en aquesta Fisonomia, a les genialitats d’Antoni Tapies.

“El Cul” al Parc de Carles I

De l’Avinguda Icària s'en fa un tros fins trobar Marina. Al girar, si ens hi fixem, dintre del Parc de Carles I, a l'esquerra, no gaire lluny, es troba una curiosa escultura anomenada El Cul. Se li va demanar a l’escultor càntabre Eduardo Úrculo que la fes -no se sap si el seu cognom va inspirar la idea (perdó per l’acudit)- i d’aquesta manera, "Barcelona tindria la primera ciutat occidental que té un monument al cul." en paraules de l’autor, qui també va dir el dia de la inauguració el 1999, que va decidir fer "...un monument al cul, que té alguna cosa d'escultura grega, que evoca el Mediterrani i la seva cultura hedonista”. Sembla ser que estava previst que anés a l'avinguda del Bogatell, però el monument va acabar al Parc de Carles I substituint un xiprer que havia mort. 

Es puja pel carrer de La Marina -el nom commemora les glòries de la marina mercant i la marina militar catalanes- al començament del qual es té, a dreta i esquerra, el Parc de Carles I. Al mig del parc, es conserva una pedra que senyalava el límit dels municipis de Barcelona i Sant Martí de Provençals, aquest darrer annexionat l’any 1897. Hi ha unes lletres gravades en la pedra que poden causar estranyesa, una B i unes SM (inicials de Barcelona i Sant Martí) que indiquen clarament la seva funció. Sí veieu de lluny el petit monòlit, no el confongueu amb el rètol del km 6, que estarà molt a prop.

Km 6 al 7

Pujant en suau pujada pel carrer de la Marina s'arrtiba al de Pallars, el punt més alt de la prova (sí és que es pot parlar de pujades i alçades en aquesta cursa) es gira la dreta per fer-ne un tram. S'haurà travessat per Marina els carrers del Doctor Trueta i el de Ramon Turró. El primer honora un metge nascut al Poble Nou, catalanista convençut, que va haver d’exiliar-se a Londres després de la guerra, on es va fer famós. El segon correspon a un altre metge, biòleg i periodista, nascut a Girona. 

Antic anunci de Cacaolat 

Poc després de girar i agafar el carrer Pallars, nom em honor d'una nissaga de comtes catalans de l'edat mitjana, hi ha a la dreta el mur del darrere de la Letona, l’antiga fàbrica del Cacaolat, ara produït a Santa Coloma. En passar val la pena recordar que aquesta famosa beguda catalana considerada com el primer batut de cacau del món, fabricat industrialment amb una fórmula que és manté intacte des de fa més de vuitanta anys, va estar a punt de plegar fa un temps, i ara, salvada pel pels, torna a gaudir de bona salut. No sé si és gaire conegut: el Cacaolat el va “inventar” l’any 1925 el propietari d’una lleteria del barri del Raval que encara existeix, la Granja Viader, on fan una xocolata desfeta per llepar-se els dits. El senyor Josep Viader volia aprofitar les llets desnatades, que llavors ningú consumia, i després de provar una beguda freda de llet i cacau en un viatge que va fer a Hongria, es va proposar fabricar-la a casa seva i comercialitzar-la amb el nom de Cacaolat a l’empresa Letona que va fundar més tard amb uns socis. En va ser l’amo fins els anys setanta, quan Clesa va comprar la marca. Des de llavors –la Rumasa de Ruiz Mateos va adquirir el negoci- a la fàbrica n’hi van passar de totes. Ara, però, sembla que s’han solucionat els problemes, no sense el sacrifici -com passa sempre, malauradament- d’uns quants llocs de treball.

El carrer de Pallars fa una mica de pujada i baixada per salvar les vies del tren que passa per sota, una mica més enllà de l’antiga fàbrica del Cacaolat. Abans de passar el pont hi ha un edifici amb unes escales de sortida d’incendis tipus West Side Story, on hi ha una botiga en una de les plantes que venen tot el que es pugui necessitar per jugar a pòquer; al detall o per Internet. Cartes, fitxes, tapetes, llibres...No ho hagués dit mai, però està vist que els emprenedors -ja convé que sigui així- saben fer negoci del que sigui.

Una mica més endavant es passa per davant d’un lloc de begudes mític (no de batuts de llet com el Cacaolat sinó de cervesa) que està a sota d’un altre pont, la taverna l’Ovella Negra. Un local que ni és el que té més ambient de la ciutat, ni té la cervesa més barata (ni tan sols és el més net i polit), però sempre està ple a rebentar de gent divertida amb ganes de xerinola.

Més enllà, passat un hotel de 4 estrelles, hi el senyal del Km 7 i es deixa el carrer de Pallars per girar pel d'Àlaba, que no cal dir que deu el seu nom a la província del País Basc.

Km 7 al 8

Es pujar (es un dir) pel carrer d’Àlaba, i a dreta i esquerra, com una mostra del que va ser, i en certs carrers de l’entorn continua essent, no s'hi troba cap casa d’habitatges; naus industrials i empreses de transports tantes com en vulgueu. El mateix panorama quan s'agafa el carrer de Sancho de Àvila a la dreta, dos-cents cinquanta metres més enllà. 

Torre Agbar

En trobar el de Badajoz es gira  a l'esquerra i es veu al fons, , clarament, un del nous emblemes de la ciutat: la impressionant Torre Agbar, il•luminada avui. Es fan uns altres dos-cents cinquanta més fins arribar al carrer de Bolívia, i uns cent cinquanta  fins el carrer Ciutat de Granada, ara si, amb edificis moderns a cor que vols, que  faran costat, a tocar de la Torre Agbar. Veritablement,  vindrà molt de gust de passar tan a prop d’aquest singular gratacels, el tercer més alt de Barcelona darrere els altres dos -Hotel Arts i Torre Marfre- per sota dels quals s'ha corregut fa una estona. Un edifici singular el de la Torre Agbar, que des que es va inaugurar fa uns anys, se l’ha nomenat ja amb diversos noms populars: "obús", "guèiser", "supositori", "consolador", "cogombre"... Com sigui, és una meravella d’edifici per al meu gust, la visió del qual animarà molt, ara que ja s'haura corregut tres quartes parts de la cursa i s'anirà a tota pastilla. 

Tan punt arribant al carrer Ciuitat de Granada es gira a l’esquerra per pujar-lo uns cent metres fins la Diagonal. S'albira, en front, el Centre Comercial Glories, l’espai on fa uns anys, quan encara no existien els ordinadors personals, hi havia la fàbrica de màquines d’escriure Hispano Olivetti, fundada el 1929. Un servidor -si em permeteu que parli de mi en aquest punt- no es pot sostraure en passar per davant perquè hi vaig treballar-hi. Vaig ser un dels 3.320 empleats que produíem més de 600.000 màquines d’escriure a l’any, en el centre de producció més gran del món d’aquest tipus d’aparell. No ho dic pas amb nostàlgia. Érem tants els operaris en aquells anys seixanta, que en lloc de nom teníem un codi amb números i lletres que ens identificava. Encara me’n recordo del meu: el 16.941W. Coses del taylorisme, es treballava en aquesta factoria -empresa modelo, orgull del règim de l’època- com ho feien els operaris de la pel•lícula Tiempos Modernos d’en Charlot. No sé si l’heu vist. 

Bé, crònica sentimental conclusa, anem per feina. Poc abans d’arribar a la Diagonal per Ciutat de Granada s'haurà trobat el Km 8. Es deixarà de veure la Torre Agbar , quina llàstima!, perquè ho impedirà els nous edificis d’oficines que l’envolten formant part de l’espai 22@. També bonics de veure, s’ha de dir, rivalitzen entre ells per veure quin és més futurista. En veure'ls semblarà impossible que durant molts segles, aquesta zona –quan pertanyia al poble de Sant Martí de Provençals- fos un terreny de pastura per al bestiar que servia d’aliment per als barcelonins. Un lloc al qual els pastors en deien "Les herbes de Llevant".

Km 8 al 9

Per Ciutat de Granada s'haurà arribat a la Diagonal. Es gira per agafar el lateral dret, a tocar les vies del trambaix que avui estarà parat en honor de la cursa, i baixant es creua la Rambla del Poblenou, l’eix principal del barri i un altre dels carrers transformats, però que conserva, en certa manera, la seva essència. La conserva especialment en la part de baix, una mica més enllà, amb moltes botigues, bars, habitatges moderns i antics -alguns amb decoració noucentista-, associacions històriques com el Casino de l’Aliança, plaçetes...Sí no fos perquè és hivern, estaria bé acostar-se, a l’Orxateria Tio Che - també d' estètica modernista- on, després de Can Sirvent del carrer Parlament, serveixen la millor orxata de Barcelona pel meu gust. 

Concurs de globus aerostàtics a la platja de la Mar Bella  

I ja que parlem de l’Orxateria Tio Che, no em vull estar de parlar també, esportistes com som, d’un club de futbol històric del barri, el CE Júpiter, que es va fundar l’any 1909, precisament en el que llavors era, en lloc de l’orxateria, una cerveseria. Una curiositat pel que fa al nom: li van posar Jupiter perquè s’ho deia el globus guanyador d’un concurs de globus aerostàtics -un divertiment de l’època que atreia molts seguidors- celebrat a la platja de la Mar Bella del Poblenou el mateix dia de la inauguració del club. Va guanyar un que duia el nom de Júpiter, i aquest va ser el nom que li van posar al nou club del Poble Nou fundat aquell mateix dia

Actualment, el Júpiter juga a la Verneda. Ha passat molts mal moments i no és el que era. Però en els anys 30, el seu equip competia amb el Barça i l’Espanyol, i era des dels seus orígens, molt més que el club insígnia del barri del Poblenou. 

El Jupiter ha jugat en diversos camps. 

La foto és dels anys quaranta, on ara és la plaça Trueta  

El barri del Poble Nou era en aquella època un lloc d'intensa activitat industrial, habitat per gent obrera i nucli de moviments contestataris. En aquest context, el Júpiter es va convertir en una mena de refugi pels moviments àcrates del primer terç del segle XX i també durant la guerra del 36. Raó per la qual, i segons diuen els historiadors, el club va ser perseguit per les dictadures, la de Primo de Rivera primer, i la de Franco més tard. Després de la guerra, quasi aniquilat com estava, no va poder aixecar el cap per les represàlies del règim que no perdonava al club haver estat un feu de resistència. Miracle ha estat, segons el meu parer, que hagi subsistit i hagi pogut complir més de 100 anys d’existència. Només cal dir, per posar alguns exemples de la seva atzarosa vida, que el seu escut quadribarrat i estelat fou prohibit per Primo de Ribera, tot i que retornat més tard durant la República. El 1939, acabada la Guerra Civil, el franquisme va tornar a prohibir l´escut i va obligar a canviar el nom del club pel de C.D. Hércules i els colors gris i grana del vestuari pels verd i blanc. El 1940 es va retornar el nom original de Júpiter, però no l´escut. El 1946 es va demolir el seu camp de futbol per fer-los canviar d’emplaçament. L'any 1959 l´equip va recuperar els colors gris i grana tradicionals, però no va ser fins l'any 1990, en democràcia, que va tornar l´escut original al club.

Seguint baixant per la Diagonal corrent com esperitats -els que puguin-, la cosa s’acaba i en una cursa de 10 kms s’ha d’apretar molt a partir d’ara. I més enllà del carrer de Bilbao, es trobarà  el punt del km 9.

Km 9 al 10

Per la Diagonal se segueixen travessant els carrers del Poble Nou, i no es `para de veure, a dreta i esquerra, sobre tot a la dreta, edificis avantguardistes a quin més espectacular. 

També a l’esquerra, a l’altra banda de l’avinguda, i a punt de deixar-la per girar pel carrer on està l’arribada, el de la Selva de Mar, s'hi veu (potser no perquè serà de nit) el modern Parc Central del Poble Nou, dissenyat per en Jean Nouvel, el mateix arquitecte de la Torre Agbar, un parc d’allò més futurista. 

Tot no és tan bonic, però: darrera el parc es troba Can Ricart, del qual cal recordar que és un espai que va constituir un símbol per al barri. Un patrimoni excepcional diuen els veïns, i una de les peces de major interès del llegat industrial barceloní i català certifiquen els especialistes. Va estar en perill d’enderroc, engolit per la voracitat constructora de la zona. Però gràcies a les reivindicacions del veïnat, s’ha salvat una important part, en una de les quals es troba l’Hangar, que és un centre de producció artística de tendències avançades. 

En arribar al carrer Selva de Mar es gira a la dreta i es va a parar al mateix lloc de començar  la cursa, a tocar de la Torre de les Aigües que hi ha a la Plaça de Ramon Calsina a la dreta. Una torre que va ser construïda l’any 1882 i que, pensada per a que servís per extreure aigua, no es va tenir en compte que el mar estava molt a prop, generava filtracions i l’aigua era salada. El fracàs va ser tan gran, que l’empresari que havia finançat l’obra no va poder superar-ho i es va llençar des de dalt de tot de la torre.

I per no acabar l’escrit amb una història tan macabre, cal dir que també molt a prop del final de la cursa, a la  dreta de l’arribada, passat la plaça de la Torre de Les Aigües, hi ha un espai que va ser un altre complex fabril al segle XIX i s’ha conservat. l’estructura dels edificis. Ara en diuen Palo Alto, És una Fundació on hi ha diverses petites empreses i tallers, un d’ells el d’en Javier Mariscal, el creador del Cobi del Jocs del 92 que, -no ho hagués dit mai- té un estudi on hi treballen més de 40 empleats. I una altra cosa: la Fundació Palo Alto també va servir de plató per filmar l’any 2002 la pel•lícula “El embrujo de Shangai” basada en la novel•la de Joan Marsé, amb l’Ariadna Gil de protagonista. 

S'haurà enfilat el final de la cursa pel carrer Selva de Mar, alguns esprintant i tot; travessaran la línia d'arribada, i exultants per haver acabat la cursa en una data tan senyalada com el Cap d'Any i haver fet un temps magnífic, segur, saludarant als amics i amigues tot desitjant-los un feliç any nou. 

I contents. Perquè també ells i elles, com els nens i nenes, hauran trobat finalment l'Home dels Nassos...

                                                    -----o-----

Miquel Pucurull 

Web oficial de la cursa: http://www.bcn.cat/cursanassos/ca/

Córrer maratons per combatre malalties

Un fenomen de gran expansió i envergadura com és el córrer fa que es publiquin estudis a dojo sobre els efectes de la seva pràctica. A Internet n’hi ha per donar i per vendre.
Acostumen a ser enrevessats perquè estan fets i pensats per a la classe mèdica. Però sobre tot, són sovint contradictoris. Un dia en surt un que conclou que córrer va bé pel cor, i al cap de poc n’apareix un altre que alerta sobre els perills de fer-ho.

Jo, d’aquests últims no me’n llegeixo cap perquè acabes torrat. Prefereixo aquells que m’aporten optimisme. Com un de dos científics de la universitat anglesa de Bath, que conclouen que participar en esports de resistència, com la marató, fa que augmenti la capacitat del cos per combatre malalties. Contra la creença que fer exercici extenuant redueix el sistema immunològic, els doctors afirmen que les defenses augmenten molt en córrer llarga distància i després disminueixen momentàniament i, com a molt, pots refredar-te, però res més. Sostenen que el sistema immunològic es potencia amb aquests canvis.

El cert és que, si val la meva experiència, he de dir que, en efecte, després d’una marató acostumo a agafar un refredat. Però és de poca importància i dura molt pocs dies. En canvi, quan no corria, cada any enganxava la grip o una galipàndria majúscula i havia de fer llit. I ara, des que corro, només n’he fet un dia fa més de trenta anys. De moment, toco ferro.

Miquel Pucurull
09/12/2019

https://theconversation.com/does-running-a-marathon-increase-your-risk-of-infections-94769#link_time=1524055920

La Jean Bouin de nens i nenes no és el que era

Amics i amigues, diumenge passat es va celebrar a Barcelona la Jean Bouin, una de les curses més antigues  d’Espanya. Una prova que, em dol dir-ho, ha anat perdent interès i participants de manera clamorosa. I no em refereixo a la Open popular -que també, perquè del 2013 ençà n’ha perdut sis mil-, ni tampoc a la de sèniors federats, on ja no hi corren atletes de renom com abans, sinó, i molt especialment, ha deixat de tenir atractiu per als escolars. Es pot veure a les hemeroteques: fa uns anys, els alevins, infantils i juvenils, eren milers. Entre tres i quatre mil es concentraven a Montjuïc en els anys noranta per celebrar el que era un gran dia de l’esport. I l’altre dia, comptant tots i totes els d’aquestes categories, no arribaven a set-cents. Em sap molt greu dir-ho: no sabem engrescar als nostres nens i nenes a que practiquin atletisme. A que corrin o saltin, enlloc de dedicar-se a jugar asseguts en una cadira els desafortunadament anomenats ‘e-Sports’. I aquesta és una situació seriosa per la importància que té l’atletisme com element formatiu dels homes i dones del futur. Crec, fermament, que els pares i els  educadors han de prendre consciència de l’assumpte. Fins el cap de setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, però molt.

Miquel Pucurull
01/12/2019