Cursa d’Horta'2019

Km 0 a l’1

El diumenge 15 de setembre se celebra la Cursa d’Horta, una prova de 5 kms, solidaria, els beneficis de la qual aniran a parar a la lluita contra el càncer de la dona. Se sortirà  del carrer del Tajo a l’alçada del Mercat d’Horta, a diferència de fa anys, que se sortia de la plaça d’Eivissa, on hi haurà l’arribada. Curiosament, el Mercat fou traslladat aquí a la meitat del segle passat, després d’estar durant molts anys a la plaça d’Eivissa.

Abans de sortir, potser convé saber d’on ve el nom d’Horta i l’origen de l’indret. El nom apareix documentat l’any 965, a resultes d’una cessió de terres que van fer els propietaris d’un terreny de la zona -la família Horta (o Orta)- a una església de Barcelona. Sembla ser que els Horta (o Orta, ja ho hem dit), que a més a més de ser molt pietosos deurien tenir molts quartos, van finançar la construcció d’una parròquia al voltant de la qual es va començar a formar un petit nucli de cases. No obstant, no és fins a la meitat del segle XVI quan es pot considerar el primer assentament urbà a Horta, a la Plaça de Santes Creus, per on passarem a tocar tot seguit. La vall d’Horta era una zona on abundava l’aigua, la qual cosa va fer que antigament s’hi establissin moltes masies, unes de pagès i unes altres d’aristòcrates, i s’hi creessin molts camps de cultius. Més cap els nostres dies, en èpoques menys llunyanes, Horta va ser un lloc on les classes benestants de Barcelona s’hi feien torres per passar-hi l’estiu. Ves quines coses.

Es considera una de les fotos més antigues que
es conserven d'una cursa.
Carretera d'Horta a Sant Andreu. Any 1903

Una altra cosa a dir sobre Horta és que, segons està documentat, és el lloc on ja s'hi celebraven curses a les primeries del segle passat. I li cap l'honor que en una d'elles es fes la fotografia més antiga de quantes es conserven d'una carrera. Fou el 18 d'octubre de 1903. La van començar onze corredors i la van acabar vuit. Van sortir a prop de Can Gomis, i van fer 14  quilòmetres per la Carretera d'Horta fins el Pont de Sant Andreu i tornar. Se sap, per l'antiga  revista "Los Deportes", el nom del guanyador i el temps: Juan Duran, 48'15". I també es conserva l'inefable crònica de la prova, que deia: "Esperamos que han de verse muy concurridas estas carreras, pues vienen á ser las primeras que en España se celebran de esta clase tan apropósito para arraigar el sport y los ejercicios corporales"

L’espai de la sortida del carrer del Tajo és ample, per aplegar-nos-hi abans de sortir i poder explicar-nos, els uns als altres, el malament que ens trobem i el desentrenats que estem després de l’estiu. No n’hem de fer cas: el que més es queixi serà el primer que perdrem de vista tan aviat com el regidor del districte dispari el tret de sortida de la cursa.

Plaça de Santes Creus. Anys trenta 

Poc després de la sortida, enfilat el carrer del Tajo, trobarem a la nostra esquerra la Placeta de Santes Creus, la que fou, segons deia abans -millor dit, ho diuen els historiadors- el lloc on es va començar a configurar Horta. No ens cridarà l’atenció. Restaurada mil vegades, no hi ha gaires elements a la plaça que ens faci rememorar altres èpoques. En tot cas, una masia del segle XVIII, Can Gras, una de les millors del que fou la població (hi tenia una capella i tot, que servia de parròquia del poble), reconvertida -ai!- en un bar de copes, el Samba-Brasil. I al mig, si ens hi fixem, hi veurem una rèplica de la famosa Font de Canaletes de la Rambla (una de les catorze o quinze que hi ha per Barcelona), i una casa del segle XIX que va ser l’Ajuntament d’Horta, ara convertida en la ludoteca municipal El Galliner.

Seguirem pel carrer de Tajo fins enllaçar amb el Torrent de Can Mariner. A la cantonada d'abans de fer-ho, en una atrotinada casa rural coneguda com Can Ripollet, hi ha la Bodega Massana. Un establiment antic on no hi entrarem perquè estarem pel que estarem, però si ho féssim (també ho podem fer en acabar la cursa), tindríem la impressió que estem en un antic bar de poble. Taules de marbre, pati interior, botes per vendre vi a granel -amb una de curiosa que té forma de rellotge i el punt de les hores són aixetes- i esmorzars potents de forquilla. Ah! i no tenen tele; l'amo diu que així, els parroquians poden parlar de les seves coses més tranquil·lament. Una joia.

Quan una mica més avall trobem a l’esquerra el Torrent de Can Mariner, l’agafarem i copsarem que el barri d’Horta no és una pista d’atletisme (De fet, hi ha alguna cursa popular que sigui completament plana? Totes, on sigui, tenen pujades i baixades. I aquesta déu n’hi do). Amunt, amunt, no abandonarem el carrer -que es diu així per la corrent d’aigua que hi passava fa segles en els terrenys on els senyors Mariner hi tenien la casa pairal- fins trobar el de Martí i Alsina -un pintor del segle XIX considerat com el més important del realisme a Espanya- que l’agafarem a l’esquerra.

Que ningú es cregui que s’haurà acabat la pujadeta. Res d’això, el carrer del pintor segueix pujant...i més encara que l’anterior. Té uns vint metres de pronòstic reservat; després gairebé planeja, però l'ascensió que haurem fet és per sucar-hi pa.

En arribar al final girarem a la dreta per Chapí. I no us feu il•lusions, perquè aquest carrer, que honora a un compositor de sarsuela, també puja una mica. Moltes de les cases són modestes i d’una planta, tot i que n’hi alguna de senyorial, com una que a la façana té esgrafiat l’any que va ser construïda, el 1877. I en arribar al final del carrer i trobar-nos amb la Parròquia Sant Joan d’Horta, un temple que va ser cremat durant la Guerra i la seva restauració va durar 41 anys, haurem fet el Km 1. 

Km 1 al 2

Arribats a la Parròquia Sant Joan d’Horta -la que va substituir a la primitiva que dèiem abans- girarem a la dreta pel carrer de la Rectoria (no és que hi hagi l'habitatge del rector, que potser sí, sinó que el carrer es diu així), a l’equerra del qual, i encara que no estiguem per orgues, diria que val la pena mirar la bonica rosassa de l’església.

Al final del carrer de la Rectoria (atenció: el carrer és bastant pla -més aviat baixa una mica- i ens suposarà un respir) hi ha també unes boniques cases d’estil modernista. Uns habitatges que ens venen a confirmar que en aquesta zona es va assentar una part de la burgesia de Barcelona a les primeries del segle passat, no la més adinerada, però força benestant.

Girarem a la dreta i baixarem per Eduard Toda -nom de carrer en honor d’un senyor de Reus que va donar moltes col•leccions d’art a la ciutat- al final del qual veurem, a l’esquerra, la piscina coberta del Poliesportiu d’Horta. Girarem llavors a l’esquerra per agafar el carrer de Feliu i Codina -un dramaturg del segle XIX, autor de la lletra de la famosa cançó de "La Dolores"; aquella que fa “Si vas a Calatayud, pregunta por la Dolores...” (els més joves no deuen de saber de què parlo)- i passarem per davant de l'entrada del poliesportiu, seu de la Unió Esportiva d’Horta.

La U.E. Horta, un referent del waterpolo

La Unió Esportiva d’Horta va ser fundada l’any 1953 i des de llavors ha estat fent una feina tremenda al barri per a la pràctica de l’esport, en especial la natació i el waterpolo, els més desenvolupats per l’entitat. No en debades, el primer nom en fundar-se va ser el de Club Natació Horta. A més a més, amb el temps, hi van anar incorporant altres disciplines com el bàsquet, el patinatge i el hoquei sobre patins. En resum, un club de barri amb projecció, del qual han sorgit importants figures. Per anomenar-ne algunes, Xavi García i Gabriel Hernandez Paz, dos dels millors jugadors de waterpolo del món, o el campió del món d’hoquei sobre patins, Fernando Pujalte.

Passada l’entrada del poliesportiu i un casal per a gent gran, girarem a l’esquerra per pujar pel carrer del Canigó i ens trobarem amb el camp de futbol de l’Unió Atlètica d’Horta, un altre equip del barri -en aquest cas fundat abans que el de la natació, el 1922 – que déu n’hi do fins on ha arribat: ara juga a la Regional Preferent, però va fer-ho a la Tercera Divisió durant set temporades.

Una anècdota: en els anys trenta, l’Horta va tenir com a patrocinador l’amo de la coneguda Loteria Valdés de la Rambla. El mecenes, de nom Miquel Valdés, era un dels jugador de l'equip i convidava als companys al final dels partits amb un aperitiu i els hi donava un duro de plata. Ningú dubtava que el bon home estimava el club, però en realitat, el que volia era jugar a futbol. Ho havia fet amb el Barça, i en fer-se gran, ja no podia fer-ho en cap equip de nivell. I així, malgrat la seva edat –tenia més de 50 anys- ho feia en l’Horta. Es diu que el popular loter (la Valdés era la més important administració de tot l’Estat) corria com un esperitat per la banda d’aquest camp pel costat del qual estem passant (ara d’herba artificial i llavors de terra). I sempre, curiosament, amb una boina al cap.

Julián Arcas 

En Miquel Valdés no va ser una figura de l’Horta. Qui sí que ho va ser, i va arribar a jugar amb el Barcelona, fou en Ramon Zabalo. Format en aquest camp de l’Unió, va pertànyer al Barça del 1928 al 1936 jugant de lateral dret. De depurada tècnica, va ser 11 cops internacional amb Espanya. Més endavant, en els anys quaranta, en una època que l’Horta va ser filial de l’Espanyol (també va estar vinculat al Barça en la dècada dels cinquanta), s’hi van forjar altres jugadors destacats, entre els quals en Julián Arcas, que marcava gols a cabassos, i el porter internacional que va jugar també amb el Madrid, José Vicente.

Una curiositat històrica: acabada la guerra civil, l'Horta va haver de refer els seus estatuts, que havien estat redactats en català, per uns altres. Els directius havien rebut una carta en la qual, entre altres ordres, els hi deien: “...entendiendo que al ser todos ustedes de probado españolismo y adictos al Glorioso Movimiento Nacional, han de colaborar al levantamiento moral y patriótico, de que hasta ahora ha estado tan falto nuestro deporte. Tomamos nota de que el escudo de su club no se pondrá en ningún documento oficial ni particular en tanto no lo posean Vds en el idioma oficial castellano, rogándoles, asimismo, que no hagan uso del papel timbrado hasta que también lo tengan en el mismo idioma. Por Dios, España y la Causa Nacional Sindicalista, les saluda brazo en alto...” En resum: el club va passar a dir-se Unión Atlética de Horta...i no en parlem més.

Pujarem pel carrer del Canigó (s’entén que una cursa amb tantes pujades –també baixades, lògicament, però les baixades no es noten mai- passi per un carrer amb el nom de la muntanya dels Pirineus (disculpeu l’acudit) per anar a buscar el del Doctor Letamendi. Un metge del segle XIX a qui s’honora en aquest carrer per on passarem -que baixa una mica per fortuna- que escrivia versos per aconsellar els seus pacients. Un d’ells, que ens anirà be recordar, esportistes com som, per a gaudir d’una vida sana, aquest:

"Vida honesta i ordenada, 
usar de pocs remeis 
i posar tots els mitjans 
de no apurar-se per res. 
Menjar i beure moderat, 
exercici i diversió, 
sortir al camp alguna estona, 
poca reclusió, molt tracte 
i contínua ocupació ".

Girarem a l’esquerra per agafar el carrer del Pintor Josep Pinós (un retratista de l’època dels Rusiñol i Casas), que puja bastant, i al cap de munt ho farem a la dreta per enllaçar amb el de Lloret de Mar. Passarem pel costat del Parc de la Unitat, un gran pulmó verd enmig dels blocs de pisos i torretes residencials, a l’esquerra, on hem de trobar el Km 2.

Km 2 al 3

De seguida enllaçarem amb el carrer de Porrera -continuació del de Lloret- fins al del Congrés, que l’agafarem girant a la dreta. El primer carrer fa honor al poble del Priorat on en Llach hi té unes vinyes per cultivar-hi un bon vi, i el segon, que baixa, té aquest nom per fer esment a que Barcelona és una ciutat on s’hi fan grans congressos; el nom és bonic, i el carrer també, amb força vegetació a la part baixa de les cases, siguin noves o antigues.

A la nostra esquerra, abans de creuar el carrer del doctor Letamendi, hi veurem l’edifici del Col•legi La Salle, una escola fundada el 1912 pels germans de la Doctrina Cristiana. Més avall, i en el moment de girar a l’esquerra per Feliu i Codina - un dramaturg i periodista del segle XIX- trobarem el Museu Africà a la cantonada. Un museu creat per missioners combonians per donar a conèixer la cultura africana, que compta amb objectes i obres d’art de països i tribus africanes. Està molt bé que hi sigui, però sobta que estigui aquí, acostumats a trobar aquest tipus de locals en altres indrets més cèntrics.

Casalot “Les Tauladetes”

Apropant-nos pel carrer Feliu i Codina al Passeig Universal, que el pujarem girant a l’esquerra, ens cridarà l’atenció ca n'Oliveres, un casalot amb aspecte de casa encantada al qual els veïns l’anomenen Les Tauladetes, que va fer construir un capità de vaixell a les primeries del segle passat.

Horta és tot un món. Fa un moment parlàvem de Rusiñol.  També hi han estat vinculats personatges famosos  com en Màrius Serra, un dels escriptors actuals més reconeguts, que hi ha nascut. Però també anònims, molt estimats pels veïns. Com per exemple en Solé, un antic cambrer del Bar Quimet de la plaça Eivissa, a qui deien “El Carabrut” perquè no s’afaitava gairebé mai. Quan es va fer gran tenia una feina que ara ens pot semblar insòlita: per les nits s’encarregava de vigilar  un frigorífic per vendre gelats que el bar tenia al carrer. En Solé, cap el tard, s’arribava al bar, es prenia un  cafè i, un cop portes avall, s’ajeia en una llitera plegable al costat de la nevera disposat a  passar-hi la nit. Pel matí, era el primer que saludava els clients que anaven a prendre’s una barreja de vi ranci i anís per començar el dia.

Fotografia recent de l’Aqüeducte d’Horta. 
Està encastat a una casa de nova construcció

Ens enfilarem pel Passeig Universal a la recerca del Km 3 que està al cap de munt del carrer, tot passant per davant de l’Hospital de Nuestra Señora de la Merced. Una clínica per a dones amb trastorns psíquics que regenten unes monges, que ocupa l’espai de Can Quintana, una masia que pertanyia a la finca del mateix nom, de notables dimensions: hi baixava un torrent i hi havia fins i tot un aqüeducte, del qual se’n conserva una part. Hi passarem a tocar. El veurem de reüll: està en el carrer del Cami de la Font d’en Quintana, a la dreta del Passeig per on estem pujant, tot just passada la clínica.

Km 3 al 4

Passat el Km 3 haurem arribat al Passeig de Valldaura. Girarem a l’esquerra per agafar-lo i haurem de mantenir el tipus perquè la pujada continuarà durant una estoneta. El nom de Valldaura recorda un antic monestir de Collserola, una serra que tindrem a prop. Tant és així, que tot corrent pel passeig, a la llunyania, veurem el Tibidabo. Una visió que ens servirà per alleugerir la dificultat de la pujada. (No sé si estic espantant a algú parlant tant de pujades. Espero que no. Però el cert és que de pujades n’hi ha. Baixades també -sobre tot una dintre de poc- perquè de fet, el circuit comença i acaba al mateix lloc. Però és sabut que a qualsevol cursa, les baixades, com si no hi fossin, no es noten).

Seguirem pel Passeig de Valldaura -a l’esquerra habitatges i a la dreta tapies que separen camps d’esports de col•legis i torres de certa categoria- fins arribar al carrer de Salses a tocar del pati del Col•legi Mare Nostrum a la nostra esquerra, on s’haurà acabat la pujada. Semblava que no s’acabaria mai el mig quilòmetre del passeig, però a partir d’ara, gairebé tot serà baixada. 

Girarem a l’esquerra per Salses, un carrer que està dedicat a una senyora que va cedir els terrenys per obrir el carrer, i anirem a buscar el de Venècia -que no cal dir a què està dedicat-, un carrer pla que ens durà fins al de Carles Collet. Farem un tros curt d’aquest agradable carrer de cases baixetes, que honora a un escultor suís del segle passat i arrelat a Barcelona, conegut per les seves obres a l’Abadia de Montserrat, que tenia una singular afició: era col•leccionista de xiulets. 

Recol•lecció de carxofes a la masia de Can Cortada
 Any 1959.

Quan arribem al final del carrer, passada una fàbrica de ceràmica, haurem anat a parar a l’Avinguda de l’Estatut, a quatre passes, davant nostre, de Can Cortada. Actualment un restaurant -qui més qui menys ha anat alguna vegada a un dinar de casament-, originalment era un antic castell construït damunt d’una vila romana del segle I. Més tard, en el segle XI, es va convertir en una masia fortificada amb una torre de defensa per prevenir els atacs feudals, i en el XVIII va ser adquirida per Joan Baptista Cortada, un noble cavaller de Vic amb més duros del que pesava.En girar baixarem pel Camí de l’Església, antigament un camí que conduïa a la primitiva església de Sant Joan, i a continuació pel carrer de Jerez, que és continuació del primer, en el punt on ens hem de trobar el Km 4. 

Km 4 al 5

Baixant per Jerez tindrem a la dreta l’Avinguda de l’Estatut i una bona quantitat de pistes per practicar petanca (potser algú, en veure-les, es preguntarà perquè dimonis s’ha aficionat a això del córrer...). I a l’esquerra passarem pel costat del Parc de l’Amistat, un lloc que en els anys setanta va ser reivindicat pels veïns, fins al punt que, mancats d’espais verds, va ser inaugurat per ells mateixos abans que l’Ajuntament adquirís els terrenys. 

També, una mica més avall, passarem per davant de la Torre del Moro, un edifici que veurem de resquitllada a la nostra esquerra, Si no el veiem tampoc ens perdrem res: tot i que un pla d’actuació municipal diu que “ Cal Vetllar per la conservació de la Torre del Moro”, la torre, okupada, està en un estat de deixadesa lamentable.

A vegades, la disposició dels carrers de Barcelona contenen alguna singularitat. També per on estem corrent: just quan s’acaba el de Jerez comença el de Porto  com si els que s’encarreguen de posar els noms haguessin volgut unir el de dos ciutats cèlebres pel seus bon vi. Ja m’està bé el gest de complicitat. 

Al final dels carrers de Jerez i Porto, que els baixarem amb pronunciada baixada, girarem a l’esquerra pel de la Plana, i tot seguit per la Baixada de la Plana. Un carrer, el primer, que conserva l’aspecte de poble que era Horta fa més d’un segle. No en debades, per l’un i l’altre s’arribava a l’antic indret anomenat la plana de Can Tarrida, on en el segle XIII ja van començar a assentar-s’hi famílies que  va anar formant part del que més tard seria el municipi. 

L’enllaç del carrer de la Plana amb la Baixada de la Plana el farem a la recentment urbanitzada plaça de la Plana, en la qual, i ho veurem a mesura que hi arribem, s’ha conservat amb molt bon criteri una bonica Torre d’Aigua. És una de les quatre que hi ha al barri, que servien per emmagatzemar aigua dels cabdals subterranis i subministrar-la a les cases.

Estem acabant la cursa i no vull deixar de fer esment d'un lloc  que és una icona del barri, tot i que no hi passarem. Em refereixo al carrer d'Aiguafreda, a pocs metres d'on estem ara. Un petit carrer de cases baixetes, que conserven al seu davant els safarejos que varen fer servir les Bugaderes d'Horta durant dècades, des del segle XVIII fins ben entrat el segle XX, per rentar la roba de la gent benestant de Barcelona. Cada dilluns sortien carros i tartanes d'Horta per recollir la roba. "-Qui té roba per rentar?" anunciaven les dones, se l'enduien i la tornaven neta i blanquejada el dissabte. Una cançó popular ho recorda:

Bugaderes d'Horta. Any 1920

"En el poble d’Horta/ de bugaderes n’hi ha un sens fi/

és poble on s’hi porta la millor roba i la fan lluir.

A Barcelona elles se’n van/ 

amb espardenyeta blanca i saquet curtet/

mocador a la moda/ sense serrellet.

Això de les bugaderes també n’haureu de parlar/

que no facin basses d’aigua/ que’l carrer s’ha de pagar.

Quan passeu per ca l’alcalde aneu alerta a relliscar/
que les aceres són molt altes i encara les ha de pagar". 

Baixant per la Baixada de la Plana passarem el carrer Crehuet, del que es diu que, juntament amb el de les Mosques de Ciutat Vella,  és el més estret de Barcelona. No pel seu començament -que és per on el passarem- sinó pel seu final, que té una amplada de poc més de 2 metres (amb els braços oberts, Ricky Rubio podria tocar les cases dels dos costats). I al final de la Baixada girarem a l’esquerra pel carrer de Pere Pau (que és el nom del propietari dels terrenys, que va cedir-lo), que ens conduirà a l’arribada.

Al carrer de Pere Pau, poc abans de la Plaça d'Eivissa, ens cridarà l’atenció la paret mitgera de l'Ateneu Hortenc, un singular mur amb l'acrònim de l’entitat amb lletres i relleus que va guanyar un premi Fad. L’Ateneu, que té gairebé 150 anys, és un altre lloc emblemàtic del barri. Va ser fundat el 1865 per obrers, i ha estat sempre un cercle apolític, amb interès per difondre la cultura en l’àmbit popular. Li cap l'honor de ser, segons he llegit en algun lloc, l'entitat barcelonina més antiga amb activitat continuada.

I així, en acabar el carrer de Pere Pau entrarem a la Plaça d’Eivissa , una plaça que no es pot dir que sigui molt bonica (que em disculpin els hortencs i les hortenques), tot i que és una de les poques de Barcelona que no la travessen ni cotxes ni autobusos pel mig com moltes altres. En qualsevol cas, no és esplèndida...però és el cor del barri. 

La plaça es diu Eivissa des de fa cent anys. (Bé, en dictadura es deia Ibiza perquè era preceptiu castellanitzar tots els noms de carrers i places). No és de les més antigues d’Horta, un poble (ho va ser fins que a finals del XIX va ser absorbit per Barcelona) que es va anant configurant al voltant d’una altra plaça que no està  gaire lluny –hi passarem tot seguit- , l’antiga de la Vila -avui de Santes Creus-, que va perdre el seu protagonisme en favor de la d’Eivissa quan Horta es va convertir en un barri de la gran ciutat. En concret, la plaça  d'on sortirem es va crear l’any 1888 a l'entorn d'una casa de pagès del segle XVIII que, reformada,  encarà es manté en peu amb la gelateria l'Eivissenca on tenia l'entrada. Es va dir primer del Progrés i més tard del Mercado, en virtut de que, fins a la meitat del segle passat, s’hi venia i comprava de tot al bell mig.

Malgrat que he dit que la plaça d’Eivissa no m’agrada gaire, hi ha algun element interessant, com una casa modernista on ara hi ha un frankfurt a la planta baixa, i l’escultura La Dama d'Eivissa realitzada per Joan Centelles l’any 1965. També, i aquest és un avantatge que, com deia abans, no tenen gaires places -tot i que sigui un contrasentit perquè hauria de ser a l’inrevès- els veïns poden seure al mig i fer petar la xerrada als bancs o a les terrasses dels bars que hi ha. El Quimet, que fa cantonada amb el carrer de Rajoler, el més “autèntic”. El Bar Quimet, que existeix des de l’any 1927, és tot un símbol a Horta. El vells del barri el coneixen encara com “El bar del lloro”. La raó és que fa molts anys tenien un lloro, de nom Juanitu, que a més a més de parlar i cantar,  imitava (com ho feia un altre que hi havia al Poblenou) el xiulet dels revisors dels tramvies que tenien parada davant del bar, provocant fins i tot més d’una confusió dels conductors, que l’engegaven abans d’hora. Tristament, el Juanito va deixar de parlar i xiular perquè un malvat li va cremar la boca amb una cigarreta, i va acabar els seus dies al Zoo de Barcelona. Si ens arribem en acabar la cursa a aquest bar, a banda de poder triar una gama de 37 truites diferents, veurem la col•lecció que fan d’ampolles de begudes. En tenen més de 3.000; de whisky, d’absenta, de conyac, d’anís...del que vulgueu.

Entrarem a la plaça d’Eivissa com aquell que entra al paradís i haurem acabat aquesta dureta Cursa d’Horta, tot arribant al Km 5. Una distància no gaire freqüent en les curses de casa nostra, per la qual cosa és molt d’agrair que la facin. I en creuar la línia de meta, contents d'haver contribuït amb una part del cost del nostre dorsal a  la recerca sobre el càncer hepàtic que fa l'Hospital de la Vall d'Hebron, de ben segur que se’ns hauran oblidat les pujadetes amb les que tant ha insistit un servidor, potser massa perquè, al final, tot el que puja baixa.

                                          ----------o-----------

Miquel Pucurull


Web oficial de la cursa: http://nickspa.com/carrera/

La primera cursa de la meva vida

Vaig començar a córrer a l’agost de 1979, quan tenia quaranta anys. A l’octubre vaig inscriure’m en una cursa popular, la de la Festa Major de Santa Coloma de Gramenet, de poc més de quatre quilòmetres. Em va engrescar la meva filla Elisenda, que llavors tenia 15 anys. Ella va quedar primera en la seva categoria, i jo -encara no me’n sé avenir-, segon en la de veterans.  Els mitjans eren escassos i els guanyadors havien de pujar a un podi improvisat fet amb cadires de fusta. Petites i amb un equilibri precari. Quan repartien els premis de la categoria de veterans, vaig escoltar que deien “-I, en segona posició de la categoria de veterans…”. En sentir el meu nom per la megafonia vaig fer un bot cap a la cadira.  Astorat. Sorprès. No m’ho podia creure. Havia quedat segon en la meva primera cursa. M'afanyo a dir, però, que els veterans aquell dia només érem tres. Però bé, això rai. No em  traurà mai ningú l'alegria que vaig sentir en rebre una copa (per petita que és -menys de 20 centímetres-  és un record que guardo amb especial estima), ni tampoc l’emoció d’anar cap a casa, pare i filla, amb un trofeu cadascun (ella no, però jo inflat com un gall dindi), per mostrar-lo a la resta de la família.

Miquel Pucurull

31/08/2019

 

El Carnet del Corredor

S’han complert nou anys d’un escàndol que molts recordareu: el que va promoure la Federació Espanyola d’Atletisme el 2010, quan volia obligar als corredors populars a tenir un Carnet del corredor. A fora de Catalunya no ho sé, però aquí, on el moviment del córrer està molt arrelat, es va muntar un bon cristu. Des de Madrid ens volien imposar una mena d'impost per poder participar en les curses de ruta més importants. La federació, que mai no havia volgut saber res de nosaltres, desitjava tenir-nos sota la seva empara. El carnet costava 9 euros, i estava clar que el que volia era treure rèdit d’un col•lectiu que s’havia desenvolupat lluny d'estaments i de llicències. El daltabaix que es va formar per l'anunci va ser monumental: érem molts  els corredors anònims que volíem córrer lliurament. Ho denunciàvem a tort i a dret i vam guanyar el conflicte. Les queixes van ser tantes que la federació espanyola, que esperava tenir-nos sota el seu control i recaptar un munt de quartos amb la mesura, se la va haver d’embeinar. Va haver de fer marxa enrere i, si més no a Catalunya, del ‘Carnet del corredor’ nunca más se supo.

Miquel Pucurull

31/08/2019

 

Fisonomia del recorregut d'El 2000 de Sants'2019

El diumenge 1 de setembre se celebra El 2000 de Sants, una de les curses populars més curtes de Barcelona. Que jo sàpiga, només tenen menor llargada la d'El Km de Les Corts i les milles que hi ha a la ciutat: la de Sarrià,  la d'Horta, la de la  Sagrada Família, la Urbana del Congrés i la del Drac del Poble Nou. Aquesta de Sants té en total dos quilòmetres (o 2.100 metres que es el que sembla que resulta al final), que es fan en un no res. Però bé mereix dir quatre coses del seu recorregut, que es fa per una zona, el barri de Sants i una mica del d'Hostafrancs, que, si el cronista amateur que vol descriure’l no fos matusser n’hi hauria per omplir mil pàgines. Com sigui, m’hi poso.

El circuit són dues voltes en el Carrer de Sants i en un petit tros de Creu Coberta, amunt i avall. Se surt a la cruïlla del Carrer Gran amb el carrer de Riego i es puja fins molt a prop de la Plaça de Sants. Es gira en rodó per baixar fins arribar a l’Alcaldia d’Hostafrancs, on es gira per tornar a pujar fins a la sortida: mil metres i escaig, i tornant a fer el mateix, s'assoleixen els dos mil cent.

La sortida, a l’alçada del carrer de Riego (nom en honor d’un polític del segle XIX que defensava les llibertats civils) no és casual. En el nº 2 d’aquest petit carrer està el local social de la Unió Esportiva de Sants, els organitzadors de la cursa, a qui se’ls ha d’agrair que la facin, i a més a més que sigui tan econòmica: 1 euro per ajuda a la investigació de la diabetis infantil.

Volta a Sants de l’any 1934

Al barri de Sants les curses populars no són una raresa. A banda del Cros Popular de Sants i les de la Plaça de la Farga i el carrer Guadiana  que se celebren des de fa molts anys per la Festa Major, ja se’n feien abans de la Guerra. L’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant, una entitat cultural i recreativa fundada el 1933 que tenia la seu en el mateix lloc que la té ara la U. E. Sants, va organitzar-ne algunes; la primera l’any 1934.

I és que Sants  té una llarga tradició esportiva. Els historiadors afirmen que va ser precisament aquí on l’esport, a les primeries del segle XX, es va desenvolupar més que enlloc de  Barcelona. Va ser gràcies als obrers del barri, que el van començar a practicar com una reivindicació igualitària en una època que únicament feia esport l’alta burgesia. I la Unió Esportiva de Sants, segurament, és la mostra més representativa d’aquest fet. Fundada el 1922 en un barri de treballadors, al cap de tres mesos tenia 5.000 socis. Des d’un principi va impulsar el futbol i el ciclisme, però també l’atletisme, com ho demostra que el seu equip guanyés la copa de campió d’Espanya d’aquest esport el mateix any de la seva fundació.

La pujada pel Carrer Gran fins el gir en rodó abans d’arribar a la plaça de Sants és suau. No ofegarà a ningú. I si ens fixem en algunes de les cases modernistes que ens faran costat, encara ens semblarà més benigna la pujadeta. La primera casa la veurem justament en sortir, a la dreta, fent xamfrà amb el carrer de Salou, que és el de després de Riego. La va dissenyar l’arquitecte Modest Feu, amic íntim de Gaudí i fill de Sants. Per començar, no està gens malament que ens alegri la vista aquesta casa, que la va fer el 1904 amb una bonica tribuna amb rostres de nimfes. Era propietat de Joan Estrada (l’edifici s’anomena Casa Estrada), un prohom del barri, que, precisament, va presidir durant moltíssims anys la Unió Esportiva de Sants.

Cinema Liceo. Anys vuitanta.

Girarem, com dèiem, poc abans de la Plaça de Sants, just a l’alçada d’un gran edifici de vidre, a la nostra dreta, on hi ha un establiment de venda d’electrodomèstics, un centre on ensenyen a ballar i un gimnàs. Ocupa el que fou el Cinema Liceo, un dels més grans de Barcelona. Va tancar l'any 1989  afectat per la crisi dels cines (a Sants n’hi havien uns quants i no en queda cap). De la fi de molts se’n feia ressò El Periodico a finals del 1988 en un article referint-se, precisament, a aquest, amb el títol “Cines de barrio, última sesión”, que deia: “De noche, en el cine Liceo, símbolo de Sants, el acomodador toca un timbre a media película. No es la alarma. Es que no queda nadie en la sala. El operador apaga el proyector y el portero cierra la reja de la calle”. Anècdota trista, poc animosa, ara que estem corrent, ho reconec, però testimoni d’una època en la qual els cinemes van desaparèixer, especialment els de barri.

I ja que parlem de cinema, i que estem a tocar la Plaça de Sants, no podem deixar de fer esment a què, fa més de cent anys, en el lloc que ara hi ha la plaça, hi havia els Estudis Boreal de Fructuós Gelabert, un pioner de la indústria del cine nascut a Gràcia però  veí de Sants, de qui se li reconeix que les primeres pel·lícules realitzades a Espanya van ser fetes per ell; la primera,  “Riña en un café”, el 1897.  

Tot seguit, després del gir, passarem el Passatge Fructuós Gelabert, precisament, a la nostra dreta, a tocar l'edifici de les  Cotxeres de Sants que ocupa l’espai d’una antiga cotxera de tramvies edificada damunt del que va ser un antic cementiri del poble de Sants, al costat de la parròquia que està al darrere. La façana no es gaire atractiva, però és un dels centres cívics més actius i coneguts de Barcelona. I li cap l’honor d’haver-se convertit en un espai lúdic per als santsencs, després que un fort moviment veïnal dels anys seixanta salvés la cotxera de l’enderrocament. (Unes coses, aquestes de les reivindicacions, a les que hi estan molt acostumats els que viuen al barri). Sobre el lloc, una llegenda urbana, una mica macabra, diu que la construcció de la cotxera l’any 1904 no va ser gaire acurada: es deia que els ciutadans que en un dia de pluja esperaven el tramvia, quedaven aterrits en veure com, entremig del fang, apareixien ossos al terra procedents del vell cementiri.

I al costat de les Cotxeres, pocs metres més enllà, veurem l’entrada a l’antic local de l’Orfeó de Sants, una associació centenària que ha viscut convulsions fa uns anys, dedicada al cant coral i al teatre.

Anirem baixant, segur que a bon ritme, pel Carrer de Sants (els antics santsencs li diuen Carretera, no sé si perquè quan en el segle XIX Sants  encara era un poble era la Carretera de Madrid), una via que potser avui que és diumenge no hi haurà gaire gent, però els demés dies és un carrer comercial amb molta vida. I això no és d’ara: fa dos-cents anys, Sants es va anar poblant d’obrers vinguts de les rodalies de Barcelona que treballaven a les fàbriques del que llavors era una vila, i el Carrer Gran va ser el lloc on s’hi van obrir botigues que venien de tot, i bars i bodegues on fer-la petar.

Francesc Mates, ja veterà, en una prova de tanques

Baixant passarem per o neixen o acaben carrers i carrerons del barri. Curiosament, no n’hi ha cap que el travessi, la qual cosa demostra la preeminència  que té el carrer de Sants (o carretera, com vulgueu) sobre la resta. Alguns d’aquests carrers, per cert, també organitzen curses a peu durant la Festa Major del barri, com per exemple el Guadiana com hem dit, que el passarem tot seguit, abans del Gayarre, un carrer que té connotacions relacionades amb l’atletisme. Ho explico: En el carrer Gayarre hi tenia un taller el primer fabricant de sabatilles per córrer que hi va haver a Catalunya. Em refereixo a Francesc Mates, un sabater artesà, mort fa anys, que fou atleta del F.C. Barcelona i íntim col·laborador de Ramon Oliu en la creació de les primeres maratons a Catalunya. El taller encara hi és; el regenta la seva filla Myrna, qui en memòria del seu pare organitza la coneguda Cursa de l’Amistat (Castell de Montjuïc-Tibidabo) el dia de Tots Sants, que ell va engegar fa més de trenta anys.

Passarem el carreró de Joanot Martorell i observarem que el perfil de la cursa canvia. Res important; gairebé imperceptible,  però en lloc de baixar, el carrer, que ara és el de Creu Coberta, puja. La raó és que, en el passat, el que ara és aquest carreró, era la riera Magoria que feia de frontera entre Sants i Hostafranchs. D’aquí el petit desnivell que separava els dos nuclis. Una botiga del xamfrà, ja inexistent, duia el nom de El Puente, en record del pont que hi havia a l’indret.

Uns metres més enllà haurem arribat al punt del circuit on hem de girar, a l’alçada de l'antiga Alcaldia, ara Seu del Districte. Farà estona que haurem estat veient l’imponent edifici de lluny. D’estil modernista, té un alt valor arquitectònic segons els entesos. No ens hi entretindrem perquè estarem per altres coses i prou feina tindrem, però és bonic de veure. Potser ens fixarem amb algun detall, com per exemple que a l’escut de pedra de la façana, just damunt de la corona, hi ha un ratpenat. Bé, no és cap extravagància; el ratpenat formava part de l’antic escut de la ciutat de Barcelona. Es diu que, incorporat per ordre del rei Jaume I per commemorar la reconquesta de València en el segle XIII, es va eliminar a les primeries del XX ves a saber perquè. Però durant molts segles era d’us comú. Fins i tot, a la primera samarreta del Barça, els jugadors lluïen l’escut de la ciutat amb la ratapinyada.  

Escut amb el rat penat damunt de la corona

A propòsit, em ve de gust explicar una llegenda que he llegit en algun lloc sobre la raó de la inclusió d’aquesta animaló nocturn a l’escut: Segons sembla, la nit abans que Jaume I reconquerís València, ell i els soldats estaven dormint en un campament de les afores. De sobte, un estrepitós redoble de tambor els va despertar i van poder veure que s’acostava una tropa de sarrains per atacar-los. Els catalans van guanyar, i després de la batalla, el rei va demanar que es localitzés l'autor dels cops de timbal. Sorprès, va descobrir que havia estat un ratpenat qui havia donat els cops per a alertar-los, i va decidir posar la bestiola dalt de l'escut de la ciutat.

Girarem 180 graus per tornar cap a l’arribada. Creu Coberta avall (costa dir-ho perquè per un efecte òptic sembla que sigui al contrari), passarem de seguida pel punt fronterer d’Hostafrancs i Sants on de nou tornarem a notar que puja. En fer-ho, no em pregunteu per què, se m’acut recordar el que és diu: “Per gitanos Hostafranchs. I per noies maques, Sants”. Una clara referència al fet que a Hostafrancs, plenament integrada, hi viu la colònia gitana més nombrosa de Catalunya. (La segona part de la frase, per òbvia, no cal aclarir-la). 

I tornant cap a Sants...i posats a recordar cites, n’hi ha una de molt coneguda que és la de “¿Vaig bé per anar a Sants?”. Segons Joan Amades, la cosa ve  de quan un senyor benestant de Barcelona, molt ben vestit i empolainat, li va preguntar a un obrer si anava bé per anar a Sants i aquest li va respondre: “Ja ho crec que va bé, vosté! Jo vaig amb espardenyes i vinc d’allà!”.

Antic camp de l'Espanya Industrial

Passarem tot seguit pel començament d'un petit carrer, a la dreta, que té el nom d’Espanya Industrial. Fa anys servia d’accés a una fàbrica de panes del mateix nom aixecada el 1847 en un indret anomenat l’Olivera Rodona, els amos de la qual era la família Muntadas, on hi treballaven milers d’obrers i obreres; ara serveix per arribar a un parc públic guanyat a base de manifestacions i reivindicacions dels veïns (com sempre, ja ho dèiem). Un magnífic parc, que a vegades resta una mica abandonat, s’ha de dir. Una curiositat, em sembla que no gaire coneguda, és que en aquest espai del parc, al costat del que era la fàbrica, hi jugava a futbol un equip de l’empresa que va arribar a ser filial del Barça i va jugar fins i tot a Primera Divisió. S’havia creat el 1934 amb el nom de Sección Deportiva España Industrial; el 1946, jugant a Regional, es va establir el conveni de filiació, i en poc temps, amb jugadors professionals, va pujar a Primera. Ho va fer l’any 1956, però per jugar a la màxima categoria va haver de desvincular-se del Barcelona i canviar el nom passant-se a dir Club Deportivo Condal. Va baixar a segona l’any següent, on hi va estar uns quantes temporades, fins que l’empresa no va voler saber-ne res, i de nou, el 1968, va ser absorbit altre cop pel Barça. S’ha de considerar, doncs, que l’origen de l’actual FC Barcelona B és l’Espanya Industrial, que estava integrat per treballadors de la fàbrica.

Origen de la Casa Vives

Seguirem amunt, a la recerca del lloc de sortida, tot passant per davant dels establiments comercials que caracteritzen el Carrer de Sants, del que diuen que és el que té més comerços per metre quadrat d’Europa. Per mencionar-ne un, la pastisseria Casa Vives, a pocs metres del Km 1. Fundada el 1895 per un forner de Collbató amb el nom de Panaderia El Esmero, és una de les millors fleques de Barcelona, que ha estat distingida moltes vegades amb premis. (Visita obligada en acabar la cursa perquè la panxa ens ho agrairà)

I així, travessarem la línia de sortida, farem la segona volta i la línia es convertirà en la d’arribada. Mentre fem tot això, serà difícil no emocionar-se una mica en algun moment en recordar que l’asfalt que estem trepitjant és el mateix que els darrers anys han (hem) trepitjat milers de corredors i corredores per fer la marató de Barcelona. I és que el barri on estem, com hem dit, te molta relació amb la cosa aquesta del córrer. I avui, tot i que amb una distància molt més curta -no cal dir-ho- s’haurà posat de manifest un altre cop.

                                                       --------o--------

Miquel Pucurull

Web oficial de la cursa: http://www.uesants.cat/la-viii-2000-de-sants/


 

Les primeres maratonianes

És un assumpte confús. Hi ha alguna publicació que diu que la primera dona que va córrer una marató va ser la grega Stamata Revithi, a qui  no la van deixar participar en la marató dels primers Jocs Olímpics de l’era moderna celebrats el 1896 a Atenes, i ho va fer extraoficialment l’endemà, pel seu compte, en 5 hores i mitja. Resulta poc clar perquè també es diu que va ser una altra grega anomenada Melpomene, potser el sobrenom de la Revithi.

Stamata Revithi en una il·lustració idealitzada

A França hi ha documents oficials i un article de premsa en un diari que acrediten que una francesa, de nom Marie-Louise Ledru, va ser la primera dona al món en participar en una marató. Va ser a Paris en la Tour de Paris Marathon el 29 de setembre de 1918. Diuen que va completar-la en 5 hores i 40 minuts i va acabar en el lloc 38. Pel que deia el diari El Petit Journal, s’hi van inscriure tres dones, però només ella va prendre la sortida i la va acabar. No hi ha més informació ni cap imatge del desenvolupament de la prova en cap diari.  Tot i així, a la Biblioteca Nacional de França hi ha algunes fotos d’aquella marató. N’he extret una en la que se la veu a la línia de sortida.

Marie-Louis Ledru a la línia de sortida de la marató. 

Anys després, les maratonianes van anar sorgint, tot i que en comptagotes. Per afegir més malentesos a l'asumpte, l’Associació Internacional de Federacions d’Atletisme (IAAF) considera que l’anglesa Violet Percy va ser la primera que va córrer oficialment una marató. Ho va fer el 3 d’octubre de 1926 en un excel·lent temps de 3h40.22. La va córrer completament en solitari, tot i que va tenir jutges que van controlar la cursa.

Violet Percy

A propòsit, i comparat amb altres països, és difícil entendre per què es trigués tant temps a que una espanyola corregués una marató. Només s'explica per la prohibició a que les dones espanyoles fessin atletisme durant els primers vint anys de dictadura. No va ser fins l'any 1977, quan la basca Lourdes Gabarain (4h51.32) va córrer una marató. I ho va fer a Bordeus (França). 

Lourdes Gabarain

A territori espanyol, les primeres dones que van participar en una marató van ser les catalanes Matilde Gómez (3h55.33), Montse Camps (4h00.51) i Ester Inés Mañé (4h59.59), que el 1978, a Palafrugell, van córrer la primera popular que es va celebrar a l’Estat.

Matilde Gómez

                                                   ------------------

Miquel Pucurull
actualitzat 29/08/2019

 Fonts: Athanasios Tarasouleas (Revista Olímpica de 1997); web “Yanoo. Bretagne et Grand Ouest” i la “Bibliothètheque nationale de France" i pròpies.

La primera dona que va córrer una marató

No se sap prou bé quina dona va ser la primera de córrer una marató al món. Els francesos diuen que va ser una francesa, a París, el 1918; els anglesos afirmen que va ser una anglesa, el 1926. Però he trobat una publicació seriosa la 'Revista Olímpica', on l'historiador Athanasios Tarasouleas diu que va ser la grega Stamata Revithi molt abans, el 1896. 

La història, poc coneguda, és aquesta: volia participar en la marató dels primers Jocs Olímpics moderns a Atenes, però com que era una dona no la van deixar sortir. I va decidir fer-la tota sola l’endemà. A les vuit del matí va apuntar l’hora en un paper, va fer que el signés un mestre que anava cap a una escola i va agafar el mateix camí de la marató del dia abans. Va tardar cinc hores i mitja. Quan va arribar, va demanar a uns ciutadans que li firmessin el paper amb l’hora. Li van preguntar perquè ho havia fet i va contestar: “-Perquè el rei li doni un lloc de treball al meu fill quan sigui gran”. 

El document no va arribar al monarca i l’esperança de Stamata Revithi es va perdre en la pols de la història. També la glòria, perquè, malauradament, cap estament oficial va reconèixer la seva gesta.

Miquel Pucurull

29/08/2019