Amics i amigues, aquest any
es compliran 30 anys dels JJOO de Barcelona. Es recorden moltes coses d’aquells
dies. Una d’elles l’arribada del guanyador de la marató, un coreà, i sobre tot
l’esclat d’alegria del seu entrenador, el també coreà Sohn Kee-Chung. No n’hi
havia per menys. Havia sigut també el vencedor d’una marató Olímpica: la de 1936 a Berlín, tot i que
d’amarg record per a ell. En aquella època, Corea era una colònia del Japó i va
haver de participar com a japonès. De tal manera, que l’himne que van tocar al rebre
la medalla, i la bandera que van hissar va ser la nipona. Fins i tot, li havien
canviat el nom per fer-se dir ‘Son
Kitei’ per assimilar-lo a la parla
japonesa. S'esforçava en dir als mitjans que el seu nom no era aquell, i
que la seva bandera no era aquella, però ningú no en feia cas. Afortunadament,
passats els anys, Sohn Kee-Chung va ser entrenador i va portar diversos atletes
a aconseguir èxits, un d’ells, i el més important, el d’un dels seus deixebles a
la marató olímpica de Barcelona el 9 d’agost del 92. No és d’estranyar que
plores d’alegria aquell dia, recompensat de l’enorme tristor que havia tingut anys
enrere, obligat, per qüestions polítiques, a representar en uns Jocs Olímpics a
un país que no estimava. No estimava perquè no era el seu. Fins el cap de
setmana que ve, correu molt. De pressa o a poc a poc, Però molt.
Miquel Pucurull
24/01/2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada