El franquisme va prohibir l'atletisme femení

No és estrany que hi hagi diferència entre el nombre de dones que fan atletisme a Espanya i les que ho fan a l’estranger. Per posar un exemple, la darrera marató de Barcelona la van córrer 700 corredores de Catalunya i de la resta de l'Estat i 1800 estrangeres. La cosa ve de lluny. Els motius són culturals, socials i també polítics: les nord-americanes corrien maratons fa més de seixanta anys, justament quan aquí, l’atletisme femení estava prohibit pel franquisme. He dit bé. No és gaire conegut. Però la dictadura va prohibir, des de 1942 al 1963, que les espanyoles fessin atletisme. La raó era que, Maria Torremadé, una atleta de Barcelona que guanyava sempre, es va fer una operació de canvi de sexe i es va convertir en un home. El règim franquista va concloure llavors que l'atletisme masculinitzava les dones, i ho van prohibir. Amb una circular n’hi va haver prou: "Sólo practicaran los deportes que no perjudiquen su función específica, que es la maternidad”. Algunes catalanes van córrer sense permís les Jean Bouin del 47 al 53, però no es va aixecar la prohibició oficial fins el 1963, quan en uns Jocs Iberoamericans a Madrid hi havia atletes femenines de tots els països excepte d'Espanya. Dos entrenadors van fer veure a Pilar Primo de Rivera, la cap de la Secció Femenina, del ridícul que feien. Ella va convèncer a Franco. I després de 21 anys, les dones van rebre l’autorització per poder practicar atletisme. Oi que sembla que estiguem parlant de l’Edat Mitjana? Doncs no. Encara que costi de creure, ens estem referint a fa menys de seixanta anys.

Miquel Pucurull

21/08/2019 

El metge maratonià que mai no donava la mà

Fa poc s’han complert 123 anys dels primers Jocs Olímpics moderns. Es van celebrar a Atenes i van concloure amb la marató. No dic res de qui la va guanyar, el grec Spiridon, perquè és ben sabut, sinó del que va quedar últim dels nou corredors que la van acabar: el també grec, Socratis Lagoudakis, que ha passat a la història per una acció que va dur a terme poc després de fer la marató. Va ser de gran importància per a la humanitat, tot i que crec que no és gaire coneguda. No té res a veure amb l’esport. A finals del segle XIX i primeries del XX, la lepra assolava al món. I Lagoudakis, que era metge de professió,  va prendre una decisió esfereïdora: la d’inocular-se bactèries d’aquesta malaltia per tal d’investigar sobre el mal. Comprovava en el seu mateix cos la seva evolució, contribuint, així, a trobar el remei per aturar-la. Curós per no contagiar, se’l considerava esquerp i poc sociable perquè evitava qualsevol contacte amb els demès i se’l coneixia com l’home que no dóna mai la mà. Res més lluny de la realitat. Amb un altruisme extrem, Socratis Lagoudakis, l’últim participant de la primera marató olímpica, va ajudar a que la Ciència aprofités el seu sacrifici i les seves experiències per eradicar una malaltia aterridora com la lepra. Un sacrifici i una malaltia que, finalment, el van dur a la mort.

 Miquel Pucurull

20/08/2019 

Jack Foster, el maratonià filòsof

Fa anys, obcecat per fer les maratons seguint estrictes i exigents plans d’entrenament,  vaig quedar estorat pel que deia en una entrevista Jack Foster, un maratonià d’elit de Nova Zelanda. Em va captivar la seva filosofia: “Jo no m'entreno mai per a cap marató; surto a córrer i a gaudir tots els dies, i prou.” Curiosament, Jack Foster no va practicar atletisme fins els 32 anys. Treballava en una oficina, i per distreure’s corria en bicicleta. Quan va començar a córrer a peu va destacar ràpidament. Als 37 ja era un dels millors atletes de llarga distància del seu país. Als 40 va córrer la marató dels Jocs Olímpics de Munic, on va quedar vuitè. I als 41 anys va fer segon a la dels Jocs de la Commonwealth, amb la seva millor marca: 2h11. Als 44 va tornar a ser olímpic a Montreal, i als 50, amb 2h20 va batre el rècord mundial de la seva edat. També deia, “Per recuperar-me després d’una prova segueixo una regla d’or: un dia de córrer fàcil per cada quilòmetre corregut”. Jack Foster no va deixar de córrer mai, fins que, malauradament, va morir atropellat per un cotxe mentre circulava en bici a prop del seu domicili. Una casa a la façana de la qual, aquest atleta mític que corria pel plaer de córrer, hi tenia una rajola amb aquest pensament seu: “No deixem de jugar perquè ens fem grans. Ens fem grans perquè deixem de jugar”. 

Miquel Pucurull 

15/08/2019 

La primera marató a Espanya

El córrer a Catalunya ve de lluny. Al gener es compliran 110 anys de la primera marató que es va celebrar a Espanya. A Barcelona concretament. Se’n havia començat a fer a Estats Units i a Europa. Se'n parlava a tot el món, i, envoltada de misticisme, va arribar a casa nostra el 30 de gener de 1910. Com que era impensable córrer-la per la ciutat, amb uns carrers poc urbanitzats i plens de fang, es va fer en un velòdrom que hi havia en el que ara és l’illa formada pels carrers Muntaner, Londres, Casanova i París. S’hi van apuntar quatre homes, més aficionats al ciclisme que a córrer. Per completar els 42 quilòmetres, els quatre havien de fer 163 voltes a la pista. Sospitant que no l’acabarien, els organitzadors van establir com a premi una medalla de plata per a tots, encara que n'haguessin corregut només 25. Dos d’ells la van acabar. Robert Boix, el guanyador, va fer 3 hores i 52 minuts i li va treure quatre metres a l’altre, Francesc Túnica. L’endemà, els diaris deien que havia estat una cursa èpica, d’esforços sobrehumans. Es va estendre el pànic i no es va tornar a fer cap marató més enlloc de l’Estat fins molts anys més tard. Un apunt: el Bar Velódromo, al carrer Muntaner tocant a Londres, és un vestigi actual d’aquella instal•lació esportiva on es va celebrar la primera marató a Espanya.

Miquel Pucurull

15/08/2019 

Què és el córrer

He trobat, en aquell bagul de records que tots tenim, la pàgina d’una revista antiga sobre córrer. És d’una publicació belga, la Spiridon, de fa gairebé 40 anys, en què un corredor  anònim, poeta, es preguntava què és el córrer. Diu així:

Córrer és anar al fons d’un mateix tot i anant al final del món.

És descobrir l’ésser que érem antigament.

Córrer és retrobar gestos simples, experimentar necessitats primàries.

Córrer és torrar-se al foc del sol, o gelar-se al mateix temps que les pedres del camí.

És escoltar el silenci del bosc.

Córrer és anar enlloc sense trobar ningú.

És posar-se en vacances de l’existència.

Córrer és avançar tant amb el cap com amb les cames.

És afalagar el terreny i acariciar-lo amb els peus.

Córrer és estar dins dels secrets dels déus; és escoltar amb les seves orelles, i sentir amb ells els sorolls i murmuris que crèiem desapareguts.

Córrer és barrejar-se amb les conversacions dels arbres, amb les xafarderies dels ocells, amb les burles dels rèptils.

És, també, parar-se a veure el rierol.

Córrer és desafiar el llamp i eixugar la tempesta.

És forçar-se, trencar-se; és deixar-s’hi les ungles, la suor, i potser també l’anima.

Córrer és sofrir, però també és, igualment, gaudir de petites felicitats, de joies sense igual.

Córrer no serà, en definitiva, girar amb els propis peus, pas a pas, i pàgina rere pàgina, el gran llibre de la vida?

Anònim

Miquel Pucurull (per la transcripció)

14/08/2019