La motivació d'un avi

Km 36 de la marató de Bcn'2018

Per què corro a una edat (en compliré 80 enguany) en la qual, normalment, la gent no ho fa? I menys encara córrer maratons, com he fet fa un mes? Ho faig per tractar de mantenir-me físicament i anímicament. Corro per tractar que el cervell estigui atent. Per tractar de mantenir il·lusions. Per allunyar tot el que pugui els estralls de la vellesa. I ho estic aconseguint. Toco fusta, però crec (veig) que de moment ho estic aconseguint. Em trobo bé. I amb ànims. Ho atribueixo, bàsicament, al córrer. Potser la genètica hi té també a veure. Però, per si de cas, corro. Cada cop més a poc a poc, però no ho deixo. Tinc sort. Em sento motivat en pensar que encara està lluny el moment que no em pugui valdre per mi mateix. He dit que tinc sort, però és una frase feta. Crec fermament que mantenir la forma física i mental no és únicament una qüestió de sort. La sort fa falta per jugar a la loteria o al casino, però per envellir en bones condicions hom hi ha de posar de la seva part. Omplint, dia a dia, mentre es pugui, la guardiola de la vitalitat.

Miquel Pucurull

01/04/2018

Aquests bojos que corren

Marciano Durán és un escriptor d’èxit a l'Amèrica Llatina. La seva web rep centenars de visites cada dia. Em vaig permetre traduir al català el seu famós article “Esos locos que corren” i li vaig enviar. Pel que em va dir li va fer molta gràcia i el va penjar en el seu blog. Uruguai és un país on hi ha molts catalans, i en una setmana va tenir més de mil lectures.

"Aquests bojos que corren" de Marciano Durán

Jo els conec.
Els he vist moltes vegades.

Són rars.

Alguns surten d’hora al matí i s’obstinen en guanyar al sol.

Uns altres es torren al migdia, es cansen per la tarda o intenten que no els atropelli un camió per la nit.

Estan bojos.

A l’estiu corren, troten, suen, es deshidraten i finalment s’esgoten… només per gaudir del descans.

A l’hivern es tapen, s’abriguen, es queixen, es refreden, i deixen que la pluja els mulli la cara.

Jo els he vist.

Passen ràpid per la rambla, a poc a poc entre els arbres, serpentegen camins de terra, pugen costes plenes de pedres, troten en una carretera perduda, esquiven ones a la platja, creuen ponts de fusta, trepitgen fulles seques, pugen turons, salten tolls, travessen parcs, es molesten amb els automobilistes que no frenen, fugen d’un gos i corren, corren i corren.

Escolten música que acompanya el ritme de les seves cames, escolten a les cotorres i a les gavines, escolten els seus batecs i la seva pròpia respiració, miren cap a davant, miren els seus peus, oloren el vent que va passar pels eucaliptus, la brisa que va sortir dels tarongers, respiren l’aire que arriba dels pins, i quasi paren quan passen enfront dels gessamins.

Jo els he vist.

No estan bé del cap.

Porten sabatilles amb aire i sabatilles de marca, corren descalços o calçats.

Vesteixen amb samarretes, porten gorres, i controlen una vegada i una altra el seu propi temps.

Estan tractant de guanyar a algú.

Corren amb el cos relaxat, passen a la del gos blanc, esprinten després de la columna, busquen una font per refrescar-se… i segueixen.

S’inscriuen en totes les carreres… però no en guanyen cap.

Comencen a córrer-la la nit anterior, somien que l’acaben i al matí s’aixequen com els nens el Dia de Reis.

Han preparat la roba i l’han deixat damunt d’una cadira, com ho feien en la seva infància la vigília de les vacances.

El dia abans de la cursa mengen pasta i no beuen alcohol, però es premien descaradament i amb un bon rostit tot just acaba la carrera.

Mai puc calcular-los l’edat però segurament tenen entre 15 i 85 anys.

Són homes i dones.

No estan bé.

S’inscriuen en curses de vuit o deu quilòmetres i abans de començar saben que no podran guanyar encara que faltessin tots els altres.

Tenen molta ansietat en cada sortida i uns minuts abans necessiten anar al lavabo. Ajusten el seu cronòmetre i tracten de fixar-se amb els quatre o cinc a qui cal guanyar.

Són les seves referències de cursa: “Cinc que corren més o menys com jo”.

Guanyar solament a un d’ells serà suficient per anar a dormir a la nit amb un somriure. Gaudeixen quan passen a un altre corredor… però l’encoratgen, li diuen que ja falta poc i li demanen que no afluixi.

Pregunten pel lloc d’avituallament i s’enutgen perquè no apareix.

Estan bojos, ells saben que a casa seva tenen l’aigua que vulguin, sense esperar que la hi doni un nen que aixeca un got quan passen.

Es queixen del sol que els mata o de la pluja que no els deixa veure.

Estan malament, ells saben que allí prop està l’ombra d’un arbre o el resguard d’una teulada..

No les preparen … però tenen totes les excuses per al moment que arriben a la meta.

No les preparen …són part d’ells mateixos: “El vent en contra, no corria una gota d’aire, les sabatilles noves, el circuit mal mesurat, els que van quasi caminant i no et deixen passar, l’aniversari que vam celebrar ahir nit, la llaga en el peu dret per la costura dels mitjons nous, el genoll que em va tornar a trair, vaig sortir massa ràpid, no ens van donar aigua, al arribar podia esprintar però no vaig voler”.

Gaudeixen al explicar-ho, gaudeixen al córrer, i quan arriben gaudeixen d’aixecar els braços perquè diuen que ho han aconseguit.

Què van guanyar una vegada més!

No se’n adonen que van quedar darrere d’un centenar o d’un miler de persones… però insisteixen amb que van tornar a guanyar.

Són rars.

S’inventen una meta en cada cursa.

Es guanyen a si mateixos, als que els miren des de la vorera, als que miren les curses per televisió i als que ni tan sols saben que hi ha bojos que corren.

Els tremolen les mans quan es punxen la roba al col•locar-se el dorsal, simplement per que no estan bé.

Els he vist passar.

Els hi fan mal les cames, tenen rampes, els costa respirar, tenen punxades en el costat… però segueixen.

A mesura que avancen en la cursa els músculs sofreixen més i més, la cara se’ls desfigura, la suor corre pels seus rostres, les punxades comencen a repetir-se, i dos quilòmetres abans de l’arribada comencen a preguntar-se que estan fent allí.

Per què no ser un dels entenimentats que aplaudeixen des de la vorera?

Estan bojos.

Jo els conec bé.

Quan arriben s’abracen a la seva dona o al seu marit, que dissimulen, enamorats, la suor de la seva cara i del seu cos.

Els esperen els seus fills, i fins i tot algun nét o algun avi els fa un crit solidari quan travessen la meta.

Duen un cartell en el front que s’apaga i s’encén que diu “He arribat. Feina feta”.

Tot just arriben beuen aigua i es mullen el cap, es llencen a l’herba a descansar però s’han d’aixecar de seguida perquè els saluden els que van arribar abans.

Es tornen a llençar a l’herba, i altra vegada s’aixequen perquè van a saludar als que arriben després que ells.

Intenten tirar a terra una paret amb les dues mans, pugen la cama des del turmell, abracen a un altre boig que arriba més fotut que ells.

Els he vist moltes vegades.

Estan malament del cap.

Miren amb afecte i sense llàstima al que arriba deu minuts després, respecten a l’últim i al penúltim perquè diuen que són respectats com si fossin el primer i el segon.

Gaudeixen dels aplaudiments encara que vagin tancant la marxa, guanyant solament a l’ambulància o al tio de la moto.

S’agrupen per equips i viatgen 200 quilòmetres per córrer una cursa de 10.

Compren totes les fotos que els treuen i no adverteixen que són iguals a les de la carrera anterior.

Pengen les seves medalles en llocs de la casa de forma que les visites puguin veure-les i hagin de preguntar.

Estan malament.

“-Aquesta és del mes passat-” diuen, tractant d’usar el seu to de veu més humil.

“-Aquesta és la primera que vaig guanyar-” diuen, ometent informar que aquesta la hi lliuraven a tothom, incloent al que arribava últim i a l’inspector de trànsit.

Dos dies després de la cursa ja estan de bon matí saltant tolls, pujant turons, bracejant rítmicament, saludant ciclistes, copejant els palmells de les mans dels col•legues que es creuen.

Diuen que poques persones en aquests temps són capaços d’estar sols –amb sí mateix- una hora per dia.

Diuen que els pescadors, els nedadors i alguns més.

Diuen que la gent no suporta tant silenci.

Diuen que ells ho gaudeixen.

Diuen que fan projectes i fan balanços, que es penedeixen i es congratulen, que es qüestionen, preparen els seus dies mentre corren, i conversen sense pors amb ells mateixos.

Diuen que la resta busca excuses per a estar sempre acompanyat.

Estan malament del cap.

Jo els he vist.

Alguns únicament caminen… però un dia… quan ningú els mira, s’animen i troten una mica.

En uns mesos començaran a transformar-se i acabaran tan bojos com ells.

Estiren, es miren, giren, respiren, sospiren i es llencen.

Esprinten, frenen i tornen a esprintar.

Em sembla que volen guanyar a la mort.

Ells diuen que volen guanyar a la vida.

Estan completament bojos.

Marciano Durán
Març 2008

Marató de Barcelona 1990

Tal dia com avui, de fa 28 anys, el danès Allan Zachariasen (2h16.30) i la catalana Elisenda Pucurull (2h43.11) van guanyar la marató de Barcelona '1990.

18/03/2018

Crónica de la meva marató de Barcelona'2018

Les cròniques personals de les curses són un rotllo. No n’escric mai cap. Avui faig un extra amb la de la meva marató d’abans d’ahir. He procurat fer-la curta.

 Miquel Pucurull

13/03/2018

Consells per als debutants a la marató de Bcn

Algun cop he assessorat corredors i corredores per a la seva primera marató. Aquestes són les recomanacions del dia abans.

1 -La tarda/nit del dissabte beu una mica més aigua del normal

2 -Sopa poc i ves a dormir d’hora.

3 -Esmorza 3 0 4 hores abans de la prova. Uns flocs de blat de moro (o una torrada amb melmelada), un iogurt natural i un plàtan madur. Per beure, un vas d’aigua o una beguda isotònica.

4 -Ves al lavabo abans de sortir de casa.

5 -Si vius en un pis, baixa les escales a peu. L’ascensor podria patir una avaria.

6 -No et preocupeu si, pels nervis, que són molt naturals, no dorms bé per la nit.  No t’afectarà per l’endemà.

7 -Posat abundant vaselina als dits dels peus, entrecuix, darrera els braços...

8 -Si fa fred, posat una samarreta vella damunt i tira-la al moment de sortir.

9 -Arriba a la prova amb temps. Escalfa –trota- una mica. Poc i lentament, i fes dos o tres estiraments molt suaus abans de col·locar-te a la sortida.

10 -Sobre tot, en sortir, controla les emocions del moment i no surtis de pressa.

11 -Els primers kms, fins arribar al Km 4 o 5 són vitals. Fes-los tranquil, a un pas còmode. Entre l’1 i el 2 hi ha una mica de pujada al Carrer Marina. No forcis.

12 -No deixis de beure aigua en cada avituallament. Cada 5km. 

13 -No pensis en els Kms que et falten per acabar. Pensa en els que has fet i felicita’t.

13 -Si no estàs acostumat als gels, no te’ls recomano. La fruita que et donaran, i alguna barreta energètica, sí.

14 -Corre sol. Si t’enganxes amb algú, que sigui després de 15 o 20 kms. Quan vegis clarament que va al teu pas. De sortida no t’ho recomano.

15 -Procura no parlar amb ningú mentre corris. Evitaràs pèrdua d’energia.

                                      ---------------

-Gaudeix-la!
 

Miquel Pucurull

TÍPIC DEL CÓRRER

A tots els que correm ens acostuma a passar coses. Aquestes són algunes.

-Posar-se de mal humor si s’està 4 dies parat per una petita lesió.
-Convertir-se en un energumen si els dies parat són més de 4.
-Posar-se el dorsal a l'esquena en la 1ª cursa que es fa.
-Dir que no t’has plantejat fer cap temps concret en una cursa (quan fa setmanes que el somies).
-Comprovar, a la sortida d’una cursa multitudinària, que el desodorant ha abandonat a més d’un.
-Que t’acabi agradant menjar coses tan estranyes com els gels, les barretes o el muesli,
-Vestir-se més a la Decathlon que al Zara.
-Que et desitgin “Sort” abans de córrer una cursa, com si anessis a jugar al bingo.
-Maleir el ben cargolats que estan els taps de les ampolles dels avituallaments.
-Que vagis fet pols en una cursa i quan t’avanci un conegut et digui, per misericòrdia cristiana, que vas molt bé.
-Que a la sortida d'una cursa et diguin: "No te'n perds ni una, eh?".
-Tenir més samarretes que camises.
-Que se’t foradi la zona del dit gros i la resta de la sabatilla segueixi nova.
-Fotre’t pel damunt l’aigua que et donen en un got als avituallaments i no beure ni gota.
-Fer 100 kms un matí de diumenge per anar a córrer una cursa de 10.
-Trobar-te aquell veí a l’ascensor que et pregunta sempre “Encara corres?”
-Fer-te un forat a la panxa amb un imperdible en posar-te un dorsal.
-Agafar un disgust de Cal Déu en una cursa per haver fet 10 segons més del compte.
-Arribar fet pols de la feina i, per descansar, anar-te’n a fer sèries.
-A la sortida d’una cursa, escoltar dir a tothom que està fotut.
-Que l’endemà d’una cursa et preguntin a la feina en quin lloc has quedat.
-Dir al Facebook els Kms i el temps que has trigat en el teu entrenament diari encara que no li importi a ningú.
-Alegrar-te que et diguin que t’has aprimat molt i fas mala cara.
-Pensar a la meitat de la teva 1a cursa que malgrat t’han dit el bonic que és córrer no hi tornaràs mai més.
-Preguntar a la sortida d'una cursa si té pujades i baixades, quan se sap que totes tenen pujades i cap baixada. 
-Tenir sempre una ungla negra a un peu, o als dos.

-En acabar una cursa afanyar-se a mirar per Internet a quans has avançat.
-Que et diguin en una cursa que ‘ja arribes’ quan encara et falten 4 km.
-Creure't, ufanós, que vas a 4’30 el km, mirar el crono i veure que vas a 6’.
-Que et faci vergonya demanar vaselina a la farmàcia el dia abans d'una cursa.
-Tenir més sabatilles que sabates.
-Que et preguntin si has fet alguna vegada la marató d’El Corte Inglés.
-No acabar d’entendre mai la diferència entre supinador i pronador.
-Preguntar-li de seguida a un col•lega que acabes de conèixer quin millor temps té a la marató.
-Començar a gaudir de veritat en una cursa quan s'engega a fer punyetes el crono.

                                                     --------------------
Miquel Pucurull
23/08/2015

Què diuen els metges sobre el córrer

És sabut que fa uns anys, els metges eren extremadament reticents a recomanar a la gent gran que fes exercici. De fet, si mirem enrere, no ho recomanaven ni als de mitjana edat. Com a molt, els hi deixaven fer esport amb estrictes normes de prudència.

Avui en dia això està superat i és la classe mèdica la que estimula la seva pràctica a totes les edats. I a fer-ho amb una intensitat entre moderada i alta per aconseguir el màxims beneficis. Pel que fa al córrer, coincideixen amb les seves virtuts. Amb afirmacions com la del doctor Sanjay Sharma, director mèdic de la marató de Londres: “Córrer ½ hora al dia perllonga la vida 7 anys”. O la del doctor Mikel Izquierdo del Departament de Ciències de la Salut de la Universitat de Navarra, que després de fer estudis comparatius de persones sedentàries i actives, conclou amb aquesta: "Si ets físicament actiu, si corres, redueixes en uns 12 anys l'arribada de la dependència per incapacitat".
Permeteu-me una personalització: crec que, com a tothom, un dia em vindrà a buscar la parca. Però si faig esport, si corro, aquest dia serà més tard del que seria si no ho fes. I el que és més important, l'inexorable període de dependència serà molt més curt del normal.

Miquel Pucurull
29/01/2018

No cal fer maratons necessàriament, però a certa edat, ens hem de moure.

Els joves es poden permetre el luxe de no fer exercici; els grans l'hem de fer per obligació. Es difícil dir a quina edat, en quin moment, la gent ha de prendre la decisió de començar a recuperar la forma física perduda. Com més aviat millor. Als quaranta? als cinquanta? Ja m'entens. El que és segur és que hem de fer-ho. Sense excuses. Un servidor corre des dels quaranta, exactament. Aquest any, al desembre, en faré vuitanta i podria omplir un llibre sobre els beneficis físics i psíquics que em suposa fer-ho. Un dia del mes d'agost de 1979 em vaig decidir a posar-me unes bambes (de tennis) per començar.

Ho vaig fer, corrent a pas de tortuga i caminant, per perdre pes: pesava catorze o quinze quilos més del que em corresponia per la meva constitució. Ho vaig aconseguir. I és per això que des de llavors m'he convertit en un dels guillats del córrer. Una activitat de la qual faig apostolat, especialment aconsellant-t’ho als que fa temps que han perdut la forma. Ho recomano a tort i a dret. Ja em sabràs disculpar la meva passió. Potser hi haurà qui cregui que, pensant específicament per a que les persones maduretes facin esport, recomano exercicis molt suaus. Doncs no. En la meva opinió i per la meva experiència, els sedentaris i sedentàries que vulguin rejovenir els seus ossos i músculs han de fer-ho amb  intensitat. No cal fer maratons necessàriament, però a certa edat, ens hem de moure amb energia.

Miquel Pucurull
23/01/2018

QUAN L'ESPORT ES FA GRAN

Aquest dilluns, 30 de setembre, vaig  tenir l’honor de participar com a ponent en la Jornada del Dia Internacional de la Gent Gran organitzada per l'Ajuntament, que sobre el tema “Quan l’esport es fa gran” es va celebrar a l’auditori de la Torre Agbar de Barcelona. L’audiència, 300 persones, estava composta bàsicament per prescriptors i facilitadors de l’activitat física dels grans d’edat.

Vaig dir, més o menys, això:

"Bon dia a tothom.

Avanço que del que parlaré és de la experiència -la vivència pròpia- d’una persona gran que fa esport. Una cosa que els organitzadors de la Jornada van voler que expliqués com a testimoni, i per a mi és un gran honor fer-ho. Però això vol dir que hauré de parlar de mi. Ja sabreu disculpar-me si el “jo” apareix un munt de vegades.

Quan tenia 40 anys era sedentari. Ara en tinc 74 i soc maratonià.



He corregut 43 maratons.

Vaig començar a córrer per perdre pes.

¿Com vaig arribar a la necessitat de fer exercici? ¿Per què vaig començar a córrer?:

Als 40 anys pesava 83 kg. Per la meva alçada, 1,70 encara no, me’n sobraven 13 o 14. Havia jugat a bàsquet fins els 28 (Potser algú pensarà que com és que un tap de basa jugava a bàsquet. Era en una època que no calia ser alt per jugar-hi). Als 38 feia 10 anys que no movia el cos per res. Era dels que anava a buscar el diari en cotxe. I em vaig anar engreixant.

Treballava d’executiu. Em sentia molt estressat i vaig anar al metge. Em va recomanar fer algun tipus d’esport. Van passar un parell o tres anys més sense que fer res i seguia possant-me quilos al damunt i tenint més nervis pel treball: angoixes, insomni... lo clàssic.

El metge m’havia recomanat fer esport, però no era fàcil fer-ne. No hi havia equips de veterans que juguessin a bàsquet.

Un dia, quan tenia 40 anys, vaig llegir al diari Avui, que un senyor que havia vingut d’Estats Units -on molta gent, sense ser atletes, corrien per estar en forma- tenia un pla senzill per començar a córrer, ideal per als sedentaris i l’oferia a qui volgués seguir-lo. Aquest senyor, per cert, era Ramon Oliu, que va ser qui va engegar la primera marató i les primeres curses populars a Catalunya l’any 1978.

Era l’estiu de 1979 i, per les vacances, vaig començar a seguir el pla. Certament, era molt senzill: La primera setmana, cada dia, excepte un, córrer (trotar lentament) 2 minuts i caminar 1, cinc vegades. La segona setmana, un minut més de trotar. La tercera un altre minut més...



Però per més senzill que fos, em va suposar un esforç enorme els primers dies...les primeres setmanes. Mirava contínuament el rellotge per veure quan podia caminar.

Però al cap de 3 mesos ja corria una hora seguida.

En 6 mesos havia perdut 10 o 12 quilos, i em vaig apuntar a la marató (la primera que es va fer a Barcelona) del març de 1980.

Des de llavors no he deixat de córrer, excepte l’any passat que vaig haver d’estar uns mesos parat perquè vaig caure per unes escales (no corrent sinó per unes escales com les d’El Corte Inglès) i em vaig fer mal a un genoll. Però m’he recuperat i segueixo corrent. 5 dies per setmana.

Podria estar parlant hores sobre els avantatges de l’exercici físic per a la gent gran. I en concret, del córrer.

En 34 anys no sé el que és estar al llit, malalt. Només ho he estat una vegada, fa més de 20 anys, un dia, per una grip.

El cert és que no soc un cas únic, per descomptat. Hi ha molta gent més grans de 70 anys que corren maratons. La darrera marató del mes de març la vàrem acabar 24. La majoria eren estrangers. Però vuit dels 24 érem catalans...i un més gran que jo, va entrar abans.

Un apunt anecdòtic que demostra l’evolució del córrer i l’augment de gent gran que la fa: a la primera marató de Barcelona de l’any 1980 hi van córrer 2 corredors que tenien 62 anys. Eren els més grans d’edat. La d’aquest any l’hem corregut 124 de més de 65. Els més grans un espanyol amb 78 i una finlandesa amb 71.

Els joves es poden permetre el luxe de no fer exercici. El grans l’hem de fer per obligació. (Una obligació que es converteix en agradable si es té perseverança).



Crec que els prescriptors, els metges... els que treballeu en l’àmbit de les persones grans, esteu fent una feina extraordinària recomanant-nos a tort i a dret fer exercici, però, permeteu-me: crec que sou una mica massa prudents en les vostres recomanacions. La gent gran ha de fer exercici amb certa intensitat; si no, no serveix de gran cosa.

Potser estic una mica eufòric perquè –deixeu-me presumir- ahir al matí vaig fer 21 km a la Mitja Marató de Sant Cugat. (Recalco això de 21 quan sabeu igual que jo que una mitja marató té 21 kms, perquè simultàniament se’n feia una de 5)

La longevitat a la que es pot arribar amb una pràctica atlètica continuada i de certa intensitat és desconeguda. Un misteri. Se’n sap d’alguns casos, però, que ens semblen insòlits:

Als 74 anys, el canadenc Ed Whitlock va córrer la marató per sota de 3 hores (2h58'40)



La sud-africana Deirdre Larkin, de 81 anys, va aconseguir fa uns mesos el rècord del món de 10km de dones de més de 80. Va començar fa quatre anys, quan en tenia 77.



Maddona Buder, d’Estat Units, monja, per cert, que amb 82 anys s’ha convertit el mes passat en la persona de més edat en fer una prova tan dura com un Ironman (3,86 km de natació, 180 km de ciclisme y 42,195 d’una marató). Va acabar en una mica menys de 17 hores.



D’altres esports, els diaris parlaven fa poc d’un japonès de 80 anys que es va convertir en l’escalador de més edat en fer l’Everest.

L’espanyol Carlos Soria fa tres anys, quan en tenia 71 va fer el Mansalu de 8.163 metres. I era el seu novè vuit mil.

No m’assemblo a cap d’aquests prodigis...però soc feliç corrent.

No tinc especials condicions per córrer maratons... però n’he acabat 43, la darrera, com deia abans, fa set mesos.



Corro també altres curses. Entre totes, curses de 5km, 10, mitges maratons, maratons, etc, n’hauré fet més de 400.

Crec que si una persona gran comença a córrer, se li ha de recomanar que, quan es vegi les orelles, s’apunti a una cursa popular. (Tampoc cal que sigui a una marató de 42 km; n’hi ha un munt de 5 i 10 Km; a Barcelona ciutat cada any n’hi ha 40).



Una cursa és un acte social per excel·lència. Pots córrer al costat de gent jove i gent gran, de rics i de pobres, de campions i de novells... I això estimula.

Als d’edat avançada, el córrer ens fa tenir il·lusions. Estic ja inscrit a la marató de l’any que ve. Començaré un entrenament específic d’aquí dos mesos, el dia del meu aniversari, quan compleixi els 75. (Per cert: els que correm i som grans, ens il·lusiona complir anys perquè passem de categoria)

I a la marató del març vull fer una cosa que es fa en moltes maratons a l’estranger però aquí no gaire: córrer per recaptar diners per una causa. Ho he vist a Nova York i a Londres, on gairebé tothom córrer per una ONG. Aquí el que es fa, i molt, són curses solidàries on contribueixes amb una part del cost del dorsal. Però pagues i sovint no saps a quina causa ajudes. És impersonal, i el que vull fer és involucrar-me, demanant aportacions als amics, a la família, a les xarxes socials...per a l’Hospital de Sant Joan de Déu per a l’investigació sobre la diabetis infantil. (Tinc una neta que està afectada per la malaltia)

Sovint em pregunten per què corro. La resposta, per a mi, és òbvia: vaig començar a fer-ho per salut i segueixo fent-ho pel mateix. No pretenc altra cosa que trobar-me bé i tractar d’allunyar els estralls que diuen que té la vellesa.

Es diu que tenir una bona vellesa és qüestió de sort. Jo no ho crec. La salut se l’ha de treballar. No és com jugar a la loteria o el bingo.

Córrer de forma regular, a banda d’ajudar a perdre pes i ser beneficiós per al cor i i l’autoestima, o és també per afrontar la vellesa amb bones condicions físiques i mentals.

Què us he de dir que no sapigueu! He llegit no fa gaire, que segons una investigació d’un Hospital Universitari de Dinamarca presentada en un congrés de cardiòlegs l’any passat, córrer habitualment perllonga la vida de les dones en 5,6 anys i la dels homes en 6,2 anys.



La conclusió diu que aquest augment de vida s'aconseguiria corrent entre una i dues hores i mitja a la setmana i a un ritme lent. És a dir, que tampoc cal convertir-se en un "atleta" per aconseguir aquesta major longevitat. En una altre estudi, a la Universitat de Yale, han arribat a la conclusió que, entre altres, un dels factors de risc que poden desencadenar una discapacitat amb l’edat és el de tenir una escassa activitat física.

Centrant-nos de nou amb les meves experiències en l’assumpte, un dels avantatges d’estar en forma l’he pogut apreciar darrerament. Com he dit fa un moment, fa un any mig vaig caure per unes escales mecàniques i vaig quedar assegut sobre el genoll dret. Se’m va inflar com una síndria...em van fer radiografies i em van dir que no s’havia trencat la ròtula, els lligaments i no sé quantes coses més de miracle. Ho atribueixo als anys i anys de córrer, que en lloc de malmetre les articulacions les ha enfortit, i els ossos també els ha fet més resistents.

Soc conscient que cada vegada corro més a poc a poc que anys enrere (no que l’any passat, perquè ara, en recuperar-me -i és una altra il·lusió- vaig més de pressa). Però ho assimilo bé. Potser perquè mai he estat un campió (que a ells si que els hi costa molt) ni res que s’hi assembli.

Últimament, en moltes curses sóc dels que van al darrere de tot, com ahir a Sant Cugat. Corro davant de l’ambulància. Però la veig de reüll i m’anima pensar que el més fotut seria anar a dintre.



Per acabar, soc aficionat a les xarxes socials i hi faig piulades relacionades amb el córrer. Aquesta la vaig penjar fa un parell de dies al Twitter, i crec que ve a tomb avui, aquí:

Els que corren no es fan vells pels anys. Se’n fan si perden la il·lusió de posar-se les sabatilles de córrer.



Moltes gràcies"


-----------------------------

Miquel Pucurull
03/10/2013

Més de seixanta curses a l'any a la ciutat de Barcelona

El córrer gaudeix de molt bona salut a Catalunya. La prova és que cada cop hi ha més curses. Una mostra, les de Barcelona. (Veure relació al final del text)

A la ciutat de Barcelona hi ha 62 curses a l’any. Algunes tenen dues o més distàncies, amb la qual cosa, n’hi ha un total de 74 per triar.

A banda, n’hi ha 12 de muntanya que es fan a Collserola, també amb la variant de més d’una distància; és a dir, 18. Cal afegir una triatló, una aquatló i tres curses d’orientació. En total, se celebren gairebé 100 curses a l’any entre Barcelona i Collserola. 97 per a ser exactes, suposant que no n'hi hagin més de les que he pogut comptabilitzar, extretes bàsicament del calendari de Runedia.

Una observació important és que l’increment ha estat molt gran en els últims cinc o sis anys. Així, centrant-nos en les d’asfalt que es fan pels carrers de la ciutat, que és d’on conservo dades, l’evolució ha estat:

La progressió és espectacular.

S’entén que hi hagi qui es queixi, fins i tot amb cartes als diaris, perquè no pot circular amb el cotxe per culpa de les curses. A mi ja m’agrada que sigui així: m'agrada molt que, si més no, els diumenges, la ciutat sigui per als ciutadans a peu (i els que correm) i no per als automobilistes.

..................

Miquel Pucurull
19/02/2017

Zamperini, l'atleta invencible.

De tant en tant el cine ens ofereix pel·lícules que tenen a veure amb l’esport. El 2014, una titulada “Invencible” (Unbroken), dirigida per Angelina Jolie, inspirada en fets reals, en concret en la vida d'un atleta olímpic anomenat Louis Zamperini.

Louis Silvie Zamperini va néixer a Olean, Nova York, el 17 de gener de 1917. Quan era un nadó es va traslladar a Califòrnia amb els seus pares, immigrants italians. De petit va ser amb freqüència víctima del que ara en diem bullying, en bona mesura perquè no parlava bé l'anglès. En l'adolescència es va acabar transformant en un delinqüent pels seus petits però continus robatoris. Per això, i en un intent d’encarrilar-lo, la seva família va tractar que dediqués temps a l’esport. Explicava que, un dia, el seu germà es va cansar de que la policia arribés a casa per parlar d’ell i va pensar que l'atletisme podria ser la resposta a tot aquell problema. Poc a poc, córrer es va anar convertint en la seva passió. «El repte més gran de la meva vida va ser durant la transició d'adolescent errant i indisciplinat a atleta. Però vaig decidir que havia de triar entre continuar amb la meva vida delictiva, o decidir-me a ser corredor. El reconeixement de la gent valia la pena. I quan ho has notat és bastant dolç, així que em vaig fer a la idea que seria un atleta i vaig començar a entrenar de forma gairebé fanàtica. Així fins que vaig guanyar la meva primera cursa, després va venir una altra i una altra»,

El 1934 va establir el rècord juvenil de la milla en 4:21.2, una marca que es va mantenir en la seva categoria durant 20 anys. En un encontre classificatori dels campionats de Califòrnia va guanyar una setmana després. Els seus èxits atlètics van ajudar-lo a aconseguir una beca a la Universitat del Sud de Califòrnia i una plaça a l'equip olímpic dels Estats Units pels Jocs Olímpics de 1936 a Berlín, on va competir en els 5.000 metres. No va ser especialment brillant a la final. Va quedar vuitè, però la seva última volta a la pista deuria ser molt bona perquè el mateix Adolf Hitler va voler conèixer-lo en persona: "El noi d'aquesta última volta ràpida!", va demanar el Führer. Amb 19 anys, es va convertir en l'olímpic nord-americà més jove de l'especialitat fins a aquella data.

Tres anys més tard, poc després de graduar-se, es va allistar per combatre al Pacífic durant la segona Guerra Mundial. El 27 maig de 1943 el seu avió va caure al mar a més de mil quilòmetres a l'oest de les illes Hawaii. Tres dels onze membres de la tripulació van sobreviure (un va morir setmanes després), però els dos supervivents, que van ser donats per morts (la família d'ell va rebre un telegrama de condol signat pel president) van passar un mes i mig a la deriva en una bassa de salvament, defensant-se com podien dels taurons i alimentant-se d’albatros i peixos. I en arribar a les illes Marshall van ser capturats pels japonesos.

Els van traslladar a un camp d'internament al Japó, on passarien la resta de la guerra. Allà, Zamperini va ser objecte de tortures i maltractaments de Mutsuhiro Watanabe, un caporal considerat com un dels principals criminals de guerra. Guiat pel sadisme i el desig d'humiliar a un esportista olímpic va fer tot el possible per acabar amb la resistència de Zamperini. Però aquest va ser capaç de sobreviure altre cop i de convertir l’humiliador en humiliat, com en una ocasió en què va batre un atleta japonès en una cursa organitzada per ridiculitzar-lo.

Acabada la guerra, víctima de depressions, es va sumir en l'alcoholisme, del qual el va treure un predicador. Es va casar i va tenir una filla. Va tornar al Japó per fer un relleu amb la torxa olímpica dels Jocs d’hivern de Nagano’98, el mateix lloc que va ocupar el camp en què va ser presoner. La fama com a celebritat va adquirir proporcions gegantines quan el 2010 van publicar la seva biografia, una història de supervivència, valor i resistència durant la II Guerra Mundial. El llibre "Invencible" es va convertir en un èxit de vendes i va inspirar la pel·lícula que va dirigir Angelina Jolie.

Influit pel evangelitzador que el va rescatar de l'alcohol, Louis Zamperini va dedicar gran part de la seva vida a predicar. Va organitzar campaments d'atletisme per a nois amb problemes i va recórrer Estats Units donant xerrades motivacionals fins poc abans de morir, el mes de Juliol de 2014, a l'edat de 97 anys, per una pneumònia. 

                                                                 ----------------------
Miquel Pucurull

Més de 2.000 curses a l'any a Catalunya

Com que cada cop hi ha més curses que, en comparació amb l'any anterior tenen menys participants (paradigma, les últimes de Bombers, Jean Bouin. Mercè...), podria semblar que l’anomenat boom del córrer s’està desinflant.

En la meva opinió no és així. Cada dia hi ha més persones que començen a córrer, especialment dones, i al cap de poc de fer-ho, participen en curses.  I de curses n'hi ha per donar i vendre.

Succeeix que el nombre de proves noves creix sense parar. I els corredors i corredores es dispersen al tenir moltes opcions.

He esbrinat el calendari que publica Runedia, que està considerat com el més complet, i a Catalunya aquest any hi ha més de 2.000 curses entre les de ruta, muntanya, triatlons/duatlons/aquatlons i d’orientació. En els últims cinc anys s’ha gairebé doblat el nombre, passant de 1.118 el 2012 a 2.082 enguany. Espectacular fenomen on n'hi hagin.

Organitzar una cursa deu de ser un negoci molt bo perquè se'n munten moltes. Algunes antigues s'han eliminat del calendari, però en sorgeixen moltes de noves, especialment de muntanya. Passa, però, que la competència entre unes i altres és terrible: aquest 2017 hi ha caps de setmana que n’hi ha o n'hi ha hagut més de seixanta. No fa gaires anys, deu com a molt.

                                                        --------------------
Miquel Pucurull
30/11/2017

EVOLUCIÓ ULTIMS ANYS JEAN BOUIN OPEN

La davallada de participació a la Jean Bouin Open continua. 

¿Preu del dorsal (un dels més cars per km del calendari)?¿Saturació de curses (molts caps de setmana n'hi ha més de 50 de tot tipus a Catalunya)? Sigui el què sigui, ahir van ser menys que l'any passat els participants que van córrer la Jean Bouin Open, com ve succeint els últims anys. En conjunt, sumant les dues que es van fer, la van acabar gairebé 900 menys que fa un any i 4.600 menys que en fa quatre.

No m'agrada que passi i no voldria haver de dir-ho. Però es confirma així la tendència dels darrers temps en quant a una menor participació a les curses tradicionals i multitudinàries.

Un paradigma del que està succeint és aquesta cursa, que desprès d'un creixement fins el 2013 (en aquell any s'hi va afegir la cursa de 5k), pateix fortes davallades els dos anys següents i tot i que augmenta una mica l'any passat sobre l'anterior, enguany torna a caure, en aquest cas un 10%.  

No cal donar-hi voltes: cada cop hi ha més corredors, i sobre tot corredores, però hi ha moltes opcions: aquest cap de setmana hi havia 32 curses a Catalunya entre asfalt i muntanya.

Més dones que homes a la Jean Bouin de 5k
Malgrat tot, s'està produint una estimulant tendència referida a l'atletisme popular femení: comença a ser freqüent que a les curses de 5k hi corrin més dones que homes. D'un total de 1.454 finalistes, la Jean Bouin de 5k d'ahir la van acabar un 51% de dones i un 49% d'homes. (A la de 10k la proporció de dones també va ser bastant alta: un 27%).

                                                  -----------------------
Miquel Pucurull
27/11/2017