Què és el córrer

He trobat, en aquell bagul de records que tots tenim, la pàgina d’una revista antiga sobre córrer. És d’una publicació belga, la Spiridon, de fa gairebé 40 anys, en què un corredor  anònim, poeta, es preguntava què és el córrer. Diu així:

Córrer és anar al fons d’un mateix tot i anant al final del món.

És descobrir l’ésser que érem antigament.

Córrer és retrobar gestos simples, experimentar necessitats primàries.

Córrer és torrar-se al foc del sol, o gelar-se al mateix temps que les pedres del camí.

És escoltar el silenci del bosc.

Córrer és anar enlloc sense trobar ningú.

És posar-se en vacances de l’existència.

Córrer és avançar tant amb el cap com amb les cames.

És afalagar el terreny i acariciar-lo amb els peus.

Córrer és estar dins dels secrets dels déus; és escoltar amb les seves orelles, i sentir amb ells els sorolls i murmuris que crèiem desapareguts.

Córrer és barrejar-se amb les conversacions dels arbres, amb les xafarderies dels ocells, amb les burles dels rèptils.

És, també, parar-se a veure el rierol.

Córrer és desafiar el llamp i eixugar la tempesta.

És forçar-se, trencar-se; és deixar-s’hi les ungles, la suor, i potser també l’anima.

Córrer és sofrir, però també és, igualment, gaudir de petites felicitats, de joies sense igual.

Córrer no serà, en definitiva, girar amb els propis peus, pas a pas, i pàgina rere pàgina, el gran llibre de la vida?

Anònim

Miquel Pucurull (per la transcripció)

14/08/2019