Rara avis: un esportista d'elit es pronúncia en política.

Són molt pocs els esportistes d’elit que es mullin en política. Hi ha qui ho justifica afirmant que “no s’ha de barrejar política i esport”. Crec que això és absurd:  els homes i les dones son essers polítics per definició. Per això, i en les circumstàncies actuals, cal destacar les veus d'esportistes de nivell -poques, insisteixo- que es manifesten en favor de la independència del nostre país. Dels que conec més, els atletes Núria Picas i Kilian Jornet, els alpinistes Ferran Latorre i Oscar Cadiach, del futbol, Pep Guardiola, els motoristes Aleix i Pol Espargaró, del bàsquet,  Salva Maldonado i Carme Lluveras i Ona Carbonell i Anna Tarrés de la sincronitzada. 

També n'hi ha un altre l'Andreu Ballbé, una glòria de l'atletisme, ja retirat de la competició per raons d'edat, que proclama a tort i a dret la necessitat d'una Catalunya independent. En Ballbé, olímpic i recordman d’Espanya de 800m durant vint-i-dos anys, va rebre una invitació del president del Comitè Olímpic Espanyol fa dos anys convidant-lo a un homenatge als esportistes que van participar als Jocs de Montreal. Es va publicar en alguns mitjans de comunicació (el Marca un d’ells) que l’atleta li va contestar amb una carta dient-li que no hi aniria. I no hi va anar. No volia participar en l’homenatge ni acceptar el diploma que havia de rebre. La raó: condemnar la repressió que el govern espanyol  exerceix sobre Catalunya. L’atleta li deia que va participar en els Jocs representant Espanya, però amb els anys se n’havia adonat del menyspreu i la humiliació permanent que ha patit la seva terra. I en Ballbé, a qui felicito per la defensa del nostre país, s’acomiadava amb un contundent missatge: "Ya me pueden eliminar de la lista de olímpicos españoles, porque soy olímpico pero ya no soy español ni lo seré nunca más. Por imperativo legal mi DNI lo pone, pero espero que eso pueda modificarse en un futuro muy próximo". 

Miquel Pucurull

12/08/2019

Murakami i el perquè del córrer

Soc un acèrrim seguidor d’en Murakami. Potser perquè, com ell, vaig començar a córrer de gran, potser perquè, com ell també, vaig fer-ho per aprimar-me. També, perquè li agrada la marató com a mi. No ho sé. El que és segur és que vaig gaudir molt amb el seu llibre ‘De que parlo quan parlo de córrer’ (que recomano si algú no l'ha llegit) i recorro sovint a les seves vivències sobre una afició comuna. I en llegir-les m’adono que tots dos som uns autèntics malalts del córrer. Sobre la idea de que fent exercici es viu més, Murakami aporta una reflexió amb la que estic molt d’acord: "No importa si no visc molt, però, mentre visqui, vull almenys que aquesta vida sigui plena". M’identifico amb ell quan m’assabento que corre pel plaer de córrer; quan, com un servidor, ho fa per divertir-se. Sense cap pretensió, Per no haver de pensar amb res mentre ho fa. Fins el punt que, quan li pregunten, com ens pregunten sovint als que correm, “Què penses quan corres” (com si la gent s’imaginés que durant aquella estona hem d’estar reflexionant sobre els misteris de la vida), en Murakami contesta: " No penso en res especial. Els dies que fa fred, penso amb el fred. Els dies que fa calor, penso amb la calor. Quan estic trist, penso amb la tristesa. Quan estic alegre, penso amb l'alegria. Això és tot, senzillament”.

Miquel Pucurull

12/08/2019

 

La humilitat d’un guanyador de la marató de Bcn

El kenyà Jonah Kipkemoi de 25 anys va guanyar la marató de Barcelona del 2017. Va començar la prova com a llebre i la va acabar com a guanyador. És paralímpic: va patir un accident quan era petit i li va quedar una severa minusvalidesa en un braç que l’impedeix bracejar bé.  Viu en un poblet de Kenya i fa d’agricultor,  Per guanyar-se la vida, corria algunes curses de 10k i mitges maratons a Gran Bretanya. A Barcelona el van contractar, junt amb dos kenyans més, per a que fessin de llebres dels que havien de fer un temps rècord. De sortida, els tres estableixen un ritme infernal, passant la mitja en 1h02 i portant pel carrer de l’amargura al gran favorit, Mekonnen, fins al punt que en el Km 30 aquest abandona. Pel que sé, el director tècnic de la marató que va en el cotxe que obre la cursa ho veu i es posa les mans al cap: només queden dues llebres, en Kipkemoi, que corre la primera marató de la seva vida i havia de plegar en aquest Km 30, i un altre, que ho havia de fer en el 35. Però, insòlitament, segueixen fins acabar la prova i la guanya en 2h08.47. Quan els periodistes li pregunten a Kipkemoi que farà amb els diners que rebrà pel seu triomf, contesta: “Em compraré una vaca. Una vaca holandesa a la que li posaré per nom, Barcelona”.

Miquel Pucurull

12/08/2019 

L'odissea d'una noia discapacitada

 “Amb treball i passió, tothom pot enfrontar-se a qualsevol repte”. Aquest és el lema de la nord-americana Sarah Reinertsen, la primera dona discapacitada al món que va acabar un Ironman, és a dir, 3.900 metres de natació, 180 km de ciclisme i una marató de 42 km. Va ser al de Hawai quan tenia 30 anys. Als set li van amputar la cama esquerra per damunt del genoll. Als onze va començar a córrer després de veure una noia que participava en una cursa de 10 quilòmetres de Nova York amb una cama ortopèdica. Quan en tenia disset va participar en el Jocs Paralímpics de Barcelona. No li va anar bé. Va caure i va deixar de córrer dos anys. En recuperar-se va voler dedicar-se a la marató. Va debutar a la de Nova York de 1997 i va acabar-la en 6h30. Un dia va conèixer un noi a qui també li faltava una cama que anava a fer un Ironman i es va interessar. No sabia nedar, però en va aprendre. Després d’entrenar-se durament, va anar a Hawaii per participar-hi. No el va poder finalitzar. Però no es va arrugar: de fet, en lloc de veure el seu problema com una excusa, li ha servit sempre com una motivació. Un any després ho va aconseguir. Es va convertir en la primera dona amb una cama artificial que feia un Ironman. Va trigar 15 hores i cinc minuts. En acabar-lo, i amb tot el dret de sentir-se orgullosa, va dir: "400 atletes que tenien les dues cames van arribar més tard que jo”.

 Miquel Pucurull

10/08/2019 

Les sis dones que van canviar les maratons

És un fet que les dones han tingut molts impediments per córrer maratons. El més significatiu -que ara ens sembla ridícul- és el de que, anys enrere, no les deixessin participar perquè els metges consideraven que una distància tan llarga afectava a la feminitat i no podrien tenir fills. Això passava fins i tot a Estats Units. Malgrat que a Boston ja podien córrer després que Katherin Switzer es saltés la norma l’any 1967,  a la marató de Nova York ho tenien prohibit els dos primers anys que es va celebrar. Ho van autoritzar el 1972 amb reserves. Volien córrer sis dones, i podrien fer-ho, però amb la condició de sortir soles, deu minuts abans que els homes. Quan es van inscriure es van queixar de la segregació. Però ni cas. I el dia de la prova, quan els corredors es disposaven a sortir, es van trobar que les sis noies, que no havien acatat la norma, estaven assegudes al terra, impedint-los la sortida. Es va muntar un rebombori fins que els organitzadors van accedir a que correguessin plegats. Va ser un esdeveniment del que se’n va parlar molt i va contribuir decisivament a l’esclat del moviment popular del córrer. Un moviment que creix sense parar, en especial degut a elles. Només cal dir que a la mateixa marató de Nova York, les corredores ara són un 42% del total de participants. Dones que no pateixen cap mena de discriminació gràcies a Lynn Blackstone, Jane Muhrcke, Liz Franceschini, Pat Barrett, Nina Kuscsik i Cathy Miller, les sis maratonianes rebels de 1972. 

Miquel Pucurull

09/08/2019