Pujant pel carrer de Sants haurem vist el cartell del Km 1 a l'alçada del carrer Gaiarre, un carrer en honor d’un tenor navarrès del segle XIX de portentosa veu, a qui un cop mort i per encàrrec dels seus fans li van extreure la laringe (permeteu-me l’esgarrifosa referència a tall d’anècdota) i es troba des de llavors al Museu de Navarra. Un carrer, també, on es van fabricar les primeres sabatilles per córrer maratons. Ho va fer en Francesc Mates el 1977, un sabater que era atleta del F.C. Barcelona. En record seu, la seva filla va organitzar durant anys la 'Cursa de l’Amistat' (Montjuïc - Tibidabo) que va crear ell el 1981
Seguirem pujant una mica, i a l’alçada de les boques del metro, a l’esquerra, hi veurem un edifici emblemàtic del barri: Les Cotxeres de Sants. No és gaire bonic, la veritat; de fet era un lloc que servia anys enrere per guardar-hi tramvies, però la notorietat li ve per haver estat possible reconvertir-lo en un centre cívic, després que ens els anys setanta els veïns les salvessin de l’enderrocament amb un fort moviment reivindicatiu. Una cosa aquesta a la qual estan molt acostumats els santsencs.
Les Cotxeres són ara un centre on s'hi fan moltes coses, fins i tot una marató. No de les nostres, sinó de cinema; de terror concretament. (Algun dia haurem de dir que a qualsevol esdeveniment d’una certa durada li diuen marató, la qual cosa serveix per confondre al personal...i restar-li mística a la nostra, la genuïna, la vertadera.) Ja ho sabeu, si us voleu atipar de vampirs, zombis, psicòpates, hombres lobo, sang i fetge, arribeu-vos a la tardor a les Cotxeres, quan fan la 'Marató de Cinema Fantàstic i de Terror'.
Passades Les Cotxeres arribarem a la Plaça de Sants –que travessarem a bon ritme perquè tot just estem començant i la pujadeta no mata a ningú-, on, a més a més d’una escultura que hi ha al jardinet de la dreta en honor del déu Neptú - popularment rebatejada com El Xato des que amb un cop de pedra uns xavals li van trencar el nas - veurem a l’esquerra El Ciclista, un monument d’alumini al•legòric a l’esport de la bicicleta.
El Ciclista ens ajudarà a recordar que el barri de Sants ha estat, i continua essent, la referència d’aquest esport a casa nostra. No en va, un club d’aquí, la 'Unió Esportiva Sants', és l’organitzador de la 'Volta Ciclista a Catalunya' , una emblemàtica prova que se celebra des de fa més de cent anys, que té en el seu haver el que hi hagin participat grans noms del la història del ciclisme. Com Mariano Cañardo, que la va guanyar set vegades, fins a Miguel Indurain, que ho va fer en tres ocasions, passant per Jacques Anquetil , Miquel Poblet, Luis Ocaña, Francesco Mosser, Eddy Merckx...
I què no dir del bàsquet! A Sants hi ha tres dels primers clubs que hi va haver a tot el país, el BAM, el BIM i el JAC, que es van fundar els anys 1928, 1930 i 1935 respectivament. El BIM es va fundar amb el nom de BB Renaixement, però -quines coses !- va ser obligat en acabar la guerra civil a canviar-lo per Bàsquet Institució Montserrat (BIM). Tots ells clubs modestos, però que es poden vanagloriar de ser el bressol de l’esport de la cistella a casa nostra. I no tant sols de fer una gran tasca de promoció; d’ells han sortit molts grans jugadors, el darrer dels quals en Roger Grimau, que va aprendre a jugar en el JAC, sinó d’haver comptat en el seves files, ni més ni menys que a un cèlebre cantant d’òpera com en Josep Carreras, fill del barri, que ho va fer també en el mateix club.
Parlant
de la molta activitat esportiva que té aquest indret per on estem nosaltres
ara, fent-ne també una, no puc deixar de dir que en el barri de Sants hi ha un
altre club també històric: el Mediterrani. En aquest cas de natació bàsicament,
i especialment de waterpolo (els olímpics Dani Ballart i Jordi Sans eren del
club), tot i que té també molts atletes populars com a socis, i alguns d’ells
segur que estan corrent la marató en aquest moment.
Un apunt: El Mediterrani es va fundar al Poble Sec en el 1931, on hi va restar tretze anys abans d'anar-se'n a Sants. Van adoptar el nom de Mediterrani quan es va crear, perquè als fundadors els va semblar que no era seriós, tractant-se d’un club de natació, posar-li "Poble Sec".
I passant per Sants, hem de parlar d’una cursa tradicional del barri: el 'Cros Popular de Sants', la prova atlètica que és fa cada octubre pels seus carrers. I tot i que ja fa molts anys que se celebra la cursa –costa dir-li cros a una prova que es fa sobre asfalt- més en compliria sí no s’hagués suspès per culpa de la guerra. Perquè en realitat, aquesta cursa es va celebrar per primer cop l’any 1934; va tornar a fer-se l’any següent, però amb la maleïda contesa del 36 i la posterior dictadura se’n va anar, com tantíssimes coses, a Can Pistraus. Se’n va anar en orris fins que el mateix grup de gent que l’havia creat, els progressistes membres de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, la van recuperar l’any 1978 per a felicitat dels que ens agrada aquesta guilladura de córrer pels carrers de Barcelona.
Hi ha qui diu que Sants prové del fet que al voltant de l’Església de Santa Maria dels Sants, a prop de les Cotxeres de Sants (el nucli per on hem passat fa poc), es va configurar el que va ser el poble, abans d’integrar-se a la ciutat de Barcelona l’any 1897. Alguns historiadors afirmen que quan era un poble, i per tant saludable, els barcelonins d’intramurs anomenaven “sans” als veïns d’aquell indret de les afores, i així es va quedar durant molt temps. Però un servidor recorda que durant el franquisme, i com a molts carrers i indrets que es van castellanitzar, al barri de Sants i al carrer gran se l'hi deia Sans per imposició. I a propòsit, una anècdota: quan en els anys cinquanta, en plena dictadura, es va fer la presentació de la maqueta del que havien de ser les estacions de la línia 5 del metro, els presents a l’acte van quedar estupefactes perquè algú havia pintat un T entre les lletres ena i essa del rètol de l’estació del que llavors era Sans, i es podia llegir SANTS. No es va saber mai qui havia estat l’autor de semblant gosadia. Li hauria caigut el pel.
Resumint, el lloc per on estem passant té una gran habitud cívica i esportiva. Els historiadors diuen que va ser a Sants, precisament, on l’esport es va desenvolupar a principis del segle XX a Barcelona, gràcies als obrers del barri, que el van començar a practicar com una mena de reivindicació democràtica i igualitària, en un moment en què només ho feia l’alta burgesia barcelonina.
Això,
feliçment ja és història, i nosaltres, avui, seguirem pel carrer de Sants, ara
amb una mica de suau tobogan. Travessarem la rambla de Brasil (curiosament es
diu Brasil a l’esquerra del carrer de Sants i Badal a la dreta), i potser no ho
veurem perquè anirem per feina, però tot just al peu de l’edifici de la cantonada
de la Rambla del Brasil hi ha una estranya pedra, de notables dimensions, de
forma troncocònica i escapçada. Està adossada a la façana de les oficines de
l’agència Mafre, just al xamfrà, i és un vestigi de molts anys (segles?)
enrere. "Salva-carros" en deien, i servia per a que les rodes dels
carruatges, al girar, no s’estavellessin amb les cases. Aquesta pedra no s'ha
de confondre amb el senyal del Km 2, tot i que aquest estarà a prop. Passats
cent metres de la boca de l'estació de metro de Badal ens el trobarem, com
aquell que diu en ple escalfament.
.............................
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada