13.9.16

Cursa de la Mercè'2016. Fisonomia del recorregut

 
Km 0 al 1

La sortida de la Cursa de la Mercè és en un lloc emblemàtic. No tan sols perquè estigui al bell mig del que va ser l’Exposició Universal de 1929 i les Fires que es van celebrar després, sinó perquè d’on sortirem, l’Avinguda Maria Cristina, o del seu entorn, en surten, passen o acaben unes quantes curses: la Marató de Barcelona, la Mitja Marató, la Jean Bouin, la d'El Corte Inglès, la de l’Amistat, aquesta de la Mercè... i al seu voltant hi entrenen molts corredors i moltes corredores que avui, de ben segur, estaran a la línia de sortida.

D'on se surt és per tant un indret fetiche pel que fa a la cosa aquesta del córrer a Barcelona. No sé si a la rebesàvia del rei actual, la reina Maria Cristina d’Hasburg-Lorena, li agradava l’esport (la música, pel que diuen, sí). Tot i així, és difícil que pogués imaginar que, amb el temps, serien milers els que trepitjaríem l’avinguda que duu el seu nom per tal de començar una carrera atlètica.

Sortirem de davant de La Font Màgica i les Quatre Columnes. Una font que és des de fa anys una atracció de propis i estranys, i unes columnes que volen significar les quatre barres de la senyera que representen les que ja hi van estar col•locades del 1919 al 1929, fins que van ser enderrocades per ordre del dictador Primo de Ribera, ja ens podem imaginar per quina raó: es diu que ho va fer per a que un símbol de catalanisme -en va destruir uns quants- no tingués el ressò que li podia donar l’Exposició Universal del 29 a punt d’inaugurar-se. Una icona que, feliçment des de fa pocs anys, s’han tornat a posar en peu.

Les Quatre Columnes, obra de Puig i Cadafalch. Any 1928

En començar a córrer passarem pel mig de les Torres Venecianes que eren l’entrada al recinte de l’Exposició (es diuen així perquè estan inspirades amb el campanar de la catedral de Sant Marc de Venècia) i anirem a buscar el Paral•lel a la nostra dreta. Ara no, però  a les primeries del segle XX, aquest carrer estava farcit de teatres, music halls i cafès -una mena de Broadway- ple de gent a tota hora amb ganes de gatzara.

Del Paral·lel en farem gairebé un quilòmetre, tot passant per davant de dos llocs interessants: la Casa dels Cargols, a la cantonada amb Entença, una casa de pisos decorada amb cargols per tot arreu (una llegenda urbana diu que va ser construïda el 1896 per encàrrec d’un pagès que va anar a buscar cargols al camp i es va trobar una fortuna dins d’una cova), i el Tickets,  un restaurant d’en Ferran Adrià inaugurat fa poc temps que ja té una estrella Michelin i tot. I poc abans d’arribar al carrer de Calàbria, on girarem per tirar cap amunt, ens trobarem l’indicador del Km 1.

Km 1 al 2

Haurem deixat el Paral•lel per pujar (lleugeríssima pujada) pel carrer de Calàbria, nom que serveix per recordar la regió italiana com tothom sap. En arribar a la Gran Via l’enfilarem a la dreta per fer un bon tros d’aquest vial, ja de per sí el carrer més llarg de tots els de la ciutat. En farem, concretament, dos quilòmetres i mig, tots en línia recta i plans, d’aquells que inviten a córrer. De fet, exceptuant la pujada del Paral•lel en el darrer quilòmetre, quan hi tornarem d'aquí una estona per acabar el recorregut, la cursa és plana; una de les que més de Barcelona. Bona amplada, frondosos i centenaris arbres als costats del nostre camí...i sense cotxes, avui. Una meravella, vaja!

Això de córrer per un carrer sense cotxes per Barcelona -ara que hi estem posats- és una de les coses del món que li produeixen més goig al que escriu aquesta sui generis descripció del recorregut de la Cursa de la Mercè. El poder ser, alguns diumenges de l’any, l’amo i senyor de les calçades -com és el cas ara- és impagable. Segurament els hi passarà el mateix als que, com ell, recorden quan a la ciutat, no fa pas tant, estava prohibit córrer. En Vicente Egido, el que va ser un excel•lent fondista del Barça els anys setanta, sempre explica que un dia que va sortir de les pistes universitàries en aquella època amb pantalon curt, un guàrdia el va parar a la Diagonal. Va demanar-li el DNI i va estar a punt de multar-lo per córrer en la via pública, i sobre tot, per fer-ho en calçotets.

La Gran Via, a banda de ser una avinguda amb un munt de cases sumptuoses, també és una via on hi ha bastants cinemes. I més que n’hi havia. Un d’ells, el Rex, a tocar del carrer Calàbria per on hem pujat, el van tancar fa  cinc o sis anys malauradament. El Rex era un cine d’aquells d'abans. Conservava un aspecte que el feia acollidor per als que vàrem créixer veient-hi pel•lícules com El Halcón y la flecha o Robin de los Bosques. Tenia una taquillera que t’atenia sense micròfon; un porter que et saludava com si et conegués de tota la vida; seients força confortables...i no hi venien crispetes! Una contingència: en front mateix del cinema Rex, hi havia  un bar (era l'únic a Barcelona) on es podia practicar el tir amb arc. És a dir que, sortint del cine, un podia emular al Burt Lancaster o a l’Errol Flynn per dos duros. No per casualitat, el desaparegut bar es deia L’Arquer.

A l’esquerra de la Gran Via, tot seguit ens trobarem La Casa de la Lactància, un edifici modernista construït a primers del segle XX per les elevades taxes de mortalitat infantil i maternal que hi havia a la Barcelona obrera de llavors. Tenia un consultori d'embarassades i un espai d'alimentació i cura per als nadons, i consta, textualment en un document, que va ésser concebut Per atendre els fills dels infeliços que es troben sense possibilitats. Curiosament, en l'actualitat, i des de fa trenta anys, és un casal d'avis. Una singularitat: a dalt de tot de l’edifici hi ha un conjunt escultòric amb una llevadora que alleta una criatura amb un biberó; la curiositat resideix en el fet que és precisament una dona anònima i no La Mare de Déu de la Llet, que era la costum iconogràfica en aquest casos.

Magnífic grup escultòric de La Casa de Lactància, obra d’Eusebi Arnau, a la Gran Via

I també a l'esquerra, una mica més endavant, fent xamfrà amb Viladomat, veurem la també modernista Casa Golferichs, el Xalet que  va estar a punt de ser enderrocat fa uns anys per la golafreria de les immobiliàries. Un bonic casalot que no va anar al terra per la lluita dels veïns del barri per salvar-lo. Ara és un actiu centre cívic.

I a tocar del següent carrer, el de Borrell, hi veurem el senyal del Km 2.

Km 2 al 3

Per la Gran Via, i fins el final dels dos quilòmetres i mig que deiem, anirem travessant un munt de carrers que duen el nom de personatges il•lustres catalans. La llista és llarga: 20. A propòsit, resulta estrany i insòlit que durant la darrera dictadura franquista, en una època en la qual es van canviar molts noms de carrers per posar-hi els de personatges addictes a l’antic règim, la majoria d’aquests de l’Eixample que creuarem no els van substituir. Més curiositats: els de Borrell i Urgell, els dels dos comtes que estan en aquest quilòmetre, tampoc els van canviar per uns altres. Van castellanitzar el segon (potser perquè era més ample...), posant-li Urgel, amb una única ela, però el primer, misteriosament, va seguir sempre amb les dues.

Confirmant el que dèiem més amunt respecte de que a la Gran Via hi ha uns quants cinemes, a la meitat d’aquest quilòmetre ens en trobarem un altre, l’Aribau Club, a l’esquerra del nostre pas. Aquest ha tingut, per cert, diversos noms. Quan el van inaugurar li van posar Doré. Però en acabar la guerra, als sensors els deuria semblar una paraula catalana i el van canviar per Dorado. No sabien que el  nom era un homenatge al famós dibuixant francès Gustave Doré.

Avançant per la Gran Via, també a l’esquerra, ens trobarem la Universitat. Un edifici que de dintre és magnífic, però de fora...que voleu que us digui. No soc, ni de molt, expert en arquitectura (ni en gaires coses, he de dir), però a mi em sembla d’un tipus de construcció molt sòbria, que contrasta, pel temps en què es va fer (finals del segle XIX), amb les joies arquitectòniques de l’època que hi ha a la ciutat.

Per cert, deixeu-me donar una opinió sobre la façana. Podreu comprovar-ho el dia de la cursa si us hi fixeu (no tingueu por d’entropessar amb el de davant a aquestes alçades de la prova, perquè per aquí ja anirà bastant fluida). L'edifici té dues torres a banda i banda; una d’elles, la primera que ens trobarem, té un gran rellotge i l’altra només una finestreta. Quan hi passo per davant sempre penso que el rellotge li dóna caràcter, i que si no hi fos, la Universitat passaria bastant desapercebuda.

     La Universitat

Que em disculpin, pel que dic, els admiradors d’Elies Rogent, el seu arquitecte,  professor de grans arquitectes, un d'ells Antoni Gaudí, a qui li va dir al signar-li el seu títol universitari: “Antoni Gaudi?...no sé pas sí he aprovat a un boig o a un geni”.

De totes maneres, la Universitat és la Universitat. Un temple en molts aspectes. No cal sinó dir que està considerada com la primera de les universitats de l'Estat i l'única que es troba entre les 200 millors d'Europa...I un lloc on anys enrere no hi entraven ni els grisos: l’edifici servia de cuirassa als estudiants i es protegien en els seu interior quan eren perseguits per las fuerzas del orden per haver llençat, simplement, unes octavillas subversivas al carrer.

I així, llançats com anirem per tractar de fer marca aprofitant que la Gran Via és plana, i perquè, tot i que abans de sortir hem enganyat als amics dient-los-hi que estàvem fotuts, arribarem a l’indicador del Km 3, a tocar el carrer de Balmes, en plena forma i sense que (encara) ens faci mal res.

Km 3 al 4

Tot seguir passarem per davant del Coliseum. Ara hi fan teatre, però té el privilegi de constar com el primer cinema que va projectar una pel•licula sonora a Espanya: La canción de Paris, l’any 1929.

Encara que sigui molt trist parlar-ne, una mica abans del Coliseum, per davant del qual estem  ara corrent i gaudint, va tenir lloc durant la guerra un dels bombardejos més sagnants sobre la ciutat. Obviem detalls sobre els estralls i el nombre de víctimes, que ara no toca: un monument abstracte -no gaire fàcil de veure per cert- ho recorda davant del teatre.

"Encaix", el monument davant del Coliseum que recorda el bombardeig del 17 de març de 1938

Avançant, segurament cada vegada més ràpid, creuarem el Passeig de Gràcia, el carrer de més glamour de Barcelona. De la cruïlla de Gran Via – Passeig de Gràcia, cal saber que exactament on ara hi ha la font monumental, fa anys, quan la ciutat encara estava emmurallada, hi havia una creu de terme que per la nit estava molt concorreguda. En aquella època, els noctàmbuls que havien anat a extramurs a emborratxar-se es reunien en aquest punt per dormir la mona en trobar la Porta de l’Àngel tancada. Les gresques que s’hi organitzaven abans d’adormir-se les podem imaginar: crits, renecs, duels, garrotades...Total, que el lloc es va fer famós. Ningú sabia el nom de l’indret; tothom el coneixia com La creu tremenda.

Ara, en lloc d’una creu hi ha la font circular amb un gran brollador. Una recomanació: encara que el dia de la cursa faci calor, no és de bona educació atlética tirar-s’hi a dintre per més ganes que en tinguem mentre passem pel costat.

Per la Gran Via el ritme serà cada vegada més viu, segur. Tots anirem -uns més que uns altres, es clar - a tota pastilla, disposats, com sempre que ens posem un dorsal, a fer el millor temps de la nostra vida.

Més enllà, en la cruïlla de Gran Via amb Roger de Llúria ens trobarem al bell mig un monument a la deessa Diana, inaugurat fa noranta anys. La iconografia representa despullada a aquesta deessa, i així la va esculpir el seu autor, Venanci Vallmitjana. Però, coses dels vigilants de la moral de l'època, per posar-la a l’Eixample se li va demanar a l'escultor que la cobrís amb una túnica. L'home va refer el monument i la veurem coberta en passar.


Al costat, al xamfrà de la dreta hi ha l’Hotel Ritz. Se’n diu Hotel Husa Palace, però ni cas: per a tothom és i serà el Ritz. És un hotel de gran luxe, el primer de cinc estrelles que hi va haver a Barcelona. Ara potser no perquè diuen que ja no hi ha gaire gent rica al món, però abans s'hi allotjaven milionaris o artistes de Hollywood i toreros que venien a la ciutat. Com l’Ava Gardner i el Luis Miguel Dominguin, ella un mite del cinema i ell un masclista donjuan, de qui s’explica l’anècdota -no sé sí certa- de què després d’una nit d’amor en aquest hotel, i en veure l’actriu que ell s’aixecava molt de matí per anar-se’n, li va preguntar: “- ¿Dónde vas tan deprisa, Luis Miguel? ” i el torero li respongué “- ¡A explicarlo a mis amigos! Sí me llevo a  Ava Gardner a la cama y no puedo explicarlo pronto...de qué me sirve? ”.

 Ava Gardner (1922-1990). D’ella deien que era “L’animal més bell del món”

Seguint per la Gran Via en aquest quilòmetre, creuarem uns carrers de la dreta de l’Eixample que tenen un nom molt bonic, o a mi m’ho sembla: Roger de Llúria, Girona, Roger de Flor...En canvi no m’agraden -és cosa meva- els de Bruc, Bailèn i el de la Plaça Tetuan, on hi trobarem el Km 4 poc abans. Són noms que serveixen per recordar fets bèl•lics (els de les Batalles del Francès els carrers, i el de l’ocupació de la ciutat marroquina pel general Prim el de la plaça). Posats a dir, m’agradaria més que fossin noms d'esportistes o relacionats amb l'esport, que n'hi ha molt pocs a la ciutat: deu o dotze com a màxim.

A propòsit, a la Gran Via, entre els carrers de Girona i Bailèn, poc abans del Km 4, un tramvia que hi passava va atropellar el 7 de juny de l’any 1926 un home de barba blanca, indocumentat, que duia un llibre d’evangelis a la butxaca. En principi, els vianants van suposar que era un rodamón pel senzill vestit que duia. El van traslladar molt greu a l’Hospital de la Santa Creu i allí el van reconèixer: no era altre que el genial arquitecte Antoni Gaudí. Tres dies després va morir.

Km 4 al 5

En arribar a la Plaça Tetuan hi veurem un grup escultòric dedicat al doctor Bertomeu Robert, un metge que va ser alcalde de Barcelona a finals del XIX, molt volgut. Com que era fervent catalanista, en acabar la guerra van treure l’escultura -que estava llavors a la plaça Universitat- i va restar un munt d’anys en uns magatzems, fins el 1985. Coses que no són d’estranyar: si ens hi fixéssim en passar veuríem que el grup està format per camperols, obrers, intel•lectuals i politics units per una senyera. Ara està al mig d’un espai enjardinat, amb bancs per seure que no fan servir ningú perquè costa arribar-hi. Un apunt: el doctor Robert és un dels pocs polítics a la història que han dimitit del seu càrrec. Ho va fer l’any 1901, quan li volien imposar des del govern de Madrid un pressupost que considerava insuficient per a la ciutat.

És poc conegut, i no té cap altre accés que el d’una tapa de claveguera, però a sota de la plaça, a 5 metres de profunditat, es conserva en perfecte estat un dels refugis mes grans dels que es van fer servir durant la guerra per guarir els ciutadans durant els bombardejos. Curiosament, en construir-lo l'any 1937, van trobar la primera pedra d'un monument que volien erigir vint-i-set anys abans, el 1910, en memòria als voluntaris de la guerra de l'Àfrica, que no es va arribar a realitzar ves a saber el per què.  Com dic, el refugi no es pot visitar. Els únics que ho han fet van ser els treballadors de les obres de la línia 2 del Metro, que van utilitzar les seves galeries  com a vestuaris en els anys cinquanta. 

A l’esquerra, en front nostre, hi veurem uns dels primers gratacels que es van construir a Barcelona. I en baixar pel Passeig de Sant Joan, que haurem agafat abandonant la Gran Via, una residència geriàtrica de les Germanetes dels Pobres.

Baixant per Passeig  i arribant a l’Arc de Triomf, els més veterans no es podran (no ens podrem) abstraure que fa anys era el lloc d’arribada de la Jean Bouin.

Tomas Barris, un dels millors atletes catalans de tots els temps en la Jean Bouin de 1947 participant com a escolar

A propòsit de l’Arc de Triomf, el monument era la porta d’entrada al recinte de l’Exposició Universal de 1888 i, dissenyat per l’arquitecte barceloní Josep Vilaseca, es considera una construcció precursora del modernisme. Es diu, no sé si és veritat o mentida, que el lloc  l’hauria ocupat l’actual Torre Eiffel de Paris si l’Ajuntament de l’època hagués acceptat el projecte que li va presentar Alexandre Gustave Eiffel, que no es va realitzar perquè els va semblar massa agosarat. Curiosament, el que es va fer va ser un plagi de l’Arc que hi ha a Paris. Tot i així, i encara que sigui una copia humil, el prefereixo: el nostre és una obra civil amb frisos al•legòrics a l’Agricultura, la Indústria, el Comerç i l’Art, mentre el parisenc està dedicat a victòries militars.

Per cert, segons comenten els cronistes de l’època, l’Exposició Universal que es va celebrar en l’espai on estem corrent ara, va provocar una gran inflació. Ho denunciava La Vanguardia del 13 d’abri de 1888: “Barcelona se va poniendo imposible. Con el pretexto de la Exposición suben al cielo los precios de las cosas y la remuneración de los servicios. El restaurant Justin aumenta sus precios una barbaridad; los peluqueros suben cinco céntimos por hacernos la barba; la carne sube diez y los cocheros exigen por los carruajes sesenta duros por cada tarde de carreras; lo único que baja con todas estas subidas es el bolsillo que de tiempo atrás se venía arrastrando por los suelos”.

Deixant enrere l’Arc de Triomf i enfilat el Passeig de Lluís Companys, a l’esquerra, passarem per davant de l’Escola Pere Vila, inaugurada el 1931, i el monumental Palau de Justícia, que ho va ser el 1910.

Una anècdota sobre el Palau de Justícia. Enric Sagnier, que fou un dels dos arquitectes de l’obra, es va enamorar d’una noia, el pare de la qual es va oposar fermament al nuviatge. Li deia que no accediria “...fins que no demostri que és un professional de debò i hagi dissenyat, si més no, una caseta”. El jove arquitecte va decidir concursar a la realització d’un dels projectes més ambiciosos de la ciutat, la construcció d’un edifici judicial. Va guanyar el concurs per al disseny del Palau de Justícia i, com no, va obtenir la mà de la núvia. Amb el temps, Enric Sagnier va realitzar més de 300 obres.

El Palau de Justícia l'any 1912, la "caseta" que va dissenyar l'arquitecte Sagnier 

Passat el Palau hi veurem el Km 5 i girarem a l’esquerra pel carrer de Buenaventura Muñoz, un magistrat del segle XIX. Mirarem, indefectiblement, el crono, i celebrarem que, desprès de cinc quilòmetres, anem de conya.

Km 5 al 6

Farem cent metres de Buenaventura Muñoz i girarem a la dreta per Roger de Flor, un nom d’un carrer, aquest, que honora a un cabdill dels almogàvers. Se’n expliquen un munt de coses d’aquest militar templer del segle XIII, algunes bones i unes altres no tant. Va combatre heroicament en la conquesta de terres per a la corona... Li va prendre Mallorca al seu oncle... Es va enriquír a base de bé, diuen, essent frare, i va haver d’abandonar l’Ordre del Temple... Va tenir la sort, però, que les cròniques de Ramon Muntaner en parlar d’ell inspiressin a Joanot Martorell per escriure Tirant lo Blanc, i la seva figura es va convertir en mítica. Ves quines coses més estranyes...

De Roger de Flor farem també pocs metres, fins arribar al Passeig de Pujades, que l’agafarem girant a la dreta tenint a la nostra esquerra el Parc de la Ciutadella. Un parc que va ser urbanitzat exactament damunt de la que fou una fortalesa militar que va fer construir Felip V després de l’11 de Setembre de 1714 d’ingrata memòria. Des d’aquesta fortalesa, la més gran d’Europa en aquella època, dominava la ciutat juntament amb el Castell de Montjuïc, de no menys malaurat record.

Bé. No ens posem tristos ni seriosos que avui estem de festa. I de festa gran. Avui és un dia que estem fent una cursa que serveix, entre altres coses, per gaudir aquests dies de la Mercè, per festejar la Festa Major de la ciutat en honor de la seva patrona. A propòsit, la Mercè no és, curiosament, la única patrona de la ciutat. Ho són també Santa Madrona i Santa Eulàlia. A Santa Madrona, que va ser la primera, els barcelonins la van anar oblidant i substituint per Santa Eulàlia perquè, segons deien, aconseguia que plogués més sovint. Una cosa semblant va passar després: la Mercè li va prendre la titularitat en el segle XVI a la petita Eulàlia, una vegada que, per la seva intersecció, va aturar una terrible plaga de llagosta que aterrava els ciutadans i que, pel que sembla, no va saber resoldre.

Un apunt: la Festa Major de Barcelona es va instituir l'any 1871. Pel que se sap, durant els primers anys, les Festes de la Mercè eren molt parques; únicament sortien els gegants. L'any 1900 van començar a  fer-se actes esportius: primer una cursa de bicicletes per la ciutat...a les 7 del matí, i més tard una cursa de 500 metres al Parc de la Ciutadella. La  Cursa de la Mercè d'ara és, com a tal, una de les més antigues de Barcelona. La primera es va celebrar l'any 1979.

Crònica de la I Cursa de la Mercè. Mundo Deportivo 1979

Pel Passeig de Pujades, que és pla malgrat el nom (disculpeu l’acudit), que correspon a un poeta del segle XVI, anirem a buscar de nou el Passeig de Lluís Companys, ara a l’altra banda, per pujar-lo. En fer-ho, ens faran costat, a la nostra dreta, un monòlit en honor de Rius i Taulet, un alcalde de Barcelona promotor de l’Exposició de 1888 i dues escultures, la del navegant Roger de Llúria i la del pintor Antoni Viladomat.

Pujarem, com dèiem, pel costat esquerra del Passeig de Lluís Companys, un vial que, urbanitzat per primera vegada a les primeries del segle XIX i malgrat les transformacions que s’hi han fet, encara conserva part del mobiliari urbà original, com per exemple, les faroles modernistes de Pere Falqués, el mateix dissenyador de les famoses del Passeig de Gràcia (que tothom diu que són de Gaudí, quan ell va dissenyar només els bancs). 

En arribar al final del passeig girarem a l’esquerra per agafar la Ronda de Sant Pere, tot passant pel costat d’un petit monument en honor de Lluís Companys, el president de la Generalitat afusellat pel franquisme. El componen un medalló amb el seu rostre i l’escultura d’una noia que duu un mocador a la mà. La historia que va inspirar a l’escultor per realitzar l’obra és emotiva. L’explico: Degut als fets d'octubre de 1934 (una revolta de Catalunya i Astúries contra el govern de dretes de Madrid), Lluís Companys va ser empresonat. Una adolescent, de nom Conxita Julià, li va escriure un poema que li va enviar per carta. Quan  va ser alliberat i va poder tornar a Barcelona, la noia es va presentar davant seu, es va identificar i li va demanar un record. El president li va donar el mocador que sempre duia a la butxaca de l’americana dient-li “Guarda’l i estima’l sempre…i estima Catalunya”.

Un fragment del poema diu així:

" ... i ha vist unes cares tristes d'uns homes molt honrats
que, per defensar un poble, estaven allí tancats.
l la claror, tafanera, per satisfer sos afanys ha descobert que allí hi havia
el president Lluís Companys ... "

Conxita Julià, que amb el temps es va convertir en una llorejada poetessa, va assistir a l’acte d’inauguració del monument l’any 1997

Enfilarem la Ronda de Sant Pere deixant enrere, a la cantonada amb el passeig, un dels bars més antics de la zona, el Trole. Modernitzat ara, existeix des de 1896, com els amos actuals han volgut fer-ho explícit indicant-ho a la porta de vidre. Tot i que, llavors, i fins els anys vint, que van haver de castellanitzar-lo i s'ha mantingut, el nom era Trolley, en referència a una mena de perxa que duien els tramvies i els troleibusos per connectar-se amb el cable de la línia elèctrica sota del qual circulaven.

Avançant per la Ronda, a l’alçada del senyal del Km 6, passarem a tocar del Monument a Casanova, un lloc d’especial càrrega emotiva per a molts dels que estarem corrent avui. Potser, al passar tan a prop de l’escultura del conseller en cap que hi figura, recordarem uns fets funestos succeïts a casa nostra el 1714. I també que, durant una època de malson, l’estàtua va restar amagada ves a saber on.

Km 6 al 7

A la Ronda de Sant Pere hi ha unes quantes cases magnífiques, a dreta i esquerra, d’estil modernista, construïdes a principi del segle passat per a l’alta burgesia de l’època, la majoria grans magnats catalans del ram tèxtil. Es conserven també algunes botigues del mateix estil, com per exemple la Farmàcia Viladot, oberta l’any 1905, que està a la cantonada amb el carrer de Bruc. Una observació: des de fa anys no s’hi venen fàrmacs: és una botiga de roba de dona.

En un no res arribarem a la Plaça Urquinaona. A la nostra esquerra hi ha el Teatre Borràs, el nom del qual es va posar en honor d’un insigne actor, Enric Borràs, nascut a Badalona el segle XIX. El nom d’Urquinaona no és només per a que sapiguem que hi ha una parada de metro: se l’hi va posar aquest nom a la plaça en honor de José Maria Urquinaona que era un bisbe de Barcelona del segle XIX, enterrat a la basílica de la Mercè, per cert.

Avançarem i trobarem una altra bonica botiga modernista, la Casa Teixidor, que durant molts temps va vendre productes per dibuixar i pintar i ara és una tenda d’òptica . Encara sort que l’amo del establiment, com el de la farmàcia d’abans, ha conservat l'ornamentació exterior i el magnífic rètol de mosaic, així com el mobiliari de fusta i els vitralls interiors. Moltes gràcies senyors botiguers; alguns potser ho haurien llençat tot a la bassa.

Acabarem a bon pas la Ronda de Sant Pere i creuarem la Plaça Catalunya. Una dada que segur que coneixem, però al passar-hi serà bo recordar-ho: la Ronda coincideix exactament amb una part del què era l’antic Camí de Ronda de la muralla de la ciutat. És a dir que, a més a més de poder córrer lliurament per un carrer de Barcelona, el saber que ho estem fent damunt del mateix traçat que envoltava la ciutat fa segles és un plaer afegit als que estem experimentant avui amb motiu de la cursa de la seva Festa Major.

I parlant de plaer i de joia tot corrent avui, la Cursa de la Mercè li duu un record especial a qui està escrivint això, i probablement a varis dels que ho estan llegint. Va ser precisament en aquesta cursa on, fa uns anys, va engegar la Plataforma Marató a Barcelona. Va ser en la Cursa de la Mercè de l’any 2004 on, un grup de corredors anònims, dolguts per l’anunci de la supressió de la marató (com és sabut, no es va celebrar la del 2005), vam començar a reivindicar el seu retorn amb rètols de color groc penjats al pit o a l’esquena amb el lema Volem Marató a Barcelona. Els vàrem distribuir a la sortida i centenars de participants van voler dur-lo adherint-se a la protesta. Un d’ells l'actual entrenador del Barça, Luis Enrique, que s'havia retirat com a jugador feia poc. 

Retol. Luis Enrique, abans de la sortida de la Cursa de la Mercè del 2004, amb el rètol reivindicatiu a l'esquena 

Creuarem, deia, la Plaça de Catalunya, la més gran de la ciutat, no cal dir-ho, i centre neuràlgic, que tampoc cal dir-ho perquè sempre, i a tota hora, sí veu tanta gent atapeïda com la que veiem en els reportatges sobre Calcuta. Ara i avui no, no obstant. Hi haurà poca gent, en part perquè encara serà molt d’hora, però sobre tot perquè és diumenge i El Corte Inglés estarà tancat.

Seguirem per una altra Ronda, la de la Universitat. De fet no és una altra: és la continuació de la de Sant Pere, urbanitzada més tard que aquesta per fer camí per arribar a les facultats, i a l’alçada de Balmes hem de ensopegar (és un dir) amb l’indicador del Km 7.

Km 7 al 8

Tot seguit arribarem de nou a la Plaça Universitat, però ara per la part de baix per enllaçar amb la Ronda de Sant Antoni. Al començament de la ronda, a la nostra dreta,  fent cantonada amb la plaça, hi ha una altra  de les botigues centenàries de Barcelona, La Torre. Com que és festa tindrà la porta baixada i no podrem veure els aparadors. És una llàstima perquè el comerç és molt curiós. Hi venen roba i articles de gènere de punt, i no és que encara venguin els mateixos calçotets i samarretes que quan la van inaugurar fa més de cent anys...però gairebé. A dintre de la tenda hi ha fins i tot cadires per a que els clients puguin seure mentre la fan petar amb els dependents i trien la peça de roba que els interessa. Inefable, de veritat.

Un apunt: l’establiment  l'hi va servir d’inspiració a Carlos Ruiz Zafón, segons ha dit més d'un cop, per a la seva famosa novel•la L’Ombra del Vent . Per als que l’hagueu llegit, recordareu que en un paràgraf diu “...es podien llegir les lletres gravades als vidres, entelats de tanta brutícia, i un rètol en forma de barret continuava onejant a la façana, prometent dissenys a mida i les últimes novetats de Paris” . Es refereix a la botiga per la qual passarem per davant, com ha confirmat l’autor alguna vegada, tot i que accentuant el seu deterior i convertint-la amb una barreteria: la que regenta un dels personatges de la novel·la, el pare del Julià Carax, el senyor Antoni Fortuny.

         Botiga La Torre, inaugurada l’any 1900. Foto actual

De la Ronda de Sant Antoni en farem només uns cent metres. De seguida, en arribar a la Plaça Goya, on hi ha la bonica Font de la Tortuga i el monument a Francesc Layret (un advocat que va ser assassinat el 1920 perquè defensava als obrers), girarem a la dreta per enfilar pel carrer Sepúlveda.

No ho podrem evitar: els que haurem fet alguna marató de Barcelona sentirem una emoció especial al córrer la Cursa de la Mercè pel carrer Sepúlveda. Recordarem que els darrers quilòmetres de la mítica prova del març transcorrien també per aquí fa uns anys, mentre patiem per acabar-la. Però,  a diferència d’aquell dia, avui estarem frescos com una rosa. Res a veure -què us he de dir- el desmanegament d’aquells darrers quilòmetres finals de la marató amb com estarem avui: el carrer Sepúlveda semblava aquell dia l’Everest, i ara en canvi, fins i tot ens semblarà que fa baixada...que la fa, si més no fins al carrer de Borrell, que és, precisament, on estarà el Km 8.

Km 8 al 9

El carrer Sepúlveda per on estarem fent aquest tram  honora a un senyor de Salamanca que va ser governador civil de la ciutat els anys 1863 i 1864, just en el moment en que es va obrir l’Eixample. És un carrer que està ple de botigues d’informàtica. Curiosa circumstància, perquè normalment, els establiments d’un ram determinat es posen força lluny l’un de l’altre per tal d’evitar competència. Aquí en canvi, estan tots junts, la qual cosa ve a confirmar el que ja se sap: que els informàtics són gent molt atípica (no dic rara perquè molts són corredors i potser estaran llegint això).

Passat el Km 8 continuarem uns metres més corrent pel carrer Sepúlveda fins arribar al de Viladomat, per baixar-lo i enllaçar amb el Paral•lel.

Com és sabut, el Paral•lel va ser un carrer conegut a tot el món per la gran quantitat de teatres i sales de festes que s’hi van instal•lar a les primeries del segle XX i fins que va esclatar la guerra. Però no en aquesta part per on correrem, que era la zona més avorrida, sinó més avall d’on farem el gir. No era en aquesta part on, des dels obrers fins els burgesos -més aquests que els altres- s’aventuraven a passar-s’ho bé, àvids de gresca i espectacle. Era més avall on començava la xerinola.

Tot i així, no gaire més lluny, perquè a prop del Teatre Condal, que encara funciona (situat gairebé en front nostre quan farem el gir abandonant Viladomat), hi havia dos teatres més que jo recordi, el Teatro Talia, que era propietat de Paco Martinez Soria, l’inefable còmic de les pel•lícules de Cine de Barrio, aquelles per oblidar dels anys seixanta. I el Teatro Cómico, on hi feien el que llavors en deien revistes, amb vedettes que havien de sortir a escena tapades de dalt a baix, o com a mínim amb leotards. Per acabar-ho d’adobar, una parella de guàrdies civils s'asseia entre el públic, i si les lletres de les cançons (o els escots de les cupletistes) sobrepassaven els límits dictats pels censors de l'època, la multa era immediata.

Cartell de la revista “¡Taxi al Cómico!” de finals dels anys 40, un dels grans èxits del teatre

Un apunt per conèixer -sí no se sap, que segur que sí- el per què al Paral•lel se li diu així: el nom prové del fet que el seu traçat coincideix amb el paral•lel 41 de la Terra (41º 22’34” per a ser exactes). En qualsevol cas, el nom original, posat en acabar d’urbanitzar el carrer a finals del segle XIX, no era "Paral•lel" sinó "Paralelo", la qual cosa significa que l’assumpte de l’idioma sempre ha estat molt complicat a casa nostra. Llavors i ara...que déu n’hi do!. I sense que avui ens hi capfiquem massa perquè estem de Festa Major, arribarem al Km 9, després del gir de 90º que haurem fet deixant el carrer de Viladomat.

Km 9 al 10

Farem el darrer quilòmetre de la cursa fent una escalada particular de l’Avinguda del Paral•lel. Que no s’espanti ningú: tot i que és el tram de la prova on hi ha més pujada, no mata. L’únic que passa és que com és el final i és l'hora (per a alguns) dels esprints...

Pujant l'avinguda, uns dos-cents metres més enllà del gir, veurem una singularitat d’aquest carrer: una casa de pisos amb uns porxos a sota. I no és l’única d’aquesta via. La raó d’aquest tipus d’estructura s’explica perquè quan a finals del segle XIX es van començar a construir cases, els propietaris dels solars no volien acatar la norma del Pla Cerdà, que determinava que l’amplada del Paral•lel havia de ser de 50 metres. Exigien que fos de 40 perquè no volien que els pisos fossin més curts que els d’altres carrers de l’Eixample, i durant molt temps no s’hi va edificar gaire. Finalment, una llei ho va tractar de resoldre: mitjançant la Llei de les cases porticades es permetia fer habitatges amb porxos a la part baixa de l’edifici, de forma que la zona transitable del carrer tingués 50 metres i els amos guanyessin els 5 metres per banda que volien.

                                Una casa porticada del Paral•lel

La llei es va obeir també a mitges. Les construccions amb els pòrtics eren més cares; els propietaris s’havien de posar d’acord amb els del davant…Per una cosa o una altra, en seixanta anys i fins el 1928, s’havien construït al Paral•lel només 23 cases de pisos, setze amb porxos i set respectant l’amplada dels 50 metres. A la vista d’això, va sorgir una altra llei: la dels barracons a precari, segons la qual, es permetien edificacions per a usos diversos, però que no es destinessin a dormitoris, i que es poguessin enderrocar en qualsevol moment. I aquesta llei va acabar de donar-li el caràcter especial al Paral•lel, que ja el 1910 tenia nou teatres i onze music-halls: es van construir edificacions al llarg del carrer, barracons en molts casos, que allotjaren més teatres, cafès- cantants, tavernes, etc, convertint el carrer en el centre del divertiment de la ciutat. Pel què explicava el meu pare, el Paral•lel era una mena de Broadway... Hi acudia gent de tot tipus a divertir-se: els teatres de revista, els music-hall i les taules de joc atreien un públic que buscava els plaers de la vida; i les sarsueles i els vodevils a un altre públic més moderat, però entre tots la feien grossa.

Ja em dit que el punt neuràlgic de la diversió estava situat uns cinc o sis-cents metres més avall d’on correrem nosaltres, concretament a on ara hi ha El Molino. Eren El Victoria, el Barts i l’Apolo, conformaven una zona que estava sempre plena de gent, de llum i d’alegria, un ambient que es va mantenir fins al anys cinquanta i que ni la guerra ni la  postguerra no van poder destruir. De fet, fou precisament en els quaranta quan el carrer va viure un dels moments més intensos de la seva història. Era necessari oblidar la guerra i al Paral•lel es podia aconseguir. Però a partir del final de la dècada dels cinquanta, per causa d’una forta crisi que va patir el teatre i, sobre tot, els canvis de gustos de la gent, va declinar el bullici del Paral•lel. Els locals emblemàtics van anar desapareixent i també el públic que els freqüentava.

"Escandaloses" cupletistes del Paral•lel dels anys quaranta

No ens posem enyorosos. Manen els gustos de la gent i, per altra banda, ara el què toca és córrer tant com puguem per aquest carrer que en temps passats era pedra d’escàndol. No ens posem nostàlgics. Cada vegada veurem més a prop la font de la Plaça Espanya, i ens animarem perquè ens faltarà molt poc per acabar.

Arribarem a la Plaça Espanya, el conjunt arquitectònic que vol ser un homenatge a l’aigua. A dalt de tot hi ha un peveter envoltat de tres estàtues que volen significar Tres Victòries. El dictador Primo de Rivera, que va ser qui va fer construir la font l’any 1928, deia que significaven  ... el sacrificio permanente de España para defender la civilización. Quasi res! Segons diuen els que hi entenen, el conjunt té molt valor, però a mi no m’agrada gaire. Hi ha gent que tampoc els hi agrada gaire i l'anomenen La Mona de Pasqua.

Passarem per sota de les Torres Venecianes (aquestes torres si que m’agraden), i pujarem fins la meitat de l’Avinguda Maria Cristina. Arribarem així, com esperitats, al Km 10 de la meta. Haurem acabat la Cursa de la Mercè i, eufòrics com estarem per haver fet marca, potser més d'un emularà a l’Usain Bolt fent com si disparés una fletxa... en direcció al peveter de la Plaça Espanya, naturalment. 

                                       ------------------O-------------------

Miquel Pucurull

Web oficial de la cursa: http://www.bcn.es/cursamerce/ca/inici.html

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada