Fisonomia del recorregut de la Cursa El Km de Les Corts'2015

Aquesta és la cursa que té la distància més curta de quantes es fan a Barcelona. Se surt a la Travessera de Les Corts, a l’alçada del carrer Vilamur; es va en direcció a L’Hospitalet -per entendre’ns- , es gira en rodó a l’arribar al carrer Vallespir per tornar per la mateixa Travessera i anar al carrer Numància, on es gira també i es retorna fins a la sortida. Haurem fet 500 metres. Passant la línia farem una segona volta i completarem el quilòmetre de què consta la cursa.

No cal dir que abans de sortir haurem escalfat una bona estona (més que en cap altra cursa), i en fer-ho ens cridarà atenció un arbre que hi ha a l’esquerra de l’arc de plàstic vermell que serveix de punt de sortida i arribada.

                      Pi de la Travessera de Les Corts 

L’arbre és, ni més ni menys, el centenari Pi de la Travessera, una autèntica icona del barri de Les Corts, testimoni de molts avatars, i de contemplar les corrues de culers que es dirigeixen al Camp Nou els diumenges (i ara també molts dimarts o dimecres), o dels seus pares i avis quan entraven a l’antic Camp de Les Corts fa varies dècades, la qual porta d’entrada al recinte estava situada a tocar del Pi, on ara hi ha un bloc de pisos anomenat popularment "la Colmena".

D’una alçada de 13 metres, es diu que està aquí des de 1893 i està considerat com un arbre d’interès local. Aquest pi, i una palmera que també veurem cent metres més enllà quan girem- es van conservar en el mateix lloc on estaven quan, fa uns quaranta anys, es va eixamplar la Travessera.

Sortirem doncs, tenint el pi a la nostra esquerra, i el començament del carrer Vlilamur a la dreta. A vegades, els noms dels carrers estan relacionats amb el lloc on estan i aporten informació sobre l’indret que pot resultar interessant. No és el cas. O em sembla a mi que no ho és: Vilamur és el nom d’un petit poble del Pallars Sobirà, que té un antic castell que va ser seu d’un vescomtat de l’edat mitjana.

El topònim de Les Corts es diu que prové del llatí i significa "terreny de cases rurals" (masies). També hi ha qui diu que s’anomena així, no tant per les cases, sinó per les corts (els corrals) que hi havia en els masos. Durant segles, i fins l’any 1836, el terme va pertànyer al poble de Sarrià. A finals del segle XIX va ser agregat a Barcelona, i no va ser fins a les primeries del XX que no va deixar de ser una zona rural. Travessera, per altra banda, és el nom que se li dóna a un camí que travessa un poble.

Farem uns cent metres, fins al carrer Vallespir, on girarem 360 graus. El nom recorda la comarca de la Catalunya Nord del sud de França. Com a curiositat, aquest és un carrer que va ser el primer on es va poder tornar a ballar sardanes els anys cinquanta, després que fossin abolides en acabar la guerra l’any 39.

Escola Duran i Bas. Antic Can Gasparó Any 1960

Rodejant la palmera girarem per tornar pel lateral de la Travessera, al costat d’una mena de petita illa que separa els dos sentits del transit, i a tocar de l’escola pública Duran i Bas a la dreta, que ocupa l’espai de la que fou la torre-masia Can Gasparó de la finca de la família Cuyàs -una saga que vivia a les Corts des del XVII i van mantenir la propietat fins els anys quaranta del passat segle- que s’estenia fins el que és ara el Parc de les Infantes que hi ha al darrere de l’escola.

El Grup Escolar Duran i Bas és una de les escoles més antigues de Les Corts: l’edifici actual és dels anys setanta, però abans ja existia, quan Can Gasparó va passar a ser l'any 1934 una escola amb el nom actual. Un nom posat en honor d’un catedràtic de dret del segle XIX, Manuel Duran i Bas, molt estimat pels seus alumnes perquè, entre altres coses, no utilitzava mai llibres de text. Es va fer polític i va arribar a ministre el 1889. Va durar molt poc: defensava les institucions catalanes i el dret foral català a Madrid i al cap de quatre mesos va dimitir.

Ladislau Kubala

En arribar de nou a l’alçada del Pi s’haurà acabat el lateral i seguirem fins al carrer Numància per la dreta de la calçada. Passada l’escola, hi ha un complex d’habitatges que ocupen el lloc del mític camp de Les Corts, aquell terreny de joc del F.C. Barcelona anterior a l’actual Camp Nou. Al grup de cases li diuen  “La Colmena” i no els falta raó. Una curiositat: en una d’aquestes cases hi va viure el jugador Ladislau Kubala els darrers anys de la seva vida (va morir l’any 2002). Ell, cal recordar-ho, va ser qui va fer petit el camp de Les Corts, i en el seu honor hi ha un passatge en l’interior del complex que duu el seu nom. Honor minso, s’ha de dir, tenint en compte el que va significar per a la ciutat i el Barça, aquest hongarès que va revolucionar el futbol amb la seva arribada.

A Numància girarem -també 360 graus com a Vallespir- per retornar al punt de sortida. No cal dir que el nom del carrer, tan a prop de l’entorn del futbol del Barça, no està posat per fer-los la guitza als barcelonistes fent-los-hi recordar que el primer partit de l’era Guardiola el van perdre contra un equip que duu aquest nom. Es diu així perquè recorda el d’una ciutat soriana desapareguda, famosa per la seva resistència “numantina” a Roma, al segle II.

Al retornar, passarem el carrer de 

             Joan Gamper en un cromo de l'època

Joan Gamper, el que fou el fundador de FC. Barcelona. Un dels pocs personatges relacionats amb l’esport als que se li ha posat un nom de carrer a Barcelona. D’en Gamper se’n sap moltes coses. Potser una no gaire coneguda és que, a més a més de bon futbolista -va marcar un munt de gols – era també un bon atleta. L’any 1899 va participar en una cursa de 800 metres que havia organitzat ell mateix; es va fer al voltants de l’Hotel Casanovas, a prop del que ara és l’Hospital de Sant Pau, i va quedar segon.

I seguint per la Travessera, tot seguit arribarem de nou al punt de sortida, sota l’arc vermell. Haurem fet 500 metres de la cursa; tornarem a fer una altra volta, de ben segur més ràpida que la primera i acabarem el Km de Les Corts traient el fetge per la boca, comprovant, una vegada més, que és igual la distància que facis, mil metres o una marató: córrer et deixa fet pols.

-------o-------

Miquel Pucurull

Web oficial de la cursa: http://www.bcnatletisme.cat/

S’ha mort en Maxi, una institució de la Carretera de les Aigües

Estem tristos. Els que fa anys que pugem a córrer a la Carretera de les Aigües ens hem quedat orfes. S’ha mort en Maxi, un veí d’edat molt avançada que va viure en una de les cases que hi ha a prop de la carretera de Vallvidrera, fins que la família no va deixar que visques sol.

En Maxi era un home bo (amb tot el que significa l’adjectiu). Coneixia a tots els que hi anàvem els caps de setmana, i per a tots tenia una paraula amable. Era impossible no sorprendre’t en veure’l, ja ancià, muntat en bicicleta per fer uns quants quilòmetres, de casa seva a la "Font d'en Margalef" del Pla dels Maduixers, on hi feia un glop, i tornar (la font té altres noms -de la Maduixera; de Can Gomis; del Cigró- però nosaltres li diem "d'en Margalef", que era el cognom d’un amic del Maxi i nostre, que hi va posar una mànega de plàstic de color groc quan l'aigua esquitxava més que queia, per poder beure-hi a galet).

Menut, simpàtic, carinyós, xerrador...era impossible no parar-te un moment, encara que fos, per parlar del seu Barça.

En Maxi s’ha mort aquest diumenge, just desprès de complir 100 anys d’edat i d'haver fet el bé. El trobarem a faltar.

Miquel Pucurull
17/12/2014

Maratonians d'edat avançada

A propòsit de la longevitat d’alguns corredors, a la passada marató de Londres hi van participar dos octogenaris: Paul Freedman, de 89 anys i Iva Barr de 86, ambdós els més grans d’edat dels que la van acabar.

No van quedar últims, per cert. Ell va acabar en 7h 44 per davant de catorze corredors, i ella en 6h 58, davant de gairebé cent dones.

Tant l’un com l’altre van córrer desprès de recaptar fons per una causa solidaria. (Run for Charity li diuen allà). En Paul per a un centre de cures pal·liatives on va morir la seva dona fa set anys. I la Iva per a una associació que ajuda a nens en cadira de rodes.

Per a Paul, que va formar part de les forces aèries angleses durant la II Guerra Mundial i va començar a córrer quan tenia 61 anys, aquesta va ser la seva 23ena marató. Per a Iva Barr, va ser la 15ena i va debutar quan tenia 55 anys.



Els van entrevistar per a la televisió en acabar la prova. Ella va dir que concebia la marató com "una gran festa al carrer, on no t'has de preocupar pel temps, pots caminar i parlar amb els del teu voltant”. Ell, molt explícit i a qui li agrada fer conya: "Sempre m'asseguro córrer darrere d'un cul agradable, ja que fa que tots els dolors i molèsties desapareguin. L'any passat vaig seguir-ne un que em va semblar que era el millor que havia vist a la meva vida. Quan vam arribar a la meta va donar la volta i em vaig adonar que era un tio...amb barba”.

                                                 ----------------

Miquel Pucurull

"Corre la marató de BCN'2015 amb mi, pels nens diabètics"

El 15 de març, per segon cop consecutiu, faré la marató de Barcelona després de recaptar fons per a l’investigació sobre la diabetis infantil que realitza l’Hospital de Sant Joan de Déu. És un repte idèntic al que vaig fer l’any passat per la mateixa causa.

Es tracta d’una acció que en algunes maratons de l’estranger li diuen Run for Charity. Ho vaig veure fa anys a les de Nova York i Londres i em va sorprendre i fascinar: la majoria de corredors i corredores autòctons corrien per alguna causa solidària. Ho feien explícit en el rètol que duien a les samarretes. En unes deien, “Corro pels malalts de leucèmia”, en altres “Corro pels nens del carrer del Brasil”...etc. Una enorme quantitat de participants ho feien així. Vaig preguntar i em van explicar que havien estat recollint diners en el seu entorn abans de córrer la prova (familiars, amics, coneguts...), fent-los partícip de que farien la marató per una causa benèfica, i demanant-los-hi que col·laboressin amb una aportació per petita que fos.

                  

Vaig saber que, globalment, es recollien molts diners amb aquesta fórmula que cobria moltes mancances, i fa anys vaig voler engegar una cosa semblant. Però uns companys m’ho van treure del cap. Em deien que aquí no tindria èxit; que els recaptes en el món del córrer no funcionaven; que ja existien les curses solidàries on una part del què es paga pel dorsal va a parar a una causa... Em vaig deixar convèncer amb aquest darrer argument. Però ara penso que, tot i que sigui benvingut el que s'aconsegueix en aquest tipus de curses per ajudar a algun projecte, i està molt bé que es faci, els que les correm no ens impliquem ni poc ni molt en la causa. Paguem i ja està. I no sabem, en la majoria dels casos, ni per a què són ni a on van a parar els diners. Fins i tot, ni ens preocupa; el que volem és córrer i prou.

L’any passat, però, em va semblar que això del Run for Charity, on el que corre s’hi involucra i els que cooperen també, no tenia perquè no funcionar aquí. I a l'octubre vaig engegar el projecte.

A grans trets, l'estrategia que vaig utilitzar va ser, A) enviar correus a familiars i amics, i B) enviar correus a periodistes. En els dos casos, l'argument es basava en:

“Tinc 75 anys i correré la marató per recaptar diners per a la investigació de la diabetis infantil…”
"A favor de l’Hospital de Sant Joan de Déu…"
"A través de la Fundació Mi Grano de Arena…"

Ho vaig escampar per webs d'Internet relacionades amb la diabetis o amb l'esport. 

                 
Puntualment difonia el repte a través del Facebook, especialment, i el Twitter. I en un blog específic, els interessats podien seguir el desenvolupament.

Els mitjans se'n van fer ressó. 

                  
L'Obra Social de l'Hospital de Sant Joan de Déu va enviar correus a pares de nens afectats per la diabetis informan-los del projecte. L'empresa d'assegurances Zurich va aportar 2.000 euros, que va lliurar el mateix dia de la marató, en acabar-la. I el recapte, sorprenentment per a mi perquè no esperava, ni molt menys, la magnitud que va agafar, va anar creixent.

                 
El dia de la marató va ser la culminació del repte. La vaig acabar, no sense dificultat, i em vaig sentir molt gratificat. He corregut un munt de maratons però mai m'havia imaginat la satisfacció que experimentaria en poder fer-la tot contribuïnt a una causa solidària que servia d'ajut als nens i nenes, entre els quals la meva neta. (Tinc una neta de 14 anys que pateix la malaltia crònica de la diabetis des dels 6, i veig la dependència que suposa que encara es desconegui com poder millorar el seu tractament).

                       

Vídeo de l'arribada: https://www.youtube.com/watch?v=7QiAuJ1ahyk&feature=share

I va funcionar: vaig aconseguir 13.054 euros per a l’esmentada recerca. Una experiència , per a mi, inoblidable.

                              

I ara hi torno. Tot i que en els darrers anys s’ha avançat en el coneixement de la diabetis Mellitus tipus 1 dels nens, encara queda un camí molt llarg “per arribar a la meta”. Resulta colpidor veure que els infants que la pateixen estan condemnats, fins que no s’"hi arribi", a l’esclavitud de l’agulla que els manté en vida, i a haver de controlar acuradament el que mengen i l’exercici que fan.

He corregut 44 maratons, i aquesta, pel repte que du aparellat em fa molta il·lusió, com la de l'any passat. El nou projecte el vaig començar el 17 de setembre. I el cert és que, de moment, també funciona. Crec que la clau del que podríem anomenar petit èxit està en el fet que l’entitat a la qual s’ajuda, l'Hospital de Sant Joan de Déu, és un prestigiós referent per a tothom, i que els diners que s’aconsegueixen són utilitzats en favor dels nens i nenes de la societat.

Per acabar, si el (possible) lector també col·labora amb el seu granet de sorra, correrà amb mi la marató de Barcelona pels nens diabètics: http://www.elmeugradesorra.org/ca/repte/4507/corre-la-marato-de-bcn2015-amb-mi-pels-nens-diabetics/

                                                 ---------o---------

Miquel Pucurull

Indignació a la Marató de Màlaga'2014

Indignació a la Marató de Màlaga d’ahir. 27 corredors, entre els quals les 2 primers dones, van ser desqualificats. 

Pel què he llegit, els fets van ser els següents:  dues bicis oficials que anaven davant de les 2 primeres dones s’equivoquen en una cruïlla (o no hi havia ni línia blava ni cintes ni tanques) i entren guanyadores. Es comprova que, tot i sense voler, han fet gairebé 1 km menys, i elles, i 25 corredors més que les seguien, són desqualificats. 

La nota de "disculpa" de l’organització és per sucar-hi pa: “Aunque los corredores tienen la obligación de conocer el recorrido al detalle, la organización está analizando lo sucedido y ya está trabajando para seguir mejorando la señalización y otros aspectos de la prueba en el futuro con el deseo de convertir la Maratón de Málaga en una referencia”.

La versió d'un corredor afectat: http://www.medrunning.com/2014/12/que-ha-pasado-en-la-v-maraton-de-malaga.html?m=1

------------

Miquel Pucurull

08/12/2014

Un català, l'atleta en actiu més longeu d'Espanya

A Catalunya tenim l’atleta més longeu d’Espanya. Té 95 anys i es diu Valentí Huch More.

Va començar a practicar atletisme quan tenia 62 anys. Va córrer una cursa d’El Corte Ingles i va quedar enganxat. Després d’uns anys de participar en curses populars es va dedicar a les proves de pista de veterans.

De petit corria 20 quilòmetres al dia per anar a l'escola. Estava a cinc quilòmetres de casa seva, però hi anava i venia dues vegades diàries. Ara, als 95 anys, corre, salta o llença un disc com si fos un jovenet. En una entrevista que li van fer fa dos anys, deia: "M’entreno una mica cada dia al Serrahima de Montjuïc. Uns dies faig llançaments, altres salt o faig curses ràpides. Ho faig pel meu compte, sense entrenador, perquè amb l'experiència de tants anys vas guanyant en coneixements. No faig res especial, fins i tot puc menjar normal. Això sí, fa 50 anys que no fumo. L'esport m'ha tret de fumar i em permet fer una vida saludable. Et fa distreure't i superar-te cada dia".

Ni l'aspecte físic ni la seva agilitat mental encaixen amb els d'un home que va complir 95 anys aquest dimarts 25 de novembre. No ha sofert cap operació des que va acabar la Guerra i assegura no recordar quan va tenir l'últim refredat.

En Valentí treballava a la Seat com a mestre mecànic i es va jubilar fa 33 anys. Viu sol des que va morir la seva dona, fa quatre anys. Ella no compartia la seva afició, però la comprenia. Mentre va poder, el va acompanyar a totes les competicions. Es nega a anar-se’n a viure amb el seu fill. "No podria fer la meva", argumenta. Únicament va acceptar, a contracor, contractar una persona per fer netegés i la compra. Però només una vegada cada dues setmanes. La resta del temps se’n ocupa ell. La compra, el menjar, la bugada, la planxa ...Ho fa ell tot.

Des que va complir 80 anys ha dominat totes les seves proves en els campionats d'Espanya de veterans. Ha perdut el compte dels títols que acumula, però afirma que sempre que competeix aconsegueix medalla. Diu "No m'agrada participar per fer bulto, jo competeixo per guanyar". La seva assignatura pendent són els Mundials. Durant els últims 10 anys no ha pogut participar per diferents motius, però ja té els bitllets i l'hotel per als del 2015, que seran a Lió. Segons el responsable de veterans de la federació espanyola, en Valentí Huch és favorit en totes les seves proves.

Vídeo de fa dos anys, quan en tenia 93: http://vimeo.com/64513788

La meva més profunda admiració.

Miquel Pucurull

27/11/2014                                                          

Baixar de 3 hores a la marató és difícil; de 2h30 una proesa

Baixar de 3 hores

En el món popular del córrer a casa nostra, cada cop són més el que participen en les maratons, però el temps en que les acaben són també cada vegada més alts.

Anys ha, els populars teníem com a objectiu baixar de les 3 hores. Era el sà propòsit (gairebé una obsessió) de la majoria dels que ens calçàvem unes bambes per entrenar i córrer una marató. Ara, l'objectiu majoritari està en baixar de 4 hores. No ho dic, per descomptat, com una crítica. Però em resulta sorprenent que siguin pocs els que es proposin entrenar per assolir el que es considera una marca d'un cert rang.

Per parlar de números, a la marató de Barcelona d'aquest any 2014 només van baixar de 3 hores el 4% de tots els arribats. Concretament, 545 dels 14.225 que van creuar la meta. Dic que només perquè, per comparació, fa trenta anys, amb sis vegades menys de finalistes (2.387 la van acabar) van ser 429 els sub 3 hores, el 18% del total.

Baixar de 2h30

I si ens fixem en els que baixen de les 2h30, hem de concloure que, a diferencia del que passava fa aquests 30 anys que deia, la fita està actualment “reservada” a molt pocs. La davallada, per comparació, és enorme. Enguany han estat 12 i l’any 1984 van ser 42.

I si ens centrem en els de Catalunya i Resta de l’Estat, obviant els corredors estrangers, aquest any han baixat de 2 hores i mitja únicament 3 maratonians, dos catalans i un gallec que viu a Barcelona, mentre que en el 1984 ho van fer 28. I no cal dir que cap d'aquells de llavors eren professionals.

Posem-li noms:

Posem-li un gràfic:

Per a mi és bastant inexplicable el que està succeint. Tenint en compte que ja fa temps que cada cop hi ha més corredors que es converteixen en maratonians, sorprèn que no en sorgeixin que siguin capaços de fer marques de qualitat i que aquestes hagin baixat tant pel que fa als de davant.

Miquel Pucurull
01/04/2014

Baixar de 3 hores a la marató, una fita "oblidada"

Cada dia hi ha més maratonians i maratonianes. I això és una molt bona cosa. Però el percentatge dels que baixen de 3 hores -una fita a la qual fa anys hi aspiraven molts i moltes- és cada vegada menor.

Enguany, en la marató de Barcelona, ha estat el 4% del total dels arribats els que ho han aconseguit. Una dada que contrasta amb el que succeïa anys enrere:

El quadre ens permet també observar que el gruix de participants a la marató que fan entre 3 i 4 hores és el més gran. I sempre ha estat així.

Per altra banda, excepció feta de les maratons dels anys 1980 i 1990, el percentatge dels que arriben en més de 4 hores és cada vegada més alt. I en consonància, els que fan menys de tres hores és percentualment molt més baix.

Crec que no hi ha misteris:  està determinat pel nombre creixent de participants que corren la marató havent fet un entrenament molt menys exigent i intens que en altres èpoques.

Com sigui,   ha anat quallant la filosofia de córrer pel plaer del córrer i  la marató ja no sembla una cosa  només a l'abast d'uns quants. Això significa, com és fa palès, que cada vegada hi ha més gent que s’atreveix a córrer la prova. I en aquest sentit, benaurada sigui aquesta tendència. Però no deixo d'enyorar el moment en el qual els que corrien maratons s'esforçaven per baixar de les 3 hores.

L'objectiu majoritari, ara, és baixar de les 4. Plantejar-se menys de 3.30 és excepcional, i menys de 3 hores, un somni.   

Miquel Pucurull

La primera Jean Bouin Open. Any 1979

Amb excepció de les proves d’atletes novells (infantils, juvenils, juniors, etc) la Jean Bouin ha estat sempre una carrera de corredors i corredores federats i de nivell professional o gairebé. No obstant, amb l’adveniment de l’atletisme popular a finals dels anys setanta, se celebra també una cursa open des de 1979. El sotasignat -permeteu-me la  referència- va ser un dels que va córrer aquella primera prova.

Es va realitzar el 2 de desembre de 1979 i va ser la segona cursa popular que es va disputar a Barcelona ciutat després de la d’El Corte Inglés, que havia nascut uns mesos abans.

La Open de 1979, i durant els primers anys, tenia un recorregut diferent del d’ara. Es corria enterament a Montjuïc -fer-ho per la ciutat un diumenge pel matí era un pecat no autoritzat- i el circuit era de 4.000 metres.

                     Anunci de la primera Jean Bouin Open. 1979

Aquell dia, poc acostumats a córrer proves atlètiques, els participants de la primera Open van (vàrem) sortir abans d’hora.

L’anècdota és aquesta: s’anava atraçant la sortida més del compte. Estava prevista a les 13.15 h i havia passat més d’un quart d’hora sense que ningú digués res, quan, inquiets, un grup de participants davanters van iniciar la cursa pel seu compte...i tots vàrem seguir. Amb la qual cosa, al trobar-se els juniors federats amb els populars que els hi venien de cara, es va formar un bon Cristo. Els jutges ens van aturar com van poder i ens van fer anar enrere sis-cents o set-cents metres per començar de nou la prova per “sortida falsa”. Finalment es va començar, però ningú sap quants metres vàrem fer. Els quatre quilòmetres previstos ni de broma; només cal veure el temps que va realitzar el primer classificat: 9'45".

                                    Crònica d'El Mundo Deportivo referida a l’ensurt

Una dada curiosa: la inscripció costava 50 pessetes. I una altra: en lloc de dorsal -un luxe en aquells temps- dúiem una cartolina al pit amb les nostres dades.

Aquesta primera Jean Bouin Open la va guanyar Antonio Valle Pavón en homes, i Conchita Enebral Lucas en dones. D'ella, malauradament, no en sé res. D'ell, que era un xicot de 26 anys nascut a Còrdova, que havia començat a córrer quan feia el servei militar;  treballava de torner a la fàbrica Seat i corria pel club de l'empresa, molt actiu en aquella època en el món del córrer.

Antonio Valle

Un grup de participants en la primera Jean Bouin Open de la història ens vàrem fer una fotografia abans de la sortida. Un servidor, amb barba (a la dreta), uns quants quilos més que ara i 35 anys menys, va ser un d'ells. També la meva dona, Felicitat Caldentey, al meu costat. Per a tots dos, va ser el bateig com a aficionats a córrer curses populars. 

                                                    ----------o----------

Miquel Pucurull

L'últim esnobisme: córrer dins d'un globus

Hi ha qui diu que els que correm estem una mica pirats. 

N’hi ha que (amb tots els respectes) ho són de veritat, i no una mica. 

El passat dissabte 4 d’octubre, l’iranià resident a Estats Units, Reza Baluchi, corredor de maratons, va haver de ser rescatat per un helicòpter al mig del mar, a Florida, quan intentava córrer en 15 dies de Miami a les Bermudes (1.650 Km), dins d’un globus inflat amb hidrogen que rodolava damunt de les aigües. 

El pla de l’home era córrer per la nit , dormir pel matí i descansar per la tarda. Baluchi, qui portava a la bombolla barres energètiques, ampolles d'aigua, un GPS i un telèfon satèl·lit, va refusar tres dies abans del rescat el suggeriment d’un guardacostes d’abandonar el seu peculiar projecte (l’interior del globus podia arribar a 47 graus). Els guardes van mantenir vigilat al corredor, que va demanar auxili quan duia 130 Km.

Miquel Pucurull
01/11/2014

A les curses solidàries els fa falta transparència

Cada cop hi ha més curses que s’autoanomenen “Solidàries”.

N’hi ha que diuen clarament en el seu reglament: “Es destinarà 0,50 euros (o el que sigui) que aniran a parar a l’entitat X per a la lluita contra...”. Però en altres, aquest aspecte resulta ambigu i la informació es limita a dir “Cursa solidària en favor de...” o quelcom semblant i prou.

No vull dubtar, en absolut, de la filantropia que deu animar a tots els que engeguen curses d’aquest tipus. Però moltes d'elles no expliquen en cap lloc quina proporció del preu de la inscripció va a parar a la causa que patrocinen.

Tan difícil és dir-ho?

I, per altra banda, per què, dies desprès de celebrades, no es publiquen en les seves webs el detall dels ingressos, els costos, els beneficis, i el que s’aporta a la causa patrocinada?.

La transparència és absolutament necessària. A fi de comptes, s’ha de saber com contribuïm, en comprar un dorsal, al projecte en el qual col·laborem amb els nostres diners.

Miquel Pucurull
27/10/2014

Els preus de les curses populars no són populars

Al que subscriu li agrada córrer curses atlètiques de tant en tant. No sap el què fa. No sap on s’ha ficat.

Fa quatre dies es va apuntar en una i, malgrat que la crisi fa que els preus de les coses es mantinguin o baixin, no és el cas de les inscripcions a les curses, i va haver de pagar més que l’any passat. Recuperat del sotrac que li va suposar el que una cursa popular costi igual que una entrada al Liceu, ha volgut inscriure’s a una altra i s’ha trobat que, en lloc de ser gratuïta com havia estat tota la vida, enguany costa 12 euros. Ha seguit buscant i ha vist amb estupor que una de 5km (la Jean Bouin de Barcelona al novembre) en costa 18: I una altra, també de 5km, que es fa a Granollers juntament amb la Mitja al febrer, encara costa més: 26 euros.

Un va començar a córrer quan els preus dels dorsals eren molt econòmics. Fins i tot, molts d'ells eren gratuïts. Les curses estaven pensades per a la gent popular; els organitzadors gaudien veient gaudir als que corrien; ningú se les plantejava per fer negoci; les grans marques no s’havien introduït en el món del córrer; i, d’un any a l’altre, els dorsals no pujaven gairebé gens de preu.

Un, que s’havia fet un programa de curses molt bonic per entrenar la marató, ara està preocupat i tremola només de pensar el què li ve al damunt. El seu temor és per si, a partir d’ara, les proves augmentaran el preu com l'última que va fer; costaran la bestiesa que costen; ja no n’hi haurà mai més cap de gratuïta... Segueix agradant-li córrer i participar de tant en tant en alguna cursa, però s’està preguntant si, al pas que anem, s’haurà d’empenyorar el rentavaixelles de casa per adquirir un dorsal.

Miquel Pucurull

La participació a les curses està tocant sostre

Preferiria que no fos així, però, definitivament, sembla que s’ha aturat l'espectacular creixement del nombre de corredors i corredores que ha vingut succeint els darrers anys a les nostres curses populars. Tot i que cada cop hi ha més gent que corre, la majoria de proves pateixen una reducció de participants respecte de l’any passat.

Ahir, per exemple, els que vam acabar la Correbarri de Barcelona érem un 7% menys. La del barri del Poblenou de fa un mes, un 18% menys. La del barri d'Horta, també del mes passat, un 15%... Al meu parer el motiu es deu a l’enorme quantitat d’opcions on triar. Aquest cap de setmana, a Catalunya, hi van haver 37 curses de tot tipus.

S’ha tocat sostre i estem assistint a una tendència contraria a la dels últims deu anys, només "salvada" per alguna, com la de la Mercè, que va tenir un 7% més de participants que l'any passat, probablement perquè el seu preu (5 euros més 2 del chip si no el tenies) era molt econòmic si el comparem amb els habituals.

No cal donar-hi voltes: enguany (el darrer semestre del 2013 ja va començar a passar) hi ha un munt de curses que estan perdent pistonada. Agafant les més importants celebrades en el que va d’any, hem vist, malauradament, com baixaven les següents:

No cal dir res més. A mi em sembla que hi ha un excés de curses (pel cap baix més de 1.500 a l’any a casa nostra) i es fan mal entre si. Tothom s'atreveix a organitzar-ne una (11 de les 37 d’aquest cap de setmana eren noves d’enguany). 

Es podria dir que benvinguda sigui la competència perquè farà que millorin els serveis i els preus de les inscripcions baixin. Però, per ara, no és el cas. Només cal veure que segueixen sent una assignatura pendent les curses mal mesurades; les cues a les arribades per recollir una ampolla d’aigua; els filtres d’accés als calaixos; el sobrecost si t’apuntes una mica tard; els minsos obsequis de les bosses... i pel que fa als preus dels dorsals val més no parlar-ne. Per posar un (mal) exemple, la cursa Jean Bouin de 5 km del mes que ve costarà 18 euros i 20 la de 10 km. I encara bo que són els mateixos de l’any passat.

Tanmateix, el rècord de la cursa més cara de Catalunya i Espanya per quilòmetre és el del Quart de la Mitja de Granollers del mes de febrer de l'any que ve. És una cursa de 5 km que es corre el mateix dia de la Mitja i que ha anunciat els següents preus a la seva web:
. 23 euros abans del 25 d’octubre de 2014, a les 24 h

. 24 euros a partir del 25 octubre de 2014, a les 00 h fins al 30 de novembre 2014, a les 24 h
. 25 euros a partir de l’1 de desembre de 2014, a les 00 h fins al 25 de gener de 2015 o arribar als 1.000 inscrits. 
. A banda, si no tens el Xip Groc es cobraran 3 euros més per inscripció, 

(En aquest cas, el preu de la cursa ha pujat 1 euro en relació al de l'any anterior).

No en parlem més.

Miquel Pucurull
13/10/2014

Es baixarà algun dia de les 2 hores a la marató?

Que el kenyà Dennis Kimetto hagi batut el rècord del món de marató en 26 segons menys que l'anterior d'ara fa un any, i situar-lo en 2h02.57, ha tornat a desfermar la polèmica de si l'ésser humà podrà baixar de les dues hores a la prova.

La veritat és que, fins fa només quatre anys, el nou recordman era un pagès que subsistia com podia cultivant blat de moro i cuidant vaques a Eldoret (Kenya). La sort va fer que, corrent per un camí, el va veure Geoffrey Mutai (2h04.15) i el va convidar a entrenar-se amb el seu grup.

Kimetto va començar a competir en les proves de ruta, el camí més curt per aconseguir diners i poder treure la seva família de la pobresa, i va destacar immediatament. Al cap d'un any, el 2011, va acreditar 1h01.30 en la mitja marató de Nairobi i el 2012 va fer 59.14 a Berlín. L'any passat va guanyar la marató de Tòquio (2h06.40) i una mica més tard la de Chicago (2h03.45), sis setmanes després d'haver patit la malària. Ara, a l'edat de 30 anys, havent començat a córrer de debò als 26, i sense passar per l'aprenentatge en les pistes de tartan, ha entrat a l'Olimp.

I de nou, no es parla d'altra cosa de si l'home arribarà algun dia a baixar de les dues hores. Hi ha qui diu que no; fins i tot científics, que avalen la seva opinió amb dades analítiques. Jo, però, dic que sí. Es trigarà molt o poc temps, però s'arribarà. Estic convençut.

Segurament, fa vuitanta anys també es deia que l'home no baixaria mai de 2h30, o fa seixanta que no aconseguiria mai fer menys de 2h10. I només cal veure l'evolució del rècord del món per dècades:

2h55.18. John Hayes (USA) 1908 Londres
2h38.16. Harry Green (GBR) 1913 Londres
2h32.35. Johannes Kolehmainen (FI) 1920 Anvers
2h27.49. Fusashige Suzuki (JPN) 1935 Tòquio
2h25.39. Yun bok Suh (KOR) ​​1947 Boston
2h15.17. Sergei Popov (URS) 1958 Estocolm
2h09.36. Derek Clayton (AUS) 1967 Fukuoka
2h08.13. Alberto Salazar (USA) 1981 Nova York
2h06.50. Belayneh Dinsamo (ETH) 1988 Rotterdam
2h05.42. Khalid Khannouchi (MAR) 1999 Chicago
2h03.59. Haile Gebreselassie (ETH) 2008 Berlín
2h02.57. Dennis Kimetto (KEN) 2014 Berlín

A propòsit de la marca realitzada per Kimetto, aquests dies -com deia- s'estan publicant opinions de tot tipus. Faig meves les que he llegit de dos experts en atletisme d'elit com les de l'ex saltador olímpic Martí Perarnau i l'ex campió de Catalunya de mig fons Sergio Heredia.

El primer ha dit: "Hem arribat a una nova dimensió en la marató. Només cal veure els parcials de cada 10 quilòmetres de Kimetto: 29.24, 29.11, 29.02 i 28.52. Aquesta regularitat en el ritme és una autèntica barbaritat i ens situa a les portes de les dues hores ". I el segon, en un article a La Vanguardia: "Algun dia, l'ésser humà trencarà la barrera de les dues hores en la marató. L'estadística, la realitat, ens ho recorda Berlín cada setembre, per molt que els analistes insisteixin en què aquest afany, el de trencar les dues hores, sigui un impossible. El càlcul és simple. Per baixar de les dues hores cal fixar un ritme de 2m50s per quilòmetre. I alguns d'aquests talents que provenen d'Àfrica seran capaços de registrar aquesta velocitat: amb freqüència, molts d'ells ja corren els 10.000m en pista per sota dels 27m, a 2m35s per cada quilòmetre. Ho veurem, baixaran de les dues hores ".
                                                        -----o-----
Miquel Pucurull

Fer esport com a teràpia d'ajut d'una malaltia greu

La notícia és certament estimulant.

A Gabriel Rojo, un vasc de 33 anys establert a Mallorca, li van diagnosticar un càncer d'estomac l'any passat. No era un esportista, havia fet esport però feia anys que no, i li va semblar que posar-se unes bambes i començar a córrer el podria ajudar a superar la malaltia.

S'entrena durant el tractament, i 8 setmanes desprès de l'última sessió de quimioteràpia corre una triatló a Palma de Malorca. I al cap d'un mes, a finals d'aquest passat juliol, una altra a Andorra (750 metres de natació, 20 Kms de bicicleta i 5 km de cursa a peu) que va acabar en 1h i 20 minuts.

 
En Gabriel Rojo ha creat una associació per ajudar als malalts de càncer, tot estimulant-los a fer esport inclús durant el tractament.
https://www.facebook.com/pages/Yes-With-Cancer/232867420235829?fref=ts

En aquest vídeo explica el seu cas: https://www.youtube.com/watch?v=jYwQ6rl4Lrg

Miquel Pucurull

02/08/2014

Més curses, menys participants per cursa

Cada cop tinc més clar que la raó per la qual està baixant el nombre de participants a les curses clàssiques en comparació als darrers anys, en especial aquest versus l’any passat, és, a banda que el preu dels dorsals són cars, l’enorme oferta de curses que hi ha. Tot i que hi ha cada vegada més gent que corre, l’augment del nombre de curses és superior al del nombre de corredores i corredores.

Per agafar tres exemples d’aquest cap de setmana. El dissabte es van córrer les curses de Santa Cristina d’Aro, la d'Orrius i la de l’Espluga de Francolí.

La primera, com que des de feia un temps tenien menys participants, van baixar 4 euros el preu d’inscripció (valia 11 i el van posar a 7). Doncs, tot i així la van córrer un 23% menys que l’any passat (309 vs 401).

A Orrius, l’any passat van ser 349 i enguany 231, un 33% menys.

I paradigmàtic el que l'hi ha passat a la de l'Espluga. També va patir una davallada. Enguany van fer com a novetat una de 5k, a més de la clàssica de 15, i entre les dues va haver 614 participants, un 9% menys que l'any passat, que en la de 15 tan sols van ser 676.

Un apunt: Fa uns anys, a Barcelona ciutat hi havia poques curses i la gent se n'anava a l'Espluga -malgrat la cursa és una tarda de juliol a les 7- o a on fos per córrer. Fa 10 anys, a l'Espluga hi corrien 800 o més. Llavors a Barcelona hi havia unes 20 curses a l'any; ara n'hi ha més de 40.

Potser la raó de tot plegat està en que l’any passat hi havia 21 proves a Catalunya, i el mateix cap de setmana d’enguany n’hi ha hagut 35.

                                                ------o------

Miquel Pucurull
28/07/2014

El preu dels dorsals de les curses de Barcelona

Per què les inscripcions de les curses de Barcelona són més cares que les de la resta de l’Estat?

Caldria pensar que és el mateix que passa en moltes altres coses i sempre ha estat així. Però la diferència actual en el preus dels dorsals, un producte que els que correm consumim força,  és molt exagerada i ens afecta.

No és qüestió de dir que potser a les nostres hi hagi més serveis o que les samarretes són de més qualitat. Ho desconec; fa anys que no corro fora però no ho crec. Tampoc és cosa de pensar que la raó està en que en altres llocs les administracions ajudem més que aquí. Potser sí; també ho desconec. Com sigui, la comparació no s’aguanta per enlloc. He fet una anàlisi del preus de les curses de Barcelona i les altres ciutats més grans de l’Estat (Madrid, València i Sevilla) i les seves províncies, i els costos mitjans són aquests:

Observació:

-L’anàlisi és sobre 267 curses. (Veure el quadre de més avall)
-El preus són de curses celebrades aquest any. Alguns de les que encara no s’han fet i no s'han anunciat són els de l’any passat.
-Els preus  inclouen en tots els casos el dorsal i el xip de lloguer si hi ha cronometratge electrònic.
-Els preus són els inicials. No he considerat en cap cas el preu del dia en que se celebra la prova, que moltes vegades és molt més alt, sobre tot a Barcelona (infreqüent en altres comunitats) on el preu puja uns euros més desprès d’un primer període. Hi ha casos en el qual és molt curt; com el de la Correbarri de Barcelona, que la primera fase és de 48 hores, passades les quals el preu inicial puja 3 euros.

Reflexió: no sé si el motiu de que estigui baixant la participació en la majoria de curses de Catalunya es degut als preus dels dorsals. Però alguna cosa potser hi té a veure el fet de que pugin sense aturador any rere any. El preu de qualsevol cursa de pagament s’ha anat apujant a casa nostra en uns percentatges que no tenen cap explicació. Per posar un exemple, el 2006, fa vuit anys, l’Open Jean Bouin costava 12 euros; ara en costa 20. Pugen i pugen malgrat la saturació de proves, contradient la regla elemental del mercat que diu que l’excés d’oferta fa que els preus baixin per tal de fer augmentar la demanda.

Alguns organitzadors de curses de pagament de casa nostra podran dir el que vulguin, però el que és evident és que, com a conseqüència dels augments d’un any a l’altre -sense parangó amb el que pugen altres productes- els preus dels dorsals de les nostres curses són extremadament cars comparats amb els de les que se celebren en altres llocs.

Un apunt: l’any passat per aquestes mateixes dates vaig esbrinar els preus de les curses de 10 km de varies ciutats de Catalunya i de fora i ho vaig publicar en aquest blog. Em va donar que, a la resta de l’Estat el cost mitjà era, arrodonint, de 8 euros i el de Catalunya,12. Ara, el preu de les de fora és més o menys el mateix, mentre que el de casa nostra ha augmentat enguany i, també arrodonint, és de 15.

Conclusió: alguns organitzadors de curses catalanes són més espavilats que els de les madrilenyes, valencianes i sevillanes.

Miquel Pucurull

24/07/2014

S’ha mort un corredor amic

Ens ha deixat Manuel Trujillo Jimenez. Nascut a Almeria i establert a Catalunya des de feia molts anys, era molt aficionat a córrer i ens trobàvem sovint a les curses. Tanmateix, ara feia temps que no. 

El recordo com una persona extremadament afable i molt entusiasta. Molt actiu al fòrum carreraspopulares.com d’Internet, on signava com Atenas els seus escrits inflamats de bons desitjos per a tothom. 

Organitzava cada any un dinar el dia abans de la marató de Barcelona per tal d'acollir a amics que venien d’arreu d’Espanya a córrer-la. A  la primera d'aquestes trobades, l'any 2006, vaig tenir l'honor d'anar-hi, reclamat per ell. Només el coneixia pels missatges al fòrum i vaig poder apreciar de seguida la seva extraordinària bonhomia en la preocupació per a que tots ens hi trobéssim a gust.

l'Atenas havia corregut en molts llocs, des de Londres a Nova York, passant per Florència, Boston, el Sàhara...i també havia fet ultra-maratons. Darrerament es dedicava a fer marxa, especialitat en la que havia estat subcampió d'Espanya de veterans en 10.000 metres. 

Feia temps que no el veia. El trobaré a faltar. Un càncer, que se li va declarar fa un any, ens l'ha arrabassat massa d’hora, però viurà en la nostra memòria. 

Commogut, expresso el meu condol a la seva família.

Miquel Pucurull
17/07/2014

Radiografia del món del córrer 1er semestre 2014

Per veure com evoluciona la participació a les curses he fet un petit estudi. 

D'una mostra de 72 mateixes curses de ruta celebrades el primer semestre dels cinc darrers anys, el nombre de participants que les han corregut ha estat:

1er semestre 2010:   74.891

1er semestre 2011:   93.631 (va créixer un 25% respecte de l’any anterior) 
1er semestre 2012: 108.751 (va créixer un 16%)
1er semestre 2013: 112.829 (va créixer un   4%)

1er semestre 2014:   99.871 (ha decrescut un 11%)

Pel que fa a les curses de muntanya, una mostra de 40 mateixes proves dóna aquest resultat:

1er semestre 2010:     9.381

1er semestre 2011:   10.245 (va créixer un 9% respecte de l’any anterior) 
1er semestre 2012:   11.145 (va créixer un 9%)
1er semestre 2013:   11.782 (va créixer un 6%)

1er semestre 2014:   11.960 (ha crescut un 2%)

En fer-ho he comprovat que, comparant únicament un any en lloc de cinc (aquest semestre vs el de l’any passat), el creixement de les curses de muntanya és molt notable (un + 7% en una mostra de 119 mateixes curses), mentre que el de les de ruta decreix ( un – 7% d’una mostra de 126).

Pel que fa a les curses de ruta s’ha produït un fet, que potser té a veure amb la crisi. Totes, en general, han patit una davallada de participants. Però les més multitudinàries -i d'inscripció més cara- ho han acusat més que cap. Així, per exemple, de les 15 més importants únicament “se salva” la Mitja de Barcelona, que augmenta un minso 1%; les altres catorze han reduït el nombre de corredors i corredores. Algunes substancialment: la de Bombers de Barcelona i la Mitja de Granollers en uns 1.500 cadascuna; la Maquinista 800; la Mitja de Montornès 600...

Alguna cosa està passant per a que proves tan significatives com aquestes quatre, i la Nocturna de l’Hospitalet, Nou Barris, Vila Olímpica, Templers de Lleida, Pineda, Calella, Vila de Sant Boi, Cardedeu, Mitja de Sitges, Barri de Sant Antoni, Sant Joan d’Espí...i moltes altres (62 de la mostra de 72) hagin tingut menys participants que l’any passat, quan la majoria venien creixent fins ara.

                                                     

Tot i així, no es pot dir que el boom del córrer s’està acabant. Passa, al meu entendre, que a més a més que la gent està tipa de pagar cada cop més pels dorsals de les curses “emblemàtiques” i busca altres opcions, han anat apareixent un munt de curses al calendari i unes i altres es fan competència. Cada cap de setmana n’hi ha més de noves. A finals de l’any passat vaig “investigar” el nombre de curses que hi havia a Catalunya (El Periódico ho va publicar) i me’n van sortir 1.413. Doncs bé, en el primer semestre d’aquest any se n’han creat 145 més.  (En el mateix període de l’any passat se’n van crear 111). La qual cosa vol dir que, a hores d’ara tenim més de 1.500 curses per triar i remenar.

L’esclat del món del córrer és molt llaminer i atrau a empreses i emprenedors que es dediquen a organitzar-les per fer-hi negoci. Res a dir. Estan en el seu dret. Compte, però. Les hauran de fer més atractives (les de muntanya sembla que ho són), més econòmiques i ben organitzades, si no volen que els hi surti el tret per la culata. Pressent-ho que la gent del món del córrer està una mica mosca.  

Curses de les mostres:

Miquel Pucurull

09/07/2014