12.6.14

FISONOMIA DE LA CURSA DELS TEMPLERS'2014






















Km 0 a l'1

El diumenge 15 de juny sortiran un bon grapat de corredors i corredores a fer la VIII Cursa dels Templers en un lloc emblemàtic de la ciutat de Lleida: a pocs metres de l'entrada del Castell de Gardeny, un dels més importants feus que l'Ordre del Temple tenia a Catalunya-Aragó en el segle XII. Per l'ajut que els templers van fer per conquerir la ciutat de Lleida, van rebre el turó de Gardeny i van construir-hi aquest castell, des d’on administraven les almoines per als pobres del regne. Una fortalesa que amb el temps es va convertir en un dels principals centres de l'Ordre.

Estic parlant de l'Ordre del Temple i vull saber què era. Esbrino i m'assabento que els templers eren uns cavallers, meitat monjos meitat soldats, que havent fet vots de pobresa, castedat i obediència, garantien la protecció dels peregrins que d'Europa anaven a Jerusalem a visitar els Llocs Sants conquerits en el segle XI als musulmans. L'Ordre va créixer molt, i es va anar convertint en una important banca cristiana. (No sé si és irreverent dir que el Castell de Gardeny deuria ser el que coneixem ara com una sucursal bancària). El que és segur és que els cavallers del Temple, pel seu caràcter militar, van tenir un paper molt destacat en les campanyes de reconquesta de la Península Ibèrica.

Aquesta cursa promet. Ho dic perquè tot just en el moment de la sortida ja s'hi veuran coses per gaudir. A l'esquerra, un llençol tapant un escut de la dictadura que hi ha a la façana d’una antiga caserna militar. Suposo que és un detall dels amics de Km 0 que, de no haver-ho tingut en compte, hauria fet començar el dia amb un gust agre als que corren. L’enhorabona!

Faran un tomb per l’entorn del Castell, pujant i planejant al principi i amb lleugera baixada després. Agafaran el Camí de Gardeny, que deuria ser el que agafaven també el templers per fer drecera, i a l’alçada del Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari -un modern complex concebut per dinamitzar Lleida en un sector en el qual és capdavantera a tot l’Estat- es trobaran l’indicador del Km 1.


Any 1920. Entorn del Turò de Gardeny a la dreta. Al fons, la Seu Vella.

Km 1 al 2

Aniran allunyant-se del magnífic Parc Científic, i després d’una pujadeta baixaran per anar a trobar el carrer de Cardenal Cisneros, el confessor de la reina Isabel La Catòlica en el segle XV.

Per Cardenal Cisneros, en baixada, passaran a tocar, a la seva esquerra, dos carrers que tenen uns noms molt bonics. El primer el de Venus i l’altre el de Saturn. A què sí que ho són?. Potser tenen a veure amb els planetes, però pel que fa a Venus, especialment, s'ha de creure que ho és per la formosíssima deessa de l’amor, que avui és una jornada especial i és preferible ella que no pas a l’astre. A més a més, per més brillant que sigui, ara és de dia. I pel que fa a l'altre, també és milor Saturn déu que al Saturn planeta. Tant ella com ell tenen molt poder i els anirà bé, als corredors i corredores,  rebre els seus influxos, tot i que tot just estaran començant, i encara que el carrer faci baixada.

En qualsevol cas, entre que aniran baixant i que acabaran de començar, probablement estaran eufòrics; molt més que d'aquí una estona, a la tornada, quan hauran de pujar. Però no cridem al mal temps. Després de tot, deu quilometrets no maten a ningú... diuen.

En arribar al Gran Passeig de Ronda l'agafaran a la dreta, i en la confluència amb l'Avinguda de Madrides'han de trobar el senyal del Km 2. No cal dir que el nom del passeig no està posat per quedar bé amb la ciutat malaguenya d'aquest nom, però el de l'Avinguda sí, segur, que és per fer-ho amb la capital del Regne. Sort, per cert, que no és l’Avinguda "del" Madrid, que això ja seria massa.

Km 2 al 3

Per l’Avinguda de Madrid creuaran el carrer d’Isaac Albéniz (nom del famós compositor de Camprodon, i en passar el de la República del Paraguai aniran a buscar la Plaça d'Espanya per girar a la dreta pel Pont de La Universitat, damunt del Segre. Un prodigi de pont i una meravella de riu; consagrat per l'accidentat que és en alguns llocs de més amunt de la ciutat, però aquí, avui, i en homenatge als atletes, és plàcid i relaxant.

Serà una passada (com es diu ara) córrer durant una estona a tocar del Segre. Els anirà bé als que ho fagin perquè les aigües en aquest tram baixen manses, i com que estaran al començament, no és cosa de deixar-se envair per l'eufòria i excitar-se massa... que després es paga.

Passat el pont, seguiran en línia recta pel carrer d'en Jaume II, que està posat en honor del monarca que va crear la universitat per tal d'evitar que els nois que volien estudiar (millor dit, els nois dels pares que volien i podien que els seus fills -que no les filles- estudiessin) se'n haguessin d'anar fora del regne. Moltes gràcies, senyor: vareu tenir una bona pensada! Pel que diuen, éreu home de cultura i deuríeu ser també equitatiu; no en debades us varen posar El Just, com a mot.

I avançant per Jaume II, podran ja albirar La Seu Vella a l’altra banda del riu, la magnífica icona de Lleida, obert com és el carrer a l'esquerra. Impagable la seva visió!. Mirant i corrent, corrent i mirant, arribaran al carrer Riu Segre i la Passarel•la del Liceu Escolar a l’esquerra en la confluència de la nova Plaça Blas Infante, el punt 0 -em sembla- de les caminades per la ciutat, i exactament per a la cursa d’avui -no m’ho sembla, segur- el punt del Km 3.

Un apunt sobre el nom de la Passarel•la: el Liceu Escolar va ser una escola emblemàtica de la ciutat que, durant la guerra, i per l’afinitat de la institució amb la República, va ser bombardejada pels avions italians que ajudaven a Franco. Una escola que propugnava l’educació laica i mixta. Varen morir desenes d’alumnes i professors. No en parlem més. Però val la pena recordar-ho quan passem per aquest punt.

Any 1907. Després d'una riada que es va gairebé endur el Pont de pedra, una passera, al lloc conegut com “La Banqueta”, servia pel transit de vianants i mercaderies d’un costat a l’altre del riu.

Km 3 al 4

Seguiran per Jaume II en ple barri de Cappont, el nom del qual té a veure amb el "cap de pont" que els exercits -maleïdes guerres- aconseguien ocupar a l'altra banda del riu, i aniran a parar a la Plaça d’en Bores. En front, al girar, veuran la porta d’entrada dels Camps Elisis. Un parc de la ciutat, magnífic, amb jardinets romàntics d'estil francès i anglès, d'aquells que conviden a passejar-hi. Ara no, però. Ja ho faran després de la cursa. No se'l perdran: aniran per la tarda a admirar la Font de la Sirena que, segons diuen, és el lloc més visitat de Lleida després de La Seu Vella. Aniran en compte, no obstant, no fos cas que, cansats com estaran, es deixéssin portar per l'encanteri dels cants de la sireneta i, com els passava als mariners embadalits de les llegendes, s'ofeguéssin en el llac que hi ha als seus peus.

Giraran a l’esquerra, davant de la porta d’entrada als Camps Elisis, i correran per damunt del Pont Vell. Tota una emoció perquè els contemplaran més de dos mil anys d'història: els que en saben diuen que ja n'hi havia un de pont, aquí mateix, l'any 47 abans de Crist. I havia d'estar ben fet, de pedra de la bona, perquè va durar fins al 1866 de la nostra era, quan una gran riuada se'l va endur, quasi tot, riu avall. També, riu avall, va anar a parar l'any 1938, aquesta vegada no pels elements sinó per la mà de l'home -la d'un dictador d'infausta memòria, de nom Francisco Franco- que el va dinamitar durant la guerra. Bé, deixem-ho, no hi tornem, que avui estem de festa, i en ple esforç convé pensar en altres coses.

Ja ho tindran! Justament al passar per damunt del Pont Vell, tindran una visió esplèndida del conjunt monumental més apreciat de Lleida: La Seu Vella. La veuran durant tota la cursa, però des d'aquí, sí no m'erro, la contemplaran en tot el seu esplendor i magnificència. M'ha sortit ampul•losa la darrera frase, però s'ho val. Aquesta antiga catedral construïda el 1203, sembla ser damunt d'una antiga mesquita, és un prodigi arquitectònic. Un no s'explica que el rei Felip V estigués a punt d'enderrocar-la només perquè havia estat un bastió de defensa contra les seves tropes quan van conquerir la ciutat el 1707. Ves quines coses! Sort que la va palmar, i l'ordre no es va arribar a complir. Sort, perquè avui, sense poder veure-la, encara que sigui de lluny, seria menys atractiva la Cursa dels Templers.

En acabar el Pont Vell i trobar la plaça del poeta Agelet i Garriga veuran l’Arc del Pont al fons, la darrera de les portes que es conserven de les muralles de la ciutat. I gairebé sota l’arc, l’escultura d’Indíbil i Mandoni, els dos cabdills ilergetes que protagonitzaren -en paraules de Ferran Soldevila- el primer alçament de la història de Catalunya. Tot passant per davant de les seves escultures, cal recordar el que deia aquest insigne historiador: "Vosaltres, segons ens narren els qui foren els vostres enemics, defensàreu una terra, un extens país, una nació en potència. Plantàreu els fonaments dels Països Catalans. No és pas una casualitat que els camps de batalla, on lluitàreu vers l'any 218 a.C., contra Cartago i Roma, coincideixin amb la geografia del domini lingüístic català..."

Ja us ho deia, una emoció indescriptible passar corrent per aquests llocs plens d’història de la bona, de l’autèntica. I això que per imperatius del circuit no s'entra a dintre de la ciutat antiga (els forasters ho faran en un altre moment perquè val la pena). De totes maneres, mentre avançàran pel Pont Vell hauran pogut admirar, a l’esquerra de l’Arc del Pont, uns singulars edificis: El Pal•las, un antic hotel d’estil modernista; l’antiga Banca Llorens; les restes monumentals del Palau de la Paeria (la casa del paer en cap, l’home de pau, l’alcalde, per entendre’ns); la Casa Melcior, també modernista...i no sé pas si, com que estaran per una altra cosa, la seva vista voldrà fixar-se més enllà.

Passada la plaça giraran a la dreta i agafaran l’Avinguda del Segre. I qui sap sí, en passar la plaça, els esperarà l’espectre d’en Jaume Agelet i Garriga per recitar-los un poema que, qui sap, potser el va compondre pensant amb que avui, Lleida seria una festa:

"Arriben carros auris a la vila
tots fumejants, encara, d'horitzó.
A la placeta cada arbre refila
bressolat per l'alè de la claror.
El dia amb picarols pels carrers balla
i ens corona de joia amb sol i crits.
Per l'aire roden cèrcols de rialla
i els estels se’ns escapen, vius, dels dits".

I avançant per l'Avinguda del Segre -que no cal dir perquè s'anomena així- passaran a tocar de la bonica Plaça de La Pau, el carrer Riquer, el de l’Alcalde Fuster, i poc abans del carrer del Riu, que enllaça amb la Passarel•la de Cappont, els esperarà el senyal del Km 4.

Anys 1900 -1930. A principis del segle passat, les bugaderes anaven a rentar la roba sota del Pont Vell

Km 4 al 5

Seguiran per l'avinguda i passaran el començament del carrer del General Brito, un governador de Lleida del segle XVII que va resistir heroicament un setge dels francesos. Passaran també a tocar del carrer del Nord i del d'en Lluís Roca -el metge i poeta de la Renaixença del segle XIX- i tot seguit passaran per sota del Pont del Princep de Viana. Un pont nou que, cosa estranya, es va acabar en la data prevista. Va costar més duros dels estimats previament -això no és estrany - però es va començar a construir el 2007 i s’havia d’acabar a l’abril del 2010 i, insòlitament -no me’n sé avenir- , el 10 d’abril de l'any 2010 va ser inaugurat.

Uns metres més enllà del pont, que duu el nom d’aquell pobre príncep que va ser enverinat per la seva madrastra, correran per sota la via del tren. Tant de bo, en el moment que passin per sota la via, hi passi "la Garrafeta", el tren de vapor que un servidor, quan era un xiquet, havia agafat més d'una vegada per anar a Balaguer, i que des de fa uns temps funciona com a tren turístic. 

Però deixem-nos de nostàlgies. Justament en passar sota la via del tren enllaçaran amb l'Avinguda de Tortosa, i passat el carrer de Roger de Llúria -el que fou un militar del segle XIII a qui s'honora en molts llocs de Catalunya, però pel que diuen els seus biògrafs era un paio de cuidado- , veuran a la dreta l’edifici de la Llotja -el Palau de Congressos de Lleida-, una esplèndida construcció inaugurada també l’any 2010. Fa goig. La Llotja és bona de mirar. Per fora, com la veuran, i per dins, concebuda per a ser el marc on celebrar esdeveniments d’envergadura (conferències, teatre, òpera, dança, circ...) , s’ha de convertir, si no ho és ja, en l'equipament cultural amb més força i projecció de la ciutat.

Per l'avinguda passaran pel començament del Passatge de Sant Jeroni, aquell sant que va fer una feina immensa traduint la Bíblia al llatí, però que se'l coneix més perquè va curar un lleó en treure-li una espina d'una de les seves potes. I en passar el carrer del Baró de Maials, continuació del Pont de Pardinyes -que tot i que deuria ser un noble de la comarca del Segrià hom el relaciona amb l'oli de Les Garrigues- i el carrer de Girona, giraran a l’esquerra pel carrer Corregidor Escofet, conegut popularment com Rambla Pardinyes. Un altre nom bonic!

A propòsit del carrer Corregidor Escofet, em sembla que tothom prefereix dir-li Rambla de Pardinyes. El nom del corregidor correspon al d'un dels governadors que van posar a Lleida després del Decret de Nova Planta. Tot i que, pel que sembla, l'home va fer moltes coses per a la ciutat, alguns, pensant en el malaurat Decret, correran com uns esperitats per tal de -valgui la redundància- passar corrent aquest tram com més ràpid millor, a fi de no recordar l'episodi.

Per la Rambla, doncs, creuaran el carrer de Pere Cavasèquia, un lleidatà del segle XII, de nom Pere Raimon Sassala, a qui anomenaven "Cavassequies", que es va encarregar de perllongar el Canal de Pinyana -llavors Sèquia del Segrià- fins fer-lo arribar al pla de Lleida. I uns metres més enllà , arribaran al Km 5, que és un número que ja comença a fer patxoca.

No està confirmat, però potser "El Guerrero del Antifaz",
el templer més famós de la història,
es reencarnarà i voldrà veure la (seva) cursa
mentre passa per la Rambla de Pardinyes



























Km 5 al 6

Seguiran per la Rambla, i passat el carrer de l’historiador Jeroni Pujades, molt apreciat per haver escrit en el segle XVII una Història de Catalunya de referència, passaran a tocar la moderna plaça d'Orvepard a la seva dreta, un nom posat en honor de l'associació de veins del barri 
(ORganització de VEïns de PARdinyes), de qui es diu que és l'organització veïnal més potent i amb més força de Lleida, embrió de molts dels moviments lúdics i culturals de la ciutat.

Tot seguit vorejaran una rotonda que uneix el carrer d'Oriol i el de Comptes d'Urgell, i deixaran la rambla girant a l'esquerra per l'Avinguda Prat de la Riba. M'agradaria saber a qui o a què correspon el nom del carrer d'Oriol, però no puc trobar-ho enlloc (no cal dir que gairebé tot el que hi ha en aquest text és "trobat" i no pas "sabut"). És un nom que va estar de moda a l'Edat Mitjana (ara també); que la paraula vol dir daurat; que hi ha un ocell que se'n diu... però d'aquí no passo.

Dels noms del carrer dels Comptes d'Urgell i del del senyor Prat de la Riba sí que se'n pot dir alguna cosa. Del primer -que honora les dinasties regnants del comptat- una de xocant: un dels comptes, Ermengol VII, volia ser enterrat en el Monestir de les Avellanes de Bellpuig. "...a l'església de Santa Maria de Bellpuig, que he fundat per inspiració divina" va deixar escrit en el seu testament. Així va ser, i s'hi enterraren també d'altres comptes, però vet aquí que l'any 1906 el Monestir va ser adquirit per un banquer que més tard va vendre els sepulcres a un antiquari per quatre duros i en l'actualitat es troben en un museu de Nova York. I del segon, que fa honor a Enric Prat de la Riba, el primer president de la Mancomunitat de Catalunya, l'ens que va modernitzar el país durant deu anys, fins que el dictador Primo de Rivera se'l va carregar el 1924.

Tot just al deixar la Rambla i girar per l'Avinguda Prat de la Riba els que corren la cursa es trobaran el Pavelló Barris Nord, on hi juga a bàsquet el Força Lleida (ex Club Esportiu Lleida). Un magnífic pavelló esportiu que es va construir en 125 dies, tal era l'eufòria pel bàsquet fa uns anys. Un recorda grans temporades no fa gaire temps. Avançaran per l'avinguda i passaran la rotonda de la cruïlla amb el carrer del Baró de Maials. Una mica més enllà es trobaran a l'esquerra  el carrer de Josep Pla, el famós escriptor empordanès, que potser en passar se'ls hi apareixerà a la cantonada i, sorneguer i escèptic com era, se n'enfotrà que estiguin suant la cansalada a aquestes hores d'un mati de diumenge.

Seguiran per l'Avinguda Prat de la Riba i creuaran el Carrer Alfarràs. Un carrer aquest, en honor del poble del Segrià que té uns préssics que enamoren. (Això de "préssics" no sé si és correcte, però a la meva família de l'Horta de Munt de Balaguer, dir-ne "préssecs" els hi semblava que era de Can Fanga). Passaran el nou Pont de Prat de la Riba, on ens trobaran l'indicador del Km 6.
La mascota del Lleida de bàsquet
va ser un esquirol fa anys
























Km 6 al 7 

Deixaran l’Avigunda Prat de la Riba quan arribaran al carrer Princep de Viana, que l’agafaran girant a la dreta per travessar els carrers del polític del segle passat, Alfred Pereña, el de Les Corts Catalanes i el del Paer Casanovas.

Al príncep ja l’”han conegut abans”, quan ens hi referíem en passar per sota del pont nou que duu el seu nom. Dèiem que alguns historiadors creuen que va ser enverinat per la seva madrastra; altres diuen que va morir tísic als 40 anys. Com sigui, el que diuen tots és que va ser molt infeliç el pobre, enfrontat tota la vida amb el seu pare. (Tanmateix, no va ser desgraciat pel que fa a les coses del cor, però, perquè sembla ser que va tenir, tot i la seva curta vida, una esposa i sis o set amants). Ara que “el tornaran a trobar”, val la pena fer esment, i recordar-ho mentre es passa pel seu carrer, que l’infortunat Princep de Viana va estar pres a Lleida durant una temporada per ordre del seu pare.

Seguiran fins la moderna Plaça d’Europa i vorejaran el conjunt escultòric que té, uns marcs abstractes de rajoles que segons he llegit no agraden a tothom,  però, per a mi, són agradables de veure. També són bons de mirar uns gratacels altissims que hi ha a la plaça, des d’un dels quals es va llançar fa anys un spiderman amb parapent. Va anar a parar al costat de les escultures, miraculosament sense fer-se res.




Passada la plaça enllaçaran amb el Gran Passeig de Ronda. Hauran fet sis quilòmetres i escaig, i els entesos diuen que en una cursa de deu, el moment de començar a córrer de veritat és ara. (Com si abans haguessin estat d’excursió!) Els hi faran cas, en bona part perquè el passeig és ample i convida a córrer; en segon lloc, perquè al final de la prova hauran de pujar i val la pena guanyar una mica de temps; i en tercer lloc, perquè si ho diuen els que en saben se'ls ha de creure.


Si van tan de pressa -que hi hauran d'anar- no podran veure gaire el que hi ha pel camí, però jo els hi recomano, de tant en tant mirar La Seu Vella a l'esquerra. Els estimularà veure-la dalt d'un turó, majestuosa. També els alegrarà que el puig no formi part del circuit de la cursa i hagin de pujar-hi ara.

Bé, més tard, si que hi pujaran. En acabar la cursa... en ascensor des del Portal de Sant Andreu, perquè 200 esglaons a peu pot ser massa (després d'haver apretat des del Km 6). La Canonja, les portes, el claustre... els esperen per a ser admirarts.

No sé si, parlant de La Seu Vella, durant el recorregut de la cursa s'escoltaran les seves campanes. Potser sí abans, al voltant del Km 3, però després queden una mica lluny. Sonen a glòria i diuen que tenen més de 500 anys. I el més divertit: cadascuna d'elles està batejada amb un nom la mar d'enginyós: la Silvestra, que toca les hores; la Mònica que toca els quarts, i cinc més per a ocasions: la Bàrbarala Puríssimael Cristla Marieta i la Meuca, el nom d’aquesta última, a més d’enginyós bastant curiós.

Seguiran pel Gran Passeig de Ronda i passaran –que no passejaran, perquè ja hem dit que aniran a bon pas- pel carrer del mossèn Reig i en arribar al del Taquígraf Martí es trobaran el senyal de km 7.

La Seu Vella quan va servir de caserna militar






















Km 7 al 8

Continuaran pel Gran Passeig de Ronda corrent a tota pastilla (els que puguin) i passaran a tocar el carrer 
del metge, filòsof i polític, Humbert Torres -un republicà que va ser assessor del president Irla a l’exili-, i el del Baró d'Eroles, un noble del segle XVIII que va ser capaç de criticar un rei, una cosa insòlita llavors (...ara ja no), reclamant-li -quina gosadia!- que jurés i respectés els furs i els costums del país. Tot seguit, a l'esquerra, passaran el carrer dels Amics de Lleida, que no sé molt bé qui són, però m'hi apunto; el de Ermengol VI, el compte d'Urgell conegut perquè va cedir castells de la seva propietat als Templers... que per això van fer quartos i van poder organitzar curses.

I una mica més enllà, arribaran a l'encreuament del passeig amb l'Avinguda de l'Alcalde Rovira Roure, el nom de la qual recorda a un alcalde de la ciutat que va ser afusellat al començament de la Guerra Civil espanyola. També en aquest punt passaran a tocar del carrer d'Enric Granados, el famós músic lleidatà de qui es diu que havia estat un nen prodigi: als 10 anys d'edat ja donava concerts. Un apunt trist: va morir ofegat al Canal de la Mànega també per culpa d'una guerra, en aquest cas la mundial, tractant de salvar la seva dona després que per error fos torpedinat el vaixell on viatjaven.

I avançant, es trobaran a l'esquerra els carrers de noms tan bonics com els de CanigóAneto i Biciberri, i a la dreta el Pirineus. L'enhorabona a qui va tenir l'encert d'agrupar-los defugint del que és clàssic en qualsevol ciutat de casa nostra, que per l'abundància dels que hi ha, sembla que els nomenclàtors estiguin reservats només per a polítics, militars, guerrers i capellans. Hi copsaran també, en aquest indret, que a pocs metres hi té el camp de futbol la U E Lleida.

Ho copsaran perquè, passant-hi tan a prop, recordaran que aquest club, els orígens del qual es remunten a 1923, és un referent en el futbol català. Ha jugat dues vegades a primera i en una va ser capaç de guanyar al camp del Barça dels Stoichkov, Koeman, Laudrup, Romario i companyia entrenats per en Johan Cruyff, i també a casa al Real Madrid en un partit que es recordat per una monumental esbroncada del seu entrenador, Benito Floro,
 als jugadors, a la mitja part, quan ja perdien (un tast dels retrets més lleugers que els hi va fer: “¿Cómo puede el Real Madrid perder con un equipo que el año pasado estava en Segunda? ¿No os da verguenza...?". Un no s'explica el perquè, en una ciutat com aquesta, la U E Lleida no juga de nou a primera.

Però aquest no és tema del que vol ser aquesta Fisonomia escrita per un cronista aficionat de Can Pixapins. Deixem'ho. Parlàvem de carrers de nom bonic. Què no dir, després dels de les muntanyes, del que trobaran tot seguit?, el de la Independència. L'enhorabona de nou a qui va establir que aquests carrers s'anomenessin així. Fan goig, com ho fa el d'un altre, el de l'Avinguda Doctor Fleming, que creuaran tot seguit.

A propòsit de Fleming, el descobridor de la penicil·lina i premi Nobel, potser quan creuem l'avinguda recordarem una anècdota que s'explica d'ell. Essent professor, va dur al seu laboratori un grup d'alumnes per examinar-los. L'estança estava plena d'estris per als seus experiments, i per posar-los a prova els va preguntar què creien que hi havia en un d'ells que fumejava. Tots i cadascun van coincidir en afirmar, seriosos, que eren bacteris: "estafilococs" deia un; "estreptococs" un altre; "pneumococs" el darrer. Fleming -no se sap si els va suspendre- els va treure de dubtes: el hi va dir que el que bullia era, senzillament, "cafè dintre d'una cassola".


I pel Gran Passeig de Ronda, després de passar pels carrers de Vallcalent i Segrià, giraran a la dreta per agafar el del Joc de la Bola on, a l'alçada del de la Mercè hi haurà el Km 8, la qual cosa vol dir que això s'està acabant.



El carrer Joc de la Bola pren el nom del barri que se'n diu, que és aquest per on estan ara.
No he pogut esbrinar d'on ve aquest nom certament curiós. Transcric el que he trobat: "un antiquíssim joc que consistia en tirar una bola de ferro en un camí i guanyava el que la llençava més lluny". També he trobat que, en alguns jocs de cartes, s'anomenava "bola" el que un jugador aconseguís el màxim de trumfos.

Res, tot plegat divagacions per tractar que, ara, que s'està acabant la cursa i més d'un estarà mig fos, els serveixi per -i aquest és el motiu bàsic de la llauna que està escrivint el sotasignat- alleugerir el cansament i l'estrès de la cursa. He dit "mig fos", "cansament", i "estrès" a consciència; sé que a molts ens passa i ens ha passat sempre el mateix, tant és que una cursa tingui 42 quilòmetres, 10 o 1: en totes, quan ens posem un dorsal, acabem fets caldo




UE Lleida. Anys noranta

Km 8 al 9 

Continuant pel carrer del Joc de la Bola passaran el de l’Alcalde Pujol a la dreta i el del Mestre Tonet a l’esquerra que, si no m’erro, el darrer correspon a un mític guitarrista de rumbes del barri de La Mariola, on entraran tot seguit.

En acabar el carrer del Joc de la Bola giraran pel de Ferran El Catòlic a l’esquerra i en faran un bon tros. Un bon tram que els servirà per pensar una mica en la figura d’aquest rei, que essent dels catalans va casar-se en el segle XV amb una reina d’un país veí, i des de llavors la feina és nostra per mantenir l’identitat. Aquesta és una. I l’altra és -també els servirà- la raó per la qual li van posar el sobrenom d’El Catòlic. Resulta sorprenent: Ferran va imposar la inquisició, va expulsar els jueus i els musulmans de casa seva, i un Papa el va anomenar El Catòlic com a "prototipus de governant modern". El pontífex no deuria saber, per altra banda, que a més dels sis fills legítims que va tenir, en va tenir tres més amb les seves amistançades.

El paisatge, quan passin per Ferran el Catòlic, serà totalment diferent al que han vingut veient fins ara. Hauran travessat ponts i passat per entre mig de carrers i avingudes. Ara, de cop i volta, semblarà com si, per encantament, el circuit s’hagués transformat. Mirant a la dreta, se'ls hi anirà la vista cap a brasals, terrenys de regadiu, camps i arbres fruiters. Més agrari; més lleidatà, diria; més autèntic. Serà així fins el final de la cursa, més o menys, i els que siguin de Can Fanga agrairan el canvi de panorama. Hauran gaudit per tot el que han vist: el circuit urbà envoltant la ciutat amb La Seu Vella en tot moment a la vista, com vetllant el seu esforç, haurà estat esplèndid, però el canvi farà més atractiva encara aquesta prova d’avui a Lleida.

Enfilat el carrer de Ferran El Catòlic, es trobaran, a l’esquerra del seu  pas (la part urbana), el carrer del suís Henri Dunant. Fa anys van fer una pel•lícula sobre la seva vida que explicava que, colpit pels desastres d’una guerra a Itàlia en el segle XIX, va crear un cos de voluntaris per socórrer ferits de guerra, fossin del bàndol que fossin. Va fundar la Creu Roja Internacional, va fer proclames per abolir l’esclavitud, el desarmament i l’establiment d’un poble per als jueus, i després de viure mots anys en el oblit més absolut, va ser reconegut el 1901 amb el Premi Nobel. No sé si és coincidència, però el carrer d’aquest gran humanista està molt a prop d’un centre d’educació especial per a discapacitats que hi ha en aquest indret, l’Aremi, de reconegut prestigi per la seva feina. Hi passaran a tocar.

I tot seguit, passaran el carrer de Rossinyol, que no sé si està posat en honor de l’ocell cantaire o del bolet. Tant és, una cosa o l’altra em va bé. Els que pensin que és per l’ocell els servirà per recordar allò de  “Rossinyol si vas a França, Rossinyol...” Els que prefereixin creure que és pels bolets, recordaran la poesia d’en Joan Oliver (Pere Quart) quan els esmenta:

"T'estimo, Rosa, perquè no ets bagassa. / Ni tens esqueix malvat al fons de l'ull. / T'estimo, Rosa, perquè no sé què em passa / però sí sé que, per tu, he perdut un bull. / T'estimo perquè tens perfum de pa de barra / i et besaré el pit dret al primer clau. / I menjarem bolets amb botifarra / i tindrem una casa per palau..." 
Passaran uns petits passatges, i poc abans d'arribar a l’Avinguda de Pius XII trobaran l’indicador del Km 9.

Un apunt curiós sobre el Papa Pius XII, venerat per uns i discutit per uns altres; diuen que era amic de Hitler però no dels insectes. Les mosques el treien de polleguera i les perseguia sense pietat, que pot semblar una manca de virtut, però és exactament el que diuen els seus biògrafs.

Ferran El Catòlic













Km 9 al 10

La cursa s’acaba. Als atletes només els faltarà un últim esforç i s’haurà acabat. Passada l’Avinguda de Pius XII hauran acabat el carrer Ferran El Catòlic i enllaçaran amb el del Cardenal Cisneros, de qui es diu que per ser confessor de la reina Isabel la Catòlica era la tercera persona més poderosa del segle XVI a Espanya (l’equivalent al que ara és el senyor Florentino per entendre’ns, tot i que per altres raons...), i aniran a conquerir El Castell de Gardeny.

S’haurà d’agrair a l’Ajuntament de Lleida la pensada que van tenir de, sabent que passaria una cursa per on faran el darrer quilòmetre, posessin, a tocar d’aquest tram, uns noms de carrers tan significatius: Cardenal CisnerosMart, Júpiter... Quin encert!

Diuen que en determinats dies, en jornades especials -i aquest diumenge de juny ho és- els espectres dels que han inspirat el nom d’un carrer en 
una ciutat , estan a l’aguait del que es cou en els seus dominis per tal d’ajudar a algú si fa falta. Amb el poder del cardenal, i el dels déus i la deessa, qualsevol no volarà per aquí, per més forta que sigui la pujada dels metres finals.

¿Què no farà el fantasma del prelat (amb perdó), i especialment els esperits dels déus greco-romans pels corredors i corredores? ¿Què no faran -aficionats com són a la cosa aquesta del córrer- al veure que porten al damunt gairebé 10.000 metres corrent i són uns atletes a punt d’entrar -com aquell que diu- a l’Olimp?

Se sentiran forts i no afluixaran tenint al seu costat a Mart, el déu de la guerra; a Jupiter que ho és del llamp, del tro i no sé quantes energies més; o a Venus, la deessa de l’amor -que ja se sap que és la major de les forces-; o a Saturn, que és el déu del temps (no sé si del temps final d'una cursa... però com també li deien Crono, ves a saber).

I deixant el carrer del Cardenal Cisneros -precisament davant mateix del carrer Saturn- giraran de cop i agafaran un camí arbrat a banda i banda que, tot i que és de forta pujada, els semblarà que és pla per l’influx que hauran rebut.

I tot seguit apretaran les dents els darrers metres si és necessari, per entrar, triomfants, sota la pancarta d’arribada de la VIII Cursa dels Templers.


                                                  ....................................... 

Miquel Pucurull

Web oficial de la cursa: http://www.templers.cat/

2 comentaris:

  1. Anònim13.6.14

    La veritat es que he disfrutat llejin km. a km. tot el resum que has fet i que me asabentat de moltisimes coses que ni tan sols había imaginat tot i se dun poble de la vora de Lleida, Corbins, moltisimes gracies. ( sit animes a corre, aquí tindras una casa)

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies. M'alegra el que dius. Gràcies també per l'oferiment.

    ResponElimina